PRIMERA PART
La piranya

Quan Carmina Sandoval va decidir de pujar a l’avió que la retornaria, set anys després de la fugida, al seu país, podríem dir que havia esquivat el desgraciat destí que li conferia el fet de ser una noia força atractiva i haver nascut allà, a la perifèria de la capital de l’estat del Pará, on el vast Amazones desemboca a l’Atlàntic, després de serpentejar milers de milles per llocs insòlits d’Amèrica.

Ara recordava aquell munt de barraques de fusta i xapa, arrenglades caòticament i surant sobre aquella mena d’aigua fangosa amb tonalitats mercúriques i ocres. La misèria no havia aconseguit deslluir ni el seu encant salvatge ni l’alegria de la infantesa que l’acompanyava, corrent amunt i avall, per aquelles passarel·les fetes amb els taulons sobrants de les companyies madereiras de l’interior.

Però els problemes van arribar aviat, just quan va comprendre el que s’esperava d’ella. La seva mare era filla d’indis xavantes, els qui, expulsats del Matto Grosso pels ramaders colonitzadors, havien baixat, selva enllà, seguint el corrent d’un ramal del gran Amazones, fins instal·lar-se en un punt de la riba a poques hores de navegació en cuyara de la capital, Belém do Pará. Els avis de Carmina continuaven allà, fent vida tribal i travessant gent d’una vora a l’altra per cinc cruceiros. El seu pare també va pujar del sud; en concret, de Curitiba. De pell molt blanca, ros, d’ulls clars i d’aspecte tosc, havia optat per desaparèixer arran d’una baralla amb uns uruguaians. Segons sembla, se n’havia carregat un. Un cop a Belém, va conèixer la qui seria la seva dona. Ell portava, en una taleca de cuir, més de dos-cents grams d’or. Or crivellat a Sierra Pelada, enmig de sagnants incidents entre garimpeiros i indis.

Amb ganes de fer bondat, i després de comprar i arreglar una d’aquelles barraques que suraven, es va dedicar de ple al negoci de la muller: el nacre de mareperla, que pescaven i polien; un seguit de granes que recollien, com el guairuru i l’ull de bou; tot tipus d’ullals i vèrtebres de peixots i depredadors; pells de pécari, onça i capibari, capturats en trampes…

La mare s’encarregava de portar a Lúa, una vella de molta xerra, els collarets, les herbes i, el més important, l’elixir anomenat o sonho do Ucayali, fet de tres components, amb llarga tradició a l’Amazònia. Lúa, d’origen antillà, de la Martinica, regentava una parada al mercat del Ver-ô-peso. Mercat arranat al brut i bafarós port, comparable a un cau de bruixes medievals amb tota aquella penjarella de cranis d’animals, mandíbules de tauró, pells esteses de serps grandioses i d’altres bestioles. S’hi exhibien embrions infernals, dins de pots de vidre amb formol, alguns d’ells humans, amb espantoses deformacions. Un mercat força repugnant, no apte per a segons quins estómacs, on es podia comprar tot tipus de guariments, per al cos o per a l’ànima: afrodisíacs, ungüents d’autèntica cobra jiboia, polsim dels déus contra maleficis, encensos, sabons, espelmes per a les cerimònies vudú, collarets de la sort, plomes de guacamai, queixals de dofí, unglots de gall, ovaris verges…, i cinquanta mil productes per l’estil. De segur que n’hi havia amb gran poder medicinal, però aquella densa teranyina de supersticions arribava a enterbolir tota claredat.

L’assumpte del nacre…, era un altre assumpte. Als tallers del barri, de tant en tant hi arribaven compradors de peces polides, tallades o gravades. Compradors de Río i Belo Horizonte sobretot, però a vegades també hi queien alguns estrangers, satisfets pel preu pagat i amb un posat de fàstic i incredulitat davant el que veien. Però…, com es pot treballar i viure sobre l’aigua infecta?

