5

Vaig sortir al jardí a recollir un tovalló que li devia haver caigut a la Isabel mentre estenia la bugada.

A principis de desembre, el jardí de casa feia tot l’efecte d’un paisatge arrasat. Els arbres, pelats, ensenyaven les vergonyes de la seva nuesa; l’hort era un munt de terra trepitjada; la piscina, buida, era una trinxera inservible. En el moment precís d’acotar-me a plegar el tovalló de terra, vaig veure la Mariona que sortia al seu balcó. Vaig fer voleiar el tovalló, per saludar-la. Ella, que no portava res a la mà per tornar-me el gest, es va treure el jersei i també el va agitar com si fos una bandera.

—Què fas, boja!? Que agafaràs una galipàndria…!

No va acabar aquí. La Mariona, rient rient, es va començar a desbotonar la camisa, amb una coqueteria que, a tanta distància, m’incomodava. A més, allà fora la podia veure molta més gent: vianants, veïns, algú de casa seva o, pitjor encara, de casa meva… Ja podia anar gesticulant i posant-me de tots colors que la Mariona continuava descordant-se botó rera botó. Finalment, va deixar lliscar la camisa espatlles avall fins que es va quedar amb els pits al vent… I amb aquell fred!

Perquè no continués l’strip-tease, vaig tornar a dintre casa eixugant-me la suor freda amb el tovalló. Vaig travessar la casa corrents. «Ara torno» vaig cridar i, abans que la mare o la Isabel poguessin dir res, ja havia tancat la porta. Vaig trucar a casa la Mariona. Ella mateixa, encara enriolada, em va contestar pel porter automàtic.

—Puja, ximplet, que no hi ha ningú…

—Segura?

Vaig grimpar les escales de quatre en quatre. Escàs d’aire, vaig arribar al tercer pis.

—Però què fas boja? —vaig dir entre esbufecs.

La Mariona em va rebre totalment vestida.

—Que no t’ha agradat…?

No vaig voler continuar estirant el fil. Segurament m’hauria acabat acusant de moro i de masclista. Vaig aprofitar per repassar el pis que, per a mi, encara era nou. Me’l feia més gran i, també, decorat amb més gust. El paper pintat del menjador em va semblar, ja en aquell temps, carrincló. L’estatueta del Lladro a sobre de la tele també em va escamnar una mica. L’habitació de la Mariona, en canvi, em va produir una altra sensació. Un munt de discos sense funda sobre el llit i una pila de roba desendreçada per aquí i per allà, hi donaven Paire que jo hi havia endevinat.

—Has tingut sort de pujar avui. Ahir vaig fer neteja i ho tinc tot molt ordenat.

—Com dius!?

—T’ho juro, Oriol… Avui ho veus perfecte…

Encara no vaig tenir temps de badar mirant per la finestra que em va agafar per la cintura i em va llançar damunt del llit. Vaig anar a espetegar de cara a un disc dels Dire Straits. De seguida, engrescats, vam començar a acariciar-nos els cabells, les celles i a petonejar-nos.

—No han de tornar els teus pares?

—Fins d’aquí a un parell d’hores ben bones.

Aleshores vaig ser jo qui, de mica en mica, vaig treure-li el jersei, vaig desbotonar-li la camisa i em vaig trobar, per primera vegada, amb els ulls davant d’una pell tendra i suau. La Mariona, però, no es va quedar endarrera i també va insistir fins que em va haver tret la samarreta. Després, enjogassats, em va fer una cosa que mai no m’havia fet cap noia. Pessigolles.

De tant riure i xisclar, em pensava que ens sentirien des de casa meva. A les parets de l’habitació, un grapat d’estrelles de Hollywood contemplaven els nostres moviments inexperts, hesitants, i ens perdonaven la vida amb mirada d’artista. Després, amb el cap de la Mariona sobre el meu pit i amb els ulls clavats al sostre mentre acariciàvem dòcilment la nostra nuesa, no envejava ningú. Cap d’aquells galants de pel·lícula mai no podien haver gaudit de les sensacions que jo vivia en aquells moments.

