1664

La mare no em va dir que venien. Després va dir que no volia que se’m veiés nerviosa. Em va sorprendre, perquè em pensava que ella em coneixia prou bé. Els desconeguts sempre es pensaven que jo estava perfectament tranquil·la. No plorava, de petita. Només la mare em notava la tibantor a les barres, o que feia encara més grans uns ulls que ja ho eren.

Jo tallava verdura a la cuina quan vaig sentir les veus a la porta del carrer: la d’una dona, tan brillant com el llautó brunyit, i la d’un home, tan greu i fosca com la fusta de la taula on jo treballava. Eren la mena de veus que no sentíem gaire sovint a casa. Hi podia sentir catifes luxoses, a les seves veus, llibres i perles i pells.

Em vaig alegrar d’haver fregat els esglaons de l’entrada tan bé com havia pogut, aquell matí.

La veu de la mare —una cassola, una gerra— s’acostava cada cop més. Venien cap a la cuina. Vaig col·locar bé els porros que estava tallant, vaig deixar el ganivet a la taula, vaig fregar-me les mans al davantal i vaig tibar els llavis.

La mare va aparèixer a la porta, els seus ulls: dues advertències. Al seu darrere la dona va haver d’ajupir el cap perquè era molt alta, més alta que no pas l’home que la seguia.

Tota la nostra família, fins i tot el meu pare i el meu germà, érem menuts.

La dona feia cara d’haver patit les envestides del vent, encara que el dia era molt tranquil. Duia la còfia torta de tal manera que uns rínxols rossos se li escapaven i li penjaven al front com abelles que ella va provar d’espantar, impacient, unes quantes vegades. El coll del vestit se li havia de redreçar i no estava tan emmidonat com hauria hagut d’estar-ho. Es va apartar el mantell gris de les espatlles i llavors vaig veure que sota el vestit blau fosc hi creixia una criatura. Arribaria a finals d’any, o abans.

El rostre de la dona era com un plat de servei ovalat, a vegades resplendent, a vegades deslluït. Els seus ulls eren dos botons de color marró clar, un color que jo havia vist poques vegades combinat amb els cabells rossos. Va fer com si m’examinés a fons, però no podia fixar-se només en mi, els ulls li saltaven d’una banda a l’altra de la cuina.

—Aquesta és la noia, doncs —va dir bruscament.

—Aquesta és la meva filla, la Griet —va respondre la mare. Jo vaig saludar amb el cap, respectuosament, a l’home i la dona.

—Doncs…, és molt menuda. ¿Serà prou forta? —Quan la dona es va girar per mirar l’home, un plec del mantell va endur-se el mànec del ganivet que havia estat fent servir jo, i el va fer caure de la taula i lliscar per terra.

La dona va cridar.

—Catharina —va dir l’home, amb tranquil·litat. Va dir el seu nom com si tingués canyella a la boca. La dona va callar, va fer un esforç per calmar-se.

Jo vaig ajupir-me i vaig recollir el ganivet, i vaig netejar la fulla amb el davantal abans de tornar-lo a la taula. El ganivet havia fregat la verdura tallada. Vaig col·locar bé un tall de pastanaga.

L’home em mirava, amb uns ulls grisos com el mar. Tenia una cara llarga, angular, i la seva expressió era ferma, en contrast amb la de la seva dona, que feia pampallugues com una espelma. No duia barba ni bigoti, i me’n vaig alegrar, perquè li donava una aparença de netedat. Duia una capa negra a les espatlles, una camisa blanca i un bon coll de puntes. El barret li oprimia uns cabells del mateix color vermell que un maó rentat per la pluja.

—¿Què estaves fent, Griet? —va preguntar.

Em va sorprendre la pregunta, però sabia que havia d’amagar la sorpresa.

—Tallar verdura, senyor. Per a la sopa.

Jo sempre col·locava les verdures en un cercle, cadascuna en una secció triangular com un tall de pastís. N’hi havia cinc, de talls: col llombarda, ceba, porro, pastanaga i nap. Feia servir la fulla d’un ganivet per donar forma a cada tall, i posava un disc de pastanaga al centre.

L’home va picar amb els dits a la taula.

—¿Està posat en l’ordre que ha d’anar a l’olla? —va preguntar, mentre estudiava el cercle.

—No, senyor —vaig dubtar. No sabia dir per què havia posat la verdura d’aquella manera. Jo la posava com em semblava que ho havia de fer, però estava massa espantada per dir això a un cavaller.

—Veig que has separat els blancs —va dir, i va assenyalar el nap i la ceba—. I veig que el taronja i el morat no estan junts. ¿Per què? —Va agafar un tall de col i un tall de pastanaga i els va sacsejar a la mà com si fossin daus.

Vaig mirar la mare, que em va fer que sí amb discreció.

—Els colors es barallen quan estan de costat, senyor.

Va alçar les celles, com si no s’hagués esperat una resposta com aquella.

—¿I t’hi estàs gaire estona, ordenant la verdura abans de fer la sopa?

—Ah no, senyor —vaig respondre, confosa. No volia que es pensés que era una mandrosa.

De cua d’ull vaig veure un moviment. La meva germana, Agnes, treia el nas per la porta, i havia bellugat el cap quan havia sentit la meva resposta. Jo no deia mentides gaire sovint. Vaig abaixar els ulls.

L’home va girar una mica el cap i Agnes va desaparèixer. Va deixar caure els talls de pastanaga i de col al seu lloc. Una punta del tall de col va caure al damunt de la ceba. Jo volia allargar la mà i posar-lo a lloc. No ho vaig fer, però ell sabia que jo ho volia fer. M’estava posant a prova.

—Prou xerrameca —va declarar la dona. Encara que estava empipada amb ell per l’atenció que em dedicava a mi, era a mi a qui feia mala cara—. ¿Demà, doncs? —Es va mirar l’home abans de sortir de la cuina d’una revolada, amb la mare al darrere. L’home va tornar a mirar-se el que havia de ser la sopa, llavors em va saludar amb una inclinació de cap i va seguir a les dues dones.

Quan la mare va tornar jo estava asseguda al costat de la roda de verdures. Vaig esperar que parlés. Ella tenia les espatlles encongides com si hagués de suportar el fred de l’hivern, tot i que era estiu i a la cuina hi feia calor.

—Demà començaràs a fer-los de minyona. Si ho fas bé, et pagaran vuit stuivers al dia. Viuràs amb ells.

Vaig tibar els llavis.

—No em miris d’aquesta manera, Griet —va dir la mare—. Ho hem de fer, ara que el teu pare ha perdut l’ofici.

—¿On viuen?

—A Oude Langendijck, on fa cruïlla amb Molenpoort.

—¿Al Racó dels Papistes? ¿Són catòlics?

—Podràs venir a casa els diumenges. Hi estan d’acord. —La mare va agafar amb totes dues mans el nap tallat, juntament amb una mica de ceba i de col, i ho va ficar tot a l’olla plena d’aigua que esperava al foc. Els talls de pastís que jo havia arranjat amb tanta cura van quedar ben desfets.

* * *

Vaig pujar les escales per anar a veure el pare. Estava assegut a la banda de davant de les golfes, al costat de la finestra, on la llum li tocava la cara. Era l’única cosa que podia fer ara que li recordés l’època en la qual podia veure-hi.

El pare era pintor de rajoles, encara tenia els dits tacats de blau després de tant pintar cupidons, donzelles, soldats, vaixells, nens, peixos, flors, animals, al damunt de rajoles blanques, per després envernissar-les, coure-les, vendre-les. Un dia el forn va esclatar, se li va endur els ulls i l’ofici. Ell va ser l’afortunat: dos altres homes van morir.

Em vaig asseure al seu costat i li vaig agafar la mà.

—Ja ho he sentit —va dir ell abans no vaig obrir la boca—. Ho he sentit tot. —L’oïda havia pres la força dels ulls que li faltaven.

No se m’acudia res a dir que no semblés un retret.

—Em sap greu, Griet. M’hauria agradat poder-te donar alguna cosa millor. —El lloc on havia tingut els ulls, on el metge li havia cosit la pell, semblava trist—. Però és un bon senyor, i just. Et tractarà bé. —No va dir res de la dona.

—¿Com en pots estar segur, pare? ¿El coneixes?

—¿No saps qui és?

—No.

—¿Te’n recordes d’aquell quadre que vam veure a l’ajuntament fa uns quants anys, que van Ruijven ensenyava després d’haver-lo comprat? Era una vista de Delft, des de les Portes de Rotterdam i Schiedam. Amb el cel que ocupava gairebé mig quadre, i el sol que tocava alguns edificis.

—I a la pintura hi havia sorra per fer que els maons i els teulats semblessin més aspres —vaig afegir—. I a l’aigua hi havia ombres llargues, i gent molt petita a la riba més a prop nostre.

—Això mateix. —Les òrbites del pare es van eixamplar com si encara tingués ulls i tornés a mirar-se el quadre.

El recordava molt bé, recordava haver pensat que jo havia estat en aquell mateix lloc moltes vegades i que mai no havia vist Delft de la manera que ho veia el pintor.

—¿L’home que ha vingut era van Ruijven?

