1665

El pare volia que li descrivís el quadre un altre cop.

—Però no ha canviat res des de l’última vegada —vaig dir.

—Vull tornar-ho a sentir —va insistir, encongit a la cadira, ben a la vora del foc. Feia la mateixa veu que Frans quan era petit i li van dir que ja no quedava gens de menjar a la cassola. El pare sovint se sentia molt impacient, el mes de març: esperava que acabés l’hivern, que el fred s’apaivagués, que el sol tornés a sortir. Març era un mes imprevisible, mai no estava clar què podia passar. Els dies càlids despertaven esperances fins que el gel i els cels grisos tornaven a tancar-se al damunt de la ciutat.

Jo havia nascut el mes de març.

El meu pare odiava encara més l’hivern des que era cec. Els seus altres sentits s’havien reforçat, sentia el fred molt intensament, l’olor de ranci de l’aire de la casa, la insipidesa del brou de vegetals, molt més que no pas la mare. Patia quan l’hivern era llarg.

A mi em sabia greu. Quan podia m’enduia exquisideses de la cuina de Tanneke: cireres estofades, albercocs assecats, una salsitxa freda, i una vegada un grapat de pètals de rosa que vaig trobar a l’armari de Catharina.

—La filla del flequer s’està dreta en un racó molt il·luminat, al costat d’una finestra —vaig començar, pacient—. Està de cara cap a nosaltres, però mira per la finestra, a la seva dreta. Porta un cosset ajustat groc i negre de seda i vellut, una faldilla blau fosc, i una còfia blanca amb les dues puntes que li pengen per sota de la barbeta.

—¿Igual com portes tu la teva? —va preguntar el pare. Mai no ho havia preguntat, això, tot i que jo sempre li havia descrit la còfia de la mateixa manera.

—Sí, igual que la meva. Quan et mires la còfia prou estona —vaig afegir de seguida—, es veu que no l’ha pintada blanca de debò, sinó blava, i violeta, i groga.

—Però has dit que era una còfia blanca.

—Sí, això és el més estrany. Està pintada de molts colors, però quan te la mires, et sembla que és blanca.

—Pintar rajoles és molt més senzill —va remugar el pare—. Fas servir el blau i prou. Un blau fosc per a les siluetes, un blau clar per a les ombres. El blau és blau.

I una rajola és una rajola, vaig pensar, i no s’assembla gens a un dels seus quadres. Jo volia que entengués que el blanc no és només blanc i prou. Era una lliçó que m’havia ensenyat el meu amo.

—¿Què fa, la noia? —va preguntar un moment després.

—Té una mà en una gerra de peltre al damunt de la taula i l’altra en una finestra que ha mig obert. Es a punt d’agafar la gerra i llençar-ne l’aigua per la finestra, però s’ha aturat a mig fer i ara, o somia, o es mira alguna cosa a baix al carrer.

—¿Quina de les dues coses?

—No ho sé. A vegades sembla una cosa, a vegades l’altra.

El pare es va asseure més dret, va arrugar el front.

—Primer dius que la còfia és blanca, però que no està pintada blanca. Després dius que la noia està fent una cosa o potser una altra. M’estàs atabalant. —Es va fregar el front, com si li fes mal el cap.

—Em sap greu, pare. Només provo de descriure’l amb precisió.

—Però, ¿quina història explica el quadre?

—Els seus quadres no expliquen històries.

No va respondre. Havia estat impossible tot l’hivern. Agnes sí que l’hauria pogut animar. Ella sempre havia sabut fer-lo riure.

—Mare, ¿encenc els escalfapeus? —vaig preguntar, i vaig girar-li l’esquena al pare per amagar la meva irritació. Ara que era cec, podia notar molt fàcilment els estats d’ànim dels altres, si volia. No m’agradava que critiqués el quadre sense haver-lo vist, o que el comparés amb les rajoles que ell havia pintat. Li volia dir que si tan sols pogués veure el quadre entendria que no tenia res d’atabalador. Potser no explicava cap història, però tot i això era un quadre que no podies deixar de mirar.

Mentre el pare i jo parlàvem, la mare anava atrafegada amunt i avall, remenava la cassola, afegia llenya al foc, parava els plats i els gots, esmolava un ganivet per tallar el pa. Sense esperar que em contestés, vaig agafar els escalfapeus i me’ls vaig endur a l’habitació del darrere on hi teníem la torba. Mentre els omplia, em vaig retreure haver-me enrabiat amb el meu pare.

Vaig portar els escalfapeus a la cuina i els vaig encendre amb el caliu del foc. Quan els vaig haver col·locat sota els seients, a la taula, vaig acompanyar el pare fins a la seva cadira mentre la mare servia el brou i la cervesa. El pare va fer una queixalada i una ganyota.

—¿No has portat res del Racó dels Papistes per endolcir aquesta aigua bruta? —va murmurar.

—No he pogut. La Tanneke està empipada amb mi i no m’hi he acostat gaire, a la cuina. —Me’n vaig penedir tan bon punt les paraules em van sortir de la boca.

—¿Per què? ¿Què has fet? —Cada cop més, el pare em buscava tots els defectes, i a vegades fins i tot es posava de la banda de Tanneke.

Vaig rumiar ben de pressa.

—Vaig vessar cervesa de la bona. Una gerra sencera.

La mare em va dedicar una mirada de retret. Ella ho sabia, quan jo deia una mentida. Si el pare no hagués estat tan trist, potser també m’ho hauria notat a la veu.

Cada cop ho feia millor, però.

Quan me’n vaig anar, la mare va insistir que em volia acompanyar un tros, encara que plovia: una pluja freda, forta. Quan vam arribar al Canal de Rietveld i vam tombar a la dreta cap a la Plaça del Mercat, va dir:

—Aviat tindràs disset anys.

—La setmana vinent —vaig confirmar.

—Et falta ben poc per arribar a ser una dona.

—Ben poc. —Jo no apartava els ulls de les gotes de pluja que esquitxaven el canal. No m’agradava pensar en el futur.

—He sentit a dir que el fill del carnisser s’ha fixat en tu.

—¿Qui t’ho ha dit, això?

Com a resposta, només es va esbandir les gotes de pluja de la còfia i va sacsejar el xal.

Jo vaig arronsar les espatlles.

—Segur que no es fixa més en mi del que es fixa en altres noies.

Jo esperava que em fes una advertència, que em digués que fos bona noia, que protegís el bon nom de la nostra família. Però en comptes d’això, va dir:

—No siguis tan brusca amb ell. Somriu i sigues agradable.

Les seves paraules em van sorprendre, però quan vaig mirar-la als ulls i vaig veure-hi l’ànsia de carn que el fill d’un carnisser podia assadollar, vaig entendre per què havia deixat l’orgull de banda.

Si més no, no em va preguntar res sobre la mentida que havia dit abans. No els podia dir per què estava empipada amb mi, Tanneke. Aquella mentida amagava una mentida molt més gran. Hauria d’explicar massa coses.

Tanneke havia descobert què feia jo a les tardes, quan se suposava que estava cosint.

Li feia d’ajudant a ell.

* * *

Havia començat dos mesos enrere, una tarda de gener no gaire després que naixés Franciscus. Feia molta fred. Franciscus i Johannes no estaven gaire bé, amb tos de pit i problemes per respirar. Catharina i la dida tenien cura dels dos nens a la vora del foc del rentador, mentre la resta de nosaltres ens estàvem a la vora del foc de la cuina.

Però ell no hi era pas, amb nosaltres. Era a dalt. Semblava com si el fred no l’afectés.

Catharina va aparèixer al pas de la porta que ajuntava cuina i rentador.

—Algú ha d’anar a l’apotecari —va anunciar, amb la cara ben encesa—. Necessito unes quantes coses per als nens. —Em mirava expressament a mi.

Normalment, jo hagués estat l’última candidata per anar a fer un encàrrec com aquell. Visitar l’apotecari no era com anar a comprar al carnisser o al peixater, tasques que Catharina va continuar deixant en les meves mans després del naixement de Franciscus. L’apotecari era un metge respectat, i a Catharina o a Maria Thins els agradava d’anar-hi. A mi no se’m permetia un luxe com aquell. Quan feia tant fred, però, qualsevol encàrrec li tocava al membre menys important de la casa.

Per una vegada, Maertge i Lisbeth no van demanar de venir amb mi. Em vaig abrigar amb un mantell de llana i uns quants xals, mentre Catharina em deia que havia de demanar flors de saüc seques i un elixir de pota de cavall. Cornelia voltava per allà, es mirava com em lligava les puntes dels xals.

—¿Puc venir amb tu? —va preguntar, i em va somriure amb una innocència molt ben assajada. A vegades em preguntava si no la jutjava massa severament, jo.

—No —va respondre Catharina de seguida—. Fa massa fred. No vull que se’m posi malalta cap més criatura. Au, vés —em va dir a mi—. Tan de pressa com puguis.

Vaig tancar la porta principal i vaig sortir al carrer. Tot estava ben desert; la gent s’estava arraulida a casa, com havia de ser. El canal estava glaçat, el cel era d’un color gris furiós. Quan el vent em va sacsejar, vaig amagar més el nas entre els plecs de llana que m’envoltaven la cara, i vaig sentir que em cridaven pel nom. Vaig girar-me, pensant-me que Cornelia m’havia seguit. La porta principal era tancada.

Vaig mirar enlaire. Ell havia obert una finestra i treia el cap.

—¿Senyor?

—¿On vas, Griet?

—A l’apotecari, senyor. La mestressa m’ho ha dit. Pels nens.

—¿Em pots portar una cosa a mi, també?

—I tant, senyor. —Tot d’una, el vent no semblava tant cru.

—Espera’t, t’ho escriuré. —Va desaparèixer i jo em vaig esperar. Un moment després va tornar a sortir i em va llançar una bosseta de cuiro—. Dóna a l’apotecari el paper que hi ha a dintre i porta’m el que et doni.

Vaig fer que sí amb el cap i em vaig guardar la bossa en un plec del xal, satisfeta amb aquesta petició secreta.

L’apotecari era Koornmarkt avall, cap a la porta de Rotterdam. Tot i que no era lluny, cada alenada que feia semblava que se’m glaçava a dins, i quan vaig entrar a la botiga era ben incapaç de parlar.

No havia anat mai a l’apotecari, ni tan sols abans de ser minyona; la mare sempre ens havia fet tots els remeis. La botiga era una cambra petita, amb lleixes que cobrien les parets des del terra fins al sostre. Hi havia tota mena d’ampolles, bols i gerres de terrissa, de moltes mides i molt ben etiquetat. Vaig sospitar que, fins i tot si sabés llegir aquelles paraules, no entendria què hi havia a dins d’aquells recipients. Encara que el fred matava la majoria de les olors, aquí encara se sentia una fortor que no reconeixia, com alguna cosa al bosc, amagada sota fulles podrides.

A l’apotecari només l’havia vist una vegada, quan va venir a la festa del naixement de Franciscus feia unes quantes setmanes. Un home calb, prim, que em recordava un ocell acabat de sortir de l’ou. Es va sorprendre de veure’m. Poca gent s’aventurava a sortir amb aquell fred. Estava assegut rere una taula, amb unes balances a tocar del colze, i va esperar que jo parlés.

—Vinc de part del meu amo i la meva mestressa —vaig poder dir, a la fi, quan la gola se’m va escalfar prou per poder parlar. Em va mirar inexpressivament i jo vaig afegir—: Els Vermeer.

—Ah. ¿I què fa, la família creixent?

—Els petits estan malalts. La meva mestressa necessita flors de saüc seques i elixir de pota de cavall. I el meu amo… —Li vaig donar la bosseta de cuiro. Va agafar-la amb una expressió de desconcert, però quan va llegir el tros de paper va fer que sí amb el cap.

—Se li ha acabat el negre d’os i l’ocre —va murmurar—. Això s’arregla molt fàcilment. Mai no havia fet que ningú li vingués a buscar el material per als colors, però. —Va mirar-me per damunt del tros de paper, amb els ulls empetitits—. Sempre ho ve a buscar ell. Això és una sorpresa.

Jo no vaig dir res.

—Seu, doncs. Aquí, a la vora del foc, mentre et preparo aquestes coses. —Va començar a remenar gerres i a pesar pilonets petits de flors seques, a mesurar xarop dins d’una ampolla, a embolicar-ho tot amb compte, amb paper i cordill. Va posar unes quantes coses a la bosseta de pell. Els altres paquets, va deixar-los fora.

—¿Necessita alguna tela? —em va preguntar per damunt de l’espatlla mentre tornava a col·locar una gerra en una lleixa alta.

—No ho sé pas, senyor. Només m’ha demanat que li portés el que posava el paper.

—Això és molt sorprenent, molt i molt sorprenent. —Em va mirar de cap a peus. Jo em vaig redreçar; que em dediqués aquella atenció va fer-me desitjar ser més alta—. Però és clar, fa molt fred. No deu voler sortir, si s’ho pot estalviar. —Em va donar els paquets li la bosseta de pell i em va obrir la porta. Al carrer, vaig girar-me i vaig veure que encara em mirava per una finestreta.

Quan vaig tornar a ser a la casa, vaig anar primer a portar els paquets solts a Catharina. Llavors em vaig afanyar a anar cap a les escales. Ell havia baixat i m’esperava. Jo em vaig treure la bosseta del xal i l’hi vaig donar.

—Gràcies, Griet —va dir.

—¿Què feu? —Cornelia ens mirava des del passadís.

Vaig quedar molt sorpresa perquè ell no li va tornar contesta. Tan sols va fer mitja volta i va tornar a pujar escales amunt, i va deixar que m’enfrontés tota sola amb la nena.

La veritat era la resposta més fàcil, encara que sovint em sentia neguitosa quan deia la veritat a Cornelia. Mai no podia estar segura de què en faria.

—He comprat unes coses de pintar per al teu pare —vaig explicar.

—¿T’ho ha demanat ell?

Aquesta pregunta vaig respondre-la igual com havia fet el seu pare: vaig girar-li l’esquena i me’n vaig anar cap a la cuina, i pel camí em vaig començar a treure els xals. Tenia por de respondre, perquè no el volia perjudicar. Sabia que era molt millor que ningú no sabés que li havia anat a fer un encàrrec.

No sabia si Cornelia li diria a la seva mare allò que havia vist. Tot i que era petita, també era molt astuta, com la seva àvia. Potser es guardaria la informació, i triaria amb molt de compte el moment de revelar-la.

Ella mateixa em va donar la resposta uns quants dies després.

Era diumenge i jo m’estava al soterrani, buscava al bagul on guardava les meves coses un coll que la mare m’havia brodat. Vaig veure de seguida que havien remenat les meves poques possessions: els colls sense plegar, una de les meves camisoles rebregada i entaforada en un racó, la pinta de carei al damunt del mocador que l’embolicava. El mocador on guardava la rajola del meu pare estava tan ben plegat que vaig sospitar de seguida. Quan el vaig desplegar, la rajola va aparèixer migpartida. L’havien trencada de manera que la noia i el noi estaven separats l’un de l’altre, ara el noi mirava darrere seu al no-res, la noia estava tota sola, amb la cara amagada sota la còfia.

Llavors vaig plorar. Cornelia no es podia imaginar fins a quin punt em faria mal, allò. M’hauria trasbalsat menys que ens hagués separat els caps dels cossos.

Ell em va començar a demanar que fes altres coses. Un dia em va demanar que comprés oli de llinosa a l’apotecari, quan tornés de les parades del peix. L’havia de deixar al capdavall de les escales per no destorba r-lo a ell i a la model. Això és el que va dir. Potser era conscient que Maria Thins o Catharina o Tanneke —o Cornelia— podien adonar-se que pujava a l’estudi a una hora gens habitual.

No era una casa on es poguessin guardar secrets amb facilitat.

Un altre dia va fer-me demanar una bufeta de porc al carnisser. No vaig entendre per què la volia fins que més endavant em va demanar que cada matí quan acabés de netejar, li deixés a punt les pintures que necessitava. Va obrir els calaixos del moble a prop del cavallet i em va ensenyar on es guardaven les diferents pintures, i em va dir el nom de totes. Moltes paraules no les havia sentit mai: ultramarí, vermelló, massicot. Els colors de terra marrons i grocs i el negre d’os i el blanc de plom es guardaven en potets de terrissa, tapats amb pergamí per evitar que s’assequessin. Els colors més valuosos —els blaus i els vermells i els grocs— es guardaven en petites quantitats a dins de bufetes de porc. S’hi feia un forat per poder-ne esprémer el color, i el forat es tancava amb un clau.

Un matí mentre jo netejava, ell va entrar i em va demanar que ocupés el lloc de la filla del flequer, que estava malalta i no podia venir.

—M’ho vull mirar un moment —va explicar—. Algú s’ha d’estar allà dret.

Obedient, vaig ocupar el seu lloc, una mà a la nansa de la gerra d’aigua, l’altra al marc de la finestra, una mica oberta de manera que un corrent glaçat em va tocar la cara i el pit.

Potser és per això que està malalta la filla del flequer, vaig pensar.

Ell havia obert tots els finestrons. Mai no havia vist la cambra tan il·luminada.

—Abaixa la barbeta —va dir—. I mira cap avall, no pas a mi. Sí, això mateix. No et moguis.

Ell estava assegut al costat del cavallet. No va agafar la paleta ni l’espàtula ni els pinzells. Tan sols es va asseure, amb les mans a la falda, i va mirar.

Em vaig posar vermella. No m’havia imaginat que em miraria amb tanta atenció.

Vaig provar de pensar en alguna altra cosa. Vaig mirar per la finestra i vaig veure una barca que baixava pel canal. L’home que la menava era l’home que m’havia ajudat a rescatar l’olla de l’aigua el meu primer dia. Quantes coses havien canviat des d’aquell primer matí, vaig pensar. Ni tan sols no havia vist cap dels seus quadres, llavors. I ara sóc a dins d’un.

—No miris el que estàs mirant —va dir—. T’ho veig a la cara. Et distreu.

Vaig provar de no mirar res, sinó de pensar en altres coses. Vaig pensar en un dia que tota la família havíem anat al camp a collir herbes. Vaig pensar en una execució que havia vist a la Plaça del Mercat l’any abans, una dona que van penjar per haver mort a la seva filla quan anava borratxa. Vaig pensar en l’expressió de la cara d’Agnes l’última vegada que l’havia vista.

—Penses massa —va dir ell, i es va bellugar al seient.

Em vaig sentir com si hagués rentat un cossi ple fins a dalt de llençols, però no els hagués pogut fer nets.

—Em sap greu, senyor. No sé què fer.

—Prova de tancar els ulls.

Els vaig tancar. Un moment després, vaig notar el marc de la finestra i la gerra, a les mans, fent-me d’àncora. Llavors vaig poder notar la paret darrere meu, i la taula a la meva esquerra, i l’aire fred de la finestra.

Això deu ser el que sent el meu pare, amb tot l’espai al seu voltant, i el cos conscient del lloc on és.

—Molt bé —va dir—. Està molt bé. Gràcies, Griet. Pots acabar de netejar.

* * *

Mai no havia vist un quadre fet des del començament. Jo em pensava que es pintava el que es veia, que es feien servir els colors que es veien.

Ell em va ensenyar que no.

