TERCERA PART
Òpal de foc

A través del vidre empolsinat de l’òmnibus aeroport-centre, ciutat de Belém, Carmina Sandoval retroba detalls, indrets i personatges que set anys d’absència no esborren. Les barraques de fusta, xapa, plàstic —o qualsevol altre material reciclat—, s’amunteguen sense gràcia al llarg de tot el recorregut pels afores. Portes obertes, hamaques esteses a l’ombra de les entrades, taulells curulls de mercaderies: plàtans, pinyes, guaiabes, cigarretes —en paquets o al detall—, begudes fresques i cocos verds glaçant-se en caixons amb gel. Infinitat de favelas s’esglaonen, caòticament, pels turons de l’esquerra; les de la dreta s’inclinen temeràriament contra la mar, mig sepultades sota les barbacanes de les palmeres i cocoters. Ella capta la mateixa lluminositat, les mateixes olors, la mateixa cridòria indissoluble del capvespre, la mateixa ganyota dels nadius, la mateixa impassibilitat dels déus en aquest angle verd-violent de la terra.

Quan ella camina per la Getulio Vargas, comprova que allí s’ha aturat el temps, irremeiablement. Els microbis de sempre jeuen al terra del Passeig, agrupats, i de tant en tant empipen els vianants amb insistència. Veu gent que bada, desenfeinada i perduda, gent que té pressa, i gent que camina molt segura, que no es deixa torbar i que, si cal, indica amb gest amenaçador on porten penjat el revòlver. En la munió, hi distingeix els turistes, gaudint l’horabaixa, submergits en el vici del shoping, o deixats anar de la mà d’una piranya que s’enganxa com una paparra. Dels que seuen a les taules a l’aire lliure del Coret, uns consumeixen llargs i dobles gots dels batuts de fruites anomenats vitamines; i uns altres competeixen pel nombre de cerveses que filtraran fins omplir-ne la panxa i la taula, que es convertirà en un autèntic exèrcit de vidre. Es podria dir que Belém roman immutable.

La primera sorpresa té lloc a l’aeroport, en bescanviar els primers cent dòlars; amb els restants ho farà gradualment i al mercat negre, molt més profitós. Obté cent cinquanta-sis reals. El real és la nova moneda al Brasil després de la darrera, i fatal, davallada del cruzado.

Carmina Sandoval coneix prou bé els hotelots de l’àrea. El que es cou en cada un d’ells. Millor dit, el que s’hi coïa, abans, en els seus temps de piranya. Decididament, però, s’instal·la al Canoa Quebrada, sabedora que era —i constata que és— molt tranquil i econòmic, per passar els dos o tres dies de post-aterratge intercontinental, període quasi obligatori per adaptar-se i anar per feina.

Amb el sol a migdia, i després d’haver dormit unes quinze hores, s’encamina cap al mercat del Ver-õ-peso, amb l’esperança d’esbrinar quelcom de la família mitjançant Lúa, una anciana martiniquesa, amiga i revenedora dels elixirs i herbes remeieres de la mare. Lúa està asseguda al fons de la parada, abaltida i mig asfixiada, mentre que una jove prettinha és a peu de taulell disposada a no deixar escapar cap possible client. Lúa, que amb prou feines s’hi veu, molt afectada de cataractes el darrer any, s’aixeca a causa de les reiterades apel·lacions de Carmina, més esverada després de comprovar d’una ràpida ullada la manca del Sonho do Ucayali a les prestatgeries de la vella, la marca de l’elixir personal de la seva mare, índia xavante.

Una tendra abraçada s’anticipa al seguit de notícies: Mãos da Erva, la mare, i Àgata, la germana, havien marxat del Cais das Gaiolas (suburbi de Belém), tres o quatre anys enrere, en direcció als igarapés de l’interior, els aiguamolls. Abandonaven tot un cúmul, feixuc, de malsons, angoixes, mancances, i es reintegraven a la vida de la Tribu. Degut a la feina als clubs de l’Urubú, Àgata fou obligada a patir dos avortaments; el segon, que quasi li provocà la mort, l’encoratjà a escapolir-se amb la mare cap als intricats laberints d’aigua i de selva. Tot i que no podrà de nou concebre, un tal José Leão entendreix l’existència d’ella amb l’alè d’un amor trenat amb fulles exuberants i plasents cants de guacamai. Ara els elixirs i les herbes de la seva mare viatgen riu endins, cap a Manaos, per mitjà d’un comerciant, Tomàs Salgado.

Lúa també en sap quelcom, del pare de Carmina. Viu, i ben viu, l’ha vist un parell de cops. El primer, poc després que elles se n’anessin. Al bescoll de Joaõ Sandoval flamejaven les anelles d’un collar d’or, d’unes quantes unces, que segur que es malvendria quan necessités diners per retornar-se’n al garimpo, un cop arruïnat. Que així és la vida d’ells: deu o quinze dies al paradís, gaudint de cachasa de qualitat i femelles joves i excitants, com a compensació per haver sobreviscut a les llargues i cruentes eternitats a l’infern; mines massa seques o massa humides, mosquits-vampirs assedegats, baralles per no res, menges detestables… Un escenari que recorre el fantasma de la mort, sempre rondant, amenaçador, trontollant per les teulades de fusta clivellada, colpejant la carcassa de les immundes cabanes, infectes barracots on sovint la malària hissa el seu estendard letal.

Espadats de la serra, a Bico Vermelho, un fossar de carmí!

I el veié als menjadors de carrer, annexos al mercat, la darrera vegada, deu fer un any i mig, calcula. Llavors, encara distingia prou bé els rostres, aclareix Lúa. Deuria ser la fi del paradís per a Joaõ Sandoval; altrament s’atiparia en algun dels rodozios més cars, les braseries. Ell parlava, embolicant rialles i ganyotes, amb el company de taula, un jove. D’uns vint anys; segurament estranger, matisa. Un Joaõ Sandoval protector i generós, paternal, pagava el compte del dinar i amb repetits copets a l’espatlla animava el jove, jurant i tot que en el proper viatge la fortuna els somriuria. Als volts de mitjanit, salparien en el Ciutat de Macapá —el transamazònic de la desembocadura del Gran Riu—, rumb als pedregars i les argiles que sepulten granalles daurades, grosses com sements de guairurus. Poc temps després de veure’l, una espessa pàtina de boira enterbolia, més i més, la seva vista. Avui no identifica ni els productes arrenglats als prestatges, patètics, ni aquells que pengen a les bigues, i l’ajut de la néta, criolla vívida, és del tot imprescindible, tant per mantenir el negoci com per a guiar-la en els desplaçaments.

