Dimecres, a Mura

Com tots els finals de curs, va escollir Mura perquè ho coneixia cap altre indret tan esplèndid de cara a l’exercici col·lectiu. Ja feia sis anys que hi anava amb la renovada tribu i les aquarel·les que hi perpetraven feien una cloenda excel·lent de la tirallonga didàctica, ben untada de mantega de pintoresquisme. El poble, arraulit en la vall al peu de Sant Llorenç, embolcallat en la santa pau de la parròquia —aquell portal romànic de Sant Martí, valga’ns Déu!— i els carrers costeruts —sobretot el de la Mare de Déu de Montserrat, amb els seus arcs travessers— semblaven fets a la mida dels joves alumnes de l’escola particular de dibuix i pintura del senyor Pasquí Ferrer.

Cada any llogava el mateix minibús a Turisturs i, invariablement, demanava com a xofer en Robert Puga, amb el qual ja s’havia familiaritzat. En el vehicle hi cabien divuit persones assegudes (dinou si hom hagués comptat el conductor, però en l’ordre de servei mai no hi figurava com a persona sinó, senzillament, com a xofer) i era còmode, segur i barat. Enguany tenia matriculats a l’escola dotze nois i cinc noies, però en Pere Mussons ja havia fet dir per telèfon que no aniria a Mura perquè era al llit amb febre i l’Ernestina Badal, sense excusar-se, simplement no havia comparegut a l’hora d’embarcar ni durant els quinze minuts d’escaig que el senyor Ferrer havia atorgat. Calaven folgadament, doncs, en el minibús i no va caldre que en Puga obrís el gros compartiment del bagatge: tots els cavallets, els blocs, les bosses i les capsa de colors eren amuntegats damunt els dos seients disponibles i en el prestatge de xarxa per als estris manuals. Van arrencar a un quart de vuit, gairebé tots immergits en l’ensonyament i, doncs, sense gaire afany de gresca, i a tres quarts de deu ja eren a Mura, almenys segons que declarava el rellotge del campanar.

—Hem vingut bastant de pressa, Robert.

—Sí, senyor Ferrer. Per l’autopista de Terrassa es fa molt curt. Ja ho ha vist: sense matar-nos hem fet prou via. Com que anàvem bé de temps he pogut guiar tranquil·lament des de la Barata fins a la baixada de Sant Llorenç.

—Ha valgut més que fos així. Hi ha corbes molt perilloses.

—Però tenim bon xofer, senyor Ferrer, i perdoni la immodèstia.

Mentre en Puga cercava un indret per a estacionar el vehicle sense que hagués de fer nosa, el senyor Pasqual, rodejat per la trepa, els va fer les darreres recomanacions:

—El conjunt abans que el detall, recordeu-ho. Aquarel·la vol dir pintura d’aigua i l’aigua, justament, és allò que mai no heu d’escatimar. Jugueu sempre amb les transparències: capes successives, clarobscur i matisos; el primer color que surt del pinzell mai no és el definitiu, llevat de les àrees delicades, com el cel. Això, més la netedat, són els elements essencials d’una bona aquarel·la. Pugeu gradualment de les tonalitats clares a les fosques, mai a l’inrevés, perquè en aquarel·la mai no hi ha cap altre blanc possible que el del paper. No cometeu la matusseria d’oblidar les porcions blanques, perquè en aquarel·la són irrecuperables. Això, respecte a la tècnica. Pel que fa al tema, trieu-lo calmosament, estudieu bé la composició, l’equilibri de l’obra i treballeu en aquell que us satisfaci del tot. Sol ser més profitosa mitja hora de reflexió que no pas una de pintura a la babalà. Insisteixo: analitzeu el tema i feu-ne mentalment la composició damunt el full de paper: l’equilibri i la compensació de volums són elements primordials. Res de pressa; recordeu allò que deia un mestre meu: «Fem-ho bé, que malament ja hi surt». És millor un bon dibuix inacabat que no pas un barrip-barrap llest.

Els alumnes, que frisaven per pintar, escoltaven d’esma la reiterada lletania amb l’esperança, fins aleshores mai no defraudada, que el «fem-ho bé, que malament ja hi surt» fos la frase final. El senyor Ferrer va afegir:

—D’aquí a una hora començaré el meu recorregut i examinaré els vostres treballs un a un. A vosaltres dos, Jordi i Bernat, la recomanació de sempre: no correu, que no us empaita ningú; res d’impaciències, que això, afortunadament, no és cap concurs de pintura ràpida, sinó un exercici de fi de curs; cal que treballeu amb lentitud i seguretat. Tu, Neus, no triïs cap tema que t’obligui a servir-te del negre, que per a tu és fatal. L’aquarel·la és netedat, jo ho he dit, i recorda-te’n nena. Au, nois, a treballar!

