4

Al cap de pocs dies vaig fer el cor fort. La mare, en una de les seves passejades amunt i avall del passadís amb les crosses, havia fet cap a la meva habitació i s’havia assegut, com sempre que em venia a veure, a la banqueta que tenia a tocar de la finestra. D’allà estant, la vista no era gran cosa —donava a un carrer escassament transitat—, però entrava un raig de sol que alegrava tota l’habitació i l’escalfava. Jo, amb La Bohème a tot drap, feia veure que estudiava no recordo què. Moltes de les vegades que la mare venia fins a l’habitació i s’asseia a la banqueta, acabàvem cantant un duet d’alguna òpera. El que ens sortia millor, potser perquè era el que havíem assajat més vegades, era «Parigi, oh cara» de La Traviata. El patetisme d’una Violetta al darrer badall que encara confia que la seva salut refloreixi, en boca de la mare, tenia un punt de malginy i un molt d’esperançador.

Aquella tarda, però, no vam cantar. Vaig abaixar el volum de la música, vaig agenollar-me al seu davant i vaig ajudar-la a fer els exercicis de recuperació de la cama que, una hora o una altra, fèiem cada dia. A meitat de la gimnàstica, mentre m’empassava la saliva, vaig parlar-li sense aixecar la vista del seu genoll.

—Mare… T’he de dir una cosa.

El seu silenci m’ho va fer més difícil. Dubtava si volia sentir-ho o no; ignorava si realment feia bé d’explicar-li-ho.

—Hi ha una noia que… Ens veiem quan podem. Es diu Mariona… Viu, viu no gaire lluny d’aquí. De fet… Sortim de tant en tant.

Va enretirar la cama. La vaig haver de mirar. No semblava enfadada.

—És bona noia?

—Sí! I tant! És molt simpàtica. Quan estem junts ens fem uns tips de riure…

—Això està molt bé. Passar-s’ho bé i riure força és molt important.

Però no semblava contenta. Els seus ulls criaven fred.

—No creguis, mare, que sigui gens pàmfila. Que sigui simpàtica no vull dir que no tingui estones de mal geni, eh… Té el seu temperament.

—Doncs anireu bé quan tu també tinguis un dia tort d’aquests que tens… Podeu ser un còctel explosiu… —va mirar per la finestra—. Li agrada l’òpera?

—Em sembla que no sap ni què és.

—Deu ser d’aquestes del nyigo-nyigo tot el dia… ¿És maca almenys?

—Ja la coneixes, mare. Ha vingut a banyar-se un parell de vegades aquest estiu…

—Ah, així que és aquella… —em va tornar a mirar—. Com has dit que es deia…?

Es feia la despistada. Volia treure ferro a una conversa que l’engavanyava tant o més que a mi. Vam reprendre els exercicis d’estirament i flexió de la cama. Mentre l’ajudava amunt i avall, em va etzibar el sermó que m’estava esperant de feia estona:

—Oriol, pensa que sou molt jovenets… No t’ho prenguis amb gaire fal·lera que després les patacades són més grosses… Pensa que primer són altres coses… Els estudis, que no et distreguis dels estudis, tu, ara… Ja veurem com vindran les notes aquesta propera avaluació… No ens donis un disgust, que no hàgim de passar un Nadal de morros…

Endropir-me en els estudis? Al contrari. Mai no havia anat tan ràpid a fer els deures o a aprendre’m les lliçons més rebuscades. M’havia implantat a mi mateix el sistema dels dofins del zoo. Als dofins, després de fer una atracció reeixida, els donen un terròs de sucre. El terròs que jo mateix em concedia quan havia acabat la feina era fer una escapadeta, amb qualsevol excusa, per anar a trucar a la porta de la Mariona.