—Sí, sóc a Belém per quedar-m’hi. Vull obrir un taller de ceràmica. Gràcies, Lúa. Sí, vindré un altre dia. De seguida que resolgui algunes coses, m’acostaré als igarapés, per veure la família; adéu —s’acomiada Carmina.

Com Carmina ja s’havia imaginat, és impossible llogar qualsevol dels locals disponibles, situat als baixos i a l’artèria principal de la ciutat. En primeres o segones plantes, l’oferta millorava substancialment en els preus; però aquests indrets, elevats, no li interessen prou. Poden servir perfectament com a oficines, o per a professionals de sectors específics: consultoris mèdics, proveïdors exclusius, majoristes… però, pel seu parer, no ofereixen suficients garanties d’èxit com a comerç d’artesania del fang, el qual, segons creu, s’ha d’instal·lar per força a la mateixa altura dels vianants. Des de l’aparador ha de motivar-los a entrar, i a comprar, ha de sorprendre’ls amb imaginació i creativitat suplint la manca de recursos per engegar campanyes de promoció.

Un brot d’esperança neix a la Rua Tambor, 36, un carrer que desemboca als jardins propers a l’Asaí, moll emblemàtic de la ciutat, allà on ella va conèixer Michel Delais, el marit francès amb qui va viure a la Tolosa-Toulousse. Ara recorda la separació, un pèl dràstica, però necessària per a ambdós, jutja Carmina vibrant pel record i l’encís d’aquell enamorament. Des de la distància i a través del temps quirata esdeveniments llunyans però inoblidables.

Hom pot pensar que ella havia utilitzat Michel per als seus plans: escapolir-se de la penosa realitat que nafrava la seva adolescència. D’acord, se sap amb certesa que dintre la xarxa de converses íntimes, entre piranyes, els individus com Michel són la presa més apreciada: estrangers ben plantats i amb prou calés per oferir-los un tipus de vida plaent. L’amor és subhastat en el mercat del sexe; ells arriben excitats, libidinosos, i elles els tempten amb el verí de l’orgasme.

I Michel?, ¿és que no se’n va aprofitar també de les circumstàncies: la joventut, més la situació crítica d’ella, disfressada de disbauxa, per endur-se-la de Brasil com aquell qui s’emporta un trofeu tropical? I què va passar després? La criatura del Pará era ben capritxosa, massa enjogassada, un xic ignorant i força inútil. Desorientada en el nou entorn, a França, ni la llar ni un possible treball no eclipsaven el seu únic afany: moure’s amunt i avall pels carrers, meravellant-se de tot, com si volgués empassar-se el món d’un glop, sense mesurar les conseqüències, sense endevinar el sofriment de Michel, que no s’explicava el desmesurat interès de Carmina pels desesperats de Toulousse: músics de barret implorador, immigrants del sud del Sud que, sense feina, et demanen l’amonné, si’l-vous-plâit, caricaturistes extraviats, il·luminats de Toscana, venedors d’artesanies —tant els sudaques de la Place Esquirol, fixos, com els altres, provinents de qui sap on i que sovint corren perseguits per la policia municipal—. ¿I per què ella no encaixava prou bé en el cercle d’amistats d’ell? Que sí, que sí, que són gent culta i cosmopolita, però tanmateix són incapaços de creure’s que una piranya del Cais das Gaiolas posseeixi quelcom més que un esplèndid cos, hípersensual, un somriure obscè, l’esguard tigrat i unes urpes d’anar-hi en compte, urpes que poden causar ferides profundes, a voltes, impossibles de cicatritzar.

Ni l’un ni l’altra no aconseguiren travessar el mur dels tòpics; la convivència resquitllava com l’aprenent de funàmbul que vacil·la sobre el cable d’acer. El desastre era imminent. Carmina s’anticipà a la caiguda final: una nota breu, un comiat definitiu.

Ni les set mil milles de distància que ara els separen, ni els quatre anys que han transcorregut, li impedeixen fer-ne memòria.

* * *

A la reixa metàl·lica, abaixada, un cartell, escrit a mà: ES LLOGA. Més enlaire, s’anuncia: CALÇADOS DA SILVA. Les persianes del pis superior també estan closes, observa Carmina. Quan es decideix a polsar el timbre, a la porta lateral del mateix immoble, on figura el número 36, una camioneta frena, aparca sobre la voravia, i el seu conductor prem, a intervals, el clàxon del vehicle, insistent. Llavors, s’aixeca la persiana del balcó frontal i un home d’edat avançada assegura:

—Baixo de seguida.

El senyor da Silva alça la reixa, obre la porta dels baixos —l’antiga sabateria— i dirigeix l’operació del trasllat. El conductor i dos homes més el segueixen.

—Mireu, s’ha de carregar la polidora, aquelles dues màquines de cosir… —pren aire— i aquell munt de caixes. Amb les caixes, sobretot, molt de compte! —indica el senyor da Silva.

—Perdoni, és vostè el propietari? —s’atreveix a interrompre Carmina.

—Sí, jo mateix, Ennio da Silva. I vostè qui és?

—Carmina Sandoval. He vist el cartell, jo voldria llogar…

—Pel lloguer!, bé, bé, en podem parlar d’aquí una estona, mitja hora potser, si li sembla; ara he d’estar alerta que no es malmeti res —adverteix Ennio, força sorprès, mentre avalua l’edat i aprecia la bellesa de la interessada.

—D’acord, tornaré més tard —comenta ella, recordant el lanchonette, el bar davant del qual ha passat de llarg unes portes més avall. Carmina intueix la transcendència de la propera conversa amb el sabater jubilat i cerca un recer per reflexionar.

Mentre pren el te, fred i amb llimona, se li acut apostar al Jogo do Bicho una quantitat mínima, per fer temps. Escull el mussol, en primer lloc, després l’os, i finalment el tigre. Però ni el joc dels animalons, ni les mirades furtives dels únics clients reunits als quatre punts cardinals d’una baralla de naips, aconsegueixen torbar-la de la fixació que la consumeix: obrir la terrisseria, la signatura d’una il·lusió.

Passa un quart. Passa mitja hora. Abans del tercer quart, Carmina abona la consumició més els dos rals de l’aposta, i entrega la butlleta. La màquina registradora cloqueja en obrir-se. O Baiano li dóna el canvi, el resguard, i li desitja bona sort.

—El mussol?, però si el mussol no surt mai! —exclama ell, incrèdul.

—Una bona raó per guanyar, no li sembla? —es defensa Carmina, acomiadant-se.

—D’on ha sortit aquesta noia? —pregunta un dels jugadors.

—No deu ser pas d’aquí —comenta un altre.