Va començar el quadre de la filla del flequer amb una capa de gris pàl·lid a la tela blanca. Llavors va fer unes marques d’un color marró rogenc a tot arreu, per indicar on anirien la noia i la taula i la gerra i la finestra i el mapa. Després d’això, jo em pensava que començaria a pintar el que veia: la cara d’una noia, una faldilla blava, un cosset groc i negre, un mapa marró, una gerra i un rentamans platejats, una paret blanca. En comptes de fer això, va pintar clapes de color: negre on aniria la faldilla, ocre per al cosset i el mapa penjat a la paret, vermell per a la gerra i el rentamans on reposava, un altre gris per a la paret. Eren colors equivocats: cap no era el color de la cosa que representava. Va estar-s’hi molt de temps, per pintar aquests colors falsos, que era com jo en deia.

A vegades la noia venia i s’estava una hora rere l’altra palplantada al seu lloc, però quan jo em mirava el quadre l’endemà, no hi havia afegit ni tret ben bé res. Només hi havia àrees de color que no representaven coses, per molt de temps que me les estudiés. Jo tan sols sabia què havien de ser perquè netejava els objectes cada dia, i perquè havia vist la roba que portava la noia quan li havia fet un cop d’ull mentre es posava el cosset groc i negre de Catharina a la sala gran.

Jo disposava amb recança, cada matí, els colors que ell demanava. Un dia, també vaig deixar a punt un blau. La segona vegada que ho vaig fer, ell em va dir:

—Ultramarí no, Griet. Només els colors que et vaig demanar. ¿Per què l’has tret, si no te l’he demanat? —Estava empipat.

—Em sap greu, senyor. Es que… —vaig agafar alè—… la noia porta una faldilla blava. Vaig pensar que el necessitaria, per no haver-la de deixar així, negra.

—Quan em faci falta, t’ho demanaré.

Jo vaig fer que sí amb el cap i vaig tornar a fregar la cadira amb caps de lleó. El pit em feia mal. No volia que estigués empipat amb mi.

Va obrir la finestra del mig, i va omplir la cambra d’aire fred.

—Vine aquí, Griet.

Vaig deixar el drap a l’ampit i m’hi vaig acostar.

—Mira per la finestra.

Hi vaig mirar. Era un dia ventós, amb núvols que desapareixien rere el campanar de l’Església Nova.

—¿De quin color són aquells núvols?

—Doncs, blancs, senyor.

Va alçar una mica les celles.

—¿De debò?

Me’ls vaig mirar.

—I grisos. Potser nevarà.

—Au va, Griet, ho pots fer molt millor. Pensa en les teves verdures.

—¿Les meves verdures, senyor?

Va moure una mica el cap. Ja el tornava a fer empipar. Vaig serrar les barres.

—Pensa com separaves els blancs. El nap i la ceba…, ¿són el mateix blanc?

Tot d’una ho vaig entendre.

—No. El nap hi té verd, la ceba hi té groc.

—Exacte. Ara, digues quins colors veus als núvols.

—Tenen una mica de blau —vaig dir després d’estudiar-los uns quants minuts—. I… groc també. I hi ha una mica de verd! —Em vaig emocionar tant que fins i tot vaig assenyalar amb el dit. M’havia mirat els núvols tota la vida, però en aquells moments em sentia com si els veiés per primera vegada.

Ell va somriure.

—Veuràs que hi ha molt poc blanc pur als núvols, però la gent diu que són blancs. ¿Ho entens, per què no necessito el blau, encara?

—Sí, senyor. —No ho acabava d’entendre, però no ho volia reconèixer. Tenia la impressió que gairebé ho sabia.

Quan a la fi va començar a afegir colors al damunt dels colors falsos, vaig entendre què volia dir. Va pintar un blau clar al damunt de la faldilla de la noia, i va convertir-se en un blau a través del qual es podien veure bocinets de negre, més fosc a l’ombra de la taula, més clar a prop de la finestra. A les àrees de la paret hi va afegir ocre groc, a través del qual es veia una mica de gris. Va convertir-se en una paret brillant, però no pas blanca. Quan la llum queia al damunt de la paret, vaig descobrir que no era pas blanca, sinó de molts colors.

La gerra i el rentamans van ser el més complicat de tot: van fer-se grocs, i marrons, i verds, i blaus. Reflectien el dibuix del cobretaula, el cosset de la noia, la tela blava amuntegada al respatller de la cadira…, tot menys el seu color platejat veritable. I malgrat tot, semblaven justament el que eren, una gerra i un rentamans.

Després d’això, no vaig poder deixar de mirar-m’ho tot.

* * *

Va ser més difícil amagar el que feia quan ell va voler que l’ajudés a preparar les pintures. Un matí em va fer pujar a les golfes, on s’hi arribava per una escala de fusta que hi havia al magatzem de l’estudi. Jo no hi havia estat mai. Era una cambra petita, amb un sostre molt inclinat i una finestra que donava a l’Església Nova. Hi havia ben poca cosa, tret d’un moble petit i una taula de pedra amb una concavitat on reposava una altra pedra, amb forma d’ou i un extrem escapçat. Havia vist una taula similar una vegada, a la fàbrica de rajoles del meu pare. També hi havia uns quants recipients —palanganes i plats de terrissa poc fondos— i també uns molls al costat d’una llar molt petita.

—M’agradaria que molguessis unes quantes coses, Griet —va dir. Va obrir un calaix del moble i en va treure una barreta negra de l’allargada del meu dit petit—. Això és un tros d’ivori, socarrimat al foc —va explicar—. Per fer pintura negra.

Va posar-lo al clot de la taula i va afegir-hi una substància gomosa que feia olor d’animal. Llavors va aixecar la pedra escapçada, que va dir que es deia moló, i em va ensenyar com agafar-la, i com inclinar-me sobre la taula i fer servir el meu pes contra la pedra per aixafar l’os. Uns minuts després, l’havia mòlt fins a convertir-lo en una pasta fina.

—Ara prova-ho tu. —Va recollir la pasta negra i va posar-la en un pot petit, i va treure una altra peça d’ivori. Jo vaig agafar el moló i vaig provar d’imitar la seva postura, inclinada al damunt de la taula.

—No, has de fer això amb la mà. —Va posar la mà al damunt de la meva. La impressió inesperada del seu contacte em va fer deixar anar el moló, que va rodolar per la taula i va caure a terra.

D’un salt em vaig apartar d’ell, i em vaig ajupir per collir l’eina.

—Em sap greu, senyor —vaig murmurar, i vaig tornar a deixar el moló a dins del clot.

No va provar de tornar a tocar-me.

—La mà una mica més enlaire —va ordenar—. Això mateix. Ara fes servir l’espatlla per girar, i el canell per acabar-ho.

Jo hi vaig estar molta més estona, per moldre la meva peça, perquè era molt matussera i estava atabalada perquè ell m’havia tocat. I també era més menuda que ell, i no estava acostumada als moviments que calia fer. Si més no, tenia els braços forts de tant escórrer la bugada.

—Una mica més fi —va suggerir quan va inspeccionar el clot. Vaig moldre uns quants minuts més abans no va decidir que ja estava bé, i em va fer fregar la pasta entre els dits perquè sabés com n’havia de ser, de fina. Llavors va deixar unes quantes peces més d’os al damunt de la taula—. Demà t’ensenyaré a moldre blanc de plom. Es molt més fàcil que els ossos.

Em vaig mirar l’ivori.

—¿Què passa, Griet? No et deuen fer por uns quants ossos, ¿oi que no? No són pas diferents de la pinta d’ivori que fas servir per pentinar-te.

Jo mai no seria prou rica per tenir una pinta d’ivori. Em pentinava els cabells amb els dits.

—No és això, senyor. —Totes les altres coses que m’havia demanat les podia fer mentre netejava o anava a fer encàrrecs. Només Cornelia havia sospitat alguna cosa. Però moldre coses com aquelles voldria temps; no ho podia fer mentre se suposava que netejava l’estudi, i no podia explicar als altres perquè havia de pujar a les golfes de tant en tant, i deixar de banda les meves altres tasques—. Tardaré força temps a moldre tot això —vaig dir, dèbilment.

—Quan hi estiguis acostumada, no hi estaràs tant de temps com avui.

No podia suportar posar-lo en qüestió o desobeir-lo…, era el meu amo. Però em feia por la fúria de les dones de baix.

—Ara haig d’anar a la carnisseria, i haig de planxar, senyor. Per la mestressa. —Les meves paraules sonaven mesquines.

Ell no es va moure.

—¿A la carnisseria? —Va arrugar el front.

—Sí, senyor. La mestressa voldrà saber per què no puc fer la meva altra feina. Voldrà saber que l’ajudo a vostè, aquí dalt. No em serà gens fàcil pujar aquí dalt sense tenir-ne alguna raó.

Va haver-hi un silenci llarg. La campana de l’Església Nova va tocar set cops.

—Ja ho entenc —va murmurar quan va callar la campana—. Deixa-m’ho rumiar. —Va tornar a posar unes quantes peces d’ivori al calaix—. Fes aquests trossos, ara. —Va assenyalar el que en quedava—. No hi estaràs gaire. Me n’haig d’anar. Deixa-ho aquí, quan estiguis.

Hauria de parlar amb Catharina i explicar-li la meva nova feina. Llavors seria més fàcil, poder fer coses per a ell.

Vaig esperar, però no va dir res a Catharina.

* * *

La solució al problema dels colors va venir inesperadament de Tanneke. Des del naixement de Franciscus la dida dormia a la cambra de la Crucifixió amb Tanneke. Des d’allà no li costava gens anar a la sala gran a donar el pit al nen quan es despertava. Tot i que Catharina no li donava el pit, insistia que Franciscus dormís en un bressol al seu costat. A mi em semblava un caprici força estrany, però quan vaig conèixer millor Catharina vaig entendre que volia aferrar-se a totes les aparences de la maternitat, tot i que no pas a les feines que comportava.

Tanneke no estava gens contenta d’haver de compartir la seva cambra amb la dida, es queixava que la dida s’havia de llevar massa sovint per tenir cura de la criatura, i que quan dormia, roncava. Tanneke en va parlar amb tothom, l’escoltessin o no. Va començar a descuidar la seva feina, i en tirava la culpa a les poques hores de son. Maria Thins li va dir que no hi podien fer res, però Tanneke va continuar remugant. Sovint em mirava de molt mala manera: abans que jo anés a viure a la casa, Tanneke havia dormit al soterrani, on jo m’estava ara, sempre que havien necessitat una dida. Era gairebé com si em donés a mi les culpes dels roncs de la dida.

Una tarda fins i tot va fer una petició a Catharina. Catharina s’empolainava per anar a sopar a casa dels van Ruijven, tot i el fred. Estava de bon humor; posar-se les perles i el mantell groc sempre la feia feliç. Al damunt del mantell, s’havia cordat un coll de fil molt ample que li cobria les espatlles i protegia la roba de sota de les pólvores que s’aplicava a la cara. Mentre Tanneke recitava la llista de les seves penúries, Catharina va continuar empolvorant-se, amb un mirall a la mà per inspeccionar-ne els resultats. Li havien pentinat els cabells amb trenes i cintes, i si conservava aquella expressió de felicitat era molt bella, la combinació dels cabells rossos i els ulls castany clar li donaven una aparença exòtica.

A la fi va sacsejar el pinzell d’empolvorar en direcció a Tanneke.

—Prou! —va cridar, amb una rialla—. Necessitem la dida i ha de dormir a prop meu. A la cambra de les nenes no hi ha lloc, però a la teva sí, i per això és allà. No s’hi pot fer res. ¿Per què em fas perdre el temps?

—Potser sí que s’hi pot fer alguna cosa —va dir ell. Jo vaig alçar la vista de l’armari, on buscava un davantal per a Lisbeth. Ell era dret al pas de la porta. Catharina es va mirar el seu marit, sorpresa. Molt poques vegades mostrava cap interès en els afers domèstics—. Poseu un llit a les golfes i que hi dormi algú. La Griet, potser.

—¿La Griet a les golfes? ¿Per què? —va cridar Catharina.

—Llavors la Tanneke podria dormir al soterrani, que és el que s’estimaria més —va explicar ell, blanament.

—Però… —Catharina es va aturar, confusa. No aprovava la idea, però no sabia dir per què.

—Ai, sí, senyora —va intervenir Tanneke, delerosa—. Això m’ajudaria molt. —Em va mirar.

Jo estava molt enfeinada plegant la roba de la mainada, tot i que ja estava ben plegada.

—¿I la clau de l’estudi? —Catharina va trobar un argument, a la fi. Només s’hi podia pujar d’una manera, a les golfes, per l’escala del magatzem de l’estudi. Per poder anar a dormir, hauria de travessar l’estudi, que a la nit es tancava amb clau—. No podem donar la clau a una minyona.

—No li farà falta cap clau —va replicar ell—. Pots tancar la porta de l’estudi quan ella se’n vagi al llit. Llavors, al matí, em pot netejar l’estudi abans no pugis tu a obrir la porta.

Vaig deixar de plegar roba un moment. No m’agradava la idea que em tanquessin a la meva habitació, a la nit.

Per desgràcia, aquesta idea va agradar Catharina. Potser va pensar que tancar-me amb clau em tindria al mateix temps ben fermada en un lloc concret, i lluny de la seva vista.

—D’acord, doncs —va decidir. Prenia la majoria de decisions molt ràpidament. Va girar-se cap a Tanneke i cap a mi—. Demà pujareu un llit a les golfes. Només és temporal —va afegir—, fins que no ens faci falta la dida.

Tan temporal com temporals havien de ser les meves visites al carnisser i al peixater, vaig pensar.

—Vine un moment a l’estudi amb mi —va dir ell. Se la mirava d’una manera que jo havia començat a reconèixer: a la manera d’un pintor.

—¿J°? —Catharina va somriure al seu marit. Les invitacions per pujar al seu estudi eren escasses. Va deixar el pinzell d’empolvorar a la taula amb un gest majestuós i es va començar a treure el coll ample, que ara estava cobert de pólvores.

Ell va allargar el braç i li va agafar la mà.

—Deixa-te’l posat.

Això va ser gairebé tan sorprenent com el seu suggeriment de traslladar-me a les golfes. Mentre acompanyava Catharina escales amunt, Tanneke i jo vam intercanviar una mirada.

L’endemà, la filla del flequer va començar a portar aquell collar ample i blanc quan posava per al quadre.

* * *

A Maria Thins no se l’enganyava pas tan fàcilment. Quan va assabentar-se per boca de la contentíssima Tanneke que ella se n’aniria al soterrani i jo a les golfes, va fer una pipada i va arrugar el front.

—Us podríeu canviar de lloc i prou. —Ens va assenyalar amb la pipa—. Que la Griet dormi amb la dida, i tu te’n vas al soterrani. No cal que ningú se’n vagi a dormir a les golfes.

Tanneke no l’escoltava; estava massa satisfeta amb la seva victòria per adonar-se de la lògica que tenien les paraules de la seva mestressa.

—La mestressa hi està d’acord —vaig dir jo, senzillament.

Maria Thins em va dedicar una llarga mirada, de gairell.

Dormir a les golfes va fer que em resultés més fàcil treballar-hi, però de tota manera tenia molt poc temps per fer-ho. Em podia aixecar més aviat i anar a dormir més tard, però a vegades ell em donava tanta feina per fer que jo havia de trobar la manera de pujar a la tarda, quan normalment m’asseia a la vora del foc i cosia. Em vaig començar a queixar de no veure-m’hi prou bé, a la cuina, que era molt fosca, i a dir que per cosir necessitava la llum de la meva habitació de les golfes, més ben il·luminada. O deia que em feia mal l’estómac i que em volia estirar una estona. Maria Thins em dedicava aquella mateixa mirada de gairell cada cop que jo donava una excusa d’aquestes, però no feia cap comentari.

Em vaig començar a acostumar a dir mentides.

Després de suggerir que jo dormís a les golfes, ell va deixar que jo m’organitzés com pogués per poder-li fer la feina. Mai no em va ajudar dient cap mentida, ni mai em va preguntar si tenia temps per ajudar-lo. Em donava instruccions al matí i esperava que l’endemà estiguessin enllestides.

Els colors mateixos compensaven tots els maldecaps que patia per amagar el que feia. Vaig arribar a estimar-me aquella feina, moldre les coses que ell portava de l’apotecari —ossos, blanc de plom, arrel de roja, massicot—, veure fins a quin punt podia fer brillants i purs els colors. Vaig aprendre que com més fins es molien els materials, més profund era el color. Uns granets aspres i mats d’arrel de roja es convertien en una pols fina de color vermell brillant, i barrejada amb oli de llinosa, en una pintura espurnejant. Fer aquest i els altres colors era màgic.

Ell també em va ensenyar a rentar les substàncies per treure’n les impureses i fer sortir els colors veritables. Feia servir una sèrie de petxines com a bols poc fondos, i allà esbandia i tornava a esbandir els colors, a vegades trenta cops, per treure’n el guix o la sorra o la grava. Era una feina llarga i tediosa, però era molt plaent veure com els colors quedaven més i més nets a cada rentada, i que cada cop s’acostaven més a allò que es necessitava.

L’únic color que no em deixava fer a mi era l’ultramarí. El lapislàtzuli era tan car, i el procés d’extracció d’un blau pur de la pedra era tan difícil, que sempre ho feia ell mateix.

Em vaig acostumar a tenir-lo a prop. A vegades estàvem l’un al costat de l’altre en aquella habitació tan petita, jo molent blanc de plom, ell rentant lapislàtzuli o cremant ocres al foc. Em parlava poc. Era un home callat. Jo tampoc no deia res. Hi havia molta pau, llavors, amb la llum que entrava per la finestra. Quan acabàvem, ens abocàvem l’aigua d’una gerra a les mans, l’un a l’altre, i ens les fregàvem fins a deixar-les ben netes.

Feia molt fred a les golfes; encara que hi havia la llar petita que ell feia servir per escalfar oli de llinosa o per cremar colors, jo no m’atrevia a encendre foc tret que ell m’ho demanés. Si ho hagués fet, hauria hagut d’explicar a Catharina i Maria Thins perquè desapareixien tan de pressa la torba i la llenya.

No em feia res, el fred, quan ell era amb mi. Quan el tenia a prop meu podia notar l’escalfor del seu cos.

Jo rentava una mica de massicot que acabava de moldre, una tarda, quan vaig sentir la veu de Maria Thins a baix, a l’estudi. Ell estava treballant en el quadre, la filla del flequer sospirava de tant en tant mentre posava.

—¿Tens fred, noia? —va preguntar Maria Thins.

—Una mica —va ser la resposta, molt fluixa.

—¿Per què no li heu posat un escalfapeus?

Ell va parlar tan baix que no vaig sentir la seva resposta.

—No s’hi veurà pas, al quadre, si el té als peus. No volen/pas que es torni a posar malalta.

Tampoc vaig poder sentir què deia ell, aquest cop.

—La Griet en pot anar a buscar un —va suggerir Maria Thins—. Hauria de ser a les golfes, perquè es veu que té mal de panxa. L’aniré a veure.

Va ser molt més ràpida del que m’hauria pensat que seria una dona gran com ella. Quan vaig posar el peu al primer graó, ella ja era a mitja escala. Vaig recular cap a dins. No podia fugir d’ella, i no hi havia temps d’amagar res.