Havien estat unes sensacions noves. O, almenys, m’ho semblava. D’una part tenia la impressió que mai no havia fet treballar tant els sentits: un munt d’olors noves, de gustos agredolços, de tactes estranys i finíssims… I tot això amb els ulls tancats. D’altra part, algunes d’aquelles coses ja m’havia semblat haver-les viscut abans i el neguit per saber si era un record o eren fantasies meves no em deixava concentrar plenament en el descobriment que estava fent del cos de la Mariona i, de retruc, del meu propi cos. Quan vaig posar el cap damunt l’escalforeta del seu melic, per exemple, va ser un d’aquests instants de dubte. Em vaig veure als nou o deu anys, potser més —no ho sé—, quan la mare tenia el costum de fer la migdiada amb el zum-zu-meig de la televisió. Entrava al menjador i, poruc, me la mirava, a una distància prudent, intentant veure si encara respirava. A vegades costava sentir el seu alenar pausat. Aleshores m’hi acostava més fins que, després d’uns instants d’ensurt de pensar que potser era morta, pel seu moviment de la panxa amunt i avall, m’adonava que, gràcies a Déu, el seu cor bategava amb normalitat. Amb l’orella damunt el ventre de la Mariona també em vaig voler cerciorar que continuava viva i ben viva. Fins que no vaig sentir que el cap m’anava amunt i avall, vaig tenir les mateixes pors que anys abans.

També en els calfreds de major frisança vaig tenir uns moments de temor que m’allunyaven, amb la ment, del cos agraït de la Mariona. Va ser en un dels seus esgarips que em va semblar sentir la mare. Era un espinguet agut, sec, frenat per una punxada que només podia ser de dolor. I vaig veure la mare pocs dies enrera quan jo tornava a casa després d’una visita furtiva a una gelateria del port. De fora estant em va semblar que la sentia. Però era massa lluny per endevinar si reia o plorava. Vaig voler creure que estava contenta. M’equivocava de mig a mig. Me la vaig trobar intentant baixar les escales, amb l’ajut de les dues crosses i de la Isabel que, amb molta voluntat i poca gràcia, l’agafava ara per un braç, ara per l’altre. La mare, tot i veure’m, no va poder dissimular el dolor. Tenia els ulls vermells. Plorava de mal, però també de ràbia i de la impotència de veure que, ni amb tots aquells suports, no era capaç de baixar tres graons que, abans, no trigava més de dos segons a pujar i baixar. Era tossuda i, tant sí com no i malgrat les estrebades que sentia, va voler continuar. Patia ella, patia la Isabel, i a mi el cor se’m trencava a bocinets de veure tanta lluita i tant esforç sense recompensa. A cada petita passa, la mare proferia un xiscle difícil d’oblidar. La Mariona, segons per on li passava la mà, repetia un d’aquells sons que a mi m’havien quedat tan gravats. I la crueltat del record de la mare davant els tres graons em gronxava entre els plaers que estrenava amb la Mariona i les llàgrimes retingudes de la mare.

Mitja hora més tard tornava a entrar a casa, pentinant-me amb els dits. Segons com, em sentia un home, satisfet de la gran descoberta. Segons com, però, em sentia un drap brut i esquinçat.

—Hi ha visita —em va avisar la Isabel—. La Fanny…

Eren a l’habitació dels pares. La mare, des de feia un parell de setmanes, no es movia del llit i, així que la Fanny se n’havia assabentat, en tornar d’esquiar dels Alps, havia vingut corrents a veure-la. Quan vaig entrar a saludar-la («ai, Oriol, cada dia està més cepat i més maco…»), la mare, amb una veu apagada, li explicava el què.

