III. CATALUNYA SERÀ LLIBERTÀRIA O NO SERÀ…

Sostenia Fernand Braudel (Luméville-en-Ornois, 1902 - Cluses, 1985) que, més enllà dels esdeveniments i les fases històriques, romanien continuïtats en l’evolució dels pobles. Es tracta d’allò que aquest historiador francès, que investigà a bastament sobre la Mediterrània a l’era moderna, anomenà els processos de llarga durada. La persistència de l’anarquisme caldria considerar-lo com un d’aquests corrents profunds que flueixen, com un riu subterrani, per sota la superfície del canvi històric del nostre país.

Al llarg d’aquest assaig hem pogut identificar alguns d’aquests corrents sota la fórmula de línies de continuïtat pel que fa a un sentiment de llarg recorregut que portaria la societat catalana a tendir vers allò que s’ha denominat la trilogia republicana. Una recerca de la llibertat enfront de les proves difícils a les quals ens ha sotmès la geopolítica. Llibertat personal i col·lectiva, enfront dels nobles, de l’estat, de les injustícies que deriven d’estructures socials inequitatives. Precisament el sentiment igualitari també és un dels eixos que ens connecten passat i present (i desitgem també per al futur). Alhora, i malgrat els condicionants negatius per la manca de llibertats i l’extensió de les desigualtats, hem mantingut una gran necessitat de buscar la solidaritat com a única fórmula de conservació de la cohesió nacional. De fet, i en això l’experiència històrica ens ha alliçonat, no és possible la viabilitat de la nació sense un profund sentiment de comunitat nacional. Al seu torn, això requereix els lligams als altres dos vèrtexs dels triangle republicà, assumit tant pel republicanisme històric, com per l’anarquisme, molt especialment.

No obstant això, aquesta darrera afirmació difícilment pot ser compartida per un gruix important de la societat catalana. Com qualsevol societat europea, la nostra societat ha experimentat importants divisions socials derivades de l’estatus individual i col·lectiu i la confrontació d’interessos contraposats. El fet que una minoria poderosa, aliada amb un estat aliè, i amb prou capacitat per bastir un imaginari col·lectiu i una hegemonia cultural, hagi expulsat de la memòria històrica el món llibertari o l’hagi reduït a categories històriques inferiors, molt en la línia ja esmentada de «rebels primitius», el fet és que aquest llegat hi és. Hi és i propicià una revolució que il·luminà (o aterrí) el món, viscuda (o patida) pels nostres avis. Malgrat aquest procés d’invisibilització, el pòsit es pot percebre en bona part de les pràctiques, creences i actituds de la societat catalana.

Què queda del llibertarisme un cop el moviment organitzat anarquista ja no sembla, aparentment, gaudir de la força que posseí fa tres o quatre generacions? Encara que la capacitat d’autoengany de qualsevol individu o col·lectivitat sembla infinita, entre el gremi dels historiadors, aquesta capacitat s’incrementa exponencialment. Les aparences indicarien que ben poca cosa roman. Les organitzacions que reivindiquen l’herència llibertària són poques i fragmentades, tanmateix, si bé el cos sembla enterrat, l’esperit queda entre nosaltres. I potser hi és perquè en realitat mai no ha marxat del tot. Potser, perquè en el fons, cal sempre distingir entre el que podria ser un anarquisme explícit, que malgrat tot sempre ha estat numèricament no gaire significatiu, i un d’implícit, present des de diverses formes i fórmules, com un sentiment gasós, com una boira que respirem i que es manifesta en les actituds quotidianes i catalitza en determinades circumstàncies històriques.

Ara bé, renunciar a aquesta herència és presentar la dimissió com a poble. Aquesta boira (en el sentit de difuminada, confusa i difícilment classificable) no deixa de ser l’aire que respirem, i ignorar-la representaria la culminació d’un procés de desnacionalització, atès que és un dels elements que ens ha singularitzat històricament com a nació. La nostra capacitat de rebel·lia, el nostre anhel constructiu d’un país fonamentat sobre la trilogia republicana, el nostre desig de bastir una societat justa, fins a cert punt utòpica. La nostra incapacitat d’acotar el cap. Tot plegat semblen elements molt poc científics, fins i tot, que recorden un cert organicisme nacional molt passat. Tanmateix, si reflexionem sobre els trets que ens caracteritzen, si examinem aquesta capacitat que Vicens Vives destaca sobre la nostra tendència a la revolució i la nostra incomoditat respecte el Minotaure (al·legoria del poder), comprendrem la psicologia col·lectiva del nostre país. Només cal recordar la data recent del 10 de juliol de 2010 passat, en la massiva marxa contra la sentència del Tribunal Constitucional. Sense cap consigna prèvia, el milió de manifestants van deixar enrere els seus líders i la munió de ciutadans i ciutadanes es van col·locar allà on cal, al capdavant de la protesta. L’espectre de la revolta i la rebel·lia, l’aroma de la dignitat, es podia respirar entre els carrers de la ciutat.

Aquests elements invisibles que conformen una identitat ja els esmentà Josep Torras i Bages (Les Cabanyes, 1846 - Vic, 1916) quan redactà el seu aforisme «Catalunya serà cristiana o no serà». En aquesta frase, esdevinguda un referent per a bona part del nacionalisme conservador, el bisbe, filòsof i teòleg penedesenc pretenia reivindicar el valor ètic del regionalisme català des de la tradició cristiana, en un intent de dignificar el moviment catòlic conservador i catalanista. En opinió de l’autor d’aquest llibre, Torras i Bages no anava gaire desencaminat, en el sentit que en la pròpia identitat roman pòsit ètic, sovint inspirat en l’esperit del cristianisme. Tanmateix, la seva concepció regionalista, com el mateix concepte de regionalisme, resta incomplet, coix i bord. La tradició llibertària, des de les seves diferents formes, també ens aporta un bagatge i una tradició ètica, que conforma la nostra identitat com a país.

El problema, en tot cas, és el bandejament que ha experimentat l’herència llibertària, atès que el seu missatge, tan ètic com el del cristianisme, ha plantejat una arquitectura social horitzontal que incomoda a tot aquell que habita els pisos més elevats i de millors vistes de l’edifici català, i que ha mantingut l’actitud de tractar com a jardiners els partidaris del jardí de l’Acràcia. Això no obstant, de la mateixa manera que és innegable la tradició cristiana del país, tot parafrasejant Torras i Bages, és necessari assumir el conjunt de l’herència que ens singularitza com a nació europea. Sense els valors del triangle llibertari, sense els tres vèrtexs equilàters que Ricardo Mella dibuixà «la llibertat com a base, la igualtat com a mitjà, la fraternitat com a fi», serem un poble amb passat i sense futur. Perquè Catalunya serà llibertària… o no serà!