—¿El mecenes? —El pare es va enriolar—. No, no, nena, no era pas ell. L’home que ha vingut era el pintor, Vermeer. Era Johannes Vermeer i la seva dona. T’encarregaràs de netejar-li l’estudi.

* * *

A les poques coses que m’emportava, la mare hi va afegir una altra còfia, un altre coll i un altre davantal, perquè cada dia en pogués rentar un i posar-me l’altre, per anar sempre neta. També em va donar una pinta ornamental de carei, amb forma de petxina, que havia estat de l’àvia i que era de massa bona qualitat perquè la portés una minyona, i un llibre de pregàries per poder llegir quan em calgués fugir del catolicisme que m’envoltava.

Mentre preparàvem les meves coses em va explicar per què havia d’anar a treballar a casa dels Vermeer.

—¿Saps que el teu nou amo és el cap del Gremi de Sant Lluc, i que ja ho era quan el teu pare va tenir l’accident l’any passat?

Jo vaig fer que sí, sorpresa encara d’anar a treballar per a un artista com ell.

—El Gremi té cura dels seus tan bé com pot. ¿Te’n recordes, d’aquella caixa on el teu pare posava diners cada setmana? Aquells diners són per als menestrals que pateixen necessitat, com nosaltres ara. Però no en fem prou, ¿ho entens? Sobretot ara que en Frans fa d’aprenent i no entren més diners a casa. No podem triar. No acceptarem la caritat pública, no pas si ens en podem sortir sense. El pare va sentir a dir que el teu nou amo buscava una minyona que li pogués netejar l’estudi sense moure res, i va presentar el teu nom, perquè va pensar que com a cap del Gremi, i coneixent les nostres circumstàncies, Vermeer voldria ajudar-nos.

Vaig destriar el que m’havia dit.

—¿Com es neteja una habitació sense moure res?

—Es clar que s’han de moure coses, però has de trobar la manera de tornar-les a posar exactament al mateix lloc on eren perquè sembli que no s’ha tocat res. Igual que ho fas per al teu pare, ara que no hi veu.

Després de l’accident del pare vam aprendre a posar sempre les coses al lloc on ell sabia que les trobaria. Una cosa, però, era fer-ho per a un cec. Una altra de molt diferent, fer-ho per a un home amb ulls de pintor.

* * *

Agnes no em va dir res després de la visita. Quan em vaig ficar al llit al seu costat aquella nit, va continuar en silenci, tot i que no em va girar l’esquena. Es mirava el sostre. Quan vaig apagar l’espelma era tan fosc que no podia veure res. Vaig girar-me cap a ella.

—Saps que no me’n vull anar. Ho haig de fer.

Silenci.

—Necessitem els diners. No tenim res, ara que el pare no pot treballar.

—Vuit stuivers al dia no són pas gaires diners. —Agnes tenia una veu ronca, com si tingués la gola plena de teranyines.

—N’hi haurà per comprar pa per a la família. I una mica de formatge. No és pas tan poc.

—Estaré tota sola. Em deixes tota sola. Primer en Frans, ara tu.

De tots nosaltres, Agnes va ser la que ho va passar pitjor quan Frans se’n va anar, l’any abans. Sempre s’havien barallat com un parell de gats de carrer, però Agnes va estar-se molts dies sorruda quan ell se’n va anar. Tenia deu anys i era la més petita de tots tres, i en tots els seus records Frans i jo sempre havíem estat amb ella.

—Encara tindràs la mare i el pare. I us vindré a veure els diumenges. A més, ja ho sabies, que en Frans se n’aniria. —Feia anys que sabíem que el nostre germà començaria a fer d’aprenent quan tingués tretze anys. El pare havia estalviat molt per poder pagar la quota d’aprenent, i mai no es cansava de dir que Frans aprendria un altre aspecte de l’ofici, i que quan tornés, tots dos plegats obririen una fàbrica de rajoles.

Ara el pare seia al costat de la finestra i no parlava mai del futur.

Després de l’accident, Frans havia vingut dos dies a casa. Des de llavors, no ens havia tornat a visitar. L’última vegada que l’havia vist me n’havia hagut d’anar a l’altra punta del poble, a la fàbrica on feia d’aprenent. Feia cara d’estar esgotat i tenia els braços plens de cremades, de quan treia les rajoles del forn. Em va dir que treballava des que sortia el sol fins tan tard que a vegades fins i tot estava massa cansat per menjar.

—El pare mai no em va dir que seria tan horrorós —va murmurar, ressentit—. Sempre va dir que treballar d’aprenent l’havia fet el que era.

—Potser sí —vaig respondre—. Potser l’ha fet el que és ara.

Quan vaig estar a punt per anar-me’n, l’endemà al matí, el pare va arrossegar els peus fins als esglaons de l’entrada, arrapat a la paret. Vaig abraçar la mare i P Agnes.

—De seguida serà diumenge —va dir la mare.

El pare em va donar alguna cosa embolicada en un mocador.

—Perquè et recordis de casa —va dir—. De nosaltres.

Era una de les seves rajoles, la meva preferida. Gairebé totes les rajoles seves que teníem a casa eren defectuoses, escantonades o tallades de tort, o amb el dibuix borrós perquè el forn estava massa calent. Aquesta, però, el pare se l’havia quedat expressament per a nosaltres. Era un dibuix molt senzill de dues figures petites, un nen i una nena més gran. No jugaven, com fa gairebé sempre la mainada que es dibuixa a les rajoles. Només passejaven, i eren com Frans i jo quan passejàvem plegats; el pare havia pensat en nosaltres quan l’havia pintada. El noi anava una mica més endavant que la noia, però s’havia girat per dir alguna cosa. Tenia cara de trapacer, els cabells despentinats. La noia duia la còfia igual com jo duia la meva, no pas com ho feien la majoria de les altres noies, amb les puntes lligades a sota la barbeta o darrere el clatell. A mi m’agradava dur una còfia blanca amb un plec ample al voltant de la cara, que em tapés del tot els cabells i amb les puntes que em pengessin a banda i banda de la cara, de tal manera que de perfil la meva expressió quedés amagada. Emmidonava la còfia fent-la bullir amb peles de patata.

Me’n vaig anar de casa amb les meves coses lligades en un davantal. Encara era aviat: els nostres veïns abocaven galledes d’aigua als esglaons i al carrer de davant de les seves cases, i fregaven per fer-ho ben net. Ara se n’encarregaria Agnes, d’això, igual que de moltes de les meves altres feines. Tindria menys temps per jugar al carrer i a la vora dels canals. La seva vida també canviaria.

La gent em saludava amb el cap i em mirava encuriosida quan passava. Ningú no em va preguntar on anava ni em va dedicar paraules amables. No feia falta; sabien què passava a les famílies quan un home perdia l’ofici. Seria una cosa que comentarien després: Griet s’ha fet minyona, el seu pare ha enfonsat la família. No se’n riurien, però. Era molt fàcil que a ells els passés el mateix.

Havia passat per aquell carrer tota la vida, però mai no havia estat tan conscient que tenia casa meva a l’esquena. Però quan vaig arribar al final i vaig tombar, i vaig desaparèixer de la vista de la meva família, se’m va fer una mica més fàcil caminar decidida i mirar al meu voltant. El matí encara era fresc, el cel era d’un color gris blanc, pla, aclofat al damunt de Delft com un llençol, i el sol d’estiu encara no havia pujat prou per cremar-lo i fer-lo fugir. Caminava pel costat d’un canal que era un mirall de llum blanca amb un deix de verd. Quan el sol es fes més brillant, el canal s’enfosquiria fins a tenir el color de la molsa.

Frans, Agnes i jo ens assèiem a la vora d’aquell canal i hi llançàvem coses —pedretes, pals, un cop una rajola trencada— i ens imaginàvem què podien trobar al fons: no pas peixos, sinó criatures de la nostra imaginació, amb molts ulls, escates, mans i aletes. Frans s’inventava els monstres més interessants. Agnes era la que tenia més por. Jo sempre aturava el joc, tenia massa tendència a veure les coses tal com eren per poder-me imaginar coses que no existien.

Hi havia unes quantes barques al canal, que se n’anaven cap a la Plaça del Mercat. No era dia de mercat, però, perquè llavors el canal anava tan ple que no es podia veure l’aigua. Una barca duia peixos de riu a les parades del Pont de Jeronymus. Una altra anava carregada de maons i tenia la vora a tocar de l’aigua. L’home que menava aquesta barca em va saludar amb un crit. Jo només vaig inclinar el cap i vaig acotar-lo de seguida perquè la punta de la còfia m’amagués la cara.