Quan Maria Thins va pujar a l’habitació, de seguida va veure les fileres de petxines a la taula, la gerra d’aigua, el davantal que jo duia, tacat de groc pel massicot.

—Això era el que estaves fent, doncs, ¿eh, noia? Ja m’ho pensava.

Vaig abaixar els ulls. No sabia què dir.

—Mal de panxa, ulls encetats. No ho som pas tots, d’idiotes, en aquesta casa.

Pregunti-ho a ell, desitjava dir-li. És el meu amo. Això és cosa seva.

Però ella no el va cridar. I ell no va aparèixer al capdavall de l’escala per explicar-ho.

Va haver-hi un llarg silenci. Llavors Maria Thins va dir:

—¿Des de quant li fas d’ajudant, noia?

—Des de fa unes quantes setmanes, senyora.

—M’he adonat que pinta més de pressa, des de fa unes setmanes.

Vaig alçar els ulls. La seva cara estava calculant.

—Ajuda’l a pintar més de pressa, noia —va dir en veu molt baixa—, i conservaràs la teva feina en aquesta casa. Ni una paraula a la meva filla o a la Tanneke, compte.

—Sí, senyora.

Es va enriolar.

—Ho hauria d’haver sabut, espavilada com ets. Gairebé m’ho has fet empassar. Ara porta un escalfapeus a aquella pobra noia.

* * *

M’agradava dormir a les golfes. No hi havia cap Crucifixió penjada als peus del llit per neguitejar-me. No hi havia cap quadre, només l’olor neta de l’oli de llinosa i l’olor d’almesc dels pigments de terra. M’agradava la vista que tenia de l’Església Nova, i la tranquil·litat. No pujava ningú, només ell. Les nenes no em venien a visitar com havien fet a vegades al soterrani, ni remenaven en secret les meves coses. Em sentia sola, allà dalt, en un niu al damunt de la casa sorollosa, capaç de veure-ho tot amb distància.

Gairebé com ell.

El millor de tot, però, era que podia estar-me més temps a l’estudi. A vegades m’abrigava amb una manta i baixava a baix a altes hores de la nit quan la casa estava en silenci. Em mirava el quadre que estava pintant a la llum d’una espelma, o obria una mica un finestró per deixar entrar la llum de la lluna. A vegades m’asseia a les fosques en una de les cadires amb caps de lleó i reposava el colze al damunt del cobretaula blau i vermell. M’imaginava vestida amb el cosset groc i negre, i amb perles, amb una copa de vi a la mà, i ell assegut a l’altra banda.

Hi havia una cosa que no m’agradava de les golfes, però. No m’agradava estar tancada amb clau a les nits.

Catharina va recuperar la clau de l’estudi de Maria Thins i va començar a obrir i tancar la porta en persona. Li devia donar la impressió que d’aquesta manera tenia algun control sobre mi. No li agradava que jo m’estigués a les golfes; això volia dir que jo estava més a prop d’ell, al lloc on ella no podia entrar, però que jo podia trepitjar lliurement.

Devia ser difícil, per a una esposa, acceptar una situació com aquella.

Va rutllar durant un temps, però. Durant un temps vaig poder escapolir-me a les tardes i rentar i moldre colors per a ell. Catharina sovint dormia, a aquella hora; Franciscus no s’havia asserenat, la despertava gairebé cada nit, i per tant li calia dormir de dia. Tanneke normalment també es quedava adormida a la vora del foc, i me’n podia anar de la cuina sense haver de donar sempre alguna excusa. Les nenes estaven enfeinades amb Johannes, li ensenyaven a caminar i a parlar, i poques vegades notaven la meva absència. Si ho feien, Maria Thins deia que jo havia d’anar a fer-li un encàrrec, a buscar-li alguna cosa a les seves habitacions, o a cosir-li alguna peça que necessitava la llum brillant de les golfes per deixar-se fer bé. Eren nenes, al capdavall, absortes en el seu món particular, indiferents a les vides adultes que les envoltaven, tret de quan les afectaven directament.

O això em pensava jo.

Una tarda rentava blanc de plom quan Cornelia em va cridar des de baix. Em vaig eixugar les mans de seguida, em vaig treure el davantal que feia servir per treballar a les golfes i em vaig posar el davantal de cada dia abans de baixar l’escala per veure què volia. Era a la porta de l’estudi, i se’l mirava com si estigués a la vora d’un bassal i se sentís temptada de trepitjar-lo.

—¿Què passa? —vaig dir, amb força sequedat.

—La Tanneke et demana. —Cornelia va fer mitja volta i va enfilar cap a les escales. Quan va arribar al capdamunt, va dubtar un moment—. ¿M’ajudes, Griet? —va demanar, planyívola—. Baixa tu primera, i si caic em podràs agafar. Les escales són tan dretes…

No era típic d’ella tenir por, ni tan sols d’unes escales que no feia servir gairebé gens. Em va tocar el cor, o potser tan sols em vaig sentir culpable per haver-li parlat amb tanta sequedat. Vaig baixar les escales, vaig fer mitja volta i vaig obrir els braços.

—Ara tu.

Cornelia estava a dalt de tot, amb les mans a les butxaques. Va començar a baixar les escales, una mà a la barana i l’altra ben tancada en un puny. Quan ja era gairebé a baix va deixar-se anar i va saltar de tal manera que em va caure al damunt, em va lliscar pel cos i vaig notar una pressió a l’estómac, molt dolorosa. Quan es va tornar a aixecar, va començar a riure, amb el cap tirat enrere, els ulls marrons empetitits, com dues escletxes.

—Ets una nena dolenta —vaig murmurar, penedida d’haver estat massa tova amb ella.

Vaig trobar Tanneke a la cuina, amb Johannes a la falda.

—La Cornelia diu que em vols veure.

—Sí, se li ha esparracat un coll i vol que l’hi cusis tu. No me l’ha deixat ni tocar…, no sé per què, sap que jo els cuso millor que ningú. —Quan Tanneke em va donar el coll, la mirada li va saltar al meu davantal—. ¿Què és això d’aquí? ¿Tens sang?

Vaig mirar avall. Una franja de pols vermella em creuava l’estómac com un tall. Per un moment, vaig pensar en els davantals de Pieter pare i fill.

Tanneke es va acostar més.

—Això no és sang. Sembla pols. ¿Com t’ho has fet?

Em vaig mirar aquella taca. Pols d’arrel de roja, vaig pensar. Això ho vaig moldre fa unes quantes setmanes.

Vaig ser l’única que va sentir la riallada esmorteïda al passadís.

Cornelia havia esperat força temps, per fer aquella malifeta. Fins i tot se les havia manegat per pujar a les golfes i robar un grapadet de pols.

No em vaig poder inventar una resposta prou de pressa. Mentre jo vacil·lava, les sospites de Tanneke van augmentar.

—¿Has remenat les coses de l’amo? —va dir en un to de veu acusador. Ella, al cap i a la fi, li havia fet de model i sabia què hi havia a l’estudi.

—No, ha estat… —Vaig callar. Si acusava Cornelia semblaria molt mesquina i segurament no impediria que Tanneke descobrís què feia a les golfes.

—Em sembla que val més que la mestressa jove ho vegi —va decidir.

—No —vaig dir de seguida.

Tanneke es va redreçar tant com va poder, amb una criatura adormida a la falda.

—Treu-te el davantal —va ordenar—, perquè el pugui ensenyar a la mestressa jove.

—Tanneke —vaig dir, mentre la mirava directament als ulls—, si saps el que et convé, no molestaràs a Catharina, parlaràs amb Maria Thins. Tota sola, no pas davant de les nenes.

Van ser aquestes paraules, amb el seu to amenaçador, les que van provocar més mal entre Tanneke i jo. No volia que sonessin d’aquella manera; estava desesperada i volia impedir per tots els mitjans que ho digués a Catharina. Però ella no em va perdonar mai que la tractés com si fos inferior a mi.

Si més no, les meves paraules van fer efecte. Tanneke em va mirar amb molta ràbia, però a la seva mirada també hi havia incertesa, i el desig d’explicar-ho tot a la seva estimada mestressa. Va dubtar entre aquest desig i l’impuls de castigar la meva impudícia tot desobeint-me.

—Parla amb la teva mestressa —vaig dir, pacífica—. Però parla amb ella tota sola.

Encara que estava d’esquenes a la porta, vaig notar que Cornelia es feia fonedissa.

Els instints de Tanneke van guanyar. Amb la cara de pedra, va fer-me agafar Johannes i se’n va anar a trobar Maria Thins. Abans d’asseure-me’l a la falda, vaig netejar amb molt de compte el pigment vermell amb un drap, i després vaig llençar el drap al foc. Encara hi quedava taca. Em vaig asseure, amb el nen abraçat, i vaig esperar que es decidís el meu destí.

Mai no vaig saber què va dir Maria Thins a Tanneke, quines amenaces o promeses va fer per mantenir-la callada. Però va funcionar; Tanneke no va dir res de la meva feina a les golfes, ni a Catharina ni a les nenes, ni a mi. Em va començar a tractar molt pitjor, però; es comportava d’una manera deliberadament difícil, no pas inconscientment. Em feia tornar a les parades del peix amb el bacallà que jo sabia que m’havia demanat, després de jurar i perjurar que m’havia dit que comprés palaies. Quan cuinava era molt més negligent, es tacava el davantal amb tant de greix com podia, perquè jo l’hagués de tenir en remull més estona i l’hagués de fregar més fort per fer-lo net. Deixava les galledes plenes perquè les buidés jo, i ja no carretejava aigua per omplir la cisterna de la cuina o per fregar els terres. S’asseia i em mirava amb malícia, es negava a moure els peus i jo havia de fregar al seu voltant, i m’adonava després que amb els peus havia estat amagant una taca enganxosa de greix.

Ja no em parlava mai amb amabilitat. Em va fer sentir ben sola en una casa plena de gent.

Per això no m’atrevia a agafar llaminadures de la seva cuina per animar el pare. I no explicava als meus pares les penes que passava a Oude Langendijck, fins a quin punt havia d’anar amb compte per poder conservar la feina. I tampoc no els podia explicar les poques coses bones: els colors que fabricava, les nits que m’estava asseguda tota sola a l’estudi, els moments que ell i jo treballàvem l’un al costat de l’altre i la seva presència m’escalfava.

L’única cosa que els podia explicar eren els seus quadres.

* * *

Un matí d’abril, quan el fred a la fi se n’havia anat, jo caminava per Koornmarkt cap a la botiga de l’apotecari quan Pieter fill va aparèixer al meu costat i em va desitjar un bon dia. No l’havia vist, a la parada. Duia un davantal net i carretejava un paquet, que va dir que havia d’anar a portar Koornmarkt avall. Anava en la mateixa direcció que jo i em va preguntar si podia acompanyar-me. Jo vaig fer que sí amb el cap; em semblava que no li podia dir que no. Aquell hivern l’havia vist una o dues vegades per setmana a la Llotja de la Carn. Sempre em costava mirar-lo als ulls; la seva mirada era com dues agulles que em foradaven la pell. La seva atenció em neguitejava.

—Fas cara de cansada —va dir llavors—. Tens els ulls vermells. Et fan treballar massa.

Era veritat, em feien treballar massa. El meu amo m’havia donat tantes peces d’os per moldre que m’havia hagut de llevar molt d’hora per poder-ho fer. I la nit abans Tanneke m’havia fet anar a dormir tard perquè havia hagut de tornar a netejar la cuina; hi havia vessat el greix d’una paella.

Però jo no volia culpar al meu amo.

—Tanneke s’ha posat en contra meva —vaig dir—, i em fa fer molta més feina. I és clar, ara comença a fer bon temps i netegem la casa per fer fora l’hivern. —Vaig afegir això perquè no es pensés que em queixava d’ella.

—La Tanneke és molt estranya —va dir—, però fidel.

—A la Maria Thins, sí.

—I a la família també. ¿Te’n recordes com va defensar la Catharina del seu germà boig?

Vaig moure el cap.

—No sé què vols dir.

Pieter va posar cara de sorpresa.

—La Llotja de la Carn en va anar plena molts de dies. Ah, però tu no ets xafardera, ¿oi que no? Tens els ulls ben oberts, però no expliques històries, ni te les escoltes. —Semblava com si això el satisfés—. Jo en sento explicar cada dia a les velles que s’esperen que les despatxem. Per força me n’ha de quedar alguna cosa.

—¿Què va fer, la Tanneke? —vaig preguntar, sense poder-me’n estar.

Pieter va somriure.

—Quan la teva mestressa estava en estat, no pas de l’últim, del d’abans…, ¿com es diu?

—Johannes. Com el seu pare.

El somriure de Pieter es va enfosquir, com quan un núvol passa per davant del sol.

—Sí, com el seu pare. —Va recuperar el fil de la història—. Un dia el germà de la Catharina, en Willem, va anar a Oude Langendijck, quan ella estava de molts mesos, i va començar a apallissar-la, al mig del carrer.

—¿Per què?

—No hi és tot, diuen. És molt violent, sempre ho ha estat. El seu pare també. ¿Ho saps, que el pare i la Maria Thins es van separar fa molts anys? Ell li pegava.

—¿Pegava a la Maria Thins? —vaig repetir, meravellada. No hauria imaginat mai que ningú pogués pegar a Maria Thins.

—Doncs es veu que quan en Willem va començar a pegar la Catharina, la Tanneke es va interposar entre tots dos per protegir-la. Fins i tot va clavar una bona bufa al germà.

¿On era el meu amo quan passava això?, vaig pensar. No s’hauria quedat pas a l’estudi sense fer res. No s’hi hauria quedat pas. Devia ser fora, al Gremi, o amb van Leeuwenhoek, o a Mechelen, a la fonda de la seva mare.

—L’any passat, la Maria Thins i la Catharina van aconseguir fer tancar en Willem —va continuar Pieter—. No pot sortir de la casa on s’està. Per això no l’has vist mai. ¿De debò no n’havies sentit res, de tot això? ¿Que no parlen a la teva casa?

—No pas amb mi. —Vaig pensar en totes les vegades que Catharina i la seva mare es deien coses a l’orella a la cambra de la Crucifixió, i com callaven quan jo entrava—. I jo no em dedico a escoltar pels passadissos.

—Es clar que no. —Pieter tornava a somriure com si jo hagués fet un acudit. Igual que tothom, ell també pensava que totes les minyones espien els amos. Hi havia moltes coses que la gent deia de les minyones, i que pensaven de mi.

Vaig estar en silenci la resta del trajecte. No sabia que Tanneke pogués ser tan fidel i tan valenta, malgrat tot el que deia a esquenes de Catharina, ni que Catharina hagués patit aquella pallissa, ni que Maria Thins pogués tenir un fill com aquell. Vaig provar d’imaginar que el meu germà em pegava al mig del carrer, però no vaig poder.

Pieter no va dir res més; va adonar-se que estava confusa. Quan em va deixar davant de l’apotecari, només em va tocar el colze i va continuar caminant. Vaig haver-me d’esperar un moment, mirant l’aigua verd fosc del canal, abans de sacsejar el cap per netejar-ne les teranyines i obrir la porta de l’apotecari.

Em volia treure del cap la imatge del ganivet fent voltes al terra de la cuina de casa meva.

* * *

Un diumenge Pieter fill va venir a sentir el servei a la nostra església. Devia entrar després que els pares i jo, i es devia asseure al darrere, perquè només el vaig veure després de la cerimònia, quan parlàvem a fora amb els nostres veïns. Era dret cap a una banda, i em mirava. Quan el vaig veure, la sorpresa em va fer respirar ben fondo. Si més no, vaig pensar, és protestant. Abans, no n’havia estat segura. Des que treballava a la casa del Racó dels Papistes, hi havia moltes coses que ja no sabia del cert.

La mare em va seguir la mirada.

—¿Qui és?

—El fill del carnisser.

La mare em va dedicar una mirada curiosa, mig de sorpresa, mig de por.

—Vés-hi —va xiuxiuejar—, i porta’l aquí amb nosaltres.

Vaig obeir-la i em vaig acostar a Pieter.

—¿Què hi fas, aquí? —vaig preguntar, tot i que sabia que hauria d’haver estat més ben educada.

Ell va somriure.

—Hola, Griet. ¿No tens cap paraula agradable per a mi?

—¿Què hi fas, aquí?

—Vull anar a sentir el servei a totes les esglésies de Delft, per veure quina m’agrada més. M’hi estaré força. —Quan em va veure la cara, va canviar de to; fer broma no era la millor manera de tractar amb mi—. T’he vingut a veure, i a conèixer els teus pares.

Jo em vaig enrojolar tant que em va semblar que tenia febre.

—M’estimaria més que no —vaig dir en veu baixa.

—¿Per què no?

—Només tinc disset anys. No vull…, no hi penso, en aquestes coses, encara.

—No tinc pressa —va dir Pieter.

Li vaig mirar les mans; eren netes, però encara tenia restes de sang a sota les ungles. Vaig pensar en la mà del meu amo al damunt de la meva quan em va ensenyar a moldre os, i vaig tenir un calfred.

La gent ens mirava, perquè ell era un desconegut en aquella església. I era un home atractiu: fins i tot jo me’n sabia adonar, amb aquells rínxols rossos i llargs, els ulls brillants i el somriure fàcil. Unes quantes jovenetes provaven de cridar-li l’atenció.

—¿Em presentaràs els teus pares?

De mala gana, vaig acompanyar-lo. Pieter va saludar amb el cap a la mare i va agafar la mà del pare, que va recular neguitós. Des que havia perdut els ulls, no li agradava topar amb desconeguts. I era la primera vegada que coneixia un home que demostrava interès per mi.

—No pateixis, pare —li vaig xiuxiuejar mentre la mare presentava Pieter a un veí—, no em perdràs pas.

—Ja t’hem perdut, Griet. Et vam perdre quan et vas fer minyona.

Em vaig alegrar que no pogués veure les llàgrimes que em cremaven als ulls.

* * *

Pieter fill no venia cada setmana a la nostra església, però venia prou sovint perquè cada diumenge jo em posés nerviosa, m’allisés la faldilla més del que feia falta, tibés els llavis mentre sèiem al nostre banc.

—¿Ha vingut? ¿Hi és? —preguntava el pare cada diumenge, i girava el cap a una i altra banda.

Jo deixava que contestés la mare.

—Sí —deia ella—, hi és —o potser—: No, no ha vingut.

Pieter sempre deia hola als pares abans de saludar-me a mi. Al començament se sentien incòmodes amb ell. Tot i això, Pieter hi xerrava amb molta desimboltura, ignorava les seves respostes incòmodes i llargs silencis. Sabia parlar amb la gent, després d’haver-ne vist tanta a la parada del seu pare. Després d’uns quants diumenges, els pares s’hi van acostumar. La primera vegada que el pare va riure per alguna cosa que va dir Pieter, va quedar tan sorprès que va arrugar el front immediatament, desconcertat, fins que Pieter va tornar a dir alguna cosa que el va fer riure una altra vegada.

Sempre hi havia un moment, després que haguessin parlat tots tres, en el qual els meus pares reculaven i ens deixaven sols. Pieter, molt sàviament, deixava que fossin ells qui decidissin quan. Les primeres vegades no va passar. Llavors, un diumenge la mare va agafar el pare pel braç, molt decidida, i va dir:

—Anem a parlar amb el pastor.

