Dia de marketing

L’altre dia va venir a casa una noia molt bufona. Havia donat al meu majordom una targeta que deia «Teresa Rocaescapçada, Marketing Professional» i, naturalment, la vaig fer passar de seguida.

Ens vam asseure a la sala de visites (la petita, aquella que hi ha entrant a la dreta) i va posar damunt la tauleta Reina Anna una grossa maleta que duia. En l’operació, va fer caure llastimosament el meu cendrer de l’Hotel Bucaramanga, de Nàpols, i el va reduir a farina de galeta. Va obrir la maleta i en va sortir un estri que, de primer, m’havia semblat un televisor. Però era un projector sincrònic de diapositives polaritzades i amb correcció daltònica, la darrera paraula en el ram. Com que el corrent elèctric de casa és de 92 volts i no servia per a l’aparell, va endollar un transformador vibràtic 92-220, que també duia a la maleta, i es va encendre l’artefacte. Ho vam constatar immediatament perquè feia pudor de socarrim i s’havia il·luminat la pantalla.

Duia un bloc de grans fulls de paper, tot ple de preguntes, i a cadascuna corresponien tres quadrets, un dels quals s’havia d’omplir amb una creueta. La primera pregunta feia:

—Quan un urbà us notifica que aneu en contra direcció, què feu?

Hi havia quadrets per a les variants A, B i C. La resposta A insinuava: «Feu marxa enrere». La B deia: «Dieu a l’agent que no és veritat i que hi ha prohibició d’embriagar-se quan s’està en acte de servei». La C (que em va semblar la més correcta), proposava: «Baixeu del vehicle i espinyeu el nas de l’urbà».

De preguntes, n’hi havia una cinquantena. Com que les possibles respostes eren tres, com ja he dit, tot plegat sumava cent-cinquanta variants. Vam passar una estona deliciosa, perquè les preguntes cada cop eren més enginyoses. La catorze deia:

—Quantes dents teniu que no estiguin corcades?

A: cinc o més. B: catorze o més. C: trenta-dues o més.

Vaig aprofitar el quadret C i hi vaig fer la creueta, per tal que hi quedés inclosa tota la meva família.

Passava la muntanya de preguntes però a l’aparell encara no havia sortit cap imatge. Per tal motiu vaig preguntar a la senyoreta Teresa Rocaescapçada:

—I el cine, quan comença?

—Quan arribarem a la pregunta vint-i-vuit.

—Anem-hi, doncs.

El qüestionari volia saber què dèiem quan venia un missatger de telègrafs i ens assabentava que ens havien robat el castell d’Escòcia; què cercàvem amb els ulls quan ens deien que s’apropava una aurora boreal; amb quin tipus de cavall voldríem participar en el Derby d’Epsom i què xiulava jo quan m’afaitava: A, clàssic; B, música lleugera, i C, jazz. Vaig posar «Gigantes y Cabezudos», que és l’única que sé.

Finalment va aparèixer una imatge a la pantalla. Era una capsa paral·lelepípeda, de color blau clar, damunt un fons blanc rosat.

—Què us sembla que hi ha, en aquesta capsa?

—Tampoc no ho sé. Obrim-la i ho veurem.

—No. Interessa saber què us sembla que hi pot haver.

—Una moto japonesa.

—No és versemblant.

—Doncs francesa.

—No, res de motos. Què hi pot haver dins?

—La meva tieta de Picamoixons.

—No.

—Em dono, doncs.

—Passem a l’altra diapositiva.

Era la capsa oberta i en sobresortia una barra de panses premsades, embolicada amb cel·lofana.

—Què és, això?

—Uns pantalons de vaquer.

—No.

—Un parallamps.

—Tampoc.

—Un camell de curses.

—Tampoc.

—Em dono altra vegada.

—Panses premsades!

—Ja ho sabia.

—Què vol dir, que ja ho sabíeu?

—Perquè vós mateixa em vau fer el test abans d’ahir, a la meva oficina. Són panses premsades i deshidratades i liofilitzades marca Jeroni. La capsa d’un quilo val trenta-sis pessetes i vint-i-una la de mig.

La senyoreta Rocaescapçada va endreçar els fòtils. Feia cara de contrariada. Quan vaig veure que ja se’n volia anar li vaig dir:

—I no em regalareu el cupó?

—Ah, sí.

I em va donar —jo diria que malagradosa— un tiquet per visitar els túnels del Tibidabo.