Un any, el monsó va esclatar més violent que els anteriors. Plovia sens treva i les febres de la malària van causar moltes morts, sobretot de nadons i de vells. Tret dels guanys de la venda de l’elixir i d’algunes herbes remeieres, feia massa mesos que no sortien els comptes. A mesura que empitjorava la situació, el pare de Carmina recorria amb més freqüència les tavernes en l’il·lusori intent d’escapolir-se de la misèria traguejant cachasa o inflant-se de cervesa. Allà hi abocava les aventures de garimpeiro, provant sempre de trobar qui el convidés.

A força de beure i de parlar d’or, els inqüestionables poders, tant el del noble metall com el de l’alcohol, l’enlluernaven, consumit per les borratxeres i la pobresa. Inevitablement havia de topar amb Mauro, l’Urubú, un dels macarrons més coneguts d’aquell indret, gairebé invisible a fora dels seus clubs.

—Trais mais una para ò loiro alemaõ; depresa!

(Porta-me’n una per al ros alemany; ràpid!).

—Fais favor, eu no sou alemaõ si non brasileiro de Curitiba e garimpeiro do Pará —va aclarir Joaõ Sandoval.

—Saûde, ermaõ!

—Saûde!

No només el va convidar a tres gelades (així anomenen les cerveses que serveixen ben fresques), sinó que hi afegí 200 cruzados dels nous com a préstec desinteressat. Tant s’havia devaluat el cruceiro que implantaren el Plan Cruzado, que reconvertia l’antiga moneda en una altra que facilitava els intercanvis.

Inevitablement, es trobaven de tant en tant, prenien unes cerveses, xerraven i sempre pagava l’Urubú. Tan inevitable va esdevenir que, a la fi, Sandoval va necessitar un altre préstec: volia viatjar a Macapá; terra endins s’estaven trobant nous jaciments d’or; havia de confiar en la sort per capgirar les circumstàncies. Lentament emmalaltia damunt de tanta merda. Volia intentar-ho! Amb aquells arguments, va aconseguir 500 cruzados més de mans de l’Urubú i, també l’obligació de parlar i convèncer la filla gran, Agata, d’anar al club per qüestions de feina.

—Lavoro limpo, podis creer, ermaõ —va assegurar l’Urubú.

La feina d’Agata Sandoval va començar essent diürna i va acabar convertint-se en nocturna. Al principi, tan sols canviava llençols tacats, rentava gots, fregava el terra, preparava begudes que s’havien de deixar macerar… Al final, li va tocar jeure en aquells llits plens de suor, encarant-se a la crua realitat. Se senyava, abans d’obrir-se de cames i aguantar l’escomesa viril d’uns desesperats que no dubtaven de donar unes exigües monedes a canvi del plaer de buidar-se dins d’un altre ser tan míser com ells mateixos, cercant en el domini d’aquella pobra noia la venjança premeditada per una vida adolorida.

Tal i com les fortes pluges escampaven, Joaõ Sandoval va embarcar en un vaixell que el duria a Macapá, travessant així l’ampla i perillosa desembocadura de l’Amazones. Era mig març i tant de bo que tots els sortilegis, les uncions d’olis protectors i un collaret màgic de Tucumán, acomplissin l’efecte desitjat per la seva muller, índia xavante.

Al cap de dos anys no havia tornat ni se’n sabia res, d’ell. Una alba, esquitxada per tons ensangonats i mig destenyida pel baf supurat per les aigües, Agata Sandoval va advertir la seva germana, de dotze anys escassos:

—Has de fugir d’aquí. Aviat l’Urubú es fixarà en tu.

El rostre d’Agata, minvat del seu esplendor habitual, acompanyava, brutalment desdibuixat l’últim any, aquella súplica. Aleshores li va parlar de les piranyes:

—Les piranyes no s’estan als clubs com jo. Van al seu aire, lliures. Volten pel centre de la ciutat i s’enganxen als turistes, que porten menys problemes, paguen més i ho fan en dòlars. També tenen la possibilitat d’enamorar bojament algun manso que es pugui permetre el luxe d’endur-se-les fora d’aquest país miserable.

