1667

Quan vaig alçar els ulls i la vaig veure, gairebé vaig deixar anar el ganivet. Feia deu anys que no li posava els ulls al damunt. Semblava gairebé la mateixa, encara que s’havia fet una mica més ampla, i a més de les antigues marques gravades a la cara, ara hi tenia tot de cicatrius en una banda; Maertge, que encara em venia a veure de tant en tant, m’havia explicat l’accident, l’espatlla de xai que li va escopir greix roent.

Mai no n’havia sabut, de rostir la carn.

S’estava allà dreta, a prou distància perquè no s’acabés de saber si havia vingut a veure’m o no. Jo sabia, però, que això no podia ser casualitat. Durant deu anys, se les havia manegat per evitar-me en una ciutat que no era pas gaire gran. No me l’havia trobada ni una sola vegada al mercat ni a la Llotja de la Carn, ni a cap dels canals principals. Però és clar, jo tampoc no passava per Oude Langendijck.

Va acostar-se a la parada sense gens d’entusiasme. Vaig deixar estar el ganivet i em vaig fregar les mans ensangonades al davantal.

—Hola, Tanneke —vaig dir amb molta calma, com si l’hagués vista tot just feia un parell de dies—. ¿Com estàs?

—La mestressa et vol veure —va dir Tanneke bruscament, amb el front arrugat—. Has de venir a casa aquesta tarda.

Feia molts anys que ningú no em donava ordres en aquell to. Els clients demanaven coses, però era diferent. Podia dir-los que no, si no m’agradava el que sentia.

—¿Com està Maria Thins? —vaig preguntar, provant de conservar les bones maneres—. ¿I com està Catharina?

—Tan bé com caldria esperar, després del que ha passat.

—M’imagino que podran tirar endavant.

—La meva mestressa ha hagut de vendre unes propietats, però ha sabut fer bons tractes. A la mainada no li faltarà res. —Igual que abans, Tanneke no podia resistir la temptació de lloar Maria Thins davant de tothom que volgués escoltar-la, encara que això li fes ser massa generosa amb els detalls.

Havien arribat dues dones i esperaven darrere Tanneke que jo les despatxés. Part de mi desitjava que no hi fossin per poder-li fer més preguntes, per extreure-li més detalls, perquè m’expliqués molt més de moltes més coses. Però una altra part de mi —la part assenyada que m’havia mantingut ferma durant tants anys— no volia tenir res a veure amb ella. No volia sentir res més.

Les dones començaven a impacientar-se i Tanneke continuava sòlidament davant del taulell de la parada, encara amb el front arrugat però amb la cara més endolcida. Es mirava els talls de carn exposats.

—¿Vols comprar alguna cosa? —vaig preguntar.

La meva pregunta va fer-la sortir de l’estupor.

—No —va murmurar.

Ara compraven la carn en una parada a l’altra punta de Llotja. De seguida que vaig començar a treballar amb Pieter, van canviar de carnisser; tan bruscament que ni tan sols no van pagar el compte. Encara ens devien quinze florins. Pieter no va anar mai a reclamar-los.

—És el preu que he pagat per tu —em burxava, a vegades—. Ara ja sé què val una minyona.

Jo no reia, quan ell deia això.

Vaig notar una maneta que m’estirava el vestit i vaig mirar cap a baix. El petit, Frans, m’havia trobat i se m’arrapava a la faldilla. Li vaig tocar el cap, tan ple de rínxols rossos com el del seu pare.

—Ets aquí —vaig dir—. ¿On són en Jan i la teva àvia?

Era massa petit per poder-m’ho dir, però de seguida vaig veure la mare i el meu fill gran, que venien cap a la parada.

Tanneke va mirar-se ara un nen, ara l’altre, i la cara se li va endurir. Em va dedicar una mirada plena de retrets, però no va dir què pensava. Va recular, i va trepitjar a la dona que tenia just al darrere.

—Val més que vinguis aquesta tarda —va dir, i va fer mitja volta abans que jo li pogués tornar contesta.