Vaig travessar el canal per un pont i vaig arribar a l’espai obert de la Plaça del Mercat, que fins i tot llavors era plena de gent que la travessava en totes direccions per anar a fer algun encàrrec: comprar carn a la Llotja de la Carn, o pa a la fleca, portar llenya a pesar a la Casa dels Pesos. Els nens feien encàrrecs per als seus pares, els aprenents per als seus mestres, les minyones per a les seves cases. Cavalls i carros feien enrenou damunt l’empedrat. A la dreta tenia l’Ajuntament, amb la seva façana daurada i les cares blanques de marbre que miraven cap avall des del capdamunt de les finestres. A l’esquerra tenia l’Església Nova, on m’havien batejat feia setze anys. El seu campanar alt i estret em feia pensar en una gàbia d’ocells feta de pedra. El pare ens hi havia fet pujar una vegada. No oblidaré mai la visió de Delft estès als nostres peus, totes les cases estretes de maó i els teulats vermells punxeguts i els canals verds i les portes de la ciutat, tot gravat per sempre més al meu cap, minúscul però ben clar. Vaig preguntar al pare si totes les ciutats holandeses tenien aquell mateix aspecte, però ell no ho sabia.

Mai no havia visitat cap altra ciutat, ni tan sols La Haia, que estava a dues hores a peu.

Vaig caminar fins al bell mig de la plaça. Allà les pedres estaven disposades de tal manera que dibuixaven una estrella de vuit puntes inscrita a dins d’un cercle. Cada punta assenyalava una part diferent de Delft. Jo considerava aquell lloc el centre absolut del poble, i el centre de la meva vida. Frans i Agnes i jo havíem jugat a l’estrella des que teníem edat per anar corrents fins al mercat. El nostre joc preferit era que un de nosaltres triés una punta i un altre digués una cosa —una cigonya, una església, un carretó, una flor— i llavors corríem tots en aquella direcció a la recerca d’aquella cosa. Havíem explorat gairebé tot Delft, d’aquesta manera.

Hi havia una punta, però, que mai no havíem seguit. Jo no havia anat mai al Racó dels Papistes, on vivien els catòlics. La casa on havia d’anar a treballar només era a deu minuts de casa nostra, el temps que tardava a bullir l’aigua d’un pot, però jo no hi havia passat per davant mai de la vida.

No coneixia cap catòlic. No n’hi havia gaires, a Delft, i cap al nostre carrer o a les botigues on anàvem. No els defugíem pas, però eren gent reservada. A Delft se’ls tolerava, però s’esperava que no exhibissin la seva fe obertament. Celebraven els seus serveis religiosos privadament, en llocs modestos que de fora no semblaven pas esglésies.

El pare havia treballat amb catòlics i em va dir que no eren pas diferents de nosaltres. Que en tot cas, eren menys solemnes. Els agradava menjar i beure i cantar i jugar-se diners. Va dir-ho gairebé com si els envegés.

Ara vaig seguir aquella punta de l’estrella, vaig travessar la plaça més a poc a poc que ningú altre, perquè em recava abandonar la seva familiaritat. Vaig travessar el pont i vaig tombar cap a l’esquerra a Oude Langendijck. A la meva esquerra el canal baixava paral·lel al carrer, i el separava de la Plaça del Mercat.

A la cruïlla amb Molenpoort, hi havia quatre nenes assegudes en un banc al costat de la porta oberta d’una casa. Estaven ordenades per mida, des de la més gran, que semblava de l’edat d’Agnes, fins a la més petita, que devia tenir quatre anys. Una de les nenes del mig tenia un nadó a la falda: una criatura prou gran, que segurament ja devia anar de quatre grapes i que aviat començaria a caminar.

Cinc criatures, vaig pensar. I una altra a punt d’arribar.

La més gran feia bombolles de sabó amb un cargol de mar enganxat a la punta d’un pal buit, una pipa molt semblant a la que el pare ens havia fet a nosaltres. Les altres nenes saltaven i feien esclatar les bombolles que apareixien. La nena que tenia el nadó a la falda no es podia moure gaire, i atrapava poques bombolles encara que estava asseguda al costat de la bufadora. La més petita del final de tot era la que estava més lluny i la més menuda, i no tenia cap oportunitat d’enxampar-les. La més ràpida era la tercera, que perseguia les bombolles, com un llampec i les esclafava tot picant de mans. Era la que tenia els cabells més lluents de totes quatre, vermells com la paret seca de maó que tenia al darrere. La més petita i la que tenia el nadó a la falda tenien els cabells rossos i arrissats com la seva mare, i la més gran els tenia del mateix vermell fosc que el seu pare.

Em vaig mirar la nena dels cabells lluents, i com feia esclatar les bombolles just abans que es desfessin al damunt de les rajoles humides, grises i blanques, disposades diagonalment en fileres davant de la casa. Aquesta serà un maldecap, vaig pensar.

—Es millor que les facis esclatar abans no arribin a terra —vaig dir—. Si no, aquestes rajoles s’hauran de tornar a fregar.

La més gran va abaixar la pipa. Quatre parells d’ulls em van contemplar amb una mateixa mirada que confirmava del tot que eren germanes. Hi podia veure diversos trets dels seus pares: ulls grisos, ulls marró clar, cares angulars, moviments impacients.

—¿Ets la nova minyona? —va preguntar la més gran.

—Ens han dit que vigiléssim per si et vèiem —va interrompre la dels cabells rojos i lluents abans no vaig poder respondre.

—Cornelia, vés a buscar la Tanneke —li va dir la més gran.

—Vés-hi tu, Aleydis —va ordenar Cornelia, per la seva banda, a la més petita, que se’m va quedar mirant amb uns ulls grisos ben oberts, però que no es va moure.

—Hi aniré jo. —La més gran devia haver decidit que la meva arribada era important, al capdavall.

—No, hi aniré jo. —Cornelia va saltar i va arrencar a córrer per davant de la seva germana, i em va deixar sola amb les dues nenes més tranquil·les.

Em vaig mirar la criatura que es bellugava a la falda de la segona.

—¿És el teu germà o la teva germana?

—Germà —va respondre la nena amb una veu tan suau com un coixí de plomes—. Es diu Johannes. No li diguis mai Jan. —Va dir això últim com si fos una frase familiar molt repetida.

—Molt bé. ¿I tu com et dius?

—Lisbeth. I aquesta és l’Aleydis. —La més petita em va somriure. Totes dues anaven ben polides, amb vestits marrons i davantals i còfies blanques.

—¿I la vostra germana gran?

—Maertge. No li diguis mai Maria. La nostra àvia es diu Maria. Maria Thins. Aquí és a casa seva.

El nen va començar a somicar. Lisbeth se’l va asseure al genoll i va fer-lo saltar amunt i avall.

Em vaig mirar la casa. Era més gran que la nostra, i tant, però no pas tan gran com jo tenia por que fos. Tenia dues plantes i unes golfes, mentre que la nostra només en tenia una, amb unes golfes molt petites. Era una casa cantonera, amb Molenpoort en una banda, i per això era una mica més ampla que les altres cases del carrer. Feia la impressió d’estar menys comprimida que moltes de les cases de Delft, atapeïdes en fileres estretes de maó a la vora dels canals, les xemeneies i els teulats punxeguts reflectits a l’aigua verda. Les finestres de la planta baixa d’aquella casa eren molt altes, i a la primera planta hi havia tres finestres gairebé a tocar l’una de l’altra, en comptes de dues com la resta de cases del carrer.

Des de la banda de davant de la casa, el campanar de l’Església Nova era visible a l’altre costat del canal. Una vista molt estranya per a una família catòlica, vaig pensar. Una església on no entrarien mai de la vida.

—¿Tu ets la minyona, doncs? —vaig sentir darrere meu.

La dona al pas de la porta tenia una cara ampla, gravada amb les marques d’una antiga malaltia. Tenia el nas bonyegut i irregular, i els llavis gruixuts se li comprimien per formar una boca petita. Tenia els ulls blau clar, com si hi hagués capturat el cel. Duia un vestit gris i marró amb una camisola blanca, una còfia ben lligada al clatell, i un davantal que no estava tan net com el meu. S’estava al pas de la porta, Maertge i Cornelia van haver d’esquitllar-se com van poder pels seus costats, i la dona em va mirar amb els braços plegats com si esperés un desafiament.

Ja se sent amenaçada per la meva presència, vaig pensar. Si li deixo fer, em trepitjarà.

—Em dic Griet —vaig dir, i vaig mirar-la als ulls—. Sóc la nova minyona.

La dona va canviar de postura.

—Val més que entris, doncs —va dir després d’un moment. Va recular cap a l’interior enfosquit i va deixar la porta lliure.

Vaig entrar.

El que sempre recordo d’aquella primera vegada al vestíbul de la casa són les pintures. Vaig travessar la porta, amb el meu farcell ben arrapat, i me les vaig quedar mirant. Ja n’havia vistes abans, de pintures, però mai tantes en una mateixa habitació. En vaig comptar onze. La més gran era de dos homes, gairebé despullats, que es barallaven. No vaig saber reconèixer si era una història de la Bíblia, i em vaig preguntar si podia ser un tema estrictament catòlic. Els altres quadres eren de coses més familiars: munts de fruita, paisatges, vaixells a la mar, retrats. Semblaven de diferents pintors. M’hagués agradat saber quins eren del meu nou amo. Cap no s’assemblava al que jo esperava d’ell.

Més endavant vaig descobrir que eren tots d’altres pintors: poques vegades conservava els seus quadres acabats a la casa. Era marxant d’art a més d’artista, i hi havia quadres penjats a gairebé totes les habitacions, fins i tot on dormia jo. N’hi havia més de cinquanta en total, encara que la quantitat variava amb el temps, quan els venia o els intercanviava.