El timbre de casa ens va salvar, a tots dos, d’allargar més aquell diàleg. Per una vegada, la visita no era gens inoportuna. I menys, encara, quan vam saber de qui es tractava. Els senyors Morell eren, als ulls de tothom, la dolçor personificada, un pa de pessic matrimonial. Ell, en Pere, un home esquifit i amb un bigoti fet a mida, era el padrinet de la mare. De fet n’era el padrí, però com que físicament era tan poca cosa, sempre l’havíem anomenat amb el diminutiu. La Magda, amb uns greixos molt ben portats, era el complement perfecte per al sac de nervis del seu marit. Si s’ha de jutjar pels retrats de joveneta, la Magda havia estat una dona maquíssima, una Ava Gardner per filmar. Encara aleshores, vorejant els setanta, conservava algunes espurnes d’una bellesa que es resistia a desaparèixer. Feia gràcia veure’ls junts; el Pere amb una veu esquerdada que utilitzava poc (la veritat), la Magda amb un espinguet de fira que semblava que li donessin corda; el Pere, tot presses, sempre a punt de posar-se el barret i marxar en qualsevol moment amb el coet al cul, la Magda, en canvi, sempre amb aquella parsimònia, amb aquella calma, amb aquella mandra a l’hora de moure els seus embalums… Junts, però, el Pere i la Magda semblaven una balança de pesos equilibrats.

A la mare se l’estimaven com una filla; potser com a la filla que mai no havien pogut tenir. L’amistat entre els Morell i nosaltres arrencava de molts anys endarrera, de la immediata postguerra. El Pere, gracienc de tota la vida, feia d’apuntador a les representacions de sarsuela en què es van conèixer els meus avis. En aquell temps ja tenia la veu rogallosa i, en no poder cantar, s’havia especialitzat a dictar l’obra amagat entre bambolines i tramoies. La seva mida, periquina, l’ajudava molt a arrupir-se a qualsevol lloc per donar les entrades als actors. L’avi i el Pere, tots dos salats de naixement, van entendre’s de seguida i no van trigar a fer-se amics. Tan amics que, a l’estiu, i com que fer bullir Tolla els costava Déu i ajut, s’escuraven la butxaca conjuntament i llogaven una caseta al Figaró per passar-hi juliol i agost les dues famílies en bona harmonia. En aquella casa, com els agradava de contar-nos, s’havien fet uns tips de riure que se sentien des de tres pobles més enllà.

Des d’aquelles riallades d’estiu, però, havien caigut molts avions.

—Ai, Rosa, qui no té un all té una ceba i jo tinc aquest ull de poll que no em deixa tranquil·la…

La Magda es va descalçar i va lluir el seu peu. Gastat de setanta anys de caminar i amb un ull de poll com una pilota de ping-pong esquitxada de sang, feia un efecte ben galdós. El Pere prou que insistia que tapés aquella durícia, però la Magda, sentint-se alleujada sense la sabata, vinga remenar aquell peu abonyegat.

Els Morell em divertien molt. Semblaven trets d’una pel·lícula italiana. Els seus fets, les seves paraules, tenien sempre una punta de comicitat i un deix vagament dramàtic. Era com si vinguessin a casa a distreure’ns amb una actuació prèviament assajada, amb uns papers més que assumits per tants anys d’interpretar-los dia sí, dia també, en els escenaris de la vida.

L’estona, amb els Morell a casa, passava volant. La mare era la primera que s’abstreia dels seus problemes.

Mentre prenien un te fluix, sense malícia però amb tres culleradetes de sucre candi, xerraven de tot. Arreglaven el món i el desarreglaven amb una facilitat que, al final, no sabien si l’havien deixat del tort o del dret.

En un moment de la conversa, la Magda va treure un tema que em resultava nou: la mort de l’avi. Tres anys abans, havia vist com l’avi s’havia anat apagant, fins i tot el seu sentit de l’humor semblava que li hagués caducat de cop i volta. Jo, però mai no havia gosat fer cap pregunta. Era el primer mort a la família i aquest tema m’esgarrifava una mica i em gelava la punta dels dits i del cor.