Ara tenien onze criatures; Maertge i les xafarderies del mercat me n’havien tingut al corrent. Però Catharina va perdre el nadó que va donar a llum el dia del quadre i l’espàtula. Va parir allà mateix, a l’estudi; no va poder ni baixar les escales per anar al llit. El nadó va néixer un mes massa d’hora, i era petit i malaltís. Va morir no gaire després de la seva festa de naixement. Jo sabia que Tanneke em culpava d’aquella mort.

A vegades m’imaginava el seu estudi amb la sang de Catharina escampada al terra i em preguntava com podia ser capaç, encara, de treballar-hi.

Jan va venir corrent i es va endur el seu germanet cap a un racó, on van començar a clavar puntades de peu a un os.

—¿Qui era? —va preguntar la mare. No havia vist mai Tanneke.

—Una clienta —vaig respondre. Sovint la protegia de les coses que sabia que la farien neguitejar. Des de la mort del pare s’havia tornat tan espantadissa com un gos salvatge davant de tot el que era nou, diferent, canviat.

—No ha comprat res —va comentar la mare.

—No. No teníem el que volia. —Vaig començar a despatxar la pròxima clienta abans que la mare pogués fer més preguntes.

Van arribar Pieter i el seu pare, carregats amb mitja carcassa de vedella. Van deixar-la a la taula, a la banda de darrere de la parada, i van agafar els ganivets. Jan i Frans van deixar estar l’os i van anar a mirar-s’ho. La mare va recular; no s’havia acostumat mai a veure tanta carn.

—Me n’aniré —va dir, i va agafar el cabàs.

—¿Pots vigilar els nens, aquesta tarda? Haig d’anar a fer uns encàrrecs.

—¿On vas?

Vaig alçar les celles. Ja me n’havia queixat altres vegades, a la mare, li havia dit que feia massa preguntes. S’havia fet vella i sospitava de tot, encara que no hi hagués cap raó per sospitar de res. Ara, però, quan sí que tenia alguna cosa per amagar-li, em sentia estranyament tranquil·la. No li vaig tornar contesta.

Amb Pieter era més fàcil. Només va alçar els ulls de la feina, un moment. Jo li vaig fer un gest amb el cap. Havia decidit feia temps no fer-me preguntes, tot i que sabia que jo a vegades pensava coses de les que no parlava amb ningú. Quan em va treure la còfia la nostra nit de noces i em va veure els forats a les orelles, no va dir res.

Ara feia temps que els forats estaven curats. L’única cosa que en quedava eren uns puntets de carn dura que només podia notar si em pressionava els lòbuls ben fort entre dos dits.

* * *

Feia dos mesos que havia sentit la notícia. Feia dos mesos que podia caminar per Delft sense preguntar-me si el veuria. Durant tots aquells anys, de tant en tant, l’havia vist de lluny, quan anava o tornava del Gremi, o a prop de la fonda de la seva mare, o quan se n’anava a casa de van Leeuwenhoek, que era a prop de la Llotja de la Carn. Mai no m’hi acostava, i no sé si ell em veia o no. Caminava pels carrers o travessava la plaça amb els ulls fixats en un punt distant; no pas d’una manera altiva o deliberada, sinó com si estigués en un altre món.

Al començament se’m feia molt difícil. Quan el veia, em quedava immòbil fos on fos, notava un pes al pit, i em costava de respirar. Havia d’amagar la meva reacció a tots dos Pieter, pare i fill, a la mare, a les xafarderes del mercat.

Durant molt de temps, vaig pensar que potser encara tenia alguna importància per a ell.

Després d’un temps, però, vaig reconèixer que sempre li havia importat més el quadre que pintava de mi que no pas jo.

Això va ser més fàcil d’acceptar quan va néixer Jan. El meu fill va fer que em concentrés en la meva família, com havia fet quan era petita, abans de ser minyona. Em portava tanta feina que no tenia temps per mirar cap enfora al meu voltant. Amb una criatura als braços vaig deixar de fer voltes i més voltes a l’estrella de vuit puntes de la plaça, i de preguntar-me què hi havia a l’extrem de cadascuna de les puntes. Quan veia travessar la plaça al meu antic amo, el cor ja no se m’encongia com un puny. Ja no pensava en perles i en pells, ni desitjava veure algun dels seus quadres.

