El boà taronja

Se sabia de cor entre tres-cents cinquanta i quatre-cents noms d’asteroides catalogats i l’obsessionava la llei de Titus-Bode. Cap dels golafres que rugien i bavejaven quan ella, la Betty Cram, feia mecànicament les seves tres sessions diàries de strip-tease, no hauria pogut imaginar que la noia, perfectament absent, seguia d’esma la música, gairebé sense escoltar-la o potser sentint-la feblement envellutada de distància, prou allunyada per no distreure-la del seu repàs d’asteroides —la tasca que de debò l’absorbia— i, això no obstant, prou propera per compassar-hi el seu savi i audaciós camí cap a la nuesa progressiva.

La irrupció de la Betty Cram (un nom de batalla taujà que s’havia empescat l’inconsistent Borderes, el seu representant) en l’univers a escala domèstica del món de l’espectacle tenia la característica d’una sotragada fulminant, d’un aürtament que «apagava la llum verda dels semàfors de la consuetud», segons que havia escrit un erudit cronista de music-hall. El cos formidable de la xicota, ple d’àrees embadalidores i lluminoses, resplendia en la sapiència d’un lent i mesurat strip-tease, exacte com un cronògraf de quars, curull de gest mil·limetrat convergent en la fal·laciosa impressió d’espontaneïtat. El seu nu feia glatir sobretot perquè semblava que mai no s’arribaria a consumar íntegrament i l’espectacle havia abastat aquell nivell enardidor a partir del dia que la noia havia inventat l’artifici del boà, un quasi immaterial boà de color de taronja fosforescent que, sota el llum de raigs ultravioleta en aparença perdut entre els altres reflectors, que s’apagaven en el precís instant, l’embolcallava amb foc, amb una enlluernadora flama viva a mesura que s’alliberava de la indumentària, i feia un tapall prodigiós, ple d’escletxes —visions subjugadorament fugaces— que ennoblia l’art de la nuesa gradual, excitant i afrodisíaca. Ella sola omplia de gom a gom el cabaret i els clients habituals passaven pels altres números —dansa, cant, acrobàcia, prestidigitació, histrionisme— com els trens expressos per les estacions secundàries.

La Teresa mai no havia volgut ultrapassar allò de les tres funcions quotidianes: la de les nou, la segona a les onze i la darrera a la una. Com tampoc, per res del món, no hauria renunciat al descans setmanal. Els diumenges eren sagrats, segons que afirmava la Betty Cram, opinió d’altra banda tumultuosament compartida, sobretot per gent que mai no havia posat els peus al Paradise’s Girls. I no era pas que el senyor Barbosa no hagués insistit prou: a partir de les cinc o les sis de la tarda dominical, la Betty hauria pogut fer còmodament cinc passades i els beneficis d’ella i els del cabaret s’haurien triplicat.

—Si començaves a les cinc de la tarda, pràcticament tindries lliure el diumenge, nena. Valdria la pena que hi meditessis una mica —reiterava mil cops com si, efectivament, a la Teresa li caiguessin estímuls incitants a la meditació. En realitat, el senyor Barbosa tenia mala peça al teler perquè de la Teresa ho ignorava tot, llevat del seu quefer estel·lar. En un bell principi l’home havia imaginat que podria capitalitzar publicitàriament el secret que la mossa mantenia: hi flairava com una possible reedició del cas Greta Garbo. Però de debò ni ell mateix no en coneixia res, a part el nom i els cognoms veritables gràcies a allò del contracte. Mai no havia estat a casa seva, ignorava si vivia sola o amb parents i fins i tot si era casada o feia vida marital amb algú. Però l’hermetisme de la Teresa no era cap giny publicitari, sinó una robusta cuirassa defensiva. Al servei de la qual, àdhuc, havia silenciat (cas que en tingués!) el seu número de telèfon.

Tan bonancenca com mestressa d’eficàcia, la Teresa es tancava amb pany i clau al seu camerino i mai cap client —i mireu que n’hi ha de caparruts!— no havia reeixit ni tan sols a fer-li compartir uns gots de whisky. En els intervals d’una hora i mitja entre show i show, ningú no endevinava què hi feia reclosa. Poc haurien imaginat que la noia llegia i, encara menys, que la seva passió fossin els llibres científics. Hom hauria admès —amb la consegüent dosi de sorpresa, això no obstant— que hagués llegit novel·les supèrflues o revistes del cor. Era tanmateix incomprensible, de tan insòlita, que la seva afecció més grossa fossin les matemàtiques i, sobretot, l’aiguavés de la topologia, conseqüència del seu pas per la trigonometria i la geometria de l’espai. Ja anteriorment havia esmerçat una llarga processó d’hores en una relació de càlculs de nombres primers —n’havia trobat un munt impressionant— i havia deixat per a més endavant els quàntics, que fatalment l’embolicaven en uns conceptes de física atòmica que encara no havia madurat prou.