—Doncs jo estic segur d’haver-la vist, temps enrere… —afirma un tercer.

—Home, si fos d’aquí jo ja la coneixeria; és tan especial! —diu O Baiano.

—I per què no li heu demanat a ella abans? Carallots! —conclou el més vell dels jugadors expulsant amb parsimònia el fum d’un cigar que, com una teranyina volàtil, ascendeix fins dispersar-se a causa de l’impuls de les hèlices del ventilador del sostre.

* * *

La camioneta s’ha endut fins l’última relíquia: formes de fusta, pells adobades, serratges, badanes, cuirs de vedella, de cavall, de cocodril, d’iguana…, tints, betums, olis i cremes per brunyir, encunys, burins, ganivetes, trepants, pots de greix de pécari i de foca, l’enclusa, el peu de sabater, fils, claus, coles, martells, carpetes amb mil i un patrons… Cinquanta anys d’ofici roden cap a un destí increïble. Increïble o sorprenent, perquè els operaris del trasllat s’adrecen al presidi de la capital del Parà, pavelló de ponent, tercera sala de tallers.

Ennio da Silva s’ha venut les maquinàries, les eines, el material sobrant i els accessoris, i a més a més, es farà càrrec d’ensenyar als reclusos les tècniques de confecció del calçat. Unes hores setmanals, durant el temps que calgui, fins poder designar d’entre els deixebles algú per substituir-lo, pactarà Ennio amb el responsable del penal.

Quan Carmina Sandoval entra en els baixos de la rua Tambor, 36, percep les restes d’aquells flaires, barrejats indistintament i pugnant entre si en l’atmosfera abatuda de la vella sabateria. De rerefons sent un martelleig cadenciós, un brunzit tènue però constant: la remor de mig segle repicant a perpetuïtat, com diminutes abelles.

—Senyor de Silva?

—Tracta’m d’Ennio; ho prefereixo —remarca l’exsabater sortint de la rebotiga.

—Ennio, òptim. Jo necessito un local amb prou espai per treballar i vendre-hi alhora.

—Espai?, això rai!, a part d’aquest espai, que no està gens malament, a continuació veuràs on tenia el magatzem, i més enllà encara, hi ha un pati interior amb sortida a la rua das Meravelhas.

Si de la botiga només resten els buits prestatges com a testimonis hieràtics del passat, de l’antic magatzem no en queda res. Per una finestrota es veu el pati. Ennio l’obre.

—Que corri l’aire, no?

—És clar —respon ella sospesant mentalment les possibilitats de l’indret.

Un passadís empedrat condueix fins a la portalada que dóna al carrer paral·lel al Tambor i secciona el pati en dues meitats molt diferenciades. El lateral dret està sota cobert, ensostrat, mentre que la banda esquerra contempla el cel i exhibeix un ornat de faula: buguenvíl·lies contorsionades a les estructures de forja que s’engalzen a la paret mitgera; flors vàries, als parterres, dibuixen deliciosos espectres de colors, vives tonalitats, fragàncies perfectes.

—Continuaré tenint-ne cura, del jardinet. Pots utilitzar el cobert, si cal —apunta Ennio abans d’anar de dret al gra—, si és que tens un bon projecte i estàs disposada a pagar els sis-cents rals per any que demano pel lloguer: la meitat a l’hora de signar, l’altra meitat el proper semestre, és a dir… a l’octubre —calcula ell.

—Es tracta d’un taller de ceràmica; taller i comerç. L’ofici l’he après a Europa, a prop de Barcelona; allà, he estalviat uns diners i vull recomençar aquí, perquè jo sóc de Belém, del Cais das Gaiolas…

—Vaja, una noia dels Cais das Gaiolas que vol tenir negoci propi! —comenta el vell, més per a si mateix que per a la interlocutora.

—Doncs sí, exacte.

—He de pensar-m’ho —diu Ennio, dubtós.

—M’interessa aquest lloc. M’agrada. Funcionarà. Accepti, no li portaré pas maldecaps, de debò —intenta convèncer-lo Carmina. Ella preferiria obrir la botiga a la capital i viure i tenir el taller en algun indret a l’interior, no massa lluny de la ciutat, però creu més pràctic concentrar tota l’energia en el mateix lloc, de moment.

—D’acord. Prepararé el contracte; d’aquí a un parell de dies, signarem i endavant! —accepta ell, finalment.

—Tracte fet? —somriu Carmina, allargant-li la mà per l’encaixada.

—Tracte fet. Ah, i tinc una sorpresa per a tu; en cas que el vulguis fer servir, et deixo l’únic tresor del meu taller que he estat incapaç de vendre, no m’he vist amb cor de desprendre-me’n; és allà, aixeca el llençol i el veuràs —apressa Ennio, triomfador, assenyalant una forma velada dins el cobert.

De sota el llençol surt a la llum el banc de treball del sabater, de roja fusta amazònica, amb dos grans calaixos encastats al ventre que es subdivideixen en apartats. La fusta rellueix, amanyagada amb un vernís o suor venerable: tanta experiència, tanta inspiració sobre la fusta vessada!

—És magnífic —encerta a dir ella, admirada.

* * *

Al Ferro Velho dels afores Carmina regateja el preu de les dues portes petites pels cremadors del forn, de la porta central i d’una estructura d’aproximadament 3x2 metres que en un principi no tenia pensat comprar però destriant-la entre la ferralla considera que és apta com a base pel forn. El tal Zé Mauro li factura cent cinquanta rals per tot, arrodonit, i amb el transport de franc fins al nou emplaçament: rua Tambor, 36.

El transportista de la bòbila Paraense aparca al carrer de as Meravelhas i, per la porta posterior, entra les cent-vint plaques refractàries i els tres-cents maons d’obra que Carmina ha encarregat. Total: dos-cents vuitanta rals més. Però, sorpresa!, juntament amb el material porta un regal de l’empresa: seixanta quilos d’argila grisa, d’excel·lent qualitat. Un regal inesperat i molt encoratjador.

Per recomanació d’Ennio, Patricio, un paleta manetes, manega les plaques i els maons, seguint el croquis i les indicacions de Carmina, entestada a auxiliar-lo en la construcció del forn. En un dia l’enllesteixen. L’endemà, poleixen detalls i acoblen la xemeneia que, a través d’un portell, sobresurt per la teulada. Al capvespre, Patricio rep quinze rals per la feina feta; desitja molta sort a Carmina i se’n va molt satisfet.