A vegades, pel carrer, topava amb els altres: Catharina, la mainada, Maria Thins. Catharina i jo miràvem cap a l’altra banda quan coincidíem. Era més fàcil d’aquesta manera. Cornelia em mirava amb una certa decepció als ulls. Em sembla que tenia l’esperança de destruir-me completament. Lisbeth estava molt enfeinada corrent al darrere dels nens, que eren massa petits per recordar-me. I Aleydis era com el seu pare: mirava al seu voltant amb aquells ulls grisos sense fixar-se en res del que tenia a prop. Amb el temps, s’hi van afegir altres criatures que no coneixia, o que coneixia només perquè hi veia els ulls del seu pare o els cabells de la seva mare.

De tota la família, només Maria Thins i Maertge reconeixien la meva existència: Maria Thins em saludava amb un breu moviment del cap quan em veia, i Maertge s’escapolia fins a la Llotja de la Carn per parlar amb mi. Va ser Maertge qui em va portar les meves coses de la casa: la rajola trencada, el llibre de pregàries, els colls i les còfies. Va ser Maertge qui em va fer saber, a mesura que passaven els anys, la mort de la mare d’ell i el fet que va haver de fer-se càrrec de la fonda, els seus deutes creixents, l’accident de Tanneke i el greix roent.

Va ser Maertge qui va anunciar un dia, amb alegria:

—El papa m’està pintant de la mateixa manera que et va pintar a tu. Jo sola, mirant per damunt de l’espatlla. Són els únics quadres d’aquesta mena que ha fet, ¿ho sabies?

No pas exactament de la mateixa manera, vaig pensar. No pas exactament. Em va sorprendre, però, que sabés que existia el quadre. Em vaig preguntar si el devia haver vist.

Havia d’anar amb compte, amb ella. Durant molt de temps, només va ser una noieta, i no em semblava correcte preguntar-li massa coses de la seva família. Havia d’esperar pacientment que em fes arribar bocinets de notícies. Quan va ser prou gran per poder ser més franca amb mi, la seva família ja no m’interessava gaire, ara que jo tenia la meva.

Pieter tolerava les seves visites, però jo sabia que l’incomodaven. Va sentir-se satisfet quan Maertge es va casar amb el fill d’un mercader de sedes; llavors ja no em venia a veure tant sovint, i comprava la carn a un altre carnisser.

Ara, deu anys després, em tornaven a cridar de la casa que jo havia abandonat tan abruptament.

Feia dos mesos, jo tallava llengua a la parada i vaig sentir que una dona que esperava torn deia a una altra:

—Sí, mira que morir-se i deixar onze criatures i la vídua carregats de deutes.

Vaig aixecar el cap i el ganivet em va fer un tall profund al palmell. No vaig sentir el dolor fins que vaig preguntar:

—¿De qui parlen? —i la dona va respondre:

—El pintor Vermeer és mort.

* * *

Em vaig netejar les ungles molt millor del que acostumava a fer, quan vaig acabar de treballar a la parada. Feia temps que havia renunciat a netejar-me-les sempre a consciència, cosa que Pieter pare havia trobat molt divertida.

—¿Ho veus?, t’has acostumat als dits bruts igual que t’has acostumat a les mosques —li agradava dir—. Ara que coneixes el món una mica millor, ara t’adones que no hi ha raons per tenir les mans sempre netes. Després se’t tornen a embrutir igualment. La netedat no és tan important com et pensaves quan eres minyona, ¿eh? —A vegades, però, jo esmicolava espígol i me l’amagava sota la camisola per emmascarar la pudor de carn que m’acompanyava fins i tot quan era ben lluny de la Llotja de la Carn.

M’havia hagut d’acostumar a moltes coses.

Em vaig canviar el vestit, em vaig posar un davantal net, i una còfia acabada d’emmidonar. Encara duia les còfies de la mateixa manera, i segurament tenia gairebé el mateix aspecte que el primer dia que vaig començar a treballar de minyona. Però els meus ulls ja no eren pas tan oberts i innocents.