L’advertència i el consell es van enfonsar ben endins de la Carmina com una llosa funerària. Evidenciaven, però, que s’acostava l’hora d’espavilar-se si no volia anar a parar en aquells escorxadors de l’Urubú, on la vida s’apagava ràpidament, esborrant tota esperança i dignitat.

Al cap de poc temps, Carmina cantonejava pels carrers cèntrics de Belém. S’enfilava captivadora a les escales del bar, a l’aire lliure, del Coret, al mig del passeig de l’avinguda del president Getulio Vargas. Sorprenia els escollits amb somriures temptadors i atrevits. Va aprendre a distingir la clientela que li interessava, a desaparèixer quan calia, a desconfiar i allunyar-se de possibles macarrons que voldrien esclavitzar-la. Gràcilment, es va convertir en una de les més desitjades i poc escrupoloses piranyes del Pará.

Finalment, al cap d’uns quatre anys de batre’s àrduament en aquell cercle fatal, es materialitzà la seva oportunitat en conèixer Michel Delais.

El va veure per primera vegada al moll vell, mentre enfeinats indígenes descarregaven els plàtans dels replets caiucs, les oloroses pinyes, les castanyes de Cajú…

Just es ponia el sol quan va apreciar la silueta del francès retallada contra la mar, sol i embadalit per l’espectacle crepuscular d’aquell insòlit indret. Poc després estaven asseguts a la terrassa d’un restaurant, prenent-se una caipirinha per obrir l’estómac i la ment, ja que no els era fàcil de comprendre’s. La comprensió verbal resultava difícil, però divertida.

Michel Delais era tolosà. Havia anat, junt amb dos companys més, Pierre i Eric, per feina a la base aeroespacial de Kourú, a la Guayana Francesa, al límit nord del Brasil. Un cop instal·lats i revisats els aparells informàtics nous de la base, que es preparava febril per al llançament d’un coet, tots tres van partir de vacances al Brasil, país que el seduïa irremeiablement.

Instal·lats a l’Hotel Royalty, els tècnics de Toulouse voltaven per la ciutat de Belém amb aquell aire d’al·lucinats propi dels turistes. Estaven distrets i contents per la casual i sobtada companyia de Carmina, que s’esforçava a presentar altres piranyes de confiança a Pierre i Eric. Es reservava Michel per a ella.

A la setmana següent, a l’hora de viatjar cap a Saõ Luis, Fortaleza i Maceió, la piranya va endevinar les discrepàncies existents entre Michel i els seus companys. Ells, de més edat i ja casats, no acabaven d’entendre la mania de Michel d’endur-se la noia a l’excursió.

—Per què t’aferres tant a aquesta mossa, si a tot arreu on anem noies de belleses insospitables faran cua per fer-nos gaudir d’unes vacances meravelloses? —li deien insistentment.

Com que Michel no baixava del burro, varen marxar tots quatre, Carmina inclosa, cap a Saõ Luis. Només s’hi van quedar dos dies; no els feia el pes. Potser, després de la setmana boja a Belém, se sentien un pèl confusos. L’eufòria inicial, talment provocada per un viatge molt desitjat, anava minvant. A Fortaleza hi van passar la nit. L’endemà van prendre l’autobús, si se’n pot dir autobús, cap a Gericoaquara. Els havien assegurat que era una platja excel·lent, poc coneguda i molt tranquil·la, on podrien llogar bungalows de bambú, arran de mar, voltats de cocoters. L’aldea era petitona però la gent contribuïa a convertir-la en un paradís. Als vespres, les cabanes de la platja, fetes amb palmes i troncs portats per la marea, s’enlluernaven amb llums d’oli. Es pitjava el play del radiocasset i petava l’esclafit impetuós del reggae o la samba. Allí preparaven finíssimes begudes amb fruites tropicals, licors i gel esmicolat i raspat.

