Nosaltres els mafiosos

Posseïa una aclaparadora muntanya de proves però me’n mancava una, la més directa i irrefutable: haver-ho presenciat amb els meus ulls. No estava gens segur de mi mateix, ni del meu capteniment arribat l’hipotètic cas: hauria pogut resistir l’impuls d’estossar, allí mateix, damunt el tàlem, l’home que hauria enxampat in fraganti crimine?

Sóc persona de diverses i caòtiques lectures i no ignoro que aquesta nostra primària reacció davant l’adulteri és conseqüència d’un munt de coses que ja vénen en els nostres gens vés a saber de quan ençà. Que enterboleixi el cervell (ens obnubili, segons expressió dels entesos) pertany a una cadena genètica que, ho sé prou bé, no és pas igual a totes les latituds. Ho he llegit una pila de cops: als argentins la cugucia els empeny a compondre un tango, mentre que fa pactar els francesos (àdhuc han batejat la situació i en diuen «ménage à trois») i, mentrestant, els esquimals senten triturar llur honor si l’hoste refusa allitar-se amb la submisa senyora que ja té vagina avall —és una manera figurada de parlar— l’homenatge del visitant. Són tres formes ben diverses d’actuar segons un mateix fet donat i la quarta, la nostra, és la més tenebrosa de totes. Però és allò que deia: no l’hem inventada pas nosaltres i ve en la nostra sang, barrejada amb els glòbuls. Oposar-s’hi, lluitar contra seu, fóra com atacar la naturalesa.

Malaguanyades —segons com es mira— trenta-dues mil vuit-centes pessetes que em va cobrar la raó Pous i Vilasís, S. A. Però és inqüestionable que els detectius privats havien fet a consciència la tasca encomanada. Aquella tarda que va venir al meu despatx el propi senyor Vilasís, carregat com un bastaix, vaig quedar esmaperdut.

—Teniu magnetòfon? —va inquirir—. Jo no n’he dut perquè ja traginava massa fòtils.

—Sí, és clar que sí —vaig respondre. Vaig parlar pel meu telèfon directe amb la senyoreta Granollers—: Genoveva, si us plau: porteu-me el magnetòfon.

La meva secretària, eficient com sempre, em va preguntar:

—Amb una cinta verge?

No era cap sarcasme, evidentment, perquè la senyoreta Granollers no s’havia assabentat de res. Recordo que vaig pensar: «Encara queda alguna cosa verge, en aquest món?». Vaig fer:

—No, no cal. Hem d’escoltar un enregistrament.

Quan m’havia portat l’aparell li vaig dir:

—Tanqueu la porta de la meva oficina i no em passeu cap comunicació. Truqui qui truqui, digueu que sóc fora.

El senyor Vilasís va fer un terrible desplegament de proves documentals: fotos fixes, pel·lícules de setze mil·límetres, videotapes i diapositives. La Merceneta —llefiscosament encaramelada— de bracet amb en Robusté pel Passeig del Triomf del Poblenou; en Robusté i la Merceneta a les muntanyes russes de Montjuïc; en Robusté, sol·lícit, ajudant la Merceneta a pujar al seu Solara (aquest mateix cotxe —B-8996-XM— que cada dia veig aparcat al xamfrà de davant de casa); la Merceneta i en Robusté jugant a tennis (ell, fet una pepa, sigui dit desapassionadament) i bevent coca-cola; ambdós entrant al bingo Monopol o a una casa («General Mitre, 1493, sobreàtic segona, Barcelona 32», em va precisar el senyor Vilasís), el piset privat d’en Robusté. Era atuïdor i, per si no en fos prou, encara em va fer escoltar una cinta, watergate casolà, en la qual la inconfusible veu de la meva dona no parava de xiuxiuejar uns esgarrifosos «pitxulinet estimat», «amorós cuquet del meu cor» i «adorat moniato meu». Tot seu, totes les ruboritzadores ridiculeses.

Ara, al pic de juliol, tenia la Merceneta a Puiglledoner amb les seves tietes. Però en Robusté era aquí, a Barcelona. Cada dia el veia sortir de casa seva i mai no em perdia el retorn, amb aquella sàdica delectança de veure’l fent tombs al bloc de cases fins que no trobava un indret on estacionar el Solara. I el contemplava dissabtes i diumenges, assegut al costat de la seva dona (l’altra, la legítima) davant el televisor, en cos de samarreta. Obrien de bat a bat el balcó i la parella romania hores asseguda al sofà, de cara al televisor i al carrer. Els guaitava amb els prismàtics, camuflats entre les fulles horitzontals de la persiana i, és clar, observava molt més l’home que no pas la dona. Em preguntava com era possible que la Merceneta hagués caigut tan avall, com s’havia deixat seduir per aquell fardassa. Allí, assegut davant la tele i amb un got de cervesa a la mà, veia el pitxulinet, el cuquet amorós i l’adorat moniato. Se m’encenia la sang! Deduïa que el bandarra devia fer vacances l’agost i pressentia que a darrers de setembre ja tornarien a jugar al bingo, al tennis i al General Mitre.

La idea em va venir quan fullejava la programació setmanal: dissabte al vespre passaven Uomo di fuoco, una pel·lícula de màfia que jo ja havia vist quan la feien als cinemes i que aquí se’n deia Sublime atardecer. Ho vaig preparar tot a sang freda, sense que quedés ni la més petita escletxa per a l’imprevist.

Tenien encès un llum de peu darrere seu i els retallava un xic a contrallum, però els veia tenyits amb suavitat de colors —segons les tonalitats de la pel·lícula— diàfanament a través de la mira telescòpica. Jo havia encès el meu televisor portàtil i el guaitava de cua d’ull. Recolzat a la barana, subjectava fermament el meu rifle Haas and Wurtz. Tenia el cor de l’adorat moniato exactament al centre de la creueta de mira. Quan el Giancarlo Perugia, acorralat pels seus enemics en el cementiri d’automòbils, disparava la metralladora de cara als mafiosos (i als espectadors), vaig engegar un sol tret. En Robusté va caure de costat damunt el sofà, xop de sang i cervesa.

No conec sinó fragments de l’exacta continuació. De seguida va arribar la bòfia —tres cotxes zeta— i una ambulància i jo, com tots els altres veïns, ho miràvem des dels balcons. Vèiem tot el renou, és clar. Per consegüent, només puc imaginar quan la vídua Robusté va dir als policies:

—L’ha assassinat el mafiós Giancarlo Perugia, el protagonista de Sublime atardecer. Ha disparat la seva arma contra els que miràvem la tele. Per què, Déu meu? Per què haurà hagut de tocar el meu Estevet? Tan bé que estàvem! —devia repetir entre sanglots.