—M’han fet dues transfusions de sang i això m’ha debilitat molt. Diuen que estic millor…

La Fanny, per no mentir, no va dir res. La mare, vingués qui vingués, ja no tenia esma ni per cobrir-se el cap. Les bosses dels ulls havien agafat el color de la cendra. Hi havia un munt de coses, però, que la Fanny no podia descobrir a simple vista. No sabia que la mare, que sempre havia menjat de tot, llavors només s’alimentava de grills de taronja. No sabia, tampoc, els esforços i treballs que li costava incorporar-se una mica i arribar a asseure’s al llit. Tampoc no es feia el càrrec, em sembla, de les incomoditats d’higiene que aquella situació comportava. Cada matí, abans de marxar a treballar, el pare li posava la gibrelleta perquè orinés i, amb grans dosis de tendresa, la rentava tota amb una esponja. Durant el dia, quan la mare ho necessitava, era la Isabel qui, amb una abnegació fora mesura, s’encarregava d’aquestes ingrates tasques. Amb tot plegat, l’òpera i les ganes de cantar quedaven molt endarrera. Només en alguns moments de sol i cel blau, se la sentia mormolejar algun trosset d’ària. «Qui canta els seus mals espanta», li havia sentit dir tota la vida.

A mi, veure la degradació de la mare em feia mal al cor. La seva enteresa i la força de voluntat per continuar lluitant, però, m’encomanaven la confiança que aquella malaltia no seria un camí sense retorn.

La mare va preguntar a la Fanny sobre la Raquel, la seva filla, i els seus desamors amb el traficant de drogues engarjolat. La Fanny, per distreure la mare, es va despatxar a gust.

—Calla, calla, Rosa… No ho vulguis saber… Resulta que la bleda de la meva filla, de tant anar els caps de setmana amunt i avall a Madrid en autocar, per veure el noi a la presó, ha conegut un home que també feia aquest mateix trajecte en autocar i s’han enamorat.

—Què dius… S^Jha penjat del xofer?

—Tu rai que no perds mai el sentit de l’humor, eh, Rosa…? No, no és del xofer. S’ha enamorat d’un home casat, amb dues criatures, que viu i treballa a Barcelona, però que els caps de setmana, quan vol estar amb els seus fills, els ha d’anar a veure a Madrid perquè viuen amb la seva mare, que fa de funcionària a la presó d’homes.

—Però, escolta… ¿La Raquel no estava enamorada d’aquell noi…?

—Sí, però es veu que ara ja no… La joventut d’avui són enamoradissos de mena, s’enamoren i es desenamoren com qui es canvia de mitges… ¿I vols saber el millor del cas…?

La mare va alçar les celles.

—La mare d’aquestes criatures, la dona de l’home de la meva filla, que com t’he dit treballa a la presó, és l’encarregada de relacions amb la premsa… Em segueixes?

—Embolica que fa fort… —la mare somreia per sota el nas—. Ara només cal que aquesta dona conegui el camell empresonat, s’enamorin, i ja tenim tot el cicle tancat… És com allò de l’aigua i la pluja.

—Ai sí… —va encendre un cigarret i tirà el fum amunt, com una xemeneia—. Almenys, ara, la Raquel ja no ha d’anar tot el dia amb l’autocar cap aquí i cap allà com un baldufa… Amb aquest home, es troben al seu apartament de Barcelona (que deu ser un picadero), deuen fer el fet i fins l’endemà…

—Però fa l’efecte que estiguis contenta, Fanny…

—Dona… A tu què et sembla? Hem fet un gran salt endavant. Hem passat d’un traficant de drogues amb el vestit de ratlles i pendent de judici, a un home casat, amb dues criatures, però sense antecedents penals… Què es pot demanar més?

Per no plorar, van riure amb ganes. Feia bo de sentiries. La Fanny, com un disc ratllat, repetia «s’han begut l’enteniment, s’han begut l’enteniment, s’han begut l’enteniment». Després, va fer l’afirmació més grotesca que he sentit mai:

—El que més greu em sap de tot això, Rosa, és que per fer-me passar els nervis, he tornat a fumar… Tant que m’havia costat de deixar-ho…

A la mare se li’n fotia. De fet, ni tan sols sabia que la Fanny hagués deixat el tabac. Va explicar que, en les tres setmanes que, en un exemple extrem de força de voluntat, només s’havia fumat quatre cigarrets, no s’havia engreixat ni un gram. Difícilment es podia engreixar més… Hauria rebentat la cotilla.