Lúa ha llançat una impalpable xarxa entre les seves amistats, i d’aquesta xarxa n’ixen dues joves: Marcia i Graça, que es presenten al carrer Tambor, 36, oferint els seus serveis. Carmina, conscient que s’ha d’espavilar si vol obrir tant el taller com la botiga, sobretot ara que s’acosta la temporada forta del Nord, quan Belém revifa i s’ha d’aprofitar la bonança; contracta les noies, de paraula, a vint rals la setmana més el menjar, del qual haurà d’ocupar-se Graça, en un principi. Sense torn, començaran a fer les miniatures, a mà, els explica Carmina.

Algú entra a la botiga. Carmina ho capta per l’escàndol dels tubs metàl·lics, el mòbil que ha penjat rere la porta d’entrada.

—Epsss! —reclama amb veu ronca O Bahiano.

—Ja vinc —assegura ella.

—No s’ho creurà! Se’n recorda del Jogo do Bicho, el dimarts passat?

—Ostres, sí. I?

—El mussol!, el mussol va ser el guanyador! Com que no se t’ha vist el pèl pel bar, i m’he assabentat que has llogat la sabateria, me decidit a venir per dir-t’ho.

—Quina bona notícia! Quant cobraré?

—Oita, comptant que havies apostat el mínim, dos rals, te’n pertoquen vuitanta.

—Perfecte —exclama Carmina.

—Passa quan vulguis, amb el resguard; jo mateix et faré efectiu el premi —diu O Bahiano, acomiadant-se.

—Moltes gràcies per avisar-me; vaig de bòlit aquests dies… adéu, ja ens veurem.

L’endemà, al matí, ella es dedica a la recerca de pigments i òxids per fer els esmalts que han d’acolorir les artesanies de fang. Passant per la Getulio Vargas es troba la fira instal·lada al llarg del Passeig. És dissabte. Des de primera hora, una camioneta de la municipalitat ha anat descarregant les paradetes, arrenglant-les a banda i banda, tantes com quantes n’han sol·licitat els interessats, i que es lloguen per tres rals la jornada completa. Carmina, sense entretenir-se massa, aprofita per encomanar-li a un artesà que esculpeix la fusta un cartell comercial: Terrisseria Sandoval, que substituirà l’antic rètol de la sabateria. N’avança una part del preu estipulat, com a paga i senyal, i li deixa al tallista una adreça: Tambor, 36.

—Dilluns el tindràs a punt —promet l’artesà, embotint dins la cartera l’adreça i els dos bitllets de deu.

Després d’una intensa mesada de feina, el 6 de juny s’obre la Terrisseria Sandoval.

* * *

És una tarda qualsevol d’agost. Vora les sis, Carmina ha destravat la balda de la porta de la botiga. És una tarda càlida amb crueltat, i és per això que la gent trigarà un xic més abans no es decideixi a sortir al carrer, per passejar, badar, buscar-se la vida, o per fer les compres. El pols vital retorna a poc a poc, a la ciutat. Carmina està sola, ara. Les noies van treballar de valent anit, ajudant-la a mantenir viu el forn, i s’han ocupat de la botiga i de la cuina fins el migdia d’avui, quan han marxat per reposar. El forn ja s’ha refredat, i Carmina treu les peces i observa que alguns dels esmalts no han vitrificat prou bé, esmunyint-se. He de procurar-me un piròmetre per mesurar la temperatura, com sigui!, reflexiona ella, sabedora que certes tècniques només responen a uns graus exactes, per sobre els mil cent.

* * *

Perplex. Atònit. Esbalaït. Ell juraria que és aquí on temps enrere, abans de les pluges, s’havia enamorat d’un parell de botes de mitja canya, esplèndides. Però llavors estava pelat, amb els diners comptats per retornar a Macapà, cap a les mines, i n’ajornava l’adquisició per la propera escapada que fes a Belém. Mentalment, va enregistrar el número: 36, i el nom del carrer, que ja coneixia, el Tambor. Avui, una tarda càlida amb crueltat, està palplantat al davant mateix del 36, rua Tambor, però, quina ironia!, el rètol ha canviat i s’hi llegeix perfectament: Terrisseria Sandoval, precisament Sandoval, el seu propi cognom!

A penes es pot moure, incrèdul, al·lucinat. Vol entrar a la botiga, voldria formular unes simples qüestions: on són aquelles magnífiques botes? Sandoval, quin Sandoval? Però, immòbil, contempla les formes; unes crues, les altres pigmentades, de les àmfores, un dels èxits més notables de la Terrisseria. En munts i a terra, hi distingeix la terrissa més habitual; als prestatges s’insinuen minucioses teteres i jocs de cafè; plats decoratius il·luminen les parets; animalots en miniatura, d’ulls entremaliats, guarneixen els expositors del taulell de vidre…

Aleshores Joaõ Sandoval pressent un moviment, al fons de la botiga. Una fosca silueta ultrapassa la cortina de macramé; amb ambdues mans subjecta un monstre d’argila, l’àmfora que Carmina acaba de retirar del forn, i que col·loca en un suport, en el seu lloc corresponent a la seqüència de mides. Intueix, ella, una mirada vacil·lant, profunda però, imantada fins i tot, que penetra pel vitrall de la botiga. I clava els ulls en l’escarransida aura que l’atreu, des de l’exterior; circumval·la lentament aquell rostre punyent, la faç del garimpeiro. L’atmosfera s’eriça, enganxifosa. Ella sent com una explosió incontrolada li burxa les entranyes, la combustió d’un rar magma, un espurneig superlatiu… és ell, el seu pare!

Joaõ Sandoval es qüestiona el que està veient: és un miratge?, és tracta d’un equívoc?, o és ella, la filla menor? Sí, hi reconeix l’herència de la mare, índia xavante, impresa a l’estampa viva que té al davant: la pàtina de serenor, senzillesa i vitalitat dels indígenes que no amaga pas els trets d’ell; l’orgull obsessiu i la marcialitat.

—Carmina, est tu? —brama Joaõ Sandoval, entrant.

L’abraçada es perllonga. L’aire, tan càlid, prova d’eixugar les llàgrimes, d’un i altra, barrejades indistintament a galta i galta.

—Això és fantàstic! No m’imaginava pas que les coses t’anessin tant bé! —reconeix el pare.

—Doncs sí, estic satisfeta, i molt concentrada en la feina, potser massa i tot. Però hi penso tant en la mare i Àgata…

—En saps quelcom d’elles? —li pregunta ell, glopejant tot seguit la cervesa, una brahma, que li ha ofert Carmina.

—Gairebé res: que varen marxar cap a la selva, no en sé res més —menteix ella deliberadament, que coneix el poblat on han recomençat les seves vides, un indret que vol visitar molt aviat. I Carmina té prou raons com per creure que elles, a hores d’ara, no en volen saber res del garimpeiro fugisser.

