SEGONA PART
El rei dels microbis

No sóc pas un dels habituals dels àmbits literaris: presentacions de llibres, tertúlies, recitals, lliuraments de premis… Però aquest vespre de setembre esgotat, la temptació es presenta en forma de cartell, blanc i negre. Mal enganxat, el paperot dansa flagel·lat per l’oratge humit de la tardor, tot just encetada. Pressento quelcom extraordinari… Què, o qui, m’atrau cap a la vetllada poètica?

Després de verificar en el rellotge inquiet de l’ajuntament que ja són tres quarts i cinc de deu —les deu menys deu, o sigui, l’hora zero—, interrompo l’abraçada que uneix, maternal, el cartell amb el vidre sorrejat de la perfumeria, ara enclaustrada rere la reixa quotidiana amb funcions d’horari nocturn.

El catacloc de la porta de Can Llaüt s’incrusta en la desena i darrera campanada.

De passada, assaciaré el meu esperit tafaner admirant in situ els canvis en la decoració del pub, que el propietari em comentà, molt per sobre, dies enrere en coincidir a l’estanc.

Desmuntats aquells arcs àrabs, color blau vellutat, que sobre les muralles retallaven els successius compartiments del local, aquest sembla ara engrandit, tant per la nuesa com per la lluminositat del subtilíssim to groguenc de les parets. Per contra, la intimitat de les llorigueres d’abans se’n ressent, sens dubte. S’ha renovat l’entapissat dels seients, d’una sola peça, que giravolten als diversos habitacles. M’hi puc imaginar tota una colla de romans ajaguts alegrement, queixalant enormes cuixes de paó i suculents pits de faisà, guarnits amb rodanxes de taronja que tenyeixen de crepuscle fastuós les plates curulles; sense ometre l’esplèndid vi de Calàbria i el mític lambrusco amb què remullen el paladar i que se serveixen en copes d’argent amb les més variades pedres semiprecioses encastades entre viaranys de filigrana. Però els clients reals del Llaüt romanen asseguts disciplinadament davant llargs gots de vidre txec, rosegant nyoca amb mesurada parsimònia.

Petites escultures, draconianes, s’alcen gràcils (probablement fetes de guix i pintades d’un matís verdosenc, com rovellat, que els confereix l’aspecte de veritables antigalles), a cadascuna de les cantonades dels compartiments emmurallats. Sis en total. Tres de correlatius a l’entrada voregen el passadís fins al centre del local; més ample i on la meitat esquerra queda lliure per ballar o com a escenari per a recitals i actuacions musicals de reduïdes dimensions, i a la meitat dreta s’entrelluca el taulell i un petit office presidit per un espectacular equip de música i més d’un miler de discos, agrupats en les prestatgeries per èpoques, grups, estils… A continuació d’aquest espai central, la il·lació de tres compartiments més, completen la totalitat del conjunt del Llaüt. Ben mirat, aquesta estructura és comparable a la d’un tren en el qual el vagó central, el de la cafeteria, és més espaiós.

—Què voldràs prendre? —em demana Valentí, el cambrer.

—Posa’m una cervesota.

—De seguida.

M’he assegut al vagó de cua —suposant que fem correspondre la màquina locomotriu amb l’entrada—, on puc gaudir de la solitud momentània i il·lusòria, i de la bellesa inusual d’una reproducció de La Nit estrellada, de Van Gogh, que, per cert, és l’únic quadre que he reconegut d’entre l’enfilall matemàtic que n’hi ha. Al vagó del costat, dues parelles conversen animadament. Al següent, tres vailets, segellats amb el corresponent cubata, escuren el platet de nyoca que comparteixen, silenciosos i amb un posat de pomes agres —suposo que l’assumpte del recital poètic no els fa gaire gràcia; puc assegurar que no trigaran gaire a escolar-se d’aquí, rumb a un indret amb més marxa—. Els vagons més propers a l’entrada són força plens.

A l’escenari, els dos guitarres i el percussionista prenen posicions rere els micros. Arriba Valentí portant-me la cervesa i quatre cacauets. A la barra, els poetes i la poetessa —això ho he deduït pel paperam que carreguen, per les grenyes d’un d’ells, per la faç llunàtica de l’altre noi i per l’esguard de la noia, que abasta en la immensitat el centelleig i les espurnes d’un drac ignot—, ultimen detalls amb Salvador, el xef, disc-jockey i luminotècnic del Llaüt.

Ens apaga els llums generals, acció que dóna relleu als llums auxiliars adossats a cada extrem dels compartiments. Acciona els focus centrals, al cel de la pista: rajos de color vermell i carabassa parpellegen amb insistència hemiplègica. El trull de l’elapé de Jimmy Hendrix i la Banda s’esmorteix esqueixat de volum.