Vaig estar uns quants diumenges esperant amb por aquell moment, fins que jo també vaig acostumar-me a estar sola amb ell i davant de tantes mirades vigilants. Pieter a vegades em burxava, amb tacte, però gairebé sempre em preguntava què havia fet aquella setmana, o m’explicava històries que havia sentit a la Llotja de la Carn, o descrivia subhastes al Mercat del Bestiar. Era pacient amb mi quan no em sortien les paraules, o quan era massa seca, o desdenyosa.

Mai no em va preguntar res del meu amo. Mai no li vaig dir que treballava amb els colors. Em vaig alegrar que no m’ho preguntés.

Aquells diumenges em sentia molt confusa. Quan hauria d’estar escoltant Pieter, m’adonava que estava pensant en el meu amo.

Un diumenge de maig, quan feia gairebé un any que treballava a la casa d’Oude Langendijck, la mare va dir a Pieter just abans que ella i el pare ens deixessin sols:

—¿Vindràs a dinar amb nosaltres després del servei, el diumenge que ve?

Pieter va somriure mentre jo em mirava la mare amb la boca oberta.

—Sí que vindré.

Amb prou feines vaig sentir què em deia, després d’això. Quan a la fi se’n va anar i els pares i jo vam tornar a casa, em vaig haver de mossegar els llavis per no cridar.

—¿Per què no m’has dit que volies convidar en Pieter? —vaig murmurar.

La mare em va mirar de gairell.

—Ja és hora que el convidem —va dir, i res més.

Tenia raó; hauria estat groller per part nostra no convidar-lo a casa. Jo no havia jugat mai a aquell joc amb cap home, però havia vist què feien els altres. Si Pieter tenia intencions serioses, llavors els pares l’haurien de tractar seriosament.

També sabia el sacrifici que haurien de fer per convidar-lo. Els pares tenien ben poca cosa, ara. Tot i el meu sou i el que la mare guanyava filant llana per altra gent, amb prou feines es podien alimentar ells dos, i encara menys una altra boca; i la boca d’un carnisser, a més. Jo podia fer ben poca cosa per ajudar-los: agafar el que pogués de la cuina de Tanneke, una mica de llenya, potser, algunes cebes, una mica de pa. Aquella setmana menjarien menys i encendrien menys el foc, per poder-lo alimentar a ell com calia.

Però van insistir que vingués. A mi no m’ho volien dir, però devien pensar que alimentar-lo bé aquell dia seria la manera d’omplir-nos els estómacs en el futur. La dona d’un carnisser —i els seus pares— sempre menjaria bé. Una mica de gana ara volia dir una panxa contenta més endavant.

Després, quan va començar a venir regularment, Pieter els feia arribar peces de carn de regal que la mare cuinava el diumenge. Aquell primer dinar, però, va decidir amb molt de seny no servir carn al fill d’un carnisser. Hauria estat capaç de jutjar exactament la nostra pobresa per la peça que li servíssim. En comptes d’això, va fer un guisat de peix, i fins i tot hi va posar gambes i llagosta, i mai no em va dir com se les va manegar per poder-ho pagar.

La casa, tot i que atrotinada, resplendia després de les atencions de la mare. Va treure algunes de les millors rajoles del meu pare, les que encara no s’havia hagut de vendre, i les va ben fregar, i va col·locar-les en una filera a la paret perquè Pieter se les pogués mirar mentre menjava. Ell va lloar el guisat de peix de la mare, i ho va dir de debò. Ella va quedar molt satisfeta, es va enrojolar, va somriure i li’n va posar més. Després, Pieter va fer preguntes al pare sobre les rajoles, va descriure-les una per una fins que el meu pare la reconeixia i completava ell mateix la descripció.

—La Griet té la millor —va dir, quan ja havien repassat totes les de la sala—. Hi surten ella i el seu germà.

—M’agradaria veure-la —va murmurar Pieter.

Jo em vaig estudiar les mans aspres, que tenia a la falda, i vaig empassar saliva. No els havia dit què havia fet Cornelia amb la meva rajola.

Quan Pieter se n’anava, la mare em va xiuxiuejar que l’acompanyés fins al final del carrer. Vaig caminar al seu costat, convençuda que els veïns ens espiaven, tot i que de fet era un dia de pluja i hi havia molt poca gent a fora. Em sentia com si els meus pares m’haguessin empentat a fora el carrer, com si s’hagués tancat un tracte i m’haguessin lliurat a les mans d’aquell home. Si més no, és un bon home, vaig pensar, encara que no porti les mans tan netes com les hauria de portar.

A prop del Canal de Rietveld hi havia un carreró, i Pieter m’hi va portar, amb una mà a la meva esquena. Agnes s’amagava allà quan jugàvem, quan érem petits. Em vaig recolzar contra una paret i vaig deixar que Pieter em besés. Estava tan deler ós que em va mossegar els llavis. No vaig cridar; vaig llepar la sang salada i vaig mirar per damunt de la seva espatlla els maons humits de la paret que tenia al davant, mentre ell s’arrambava al meu cos. Una gota de pluja em va caure a l’ull.

No li vaig deixar fer tot el que volia. Després d’una estona, Pieter va recular. Va allargar la mà per tocar-me el cap. Jo em vaig apartar.

—T’agrada portar còfia, ¿oi que sí? —va dir.

—No sóc prou rica per pentinar-me bé i sortir al carrer sense còfia —vaig replicar—. I tampoc no sóc… —No ho vaig acabar de dir. No feia falta que li digués quina altra mena de dona anava amb el cap descobert.

—Però la còfia t’amaga tots els cabells. ¿Per què? Gairebé totes les dones ensenyen una mica els cabells.

No vaig respondre.

—¿De quin color els tens?

—Castany.

—¿Clar o fosc?

—Fosc.

Pieter va somriure, com si seguís el corrent a una criatura, com si allò fos un joc.

—¿Llisos o arrissats?

—No res. Tot plegat. —Em vaig encongir, avergonyida per la confusió.

—¿Llargs o curts?

Vaig dubtar.

—Més avall de les espatlles.

Em va continuar somrient, llavors em va besar una altra vegada i se’n va anar cap a la Plaça del Mercat.

Havia dubtat perquè no volia mentir, però tampoc volia que ell ho sabés. Tenia els cabells molt llargs, i no es deixaven domar. Quan anava amb el cap descobert, els meus cabells semblaven pertànyer a una altra Griet: una Griet capaç d’estar-se tota sola amb un home en un carreró, i que no era tan tranquil·la i tan callada i tan neta. Una Griet com les dones que s’atrevien a anar amb el cap descobert. Per això amagava completament els meus cabells: perquè no hi hagués cap rastre d’aquella altra Griet.

* * *

Va acabar el quadre de la filla del flequer. Aquest cop jo estava avisada, perquè ja no em demanava que molgués i rentés colors. Ara ja no feia servir gaire pintura, i tampoc no va fer canvis sobtats al final, com havia fet amb el quadre de la dona amb el collar de perles. Havia fet canvis abans, havia tret una cadira del quadre i havia canviat de lloc el mapa de la paret. Aquests canvis em van sorprendre menys, perquè havia tingut l’oportunitat de pensar-hi jo mateixa, i sabia que allò feia que el quadre fos millor.

Va tornar a manllevar la càmera obscura a van Leeuwenhoek per mirar-se l’escena per última vegada. Quan va tenir-la col·locada, també m’hi va deixar mirar. Tot i que encara no entenia com funcionava, admirava les escenes que la càmera pintava a dintre seu, les imatges en miniatura, invertides, dels objectes de la cambra. Els colors dels objectes ordinaris es feien més intensos: el cobretaula d’un vermell més profund, el mapa de la paret d’un marró resplendent com un got de cervesa alçat a la llum del sol. No estava segura de com l’ajudava a pintar, la càmera obscura, però començava a assemblar-me una mica a Maria Thins: si allò l’havia de fer pintar millor, endavant; no m’hi escalfava el cap.

No pintava pas més de pressa, però. Va estar-se cinc mesos per acabar la noia de la gerra d’aigua. Jo patia, i em capficava que Maria Thins decidís recordar-me que no l’havia ajudat a pintar més de pressa, i que em digués que havia de recollir les meves coses i anar-me’n.

No ho va fer. Sabia que aquell hivern ell havia tingut molta feina al Gremi, i també a Mechelen. Potser Maria Thins havia decidit esperar i veure si les coses canviaven a l’estiu. O potser li costava retreure-li res, perquè el quadre li agradava moltíssim.

—Es una llàstima que un quadre tan bo hagi de ser només pel flequer —va dir un dia—. Hauríem pogut cobrar-ne més si l’hagués pintat per van Ruijven. —Estava ben clar que ell pintava els quadres, però era ella la que negociava els tractes.

Al flequer també li va agradar, el quadre. El dia que el va venir a veure va ser molt diferent de la visita formal que van Ruijven i la seva esposa havien fet mesos enrere per veure la seva pintura. El flequer va portar tota la seva família, incloses diverses criatures i una o dues germanes. Era un home alegre, amb la cara permanentment encesa per l’escalfor dels seus forns, i uns cabells que semblaven arrebossats de farina. Va rebutjar el vi que li oferia Maria Thins, es va estimar més una gerra de cervesa. Li encantaven els nens, i va insistir que es deixés entrar a l’estudi a les quatre nenes i a Johannes. Ells també se l’estimaven: cada cop que venia portava a les nenes una altra petxina o un cargol de mar per a la seva col·lecció. Aquest cop era tan gran com la meva mà, aspre, punxegut i blanc amb marques groc pàl·lid a la banda de fora, i ben llis, rosa i taronja a la banda de dintre. Les nenes van quedar encantades, i van córrer a buscar les altres petxines. Van pujar-les a dalt i elles i els fills del flequer van jugar plegats al magatzem mentre Tanneke i jo servíem als convidats, a l’estudi.

El flequer va anunciar que estava satisfet amb el quadre.

—La meva filla hi queda bé, i amb això ja en tinc prou —va dir.

Després, Maria Thins va lamentar que no s’hagués mirat el quadre amb tanta atenció com hauria fet van Ruijven, que hagués tingut els sentits emboirats per la cervesa que bevia i el desordre que li agradava que l’envoltés. Jo no hi estava d’acord, encara que tampoc no vaig dir-ho. A mi em va semblar que el flequer va tenir una reacció honesta, davant del quadre. Van Ruijven s’hi esforçava massa, quan es mirava una pintura, amb les seves paraules meloses i les seves expressions estudiades. Era massa conscient que havia d’actuar davant d’un públic, mentre que el flequer, senzillament, deia el que pensava.

Vaig anar a veure què feia la mainada al magatzem. S’havien escampat per tot el terra, seleccionaven les petxines i els cargols i ho omplien tot de sorra. Els baguls i llibres i plats i coixins que es guardaven allà, no els interessaven.

Cornelia baixava l’escala de les golfes. Va saltar des del tercer graó i va cridar triomfalment quan va caure a terra amb un estrèpit. Quan em va mirar, un instant, als seus ulls hi vaig veure un desafiament. Un dels fills del flequer, de l’edat d’Aleydis, va pujar uns quants graons de l’escala i va saltar a terra. Llavors ho va provar Aleydis, i una altra criatura, i una altra.

Mai no vaig saber com havia pogut pujar Cornelia a les golfes per robar l’arrel de roja que em va tacar el davantal de vermell. Era astuta per naturalesa, sabia esquitllar-se pels llocs sense que ningú se n’adonés. No havia dit res d’aquella entremaliadura ni a Maria Thins ni a ell. No sabia del cert si em creurien. Tan sols m’havia assegurat que els colors estiguessin tancats amb clau sempre que ell i jo no fóssim a l’habitació.

No vaig dir res a Cornelia en aquell moment, mentre s’escarxofava a terra al costat de Maertge. Però aquella nit vaig comprovar les meves coses. Hi era tot: la meva rajola migpartida, la pinta de carei, el llibre de pregàries, els mocadors brodats, els colls, les camisoles, els davantals i les còfies. Vaig comptar-ho i destriar-ho tot i ho vaig tornar a plegar.

Llavors vaig comprovar el colors, per assegurar-me’n. També estaven ben ordenats, i no semblava pas que haguessin remenat el moble.

Potser només feia el que fan les criatures, al capdavall, pujar una escala per després saltar; potser buscava un joc en comptes d’una malifeta.

* * *

El flequer es va endur el seu quadre el mes de maig, però l’amo no va començar a preparar el pròxim fins al mes de juliol. Em neguitejava aquell retard, esperava que Maria Thins me’n donés les culpes, encara que totes dues sabíem que no era culpa meva. Llavors, un dia vaig sentir sense voler que Maria Thins explicava a Catharina que un amic de van Ruijven havia vist el quadre de la seva dona amb el collar de perles i que havia dit que trobava que ella hauria de mirar cap enfora, en comptes de cap al mirall. Van Ruijven va decidir, doncs, que volia un quadre amb la cara de la seva dona mirant cap al pintor.

—No és una posa que pinti gaire sovint —va comentar.

No vaig poder sentir la resposta de Catharina. Jo era a la cambra de les nenes, i vaig deixar d’escombrar un moment.

—¿Te’n recordes, de l’última vegada? —li va preguntar Maria Thins—. La minyona. ¿Te’n recordes, de van Ruijven i la minyona amb el vestit vermell?

Catharina gairebé va ennuegar-se amb la riallada.

—Aquella va ser l’última vegada que algú va mirar cap enfora en un dels seus quadres —va continuar Maria Thins—, i quin escàndol es va organitzar! Estava segura que diria que no quan van Ruijven li ha proposat, però ho ha acceptat.

No ho podia preguntar a Maria Thins, que hauria sabut que les havia estat escoltant. No ho podia preguntar a Tanneke, que de cap de les maneres no m’explicaria cap xafarderia, a hores d’ara. Un dia, doncs, quan hi havia poca gent a la parada, vaig preguntar a Pieter fill si havia sentit a parlar de la minyona del vestit vermell.

—Ah, sí, aquella història va donar unes quantes voltes per la Llotja —va respondre, enriolat. Va allargar una mà i va començar a ordenar les llengües de vaca que tenia exposades—. Va ser fa uns quants anys. Es veu que van Ruijven volia que una de les seves minyones de la cuina posés amb ell per a un quadre. Van posar-li un vestit de la seva dona, un de vermell, i van Ruijven es va assegurar que al quadre hi hagués vi per poder-la fer beure cada cop que posaven junts. I només faltaria, abans que el quadre no va estar acabat, la noia duia un fill de van Ruijven.

—¿Què li va passar, a la noia?

Pieter va arronsar les espatlles.

—¿Què passa amb les noies d’aquesta mena?

Les seves paraules em van glaçar la sang. Jo havia sentit històries com aquella, abans, però mai una que em fos tan propera. Vaig pensar en els meus somnis de vestir la roba de Catharina, vaig pensar en van Ruijven quan em va agafar la barbeta al passadís, en allò que va dir al meu amo: «L’hauries de pintar».

Pieter havia deixat de fer el que estava fent, se’l veia capficat.

—¿Per què ho vols saber, tot això?

—Per res —vaig respondre sense donar-hi importància—. Només era una cosa que havia sentit. No vol dir res.

Jo no havia estat present quan va disposar l’escena per al quadre de la filla del flequer; encara no li feia d’ajudant. Ara, però, la primera vegada que l’esposa de van Ruijven va venir a posar, jo era a les golfes treballant, i podia sentir què deia ell. Ella era una dona callada. Feia el que li demanaven sense cap enrenou. Fins i tot les seves sabates fines no feien remor quan trepitjaven les rajoles del terra. Va fer-la estar-se dreta al costat de la finestra, amb els finestrons oberts, després va fer-la seure en una de les dues cadires amb caps de lleó que hi havia al voltant de la taula. Vaig sentir-lo tancar uns quants finestrons.

—Aquest quadre serà més fosc que l’últim —va declarar.

Ella no va respondre. Era com si ell parlés sol. Un moment després, em va cridar. Quan vaig comparèixer, va dir:

—Griet, vés a buscar el mantell groc de la meva dona, i el seu collar i les arracades de perles.

Catharina havia anat a visitar uns amics, aquella tarda, i per tant no li podia demanar les joies. Hauria tingut por de fer-ho, de tota manera. Vaig anar a buscar Maria Thins a la cambra de la Crucifixió, doncs, i ella va obrir el joier de Catharina i em va donar el collar i les arracades. Llavors vaig agafar el mantell de l’armari de la sala gran, vaig sacsejar-lo i vaig plegar-lo amb molt de compte per dur-lo al braç. No l’havia tocat mai. Vaig deixar que el nas se m’enterrés a la vora de pell; era molt suau, com la d’un conillet acabat de néixer.

Quan vaig sortir al passadís en direcció cap a les escales vaig sentir el desig sobtat de sortir corrents per la porta amb aquell tresor a les mans. Podia anar fins a l’estrella al bell mig de la Plaça del Mercat, triar una direcció a seguir, i no tornar mai més.

En comptes de fer això, vaig tornar amb l’esposa de van Ruijven i vaig ajudar-la a posar-se el mantell. El vestia com si fos la seva pròpia pell. Després de fer-se passar els filferros de les arracades pels forats de les orelles, es va posar les perles al coll. Jo li havia agafat les cintes per lligar el collar quan ell va dir:

—No es posi el collar. Deixi’l a la taula.

Ella es va tornar a asseure. Ell es va asseure a la seva cadira i va estudiar-la. Ella no hi donava importància: es mirava l’espai buit, sense veure res, com havia provat ell que fes jo.

—Miri’m —va dir.

Ella se’l va mirar. Tenia els ulls grans i foscos, gairebé negres.

Ell va posar un cobretaula, i després el va canviar per la roba blava. Va disposar les perles en una filera al damunt de la taula, llavors en un piló, llavors una altra vegada en una filera. Li va demanar que s’aixequés, que s’assegués, llavors que s’assegués cap endarrere, llavors que s’assegués cap endavant.

Em pensava que havia oblidat que jo m’ho mirava des del racó, fins que va dir:

—Griet, porta’m el pinzell d’empolvorar de la Catharina.

Li va fer acostar-se el pinzell a la cara, deixar-lo a la taula amb la mà que encara l’agafava, deixar-lo en un costat. Me’l va donar a mi.

—Torna’l a lloc.

Quan vaig tornar a pujar, li havia donat una ploma i paper. Ella seia a la cadira, inclinada cap endavant, i escrivia, amb un tinter a la seva dreta. Ell va obrir un parell de finestrons de dalt i va tancar els de baix. La cambra es va enfosquir, però la llum il·luminava el front alt i rodó de la dona, el braç que li reposava a la taula, la màniga del mantell groc.

—Mogui la mà esquerra una mica cap endavant —va dir ell—. Així.

Ella escrivia.

—Miri’m —va dir ell.

Ella se’l va mirar.

Va anar a buscar un mapa al magatzem i el va penjar a la paret darrere la dona. El va despenjar. Va provar un paisatge petit, un quadre d’un vaixell, la paret nua. Llavors va desaparèixer escales avall.

