2

A finals d’estiu ja sabia moltes coses de la Mariona. Havia vingut dues vegades a banyar-se a casa. A la mare la hi havia presentat com una amiga. Mai no m’hauria passat pel cap de dir-li que era una veïna del bloc de davant de casa, del bloc que ens tapava tota la magnífica vista que havíem tingut del Masnou abans que la grua comencés a enfilar pisos i més pisos. Temia que se la mirés amb mal ull, i no em convenia gens que fos així. La Mariona, rera el seu aspecte deixat anar, era una bona noia. Agradable, xerraire i tremendament desimbolta. Només a vegades, molt de tant en tant, ensenyava els ullals en un rampell de mal humor o en un cop de geni que treia encara no sé d’on. El seu afecte, però, a petons o a mossegades, bategava en cadascuna de les seves accions.

En aquells dies, jo dissimulava perquè no es notés que se’m feia la boca aigua cada vegada que pensava en ella. La resta d’aquell agost no havia tornat a prendre el sol amb els ulls tancats. Sempre més m’havia ajaçat amb un ull mig obert, atent com un perdiguer, per veure si sortia al seu balcó i ens podíem dir quatre coses sense que la mare o la Isabel ens enxampessin. Un dels primers dies de setembre ho vam aconseguir.

Aquell matí ja havia començat amb un bon averany.

El Toti, cosí germà de la mare i individu pintoresc, ens va passar a saludar després de molts mesos de no saber-ne res. Intel·lectual passat per aigua, havia fet molts calés amb la importació d’estores i tapissos perses que venia en una xarxa de botigues de la seva propietat que, segons el pare, devien ser la tapadora d’algun negoci lleig. Amb el Toti m’havia passat una cosa molt curiosa. De petit, a casa, sempre havia sentit dir que el cosí de la mare era del ram de l’aigua. Absolutament sempre que es parlava d’ell sentia que, a mitja veu i amb un punt de misteri, avis, oncles i pares deien això del ram de l’aigua. Jo no entenia res. No veia quin mal feia bevent aigua (tot i que a mi no em deixaven beure res més) i, sobretot no entenia que, les comptades vegades que el Toti venia a dinar a casa, es pimplava els gots de vi un darrera l’altre i amb aquella alegria… Fins alguns anys més tard no vaig entendre que el cosí de la mare mariconejava pels quatre cantons. Allò del «ram de l’aigua» devia ser com allò de «la roba estesa» o allò altre d’estar «constipada de baix». Tot plegat, no dir les coses pel seu nom.

El matí que va venir a veure la mare, el Toti portava una camisa fúcsia, desbotonada del coll fins al melic, que descobria una pitrera amb una escarola tofuda, blanquinosa, a joc amb els rínxols del cabell igualment enfarinat. Potser per això, per amagar una mica els cabells blancs, sempre portava les ulleres de sol al cap. La mare, que el coneixia de ben petit, de quan jugaven a nines plegats, li tenia la mida presa.

—Toti, et conserves com un maniquí… Et veig en molt bona forma…

Ell va somriure, cofoi. Certament, portava les mànigues arremangades fins quasi a les espatlles i ensenyava un parell de bíceps de pel·lícula americana.

—Molt d’esquaix, Roseta… I una dieta equilibrada.

—Ara els homes sou més presumits que nosaltres… Si comptéssim les hores que us passeu davant del mirall, pujant a la bàscula, menjant biomanans i fent esport, sumaríem una jornada laboral.

—Exageres…

La conversa sobre les mil receptes per fer goig va durar una bona estona. Jo, callat, escrutador, observava com la mare les hi engaltava pel broc gros i el Toti, estufat, semblava no adonar-se’n. No vaig intervenir fins que les bombes em van petar ben a prop.

—No fas esport, tu, Oriol?

—Sí…

—Si vols, un dia podem anar a jugar a esquaix plegats… M’agradarà jugar amb el meu nebodet…

L’arxiu d’excuses se’m va activar de forma automàtica.

—Llàstima… El metge m’ho va prohibir. Em va dir que era massa brusc per als meus genolls. Amb el que m’agradava jugar a esquaix…

—Sí, sí… És una pena, tu ho has dit… Tots els meus companys de club s’haurien mort d’enveja, de veure que jugava amb un noi tan maco…

La mare s’assegurà que portava la perruca ben posada, esbufegà i canvià de conversa.