El poeta de rostre llunàtic i llargarut, grapat de folis en mà, s’aproxima a l’escenari.

—Bona nit a tothom. Per aquesta lluna creixent i pel somrient planeta Venus, us oferim el fruit de la inspiració de Dafne i de la nostra pròpia intel·ligència amanit, com cal pel fabulós grup musical Ixtherix.

Aplaudiments discrets. Els guitarres desgranen tot un feix de puntejos d’introducció, lents però intensos com fiblons entremaliats que poc a poc rampen per les graonades superiors del pentagrama, es detenen, mormolen com un duet de frares extasiant-se de gregorià, davallen xisclant, desbordats i estrepitosos, cingle avall, a l’abisme del so, on un darrer bramul assota Can Llaüt, fins dissoldre’s entre aplaudiments. Llorenç Vilardell es concentra. Estossega.

—El primer dels poemes l’he titulat Matèria primigènia:

Llorenç recita un seguit de poemes; busseja per les fondàries de l’ésser humà, desenterra memòries, furga dins les barraques d’uralita i plàstic palpant les misèries, s’eriça enfront dels conflictes bèl·lics, carrega contra la futilitat dels sistemes, jutja amb passió, ira, impotència… De cop, ho aixafa tot, proclama el reialme de les runes, entronitza l’ésser sobre els ossos dels esquelets de sempre… amb el ceptre dels megalòmans. Finalment, l’àpex de l’esperança, els límits de l’espiral evolutiva, la sobrellinda definitiva.

La noia del ponxo, lleuger i multicolor, descavalca del tamboret d’estilitzat disseny. Avança cap a la pista ventant onades d’arena, d’argila, de molsa esquitxada de violat, de fullam granatós, d’escumes de rosa nacre coronades de mestissatge. Enmig de la cabellera trenada resplendeix l’oval brunyit del rostre, flairejant —urc de misteri— l’embruix dels iris, dues nítides olivines —que guspiregen vívides—, els llavis terrosos… El percussionista escalfa l’ambient amb un ritme, a l’inici, marcadament africà. L’acompanya un músic dels Ixtherix amb un instrument tubular, fet de retalls de bambú en degradé, i la veu cavernosa d’un dels guitarres que alena un murmuri gutural.

Llavors pren consistència un estil brasiler, remullat de futurisme ecològic i eufòria transcendentalista. Ella es presenta:

—Hola, em dic Carmina, Carmina Sandoval. Us llegiré tres poemes curts, que són els primers que he escrit, motivada per un comiat. Si res no ho impedeix, la setmana que ve retornaré al Brasil, d’on sóc originària.

Es presenta el tercer i darrer poeta de la vetllada. Però la noia del ponxo atreu tota la meva atenció. Ni l’èmfasi inspirat del bard Manel Ferrer aconsegueix rescatar-me de les aigües turbulentes de la memòria. Em resulta familiar. Però, qui és aquella noia?, en quina cruïlla de quin itinerari difús l’he vista abans? Nàufrag a l’oceà del temps, funàmbul de records, ressegueixo viatges i més viatges, desgranant ciutats blanques, regions exuberants, paradisos il·lusoris. On és ella? En quin port, duna, cingle o avenc? Ho recordo de sobte. És la Piranya! La Piranya de Belém do Parà, al nord del Brasil. Manel recull els aplaudiments generals i en reclama una segona tanda per als Ixtherix. Un impuls inconscient em transporta davant d’ella.

—Ei, hola, potser em confonc, però no ets tu —prenc una bona dosi d’oxigen— la Piranya de Belém?

—Doncs sí, pois eh, sóc de Belém i era una piranya més del vast Amazones. Però m’he transformat en ceramista i ja fa uns deu mesos que treballo al vegetarià del carrer Nou. Aquesta feina m’ha permès d’estalviar uns milers de dòlars. He reservat passatge per Recife i pel vol nacional a Belém. Penso muntar un taller de ceràmica i… —s’atura, esguardant-me fixament—. I no ets tu el Rei dels Microbis? —em demana sorpresa, reconeixent la meva identitat llunyana.

—Exacte. Però és un renom que no mereixo. Ni en sóc, de rei, ni de microbi. Però sí, sóc aquell artesà bellugadís i somiatruites.

* * *

Quan Carmina Sandoval s’adreça a l’avió que l’ha de retornar, set anys després, al seu país, l’envolten successives aures (ben visibles rere el vitrall de la sala d’espera de l’aeroport). Aures que no queden eclipsades pels nombrosos passatgers que l’acompanyen, camí de la màquina voladora. En pujar l’escalinata s’acompleix un cicle evolutiu que no ve marcat pel temps dels rellotges sinó per la voluntat de sobrevolar les circumstàncies.