Tot i que era el mes de febrer, no feia un fred exagerat. Hi havia molta gent a la Plaça del Mercat: els nostres clients, els nostres veïns, gent que ens coneixia i que s’adonaria que jo trepitjava Oude Langendijck per primera vegada en deu anys. Hauria de dir a Pieter que hi havia anat. Encara no sabia si li hauria de dir alguna mentida sobre el perquè.

Vaig travessar la plaça, i llavors el pont que portava a Oude Langendijck, per damunt del canal. No vaig dubtar gens, perquè no volia cridar encara més l’atenció. Vaig tombar de seguida i vaig pujar carrer amunt. No era lluny, en mig minut vaig arribar a la casa, però se’m va fer molt llarg, com si viatgés a una ciutat estranya que feia molts anys que no visitava.

Com que feia bon dia, la porta era oberta i hi havia mainada asseguda al banc: quatre criatures, dos nens i dues nenes, en filera i ordenades igual que les seves germanes grans deu anys enrere, quan m’hi vaig presentar per primera vegada. El nen més gran feia bombolles de sabó, igual que Maertge, tot i que va deixar estar la pipa de seguida que em va veure. Feia cara de tenir deu o onze anys. Un moment després em vaig adonar que devia ser Franciscus, encara que no hi vaig veure ben res que em recordés el nadó que jo havia conegut. Però és clar, m’havia fixat ben poc en els nadons, quan era jove. No vaig reconèixer la resta de mainada, només els havia vist de tant en tant al poble, amb les altres noies. Em miraven tots quatre.

Vaig dir a Franciscus:

—Sisplau, digues a la teva àvia que la Griet ha vingut a veure-la.

Franciscus va dir de seguida a la nena més gran:

—Beatrix, vés a buscar la Maria Thins.

La noia va aixecar-se d’un salt, obedient, i va entrar a dins. Vaig pensar en les corredisses de Maertge i Cornelia per anunciar la meva arribada, feia tant de temps, i vaig somriure.

La mainada em continuava mirant.

—Sé qui ets —va declarar Franciscus.

—Dubto que et recordis de mi, Franciscus. Eres molt petit, quan et vaig conèixer.

Va ignorar el meu comentari; seguia els seus propis pensaments.

—Ets la senyora del quadre.

Em vaig sobresaltar, i Franciscus va somriure, triomfant.

—Sí que l’ets, però al quadre no portes còfia, portes un turbant blau i groc molt estrany.

—¿On és aquest quadre?

Va quedar ben parat que li fes aquesta pregunta.

—A casa de la filla de van Ruijven, és clar. Ell es va morir l’any passat, ¿no ho sabies?

Havia sentit aquesta notícia a la Llotja de la Carn amb una secreta alegria. Van Ruijven no em va venir mai al darrere, després d’anar-me’n de la casa, però sempre m’havia fet por que tornés a aparèixer algun dia amb el seu somriure apegalós i les seves mans graponeres.

—¿Com has pogut veure el quadre, si és a casa de van Ruijven?

—El papa va demanar que li deixessin tenir el quadre una temporada —va explicar Franciscus—. El dia després que el papa es va morir, la mama el va fer tornar a la filla de van Ruijven.

Em vaig posar bé el mantell amb les mans tremoloses.

—¿Va voler tornar a veure el quadre? —vaig poder dir amb una veueta ben prima.

—Sí, noia. —Maria Thins era dreta al pas de la porta—. No va ajudar gens a tranquil·litzar els ànims, en aquesta casa, t’ho ben asseguro. Però en aquells moments ja estava en un estat terrible i no ens vam atrevir a dir-li que no, ni tan sols Catharina. —Tenia exactament el mateix aspecte que abans; mai no es faria més vella. Un dia, senzillament, se n’aniria a dormir i no es despertaria.

Vaig saludar-la amb el cap.

—Em sap greu la seva pèrdua i els seus tràngols, senyora.