—L’or té la culpa de tot, el maleït or! —es queixa Joaõ.

—No et preocupis pas; el passat ja ha passat, no podem fer-hi res.

—A Macapà no hi tornaré pas. Allà…

La tarda és càlida amb crueltat; el sol s’ajup, però la temperatura i la humitat no volen pas fer cap treva. A Joaõ Sandoval li suen les mans i la brahma li rellisca i li cau al terra, però no es trenca.

—Has tingut algun ensurt a Macapà? —endevina ella.

—No, no res! —respon el pare, esquivant la mirada de la filla. Per dissimular, recull la cervesa, buida. Ell voldria desviar l’atenció, però la seva expressió, tensa, delata l’existència d’obscurs secrets que el fiblen allà on més mal causen. No, no és possible esborrar d’aquella fatxa el menyspreu sofert des del mateix moment de néixer, ni les traïdories de la vida, ni els enfrontaments a faca amb l’odi, ni amb la puta misèria amb què fou pastat i amb què morirà inevitablement.

—Em quedaré uns dies a Belém, uns quants dies només. Ja tinc un destí: el desert. El que ara m’interessa, es cerca per allà. En tinc un —diu el consumit garimpeiro, extraient de la butxaca interior de l’armilla un saquet de pell. De dintre del saquet en surt un mineral, amb forma de ronyó. El mineral, que sembla viu, ha atrapat en el si diminutes lluminàries, llampecs, focs llambrejant en un mar d’esperma sòlid i ataronjat.

—És un òpal —aclareix el pare.

—És preciós —confirma la filla.

—Ho pots ben creure. És teu, te’l regalo.

—No fotis, home…

—Agafa’l, carai; en trobaré més. Filons carregats d’òpals m’esperen al temut Sertaõ, a les rodalies de Pedro Segundo. Òpals de molts quirats, m’esperen —explica ell, atrapat en la visió de filons del fabulós mineral. Veu les imatges d’unes mines subterrànies desfilant maliciosament per la seva ment; escolta crits o clams; sent l’atracció hipnòtica d’un poder desconegut que el domina: és l’embruix fatal de l’ambició.

De sobte, Joaõ Sandoval vol marxar, n’està tip de xerrameca, s’oblida dels assumptes pendents, de les històries que hauria volgut compartir amb la seva filla, quasi una estranya per a ell. L’instint de garimpeiro li burxa el cervell, vol anar-se’n del l’Alfar i s’acomiada precipitadament de Carmina. Li comenta però que passarà a veure-la, potser, abans no marxi cap al Sertaõ, i que segurament trigarà poc a tornar a Belém amb un munt d’òpals.

* * *

Setembre. Dissabte, al matí. Carmina Sandoval vagareja pel Passeig de l’Avinguda Getulio Vargas. Li agraden molt les fires, sobretot les d’aquest estil, artesanal. Menys plàstic i menys maquinàries: l’art secular s’expressa amb materials nobles, la tècnica de la santa paciència, la saviesa immemorial i un xic d’inspiració d’última hora. Dels expositors, uns quants són urbanites de Belém, però la majoria vénen dels interiors de l’estat del Parà, o de les illes de la desembocadura de l’Amazones; i la resta són gent de pas, aventurers d’arreu. A la fira s’entrecreuen esguards, salutacions, encaixades de mans i abraçades. Es ven, es canvia, es regala. La fira és una festa setmanal, sabatina. Les indumentàries dels col·legues inunden de colors vius i naturals el Passeig, els instruments sonen, el fum dels cigarrets d’herba envolta moltes paradetes, la ciutat es nodreix d’una màgia absoluta.

Artesans apàtrides s’aproximen al caliu de la capital, esprement-la, ara que la temporada davalla i s’escolten les remors que anuncien viatges meravellosos; cap a Olinda, a Illeus, a Canoa Quebrada, o més al sud, a Búzios, a tocar Río. S’ha de girar seguint la roda de l’estiu perpetu, seguint els corrents de l’astral, predica un microbi mentre pidola a un dels artesans uns metres de fil de llautó acerat:

—… Pra facer unos brinquinhos, fais favor, néh!

(…Per fer unes arracades, va vinga!).

—Toudo bôm! Leva iso, rapaç, mais agora vai embora!

(Bé, emporta’t aquest rotlle, xaval, però vés-te’n!).

—Belleça, muito legal!

Carmina s’acosta a una parada on sona un tam-tam. Un individu, morenàs, de cabells arrissats i somrient, colpeja rítmicament la pell fosca i escatada d’un tambor. La pell, de rèptil, està entrelligada i tibada al tronc, pirogravat. A la paradeta hi ha altres instruments, com guimbardes i maraques, les carabasses dels quals l’artesà ha decorat amb espirals, ones, OMS, astres, espigues…

El tambor batega com un vell mantra ensopit. L’individu canta per a si, mormola, o resa:

—Sireia do mar, sireia do mar, falas da magia do Algodoao… Pots tocar-los, sonen de conya aquests tam-tams —insisteix l’artesà.

—Són magnífics —valora Carmina.

—Estan molt currats. Mira aquest, pell de cabrit mort en pau, i fixa’t, fixa’t en els gravats.

—Quins signes més rars! Passa’m aquell, el vermellós.

—Ai, l’especial: la Veu de la Tribu. No està en venda. Té la seva història.

—I aquell altre?

—És l’Eco de Venus; per vint-i-quatre rals és teu. T’escau.

—Eco de Venus, quins noms que els poses als tambors!

—No me’ls invento pas jo: mentre els confecciono, ells mateixos em xiuxiuegen el seu nom.

—Vint-i-quatre rals, has dit?

—Sí, vint-i-quatre rals per tot un talismà del cor. No t’ho pensis pas! —matxuca ell.

—M’agrada. Me’l quedo. Però ara no porto diners. ¿Com ho farem, quedem pel proper dissabte, o et deixo la meva adreça i me’l portes quan et vagi bé?

—M’anoto l’adreça, digues.

—Alfar Sandoval, Tambor, 36. Sóc ceramista, visc allà mateix.

—No pateixis. Ben aviat el tindràs.

* * *

La nit s’impregna d’un perfum sinistre. La nit s’esquitxa d’obscenitat. Rajos sagnants, llampants, parpellegen sobre les portalades dels antres, permanentment vigilades per homenassos amb cara de males puces. La nit neix, nafrada pels fluorescents lascius. Sigueu benvinguts als caus de compra-venda i lloguer; avui, com ahir, com sempre, el sexe està d’oferta!