Vaig córrer a explicar tota la història de la Fanny i la seva filla a la Isabel. Amagats a la cuina, ens vam fer un bon tip de riure. Aquella va ser, potser, la darrera vegada que, a casa i en molts dies, algú va tenir ganes de gresca.

Un diumenge, pocs dies més tard de l’aparició de la Fanny i en una època de poques visites (abans de Nadal tothom té el tragí de comprar regals i més regals), el pare em va venir a trobar a l’habitació mentre estudiava i es va asseure als peus del llit. Era home de reaccions contingudes. Mai no es deixava endur ni per l’eufòria ni pel derrotisme més cruel. Almenys, aparentment, sempre conservava un humor lineal, sense daltabaixos. Tota la família coincidia, però, que la processó li devia anar per dins i que no era bo que no exterioritzés les seves reaccions. Recordo una vegada que, en temps de crisi industrial, les coses van començar a anar tortes a les fàbriques i, per uns dies, semblava que totes les seves empreses haguessin de caure com peces de dòmino, una rera l’altra. Ell, flegmàtic, va reunir la família i, amb un aire lleugerament encongit, va avisar que durant una temporada ens hauríem «d’estrènyer el cinturó». Sense drames, sense escarafalls. Exactament amb aquestes paraules, a tots ens va quedar claríssim. Així mateix, pocs dies abans de la mort de l’avi, el pare m’havia abraçat i m’havia dit «l’avi està fotudet». Amb aquesta afirmació va signar la seva sentència. Des d’aleshores, cada vegada que el pare anunciava que algú estava «fotudet», malament rai, significava que ja portava el perdigó a l’ala i que no trigaria gaires dies a caure. I no s’equivocava mai.

Aquell matí de diumenge, assegut als peus del llit, el pare va pronunciar les paraules que més temia sentir:

—Oriol, la mare no està gaire bé… La tenim molt fotudeta…

Sabia, perfectament, què volia dir aquella frase però em resistia a creure-ho. No vaig obrir la boca preguntant el perquè de tot plegat. No volia saber ni el nom científic de la malaltia, ni els dies que li quedaven de vida, ni com seria el final… Senzillament, no em creia que el procés de la mare fos irreversible. En moments extrems tots ens agafem a la il·lusió i a l’esperança amb mans i dents. Suposo que el meu mutisme va complicar molt la situació del pare que devia dubtar, fins i tot, si jo, amb les seves quatre paraules, havia copsat la gravetat de la mare. Arronsat d’espatlles, vençut com no l’havia vist mai, va parlar amb la mirada clavada a les meves sabates.

—Quan era jove i vaig baixar a estudiar a Barcelona, vaig compartir un piset amb un noi, l’Argemí, l’Agustí Argemí. Era de Tordera i havíem coincidit a l’hora de matricular-nos al primer curs d’enginyeria industrial. Ens aveníem molt i, al cap de pocs dies de començar les classes, vam veure que si llogàvem un pis plegats ens estalviàvem uns duros que ens anaven la mar de bé.

Així ho vam fer. L’apartament era a quatre passes de la facultat, en una escala vella però ben cuidada. En aquell pis, a més d’estudiar com bojos en època d’exàmens, hi vam fer les bestieses més grans que et puguis imaginar… A mitjan tercer curs, 1’Argemí es va començar a trobar malament, va haver de deixar els estudis i va tornar cap a casa seva, a Tordera… Tenia la mateixa mena de malaltia que la mare. La mateixa. I no puc oblidar com va arribar a patir l’Argemí el darrer mes… Els amics que l’anàvem a veure entràvem encongits perquè els seus crits se sentien des del carrer… Tot això ha millorat molt en trenta anys. Els metges diuen que la mare no patirà gens, que no se’n sentirà de res… Però, només de pensar que li pot passar com a l’Argemí… A vegades encara sembla que el senti…

Va serrar els llavis i va empassar saliva però no va plorar. No era el moment d’afeblir-se. Jo estava doblement desconcertat. La mare «fotudeta» era una llosa, però conèixer la història de 1’Argemí i, de retruc, la vida del pare lligada, primer, a la malaltia del seu millor amic i, després, a la malaltia de la seva dona, feia esgarrifar qualsevol. El pare, aixecant els ulls de terra, de nou va tallar el silenci.