—Au va, no romancegis. —La dona es va afanyar passadís avall, un passatge molt llarg que resseguia un costat de la casa fins a donar al darrere. Vaig seguir-la quan va tombar de sobte cap a l’esquerra i va entrar en una cambra. A la paret just davant meu hi penjava un quadre que era més gran que jo. Era de Crist a la creu, envoltat per la Verge Maria, Maria Magdalena i sant Joan. Vaig provar de no mirar-me’l massa fixament, però havia quedat bocabadada per la mida i el tema. «Els catòlics no són gaire diferents de nosaltres», havia dit el pare. Però nosaltres no teníem quadres com aquell a les nostres cases, ni a les nostres esglésies, ni enlloc. Ara veuria aquell quadre cada dia.

Sempre vaig pensar en aquella cambra com la cambra de la Crucifixió. Mai no m’hi vaig sentir còmoda.

El quadre em va sorprendre tant que no em vaig adonar que hi havia una dona asseguda al racó fins que va parlar.

—Sí, noia —va dir—, això deu ser una cosa que no havies vist mai. —Seia en una cadira còmoda i fumava en pipa. Les dents que n’aguantaven la tija se li havien tornat marrons, i tenia els dits tacats de tinta. La resta de la seva persona era immaculada: el vestit negre, el coll de puntes, la còfia blanca i emmidonada. Tot i que la cara arrugada se li veia severa, els ulls marró clar semblaven una mica enriolats.

Era la mena de dona gran que feia cara de ser capaç d’enterrar tothom.

És la mare de Catharina, vaig pensar tot d’una. No era només pel color dels ulls i pel rínxol gris que li fugia de la còfia, igual que a la seva filla. Tenia el posat d’algú acostumat a tenir cura dels qui no són tan capaços com ella: de tenir cura de Catharina. Ara entenia per què m’havien dut a la seva presència, i no a la de la seva filla.

Encara que semblava com si em mirés sense donar-hi importància, la seva mirada era molt atenta. Quan va empetitir els ulls em vaig adonar que coneixia tots els meus pensaments. Vaig tombar el cap perquè la còfia m’amagués la cara.

Maria Thins va fer una pipada i va esclafir una rialla.

—Ben fet, noia. Amaga bé els teus pensaments, aquí. Has vingut a treballar per a la meva filla, doncs. Ara és fora, a les botigues. La Tanneke t’ensenyarà la casa i t’explicarà què has de fer.

Vaig fer que sí amb el cap.

—Sí, senyora.

Tanneke, que s’estava dreta al costat de la senyora, se’n va anar d’una revolada. Jo vaig seguir-la, amb els ulls de Maria Thins que em cremaven l’esquena. Vaig tornar a sentir que esclafia una rialla.

Tanneke em va dur primer al darrere de la casa, on hi havia la cuina i el rentador, i dos cellers. El rentador donava a un pati minúscul ple de roba blanca que s’assecava.

—Això s’ha de planxar, de bon començament —va dir Tanneke. Jo no vaig dir res, tot i que no semblava pas que el sol de migdia hagués blanquejat prou la roba.

Em va fer tornar a entrar a dintre i va assenyalar un forat al terra d’un dels cellers, amb una escala de fusta que hi baixava.

—Dormiràs allà —va anunciar—. Ara hi deixes caure les teves coses, després ja t’instal·laràs.

De mala gana, vaig deixar caure el meu farcell en aquell forat fosc, i vaig pensar en les pedres que Agnes i Frans i jo havíem llançat al canal per despertar els monstres. Les meves coses van fer un soroll somort quan van tocar el terra de fang. Em vaig sentir com una pomera que perd la seva fruita.

Vaig seguir Tanneke un altre cop passadís avall, on hi havia les portes de totes les habitacions; moltes més que no pas a casa nostra. Al costat de la cambra de la Crucifixió on seia Maria Thins, cap a la banda del davant de la casa, hi havia una cambra més petita amb llits de criatura, orinals, cadiretes i una taula, i al damunt de la taula hi havia plats i gots de terrissa, espelmes, esmocadores i roba, tot desordenat.

—Aquí dormen les noies —va murmurar Tanneke, potser avergonyida pel desgavell.

Va tornar a agafar passadís amunt i va obrir la porta d’una cambra gran, on hi entrava la llum de les finestres de la façana, que s’escampava pel terra de rajoles vermelles i grises.

—La sala gran —va murmurar—. L’amo i la mestressa dormen aquí.

El llit tenia cortinatges de seda verda. Hi havia més mobles: un gran armari amb incrustacions de banús, una taula de fusta clara a tocar de les finestres amb unes quantes cadires de cuiro espanyol al voltant. Però un altre cop van ser els quadres, el que més em va impressionar. En aquella cambra n’hi penjaven més que en cap altre lloc. En silenci, vaig comptar-ne dinou. La majoria eren retrats: devien ser membres de les dues famílies. També hi havia un quadre de la Verge Maria, i un dels tres reis adorant al Nen Jesús. Me’ls vaig mirar tots dos amb inquietud.

—Ara, cap a dalt. —Tanneke va pujar primera les escales costerudes, i llavors es va tocar els llavis amb un dit. Jo vaig pujar fent tan poc soroll com vaig poder. A dalt, vaig mirar al voltant i vaig veure la porta tancada. Al seu darrere hi havia un silenci que vaig saber que era ell.

Em vaig quedar allà, amb els ulls clavats a la porta, sense atrevir-me a moure’m per si s’obria i ell en sortia.

Tanneke se’m va acostar i va xiuxiuejar:

—Tu netejaràs allà dins, la mestressa jove ja t’ho explicarà després. I aquestes habitacions —va assenyalar les portes cap a la banda del darrere de la casa— són les habitacions de la meva mestressa. Allà només hi entro jo, a netejar.

Vam baixar sense fer enrenou. Quan vam tornar a ser al rentador, Tanneke va dir:

—T’has d’encarregar de fer la bugada de tota la casa. —Va assenyalar un gran munt de roba; tenien la bugada molt endarrerida. M’hauria d’afanyar, per posar-ho tot al dia—. Hi ha una cisterna a la cuina, però val més que l’aigua de rentar l’agafis del canal… En aquesta part del poble és prou neta.

—Tanneke —vaig dir en veu baixa—, ¿ho has estat fent tot tu sola? ¿Cuinar i netejar i rentar la roba?

Havia triat les paraules adients.

—I anar a comprar segons què. —Tanneke va inflar-se, orgullosa de la seva capacitat de treball—. La mestressa jove s’encarrega de comprar-ho gairebé tot, és clar, però no pot veure ni la carn crua ni el peix, quan està encinta. I això passa sovint —va afegir amb un xiuxiueig—. Aniràs a la Llotja de la Carn i a les parades del peix. Serà una altra de les teves feines.

I dit això em va deixar amb la bugada. Comptant-me a mi, ara hi havia deu persones a la casa, i una era un nadó que embrutiria més roba que tota la resta. Hauria de fer la bugada cada dia, les mans em quedarien encetades i resseques pel sabó i l’aigua, la cara vermella pel vapor, l’esquena em faria mal de tant aixecar roba xopa, la planxa em cremaria els braços. Però era nova i era jove: calia esperar que em toquessin les feines més dures.

La roba havia d’estar en remull tot un dia abans de poder rentar-la. Al celler que donava al soterrani vaig trobar dues olles grans de peltre i un bullidor de coure. Vaig agafar les olles i vaig travessar tot el passadís fins a la porta d’entrada.

Les nenes estaven assegudes al banc. Ara Lisbeth tenia la pipa de fer bombolles mentre Maertge donava al petit Johannes pa sucat amb llet. Cornelia i Aleydis caçaven bombolles. Quan vaig sortir de la casa totes quatre es van aturar i em van mirar amb expectació.

—Ets la minyona nova —va declarar la nena dels cabells rojos i lluents.

—Sí, Cornelia.

Cornelia va collir una pedreta i va llançar-la al canal. Tenia unes esgarrinxades llargues al braç: devia haver empipat el gat de la casa.

—¿On dormiràs? —va preguntar Maertge, mentre es fregava els dits enganxosos al davantal.

—Al soterrani.

—Ens agrada el soterrani —va dir Cornelia—. Anem-hi a jugar!

Va entrar corrents, però no va arribar gaire lluny.

Quan va veure que ningú no la seguia, va tornar a sortir, amb cara d’enuig.

—Aleydis —vaig dir, i vaig allargar la mà cap a la nena més petita—, ¿m’ensenyaràs on s’agafa l’aigua del canal?

Ella em va agafar la mà i em va mirar. Els seus ulls eren com dues monedes grises i brillants. Vam travessar el carrer, Cornelia i Lisbeth al darrere. Aleydis em va portar fins a les escales que baixaven cap a l’aigua. Quan vam arribar a la vora, li vaig agafar la mà més fort, igual que havia fet anys enrere amb Frans i Agnes sempre que teníem l’aigua a prop.