—Sí, mira, la vida és una bogeria. Si vius prou anys, ja no et sorprèn res.

Jo no sabia com respondre a aquelles paraules, i per tant només vaig dir el que sabia que era veritat:

—Vostè em volia veure, senyora.

—No, és la Catharina qui t’ha de veure.

—¿La Catharina? —No vaig poder evitar que la veu traís la meva sorpresa.

Maria Thins va somriure àcidament.

—Encara no has après a callar-te els pensaments, ¿oi que no, noia? Tant és, suposo que et deus entendre prou bé amb el teu carnisser, si no et demana massa.

Vaig obrir la boca per dir alguna cosa, però de seguida la vaig tancar.

—Això mateix. N’estàs aprenent. Mira, la Catharina i van Leeuwenhoek són a la sala gran. Ell és el marmessor del testament, és clar.

Jo no ho veia gens clar. Li hagués volgut preguntar què volia dir exactament, i què hi feia, aquí, van Leeuwenhoek, però no em vaig atrevir.

—Sí, senyora —vaig dir, i prou.

Maria Thins es va enriolar un moment.

—Mai no havíem tingut tants de maldecaps per una minyona —va murmurar, tot movent el cap fins que va desaparèixer dins de la casa.

Vaig entrar al vestíbul. Encara hi havia quadres penjats a totes les parets, alguns que vaig reconèixer, d’altres que no. Gairebé esperava veure’m allà al mig, entre els bodegons i els paisatges marins; però és clar, no hi era.

Vaig fer un cop d’ull a les escales que duien cap al seu estudi i em vaig aturar, amb un pes al pit. Tornar a trepitjar la casa, tenir la seva cambra al meu damunt, era més del que em pensava que podria suportar, tot i que sabia que ell no hi era. Feia molts i molts anys que no em permetia de pensar en les hores que havia passat molent colors al seu costat, asseguda a la llum de les finestres, veient com em mirava. Per primera vegada en dos mesos vaig ser plenament conscient que ell era mort. Era mort i ja no pintaria més quadres. N’hi havia tan pocs; havia sentit a dir que mai no va pintar més de pressa, com haurien volgut que fes Maria Thins i Catharina.

Tan sols quan una noia va treure el cap de la cambra de la Crucifixió, vaig poder-me obligar a respirar fondo i baixar pel passadís en la seva direcció. Cornelia tenia ara, més o menys, la mateixa edat que jo quan vaig començar a fer de minyona. Els cabells rojos se li havien enfosquit durant aquells deu anys i els duia pentinats d’una manera molt senzilla, sense cintes ni trenes. Amb el temps, cada cop se m’havia fet menys amenaçadora. De fet, gairebé em feia llàstima: tenia la cara impregnada d’una astúcia que donava un aspecte ben lleig a una noia de la seva edat.

Em vaig preguntar què li passaria, què els passaria a tots. Tot i la confiança de Tanneke en l’habilitat de la seva mestressa per arranjar les coses, era una gran família, amb un gran deute. Al mercat havia sentit a dir que feia tres anys que no pagaven al flequer, i després de la mort del meu amo, el flequer s’havia compadit de Catharina i havia acceptat un quadre per saldar el deute. Per un moment, em vaig preguntar si Catharina també em donaria un quadre, per saldar el seu deute amb Pieter.

Cornelia va tornar a amagar el cap, i jo vaig entrar a la sala gran. No havia canviat gaire, des de l’època que jo havia treballat a la casa. El llit encara tenia les cortines de seda, ara ben gastades. Hi havia l’armari amb incrustacions d’ivori, i la taula i les cadires de cuiro espanyol, i els quadres de la família d’ell i d’ella. Tot es veia més vell, més polsós, més atrotinat. Les rajoles vermelles i marrons del terra estaven trencades i en faltava alguna.

Van Leeuwenhoek era dret d’esquenes a la porta, amb les mans agafades al darrere, estudiant el quadre d’uns soldats que bevien en una taverna. Va girar-se i em va saludar amb una inclinació, sempre tan bon cavaller.