Joaõ Sandoval té un deute endarrerit amb l’Urubú, aquell macarró que, anys passats, li va avançar uns centenars de cruzados, per viatjar cap al garimpo, enfebrat d’or i malferit de misèria. Malauradament, els interessos d’aquells préstecs els va pagar Àgata, la filla gran, obrint-se de cames al Doidona, un dels locals de l’Urubú. Avui cobrarà de debò el malparit de l’Urubú, jura per a si Joaõ, estrenyent el punyal que duu amagat a l’armilla. Un punyal d’empunyadura extraordinària, de banya negra de búfal, i amb una fulla d’acer Trementina, la millor marca al Brasil.

—Bona nit. Endavant! —l’apressa el paio de la porta.

Joaõ entra. Al vestíbul, l’atura la veu cavernosa d’un tipus, segut rere un taulell:

—El tiquet! Aquí, has de cardar, sinó… T’hi entra una beguda amb el tiquet. Has vingut a cardar, oi?

—Sí, a cardar, a cardar —respon Joaõ, acompanyant-se amb una falsa ganyota de complicitat. Un bitllet, de deu rals, passa a les mans del rata del vestíbul; el tiquet a les seves. Joaõ demanarà una cervesa, gelada.

—Haig de parlar amb l’Urubú —li explica al bàrman.

—Qui coi est tu?

—Sóc en Sandoval, el garimpeiro.

—Vaig a veure si hi és, i si et vol rebre —diu el bàrman, embutxacant-se la propinota del garimpeiro.

Un pssst i un dit indicador conviden a Joaõ Sandoval a pujar cap a la segona planta. Un guardià està plantat davant d’una porta: té pinta de colombià evadit, pensa el garimpeiro; i a més a més, fa pudor a pàtxuli, pot apreciar també quan s’hi aproxima. El subjecte l’escorcolla i, amb hàbils i ràpides mans, li descobreix el punyal.

—Amb això no és pot entrar aquí, germà —li adverteix el guardià, el qual parla un portuguès amb accent hispànic— quan surtis de l’entrevista te’l tornaré: si ets bon noi!

La cambra es espaiosa i d’il·luminació somorta. El brunzit constant de les hèlices del ventilador dalla el silenci amb convulsions matemàtiques. Al fons, hi ha algú. Algú que té la mirada absorta en les imatges, sense so, d’una pantalla de vídeo, on soldats intrèpids es llancen en paracaigudes a la selva. Algú, un home demacrat, s’arronsa en una cadira de rodes. És l’Urubú.

—Sandoval? No et recordo pas… —mormola a penes el desgraciat i decadent Urubú.

—Tenim deutes pendents. Vinc a pagar-te el que et dec: un grapat de cruzados, que sé que te’ls has cobrat amb la meva Àgata… —el garimpeiro albira les empremtes del mal del segle al rostre, al coll, a les mans de l’Urubú—. Ja veig que els Grans Esperits dels xavantes s’han venjat de tu. Millor doncs, m’estalviaré d’embrutar-me les mans amb un carnús com tu. Té, però, cinquanta rals que em cremen per dins, i compra’t fusta perquè et fotin al forat —s’acomiada Joaõ, que es troba el pas barrat per guardià.

—Deixa’l marxar! —ordena l’Urubú.

—I torna’m la faca —reclama el garimpeiro, ensenyant-li les quatre dents, picades, que li queden.

—Torna-li. Deixa’l estar, que marxi, que se’n vagi a l’infern! —mastega les ordres l’Urubú.

* * *

L’Umberto empeny amb el palmell la porta de l’Alfar. Són vora les deu, ha desat el material a la pensió on s’allotja cada dissabte de fira, i ha cregut oportú d’anar a entregar el tambor a la ceramista. La xafogor del dia, lluny d’esvair-se, s’enteranyina en l’aire, i goteja. El dring dels tubs xinesos alerta Carmina, que encara té oberta la botiga.

—Et porto l’Eco de Venus. Sí, és un pèl tard, però demà me’n torno a la caleta on visc i he pensat que…

—Ara te’l pagaré. Estava escalfant el sopar… Has sopat? Si vols, et convido; n’hi ha per a tots dos. Passa, passa.

L’Umberto entra a l’antic magatzem d’Ennio, que ara acompleix, provisionalment, funcions ben diverses: despatx, cuina i dormitori de Carmina.

—Hummm; nyame i feijaõ! Seria una desconsideració no acceptar l’oferiment. De fet, pensava anar a cruspir-me quelcom després d’entregar-te el tambor. La jornada ha estat molt esgotadora, i la ciutat m’esvera massa.

—Jo encara tinc feina per estona. Amb les noies que m’ajuden, hem encès el forn a mitja tarda, i fins a les dues de la matinada, si tot va bé, no tindré les peces cuites. Cada quart d’hora he d’introduir llenya per les bocanes del forn. Ara em toca anar a carregar-les. Serveix-te, mentrestant.

L’Umberto se serveix amb els seus palillos tibetans. És un costum. Sempre els porta a sobre, dintre la costella, la seva motxilla de teixit, inseparable.

—Llest. Jo també faré una mossegada. T’agrada? —pregunta Carmina, que acaba de venir del pati.

—Extraordinari. Estava recordant Matto Grosso, perquè jo sóc de Cuiabà…

—Carai, de l’altra punta de l’Amazones!

—Ui, Amazones; allà ja està tot pelat! Per sort, o per màgia, ens queda la Chapada dos Guimaraês. Jo hi pujava sovint, a la Chapada. Sempre hi ha un espai lliure per penjar-hi l’hamaca, a les cabanyes del territori ocupat per l’Arí i una colla d’aventurers més; a les cabanyes i a les Oques que van construir els de la Funai amb l’ajut d’indígenes per a l’Encontro das Tribus, el 1987. Allí podia rumiar, sense presses, i intentava d’escoltar la veu interior, o la veu de la natura: el brogit de les aigües d’una cascada, l’aleteig d’insectes, l’udol vital de les feres…

—Que poètic!

—És que la Chapada és el darrer reducte de la selva, allà al Matto Grosso. De Cuiabà, n’estava ben tip: molta ona, molts projectes, molt idealisme…, i tot moria al fons de les buides cerveses. Molta xerrameca d’universitaris. I un dia, em va sorprendre un dels molts rodamóns que volten per allà, i que venen les artesanies assetjant descaradament entre les taules dels bars. En recordo, d’aquell, la mirada lluminosa i l’accent, llunyà. I va pronunciar un nom que em deixà glaçat: Algodoal, l’illa d’Algodoal. Per què, no ho sé, però em va contagiar la follia de viatjar, d’anar-me’n cap aquella illa de somni. Que quedi clar, jo no sóc pas un homen da estrada, un vagabund; només volia experimentar un canvi de debò…

—Ei, que passa el quart; vaig a cuidar el forn.