—No t’acostis a la vora —vaig ordenar. Aleydis, obedient, va recular un pas. Però Cornelia em va seguir escales avall quan vaig baixar les olles.

—Cornelia, ¿em vols ajudar a portar l’aigua? Si no, torna a pujar amb les teves germanes.

Em va mirar, i llavors va fer el pitjor que podia fer. Si hagués posat mala cara o hagués cridat, jo hauria sabut que l’havia dominada. Però en comptes de fer això, va riure.

Vaig girar-me i li vaig clavar una bufa. La cara se li va posar ben vermella, però no va plorar. Va pujar les escales corrents. Aleydis i Lisbeth em van mirar amb solemnitat.

Llavors vaig tenir un pressentiment. Amb la seva mare serà igual, vaig pensar, però a ella no la podré bufetejar.

Vaig omplir les olles i les vaig pujar escales amunt. Cornelia havia desaparegut. Maertge encara estava asseguda amb Johannes. Vaig portar una olla cap dins, vaig anar a la cuina, vaig revifar el foc, vaig omplir el bullidor i el vaig posar a escalfar.

Quan vaig tornar a sortir Cornelia era a fora una altra vegada, amb la cara ben encesa. Les nenes jugaven amb baldufes a les rajoles grises i blanques. Cap no em va mirar.

L’olla que havia deixat a fora no hi era. Vaig mirar al canal i vaig veure que flotava, cap per avall, massa lluny per poder-la arreplegar des de les escales.

—Sí, seràs un maldecap —vaig murmurar. Vaig buscar pel voltant un pal, per provar de pescar-la, però no en vaig trobar cap. Vaig tornar a omplir l’altra olla i vaig dur-la cap dins, amb el cap girat cap a l’altre costat perquè les nenes no em poguessin veure la cara. Vaig deixar l’olla al costat del bullidor, al foc. Llavors vaig tornar a sortir, aquest cop amb una escombra.

Cornelia tirava pedres a l’olla, segurament amb l’esperança de fer-la enfonsar.

—Et clavaré una altra bufa si no pares.

—Ho diré a la mare. Les minyones no ens poden clavar bufes. —Cornelia va tirar una altra pedra.

—¿Haig d’explicar a la teva àvia què has fet?

La por va passar per la cara de Cornelia. Va deixar anar les pedres que tenia a la mà.

Una barca passava pel canal, venia de la banda de l’Ajuntament. Vaig reconèixer l’home que la menava, l’havia vist aquell mateix matí; havia descarregat els seus maons i ara la barca flotava molt més alta. Va somriure quan em va veure.

Em vaig enrojolar.

—Sisplau, senyor —vaig començar a dir—, ¿em pot ajudar a agafar l’olla?

—Ah, ara sí que em mires, ¿eh?, perquè ara et faig falta. Quin canvi!

Cornelia s’ho mirava amb curiositat.

Vaig empassar saliva.

—No hi arribo des d’aquí. Potser vostè podria…

L’home es va ajupir, va arreplegar l’olla, en va buidar l’aigua i me la va oferir. Jo vaig baixar les escales corrents i vaig agafar-la.

—Gràcies. Li estic molt agraïda.

Ell no deixava anar l’olla.

—¿No em dónes res més? ¿Ni un petó? —Va allargar la mà i em va estirar la màniga. Jo vaig apartar el braç d’una estrebada i li vaig arrencar l’olla de les mans.

—Aquest cop no —vaig dir amb tota la frivolitat que vaig poder. Mai no n’havia sabut, de parlar d’aquella manera.

Ell va riure.

—Ara buscaré olles cada cop que passi per aquí, ¿eh, senyoreta? —Va picar l’ullet a Cornelia—. Olles i petons. —Va agafar la perxa i va empènyer la barca canal avall.

Quan vaig pujar les escales fins al carrer em va semblar que veia un moviment a la finestra del mig de la primera planta, la cambra on era ell. Vaig mirar bé, però només vaig poder veure el cel reflectit als vidres.

* * *

Catharina va tornar mentre jo despenjava la roba neta al pati. Primer vaig sentir les seves claus, que dringaven al passadís. Li penjaven just per dessota la cintura, un gran manyoc que li ballava al damunt del maluc. Tot i que a mi em van semblar molt incòmodes, ella les duia amb gran orgull. Llavors vaig sentir-la a la cuina, que donava ordres a Tanneke i al noi que li havia carretejat tot el que havia comprat a les botigues. Va parlar amb duresa a tots dos.

Jo vaig continuar despenjant i plegant llençols, bolquers, coixineres, tovalles, camises, camisoles, davantals, mocadors, colls, còfies. Ho havien estès de qualsevol manera, tan apilonat que la roba encara estava humida a segons quines parts. I no havien ben sacsejat les peces, i per això hi havia arrugues a tot arreu. Hauria d’estar-me gairebé tot el dia planxant, per poder-ho deixar presentable.

Catharina va aparèixer a la porta, amb cara d’estar molt acalorada i cansada, tot i que el sol encara no havia arribat al punt més alt. La camisola li sortia, bufada, per la part de dalt del vestit blau, i la bata verda que hi duia al damunt ja estava arrugada. Tenia els cabells rossos més arrissats que mai, sobretot perquè no duia cap còfia, que els hauria pogut allisar una mica. Els rínxols es barallaven amb les pintes que els havien recollit en un monyo.

Feia cara de necessitar seure tranquil·lament una estona a la vora del canal, on la visió de l’aigua pogués calmar-la i refrescar-la.

No estava segura de com havia de comportar-me amb ella; mai no havia fet de minyona, jo, ni n’havíem tingut mai cap, a casa. Al nostre carrer no hi havia criats. Ningú no s’ho podia permetre. Vaig deixar la roba que estava plegant en un cistell, i vaig saludar amb una inclinació del cap.

—Bon dia, senyora.

Va arrugar el front i vaig adonar-me que hauria d’haver deixat que ella parlés primer. Hauria d’anar amb més compte.

—¿La Tanneke t’ha ensenyat la casa? —va dir.

—Sí, senyora.

—Doncs ara ja sabràs què has de fer i ho faràs. —Va dubtar, com si no trobés les paraules, i se’m va acudir que ella tenia tan poca noció de fer-me de mestressa com jo de fer-li de minyona. Tanneke segurament ho havia après tot a les ordres de Maria Thins, i encara la obeïa en tot, per moltes coses que li digués Catharina.

Hauria d’ajudar-la sense que es notés que ho feia.

—La Tanneke m’ha explicat que a més de fer la bugada, vostè vol que vagi a buscar la carn i el peix, senyora —vaig suggerir amb delicadesa.

Catharina es va animar.

—Sí. Ella t’hi portarà quan hagis acabat de fer la bugada. Després hi aniràs cada dia tu sola. I aniràs a fer més encàrrecs, quan ho necessiti —va afegir.

—Sí, senyora. —Vaig esperar. No va dir res més, i jo vaig despenjar de l’estenedor una camisa d’home, de fil.

Catharina es va mirar la camisa.

—Demà —va anunciar mentre jo la plegava—, t’ensenyaré on has de netejar, a dalt. Aviat…, a primera hora del matí. —Abans no vaig poder respondre, va desaparèixer a l’interior de la casa.

Quan vaig haver entrat la bugada, vaig trobar la planxa, la vaig netejar, i vaig posar-la a escalfar al foc. Tot just havia començat a planxar quan va venir Tanneke i em va donar un cabàs per anar a comprar.

—Ara anirem a la carnisseria —va dir—. Aviat necessitaré la carn. —Jo l’havia sentit remenar a la cuina i havia sentit olor de xirivies rostides.

A davant de la casa, Catharina estava asseguda al banc, amb Lisbeth en un tamboret davant seu i Johannes adormit en un bressol. Raspallava els cabells de Lisbeth i buscava polls. Al seu costat, Cornelia i Aleydis cosien.

—No, Aleydis —deia Catharina—, has de tibar el fil, no està gens tibat. Ensenya-l’hi, Cornelia.

No se m’hagués acudit mai que poguessin estar tan tranquil·les, totes plegades.

Maertge va venir corrents del canal.

—¿Aneu a la carnisseria? ¿Que hi puc anar, mama?

—Només si t’estàs sempre amb la Tanneke i li fas cas.

Em va agradar que vingués Maertge. Tanneke encara em tenia recel, però Maertge era alegre i moguda i va facilitar que l’ambient fos amistós.

Vaig preguntar a Tanneke quant de temps feia que treballava per a Maria Thins.

—Ah, molts anys —va dir—. Uns quants anys abans que l’amo i la mestressa jove es casessin i vinguessin a viure aquí. Vaig començar quan tenia la teva edat. ¿Quina edat tens?

—Setze.

—Jo vaig començar quan en tenia catorze —va replicar Tanneke, triomfal—. He treballat aquí la meitat de la meva vida.

Jo no hauria dit una cosa com aquella amb tant d’orgull. La feina l’havia fet envellir i semblava que tingués força més anys que no pas vint-i-vuit.