De restaurant pròpiament dit, n’hi havia un. Dos altres locals, més petits i descuidats, complien funcions de comerç, estanc i, a les hores convingudes, servien el p. f., és a dir pratto feito, el menú, tipus plat combinat. El més allunyat d’aquests locals, el de Ponta Pretta, acollia el sector de peluts i princeses de nacionalitats diverses.

Els dies passaven, vívids i intensos. L’amenaça del calendari va irrompre sobtadament. També Pierre i Eric, tips d’aquell poblat perdut i quasi desèrtic, planejaven continuar el viatge cap a Maceió.

—Fins i tot podem arribar a Recife i d’allà tornar amb avió a Belém —comentava l’Eric.

Michel es trobava ben bé al mig del jardí dels senders que es bifurquen. Deu dies més tard el seu avió aterraria a la Guayana i al cap de dues setmanes ja seria a França, on l’esperava Silvie, una amiga força especial. Però, al moll vell, en descobrir Carmina Sandoval, havia quedat perdudament encisat. Aquell primer crepuscle tropical amb ella deixava entreveure el llindar del món de les fades. No podia aclucar els ulls davant l’èxtasi que el dominava i era precís baixar del núvols. Suposant que Carmina acceptés de marxar amb ell, ¿com s’ho faria per endur-se-la? A més a més, ella era menor d’edat. Michel rumiava nerviós, assegut davant la porta del bungalow que compartia amb Carmina. De seguida es va fer fosc. Ella, un cop arreglada per anar a sopar, es va aclofar al seu costat. Junts observaren la Creu del Sud i l’inquietant escorpí, llambrejant allà dalt.

—I nosaltres, ¿què farem nosaltres, Carmina? —li va demanar Michel. Ella no va respondre.

—Vindràs amb mi, fins a França? —va concretar el noi.

—Pois eh —va respondre ara, Carmina.

—Pois eh? Què vol dir aquesta expressió: que ja veurem o que sí? —va voler aclarir ell.

—Que sí. Vull dir que sí.

Pierre i Eric van marxar cap a Maceió al migdia següent, i no sense abans aconsellar repetidament a Michel que s’oblidés de la noia, en un frustrat intent de fer-li veure que se n’estava il·lusionant massa. Ell no se’ls volia ni escoltar. Després d’acomiadar-los, van anar a dinar: arròs amb fesols negres i peix al forn, cuit amb llet de coco, i suc de guaiaba per postres. Feia calor, molta calor. Arraulits a l’hamaca, que només utilitzaven per a la migdiada, ja que a la nit dormien al llit, esperarien que el sol es cansés i anés horitzó avall. Aleshores Michel va proposar el matrimoni a Carmina. Així seria més fàcil d’aconseguir un passaport per a ella.

Al capvespre, alguna cosa es tramava davant del local de Ponta Pretta. L’expectació anava en augment. Aquella mena de hippies i molts nadius s’hi reunien sorollosament, i s’atipaven de peix i carn rostida a la brasa. De dintre del local treien gran quantitat de cerveses gelades i plates plenes de daus de mandioca fregida. Entrada la nit, s’escoltaven càntics rítmics i cada vegada hi havia més gresca. Michel i Carmina s’hi varen acostar.

—Celebren la lluna de Buda —els va comentar un pescador.

—Seiem a prendre’ns una cervesa, Carmina —va anticipar-se Michel.

—Sí, però només una —va respondre Carmina.

L’endemà, i després de fer l’amor per últim cop a Gerí, pujaren a l’únic vehicle que anava en direcció a Fortaleza. Eren dos quarts d’una del migdia. Allà van agafar-ne un altre que els duria a Belém. Van arribar-hi a primera hora del dia següent.

Les seves vides es van transformar en un malson de tràmits confusos. Que si ara cap a la policia federal…, que si ara cap al consolat francès…, que si després a cercar la mare per signar…, que si calia passar pel registre…, que si s’havia de tornar al consolat… Tot funcionava a partir de les divises: cent dòlars per aquí, cent per allà i dos-cents cinquanta més enllà. Van tramitar un salconduit provisional que havia de permetre el viatge de Carmina fins a la Guayana. Un cop allí, encara haurien de passar pel consolat brasiler a Cayenne i la Mairie per acabar el cercle de gestions, afegint-hi una nova sèrie de factures.