Mentre ell no hi era, jo em vaig mirar amb molta atenció l’esposa de van Ruijven. Potser va ser de mala educació per part meva, però volia veure què faria. No es va moure. Em va semblar com si s’instal·lés encara més completament en la posa. Quan ell va tornar, amb una natura morta d’instruments musicals, semblava com si ella hagués estat tota la vida asseguda a la taula, escrivint la seva carta. Havia sentit a dir que ja l’havia pintat una vegada tocant el llaüt, abans del quadre anterior del collar. A aquelles altures, la dona ja devia saber què volia, ell, d’una model. Potser ella era, senzillament, el que ell volia.

Va penjar el quadre darrere seu, i llavors es va tornar a asseure per estudiar-la. Mentre es miraven l’un a l’altre, jo tenia la impressió que no era allà. Me’n volia anar, tornar amb els meus colors, però no m’atrevia a destorbar aquell moment.

—La pròxima vegada que vingui, porti cintes blanques als cabells, en comptes de roses, i una cinta groga allà on porta els cabells lligats, al darrere.

Ella va fer que sí tan imperceptiblement que el cap amb prou feines se li va moure.

—Ja pot seure bé.

Quan ell li va donar permís per reposar, jo també em vaig sentir lliure d’anar-me’n.

* * *

L’endemà va afegir una altra cadira a la taula. Un dia després, va pujar el joier de Catharina i el va col·locar damunt la taula. El joier tenia els calaixets tatxonats amb perles al voltant dels forats dels panys.

Van Leeuwenhoek va arribar amb la seva càmera obscura mentre jo treballava a les golfes.

—N’hauries de tenir una de pròpia —vaig sentir-li dir amb aquella veu tan profunda—. Tot i que reconec que això em dóna l’oportunitat de veure què estàs pintant. ¿On és la model?

—No pot venir.

—Això és un problema.

—No. Griet —va cridar.

Vaig baixar l’escala. Quan vaig entrar a l’estudi van Leeuwenhoek em va mirar astorat. Tenia uns ulls castanys molt clars, amb unes grans parpelles que li donaven un aire endormiscat. No n’estava gens, d’adormit, però, sinó ben despert i desconcertat, amb les comissures de la boca ben tibades. Tot i la sorpresa de veure’m allà, tenia un aire de benevolència, i quan es va recuperar fins i tot va inclinar-se lleugerament davant meu.

Mai cap cavaller no s’havia inclinat davant meu. No ho vaig poder evitar: vaig somriure.

Van Leeuwenhoek va riure.

—¿Què hi feies, allà dalt, maca?

—Moldre colors, senyor.

Va girar-se cap al meu amo.

—Una ajudant! ¿Quines altres sorpreses em tens preparades? Aviat li ensenyaràs a pintar les teves dones per no haver-ho de fer tu.

El meu amo no ho va trobar divertit.

—Griet —va dir—, seu com vas veure que ho feia la dona de van Ruijven, l’altre dia.

Vaig acostar-me a la cadira, molt nerviosa, i m’hi vaig asseure, inclinada cap endavant com havia fet ella.

—Agafa la ploma.

Vaig agafar-la, i la mà em tremolava i feia bellugar la ploma; vaig col·locar les mans com recordava les d’ella. Vaig pregar que no em fes escriure res, com havia fet fer a la dona de van Ruijven. El pare m’havia ensenyat a escriure el meu nom, però ben poca cosa més. Si més no, sabia com havia d’aguantar la ploma. Vaig mirar-me els papers de la taula i em vaig preguntar què hi devia haver escrit l’esposa de van Ruijven. Sabia llegir una mica: coses que em coneixia, com el meu llibre de pregàries; però no pas la lletra d’una dama.

—Mira’m.

Me’l vaig mirar. Vaig provar de ser l’esposa de van Ruijven.

Ell es va aclarir la gola.

—Portarà el mantell groc —va dir a van Leeuwenhoek, que va assentir.

El meu amo es va aixecar, i tots dos van instal·lar la càmera obscura de manera que apuntés cap a mi. Llavors van fer torns per mirar. Quan s’inclinaven al damunt de la caixa, amb la túnica negra tapant-los el cap, em resultava molt més fàcil seure i no pensar en res, com ell havia volgut que fes.

Va fer moure a van Leeuwenhoek el quadre de la paret del fons diverses vegades, fins que va quedar satisfet amb la seva posició, i després li va fer obrir i tancar finestrons mentre ell continuava amb el cap amagat sota la túnica. A la fi va quedar satisfet. Es va aixecar i va deixar la túnica al respatller d’una cadira, i llavors se’n va anar cap a la taula que feia servir d’escriptori, va agafar un paper i el va donar a van Leeuwenhoek. Van començar a discutir-ne el contingut: afers del Gremi sobre els quals ell demanava consell. Van estar parlant molta estona.

Van Leeuwenhoek va alçar els ulls.

—Per l’amor de Déu, home, deixa que la noia torni a la feina.

El meu amo em va mirar com si el sorprengués veure’m asseguda encara a la taula, amb la ploma a la mà.

—Griet, ja te’n pots anar.

Mentre anava cap al magatzem, vaig veure que una ombra de llàstima creuava la cara de van Leeuwenhoek.

* * *

Va deixar la càmera instal·lada a l’estudi uns quants dies més. Hi vaig poder mirar unes quantes vegades quan era sola, per estudiar els objectes al damunt de la taula. Hi havia alguna cosa a l’escena que ell volia pintar que em neguitejava. Era com mirar-se un quadre que estigués tort. Jo hi volia canviar alguna cosa, però no sabia què. La caixa no em va donar cap resposta.

Un dia l’esposa de van Ruijven va tornar a venir i ell se la va mirar molt de temps a través de la càmera.

Jo vaig travessar l’estudi mentre ell tenia el cap tapat; caminava fent tan poc soroll com podia, per no destorbar-los. Vaig aturar-me un moment darrere d’ell per mirar-me l’escena amb ella asseguda. Ella em devia veure però no en va donar senyal, va continuar mirant-se’l a ell directament, amb els seus ulls foscos.

Llavors se’m va acudir que l’escena era massa polida. Tot i que jo valorava la pulcritud per damunt de gairebé tot, sabia pels seus altres quadres que hi hauria d’haver una mica de desordre a la taula, alguna cosa que cridés l’atenció de l’ull. Vaig sospesar cada objecte —el joier, el cobretaula blau, les perles, la carta, el tinter— i vaig decidir què canviaria jo. Vaig tornar silenciosament cap a dalt a les golfes, sorpresa per l’atreviment dels meus pensaments.

Quan vaig tenir clar què calia fer a l’escena, vaig esperar que ell fes el canvi.

No va tocar res de la taula. Va ajustar una miqueta els finestrons, el tombant del cap, l’angle de la ploma. Però no va canviar el que jo havia esperat que canviaria.

Hi rumiava mentre escorria llençols, mentre feia girar l’ast per a Tanneke, mentre fregava les rajoles de la cuina, mentre esbandia els colors. Quan jeia al llit, a les nits, hi rumiava. A vegades m’aixecava per tornar-ho a mirar tot. No, no m’equivocava.

Va tornar la càmera a van Leeuwenhoek.

Cada cop que em mirava l’escena el pit em feia mal, com si hi tingués un pes.

Va col·locar una tela al cavallet i va pintar una capa de blanc de plom i guix barrejat amb una mica de siena cremat i ocre groc.

Sentia cada cop més pes al pit, mentre l’esperava.

Va esbossar molt lleugerament, amb marró rogenc, la silueta de la dona i de cada objecte.

Quan va començar a pintar grans blocs de colors falsos, em va semblar que el pit havia d’esclatar-me com un sac que han omplert massa de farina.

Una nit, ajaguda al llit, vaig decidir que hauria de fer el canvi jo mateixa.

L’endemà al matí vaig netejar, vaig tornar a col·locar el joier amb molt de compte, vaig tornar a alinear les perles, vaig tornar a posar la carta a lloc, vaig netejar i desar el tinter. Vaig respirar fondo per alleugerir la pressió que sentia al pit. Llavors, amb un moviment ràpid, vaig aixecar una punta de la tela blava i vaig doblegar-la al damunt de la taula, de manera que la roba emergia de les ombres fosques de sota i pujava en diagonal fins al damunt de la taula, davant del joier. Vaig arranjar una mica millor les línies dels plecs, i llavors vaig recular. Feia la mateixa forma que el braç de l’esposa de van Ruijven, amb la ploma agafada.

Sí, vaig pensar, i vaig tibar els llavis. Potser em farà fora per haver-ho tocat, però ara és millor.

Aquella tarda no vaig pujar a les golfes, encara que hi tenia un munt de feina. Vaig seure a fora amb Tanneke, al banc, i vaig sargir camises. Ell no havia anat a l’estudi, aquell matí, sinó al Gremi, i havia dinat a casa de van Leeuwenhoek. Encara no havia vist el canvi.

Jo esperava asseguda al banc, molt neguitosa. Fins i tot Tanneke, que en aquella època provava d’ignorar-me, es va adonar del meu estat d’ànim.

—¿Què et passa, noia? —va preguntar. S’havia acostumat a dir-me noia igual que la seva mestressa—. Sembles un pollastre que sap que acabarà a la cassola.

—No em passa res —vaig dir—. Explica’m què va passar l’última vegada que va venir el germà de Catharina. Ho vaig sentir al mercat. Encara en parlen, de tu —vaig afegir, amb l’esperança de distreure-la i afalagar-la, i de dissimular amb quina matusseria havia volgut canviar de tema.

Tanneke va seure més dreta, tot d’una, fins que va recordar qui feia la pregunta.

—No és cosa teva —va replicar—. Són coses de família, no n’ha de fer res, la gent com tu.

Uns quants mesos abans s’hauria delit per explicar-me una història que la fes quedar tan bé. Però era jo qui ho preguntava, i jo no em mereixia que ella em dirigís la paraula, no em mereixia cap confiança ni cap favor, tot i que li devia costar moltíssim desaprofitar l’oportunitat de presumir.

Llavors el vaig veure: venia cap a la casa, pujava per Oude Langendijck, amb el barret de gairell per protegir-se la cara del sol de primavera, i la capa fosca mig recollida, amb les espatlles al descobert. Com més s’acostava, menys podia mirar-lo.

—Bona tarda, senyor —va cantar Tanneke en un to completament diferent.

—Hola, Tanneke. ¿T’agrada estar-te aquí al sol?

—Ai, sí, senyor. M’agrada que el sol em toqui la cara.

Jo no vaig apartar els ulls dels punts que acabava de fer. Vaig notar que ell em mirava.

Quan va entrar cap dins, Tanneke va xiuxiuejar:

—Digues hola a l’amo quan et parli, noia. Tens unes maneres que són una desgràcia.

—T’ha parlat a tu, a mi no.

—I ben fet que ha fet. Però val més que no siguis tan grollera o acabaràs al carrer, fora d’aquesta casa.

Ara ja deu ser a dalt, vaig pensar. Deu haver vist el que he fet.

Vaig esperar, amb prou feines capaç d’aguantar l’agulla. No sabia exactament què esperava. ¿M’escridassaria davant de Tanneke? ¿Alçaria la veu per primera vegada des que jo havia anat a viure a aquella casa? ¿Diria que havia espatllat el quadre?

Potser tan sols abaixaria la tela blava de manera que pengés com abans. Potser no em diria res.

Aquella nit el vaig veure un moment quan baixava a sopar. No semblava ni una cosa ni l’altra, ni content ni enfadat, ni despreocupat ni neguitós. No em va ignorar, però tampoc no em va mirar.

Quan me’n vaig anar al llit vaig mirar si havia abaixat la tela perquè pengés com abans de tocar-la jo.

No ho havia fet. Vaig acostar l’espelma al cavallet: havia tornat a esbossar en marró rogenc els plecs de la roba blava. Havia fet el meu canvi.

Aquella nit em vaig estar ajaguda al llit, somrient a les fosques.

L’endemà al matí va entrar mentre jo netejava al voltant del joier. No m’havia vist mai prendre les meves mides. Havia marcat amb el braç la posició d’un dels costats, i vaig alçar la capsa per treure la pols a sota i al voltant. Quan vaig aixecar la vista, vaig veure que m’observava. No va dir res. Jo tampoc; estava enfeinada i havia de tornar a col·locar la capsa exactament al mateix lloc. Llavors vaig fregar la tela blava amb un drap humit, i vaig tenir una cura molt especial amb els plecs nous que havia fet jo mateixa. Les mans em tremolaven una mica, mentre netejava.

Quan vaig acabar, me’l vaig mirar.

—Digues, Griet, ¿per què has canviat el cobretaula?

—Era el mateix to que havia fet servir per preguntar-me perquè tallava la verdura d’aquella manera, a casa dels pares.

Vaig rumiar un moment.

—Hi ha d’haver una mica de desordre a l’escena, per contrastar amb la tranquil·litat d’ella —vaig explicar—. Alguna cosa per atraure l’ull. Però també ha de ser una cosa agradable a la vista, i ho és, perquè la roba i el braç estan en una posició similar.

Va haver-hi una pausa, llarga. Ell es mirava la taula. Jo vaig esperar, em vaig eixugar les mans al davantal.

—No em pensava pas que pogués aprendre res d’una minyona —va dir.

* * *

El diumenge, la mare se’ns va afegir quan jo descrivia el quadre nou al pare. Pieter era amb nosaltres, i havia fixat la vista en una clapa de llum del sol que il·luminava el terra. Sempre callava quan jo parlava dels quadres del meu amo.

No els vaig explicar el canvi que jo havia fet i que el meu amo havia aprovat.

—Penso que els seus quadres no són bons per a l’ànima —va anunciar tot d’una la mare. Tenia el front arrugat. Mai no havia dit res sobre les seves obres.

El pare va girar la cara cap a ella, sorprès.

—Bons per a la bossa, més aviat —va dir Frans. Era un dels pocs diumenges que havia vingut de visita. Últimament s’havia obsessionat amb els diners. Em feia preguntes sobre el valor de les coses que hi havia a la casa d’Oude Langendijck, de les perles i el mantell del quadre, del joier incrustat amb perles i del que hi havia a dins, de la quantitat i la mida de les pintures que penjaven a les parets. Jo no li deia gran cosa. Em sabia greu pensar-ho del meu propi germà, però tenia por que els seus pensaments s’haguessin decantat per maneres més fàcils de guanyar-se la vida que com a aprenent en una fàbrica de rajoles. Jo sospitava que només eren somnis, però no volia alimentar aquells somnis amb visions d’objectes valuosos al seu abast —o al de la seva germana.

Vaig ignorar-lo i vaig preguntar:

—¿Què vols dir, mare?

—Hi ha alguna cosa perillosa a les descripcions que fas dels seus quadres —va explicar—. Per la manera que en parles, podrien ser escenes religioses. Es com si la dona que descrius fos la Verge Maria quan de fet només és una dona que escriu una carta. Dónes al quadre un significat que no té i que no es mereix. Hi ha milers de quadres, a Delft. Se’n veuen a tot arreu, penjats en una taverna o penjats a la casa d’un home ric. Amb el sou de dues setmanes d’una minyona, en podries comprar un al mercat.

—Si ho fes —vaig replicar—, tu i el pare us estaríeu dues setmanes sense menjar, i us moriríeu sense poder veure el que m’hauria comprat.

El pare es va encongir. Frans, que feia nusos en un tros de cordill, es va quedar immòbil. Pieter em va mirar.

La mare va continuar impassible. No deia el que pensava gaire sovint. Quan ho feia, les seves paraules valien igual que l’or.

—Em sap greu, mare —vaig quequejar—. No volia dir…

—Treballar per ells t’ha girat el cervell —va interrompre—. T’ha fet oblidar d’on véns i qui ets. Som una família protestant decent amb unes necessitats que no vénen dictades per la riquesa ni les modes.

Vaig abaixar els ulls, ferida per les seves paraules. Eren paraules de mare, paraules que jo mateixa diria a la meva filla si estigués patint per ella. Tot i que em va doldre que les digués, de la mateixa manera que em va doldre que qüestionés el valor del seu quadre, sabia que tenien una part de veritat.

Aquell diumenge Pieter no va estar-se tanta estona amb mi, al carreró.

L’endemà al matí em va resultar dolorós mirar-me el quadre. Ja havia pintat els blocs de colors falsos, i havia construït els seus ulls, i la volta alta del front, i part dels plecs de la màniga del mantell. Aquell groc tan ric en particular m’omplia del plaer culpable que les paraules de la mare havien condemnat. Vaig provar d’imaginar-me el quadre acabat penjat a la parada de Pieter pare, a la venda per deu florins, un quadre ben senzill d’una dona que escrivia una carta.

No vaig poder.

Aquella tarda, ell estava de bon humor, i si no hagués estat per això no m’hauria atrevit a preguntar-l’hi. Havia après a calibrar el seu estat d’ànim, no pas per les poques coses que deia o l’expressió de la seva cara —que revelava ben poca cosa— sinó per la manera que tenia de moure’s per l’estudi i les golfes. Quan estava content, quan treballava bé, caminava decidit amunt i avall, sense cap vacil·lació, cap moviment malgastat. Si hagués estat aficionat a la música, hauria cantussejat o cantat o xiulat fluixet. Quan les coses no li anaven bé, s’aturava, mirava per la finestra, es bellugava bruscament, pujava l’escala de les golfes i a mig camí canviava de pensament i tornava a baixar.

—Senyor —vaig començar a dir quan va pujar a les golfes per barrejar oli de llinosa amb el blanc de plom que jo acabava de moldre. Estava treballant en la vora d’ermini de la màniga. Ella no havia vingut, aquell dia, però vaig descobrir que podia pintar-ne algunes parts sense tenir-la al davant.

Va alçar les celles.

—¿Sí, Griet?

Ell i Maertge eren les úniques persones de la casa que em deien sempre pel nom.

—¿Els seus quadres són quadres catòlics?

Va aturar-se, amb l’ampolla d’oli de llinosa al damunt de la petxina on hi havia el blanc de plom.

—Quadres catòlics —va repetir. Va abaixar la mà, i va deixar l’ampolla a la taula—. ¿Què vol dir, quadres catòlics?

Jo havia parlat abans de pensar. Ara no sabia què dir. Vaig provar una pregunta diferent.

—¿Per què hi ha quadres, a les esglésies catòliques?

—¿Has estat mai a dins d’una església catòlica, Griet?

—No, senyor.

—Llavors no has vist mai quadres en una església, ni estàtues, ni vitralls.

—No.

—¿Només has vist quadres a les cases, o a les botigues, o a les fondes?

—I al mercat.

—Sí, al mercat. ¿T’agrada mirar quadres?

—M’agrada, senyor. —Vaig començar a pensar que no em respondria, que m’aniria fent preguntes i més preguntes.

—¿Què veus quan et mires un quadre?

—Doncs, veig el que ha pintat el pintor, senyor.

Tot i que va fer que sí amb el cap, vaig tenir la impressió que no havia respost al seu gust.

—I quan et mires el quadre de l’estudi, ¿què hi veus?

—No veig pas la Verge Maria, això segur. —Ho vaig dir més com a desafiament a la meva mare que no pas com a resposta a la seva pregunta.

Em va mirar, ben sorprès.

—¿Esperaves veure la Verge Maria?

—Ah, no, senyor —vaig replicar, atabalada.

—¿Trobes que el quadre és catòlic?