La Llotja de la Carn estava just darrere de l’Ajuntament, al sud i a l’oest de la Plaça del Mercat. A dins hi havia trenta-dues parades; a Delft hi havia hagut trenta-dos carnissers des de feia generacions. Estava ple de mestresses de casa i minyones que triaven, regatejaven i compraven per a les seves famílies, i homes que carretejaven carcasses amunt i avall. Les serradures del terra xuclaven la sang i s’enganxaven a les sabates i a les vores dels vestits. A l’aire s’hi sentia la fortor de la sang, que sempre m’havia fet estremir, tot i que en una determinada època hi havia anat cada setmana, i ja m’hauria d’haver acostumat a la sentor. Però estava contenta de ser en un lloc conegut. Quan vam passar per entre les parades, el carnisser a qui compràvem la carn abans de l’accident del meu pare em va cridar. Li vaig somriure, feliç de veure una cara coneguda. Era la primera vegada que somreia en tot aquell dia.

Era estrany conèixer tanta gent nova i veure tantes coses noves, tot en un matí, i fer-ho lluny de tot el que m’era familiar i que havia estat la meva vida fins llavors. Abans, si coneixia a algú de nou, sempre estava envoltada de la família i els veïns. Si anava a un lloc nou, hi anava amb Frans o amb la mare o el pare, i no em sentia amenaçada. El fil nou quedava entreteixit amb el vell, com el sargit d’un mitjó.

Frans em va dir no gaire després d’haver començat com a aprenent que havia estat a punt de fugir, no pas per la feina, sinó perquè no podia suportar haver d’enfrontar-se amb tantes coses estranyes un dia rere l’altre. Si va continuar on era, va ser perquè sabia que el pare s’havia gastat tots els estalvis per pagar-li la quota d’aprenent, i que el faria tornar de seguida a la fàbrica si es presentava a casa. A més, encara trobaria moltes més coses estranyes al món exterior si se n’anava a un altre lloc.

—El vindré a veure —vaig xiuxiuejar al carnisser— quan estigui sola. —I llavors vaig córrer per atrapar Tanneke i Maertge.

S’havien aturat en una parada de més avall. Aquell carnisser era un home atractiu, amb uns rínxols rossos que li grisejaven i uns ulls blaus lluents.

—Pieter, aquesta és la Griet —va dir Tanneke—. Ara vindrà ella, a buscar-nos la carn. Ens ho apuntes al compte, com sempre.

Vaig provar de no apartar-li els ulls de la cara, però no vaig poder evitar de mirar-me el davantal tacat de sang que duia. El nostre carnisser sempre es posava un davantal net quan venia, i se’l canviava quan se li embrutia de sang.

—Ah. —Pieter em va mirar de cap a peus com si jo fos un pollastre grassonet que s’estigués rumiant de rostir—. ¿Què et ve de gust, avui, Griet?

Vaig mirar-me Tanneke.

—Quatre lliures de costelles i una lliura de llengua —va demanar.

Pieter va somriure.

—¿Què us en sembla, senyoreta? —va dir a Maertge—. ¿Oi que tinc la millor llengua de tot Delft?

Maertge va fer que sí i va riure mentre es mirava el desplegament de peces, costelles, llengua, peus de porc, salsitxes.

—Aviat sabràs, Griet, que tinc la millor carn i les balances més honestes de tota la llotja —va comentar Pieter mentre pesava la llengua—. No tindràs cap queixa de mi.

Em vaig mirar el seu davantal i vaig empassar saliva. Pieter va posar les costelles i la llengua al cabàs que duia jo, em va picar l’ullet i va començar a despatxar al pròxim client.

Després vam anar a les parades del peix, just al costat de la Llotja de la Carn. Les gavines voleiaven per damunt de les parades, esperaven els caps i les tripes de peix que els peixaters llençaven al canal. Tanneke em va presentar el seu peixater; tampoc no era el mateix que teníem nosaltres. Cada dia havia d’alternar entre la carn i el peix.

Quan vam anar-nos-en, jo no volia tornar a la casa, amb Catharina i les nenes assegudes al banc. Me’n volia tornar a casa meva. Volia entrar a la cuina de la meva mare i oferir-li el cabàs ple de costelles. Feia mesos que no menjàvem carn.

* * *

Catharina pentinava Cornelia quan vam tornar. No em van dir ben res. Vaig ajudar a Tanneke a preparar el dinar, a girar la carn a la graella, a portar coses a la taula de la sala gran, a tallar el pa.

Quan el menjar va estar a punt les nenes van entrar, Maertge va anar a ajudar Tanneke a la cuina mentre les altres s’asseien a la sala gran. Jo acabava de desar la llengua al barril de la carn, en un dels cellers —Tanneke l’havia deixada fora i el gat gairebé se l’havia endut—, quan ell va entrar a la casa i es va quedar dret al portal, amb barret i capa, al capdavall d’aquell passadís tan llarg. Jo em vaig quedar quieta i ell es va aturar un moment; la llum li venia pel darrere, i no li podia veure la cara. No sabia si mirava passadís avall, cap a mi. Un moment després va desaparèixer, a dins de la sala gran.

Tanneke i Maertge van servir mentre jo vigilava el petit a la cambra de la Crucifixió. Quan Tanneke va acabar, va venir on era jo i vam menjar i beure el mateix que la família: costelles, xirivies, pa, i gerres de cervesa. Encara que la carn de Pieter no era pas millor que la del carnisser de casa, va ser molt benvinguda, després de tant de temps sense tastar-la. El pa era de sègol, no pas com el pa moreno barat que menjàvem a casa, i la cervesa tampoc no estava tan aigualida.

Aquell dia no vaig servir el dinar a la família, i per tant no el vaig veure, a ell. De tant en tant li sentia la veu, gairebé sempre en conversa amb la de Maria Thins. Pel to de les veus, estava ben clar que s’entenien molt bé.

Després de dinar Tanneke i jo vam recollir-ho tot, i després vam fregar el terra de la cuina, el rentador i els cellers. Les parets de la cuina i el rentador eren de rajoles blanques, i la llar era de rajoles blanques i blaves de Delft amb ocells pintats en una banda, vaixells en una altra, i soldats en una altra. Vaig estudiar-les amb atenció, però cap no l’havia pintat el meu pare.

Vaig estar-me gairebé tota la resta del dia planxant al rentador, de tant en tant feia una pausa per revifar el foc, anar a buscar llenya, o sortir al pati per fugir de la calor. Les nenes jugaven a dins i a fora de la casa, a vegades venien a mirar-me i a remenar el foc, un cop van burxar Tanneke quan van trobar-la adormida al costat, a la cuina, amb Johannes de quatre grapes als seus peus. Se les veia una mica intranquil·les amb mi; potser es pensaven que les bufetejaria. Cornelia em va mirar malament i no va estar-se gaire estona al rentador, però Maertge i Lisbeth van agafar la roba que havia planxat i van desar-la a l’armari de la sala gran. La seva mare hi dormia.

—L’últim mes abans no arribi el nen s’estarà al llit gairebé tot el dia —va confiar-me Tanneke—, amb tot de coixins al voltant.

Maria Thins se n’havia anat a dalt, a les seves habitacions, després de dinar. Una vegada, però, vaig sentir-la al passadís i quan vaig alçar els ulls la vaig veure dreta al pas de la porta, que em mirava. No va dir res, i jo vaig començar a planxar una altra vegada i vaig fer com si ella no hi fos. Un moment després, de cua d’ull, vaig veure que assentia amb el cap i se n’anava, arrossegant els peus.

Ell tenia un convidat a dalt; vaig sentir dues veus masculines que pujaven. Després, quan vaig sentir que baixaven, vaig treure el nas per la porta per veure’ls sortir. L’home que l’acompanyava era rodanxó i duia al barret una ploma blanca i llarga.

Quan es va fer fosc vam encendre espelmes, i Tanneke i jo vam sopar pa i formatge i cervesa amb les nenes a la cambra de la Crucifixió, mentre els altres menjaven llengua a la sala gran. Jo vaig anar amb molt de compte a l’hora d’asseure’m d’esquenes a l’escena de la Crucifixió. Estava tan cansada que amb prou feines podia pensar. A casa hi treballava igual de dur, però mai no m’havia semblat tan cansat com fer-ho en aquella casa estranya on tot era nou i jo sempre estava en tensió i ben seriosa. A casa sempre havia pogut riure amb la mare o amb Agnes o amb Frans. Aquí no podia riure amb ningú.

Encara no havia ni vist el soterrani on havia de dormir. Em vaig endur una espelma, però estava massa cansada per buscar-hi gaire res tret d’un llit, un coixí i una manta. Vaig deixar la trapa del celler oberta perquè em pogués arribar l’aire fresc, em vaig treure les sabates, la còfia, el davantal i el vestit, vaig resar breument i em vaig acotxar. Estava a punt d’apagar l’espelma quan em vaig adonar del quadre que hi havia penjat als peus del llit. Em vaig incorporar, ben desperta.