Rigorosament sistemàtica, en la pausa entre la presentació de les onze (que acabava a dos quarts de dotze en punt) fins a la darrera, la de la una, llegia i rellegia el catàleg d’asteroides, un llibre singular que ni els bibliòfils no posseeixen i que ella havia aconseguit per una pura circumstància d’atzar. El repàs d’asteroides era com una vàlvula oberta a les seves especulacions matemàtiques, per a caure en les del seu admirat Johann Daniel Titus, que l’havien menada als ignots cossos siderals. El catàleg en consignava deu per pàgina, amb el nom de l’astrònom descobridor, l’indret d’observació, la data i les dades. Els asteroides descoberts fins aleshores anaven un xic més enllà del nombre de mil sis-cents. Un dia o altre —n’era plenament convençuda— se’ls sabria tots de memòria. Intuïa que allò era equivalent a inflar un d’aquells globus monumentals que al capdavall no serveixen par a res, però el pressentiment no li llevava pas l’ànim de bufar. Tampoc (pensava en darrera anàlisi) no tenia cap utilitat científica exhibir la seva nuesa, separat l’aspecte sociològic de les derivacions. «Però en fem tantes, de coses inútils!», pensava la Betty.

Per tot plegat podia fer maquinalment l’estudiada maniobra de la nuditat progressiva, afegint-hi tot l’encadenament de picardia, de somriures provocatius, de girar-se d’esquena al públic en els instants més excitants, de gronxar-se harmoniosament al compàs de l’orquestrina els components de la qual, malgrat la rutina de les tres passades diàries, mai no es perdien ni un moviment de l’estrella devota dels asteroides. Sentia clarament el paroxisme col·lectiu i el seu radar registrava els sords efluvis emanats. Hi jugava a gratcient i sabia perfectament que allò més concitatiu que oferia eren les seves menudes sines, gloriosament erectes sense el vell artifici d’aixecar els braços i contraure els músculs pectorals. Havia comprovat adesiara que per als seus espectadors habituals eren més excitants els pits que no pas el pubis; almenys, els rugits li ho indicaven clarament. Pensaven, potser, que l’engonal era més inassolible? Sabia, doncs, que en el bust hi havia l’aspecte primordial del seu patrimoni d’artista creadora. Aquella mateixa idea havia afuat el seu joc de vol i dol, que havia sublimat amb l’aportació del boà. Quan, finalment nua i arrossegant amb les mans la serp de color taronja rabiós, feia el tomb final per la plataforma, aleshores sí sense regateigs, l’estrèpit de l’aclamació es prolongava fins que ja llegia, altre cop asseguda en la confortable butaca del seu camerino. Hi restava nua, bevia un refresc innocu, fumava, llegia, i es vestia a corre-cuita quan ja era l’hora del número següent. No havia volgut aparell telefònic en la seva cambra i per a tothom era ben clar que ningú no podia destorbar la Betty Cram en els seus descansos. El conserge, el maquillador i la maquilladora, l’encarregat, en Borderes i el propi senyor Barbosa sabien que no podien acceptar ni fer de missatgers o mitjancers en cap ocasió: ni flors, ni regals, ni cites, ni cartetes. Res. El senyor Barbosa se n’alegrava puix que allò era la certesa que, almenys a través del cabaret, no arribaria seductor oferiment de la competència a la seva vedette. Respectar la consigna, doncs, s’havia convertit en un manament inexorable, si més no mentre la senyoreta Teresa Prades omplís el local a vessar i no plantegés, en la seva condició de dona triomfant, puges de sou que el senyor Barbosa, indefectiblement, hauria hagut d’acceptar. Però l’ajustament de les percepcions no pertanyia al món de la Betty: aquell era un detall aliè, completament secundari. Ella no ho feia per guanyar-s’hi la vida en un estil que el senyor Barbosa hauria comprès; la seva raó era tota una altra, molt menys entenedora. L’home coneixia prou bé l’ambient i l’esquer de les mitges virtuts que poblaven el medi. Havia hagut d’admetre, estupefacte, la presència d’aquella deessa en l’art de despullar-se en públic, severa i remota com una matrona.

El senyor Margalef s’havia tancat al seu despatx. La seva secretària va tustar delicadament la porta.

—Endavant —va dir el patró.

—Cal que signi aquests talons i aquestes cartes, senyor Margalef.

—Sí, molt bé, deixi-ho aquí. No és pas urgent, oi? —va demanar. I va afegir—: Tindré temps d’acabar aquest problema, no li sembla?

La senyoreta Maria Teresa sabia prou bé que l’amo de Filats Margalef i Companyia era incapaç de començar la jornada d’activitats si abans no havia resolt el problema de paraules encreuades del diari Fet Divers. En el desafiament que acceptava diàriament hi havia un fons de fetitxisme: les coses li sortien més rodones quan havia enllestit el problema. Va dir, coneixedora de la circumstància:

—Pressa, no, és clar. O potser relativa. El senyor Garasa m’ha dit que vindrien a recollir els talons abans de migdia.

—Sobrarà temps! M’he encallat amb una poca-soltada i això em fa trontollar l’amor propi: «Asteroide 428 del catàleg (dues paraules)». I és un nom llarg: quinze lletres.

—Argonauta-Hel·las —va contestar ràpidament la secretària. El senyor Margalef la va mirar atònit. Es va refer de la sorpresa, va tocar successivament amb el polze els altres dits, com un poeta que compta síl·labes, i va dir:

—Això són catorze lletres, senyoreta Prades.

—Quinze. Hel·las s’escriu amb hac, senyor Margalef.