Catharina estava asseguda a la taula. No anava vestida de negre, com jo m’esperava. No sé si em volia provocar, però duia el mantell groc amb la vora d’ermini. També se’l veia gastat, com si se l’hagués posat massa vegades. A les mànigues hi havia uns estrips mal cosits, i les arnes s’havien menjat claps de la vora d’ermini. Tot i això, ella feia el seu paper d’elegant mestressa de la casa. S’havia pentinat amb molta cura i duia pólvores a la cara, i el seu collar de perles.

No duia les arracades.

La cara no li feia joc amb aquella elegància. Per moltes pólvores que s’hi posés, no podia emmascarar la seva ràbia rígida, la seva disconformitat, la seva por. No volia parlar amb mi, però havia de fer-ho.

—Senyora, em volíeu veure. —Vaig pensar que era millor dirigir-me a ella, tot i que mirava a van Leeuwenhoek quan vaig parlar.

—Sí. —Catharina no va em va oferir una cadira per seure, com hauria fet amb una altra dama. Va deixar que m’estigués dreta.

Hi va haver un silenci incòmode, ella asseguda i jo dreta, esperant que ella encetés la qüestió. Era evident que s’esforçava per trobar les paraules. Van Leeuwenhoek es bellugava, impacient.

No vaig provar d’ajudar-la. No em va semblar pas que tingués cap manera de fer-ho. Li vaig observar les mans, que remenaven uns papers al damunt de la taula, que resseguien les vores del joier que tenia al costat, que agafaven el pinzell d’empolvorar i tornaven a deixar-lo. Es va fregar les mans amb un drap blanc.

—¿Saps que el meu marit es va morir fa dos mesos? —va començar, a la fi.

—Ho havia sentit a dir, senyora, sí. Em va saber molt de greu. Que Déu el tingui a la glòria.

No va semblar que Catharina sentís les meves pobres paraules. Tenia el cap en una altra banda. Va tornar a agafar el pinzell i va passar els dits per la crinera.

—Va ser la guerra contra França, el que ens va portar a aquesta situació. Llavors, ni tan sols van Ruijven no volia comprar quadres. I la meva mare va tenir problemes per cobrar els lloguers. I ell va haver de fer-se càrrec de la hipoteca sobre la fonda de la seva mare. No és estrany que les coses es posessin tan difícils.

L’última cosa que m’esperava de Catharina era l’explicació de per què s’havien endeutat tant. Quinze florins després de tant de temps tampoc no és gran cosa, hagués volgut dir. Pieter ja no hi compta. No hi pensi més. Però no m’atrevia a interrompre-la.

—I després hi havia la mainada. ¿Saps quant de pa mengen, onze criatures? —Em va mirar un instant, després va tornar a abaixar els ulls per mirar-se el pinzell.

El que val un quadre dividit per tres anys, vaig respondre en silenci. Un quadre molt bo, per a un flequer comprensiu.

Vaig sentir el clinc d’una rajola al passadís, i la remor d’un vestit que una mà s’afanyava a aturar. Cornelia, vaig pensar, espiant com sempre. Ella també interpreta el seu paper en el drama.

Vaig esperar, empassant-me les preguntes que volia fer.

Van Leeuwenhoek, a la fi, va parlar.

—Griet, quan s’ha redactat un testament —va començar amb la seva veu profunda—, s’ha de fer un inventari de les possessions de la família per establir els béns i tenir cura dels deutes. De tota manera, hi ha unes qüestions privades que Catharina voldria enllestir abans no es faci això. —Es va mirar Catharina. Ella continuava jugant amb el pinzell d’empolvorar.

Encara no s’agraden, vaig pensar. Ni tan sols serien a la mateixa habitació, si poguessin estalviar-s’ho.

Van Leeuwenhoek va agafar un paper de damunt la taula.

—Ell em va escriure aquesta carta deu dies abans de morir —va dir-me. Es va mirar Catharina—. Ho has de fer tu —va ordenar—, perquè tu n’ets la propietària, no pas ell ni jo. Com a marmessor del seu testament ni tan sols no hauria de ser-ne testimoni, però ell era el meu amic i m’agradaria veure acomplert el seu desig.