Era una altra pintura de Crist a la Creu, més petita que la de dalt, però encara més anguniosa. Crist tirava el cap endarrere pel dolor, i Maria Magdalena tenia els ulls en blanc. Em vaig ajaure amb cautela, incapaç de treure els ulls del quadre. No em podia imaginar capaç de dormir a la mateixa habitació on hi hagués aquella pintura. Volia despenjar-la però no m’atrevia. A la fi vaig apagar l’espelma; no em podia permetre malgastar espelmes el meu primer dia a la casa nova. Em vaig tornar a ficar al llit, amb els ulls clavats al lloc on sabia que hi havia penjat el quadre.

Aquella nit vaig dormir malament, cansada com estava. Em vaig despertar sovint, buscant el quadre. Encara que a la paret no hi podia veure res, tenia tots els detalls gravats al cervell. A la fi, quan començava a clarejar, el quadre va tornar a aparèixer i vaig estar segura que la Verge Maria em mirava.

* * *

Quan em vaig aixecar al matí vaig provar de no mirar el quadre, i vaig estudiar el contingut del soterrani amb la llum apagada que entrava per la trapa del celler. No hi havia gran cosa per veure: unes quantes cadires entapissades apilonades, unes altres cadires trencades, un mirall i dos quadres més, tots dos natures mortes, recolzats a la paret. ¿Se n’adonaria algú, si canviava la Crucifixió per una natura morta?

Cornelia se n’adonaria. I ho diria a la seva mare.

Jo no sabia què pensava Catharina —o ningú dels altres— del fet que jo fos protestant. Era una sensació curiosa, ser-ne conscient jo mateixa. Era la primera vegada que estava en inferioritat numèrica.

Vaig girar l’esquena al quadre i vaig pujar per l’escala. Les claus de Catharina dringaven a la banda de davant de la casa i vaig anar a trobar-la. Es movia lentament, com si estigués mig adormida, però va fer l’esforç de dreçar-se quan em va veure. Va pujar les escales, a poc a poc, ben agafada a la barana per poder hissar el seu pes.

A dalt va buscar entre el manyoc de claus i va obrir la porta de l’estudi. La cambra era fosca, els finestrons estaven tancats; podia veure ben poca cosa, amb la llum minsa que entrava per les esquerdes dels porticons. La cambra feia una olor neta, intensa, d’oli de llinosa, que em recordava la roba del meu pare quan arribava a la nit de la fàbrica de rajoles. Era una olor de fusta i fenc acabat de segar, tot barrejat.

Catharina va quedar-se al pas de la porta. Jo no m’atrevia a entrar abans que ella. Després d’un instant incòmode, em va ordenar:

—Obre els finestrons, doncs. La finestra de l’esquerra, no. Només la del mig i la de la punta. I només la part de baix de la finestra del mig.

Vaig travessar la cambra cap a la finestra del mig, i vaig passar pel costat d’un cavallet i una cadira. Vaig obrir la part de baix de la finestra, i després vaig obrir els finestrons. No em vaig mirar el quadre que hi havia al cavallet; no pas amb Catharina vigilant-me des de la porta.

Hi havia una taula a tocar de la finestra de la dreta, amb una cadira al racó. El respatller i el seient de la cadira eren de cuiro amb flors grogues i fulles gravades.

—No moguis res de tot allò —em va recordar Catharina—. És el que està pintant.

Fins i tot de puntetes, jo era massa baixa per arribar a la finestra i els finestrons de dalt. Hauria de pujar a dalt de la cadira, però no ho volia fer davant d’ella. Em posava nerviosa, esperant al pas de la porta que jo cometés algun error.

Vaig rumiar què podia fer.

Em va salvar el nen: va començar a bramar al pis de baix. Catharina va bellugar-se, frisosa. Mentre jo dubtava, ella es va impacientar i a la fi se’n va anar a veure què tenia Johannes.

De seguida vaig pujar a dalt de l’estructura de fusta de la cadira, amb molt de compte; vaig obrir la finestra de dalt, vaig allargar la mà i vaig obrir els finestrons d’una empenta. Vaig espiar a baix al carrer, i vaig veure Tanneke que fregava els rajols de davant de la casa. Ella no em va veure, però un gat que trepitjava les rajoles humides, al seu darrere, es va aturar i va alçar el cap.

Vaig obrir la finestra de baix i els finestrons, i vaig baixar de la cadira. Alguna cosa es va moure davant meu i vaig quedar immòbil. El moviment es va aturar. Era jo, reflectida en un mirall que penjava a la paret entre les dues finestres obertes. Em vaig contemplar. Tot i que tenia una expressió neguitosa, culpable, la llum em banyava la cara, i això feia que la pell em resplendís. Vaig mirar-me aquella imatge, sorpresa, i després me’n vaig apartar.

Ara que tenia un moment vaig examinar l’habitació. Era una cambra gran, quadrada, no tan llarga com la sala gran de baix. Amb les finestres obertes era lluminosa i airejada, amb parets emblanquinades i rajoles grises i blanques de marbre al terra, les més fosques disposades en una pauta de creus quadrades. Una filera de rajoles de Delft pintades amb cupidons resseguia el capdavall de les parets per protegir l’emblanquinat dels nostres fregalls. No eren del meu pare.

Tot i que era una cambra gran, hi havia molt pocs mobles. El cavallet i la cadira davant de la finestra del mig, i la taula col·locada davant de la finestra, al racó de la dreta. A més de la cadira on havia pujat jo, n’hi havia una altra al costat de la taula, de cuiro llis amb tatxes de llautó i dos caps de lleó tallats al capdamunt dels pals del respatller. A la paret del fons, darrere el cavallet i la cadira, hi havia un moble petit, amb calaixos tancats i a dalt de tot uns quants pinzells i una espàtula amb una fulla en forma de diamant, al costat d’unes paletes netes. A tocar del moble hi havia una taula amb papers i llibres i gravats. Hi havia dues cadires més amb caps de lleó contra la paret, a prop de la porta.

Era una cambra ben ordenada, sense el desgavell de la vida diària. No s’assemblava a cap de les altres habitacions, com si estigués en una casa del tot diferent. Amb la porta tancada seria difícil sentir els crits de la mainada, la dringadissa de les claus de Catharina, l’enrenou de les nostres escombres.

Vaig agafar l’escombra, la galleda d’aigua i el drap de la pols i vaig començar a netejar. Primer, el racó on estava muntada l’escena del quadre, on sabia que no havia de moure res de lloc. Em vaig agenollar al damunt de la cadira per treure la pols de la finestra que m’havia costat tant d’obrir, i de la cortina groga que hi havia penjada en una banda, al racó, gairebé sense tocar-la per no destorbar-ne els plecs. Els vidres eren bruts i caldria fregar-los amb aigua calenta, però no sabia si ell els volia nets. Ho hauria de preguntar a Catharina.

Vaig treure la pols de les cadires, vaig fregar les tatxes de llautó i els caps de lleó. Feia temps que la taula no es netejava com calia. Algú havia fregat al voltant dels objectes allà disposats —un pinzell d’empolvorar, un bol de peltre, una carta, un gerro negre de ceràmica, roba blava amuntegada en una banda i que penjava de la vora de la taula—, però calia moure’ls per poder netejar bé. Ho havia dit la mare, hauria de trobar la manera de moure les coses i tornar-les a deixar exactament al mateix lloc, com si no les hagués tocat.

La carta era a prop de la punta de la taula. Si resseguia amb el polze una vora del paper, amb el dit del mig una altra, i fixava la mà amb el dit petit cargolat sota la vora de la taula, podria apartar la carta, treure la pols, i tornar-la a col·locar justament al lloc que indicava la meva mà.

Vaig situar els dits i vaig agafar alè, i llavors vaig apartar la carta, vaig netejar i vaig tornar-la a col·locar en un únic moviment ràpid. No estava segura de per què trobava que ho havia de fer ràpid. Vaig allunyar-me una mica de la taula. Semblava que la carta estava al lloc adient, encara que l’únic que ho podia dir de debò era ell.

De tota manera, si aquella havia de ser la meva prova, més valia que ho enllestís.

Vaig mesurar amb la mà la distància entre la carta i el pinzell, llavors vaig disposar els dits en diversos punts al voltant d’una banda del pinzell. Vaig apartar-lo, vaig netejar, vaig tornar a col·locar-lo, i vaig mesurar l’espai entre el pinzell i la carta. Vaig fer el mateix amb el bol.

Aquesta era la manera de netejar sense que semblés que canviava res de lloc. Mesurava cada cosa en relació amb els objectes que tenia al voltant i l’espai que els separava. Les coses petites al damunt de la taula eren fàcils, els mobles eren més difícils: amb les cadires feia servir els peus, els genolls, i a vegades les espatlles i la barbeta.

No sabia què fer amb la roba blava apilonada de qualsevol manera al damunt de la taula. No podria reproduir exactament els plecs si tocava la roba. De moment, vaig deixar-la estar, amb l’esperança que el primer o el segon dia ell no se n’adonés, fins que jo pogués trobar la manera de netejar-la.

A la resta de la cambra no havia d’anar amb tant de compte. Vaig treure la pols i vaig escombrar i vaig fregar —el terra, les parets, les finestres, els mobles— amb la satisfacció d’enfrontar-me amb una habitació que necessitava una bona neteja. Al racó del fons, davant per davant de la taula i la finestra, hi havia una porta que donava a un magatzem, ple de quadres i teles, cadires, baguls, plats, orinals, un penjador i una filera de llibres. Allà també hi vaig netejar, vaig desar bé les coses perquè tot quedés més ordenat.