—Va ser una llàstima, el teu pare, que Déu l’hagi perdonat, com es va deixar anar, com es va desinflar…

—Una llàstima? Amb més pebrots, el pare hauria viscut més temps… Una cosa era la malaltia que tenia i l’altra la depressió que va agafar… Això el va matar. Les poques ganes de viure, el poc esperit de lluita, la seva desesma fulminant.

Mai no havia sentit la mare parlar amb tanta cruesa del seu pare. I continuava:

—El dia que havia d’ingressar a l’hospital, abans de sortir de casa, es va mirar al mirall del rebedor amb les espatlles arronsades i va dir: «jo aquí ja no hi tornaré mai més»… I, efectivament, no hi va tornar…! I no estava tan malalt com això!

La mare em va mirar de cua d’ull, escrutant la meva reacció. Jo, com si hagués sentit la taula del cinc, vaig continuar impassible, escoltant la conversa com aquell qui res.

—A la vida només hi som una vegada i cal aprofitar-ho, què carai! —va pontificar la mare.

—I tant, i tant… —els Morell van aferrar-s’hi alhora.

El Pere, potser pels anys d’amistat amb l’avi, va voler defensar-lo, justificar-lo d’alguna manera argumentant que el cos humà és tan summament complex que vés a saber si només tenia la llaga d’estómac que els metges havien diagnosticat en un principi i que…

La mare no estava per romanços, i va tornar a escometre.

—No entenc que la gent trobi tan romàntica l’autodestrucció. Això és com tots aquests pseudo-artistes, tota aquesta colla de cantants, d’actors i d’intel·lectuals que els agrada anar d’arreplegats, de maleïts, amb malalties ben mal vistes per la societat perquè així la seva pena sigui doble… Converteixen la seva mort en l’últim dels seus espectacles.

La Magda va posar el crit al cel.

—Per la mort de Déu, Rosa, no comparis el teu pare amb tota aquesta gent!

—No ho faig, no ho faig… —va asserenar-se.

Possiblement no ho feia. De totes maneres, era igual. Allò que m’importava de la duresa dels seus retrets era veure que ella estava en contra de plegar veles. No calia que ens ho digués explícitament (segurament mai no ho hauria fet en presència meva), perquè entenguéssim que ella volia lluitar amb ungles i dents. Resistir a qualsevol preu, aquesta semblava ser la seva pregària entre línies. Des d’aquell moment, vaig tenir la certesa que la mare mai no buscaria cap excusa per rendir-se.

Ens va saber molt greu quan el Pere, després de sentir les campanes de les nou, va aixecar-se i, com si l’hagués d’atrapar la policia, van venir-li totes les presses per tocar el dos. «No m’agrada conduir de nit», repetia una i altra vegada com un autòmat amb l’esperança que l’excusa ens servís de consol. Quan vam poder arrencar el cul de la Magda de la butaqueta a la qual havia quedat encaixada i després de desar l’ull de poll dintre la sabata, dos petons a cada galta, records per a tothom i a reveure. Tot plegat, una visita de pel·lícula italiana… de l’època del blanc i negre.

A la nit, quan em vaig acostar a la mare per fer-li un petó de bona nit, va aprofitar per tirar-me una pedreta:

—No us heu vist avui amb la Roser…?

—Mariona, mare. Es diu Mariona.

I me’n vaig anar al llit convençut que ella se’n recordava tan bé com jo.

L’endemà em vaig despertar amb una sorpresa.

—Una carta! Una carta per a tu…

La Isabel me la va portar al llit. Es moria de ganes que l’obrís al seu davant. Em vaig fer el desmenjat, com si de cartes d’aquelles en rebés un sac ple cada dia. Quan va haver sortit de l’habitació, em vaig alçar d’una revolada, vaig esquinçar el sobre i vaig llegir-la tres vegades.

Era de la Mariona. El paper portava dibuixada una sanefa en blanc i negre. Eren dos ocells i una branca d’un arbre ben florit. Tenia traça dibuixant. A l’hora d’escriure, la mà transcrivia els dictats del seu cor.