—Què vols prendre, Toti?

Un bitter Cinzano i quatre olives més tard, el Toti em va obsequiar amb un reguitzell de consells que, ben segur, al pare no li haurien fet gens de gràcia. Em deia que fruís al màxim de la vida, de la joventut; que no deixés les coses per més endavant perquè al cap dels anys me’n penediria; que arrasés, que no deixés res per verd, que si naps i que si cols… En un altre temps, la mare hauria replicat amb vehemència, i amb arguments prou sòlids, els consells del seu cosí perquè ella, també com el pare, filla de l’esforç i la tenacitat, sempre m’havia predicat el sacrifici d’avui pel bé de demà. Aleshores, en canvi, escoltava l’apologia dels plaers immediats del Toti i feia cara de simolses. Devia pensar que, d’alguna manera, hi estava prou d’acord perquè moltes de les coses que no havia fet a la vida, segurament ja no les podria fer.

De sobte, el Toti es va incorporar com si una abella li rondés el cul.

—Shht!

Ens va fer callar (com si haguéssim gosat obrir la boca…). Va escoltar amb atenció, arrugant el front amb la mateixa concentració que un pell-roja sent aterrar una sargantana voladora. La mare i jo també vam parar les orelles, per intentar escoltar no sabíem ben bé què. Quan començàvem a gustar el goig del silenci, el Toti es va relaxar i va tornar a arrepapar-se a la cadira.

—No res, no res… Em semblava que sentia el telèfon del cotxe.

No vaig voler mirar la mare per no enriolar-nos.

—Carai, Toti, sí que ets un paio important… —em va sortir de dins.

—Però, escolta… ¿Com vols sentir el telèfon del cotxe des d’aquí? Que has deixat les finestres obertes?

—No, Rosa… Que no ho saps? M’he comprat un cabriolé!

—Què dius que t’has comprat?

—Un cabriolé. Un cotxe descapotable… ¿No em dirás que no ho sabies…?

—Primera noticia.

La mare, desconcertada per la darrera adquisició del seu cosí, es va quedar uns segons sense saber si felicitar-lo o dir-li’n quatre de fresques per la seva fatxenderia. Finalment, va tirar pel dret:

—Però Toti, sí que et va bé això de les catifes… ¿Que és època de vaques grasses?

—Més que de vaques, de bous, Rosa, de bous… —va dir posant boqueta de cul de gallina mentre envermellia de galtes per la picardia que s’havia permès.

Va ser en aquell mateix moment que vaig veure, mirant per la finestra, que la Mariona era al balcó de casa seva, estenent una tovallola de platja. «Plaers immediats», vaig pensar, i em van faltar cames per sortir al jardí. Amagat a la gatzoneta darrera el pou, en un lloc on la mare no em podia clissar, em vaig disposar a saludar-la.

—Eh, eh, Oriol! —la Mariona em va passar al davant.

Vaig correspondre aixecant la mà i fent-li notar, amb el dit davant dels llavis, que parlés fluixet. Tenia por que, si cridava gaire, la mare ens descobrís i, com sempre que em veia amb alguna noia, em sotmetés a un incòmode interrogatori. Incòmode, sí.

Fins llavors, en afers de noies, mai no havia tingut res prou inconfessable per amagar-li. I si les preguntes de la mare em feien tanta basarda era, precisament, perquè, mancat d’experiències i d’imaginació, creia que les respostes que hauria de donar li semblarien tan ridícules, innocents i enfavades que, al capdavall, potser encara es preocuparia pensant que jo, com el Toti, també era del ram de l’aigua.

La Mariona va parlar en veu baixa. De tan baixa, amb prou feines entenia res. Però jo, vinga anar fent que sí amb el cap com un autòmat. De tot aquell garbuix de gesticulacions i ganyotes de boca, ulls i orelles, em va semblar pescar que aquell vespre, a La Calàndria, el vell cinema del costat del Casino, hi feien una pel·lícula de terror. Després, la seva proposta, amb un fil de veu, la vaig entendre amb claredat. «¿Vols que hi anem junts?», vaig llegir als seus llavis.

—Sí!!!