—No ho sé, senyor. La meva mare va dir…

—La teva mare no ha vist el quadre, ¿oi que no?

—No.

—Doncs ella no et pot dir què hi veus o què hi deixes de veure.

—No. —Tot i que tenia raó, no em va agradar que critiqués la mare.

—El quadre no és ni catòlic ni protestant —va dir—, ho és la gent que se’l mira, i ho és el que esperen veure. Un quadre en una església és com una espelma en una cambra fosca: ho fem servir per veure-hi millor. És el pont entre nosaltres i Déu. Però no és una espelma protestant o una espelma catòlica. Només és una espelma.

—Nosaltres no necessitem aquestes coses per ajudar-nos a veure Déu —vaig replicar—. Tenim la Seva Paraula, i amb això n’hi ha prou.

Ell va somriure.

—Griet, ¿sabies que a mi em van educar com a protestant? Em vaig convertir quan em vaig casar. No cal que em prediquis. Tot això ja ho he sentit.

Me’l vaig mirar. No havia conegut mai ningú que hagués decidit deixar de ser protestant. No em podia creure que es pogués canviar d’església d’aquella manera. Però ell ho havia fet.

Semblava com si esperés que jo digués alguna cosa.

—Encara que no he estat mai a dins d’una església catòlica —vaig començar a dir, a poc a poc—, penso que si allà hi veiés un quadre, seria com els seus. Encara que no són escenes de la Bíblia, ni de la Verge i el Nen Jesús, ni de la Crucifixió. —Em va venir un calfred, quan vaig pensar en el quadre que hi havia penjat als peus del meu llit, al soterrani.

Va tornar a agafar l’ampolla i va abocar amb molt de compte unes quantes gotes d’oli a la petxina. Amb l’espàtula, va començar a barrejar l’oli i el blanc de plom fins que la pintura va quedar com la mantega quan es deixa a la vora dels fogons. Jo estava fascinada pel moviment de l’espàtula platejada enmig de la pintura blanca, cremosa.

—Hi ha una diferència entre les actituds catòlica i protestant pel que fa a la pintura —va explicar mentre treballava—, però no és necessàriament tan gran com et podria semblar. Els quadres poden tenir un propòsit espiritual per als catòlics, però recorda que els protestants veuen Déu a tot arreu, en tot. Quan pinten coses de cada dia, taules i cadires, bols i gerres, soldats i minyones, ¿no celebren també l’obra de Déu?

Vaig desitjar que la meva mare l’hagués pogut sentir. Ho hauria fet entendre fins i tot a ella.

* * *

A Catharina no li agradava haver de tenir el joier a l’estudi, on ella no hi tenia accés. Sospitava de mi, en part perquè jo no li agradava, però també perquè es deixava influir per totes les històries que havia sentit de minyones que robaven culleres de plata a les seves mestresses. Robar i temptar a l’amo de la casa: això era el que sempre esperaven les mestresses que fessin les minyones.

Però jo havia descobert amb van Ruijven que gairebé sempre era l’home qui perseguia la minyona, i no pas a l’inrevés. L’home no pagava res, per una minyona.

Tot i que molt poques vegades el consultava pels afers domèstics, Catharina va demanar al seu marit que hi fes alguna cosa. Jo no vaig sentir com en parlaven, m’ho va dir Maertge un matí. Maertge i jo ens enteníem molt bé, llavors. S’havia fet gran tot d’una, havia perdut interès en la resta de la mainada, i s’estimava més estar-se els matins amb mi, mentre jo feia la meva feina. Jo li havia ensenyat a esquitxar la roba amb aigua perquè es blanquegés al sol, a treure les taques de greix amb una mixtura de sal i vi, a fregar la planxa amb sal gruixuda perquè no s’enganxés i cremés la roba. Ella tenia les mans massa fines per remenar l’aigua, però: em podia mirar, però jo no deixava que es mullés les mans. Les meves ja estaven fetes malbé, aspres i vermelles i clivellades, tot i els remeis de la mare que me les havien d’amorosir. Tenia mans de treballadora i encara no havia fet divuit anys.

Maertge era una mica com havia estat la meva germana, Agnes: vital, curiosa, ràpida a l’hora de decidir què pensava. Però també era la més gran de la família, amb la seriositat de propòsit que tenen els fills grans. Havia tingut cura de les seves germanes, igual com jo havia tingut cura del meu germà i la meva germana. Això feia que una noia es tornés cautelosa, i que desconfiés dels canvis.

—La mama vol el joier —va anunciar quan passàvem per l’estrella de la Plaça del Mercat, cap a la Llotja de la Carn—. N’ha parlat amb el papa.

—¿Què li ha dit? —Vaig provar de no semblar gaire interessada, mentre em mirava les puntes de l’estrella. M’havia adonat feia poc que quan Catharina m’obria la porta de l’estudi cada matí, estirava el coll per fer un cop d’ull a la taula on hi havia les seves joies.

Maertge va dubtar.

—A la mama no li agrada que estiguis tancada tota la nit amb les seves joies —va dir, a la fi. No va afegir el que feia por a Catharina: que jo arreplegués les perles de la taula, que em fiqués el joier a sota el braç i que baixés per la finestra fins al carrer, per fugir cap a una altra ciutat i una altra vida.

A la seva manera, Maertge provava de prevenir-me.

—Vol que tornis a dormir a baix —va continuar—. Aviat se n’anirà la dida i no hi ha cap raó perquè t’estiguis a les golfes. Ha dit que te’n vas tu o se’n va el joier.

—¿I què ha dit el teu pare?

—No ha dit res. Hi rumiarà.

El cor se’m va fer feixuc, com si portés una pedra al pit. Catharina li havia demanat que triés entre el joier i jo. No podia tenir les dues coses. Però jo sabia que no trauria del quadre ni el joier ni les perles per conservar-me a les golfes. Em trauria a mi. Ja no li faria d’ajudant.

Vaig alentir el pas. Anys de carretejar aigua, d’escórrer la bugada, de fregar terres, de buidar orinals, sense gens de bellesa ni de color ni de llum a la meva vida, se’m van estendre al davant com un paisatge completament pla on, molt lluny, el mar és visible però mai no s’hi pot arribar. Si no podia treballar amb els colors, si no podia estar a prop d’ell, no sabia pas com podria continuar treballant en aquella casa.

Quan vam arribar a la parada del carnisser i vaig veure que Pieter fill no hi era, els ulls se’m van omplir inesperadament de llàgrimes. No m’havia adonat que volia veure la seva cara amable i atractiva. Per molt confús que fos el que sentia per ell, ell era la meva escapatòria, ell em recordava que hi havia un altre món on jo podia trobar refugi. Potser jo no era tan diferent dels meus pares, que se’l miraven com si fos la seva salvació: qui havia de posar carn a la seva taula.

Pieter pare va quedar encantat de la vida amb les meves llàgrimes.

—Diré al meu fill que has plorat quan has vist que no hi era —va declarar, mentre netejava de sang el tallador.

—Se n’estarà ben bé prou —vaig murmurar—. Maertge, ¿què volem, avui?

—Vedella per estofar —va respondre de seguida—. Quatre lliures.

Em vaig eixugar els ulls amb una punta del davantal.

—Se m’ha ficat una mosca a l’ull —vaig dir immediatament—. Potser no és gaire net, tot això. La brutícia atrau les mosques.

Pieter pare va riure amb ganes.

—Una mosca a l’ull, diu! Brutícia, aquí. És clar que hi ha mosques: vénen per la sang, no pas per la brutícia. La millor cara és la que té més sang, i és la que atrau més mosques. Un dia ho veuràs tu mateixa. No cal que gastis tants d’aires amb nosaltres, senyora. —Va picar l’ullet a Maertge—. ¿Què me’n diu, senyoreta? ¿La Griet ha de criticar un lloc on d’aquí uns anys ella mateixa hi despatxarà?

Maertge va provar d’amagar la impressió, però estava ben clar que s’havia sorprès molt per aquella insinuació que jo no m’estaria amb la seva família per sempre més. Va tenir el seny de no respondre; va interessar-se tot d’una pel nadó que duia a coll una dona a la parada del costat.

—Sisplau —vaig dir en veu baixa a Pieter pare—, no li digui aquestes coses, ni a ella ni a ningú de la família, encara que sigui de broma. Sóc la seva minyona. Això és el que sóc. Insinuar cap altra cosa seria tenir-los una falta de respecte.

Pieter pare em va mirar. Els ulls li canviaven de color amb cada variació de la llum. Em sembla que ni tan sols el meu amo els hagués pogut capturar en un quadre.

—Potser tens raó —va reconèixer—. Ja me n’adono que hauré d’anar més amb compte quan et faci broma. Però sí que et diré una cosa, maca…, val més que t’acostumis a les mosques.

* * *

No va treure el joier, i no em va demanar que me n’anés. El que feia era portar cada vespre el joier i les perles i les arracades a Catharina, que ho tancava tot a l’armari de la sala gran on guardava el mantell groc. Al matí, quan ella obria la porta de l’estudi per deixar-me sortir, em donava el joier i les joies. Ara, la meva primera feina a l’estudi era tornar a col·locar el joier i les perles al damunt de la taula, i deixar les arracades a punt si l’esposa de van Ruijven venia a posar. Catharina em mirava des de la porta mentre jo prenia les meves mides amb els braços i les mans. Els meus gestos haurien semblat d’allò més estranys a qualsevol persona, però ella mai no va preguntar què feia. No es va atrevir.

Cornelia devia estar al corrent del problema amb el joier. Potser, igual que Maertge, n’havia sentit parlar als seus pares. Potser havia vist que Catharina pujava el joier a dalt cada matí, i que ell el baixava cada nit, i es va imaginar que alguna cosa passava. Tant és el que veiés o el que entengués, va decidir que era el moment de tornar a buscar brega.

Per cap raó en particular tret d’una desconfiança vaga, jo no li agradava. S’assemblava molt a la seva mare, en això.

Va engegar-ho tot, igual que havia fet amb el coll esparracat i la pintura vermella al meu davantal, amb una petició. Catharina es pentinava un matí de pluja, i Cornelia passava l’estona amb ella, mirant-se-la. Jo emmidonava roba al rentador, i no vaig sentir-les. Però segurament va ser ella qui va suggerir a la seva mare que es posés pintes de carei als cabells.

Uns quants minuts després, Catharina va aparèixer a la porta que separava la cuina i el rentador, i va anunciar:

—Em falta una pinta. ¿L’heu vista, alguna de vosaltres dues? —Ens parlava a Tanneke i a mi, però m’estava mirant molt fixament a mi sola.

—No, senyora —va replicar Tanneke amb solemnitat, i va sortir de la cuina per plantar-se a la porta del rentador i poder-me mirar igual que Catharina.

—No, senyora —vaig repetir jo. Quan vaig veure que Cornelia treia el nas des del passadís, amb aquella malícia a la cara que li resultava tan natural, vaig saber que un cop més havia posat en marxa alguna cosa que conduiria cap a mi.

No s’aturarà fins que aconsegueixi fer-me fora, vaig pensar.

—Algú deu saber on és —va dir Catharina.

—¿Vol que l’ajudi a tornar-la a buscar a l’armari, senyora? —va preguntar Tanneke—. ¿O la busquem per una altra banda? —va afegir, amb èmfasi.

—Potser és al seu joier —vaig suggerir jo.

—Potser.

Catharina se’n va anar cap al passadís. Cornelia va fer mitja volta i va seguir-la.

Em pensava que no faria cas del meu suggeriment, perquè l’havia fet jo. Quan vaig sentir que pujava les escales, però, em vaig adonar que anava cap a l’estudi, i em vaig afanyar a pujar jo també: em necessitaria. S’esperava, furiosa, a la porta, amb Cornelia romancejant darrere seu.

—Porta’m el joier —va ordenar Catharina amb calma, i la humiliació de no poder entrar a la cambra li va tenyir les paraules amb un deix que no li havia sentit mai. Sovint deia les coses amb sequedat i crits. El control moderat del seu to de veu, aquest cop, era molt més esgarrifós.

A ell, vaig sentir-lo a les golfes. Sabia què feia: molia lapislàtzuli per fer pintura per al cobretaula.

Vaig agafar el joier i el vaig donar a Catharina, però vaig deixar les perles a la taula. Sense dir res, ella va endur-se’l cap a baix, amb Cornelia un altre cop al darrere, com un gat que es pensa que li posaran llet al plat. Se n’aniria a la sala gran i repassaria totes les seves joies, per veure si li faltava alguna altra cosa. Potser sí que l’hi faltaria; era difícil imaginar què podia haver maquinat una nena de set anys decidida a fer mal.

No hi trobaria pas la pinta, al joier. Jo sabia exactament on era.

No vaig seguir-la escales avall, sinó que vaig pujar a les golfes.

Ell em va mirar, sorprès, amb el moló suspès al damunt del clot de la taula, però no em va preguntar per què havia pujat. Va començar a moldre una altra vegada.

Vaig obrir el bagul on guardava les meves coses i vaig desembolicar el mocador on hi tenia la pinta. Poques vegades me la mirava; en aquella casa no tenia cap raó per posar-me-la, ni tan sols per admirar-la de tant en tant. Em recordava massa la mena de vida que com a minyona mai no podria tenir. Ara que sabia que me l’havia de mirar de prop, però, em vaig adonar que no era la de la meva àvia, tot i que s’hi assemblava molt. La forma de petxina era més llarga i més corbada, i hi havia unes petites marques dentades a cada fistó. Era més fina que la de la meva àvia, però no pas gaire més.

M’agradaria saber si tornaré a veure mai més la pinta de la meva àvia, vaig pensar.

Vaig estar-me tanta estona asseguda al llit, amb la pinta a la falda, que ell va tornar a deixar estar el moló.

—¿Què passa, Griet?

El seu to de veu era amable. Això va fer que no em costés tant de dir el que per força havia de dir.

—Senyor —vaig declarar finalment—, necessito que m’ajudi.

Jo em vaig quedar a la meva habitació de les golfes, asseguda al llit, les mans a la falda, mentre ell parlava amb Catharina i Maria Thins, mentre escorcollaven a Cornelia, i després, quan van buscar la pinta de la meva àvia entre les coses de les nenes. Maertge la va trobar, amagada a dins del gran cargol de mar que el flequer els havia regalat el dia que va venir a veure el quadre. Segurament va ser llavors quan Cornelia va canviar les pintes; per això baixava de les golfes mentre la mainada jugava al magatzem, i l’havia amagada a dins de la primera cosa que havia trobat.

Va ser Maria Thins qui va haver d’estovar Cornelia; ell va deixar ben clar que no era feina seva, i Catharina s’hi va negar, encara que sabia perfectament que Cornelia havia de ser castigada. Maertge em va dir després que Cornelia no havia plorat, sinó que havia tingut tota l’estona un somriure sorneguer a la cara.

També va ser Maria Thins qui em va venir a veure a les golfes.

—Caram, noia —va dir, recolzada a la taula de moldre—, has ben esverat el galliner.

—Jo no he fet res —vaig protestar.

—No, però te les has manegat per guanyar-te uns quants enemics. ¿Com pot ser? Mai no havíem tingut tants de problemes, amb el servei. —Va fer una rialleta, encara que per dessota del riure se la notava del tot seriosa—. Però ell t’ha recolzat, a la seva manera —va continuar—, i això és més poderós que res del que Catharina o Cornelia o Tanneke o fins i tot jo mateixa puguem dir en contra teva.

Em va llançar la pinta de la meva àvia a la falda. Vaig embolicar-la en un mocador i vaig tornar-la a desar al bagul. Llavors vaig mirar-me Maria Thins. Si no li preguntava ara, no ho sabria mai. Aquell podia ser l’únic moment en el qual tindria voluntat de respondre’m.

—Sisplau, senyora, ¿què ha dit, ell? ¿Què ha dit de mi?

Maria Thins em va dedicar una mirada intel·ligent.

—No cal que et sentis afalagada, noia. Ha dit ben poca cosa de tu. Però ha quedat prou clar. El fet que baixés de dalt i s’hi interessés…, la meva filla s’ha adonat llavors que ell es posava de la teva banda. No, ell ha acusat Catharina de no saber educar com cal a les seves filles. És molt més intel·ligent, ¿no ho veus?, criticar-la a ella que no pas lloar-te a tu.

—¿Li ha explicat que jo… l’ajudo?

—No.

Vaig provar d’impedir que la meva cara revelés el que sentia, però tan sols amb la pregunta ja ho havia revelat tot.

—Però l’hi he dit jo, de seguida que ell se n’ha anat —va afegir Maria Thins—. És una ximpleria, que hagis de fer les coses d’amagat, que s’amaguin secrets a la meva filla, a casa seva. —Ho va dir com si me’n donés les culpes a mi, però llavors va murmurar—: No m’ho esperava, d’ell. —Va callar, com si li sabés greu haver revelat fins aquell punt els seus pensaments.

—¿Què ha dit, ella, quan vostè l’hi ha explicat?

—No li ha agradat gens, és clar, però encara li fa més por que ell s’enrabiï. —Maria Thins va vacil·lar—. Hi ha una altra raó que fa que no hi doni tanta importància. Tant per tant, val més que t’ho digui ara. Torna a estar embarassada.

—¿Una altra vegada? —se’m va escapar. Em va sorprendre que Catharina volgués una altra criatura, si anaven tan escassos de diners.

Maria Thins em va mirar amb severitat.

—Vés amb compte, noia.

—Em sap greu, senyora. —De seguida em va recar haver fet aquella pregunta. Jo no era ningú per dir quina mida havia de tenir la seva família—. ¿Ha vingut el metge? —vaig dir, per provar d’esmenar-ho.

—No cal. Ja es coneix els símptomes, els ha passat prou sovint. —Per un moment, la cara de Maria Thins va deixar ben clars els seus pensaments: ella també tenia dubtes sobre el fet de tenir tanta mainada. Llavors va tornar a posar-se severa—. Tu fes la teva feina, no la facis enfadar, i ajuda’l a ell, però no en presumeixis davant de tothom. Tampoc no hi tens el lloc tan assegurat, aquí.

Jo vaig fer que sí i vaig deixar reposar els ulls al damunt de les seves mans recargolades, que buscaven la pipa. Va aixecar-la i en va fer una pipada. Llavors es va enriolar.

—Mai no havíem tingut tants maldecaps per una minyona. Que Déu ens empari!

El diumenge vaig portar la pinta a la mare. No li vaig explicar què havia passat; només li vaig dir que era massa bona perquè la tingués una minyona.

* * *

Algunes coses van canviar, a la casa, després de l’entrebanc de la pinta. La manera que va tenir Catharina de tractar-me va ser la sorpresa més gran de totes. Jo esperava que em tractés encara pitjor que abans: que em donés més feina, que m’escridassés sempre que en tingués oportunitat, que m’incomodés tant com li fos possible. En comptes d’això, semblava com si em tingués por. Va treure la clau de l’estudi del preuat manyoc que li penjava al maluc i va donar-la una altra vegada a Maria Thins; mai més no va tornar a obrir o tancar la porta. Va deixar el joier a l’estudi, i feia pujar la seva mare a buscar-lo sempre que necessitava alguna cosa. M’evitava tant com podia. Quan me’n vaig adonar, jo també vaig evitar-la a ella.