* * *

En un dels pocs moments de pau de què van gaudir a Cayenne, van aprofitar per prendre cafè amb gel al Café de l’Etoile, a la Place de l’Armée. Per entre les taules de la terrassa, hi passava un rodamón oferint a la clientela, discretament, arracades de plomes i pedres semiprecioses exposades en una tauler que s’obria per la meitat. Carmina es va mig sorprendre, ja que el tenia vist rondant per Belém, buscant-se la vida. Sí, per Belém…, al sud de la desembocadura de l’Amazones, centenars de quilòmetres enllà, amb multitud de dificultats per efectuar el desplaçament: caríssim en avió, complicadíssim per terra i mar.

—Com carall s’ho ha fet aquest individu? —va preguntar-se la noia en veu alta.

—Deies alguna cosa, Carmina?

—No, res.

Per boca d’una amiga sabia que aquell rodamón era anomenat el Rei dels Microbis i que procedia d’Europa. Els microbis són sers errants que pul·lulen per tot el país, en grups nombrosos o sols, i tant es dediquen a la venda ambulant dels objectes d’artesania que confeccionen, com a altres ocupacions malvistes per l’ordre imperant. Havia corregut el rumor que aquell paio esprimatxat, barbut, grenyut i torrat pel sol de tantes tardes de camí, s’havia endut Raquel, una de les micròbies més fascinants de la zona, a l’hotelot de mala mort on s’allotjava. Els companys d’ella van estar a punt de pelar-lo. En ple centre de Belém i en ple dia, el van rodejar furibunds. Ells s’havien autoprohibit de dormir en hotels; només jeien al carrer. Que el Rei dels Microbis s’allotgés entre quatre parets mal ventilades i pudents, i que s’hi endugués els ulls més felins i la pell més bruna d’entre les micròbies…, no podia ser permès de cap de les maneres. L’insultaven i se li acostaven amenaçadors. Un d’ells va treure’s de qui sap on una grossa faca. De l’empunyadura en sobresortia un ullal de yacaré.

—Et podries comprar una puta, no pas emprenyar Raquel, ¿eh? Estranger fastigós! —va cridar el que portava la veu cantant: una veu esquerdada i pastosa.

—No hi hem anat per qüestions de sexe. M’ha semblat que necessitava reposar —va respondre el Rei dels Microbis.

—És veritat! Deixeu-lo en pau! —va intervenir Raquel.

Va estar de sort, molta sort. Una cosa és apunyalar un microbi qualsevol, una cosa molt diferent és carregar-se’n un d’europeu. Podria haver-hi problemes. Normalment els microbis no atenen a cap raó.

En arribar a la taula que ocupaven Michel i ella, el rodamón va dubtar uns segons, com si les neurones del seu cervell haguessin mantingut viva la imatge de la piranya de Belém, però va continuar el seu itinerari sense dir-li res. Carmina va estar a punt de cridar-lo. Hauria volgut convidar-lo a beure i demanar-li com s’ho havia fet per arribar a Cayenne des de Belém. El rodamón ja era lluny.

Al seu pas el venedor ambulant impregnava l’atmosfera de perfums desconeguts per Carmina. Olors de muntanyes imponents, de volcans ferotges, de vastes planúries, de rius endormiscats, d’illes inexistents… Perfums de la meravella de la llibertat sense límits. Sense dies ni geografia.

De nou, Carmina va sentir la temptació de cridar-lo. Però… just en aquell moment el cambrer passava per allà i Michel va demanar el compte. Era inútil: el rodamón era massa lluny, ja ni es veia.

El cambrer va recollir les dues monedes de deu francs, i va adreçar una feble expressió d’agraïment a la parella i una dolça mirada a Carmina.