Aleshores va ser ella qui es va afanyar a fer-me entendre que callés. La meva reacció, de tan espontània, la devia haver sentit tothom. Per una vegada, potser per l’eufòria que em trasbalsava, els meus reflexos van funcionar amb eficàcia. Gràcies a la tradició musical de la família, vaig poder cridar en el mateix to d’abans:

—Si!! Si!!! Do! Re! Mi! Fa! Sol! La! Si! Si!! Si!!!

Els meus aguts d’aquell instant, ja els hauria volgut més d’un tenor amb la platea plena. La Mariona, rient, va fer mutis cap dins el seu pis. Un santiamén més tard, dos dits em van tustar l’espatlla i de poc que no m’agafa un ai-què-tinc.

—Què, Oriol? Així que, aquest vespre, junts cap al cine, eh?

Havia tingut la Isabel darrera meu tota l’estona i, embadalit amb la Mariona, ni me n’havia adonat.

—Ho has sentit?

—Tot. Millor que tu, em sembla.

—Si us plau, Isabel… No diguis res a la mare…

—Escolta! Però per qui m’has pres? —es va fer l’ofesa—. Sóc una minyona, no una espia…

Quan ja anava a demanar-li disculpes, va canviar el to:

—Oriol, no siguis ruc, aprofita que les pel·lícules de por són les millors per arrambar…

Encara amb el cor a tot drap, vaig tornar a entrar a casa. El Toti, dret, semblava a punt de marxa.

—Estic content, Rosa. Me’n vaig més tranquil perquè et trobo molt millor…

La mare va esbossar un somrís esblaimat. Secretament, però, li devia passar pel cap el mateix que a mi: «quin ull clínic que té el molt marieta!». El diagnòstic del Toti, certament, no podia anar més desencaminat. La mare, que veia com la cama continuava sense respondre i que ja s’havia resignat a viure sense cabells, les últimes setmanes havia començat a tenir problemes amb la vista. Algunes estones veia doble imatge; d’altres, ho veia tot tèrbol, com si un tel li enllepissés la pupil·la. Els metges, després d’anàlisis, proves i consultes, acordaren relacionar els rodaments de cap que tant martiritzaven la mare amb aquests problemes de la visió i van decidir que, unes quatre hores al dia, es taparia ara un ull, ara l’altre.

De tot això, però, el Toti no en sabia ni un borrall a l’hora que va pujar al seu flamant descapotable vermell amb telèfon i va perdre’s en el punt de fuga del carrer de casa.

A l’hora de dinar vam riure força. La mare, trempada com feia dies que no la hi vèiem, va començar a explicar anècdotes i més anècdotes del Toti. La Isabel, que durant un temps havia netejat a casa del cosí de la mare, també hi ficava cullerada. Jo, encomanat per elles dues, reia d’esma però tenia el cap a La Calàndria. Allò que més m’alegrava, sobretot, era veure la mare amb aquells ànims. Quan la Isabel ens va explicar un cas que desconeixíem, la mare, de tant riure, fins i tot plorava.

—I per Nadal… ¿No heu anat mai per Nadal a casa seva?

—No.

—No…

La Isabel amb prou feines podia parlar de tant que reia.

—No heu vist mai el pessebre del Toti?

—No.

—No… Què? Vinga! Digues què passa?

—Només hi posa homes…

—Què dius? —la mare, incrèdula.

—Per no sortir, no hi surt ni la Verge Maria. Sant Josep, el nen Jesús, els reis d’Orient, patges, caganers, pastorets… Però ni una mala pastora, ni una ovella… Res, totes les femelles al carall.

Arran de les facècies del Toti, el bon humor va durar tot el dinar. Vaig aprofitar a les postres per dir, com si parlés amb els àngels, que aquell vespre aniria a La Calàndria. L’anunci, però, no va passar per alt.

—Al cinema? I amb qui hi vas?

La Isabel, d’amagat de la mare, em feia llengotes per intentar fer-me riure. Però em vaig mossegar la llengua i me’n vaig sortir:

—Amb els amics… Amb qui vols que hi vagi…?

—Amics, tu, aquí al Masnou?

—Sí, els de la colla del futbol, què passa? El Roger, l’Edu, el Pep…

—M’han dit que avui en fan una de molt bona, de por… —la Isabel em va intentar ajudar.