Catharina li va treure el paper de les mans.

—El meu marit no estava malalt —va dir-me—. No va estar malament de debò fins un dia o dos abans de morir. Va ser la pressió dels deutes, el que va exaltar-lo.

No em podia imaginar el meu amo exaltat.

Catharina es va mirar la carta, es va mirar van Leeuwenhoek, i llavors va obrir el joier.

—Va demanar que se’t donés això. —Va treure les arracades i després de vacil·lar un moment, va deixaries al damunt de la taula.

Em vaig sentir marejada i vaig tancar els ulls, i vaig tocar el respatller de la cadira amb la punta dels dits per poder-me emparar.

—No me les he tornat a posar mai —va declarar Catharina amb amargor a la veu—. No podia.

Vaig obrir els ulls.

—No puc endur-me les seves arracades, senyora.

—¿Per què no? Ja ho vas fer una vegada. I a més, no ho has de decidir tu. Ell ja ho ha decidit, no pas tu, ni jo. Ara són teves, queda-te-les.

Vaig dubtar, i llavors vaig allargar la mà i vaig agafar-les. Eren fredes i llises, tal i com les recordava, i en la seva corba grisa i blanca s’hi reflectia un món.

Me les vaig quedar.

—Ara vés-te’n —va ordenar Catharina amb una veu esmorteïda, plena de llàgrimes amagades—. He fet el que va demanar. No faré res més. —Es va aixecar, va rebregar el paper i el va llençar al foc. Va contemplar com s’encenia, d’esquenes a mi.

Vaig tenir-li llàstima de debò. Tot i que ella no ho va poder veure, li vaig fer una reverència respectuosa, i després una altra a van Leeuwenhoek, que em va somriure. «Vés amb compte de ser tu mateixa», m’havia advertit molt de temps enrere. Em vaig preguntar si me n’havia sortit o no. No era fàcil de saber.

Vaig sortir de la sala arrossegant els peus, amb les meves arracades ben agafades, i fent dringar les rajoles soltes del terra. Vaig tancar la porta, amb molt de compte.

Cornelia era dreta al mig del passadís. El vestit marró que duia estava sargit en uns quants llocs i no era tan net com hauria convingut. Quan li vaig passar pel costat va dir en veu baixa, delerosa:

—Me les podries donar a mi. —Els ulls cobdiciosos li reien.

Vaig aixecar la mà i vaig bufetejar-la.

* * *

Quan vaig tornar a la Plaça del Mercat em vaig aturar a l’estrella del centre i em vaig mirar les perles que tenia a la mà. No me les podia quedar. ¿Què en faria? No podia dir a Pieter per què me les havien donat; hauria hagut d’explicar-li tot el que va passar tant de temps enrere. Tampoc no me les podia posar; la dona d’un carnisser no porta arracades com aquestes, igual que tampoc les porta una minyona.

Vaig fer unes quantes voltes a l’estrella. Llavors me’n vaig anar cap a un lloc del qual n’havia sentit a parlar, però on no havia estat mai, arraulit en un carreró al darrere de l’Església Nova.

L’ofici d’aquell home era guardar secrets. Jo sabia que no em faria preguntes, i que no diria a ningú que l’havia anat a veure. Després de contemplar les anades i vingudes de tants objectes, ja no sentia curiositat per les històries que amagaven. Va mirar-se les arracades a la llum, les va mossegar, se les va endur a fora per examinar-les bé.

—Vint florins —va dir.

Jo vaig fer que sí, vaig agafar les monedes que m’oferia, i me’n vaig anar sense mirar enrere.

Hi havia cinc florins de més que no podria justificar. Vaig separar cinc monedes de les altres i les vaig tancar ben fort al puny. Les amagaria en algun lloc on Pieter i els meus fills no les trobessin, algun lloc inesperat que només conegués jo.

Mai no me les gastaria.

Pieter quedaria content amb la resta de monedes, amb el deute saldat. Jo no li hauria costat res. No se’n pagava res, per una minyona.