Els va guaitar com omplien els flascons d’aigua i com, seguidament, s’escampaven pel poble, a la recerca del tema. La façana de la parròquia, la mica de jardinet-placeta i la creu que hi ha davant van estimular tres dels alumnes. Un altre va baixar cap a la riera i un parell de noies van plantar llurs cavallets al carrer-carretera de baix, mentre la resta trescava pels carrerons costeruts.

Mura se sap de memòria les seves qualitats pictòriques, la seva fotogènia, i els pintors no l’inquieten pas. Ben poques vegades la gent de Mura es detura a mirar-los; potser ja ni es pregunten què troben els forasters en aquell poble on ells es foten de fàstic. Els infants que potser tafanejarien —si per uns instants fossin capaços d’oblidar les bicicletes de trial— ara són a l’escola. El senyor Ferrer va bescanviar uns mots amb el xofer:

—Voleu venir a fer un mos a cal carter?

—No, gràcies, senyor Ferrer, jo ja he esmorzat a Barcelona, abans de sortir de casa. Cap a quina hora li sembla que tornarem a ciutat, senyor Ferrer?

—Posem que a dos o tres quarts de dues, a les dues a tot estirar.

—Tindré temps de sobra per netejar les bugies. I, si no em fa massa mandra, fins i tot desmuntaré el carburador. Fa malament el ralentí i vull veure si no hi ha brossa en algun forat o és defectuós el gicler. Quan acabi pujaré a cal carter a rentar-me les mans i fer un gotet de garnatxa.

—Com vulgueu, Robert. Jo me n’hi vaig ara, a fer temps mentre la colla comença. Beuré un cafetó, llegiré el diari, i en acabat sortiré a fer el tomb d’inspecció de la feina de les meves gallinetes.

—A veure com haurà anat la posta d’ous.

—En efecte. Ja ens veurem abans, és clar: és tan petit, aquest poble! Però, per si no ens trobàvem, quedem que a dos quarts de dues aquí mateix. Us va bé?

—Vostè mana, senyor Ferrer.

A cal carter va llegir un Avui que duia i la pàgina d’entreteniments d’una Vanguardia endarrerida que hi va trobar. Va resoldre sense problemes els mots encreuats i va perdre més de mitja hora per solucionar un problema d’escacs que concedia nou minuts per als jugadors de tercera categoria i, encara, amb una imaginada combinació que l’omplia de dubtes, l’efectivitat de la qual només hauria pogut comprovar amb un tauler davant. Com que tenia la certesa que no es recordaria de cercar La Vanguardia de l’endemà d’aquell dia, per tal de comprovar si havia encertat la solució correcta, se’n va oblidar seguidament. Va trobar, completament d’esma, els «vuit errors», va passar de llarg de la secció de bridge, joc del qual no en sabia ni un borrall, i es va abstenir de llegir l’article de Noel Clarasó. Encara va dedicar deu o dotze inútils minuts a desxifrar el jeroglífic. Va saludar la nora del carter i finalment va sortir a verificar la tasca dels seus deixebles. En Bernat Gironella feia el túnel que hi ha sota les cases davant de cal paleta. El senyor Ferrer va guaitar en silenci el quefer del seu alumne fins que el minyó, certament concentrat, no es va adonar que tenia el mestre darrere seu.

—La teva remaleïda pressa, Bernat —li va dir—. Altra vegada t’ha fet renunciar a les lleis de la perspectiva. On és, el punt principal? Senya-la-me’l.

—Aquí, senyor Ferrer —va dir feblement, segur de la catàstrofe que s’apropava.

—I per què no hi convergeixen aquestes pedres? Són autònomes? No t’has adonat de com cadascuna balla pel seu compte? Per quins set sous les coses que hi ha en un pla paral·lel a tu no concorden amb les perpendiculars?

El noi, perplex i avergonyit, es gratava el clatell. El mestre va apropar el seu llapis al paper i va dir:

—Té: aquestes tres pedres de l’arc, vistes de front, no casen amb la seva continuació en perspectiva. No ho veus?

—Sí, és veritat. Ho esmenaré, senyor Ferrer.