La mare no va dir res més. Cara de pomes agres i un silenci que va durar fins que va xiular la cafetera.

—Vés, vés… No pateixis que, quan tornis, aquí em trobaràs… Aquesta tarda vindrà l’Alba a cobrar les entrades, i ja saps que mai no té tard a l’hora de marxar. Potser encara m’estarà fent companyia…

L’Alba, la més gran de la colla, també era la més rica. La meitat per herència, la meitat per matrimoni, comptava els diners a mans plenes. De l’herència paterna, a més a més, li havia pertocat la propietat de dues platees al Gran Teatre del Liceu. Dues butaques centrades, fila 5, a tocar del director d’orquestra, i no li havien fet gens de gràcia. Ella, dona d’envelats i copia espanyola, considerava que això de l’òpera era per a persones amb dos dits de cultura i mai no havia provat d’encaixar el paner a les seves butaques en un dia de funció. La mare, des de feia ja alguns anys, cada temporada li comprava les dues butaques i hi anàvem ella i jo. El pare, no. D’això de la música, un zero a l’esquerra el meu pare. Ni veu, ni oïda. Ell, prou que insistia a repetir que, de jovenet, havia cantat caramelles, però feia de mal creure. Un dia, nuvis encara, amb aquella il·lusió i amb aquella fe que s’hi aboca, els pares van anar junts al Liceu, a veure (i a escoltar) Aida. La mare no es cansava d’explicar que poques vegades havia patit tant com aquella nit, asseguts a primera fila del quart pis. Suava gel per fer que el pare deixés de roncar o, si més no, perquè rugís més lleument i els veïns de butaques no l’afusellessin amb la mirada. I tremolava en pensar que, amb un do de pit del Radamés, el pare tingués una sotragada, caigués quatre pisos avall i anés a petar a platea. Des d’aquell dia, la mare li va imposar la prohibició terminant de no tornar al Liceu sota cap concepte.

La música i el pare no anaven a l’hora. Era, però, un home de grans recursos i amb les virtuts de la prosa. El pare era, sobretot, un home pràctic, organitzat, sistemàtic. Sempre m’havia sobtat que tingués una fal·lera estranya per allò que ell anomenava els esports simètrics, com la natació, el ciclisme o les proves d’eslàlom en l’esquí. És a dir, gaudia amb aquella mena d’esports on hi ha una repetició constant de moviments, on braços i cames semblen màquines de producció en sèrie que no fallen mai. En canvi, esports més fantasiosos com el tennis, el futbol o la boxa, per esmentar-ne tres de ben diferents, no li feien el pes. De totes les virtuts que tothom lloava del pare, però, en sobresortia una: era un home d’una peça.

L’Alba, pintada com un sant d’Olot, no va trigar a arribar. La mare la va rebre a l’eixida.

—A la tarda s’hi està molt bé perquè hi corre l’airet… Al vespre, en canvi, no sé quin fenomen es dóna a la costa del Masnou que cap a les nou, quarts de deu, el ventet s’atura, no passa un bri d’aire i a la nit no s’hi pot estar de xafogor.

La mare havia definit, amb precisió periodística, la climatologia del poble que coneixia per l’observació directa de molts anys. L’Alba, però, no semblava interessada en aquesta descoberta científica. Escarxofada a la butaca de vímet, amb una cama damunt de l’altra, semblava molt lluny d’allí. La mare, que la notava rara, la va voler engrescar.

—Tu… ¿Què en saps de la Raquel, de la filla de la Fanny? Encara va amb aquell gamarús? Explica’m novetats, vinga, que fa molt temps que no en sé res…

—La Raquel…? —l’Alba semblava en fora de joc.

La Isabel i jo, com qui no vol la cosa, escoltàvem des de la cuina tot el que xerraven fora.

—Sí, dona… La filla de la Fanny que sortia amb aquell noi de les drogues…

—Aah! Sí, Rosa… Es veu que la Raquel està passant un disgust… Fa cosa de dues setmanes que la policia va detenir aquest noi perquè portava uns sobrets de cocaïna a la vora dels pantalons…

—Què dius!?

—I ara, de moment, és a la presó mentre espera que li facin el judici… —l’Alba s’explicava amb desgana.

—Ai pobra Raquel…

L’Alba va callar en sec. Tenia la mirada perduda a terra, com si badés. De sobte, la mare li va endevinar una llàgrima que li esquerdava el maquillatge.