—T’hi ajudaré. Vull veure com funciona, això —s’ofereix l’Umberto, sorprès per la confiança que li inspira la ceramista.

Un cop han acabat amb la pila de costals més propera, n’acosten dos feixos més i els deslliguen. Introdueixen llenya per ambdues bocanes, fins omplir-les. S’entrecreuen unes mirades. Mirades que el poder hipnòtic del foc i de les brases capta i domina. Ulls que llueixen captivats per la tendresa.

—A Algodoal m’hi vaig ben perdre —continua relatant l’Umberto—. Així que vaig desembarcar en el moll del poblat principal de l’illa, una forta temptació m’empenyé a allunyar-me’n. I decididament vaig creuar la platja per desaparèixer. Vaig vorejar una colla de cales; unes de sorra blanca, altres de cobertes per algues. Vaig gatejar pels penya-segats que les separaven, fins trobar l’indret on em vaig instal·lar. Al cap d’uns dies, aparegueren uns joves del poblat. El fum del foc que jo encenia per cuinar, o el so de la Veu de la Tribu, el meu primer tambor, els havia alertat. En adonar-me que duien matxet, em vaig espantar una mica. Llavors, un d’ells, em va dir: «Tindràs una cabanya com cal, de dos sostres».

—Massa, quins paios!

—Sí, m’ajudaren a construir una llar de debò. A vegades surto a pescar amb ells i col·laboro en algunes tasques comunals.

—M’imagino que deu ser un lloc molt especial.

—Ho és. Un dia has de venir.

—Ja m’agradaria, però estic col·lapsada. Tot just he obert la terrisseria… encara tinc pendent un viatge als igarapés… Quart, és l’hora de la llenya! —comprova amb exactitud Carmina.

Grapats de llenya van a parar dintre les bocanes. A la faç d’ella i al rostre d’ell, dansen els reflexos tous i fugissers que neixen de les flamarades, irradiant un missatge apassionat.

L’endemà, Graça, que ha d’atendre la botiga, i Marcia, que li toca emmotllar, obren la porta de l’Alfar. Quan Marcia passa per la rebotiga, entrelluca dos cossos nus que jeuen, recolzats, l’un amb l’altra.

* * *

—Però, què ha passat? —es pregunta Joaõ Sandoval, trasbalsat, mut, eixordat. Camina ensangonat, seguint les roderes del Toyota, el vehicle que ara està mig sepultat sota la runa de l’explosió.

—Però, què ha fallat? M’havien assegurat que tindríem temps de sobres per arrencar i fotre el camp abans de… la puta!, ha saltat el rocam cap a nosaltres. I, on són aquell parell de carallots? Han desaparegut!

Desorientat, ell tempta d’ordenar els fets en la seva ment; lluita per no defallir davant l’evidència: la dinamita ha esclatat abans del previst, ha aixafat els col·legues, ha malmès l’auto, està sol, es troba malferit, no sap on és i hi ha arena pertot arreu, tota idèntica, esclafadorament irreal o tan real que espanta. Llavors, de la vertical del disc solar amb la carn rostida i engrunada del terra, sorra de miratges, emergeix sibilant, com la trompa d’un tornado, una presència transmundana: ¿és un santó, un xaman, un àngel? Ve bufant una flauta, flauta de bambú de taquara. Als braços i als turmells duu uns cascavells, que gri-grien, gri-gri, gri-gri. Aquesta il·lusió enlluerna el garimpeiro, que s’arronsa com un infant, i rememora instants de la seva vida:

—Vaig néixer a la facenda d’en Ferreira, l’amo, el porc d’en Ferreira. Sixto Ferreira, per ser més exacte, de qui sóc, vil ironia, fill bastard. Que qui era en Ferreira? Era el cacic típic que se les follava totes. Clandestí, aprofitava l’absència dels marits, que empaitaven enfeinats els ramats de la seva propietat. Sixto s’ho feia; acontentant una colla de descarades, o subornant-ne unes altres, i disgustant la seva muller, la impertorbable Itabuna. Impertorbable per fora. Per dins anava el suplici d’aquelles infidelitats, traspassant-li l’úter eixorc cada cop que apreciava l’estigma d’en Sixto emergint entre la prole dels seus servents. Allò dels bastards era un assumpte matemàtic: cada tants germans o germanes, se n’escolava un o una d’il·legítim o il·legítima. La nissaga d’en Ferreira es criava en els barracons contigus als corrals del bestiar. Allà vaig créixer… Curitiba, ai Curitiba, la facenda… i en Santana! —gemega el garimpeiro, enfonsat en el passat, i retrobant a les fondàries de la memòria un vell fantasma: l’uruguaià Santana.

—En Santana, has dit? —li pregunta la fantàstica aparició.

—Sí, ell. Era mitja tarda —explica Joaõ— d’un dia festiu. Jo volia gaudir de les poques hores lliures que ens deixava l’amo. Només volia gastar-me els miserables cruceiros del sou cobrat. Però, pel camí de Curitiba, vaig ensopegar amb aquell mala bava. Jo pensava prendre’m un parell de cerveses i comprar-me un paquet de cigarretes, de mustang. Però, mala llet! A la primera taverna que hi ha entrant a Curitiba, ens vàrem emmerdar, per no res. Jo no vaig voler pelar-lo. Però, si bado, no seria pas aquí per explicar-t’ho. Ell era un dels millors gautxos d’en Soares. Era un bon lluitador. Un dimoni. Ho entens?, vaig defendre’m! —es justifica el garimpeiro.

—No t’hi escarrassis pas. Aquell individu portava l’epitafi escrit al front: si no l’haguessis mort tu, un altre l’hauria pelat —sentencia l’aparició.

—Em complau sentir-t’ho dir, això. Però, qui carai est tu? Ets el Llibertador? —pregunta el garimpeiro, moribund.

—Jo sóc Qui-busca-l’òpal. No he vingut a recriminar-te pels teus actes, jo només vull l’òpal de foc. Un òpal que pertany a una tradició sagrada. L’òpal que un tal Raül, un amic teu, ens va pispar. Aquest noi, en Raül, va venir al nostre poblat, a l’Amèrica Central, per a comprar un lot d’òpals que, segons va dir, preveia de col·locar a un negociant de São Paulo. Ell s’endugué l’òpal que et reclamo. És pel poder sanatiu que té l’òpal que li segueixo el rastre.

