Nota i agraïments
El 2010 fou l’any Jaume Vicens Vives. Des de diverses instàncies i institucions, es pretenia celebrar el centenari del seu naixement i cinquantenari de la prematura mort. A tal efecte, diversos estudis, llibres i actes públics tractaven de rellegir i reinterpretar l’obra de l’historiador gironí. Qui signa aquestes notes finals també ho va fer, especialment el seu clàssic Notícia de Catalunya, un intent agosarat de repensar el nostre país en el difícil context de la postguerra i una dictadura que frisava per fer-nos desaparèixer com a país. La seva tesi, coherent amb el projecte polític, era que Catalunya havia tingut un passat potent, dominat per una combinació de seny i una rauxa responsable de la derrota de 1939, que difícilment havia sabut administrar les seves forces, especialment davant del poder contundent de l’estat espanyol (el minotaure) i tractava de vehicular el catalanisme conservador amb un projecte d’integració amb Espanya, reedició de la pulsió noucentista, reiteradament fracassada, d’influir en les estructures econòmiques de l’estat. Tot i ser un llibre ben armat, amb anàlisis ben elaborades, no amagava que era redactat des de l’àmplia classe del Vichy català, és a dir, el col·laboracionisme de les classes altes autòctones amb la dictadura de caràcter feixista que havia arribat al poder mitjançant un il·legítim acte de força.
I en aquest sentit, com a bon representant d’una burgesia que havia passat dècades implorant a l’estat que reprimís la majoria social d’obrers i camperols amb pulsions igualitàries, tractava de deslegitimar-los minimitzant el seu paper històric o atorgant-los un paper secundari.
En certa mesura el llibre que trobem aquí és una resposta, més de mig segle després, a la Notícia de Catalunya. Escrit des d’un temps en què semblen haver fracassat els intents de les classes dominants catalanes per establir complicitats amb un estat cada vegada més reclòs en la seva frustració d’imperi fracassat, en una societat catalana on les classes altes han perdut el monopoli de la veracitat acadèmica i la capacitat de generar discursos historicistes, en una Catalunya que recupera el passat de la majoria social, considero que és una obligació revisar les velles tesis d’aquest historiador gironí, un gran intel·lectual, que tanmateix es caracteritzà pel col·laboracionisme amb el feixisme espanyol i per la contemplació de les classes socials sense cireres per remenar amb un sentiment de frisança i preocupació. Al cap i a la fi, si en alguna cosa ha destacat Catalunya, ha estat per tenir un dels moviments anarquistes més potents de tot el món (la rauxa que denunciava Vicens, enfront d’un seny que cercava un ordre social altament jeràrquic, a imatge i semblança de la burgesia de la qual provenia). D’aquí, potser, el provocatiu títol que encapçala aquest volum, i que tanmateix, respon a la veracitat històrica.
La redacció d’aquesta obra fou completada a principis de 2011. Les especials circumstàncies d’aquests darrers temps, caracteritzats per una crisi econòmica provocada per les elits financeres, i aprofitada pel estrats més elevats del poder econòmic per desmantellar a fons les institucions del benestar i apropiant-se’n (privatitzant-les), ha propiciat una nova efervescència dels vells valors llibertaris. És més, a redós de moviments emergents com el del 15-M o l’arxipèlag de nous moviments socials sorgits recentment, es reivindica el llegat llibertari i es produeix un renovat interès per la història de l’anarquisme. En certa mesura, aquest llibre voldria oferir-se i dedicar-se a totes aquelles persones que desitgen conèixer aquest passat massa sovint silenciat o difamat, i que hi busquen inspiració, des de la tradició, per forjar esperançadament la innovació del que hauria de ser el present.
Em disculpo pels errors i les incorreccions que hagi pogut cometre en la seva redacció. La historiografia de l’anarquisme català es renova dia rere dia, i dia a dia es descobreixen noves fonts, dades i interpretacions, la qual cosa pot implicar que algunes de les meves afirmacions poden caducar amb certa facilitat o que noves dades qüestionin les aquí exposades. Més que queixar-nos, hauríem de congratular-nos per aquesta eclosió que resulta molt significativa en un temps en què el model capitalista actual pretén imposar la seva hegemonia totalitària, mentre que bona part de les esquerres semblen encara prou desorientades.
Agraeixo, finalment, a la meva família la paciència que mostra quan passo hores tractant d’enfrontar-me a un text com aquest. Per la seva banda, l’historiador figuerenc i amic Enric Pujol va tenir l’amabilitat de llegir-se, almenys, un parell de versions del manuscrit, i em va fer uns suggeriments brillants i encertats, com sempre. La correcció del text, a càrrec de Txell Freixinet, ha permès un maquillatge literari que els lectors agrairan. Finalment, el meu editor de Virus, Patric de San Pedro, no només va apostar clarament per aquest llibre, sinó que se’l va mirar amb lupa el text i, gràcies a les seves propostes, documentades i amb un exhaustiu coneixement del tema, va fer que millorés ostensiblement.
Girona, gener de 2013