—Alba, què tens? Què et passa? Per què plores!?

—Calla, calla… Jo sí que l’estic passant grossa…

La Isabel i jo vam fer un pas més cap a l’eixida.

—Em sap greu venir-te a explicar les meves penes a tu, Rosa… Hauria de venir per animar-te, no per…

Se li va tallar la respiració. Somiquejava amb ganes. La mare, confident, va agafar-li la mà.

—Vinga, Alba, em vols dir què et passa?

Es va treure un mocador de dintre la brusa i es va sonar. Amb la veu esquerdada, va explicar-se:

—Rosa… Fa dos mesos que no em ve…

—Qui no et ve?

—Estic… Estic embarassada.

Va tornar a plorar.

—N’estàs segura, Alba?

Va assentir amb el cap.

—Però com pot ser? ¿No deies sempre que el Rafel ja no funcionava…?

—No ho sé… —es va tornar a mocar—. Es veu que va anar al metge… Li va receptar unes pastilles i… I ara s’hi posa amb una fal·lera que… I com que ja no hi comptàvem no preníem cap precaució… I ja veus…

—Vaja…

La Isabel, a la cuina, s’aguantava el riure. La mare hi va tornar:

—Ja sé que fa de mal dir, Alba, però no perdis la calma…

—Com vols que no la perdi… Tinc quaranta-cinc anys, Rosa… El petit, el Joanet, ja ha tornat de la mili… Es portarien més de vint anys…

La Isabel es va tapar la boca amb les mans. La mare se’n feia el càrrec.

—Ja ho sap en Rafel?

—No m’atreveixo, Rosa, em fa tanta por tot plegat. Un nen, ara, m’ho desgavella tot… Ara que finalment tenia la vida ben muntada…! I a la meva edat, Rosa, vés a saber com sortiria aquest nen.

—Ai, Alba per la mort de Déu. No cridis el mal temps…

—No el crido, Rosa… Però a la nostra edat és molt perillós…

Es van quedar una bona estona en silenci. A poc a poc, l’Alba es va anar asserenant fins que va decidir aparcar el tema. De dintre la cartera va treure un bloc d’entrades.

—Té. Les butaques de la temporada que ve. Em fa l’efecte que hi ha un bon programa…

La mare em va cridar perquè li dugués el talonari de xecs. Quan l’hi vaig portar, vaig veure que la cara de l’Alba, amb tota la pintura correguda semblava un quadre abstracte.

Sí. Era una bona temporada. En total, deu operes, dos concerts i un ballet. A més, d’entre les operes, n’hi havia algunes de gran renom: Don Cario, La Bohème, Lucia di Lamermoor, Werther, Aída…

—Mira, Aida, la meva favorita. Quin dia ens toca? —em va preguntar la mare.

Vaig buscar-ho al programa.

—El 6 de gener. El dia de reis:

—Ah… D’aquí a reis potser ja estaré bé per anar-hi…

—Sí, és ciar que sí.

La mare va omplir el xec i el va donar a l’Alba. Ho feia per mi. Sabia que ella, de moment, no podia sortir enlloc. No volia, però, que jo hagués de deixar d’anar al Liceu per culpa seva. Ja n’havíem parlat i havíem decidit que sempre hi aniria amb algun amic o altre fins que ella pogués tornar-hi. Una cosa sí que em va deixar clara: «no hi vagis mai amb el teu pare, creu-me».

Vaig desar el talonari a la calaixera, vaig deixar que la mare i l’Alba es continuessin confessant i a canviar-se falta gent. El cinema començava a un quart de vuit i, per res del món, no volia fer salat.

Em vaig mirar força al mirall. Volia anar maco però que no es notés massa estudiat. Em vaig bufar una mica la camisa per sobre el cinturó i em vaig arremangar les mànigues a alçades asimètriques. Tampoc no volia anar gaire perfumat. Primer vaig bufetejar-me les galtes amb colònia i després em vaig rentar la cara amb aigua, per deixar només un rastre de bona olor. Em vaig passar la pinta mirant de no marcar gaire la clenxa i, encara, després vaig descabellar-me una mica amb els dits. Satisfet de la meva imatge de noi au vent, em vaig fer l’ullet, em vaig refrescar la boca amb una pastilla de clorofil·la i vaig fer cap al cinema.