—De totes maneres són casos diferents. La malaltia de 1’Argemí va ser una cosa ràpida. La mare, en canvi, fa molts anys que està malalta…

Em vaig quedar amb la boca oberta. Sorprenentment, però, el meu cor aguantava tots aquells impactes sense ressentir-se’n. El pare em va explicar que, quan jo era molt petit, quan tenia tres anys, ja van diagnosticar la malaltia de la mare. Em va confessar que, en aquells primers anys de casats, havien decidit estalviar cent mil pessetes per fer un viatge que els feia molta il·lusió. Quan van haver fet la guardiola, la mare es va trobar malament, el metge els va adreçar a l’especialista i aquest, per una d’aquelles casualitats que semblen escrites per un guionista dolent, els va dir que el tractament de quimioteràpia costava, ni més ni menys, que cent mil pessetes. Adéu viatge i hola hospitals. Va estar més d’un any sotmesa a uns tractaments duríssims. Els resultats, però, van ser positius. A la mare van donar-li l’alta però els metges van advertir al pare que l’esperança de vida per als tumors del sistema limfàtic era, tirant llarg, de set anys. El pare, amb els ulls aquosos, considerava gairebé un miracle que la mare hagués viscut dotze anys més, nou dels quals amb una qualitat de vida més que notable, sense sentir-se’n de res. A més a més, considerava que per a mi era molt millor haver-me criat amb la mare al costat que no que m’hagués quedat orfe als tres o quatre anys.

El coneixement de tots aquells secrets em va trasbalsar. Era incapaç de raonar perquè les idees anaven amunt i avall, brutalment i desordenada, com els núvols que en plena tempesta no saben què han de fer. En aquell mateix moment de llamps i trons, però, vaig lligar caps de moltes coses. El pare se m’havia convertit, de cop i volta, en un heroi. Només una actitud, però, m’amoïnava: semblava conformat amb la irreversibilitat del final de la mare. I la mare, en canvi, era viva i amb ganes de lluitar.

Vam mirar-nos als ulls, sense esma per consolar-nos l’un a l’altre. Insinuada la primera llàgrima, va voler canviar de tema:

—La mare em va dir que sorties amb una noia…

De sorpresa en sorpresa. No ho vaig negar.

—Sí… És veritat… Es diu Mariona… Però… Però ara no sé què fer…

El pare va deixar que m’expliqués.

—Em sap greu quan estic amb ella perquè… perquè és com si traís la mare…

—Però què dius, Oriol…?

—No te n’ha dit mai res, la mare?

—Ni molt menys. Al contrari… Ella està contenta de veure’t amb algú. Suposo que d’alguna manera, encara que tu i aquesta noia sigueu molt jovenets, et veu col·locat i això la satisfà…

—Així… De cara als dies que vénen… ¿Tu no deixaries la Mariona…?

—Tu te l’estimes, Oriol?

Vaig assentir amb el cap, avergonyit. El pare va respondre amb una contundència que transmetia seguretat i no deixava opció a més titubejos.

—Doncs no t’hi rumiïs més. Precisament és aquesta noia qui més et pot ajudar a tirar endavant el tràngol d’aquests dies. No la deixis ara, Oriol, no siguis tanoca.

Dit això, es va alçar del llit, em va donar quatre copets a l’espatlla i em vaig quedar sol a l’habitació amb les meves penes i amb els llibres oberts damunt la taula. Aquell diumenge, però, ja no vaig ser capaç de llegir ni una ratlla més. Amb els punys closos de ràbia, vaig esgotar totes les baves.