—Ja no ho pots corregir, Bernat. No dibuixes amb guix damunt una pissarra que es pugui esborrar, ni fas oli o aiguada. Els colors clars no cobreixen els foscos, en aquarel·la, ja ho saps prou bé. Llàstima que encara cometis aquests bunyols, Bernat! Has escollit un tema bonic i te l’ha fet malbé la teva eterna pressa. Encara no fa ni una hora que hi treballes i gairebé l’has enllestit. Qui t’empaita, Bernat? Vols un bon consell? Esqueixa aquest full i recomença. Fes una altra aquarel·la però, abans de posar-hi color, cal que tot ho tinguis ben dibuixat amb llapis, com si fos un exercici de perspectiva. I pinta quan tot sigui sòlidament al seu lloc, ben estructurat. Fes-ho bé, Bernat, que malament ja hi surti.

El noi Gironella, malagradosament, va arrencar amb el trempaplomes el full de Velin d’Arches, sense gosar estripar-lo. El senyor Ferrer va afegir:

—Ara que hi seràs posat de nou, desplaça el punt principal. No el facis caure exactament al centre del dibuix, perquè t’obliga a una simetria forçada, que treu espontaneïtat i l’empobreix. Planta el cavallet més cap a la dreta o l’esquerra, el costat que et faci més peça. Des d’aquí on jo estic agafaries aquell arbret del fons, que el contrallum fa de color verd molt tendre, i fóra un contrast simpàtic amb la duresa de la pedra. Aquestes picardies són perfectament lícites. Sobretot, Bernat dibuixa a consciència: el dibuix és l’estructura de ferro que aguanta la construcció; sòlida estructura, sòlid edifici, recorda l’axioma. La pintura ve sola, si la base és un bon dibuix.

Va baixar pel pas mateix sota les cases i va anar a mirar l’obra dels quatre deixebles que havien escollit el carrer de Montserrat: la Montserrat Canaletes, en Jordi Benamàs, l’Oriol Hernàndez i Puig i l’altre Oriol, en Climent. Els va jutjar tots amb una severitat pariona, malgrat que la Montserrat feia una aquarel·la excel·lent però, en funcions de mestre equitatiu, havia d’assenyalar defectes i no pas encerts. Tanmateix costava de trobar-hi xàquies, en aquell apunt. Va dir:

—Vas bé, Montserrat, en termes generals —se li va acudir que fóra una sortida enginyosa i va afegir—: Es veu que el carrer homònim t’inspira. Però has dibuixat amb un llapis massa dur. Ensenya-me’l. Ho veus? Un H-B. I en aquarel·la cal servir-se d’un B-2 o un B-3, mines toves que es poden esborrar del tot, sense que deixin rastre. En alguns llocs has fet tanta pressió amb el llapis —té, aquí i aquí— que has obert solc en el paper. No has vingut pas a Mura a llaurar —va dir, en una altra arrencada d’agudesa. Va afegir—: Aquesta mena de coses són les que embruten una aquarel·la. La gràcia d’aquesta modalitat pictòrica rau en això, en la lleugera espontaneïtat. Mai no endureixis cap àrea, no deixis que perdi suavitat. Has fet massa roges les teules i semblen les d’un projecte arquitectònic de xalet comercial. Observa la pàtina que tenen de debò; la tonalitat escaient l’hauries trobada en el siena trencat amb una punteta de verd, no pas en els vermells i els taronges. Prova de velar-ho una mica amb un pèl de verd oliva, però ja et dic des d’ara que hi ha molt poca cosa a fer per tal d’endegar-ho. El sulfur vermell de mercuri tenyeix més que la salsa de tomàquet i no ho adobaries ni rentant-ho amb una esponja! El cel t’ha quedat molt net i transparent i has resolt els núvols amb molta traça. Així és com cal treballar la pintura d’aigua: el paper ben embegut. No toquis per a res tota aquesta zona, així està bé.

Els dos Oriols i en Jordi encara no aquarel·laven: tots tres tenien un fer lent, molt acurat, i el més segur era l’Oriol Hernández. Va dir a l’Oriol Climent:

—Espavila’t, perquè aquest arc que has dibuixat és a punt de caure! El mestre de cases que el va construir deu fer tres o quatre segles el va apuntalar molt millor. Observa les pedres, adona’t de com pesen, ben estrebades unes amb les altres. Abans de tacar-ho amb color dóna més robustesa a l’estructura: cal que en el dibuix s’hi aguanti com en la realitat. M’has entès bé, Oriol?

—Em sembla que sí, senyor Ferrer. I m’ho ha dit a temps, perquè ja anava a acolorir. Tornaré a dibuixar tot aquest tros. Vaig bé, amb les teulades?