—Anem a preparar l’equipatge? —va proposar Michel.

—Som-hi —va mastegar tendrament la noia, que no sabia imaginar-se França.

* * *

Toulouse va impressionar Carmina. El que més li agradava era el barri antic, vora la catedral, envaït de personatges extravagants: gitanos de Bohèmia, músics hongaresos, multitud d’àrabs… Gents de races estranyes que mai no hauria cregut que existissin, i que imprimien pinzellades vives i alegres a la ciutat, en aquell clima fred i enfront de la modernitat apàtica de la resta de la ciutadania. L’ambient que envoltava Michel Delais era massa refinat per a ella. Va notar, des del primer dia que va conèixer Silvie, l’odi que germinava al seu rostre.

—Aquesta mitja puta morena m’ha fotut el xicot —es queixava Silvie, maleint el dia que Michel es va enamorar d’aquella salvatge criatura.

Amb el temps la vida conjunta de la parella va deixar de ser tan feliç. Carmina se sentia cada cop més inútil. No encaixava en el món laboral de Michel i no trobava cap ocupació que realment li interessés. Això sí, anava a classes de francès i, quan ja el dominava força bé, es va encuriosir per l’occità, ja que el parlaven quasi totes les amistats del seu company. Ell la passejava orgullós, i la presentava als amics amb ganes de desvetllar petites enveges.

—Fixeu-vos bé que preciosa que és! —havia arribat a expressar en veu alta alguna vegada, com un venedor professional que mostra la peça única, l’exclusiva, la millor, la que no vol vendre. Però un cop passats els deliris de l’enamorament, Michel notava la manca d’una companya més adient al seu estil de vida, com Silvie.

* * *

A Toulouse, Carmina hi va complir els divuit anys i també els dinou. Com que residia a França i estava casada amb un francès, va poder recollir el seu nou passaport. La idea de l’únic negoci que va dur a terme va arribar casualment per correu. En resposta d’una carta que havia enviat al Brasil, va rebre un paquet de la seva mare. Dintre hi havia una nota amb lletres grosses: la seva mare i la germana gran (l’encarregada de llegir i d’escriure, ja que la mare no en sabia i el pare encara no havia tornat de Macapà) li desitjaven salut i felicitat. A més a més, el paquet contenia un flascó de l’elixir O sonho do Ucayali i una bossa de més d’un quilo de guaranà. El guaranà és un petit fruit sec, semblant a l’avellana. Se li treu la closca i s’ha de deixar desfer a poc a poc a la boca. No és recomanable de prendre’n més d’un al dia ja que és un poderós estimulant natural molt conegut a tot Sud-Amèrica. Precisament, uns amics de Michel tenien un establiment dietètic i, en assabentar-se de l’arribada del guaranà, van proposar-li de vendre’n a la botiga en paquets de vint o quaranta guaranets. Els de vint valdrien cinquanta francs i els de quaranta, noranta francs. Els de la botiga només es quedarien un deu per cent. A Michel li va semblar perfecte, ja que ella no se’ls volia pas prendre.

—A la selva són molt útils, perquè s’hi passa gana i fa una calor que et tomba, però aquí no tenen gaire sentit —va comentar Carmina, molt contenta en veure que el guaranà la beneficiaria per partida doble: s’entretindria a preparar els saquets i guanyaria uns francs. De seguida va tornar a escriure a la seva mare per explicar-li les bones conseqüències del seu enviament, i aquest cop va incloure cent francs, ben camuflats, dins del sobre. Va repetir aquesta operació diverses vegades durant els quasi tres anys que va estar a Toulouse. L’últim saquet que li va arribar allà va anar a parar al fons de la motxilla, sota de l’escassa roba que s’enduia, ben plegada. Al damunt hi anava el sac de dormir.

Quan Carmina Sandoval va comptar el canvi que li tornava el taquiller de l’estació de Toulouse, va comprovar que només disposava de tres-cents vuitanta-set francs per començar una nova vida. El cobrador s’havia quedat els cent tretze restants del paper de cinc-cents francs, donant-li a canvi el bitllet Toulouse-La Tour de Carol.