Després d’aquella reveladora conversa, entrar a l’habitació de la mare se’m va fer una muntanya. Tenia por de reaccionar d’una manera diferent de com ho havia fet fins llavors. Tenia por que la mare notés alguna cosa estranya en el meu tracte; que em trobés massa manyac o excessivament compassiu, i que tot això la fes sospitar… Al capdavall, temia que la meva aprensió a la mort em separés de la mare quan, precisament, més a la vora em necessitava. Una vegada més, però, no em va donar opció. La mare, que de tots plegats semblava Túnica persona que no es resignava a la seva malaltia, va voler que, estirada al llit com estava, li fes massatges a la cama, des del panxell fins a la cuixa, per no perdre musculatura per quan es pogués tornar a aixecar. Vaig fer-ho amb la mateixa fe de sempre. I sense cap angúnia. A la meitat de les fregues, però, es va adormir. La mare, amb sedants a totes hores, solia anar de son en son.

Aquella nit, quan em vaig ficar al llit, vaig fer una cosa que no havia fet mai. Vaig apagar el llum i, sense saber-ne, em vaig posar a resar. Vaig demanar, amb tota la concentració, que la mare no es morís i, que si s’havia de morir, que no patís com havia patit l’amic del pare. Sense consciència d’abusar de tantes peticions, també vaig demanar a Déu que em donés forces per suportar l’esdevenidor amb enteresa, sense fer cap drama, passés el que passés. Durant les nits següents, vaig repetir el mateix exercici i sempre amb fórmules molt semblants.

La Isabel ho passava molt malament. Cada vegada que entrava a l’habitació de la mare, per cuidar-la, per netejar o, senzillament, per estar amb ella, havia d’anar-se’n corrents perquè la mare no l’enxampés amb llàgrimes als ulls. Sortia trasbalsada i mossegant-se un dit amb força, per ofegar els plors. D’aquesta mateixa manera, plorant i fent tentines, solien sortir de l’habitació les escasses amigues de la mare, més o menys íntimes, que van desfilar per casa en aquells dies més crítics. Jo només vaig haver de córrer una vegada perquè la mare no em veiés plorar, però no se m’oblidarà fàcilment. Acabava de dinar. Havia menjat un dels meus plats preferits (amb les croquetes de bacallà de la Isabel m’hi llepava els dits i la mare coneixia perfectament els meus gustos) i vaig entrar a veure-la. Estava desperta.

—Ja has dinat Oriol?

—Sí…

—Què has menjat? —semblava preguntar per inèrcia.

—Croquetes i un bistec.

—Croquetes, tu?

—Sí, mare, croquetes de bacallà…

—Ho veus com de mica en mica et va agradant tot… —en un to moralitzador.

—Però mare… Si les croquetes de bacallà m’han agradat sempre…

Quan ho vaig haver acabat de dir, vaig veure que l’havia vessada de mig a mig. Per culpa meva, la mare va adonar-se que el carro anava pel pedregar. Em va mirar amb uns ulls de por, inesborrables, i em va dir:

—No em facis cas, Oriol… La teva mare està tocadeta del bolet.

No vaig tenir temps de respondre-li «¿què dius, dona?» que ja estava fora de l’habitació, assegut a terra, amb el cap entre les cames i plorant desconsoladament. A més a més, estava segur que, per la meva contesta inoportuna, la mare també es devia quedar omplint de baves el coixí. Els remordiments per la meva resposta inconscient no em van abandonar en molt temps.

Aquell dia, vaig sentir que necessitava la Mariona ben a prop meu (ni que fos per abraçar-me amb força), i això em va servir per entendre la rotunditat de les paraules que el pare m’havia dit a l’habitació dies enrera, i per adonar-me que l’amor no era només generositat envers l’altra, com m’havia pensat fins llavors, sinó que era, sobretot, egoisme. Bàsicament, egoisme.