—L’òpal de foc? —reflexiona un instant Joaõ—. En Raül estava pelat com una rata quan travàrem amistat. Ell venia de Manaos, queixant-se de la seva mala fortuna. M’explicà que una puta li havia fotut un munt de diners. Em va caure bé, el paio. El vaig convidar a menjar i a beure. Jo vaig reanimar-lo, temptant-lo amb el somni de l’or de Macapà. I ell va acompanyar-me al garimpo, on vaig fer-li de protector. És per això que jo sabia de l’existència del rar mineral que ell havia preservat fins i tot en misèria. Prou que era jove i valent, en Raül, però era de ciutat i no ens va aguantar ni dues temporades al garimpo. S’enfebrà de debò. Les fiblades de mosquits maleïts havien emmetzinat la seva sang. Els seus membres es paralitzaren. Va suar com un condemnat uns dies, fins que es va quedar eixut i esgotat. Pudia a àcid. Va abandonar la lluita per sobreviure…

—I l’òpal va passar a les teves mans, oi?

—Sí. Només jo sabia on l’havia amagat. Però, com és que tu ho saps tot? Ets un il·luminat, o un salvador, o un boig, o ets el llegendari Conselleiro?

—Sóc un guaridor qualsevol; sense nom. L’assumpte és que he de recuperar l’òpal. El tens tu encara?

—Negatiu. L’he regalat a Carmina, la meva filla. Per cert, ella ha tornat a Belém i ha obert una terrisseria… com ha canviat!… Ei, no puc moure’m! Se m’esllavissa el cervell! Em marxa l’ànima! Ajuda’m, ajuda’m…! —gemega el garimpeiro.

—No puc fer res per tu, Sandoval, sense l’òpal. És per això que el cerco, a través d’ell puc buidar els mals de la gent, puc cicatritzar les seves ferides. Deixa d’angoixar-te. Pensa en l’amor de la teva muller, la xavante, el seu esperit et vetllarà. Ah, aviat naixerà el teu nét: en Sarabà. Fins sempre, Sandoval, estigues tranquil!

—Adéu, adéu… —s’acomiada el garimpeiro, postrat. Vol dir-li adéu un cop més, però ja no pot; és massa tard, s’està morint i el guaridor no hi és. No veu a ningú. S’endinsa en el túnel de la fi. Horroritzat contempla la silueta d’un veritable urubú, el negre carronyer, batent les ales en el cercle de llum de la vida, en el cercle del pou de la mort. L’urubú xiscla i el mira amb ulls tenebrosos. Responent al seu udol afamat, voleien cap allí la resta d’urubús i s’abalancen sobre la seva presa.

* * *

¿Que què va fer Carmina Sandoval amb l’òpal, després d’oblidar-se’n tot el setembre a causa dels viatges, un als igarapés per visitar la mare i la germana, i l’altre a Algodoal per entregar-se al joc de la passió amb l’Umberto? Doncs, va enviar-me’l a mi, el rei dels microbis! Si a Brasil i a la Guayana jo elaborava una filigrana senzilla, sense soldadura, còmoda i pràctica per rodar amb poc pes i amb un mínim d’estris, ara, l’estil sedentari, m’ha permès confeccionar productes més reposats. Això ho sap Carmina; ho sap perquè vàrem trobar-nos en una vetllada poètica abans que ella retornés a Brasil. Llavors vaig acompanyar-la a l’aeroport de Barcelona. El cas és que m’ha arribat un paquet de Belém, amb l’òpal i quatre fulls on ella em detalla els darrers esdeveniments; la terrisseria, la família, i m’encomana un repte molt digne: vol que li faci una joia amb l’òpal. Una peça ben especial! Però ¿que no se n’adona de la dificultat d’equilibrar la bellesa del mineral amb la inspiració d’un orfebre matusser com jo?

Tant en Fokker com en Txè, joiers de renom, m’aconsellen fer lapidar l’òpal per un expert de Valldoreix, primer.

Me’n vaig a Valldoreix. L’expert diu que va a tope i es fa el boig quan li demano i suplico que em lapidi l’òpal. Només canvia d’actitud quan veu el mineral en qüestió. Li passo. Que se’l miri! Pren la lupa, l’expert, i l’observa amb més detall.

—Coi d’òpal! Quant en vols?

—És per un encàrrec —li recordo.

—Seixanta bitllets?

—Que no està en venda, home! Pots o no pots lapidar-me’l?

—Potser la setmana que ve… hauries de deixar-me’l i…

—Escolta, haurà de ser ara, no sé pas quan podria venir —li insisteixo, descartant qualsevol possibilitat de deixar-li l’òpal.

El lapidari llesca la crosta de silicats amb una serra de diamant. Remulla l’òpal i el poleix mitjançant unes moles calibrades. S’hi afecciona. És un professional. El mesura, el quirata i, matemàtic, envidra una cúpula fabulosa on espeteguen innúmers focs fatus.

—Te’n dono cent mil —m’ofereix a la fi.

—Ni parlar-ne. No és pas meu!

Deixo l’òpal, net i magnànim, sobre el meu banc de treball. He de dissenyar la peça, abans que res. Pujo a l’estudi. Vull atrapar un raig d’inspiració. Per la finestra de llevant, veig el cimal d’una noguera centenària, on es desvetlla la primavera, la vida. Més enllà, hi ha la teulada mig derruïda d’una masia pairal que espera pacientment l’esfondrament final, la mort. Contemplo, corferit, la seva cresta esberlada, el carener esbiaixat. També veig el dors postrat de la Muntanya d’Ametistes, recer de misticisme. M’imagino la mar que amaga als seus peus, passió salvatge. Puc escoltar les onades tamborinant al llunyedar, i albiro una hippy, amb una túnica roja, dansant, en trànsit, a la sorra d’una cala Pitiüsa… l’amor.

…

Passen uns dies. Rebo noves notícies de Carmina. Ara, m’explica que l’ha visitat una mena de xaman per reclamar-li l’òpal de foc, i ella no ha tingut més remei que passar-li la meva adreça. Tanmateix, creu que se’m presentarà d’un moment a l’altre. I que li doni l’òpal a aquell individu, afegeix Carmina, finalment.

* * *

Sona el timbre. Obro la porta. És ell, Qui-busca-l’òpal. No diu res, però amb el palmell estès, m’exigeix l’òpal. Vaig cap al taller, a cercar-lo. Diposito l’òpal a la seva mà: l’esquerra. Tampoc diu res, però jo escolto una lleu recriminació per haver-lo polit: No li calia cap poliment, em transmet amb la ment. Sobre la seva mà, l’òpal bull, es liqua incandescent, solca pels canals rugosos de la pell i, quan les llengües de foc són a punt de precipitar-se a terra, ell, amb l’altra mà, les recull, les refrega, les bufa i se’n va.