—Sí. Recorda això que acabo de dir a la Montserrat. M’has sentit?

—És clar, senyor Ferrer.

—T’ho dic a tu i a vosaltres dos: res de vermelló! Ocres i sienes. És l’únic que hi ha a les teulades antigues!

—Sí: ocres, sienes i gats —va dir en Jordi Benamàs.

El seus companys van riure, però al senyor Ferrer mai no li feien gràcia les sortides enginyoses dels altres. Va murmurejar:

—Dibuixa-hi gats; encara hi ets a temps.

En Jordi Puig i els germans Palau —la Núria i en Manuel— pintaven la façana de l’església. La Núria i en Jordi havien situat llurs cavallets molt a prop i el punt de vista d’ambdues aquarel·les era gairebé el mateix; en Manuel, en canvi, pintava des de l’extrem de la placeta. Intencionalment, els dos germans solien cercar angles diferents, fins i tot quan feien bodegons a l’escola, a fi i efecte de desterrar similituds, potser per evitar que la família cregués que un copiava l’altre. Tasca que, en realitat, no calia: el noi era molt més destre i els seus treballs eren inconfusibles. La Núria, en canvi, era malfeinera de mena i d’allò més temible en les darreres pinzellades, ben capaç d’esguerrar-ho tot amb mitja dotzena de traços matussers. El senyor Ferrer havia de ser molt cautelós en els comentaris, per tal de no aguditzar la rivalitat que ja hi havia entre els dos germans. Va dir a la noia Palau:

—Has buscat una perspectiva audaciosa i original i per ara ho tens ben tacat. No et perdis en detalls, recorda que la frescor és el principal element d’una bona aquarel·la. No carreguis els pinzells: cal que conservis la textura granelluda del paper whatman. Els foradets blancs que queden al pas del pinzell són l’encant d’una aquarel·la, el segon en ordre després de l’agilitat. Tingues presents els mestres de l’especialitat, Núria: cal aprofitar el camí que han fressat els altres. Sobretot, no facis servir el negre; els bons aquarel·listes no en duen en les seves capses. No oblidis que el negre absolut no existeix en la naturalesa. Tu, amb els colors foscos, em fas més por que una pedregada!

—Li juro que avui no faré servir el color negre.

—Ni avui ni mai, per la senzilla raó que el negre no és cap color! El negre és l’absència absoluta de color, la manca total de vibració lluminosa, com tampoc no hi ha color blanc: el blanc és la suma de tots els colors, de tota la vibració lluminosa. La gent que parla de color blanc i de color negre no sap què diu. Observa una cosa, Núria: ni la creu de ferro no és negra, oi? Té un to gris rovellat. Compte quan la pintis! Fes servir un pinzell del número dos i que faci bona punxa. És importantíssim que els pinzells d’aquarel·la sempre facin bona punta. Els pinzells d’aquarel·la escabellats delaten el sapastre; les brotxes només serveixen per a emblanquinar o afaitar-se. Deixa’m veure el teu número dos.

La noia va furgar en la capsa i va confessar:

—No n’he dut cap.

—M’ho temia. Potser en duu el teu germà. O tu, Jordi.

—El més fi dels meus és un quatre.

—Malament rai! Tu, Manuel, n’has portat?

En Manuel no havia sentit res i va preguntar:

—Si he portat què?

—Un pinzell del dos.

—Sí, en tinc un.

—L’hauries de deixar a la teva germana. Ella no n’ha dut.

—Doncs que es foti! A mi mai no em deixa res. I me’l farà malbé, n’estic segur. Miri com tracta les seves eines!

—No m’interessen les discrepàncies personals entre germans. Et parlo a tu, com a ta germana i a tots els altres, en qualitat de deixebles meus. No em vull ficar en les vostres coses. Si jo us tracto de pintor a pintor, correspongueu: els pintors s’ajuden, coneixen l’existència d’una estranya cosa dita solidaritat. Si hi ha mala avinença entre tu i ta germana, va per vosaltres el pollastre. Però exigeixo que respectis la pintora Núria Palau.

—La pintora, senyor Ferrer! Acabarà creient-ho! I, ves per on, ja m’ha fotut bronca abans de veure el meu quadre!

—De moment, Manuel, recorda que no fas cap quadre. Treballes en un apunt del natural, una nota, i vés a saber si algun dia serà, efectivament, un quadre. Entre la gent de l’ofici la paraula «quadre» no es pot fer servir. Això d’«un quadre» ho diu la gent que no hi entén. Són els que van a veure no exposicions de pintures o dibuixos, sinó de quadres.