A les set en punt ja era a la porta de La Calàndria, mirant i remirant les fotografies de la pel·lícula. No hi havia cua. En aquell temps, el Masnou encara era un poble bàsicament d’estiueig i, a la primera setmana de setembre, quan l’estiu ja deia passi-ho bé, molta gent havia fet les maletes cap a Barcelona. A més a més, per a molts joves eren dies d’exàmens i havien de fer colzes a corre-cuita per estudiar tot el que no havien fet durant l’agost. A la porta del cinema, per veure aquella versió de Dràcula del 1930, érem quatre gats. Aviat va arribar la Mariona amb unes Nike, unes malles cenyides, una samarreta baldera i el cabell recollit. El seu aspecte atlètic em va encantar. Era, de totes totes, la mena de noia que sempre havia somniat. Cadascú va pagar la seva entrada, vaig convidar-la a crispetes i ella va donar propina a l’acomodador que ens havia obert pas amb una llanterna que feia figa.

Assegut a la seva esquerra, vaig notar que la Mariona s’havia perfumat amb una colònia dolça i fresca que, damunt la seva pell, combinava com un còctel deliciós. De seguida va començar la pel·lícula. La Isabel tenia raó: així que es van veure els primers llampecs, la Mariona ja em masegava el braç. Encara no havien grinyolat les primeres escales, ja tenia la cuixa plena de pessics. Abans que el comte es convertís en dràcula i ensenyés els esmolats ullals, les nostres mans, salades per les crispetes, ja s’havien trobat sota la cadira. A la primera xarrupada de sang, em vaig trobar llavi amb llavi amb la Mariona, amb els seus ulls a menys de quatre dits, com mai n’havia vistos cap de tan a prop. Ens vam fer un petó tan llarg com la xuclada del nostre vampir. El cor m’anava a mil. Després, ja no vam veure més pel·lícula. Només ens vam distreure una estona, quan un grup de nens, des de l’amfiteatre, van llançar rotlles i més rotlles de paper higiènic contra la pantalla. Semblava el comiat d’un vaixell; semblava, també, la celebració del meu primer petó. Al pis de dalt, tot eren crits i corredisses de l’acomodador empaitant els trapelles, amb la bateria de la llanterna totalment esgotada. Mentrestant, a la pantalla el personal continuava fent la seva feina sense que ningú no li fes cap cas. Nosaltres dos encara menys, absorts com estàvem en la passió que acabàvem d’encetar. Vaig dubtar molt, aquell vespre, si passava la mà per sota la samarreta que li venia quatre talles gran… Me’n moria de ganes. Però, al capdavall me’n vaig estar perquè no hauria sabut gaire què fer ni cap on tirar.

Amb el «The end» es van encendre els llums, ens vam pentinar amb els dits a corre-cuita i vam sortir de la sala. A la darrera fila encara hi havia una parella que, en una sola butaca, continuava fent-se passar la por.

Fora al carrer, amb la darrera claror del dia, l’acomodador era assegut en una cadira, refrescant-se a cops de ventall per refer-se de la suada d’intentar encalçar els marrecs del paper.

Vaig acompanyar la Mariona fins al portal de casa seva. Il·lusionats, ens vam fer un petó llarg i vam quedar que ens veuríem l’endemà mateix. En el camí cap a casa em sentia un trencapins que acabava d’arrasar un bosc, i va anar d’un no-res que no em poso a fer tombarelles de felicitat sobre la vorera. Quan vaig tombar al carrer de casa vaig veure que el pare aparcava el cotxe. Perquè no em notés l’olor de colònia dolça, fresca i femenina, em vaig fregar les galtes amb força. Ens vam fer dos petons i li vaig agafar la cartera del seient del darrera. Mentre entràvem cap a casa, em va rodejar amb el braç i me’l va posar damunt de l’espatlla.

—Què? D’on véns, Oriol?

—De La Calàndria… De veure Dràcula…

Quasi no havia acabat de dir-ho, que el pare va fer un crit i em va mossegar la jugular. Vaig tenir un ensurt de mort (no us ho he dit però sóc molt impressionable). Durant una bona estona, el cor em va batre més fort que amb el primer petó de la Mariona.