Una nota lacònica va quedar damunt la taula del menjador de la casa de Michel Delais. Semblava un cop dur. Ell, a la llarga, li donaria la raó i les gràcies.

A Puigcerdà, Carmina va pujar en un autobús que la va portar a la Seu d’Urgell. En arribar-hi va voltar sense rumb durant una bona estona, descobrint la ciutat. Com que ja era força tard i encara li quedaven alguns calerons, va llogar una cambra en una pensió d’una plaça porxada. Havia comprat aliments i va sopar tranquil·lament, després va preparar uns saquets de guaranà. En un carrer proper hi havia vist una herboristeria, però llavors ja era tancada.

L’endemà i a primera hora, va sentir un gran tràfec. Se celebrava el mercat setmanal. Amb tant de soroll es va haver de llevar d’hora. Després de dutxar-se va sortir al carrer. Va prendre’s un cafè amb llet i va donar un volt pel mercat; més tard es va encaminar cap a l’herboristeria. Mentre es feia entendre com bonament podia, barrejant el francès i la mica d’Occità que havia après a Toulouse, va entrar-hi una parella amb dos fills: el gran tenia uns quatre anys i el petit anava penjat a l’esquena de la noia amb un fulard. La mestressa de l’herboristeria els va saludar de seguida, molt contenta de veure’ls. Xerrant xerrant, van convidar Carmina a passar una temporada a la masia on vivien, junt amb una altra família. La masia era al límit amb la comarca veïna del Pallars Jussà. L’havien rehabilitada amb tenacitat i esforç. Hi havien instal·lat el seu taller i un enorme forn per coure-hi la ceràmica que elaboraven. Com que quedava desocupada una ala de la masia, repartida com estava en tres habitatges autònoms, van oferir-la a Carmina.

Va viure-hi tres anys. Allà no només va recuperar la pau natural que emana dels indrets feréstecs sinó que també va aprendre l’ofici que marcaria el renaixement personal llargament esperat. El fang la va captivar immediatament. En ell hi trobava l’alquímia amagada. En les seves pròpies mans residien els símbols exactes per concloure la Gran Obra. Aquells mestres ceramistes li van ensenyar a desxifrar les diverses textures dels múltiples tipus de fang, l’habilitat per trobar i preparar els colors que la natura sàviament guarda, les temperatures necessàries per als esmalts, com aconseguir les reduccions, i el més important: el ritual del forn.

Ja a la fi de l’aprenentatge, una angoixa creixent la devorava. Feia molt temps que no arribaven notícies del Brasil, potser ja era hora de moure’s. Necessitava diners: un grapat de calés i se’n tornaria al Brasil. Podria llogar un local cèntric a Belém i muntar-hi una botiga de ceràmica. Però potser convindria instal·lar el taller i el forn en un lloc ben tranquil, fora de la capital. No seria gens difícil de trobar unes quantes noies que l’ajudessin. Precisament les trauria de la perifèria, abans que no caiguessin a mans de macarrons com l’Urubú. Això sí que era una bona idea.

La solució a les seves cabòries va arribar en forma de targeta d’un restaurant vegetarià. La va portar el mestre ceramista de la fira de Sant Lluc, a Olot. Encara que tenien alguns clients i subministraven peces a diversos comerços de les poblacions dels voltants, de tant en tant acudien a algunes fires.

—Mira, si t’interessa, li fas una trucada. Pensa-t’ho, però no triguis a decidir-te. És un bon amic, de Vic, i ja li he dit que segurament et faria el pes. Esperarà la teva resposta uns dies, no gaires, ja que necessita un ajudant per la cuina. Et pot deixar una habitació. Menjaràs allà mateix. Et pagarà noranta bitllets al mes. Ara, que et farà pencar! Em fa l’efecte que un canvi d’aires t’anirà bé.