En Manuel va aprofitar la petita pausa:

—Es veu que avui és el meu dia de rebre!

—La gent que pinta quadres i no deixa pinzells als seus col·legues rep cada dia de l’any, jove Palau.

S’hi va atansar, conciliador. Va guaitar l’aquarel·la que feia el minyó i la va trobar ben plantejada i en franc camí de reeixida: a la dreta i a partir del primer terme hi havia la façana de Sant Martí i els arbrissons del davant queien a l’esquerra del primer pla i equilibraven graciosament la composició. Va mirar amb major atenció: l’arc romànic i el timpà hi eren ben dibuixats, amb acurada perspectiva. Tot aquell primer terme ja era més o menys llest. Quedaven per fer l’arrencada del carrer de Montserrat, el tros de la botiga de queviures i les cases de la carretera, més el celatge. En Manuel va preguntar, gairebé segur d’una resposta d’asseveració:

—Vaig bé o me’n torno?

—Vas bé, indiscutiblement, prou que ho saps, farsant! Llàstima que hagis oblidat un precepte inexorable: que la gradació cal fer-la dels colors clars als foscos i mai inversament. Has resolt el primer terme, ple de tonalitats obscures, i encara has d’omplir les zones clares. Tant de bo que quan les facis no se t’escorri cap dels tons intensos perquè, sinó, adéu profunditat! Com has pogut oblidar el precepte? L’he repetit milers de cops, Manuel!

—Té raó, senyor Ferrer. M’he enllepolit amb la façana, vet aquí. I he tirat al dret sense adonar-me’n.

—Tot això no fa ni mitja excusa acceptable, jove Palau.

—Potser és l’excusa sencera d’un pintor de quadres —va dir amb humilitat.

El senyor Pasqual Ferrer li va clavar un amical patac a l’esquena i va dir:

—Encara he de veure què han fet una pila de companys. On pinta, en Joan-Ignasi?

—Des de la casa nova del paleta. L’ha deixat pujar a la terrassa del darrere i des d’allí es veu l’església com a vol d’ocell.

—Tema ambiciós! Me n’hi vaig.

—Compte amb l’escala de ferro; no caigui. Solament hi és apuntalada.

Era una al·lusió als seus cinquanta-quatre anys? Potser no. Va demanar:

—I en Pere Climent?

—Al capdamunt de tot del carrer Major. Si hi puja traurà el fetge per la boca! I en Joan Roig encara és més amunt: pinta el cementiri des de la sortida del poble per la part de dalt.

—No n’hi haurà cap que hagi pujat a la Mola? —va preguntar irònicament. Amb esbufecs —la raó on sigui— va anar a veure la resta dels quinze deixebles. Adesiara va repartir pròdigament les seves lliçons denses d’ortodòxia i de fidelitat als cànons. Mai no renyava, però no freturava pas aquest tipus de relació emmetzinada: preferia la robusta argumentació acadèmica, la solidesa del rigor clàssic. No pas amb mala fe, però cada any encotillava estretament una vintena de joves, als quals fermava amb les cordes del formalisme més estricte i sever, concloent i inexorable com el Triangle Auri de Palomino de Castro. Allí els estacava, enfonsats en les tenebres de la projecció cònica, de la perspectiva paral·lela al pla i de l’obliqua al pla, de les ombres abatudes, entre els punts màgics de la guia i de la fuga.

Perquè ell en tenia una de pròpia, de fuga, ben seva: a casa, d’amagatotis de tothom, feia un art ferotgement abstracte i rabiosament expressionista que, ben sovint, el menava als més absurds i imprevisibles collages. Suara mateix, mentre parlava de fórmules dogmàtiques als nois, dubtava entre enganxar un mocador de fer farcells o un drap de cuina —descartada una raqueta de tennis— damunt el tauler de conglomerat al qual ja havia adherit el respatller d’una cadira de boga. Ho cobriria tot amb pintura acrílica de color verd-gris, hi deixaria caure un raig d’esmalt de color roig de sang de bou i, quan fos eixut, hi enganxaria el drap. O, potser, una tovallola vella? No: amb la trompa de gramòfon que havia comprat a la Fira de Bellcaire faria la composició següent. L’única cosa que tenia ben segura era el títol: Galàxia Esmaperduda Número 23.

—Quadres! —va murmurejar quan pujava al minibús, darrere els quinze apòstols d’un crist traïdor.