No va dir res de la meva feina de tardes, a les golfes. Maria Thins li devia haver fet entendre que la meva ajuda el faria pintar més, i que podrien mantenir millor el nen que portava al ventre i els altres que ja tenia. S’havia agafat molt a pit les paraules d’ell sobre l’educació de la mainada, que al capdavall era la seva principal responsabilitat, i va començar a passar-hi més temps que no pas abans. Amb l’encoratjament de Maria Thins, fins i tot va començar a ensenyar a Maertge i Lisbeth a llegir i escriure.

Maria Thins va ser més subtil, però la seva actitud amb mi també va canviar, em tractava amb més respecte. Jo encara era una minyona, però no em deixava de banda amb tanta facilitat, o no m’ignorava, com feia a vegades amb Tanneke. No arribava fins al punt de demanar-me l’opinió, però em va fer sentir menys exclosa.

També em va sorprendre que Tanneke s’ablanís una mica. Em pensava que li agradava estar empipada amb mi i tenir-me rancúnia, però potser se n’havia cansat.

O potser, quan va quedar clar que ell es posava de la meva banda, li va semblar més assenyat no aparentar tanta oposició en contra meva. Potser a tothom li va passar això mateix. Tant és la raó que Tanneke va deixar de vessar-ho tot i de crear-me feina de més, va deixar de murmurar en contra meva per sota el nas, i de mirar-me malament. No vam fer amistat, però va ser més fàcil treballar amb ella.

Era un pensament cruel, potser, però jo tenia la impressió d’haver guanyat una batalla en contra seva. Tanneke era més gran i havia format part de la família des de feia molt més temps que jo, però haver obtingut el favor d’ell tenia molt més pes que la seva fidelitat i experiència. Hauria pogut sentir-se molt profundament ultratjada, però va acceptar la derrota amb molta més facilitat de la que m’esperava. En el fons, Tanneke era una criatura senzilla, i no volia maldecaps. Acceptar-me era una manera d’estalviar-se’n.

Tot i que la seva mare va vigilar-la de més a prop, Cornelia no va canviar. Era la preferida de Catharina, potser perquè era la que més s’hi assemblava en esperit, i Catharina feia ben poca cosa per amansir-la. A vegades la nena em mirava amb aquells ulls castany clar, amb el cap tombat de tal manera que els rínxols vermells li ballaven davant de la cara, i jo pensava en el somriure sorneguer que Maertge havia descrit i que Cornelia va lluir mentre l’estovaven. I tornava a pensar, igual que el primer dia: serà un maldecap.

Tot i que vaig provar que no es notés, evitava Cornelia de la mateixa manera que evitava la seva mare. No volia provocar-la. Vaig amagar la rajola trencada, el meu millor coll de puntes, que m’havia fet la mare, i el meu millor mocador brodat, perquè no els pogués utilitzar en contra meva.

Ell no em va tractar diferent, després de l’entrebanc de la pinta. Quan li vaig donar les gràcies per haver-me defensat, va bellugar el cap com si volgués espantar una mosca que li brunzia al voltant.

Era jo qui sentia una cosa diferent per ell. M’hi sentia en deute. Tenia la sensació que si ell em demanava alguna cosa, no li podia dir que no. No sabia pas quina cosa em podia demanar que pogués fer-me desitjar dir-li que no, però de tota manera no m’agradava gens trobar-me en aquelles circumstàncies.

A mi també m’havia decebut, ell, tot i que no m’agradava pensar-hi. Jo hauria volgut que fos ell qui digués a Catharina que jo li feia d’ajudant, hauria volgut que demostrés que no li feia por dir-l’hi, que em donava suport.

Això era el que jo hauria volgut.

* * *

Maria Thins va anar-lo a veure a l’estudi una tarda a mitjan octubre, quan el quadre de l’esposa de van Ruijven estava gairebé acabat. Ella devia saber que jo era a les golfes treballant, i que podia sentir-la, però tot i això va parlar amb ell sense callar-se res.

Li va preguntar què tenia intenció de pintar, després. Quan ell no va respondre, ella va dir:

—Has de pintar un quadre més gran, amb més figures, com abans. No pas una altra dona tota sola amb els seus pensaments. Quan van Ruijven vingui a veure aquest quadre, has de suggerir-ne un altre. Potser una peça complementària d’algun altre quadre que hagis pintat per a ell. Hi estarà d’acord…, sempre hi està. I te’n pagarà més.

Ell tampoc no va respondre.

—Estem molt endeutats —va dir Maria Thins, sense embuts—. Necessitem els diners.

—Potser demanarà que hi surti ella —va dir ell. Va dir-ho en veu molt baixa, però el vaig poder sentir, encara que no vaig entendre què volia dir fins més endavant.

—¿I què?

—No. No pas d’aquesta manera.

—Ja patirem per això quan sigui l’hora, no pas abans.

Uns quants dies després van Ruijven i la seva esposa van venir a veure el quadre acabat. Al matí, el meu amo i jo vam preparar la cambra per a la visita. Ell va tornar el joier i les perles a Catharina mentre jo endreçava tota la resta i col·locava les cadires. Llavors ell va posar el cavallet al lloc que havia ocupat l’escena, i em va fer obrir tots els finestrons.

Aquell matí vaig ajudar Tanneke a preparar un dinar especial. Em pensava que jo no hauria de veure els convidats, i quan van arribar al migdia, va ser Tanneke qui va pujar el vi a l’estudi. Quan va tornar, però, va anunciar que jo havia d’ajudar-la a servir el dinar en comptes de Maertge, que ja era prou gran per seure a la taula.

—Ho ha decidit la meva mestressa —va afegir.

Vaig quedar parada; l’última vegada que havien vingut a veure el seu quadre, Maria Thins havia provat de mantenir-me allunyada de van Ruijven. No en vaig dir res a Tanneke, però.

—¿Que també hi ha van Leeuwenhoek? —vaig preguntar—. M’ha semblat que li sentia la veu al passadís.

Tanneke va fer que sí, absent. Tastava el faisà rostit.

—No està malament —va murmurar—. Puc aixecar el cap tan alt com qualsevol cuiner dels van Ruijven.

Mentre ella era a dalt, jo havia ben untat el faisà i li havia afegit un pessic de sal, que Tanneke feia servir amb massa poca generositat.

Quan van baixar a dinar i tothom va estar assegut, Tanneke i jo vam començar a portar les viandes. Catharina em va mirar de mala manera. Mai no havia sabut amagar els seus pensaments, i va quedar horroritzada quan em va veure servir la taula.

El meu amo també feia cara d’haver-se trencat una dent rosegant una pedra. Es va mirar amb fredor Maria Thins, que va fingir indiferència al darrere de la seva copa de vi.

Van Ruijven, però, va somriure d’orella a orella.

—Ah, la minyona dels ulls grans! —va cridar—. No sabia on t’havies ficat. ¿Com estàs, noieta?

—Molt bé, senyor, gràcies —vaig murmurar, mentre li servia un tall de faisà i me n’apartava tan de pressa com podia. No vaig anar prou de pressa, però; em va poder passar la mà per la cuixa. Uns quants minuts després, encara hi podia sentir la impressió que hi havia deixat.

Mentre que l’esposa de van Ruijven i Maertge no es van adonar de res, van Leeuwenhoek es va adonar de tot: la fúria de Catharina, la irritació del meu amo, la indiferència de Maria Thins, la mà persistent de van Ruijven. Quan vaig servir-lo a ell, em va examinar la cara com si busqués allà la resposta a la pregunta de com podia ser que una simple minyona portés tants maldecaps. Li vaig quedar molt agraïda: a la seva expressió no hi havia cap blasme en absolut.

Tanneke també es va adonar de l’enrenou que jo havia provocat, i per una vegada em va ajudar. No vam dir res, a la cuina, però va ser ella qui va fer tots els viatges a la taula per portar la salsa de carn, per portar més vi, per servir més menjar, mentre jo tenia cura de tota la resta de feina, a la cuina. Només hi vaig haver de tornar una vegada, per endur-nos els plats entre totes dues. Tanneke va anar directament a treure el plat a van Ruijven mentre jo m’enduia els de l’altra punta de la taula. Els ulls de van Ruijven em seguien a tot arreu.

Els del meu amo, també.

Vaig provar d’ignorar-los, i vaig escoltar què deia Maria Thins. Parlava del pròxim quadre.

—Li va agradar el de la classe de música, ¿oi que sí? —deia—. ¿Quina millor manera d’acompanyar un quadre com aquell que amb un altre també de tema musical? Després d’una classe, un concert, potser amb més gent, tres o quatre músics, el públic…

—Res de públic —va interrompre el meu amo—. Jo no pinto públic.

Maria Thins se’l va mirar amb escepticisme.

—Au, au —va intervenir cordialment van Leeuwenhoek—, ben segur que el públic no és pas tan interessant com els músics.

Em va alegrar que defensés el meu amo.

—El públic m’és igual —va anunciar van Ruijven—, però m’agradaria sortir al quadre. Tocaré el llaüt. —Va fer una pausa i va afegir—: Vull que ella també hi surti. —No me’l vaig haver de mirar per saber que m’havia assenyalat a mi.

Tanneke va fer un gest amb el cap, discret, en direcció a la cuina, i jo vaig fugir amb els pocs plats que havia pogut recollir; ella aplegaria la resta. Hagués volgut mirar al meu amo, però no em vaig atrevir. Mentre me n’anava, vaig sentir que Catharina deia, amb una veu molt alegre:

—Quina idea tan bona! Com aquell quadre de vostè i la minyona del vestit vermell. ¿Se’n recorda, d’ella?

El diumenge, la mare em va parlar quan estàvem soles a la cuina. El pare seia a fora, per aprofitar el sol de finals d’octubre mentre nosaltres dues preparàvem el dinar.

—Saps que no m’escolto les xafarderies del mercat —va començar a dir—, però és difícil no sentir-les quan es menciona el nom de la meva filla.

Vaig pensar de seguida en Pieter fill. Res del que fèiem al carreró no era digne de xafarderies. Jo hi havia insistit.

—No sé què vols dir, mare —vaig respondre, del tot honestament.

La mare va tibar les comissures de la boca.

—Diuen que el teu amo et pintarà. —Era com si aquelles paraules li fessin torçar la boca.

Vaig deixar de remenar la cassola que vigilava.

—¿Qui ho diu, això?

La mare va sospirar; no li agradava gens haver d’explicar rumors que havia sentit sense voler-ho.

—Unes dones que venien pomes.

Quan no li vaig tornar contesta, es va pensar que el meu silenci confirmava el pitjor.

—¿Per què no m’ho has dit, Griet?

—Mare, jo no en sé res de tot això. Ningú no me n’ha dit res!

No em va creure.

—Es veritat —vaig insistir—. El meu amo no me n’ha dit res, Maria Thins no me n’ha dit res. Jo només li netejo l’estudi. No m’hi acosto de cap més manera, als seus quadres. —No li havia explicat mai la feina que feia a les golfes—. ¿Com pot ser que et creguis més a unes velles que venen pomes que no pas a mi?

—Quan es parla d’algú al mercat, sempre és per alguna raó, encara que no sigui la que fan córrer. —La mare va sortir de la cuina per cridar el pare. Aquell dia no va voler parlar més del tema, però vaig començar a témer que potser no s’equivocava: jo seria l’última de saber-ho.

L’endemà a la Llotja de la Carn vaig decidir preguntar a Pieter pare si en sabia res, d’aquell rumor. No m’atrevia a parlar-ne amb Pieter fill. Si la mare havia sentit aquella xafarderia, ell també l’hauria sentida. Sabia que no li agradaria. Encara que no m’ho havia dit mai, es veia ben clar que estava gelós del meu amo.

Pieter fill no era a la parada. No vaig haver d’esperar gaire perquè Pieter pare digués alguna cosa ell mateix:

—¿Què és això que he sentit? —va burlar-se tan bon punt m’hi vaig acostar—. Ara et fas fer un retrat, ¿eh? Aviat seràs massa senyora per al meu pobre fill. Se n’ha anat a fer morros al Mercat del Bestiar per culpa teva.

—Digui’m què ha sentit dir.

—Ah, vols tornar-ho a sentir, ¿eh? —Va alçar la veu—. ¿Vols que en faci una història ben bonica i que la senti tothom?

—Calli —vaig xiuxiuejar. Ell provava de dissimular-ho, però vaig adonar-me que estava enfadat amb mi—. Només vull que em digui què ha sentit.

Pieter pare va abaixar la veu.

—Només he sentit que la cuinera de van Ruijven deia que sortiries a un quadre amb el seu amo.

—Jo no en sé res, d’això —vaig declarar amb fermesa, conscient fins i tot mentre ho deia que les meves paraules tenien ben poc efecte. Pieter pare va arreplegar un grapat de ronyons de porc.

—No és pas amb mi, que hauries de parlar —va dir, mentre els sospesava.

Vaig esperar uns quants dies abans de parlar amb Maria Thins. Volia veure si algú m’ho deia o no. Vaig trobar-la a la cambra de la Crucifixió una tarda que Catharina dormia i Maertge s’havia endut les nenes al Mercat del Bestiar. Tanneke cosia a la cuina, i vigilava Johannes i Franciscus.

—¿Puc parlar amb vostè, senyora? —vaig dir en veu baixa.

—¿Què passa, noia? —Va encendre la pipa i em va mirar per entre el fum—. ¿Més maldecaps? —Se la sentia cansada.

—No ho sé, senyora. Però he sentit una cosa estranya.

—Tots n’hem sentit, de coses estranyes.

—He sentit que…, que sortiré en un quadre. Amb van Ruijven.

Maria Thins es va enriolar.

—Sí que és una cosa estranya. En deuen haver parlat al mercat, ¿oi?

Vaig fer que sí.

Es va asseure bé a la cadira i va fer una pipada.

—Digues, ¿què te’n semblaria, de sortir en un quadre com aquest?

No vaig saber què havia de respondre.

—¿Què me’n semblaria, senyora? —vaig repetir, com una ximpleta.

—A segons qui, no em prendria la molèstia de preguntar-l’hi. A la Tanneke, per exemple. Quan ell va pintar-la, es va estar allà ben quieta, abocant la llet uns quants mesos seguits, sense que li passés pel cap ni un sol pensament, que Déu l’empari. Però tu…; no, hi ha un munt de coses que tu penses però no dius. M’agradaria saber què són.

Vaig dir l’única cosa assenyada que sabia que ella entendria.

—No vull haver de posar amb van Ruijven, senyora. No crec que les seves intencions siguin honorables. —Les paraules em van sortir molt tibades.

—Les seves intencions no són mai honorables, quan hi ha noies pel mig.

Em vaig eixugar les mans al davantal, neguitosa.

—Doncs sembla que tens un campió que defensa el teu honor —va continuar ella—. El meu gendre té tan poques ganes de pintar-te amb van Ruijven com tu de posar amb ell.

No vaig provar d’ocultar el meu alleujament.

—Però —va advertir Maria Thins— van Ruijven és el seu mecenes, i és un home ric i poderós. No ens podem permetre d’ofendre’l.

—¿Vostè què li dirà que faci, senyora?

—Encara ho estic provant de decidir. Mentrestant, hauràs d’empassar-te els rumors. No els desmenteixis…, no volem que van Ruijven s’assabenti per alguna xafarderia que no vols posar amb ell.

Jo devia fer mala cara.

—No pateixis, noia —va remugar Maria Thins, mentre feia uns copets a la taula amb la pipa, per desencastar la cendra—. Nosaltres ens encarregarem de tot. Tu acota el cap i fes la teva feina, i no en diguis res de res a ningú.

—Sí, senyora.

Ho vaig dir a una persona, però. M’hi sentia obligada.

Havia estat prou fàcil defugir a Pieter fill; tota aquella setmana hi havia subhastes al Mercat del Bestiar, dels animals que s’havien estat engreixant tot l’estiu i tota la tardor al camp, i que ara estaven a punt per ser sacrificats just abans no comencés l’hivern. Pieter havia anat cada dia a les subhastes.

La tarda després d’haver parlat amb Maria Thins, vaig sortir un moment per buscar-lo al Mercat, que era a la cantonada mateixa d’Oude Langendijck. A la tarda tot estava més tranquil que no pas al matí, quan es feien les subhastes. Llavors, els nous propietaris ja s’havien endut moltes de les bèsties, i hi havia tot d’homes a sota dels plàtans que resseguien la plaça, que comptaven els seus diners i comentaven els detalls dels tractes que havien tancat. Les fulles dels arbres s’havien esgrogueït i havien caigut per barrejar-se amb els fems i els orins que vaig començar a ensumar molt abans d’arribar al Mercat.

Pieter fill seia amb un altre home a fora d’una de les tavernes de la plaça, amb una gerra de cervesa al davant. Concentrat en la conversa, no em va veure allà dreta, en silenci, a prop de la seva taula. Va ser el seu company qui va aixecar el cap i va avisar Pieter amb un cop de colze.

—M’agradaria parlar un moment amb tu —vaig dir de seguida, abans que Pieter tingués ni tan sols l’oportunitat de posar cara de sorpresa.

El seu company va saltar immediatament i em va oferir la seva cadira.

—¿Podem caminar? —Vaig fer un gest cap a la plaça.

—Es clar —va dir Pieter. Va fer un senyal amb el cap al seu amic i em va seguir fins a l’altra banda del carrer. La seva expressió no revelava si estava content de veure’m o no.

—¿Com han anat, avui, les subhastes? —li vaig preguntar, matussera. Mai no vaig saber fer conversa.

Pieter va arronsar les espatlles. Em va agafar el colze per impedir que trepitgés un piló de fems, i després em va deixar anar.

Vaig donar-me per vençuda.

—Al mercat s’han dit xafarderies de mi —vaig començar, bruscament.

—Es diuen xafarderies de tothom, tard o d’hora —va replicar ell, molt neutral.

—El que diuen no és veritat. No sortiré a cap quadre amb van Ruijven.

—A van Ruijven li agrades. M’ho ha dit el meu pare.

—Però no sortiré a cap quadre amb ell.

—És molt poderós.

—M’has de creure, Pieter.

—És molt poderós —va repetir—, i tu només ets una minyona. ¿Qui et sembla que guanyarà aquesta partida?

—Et penses que em passarà el mateix que a la minyona del vestit vermell.

—Només si et beus el seu vi. —Pieter em va mirar fixament als ulls.

—El meu amo no em vol pintar amb van Ruijven —vaig dir després d’un moment d’incertesa. No l’havia volgut mencionar.

—Això està bé. Jo tampoc vull que et pinti.

Em vaig aturar i vaig tancar els ulls. Aquella fortor animal tan pròxima m’estava començant a marejar.

—T’estàs embolicant en una cosa que no et convé, Griet —va dir Pieter, més amable—. El seu món no és el teu.

Vaig obrir els ulls i vaig apartar-me d’ell.

—He vingut a explicar-te que el rumor és fals, no pas a sentir acusacions contra mi. Ara em sap greu haver-me pres la molèstia.

—No te’n sàpiga. Et crec. —Va sospirar—. Però tens ben poc poder per evitar el que et pot passar. ¿No ho saps veure?

Quan no vaig respondre, va afegir:

—Si el teu amo volgués pintar un quadre amb tu i amb van Ruijven, ¿de debò et penses que podries dir que no?

Era una pregunta que jo mateixa m’havia fet, però no hi havia pogut trobar resposta.

—Gràcies per recordar-me que estic indefensa —vaig replicar amb aspror.

—No ho estaries, amb mi. Portaríem el nostre negoci, guanyaríem els nostres diners, governaríem les nostres vides. ¿No és el que vols?

Me’l vaig mirar, amb aquells seus ulls blaus i brillants, els seus rínxols grocs, la seva cara delerosa. Vaig ser una ximple per dubtar, encara que fos un segon.

—No he vingut a parlar d’això. Encara sóc massa jove. —Vaig fer servir l’excusa de sempre. Algun dia seria massa gran per poder-la fer servir.

—No sé mai què penses, Griet —va tornar a provar ell—. Ets tan tranquil·la i callada, mai no dius res. Però portes coses a dintre. Les veig de tant en tant, amagades als teus ulls.

Vaig posar-me bé la còfia, i vaig buscar amb els dits qualsevol ble de cabells que hagués volgut fugir.

—Jo només et volia dir que no hi ha cap quadre —vaig declarar, ignorant el que m’acabava de dir—. Maria Thins m’ho ha promès. Però no ho diguis a ningú. Si et parlen de mi al mercat, no diguis res. No em provis de defensar. Van Ruijven podria sentir-ho i les teves paraules se’ns girarien en contra.

Pieter va assentir tristament i va clavar un cop de peu a un grapat de palla bruta.

No serà sempre tan raonable, vaig pensar. Un dia en quedarà ben fart.

Per recompensar-lo per haver estat tan raonable, vaig deixar que se m’emportés cap a un carreró entre dues cases a tocar del Mercat del Bestiar, i que em passés les mans pel cos i les aturés allà on hi havia corbes. Vaig provar de sentir-hi plaer, però encara estava marejada per la fortor dels animals.

Encara que hagués dit allò a Pieter fill, jo no em sentia gens tranquil·la amb la promesa de Maria Thins de mantenir-me al marge del quadre. Era una dona formidable, astuta en els negocis, segura de la seva posició, però no era van Ruijven. Jo no veia de quina manera podien fer-li refusar el que volia. Havia volgut un quadre de la seva dona mirant directament al pintor, i el meu amo l’havia pintat. Havia volgut un quadre de la minyona amb el vestit vermell, i l’havia aconseguit. Si em volia a mi, ¿per què no havia d’aconseguir-me?

* * *

Un dia, tres homes que no havia vist mai van venir amb un clavecí ben lligat a dalt d’un carro. Un noi els anava al darrere amb una viola de gamba més grossa que no pas ell. No eren instruments de van Ruijven, sinó d’un parent seu molt aficionat a la música. La casa sencera va voler mirar com es barallaven els homes per pujar el clavecí per aquelles escales tan costerudes. Cornelia es va posar just a tocar dels esglaons; si deixaven anar l’instrument, li cauria directament al damunt. Vaig voler allargar la mà i apartar-la d’allà, i si hagués estat qualsevol altra de les criatures, no hauria dubtat ni un moment. Però em vaig quedar on era, sense fer res. Va ser Catharina qui va insistir finalment perquè Cornelia reculés cap a un lloc més segur.

Quan el van tenir a dalt, van dur-lo fins a l’estudi, sota la supervisió del meu amo. Quan els homes se’n van anar, ell va cridar Catharina. Maria Thins també va pujar. Un moment després vaig sentir que tocaven el clavecí. Les nenes es van asseure a les escales mentre Tanneke i jo ens vam quedar al passadís, escoltant.

—¿És la mestressa, que toca? ¿O la teva mestressa? —vaig preguntar a Tanneke. Em costava tant d’imaginar-me cap de les dues tocant, que vaig pensar que potser tocava ell i que havia volgut tenir Catharina de públic.

—És la mestressa jove, és clar —va xiuxiuejar Tanneke—. ¿Per què vols que l’hagi fet pujar, si no? És molt bona, la mestressa jove. Tocava quan era més jove. Però el seu pare es va quedar el clavecí quan ell i la meva mestressa es van separar. ¿No has sentit mai com es queixa, la mestressa jove, per no poder comprar cap instrument?

—No. —Vaig rumiar un moment—. ¿Et sembla que la pintarà a ella? ¿Al quadre amb van Ruijven? —Tanneke devia haver sentit les xafarderies del mercat, però no me n’havia dit res.

—Ui, l’amo no la pinta mai. No sap estar-se quieta!

Els dies següents, el meu amo va col·locar una taula i cadires a l’escena, i va aixecar la tapa del clavecí, pintada amb un paisatge de roques i arbres i cel. Va posar un cobretaula a la taula que hi hauria en primer terme, i va deixar-hi a sota la viola de gamba.

Un dia Maria Thins em va cridar a la cambra de la Crucifixió.

—A veure, noia —va dir—, aquesta tarda vull que em vagis a fer uns quants encàrrecs. Vés a l’apotecari a buscar flors de saüc i hisop…, en Franciscus torna a tenir tos, ara que comença a fer fred. I després vés a casa de la Mary Vella, la filadora, a buscar llana, que n’hi hagi prou per fer un coll a l’Aleydis. ¿Te n’has adonat, que se li està desfilant? —Va fer una pausa, com si calculés el temps que tardaria per anar d’un lloc a l’altre—. I després vés a casa de Jan Mayer a preguntar quan s’espera que arribi a Delft el seu germà. Viu al costat de la Torre de Rietveld. Això és a prop de casa dels teus pares, ¿oi? Pots anar a fer-los una visita.

Maria Thins no havia permès mai que anés a veure els meus pares cap dia que no fos diumenge. Llavors ho vaig entendre.

—¿Que ha de venir van Ruijven, avui, senyora?

—No deixis que et vegi —va respondre, sorruda—. Es molt millor que no siguis a casa. Llavors, si ho pregunta, podrem dir que ets fora.

Per un moment, em van venir ganes de riure. Van Ruijven ens tenia a tots —fins i tot a Maria Thins— corrent com si fóssim una colla de conills espantats.

La mare es va sorprendre de veure’m, aquella tarda. Per sort, hi havia una veïna de visita i no em va poder interrogar a fons. El pare no hi estava interessat. Havia canviat molt des que jo me n’havia anat de casa, des de la mort d’Agnes. Ja no sentia curiositat pel món que hi havia més enllà del seu carrer, poques vegades em preguntava què passava a Oude Langendijck o al mercat. L’única cosa que encara li interessaven eren els quadres.

—Mare —vaig anunciar quan sèiem a la vora del foc—, el meu amo ha començat aquell quadre que tu deies. Aquesta tarda hi ha anat van Ruijven a posar. Tota la gent que ha de sortir al quadre és a la casa, ara mateix.

La nostra veïna, una dona amb els ulls brillants, molt devota de les xafarderies del mercat, em va mirar com si li hagués posat un capó rostit al davant. La mare va arrugar el front; s’adonava de què estava fent, jo.

Ja està, vaig pensar. Amb això s’hauran acabat els rumors.

* * *

Ell no era el de sempre, aquell vespre. El vaig sentir contestar malament a Maria Thins quan sopaven, i després se’n va anar i va tornar fent olor de taverna. Jo pujava les escales per anar-me’n al llit quan ell va tornar. Em va mirar des de la porta, amb la cara cansada i vermella. La seva expressió no era de ràbia, sinó de fatiga, com la d’un home que ha vist tota la llenya que ha de tallar, o la d’una minyona enfrontada amb una muntanya de roba bruta.

L’endemà al matí, a l’estudi s’hi veien ben poques pistes del que hi havia passat la tarda abans. Hi havia dues cadires a lloc, una davant del clavecí i l’altra d’esquenes al pintor. Hi havia un llaüt a la cadira, i un violí a la taula de l’esquerra. La viola de gamba continuava entre les ombres, sota la taula. Era difícil dir quantes persones hi sortirien, al quadre.

Més endavant, Maertge em va explicar que van Ruijven havia vingut amb la seva germana i una de les seves filles.

—¿Quina edat té la filla? —No em vaig poder estar de preguntar-ho.

—Disset, em sembla.

La meva edat.

Van tornar a venir uns quants dies després. Maria Thins em va enviar a fer més encàrrecs i em va dir que m’entretingués tot el matí en alguna banda. Jo li volia recordar que no podria fugir de la casa sempre que vinguessin a posar pel quadre; començava a fer massa fred per voltar pels carrers, i hi havia massa feina per fer. Però no vaig dir res. No ho podia explicar, però tenia la impressió que aviat canviaria alguna cosa. El que no sabia, era com.

No podia tornar a casa dels pares, perquè s’haurien adonat que passava alguna cosa, i si els hagués donat qualsevol excusa haurien pensat que en passava una de molt més grossa encara. Me’n vaig anar a la fàbrica de Frans. No l’havia vist des del dia que m’havia preguntat què hi havia de valor a la casa. Les seves preguntes m’havien fet enrabiar, i no havia fet cap esforç per anar-lo a visitar.

La dona de la porta no em va conèixer. Quan vaig demanar de veure Frans va arronsar les espatlles i em va deixar passar, i va desaparèixer sense ensenyar-me on havia d’anar. Vaig entrar en un edifici baix on tot de nois de l’edat de Frans seien en bancs davant d’unes taules llargues i pintaven rajoles. Feien uns dibuixos molt senzills, que no tenien res a veure amb l’estil ple de gràcia de les rajoles del meu pare. Molts ni tan sols no pintaven les figures principals, sinó els ornaments dels angles de la rajola, les fulles i sanefes, i deixaven el centre en blanc perquè l’omplís un mestre més hàbil.

Quan em van veure, va esclatar un cor de xiulets que em va fer venir ganes de tapar-me les orelles. Em vaig acostar al noi que tenia més a prop i li vaig preguntar on era el meu germà. Es va posar ben vermell i va acotar el cap. Tot i que jo era una distracció molt benvinguda, ningú no va respondre la meva pregunta.

Vaig trobar un altre edifici, més petit i calorós, on hi havia el forn. Frans era allà tot sol, sense camisa i amarat de suor, i amb una expressió ombrívola a la cara. Els músculs del pit i dels braços li havien crescut. S’estava fent un home.

S’havia lligat tot de tela encoixinada als avantbraços i les mans, i això li donava un aspecte matusser, però quan treia i posava safates de rajoles a dins del forn, manipulava les làmines amb molta habilitat per no cremar-se. Tenia por de cridar-lo perquè potser el sobresaltaria i li cauria a terra una safata. Però em va veure abans no vaig dir res, i de seguida va deixar estar la safata que tenia a les mans.

—Griet, ¿què hi fas, aquí? ¿Que li ha passat res, al pare o la mare?

—No, no, estan bé tots dos. Només et vinc a veure.

—Ah. —Frans es va treure les teles dels braços, es va eixugar la suor de la cara amb un drap i va beure cervesa d’una gerra. Es va recolzar a la paret i va moure les espatlles d’aquella manera que fan els homes quan han acabat de descarregar una barca i volen distendre i estirar els músculs. No li havia vist fer mai, aquell gest.

—¿Encara estàs al forn? ¿No t’han posat a fer una altra cosa? ¿A esmaltar, o a pintar com aquells nois de l’altre edifici?

Frans va arronsar les espatlles.

—Però aquells nois tenen la teva edat. ¿Tu no hi hauries de… —No vaig poder acabar la frase, quan vaig veure quina cara feia.

—És un càstig —va dir en veu baixa.

—¿Per què? ¿Un càstig per què?

Frans no va respondre.

—Frans, m’ho has de dir o explicaré als pares que tens problemes.

—No tinc problemes —va dir de seguida—. He fet enrabiar l’amo i prou.

—¿Com?

—Vaig fer una cosa que a la seva dona no li va agradar.

—¿Què vas fer?

Frans va dubtar.

—Va començar ella —va dir en veu baixa—. Em va demostrar el seu interès, ¿no? Però quan jo li vaig demostrar el meu, ho va dir al seu marit. No em va fer fora perquè és amic del pare. I jo m’haig d’estar al forn fins que canviï d’humor.

—Frans! ¿Com has pogut ser tan ximple? Ja ho saps, que una dona així no és per algú com tu. ¿Com has pogut posar en perill la teva feina aquí per una cosa com aquesta?

—Tu no pots entendre com és, això —va murmurar Frans—. Treballar aquí és esgotador, és avorrit. Allò només era una cosa per entretenir-me a pensar-hi, i prou. Tu no tens dret a jutjar-me, amb el teu carnisser que es casarà amb tu i la bona vida que tindràs. És molt fàcil, per tu, dir com hauria de ser la meva vida, però jo només veig rajoles que no s’acaben mai i dies llarguíssims. ¿Per què no puc admirar una cara maca quan la veig?

Jo volia protestar, dir-li que ho entenia. A la nit, a vegades, somiava amb piles de bugada que mai no es feien més petites per molt que fregués i bullís i planxés.

—¿Era la dona de la porta? —li vaig preguntar, però.

Frans va arronsar les espatlles i va beure més cervesa. Vaig pensar en l’expressió agra d’aquella dona i em vaig preguntar com podia ser que l’hagués temptat una cara com aquella.

—¿Què hi fas, aquí, però? —va preguntar Frans—. ¿No hauries de ser al Racó dels Papistes?

Havia preparat una excusa per justificar-ho, un encàrrec que m’havia fet anar cap a aquella banda de Delft. Però em feia tanta llàstima el meu germà que li vaig començar a explicar el que passava amb van Ruijven i el quadre. Va ser un gran consol, poder-li fer aquella confidència.

Ell va escoltar amb molta atenció. Quan vaig acabar, va declarar:

—¿Ho veus?, no som pas tan diferents, amb les atencions que ens dediquen els que estan per damunt nostre.

—Però jo no he respost de cap manera a van Ruijven, i no tinc cap intenció de fer-ho.

—No vull dir van Ruijven —va corregir Frans, amb una mirada que tot d’una s’havia fet astuta—. No, ell no. Vull dir el teu amo.

—¿Què li passa, al meu amo? —vaig exclamar.

Frans va somriure.

—Au, Griet, no cal que et posis d’aquesta manera.

—Prou! ¿Què vols dir? Ell mai no ha…

—No li fa falta. Se’t veu ben clar, a la cara. Tu el vols. Ho pots amagar als nostres pares i al teu carnisser, però a mi no m’ho pots amagar. Et conec massa bé.

Era veritat. Ell era el que em coneixia millor.

Vaig obrir la boca, però no em va sortir cap paraula.

* * *

Tot i que era desembre, i feia fred, vaig neguitejar-me tant per Frans i vaig caminar tan de pressa que vaig arribar al Racó dels Papistes molt abans del que em convenia. M’havia acalorat i vaig començar a desfer-me els xals per refrescar-me la cara. Quan vaig arribar a Oude Langendijck vaig veure que van Ruijven i el meu amo venien en la meva direcció. Vaig acotar el cap i vaig travessar per poder passar per la banda del meu amo en comptes de per la banda de van Ruijven, però només vaig aconseguir cridar-li l’atenció. Es va aturar, i el meu amo va haver d’aturar-se amb ell.

—Tu…, la minyona dels ulls grans —va dir, mentre es girava cap a mi—. M’havien dit que eres fora. Em sembla que fuges de mi. ¿Com et dius, noieta?

—Griet, senyor. —Jo tenia els ulls clavats a les sabates del meu amo. Eren negres i molt lluents; aquell mateix dia, Maertge les havia enllustrades sota la meva supervisió.

—¿I doncs, Griet, fuges de mi?

—Ah, no, senyor. He anat a fer encàrrecs. —Vaig ensenyar-li un cabàs amb tot de coses que havia anat a buscar per a Maria Thins abans d’anar a veure Frans.

—Espero que ens veiem més sovint, doncs.

—Sí, senyor. —Hi havia dues dones darrere els homes. Vaig fer un cop d’ull a les seves cares i vaig imaginar-me que eren la filla i la germana que posaven per al quadre. La filla em mirava fixament.

—No has oblidat la teva promesa, espero —va dir van Ruijven al meu amo.

El meu amo va aixecar el cap com un titella.

—No —va respondre després d’un moment.

—Molt bé, m’imagino que el voldràs començar abans no ens tornis a fer venir. —El somriure de van Ruijven em va provocar un calfred.

Va haver-hi un llarg silenci. Em vaig mirar el meu amo. S’esforçava per mantenir una expressió de calma, però jo sabia que estava enrabiat.

—Sí —va dir finalment, amb els ulls a la casa que tenia davant. No em va mirar.

Jo no vaig entendre aquella conversa al mig del carrer, però sabia que tenia alguna cosa a veure amb mi. L’endemà vaig descobrir què.

Aquell matí em va demanar que a la tarda també pugés. Vaig imaginar-me que em volia fer preparar colors, que començava el quadre del concert. Quan vaig arribar a l’estudi, ell no hi era. Vaig pujar directament a les golfes. La taula de moldre estava neta; no m’hi havia deixat res per fer. Vaig tornar a baixar l’escala; em sentia com una ximpleta.

Ell havia entrat a l’estudi mentre jo era a dalt, i mirava per una finestra.

—Seu, sisplau, Griet —em va dir, d’esquenes a mi.

Em vaig asseure a la cadira del clavecí. No vaig tocar-lo; no havia tocat mai cap instrument, només per netejar-lo. Mentre m’esperava, vaig estudiar els quadres que havia penjat a la paret del fons i que formarien part de la pintura del concert. Hi havia un paisatge a l’esquerra, i a la dreta un quadre amb tres persones: una dona que tocava el llaüt, amb un vestit que li deixava al descobert una porció generosa dels pits, un cavaller amb un braç a les espatlles de la dona, i una vella. L’home comprava els favors de la jove, la vella allargava la mà per acceptar la moneda que ell oferia. El quadre era propietat de Maria Thins, i m’havia dit que es deia L’alcavota.

—No pas en aquesta cadira. —S’havia girat cap a mi, d’esquena a la finestra—. Aquí és on seu la filla de van Ruijven.

On m’hauria assegut jo, vaig pensar, si hagués sortit al quadre.

Va agafar una altra de les cadires amb caps de lleó i va posar-la a prop del seu cavallet, però de costat, mirant cap a la finestra.

—Seu aquí.

—¿Què vol, senyor? —vaig preguntar mentre m’asseia. Estava desconcertada; mai no ens havíem assegut junts. Vaig començar a tremolar, encara que no tenia fred.

—No parlis. —Va obrir un finestró perquè la llum em donés directament a la cara—. Mira per la finestra. —Es va asseure a la seva cadira, davant del cavallet.

Em vaig mirar el campanar de l’Església Nova i vaig empassar saliva. Podia notar que les barres se’m serraven i que els ulls se m’esbatanaven.

—Ara mira’m.

Vaig tombar el cap i me’l vaig mirar per damunt de l’espatlla esquerra.

Els seus ulls van quedar clavats en els meus. Jo no podia pensar en res, tret que el gris dels seus ulls era com el de l’interior d’una conquilla d’ostra.

Semblava com si estigués esperant alguna cosa. La por de no saber donar-li el que volia se’m començava a notar a la tensió de la cara.

—Griet —va dir ell en veu baixa. No va haver de dir res més. Els ulls se’m van omplir de llàgrimes que no vaig plorar. Ara ho sabia.

—Sí. No et moguis.

Ara em començaria a pintar.