Durant tota aquella estona havia evitat de netejar al voltant del cavallet. No sabia per què, però em neguitejava veure el quadre que hi reposava. Al final, però, no vaig tenir cap més remei. Vaig treure la pols a la cadira que hi havia davant del cavallet, i després vaig començar a treure la pols del cavallet, provant de no mirar-me el quadre.

Quan vaig entrellucar el setí groc, però, em vaig haver d’aturar.

Encara em mirava el quadre quan Maria Thins va parlar.

—No és una cosa que es vegi cada dia, ¿oi?

No l’havia sentida entrar. Era a la porta, una mica encongida, amb un vestit negre de roba bona i un coll de puntes.

Jo no sabia què dir i no vaig poder-ho evitar: em vaig tornar a mirar el quadre.

Maria Thins va riure.

—No ets la primera persona que oblida les bones maneres davant d’un dels seus quadres, noia. —Va acostar-se—. Sí, aquest li ha sortit molt bé. És la dona de van Ruijven. —Vaig reconèixer el nom del mecenes que havia mencionat el meu pare—. No és una bellesa, però ell fa que ho sigui —va afegir—. En traurà un bon preu.

Com que era el primer quadre d’ell que veia, sempre l’he recordat millor que els altres, fins i tot millor que aquells que vaig veure créixer des de la primera capa de pintura de base fins als últims retocs.

Hi havia una dona dreta davant d’una taula, que es mirava en un mirall a la paret, de manera que es veia de perfil. Duia un mantell de setí groc amb la vora d’ermini blanc, i una cinta vermella de cinc puntes als cabells, que llavors estava molt de moda. Una finestra la il·luminava des de l’esquerra, la llum li resseguia la corba delicada del front i del nas. Es lligava un enfilall de perles al coll, tenia les cintes agafades i les mans suspeses en l’aire. Absorta amb la seva imatge al mirall, no semblava conscient que algú se la mirava. Darrere seu, en una paret blanca i brillant, hi havia un mapa vell; en primer terme, fosca, la taula amb la carta, el pinzell i la resta de coses al voltant de les quals jo havia netejat.

Vaig desitjar vestir aquell mantell i aquelles perles. Vaig desitjar conèixer l’home que havia pintat així aquella dona.

Vaig pensar que jo també m’havia mirat al mirall, aquell mateix matí, i vaig avergonyir-me’n.

Maria Thins semblava prou satisfeta d’estar-se allà dreta, al meu costat, i contemplar el quadre. Es feia estrany veure’l amb l’escena que reproduïa just al darrere. Després d’haver-los netejat, ja em coneixia tots els objectes de la taula, i la seva relació entre ells: la carta a la punta, el pinzell al costat del bol de peltre, la roba blava amuntegada al voltant del gerro de ceràmica. Tot semblava exactament el mateix, però més net i més pur. Deixava en ridícul la neteja que havia fet jo.

Llavors vaig veure una diferència. Vaig respirar fondo.

—¿Què passa, noia?

—Al quadre no hi ha caps de lleó a la cadira del costat de la dona —vaig dir.

—No. També hi havia hagut un llaüt, en aquella cadira. Fa molts canvis. No pinta només el que veu, sinó el que convé. Digues, noia, ¿et sembla que aquest quadre està acabat?

Me la vaig mirar. La pregunta devia ser enganyosa, però no em vaig poder imaginar cap canvi que pogués millorar la pintura.

—¿No ho està? —vaig vacil·lar.

Maria Thins va esbufegar.

—Fa tres mesos que hi treballa. M’imagino que encara hi estarà dos mesos més. Canviarà coses. Ja ho veuràs. —Va fer un cop d’ull a tot el voltant—. Ja ho has netejat tot, ¿oi? Doncs au, vés, noia…, vés a fer més feina. Ell vindrà aviat, a veure com ho has fet.

Em vaig mirar el quadre per última vegada, però pel fet d’estudiar-lo amb tanta atenció vaig notar que alguna cosa em defugia. Era com mirar una estrella al cel nocturn: si en mirava una directament, amb prou feines podia veure-la, però si la mirava de cua d’ull, es feia molt més brillant.

Vaig recollir l’escombra, la galleda i el drap. Quan vaig sortir de la cambra, Maria Thins encara estava dreta davant del quadre.

* * *

Vaig omplir les olles al canal i vaig posar-les al foc, i llavors vaig anar a buscar Tanneke. Era a la cambra on dormien les nenes, ajudava Cornelia a vestir-se mentre Maertge ajudava Aleydis, i Lisbeth es vestia tota sola. Tanneke no estava de bon humor, només em va mirar per poder-me ignorar millor mentre jo li provava de parlar. Em vaig haver de posar directament davant seu perquè em mirés.

—Tanneke, me’n vaig a les parades del peix. ¿Què vols que porti?

—¿Tan aviat? Sempre hi anem més tard. —Tanneke encara no em volia mirar. Lligava cintes blanques als cabells de Cornelia, i en feia estrelles de cinc puntes.

—No tinc res a fer fins que s’escalfi l’aigua i he pensat que hi podia anar ara —vaig respondre, ben senzillament. No vaig afegir que les millors peces s’aconsegueixen ben aviat, encara que el carnisser o el peixater prometin reservar bon material per a la família. Ja ho devia saber—. ¿Què vols que porti?

—Avui no em ve de gust peix. Vés al carnisser a buscar una espatlla de xai. —Tanneke va acabar de lligar les cintes i Cornelia va fer un salt i em va passar corrents pel costat. Tanneke em va girar l’esquena i va començar a buscar alguna cosa a dins d’un bagul. Vaig mirar un moment la seva esquena ampla, el marró grisenc del vestit ben tibat.

Estava gelosa de mi. Jo havia netejat l’estudi, on ella no podia entrar, on es veu que ningú no podia entrar, tret de mi i de Maria Thins.

Quan Tanneke es va redreçar, amb un capell a la mà, va dir:

—L’amo em va pintar una vegada, ¿no ho sabies? Em va pintar amb una gerra de llet. Tothom va dir que era el seu millor quadre.

—M’agradaria veure’l —vaig respondre—. ¿Encara és aquí?

—Ah, no, el va comprar van Ruijven.

Vaig rumiar un moment.

—Llavors, un dels homes més rics de Delft té el plaer de mirar-te cada dia.

Tanneke va somriure, la cara gravada se li va fer encara més ampla. Les paraules adients li canviaven l’humor de seguida. A mi em tocava trobar aquelles paraules.

Vaig fer mitja volta per anar-me’n abans que les coses no tornessin a agrir-se.

—¿Puc venir amb tu? —va demanar Maertge.

—¿I jo? —va afegir Lisbeth.

—Avui no —vaig dir, ferma—. Mengeu alguna cosa i ajudeu la Tanneke. —No volia que les nenes agafessin per costum acompanyar-me. Utilitzaria aquell privilegi com a recompensa per haver-me obeït.

També tenia moltíssimes ganes de caminar tota sola per carrers coneguts, sense tenir un record constant de la meva nova vida que xerrés sense parar al meu costat. Quan vaig trepitjar la Plaça del Mercat, després de deixar enrere el Racó dels Papistes, vaig respirar fondo. No m’havia adonat que mentre estava amb la família sempre aguantava l’alè.

Abans d’anar a la parada de Pieter, em vaig aturar a saludar el carnisser que coneixia, que va somriure d’orella a orella.

—Sort que t’has decidit a dir hola! ¿Què, ahir eres massa important per dir-me res, pobre de mi? —va burxar.

Vaig començar a explicar-li la meva nova situació, però em va interrompre.

—I és clar, ja ho sé. Tothom en parla…: la filla d’en Jan el pintor de rajoles se n’ha anat a treballar a casa del pintor Vermeer. I després veig que el primer dia ja és massa orgullosa per parlar amb els amics de tota la vida!

—No tinc cap raó per estar orgullosa de fer de minyona. El meu pare n’està avergonyit.

—El teu pare va tenir mala sort i prou. Ningú no l’hi dóna la culpa. No t’has d’avergonyir de res, maca. Només de no comprar-me la carn a mi, és clar.

—No hi puc fer res, em sap greu. Això ho decideix la meva senyora.

—Ah, ¿és per això, doncs? ¿Que vagis a comprar a la parada d’en Pieter no té res a veure amb el seu fill, que és tan ben plantat?

Vaig arrugar el front.

—No he vist el seu fill.

El carnisser va riure.

—Ja el veuràs, ja el veuràs. Au, vés-te’n. Quan vegis a la teva mare, li dius que em vingui a veure. Li reservaré alguna cosa.

Li vaig donar les gràcies i me’n vaig anar cap a la parada de Pieter. Va posar cara de sorpresa quan em va veure.

—¿Ja tornes a ser aquí? ¿Tantes ganes tens de tornar a menjar llengua de la meva?

—Avui voldria una espatlla de xai.

—Digues, Griet, ¿no era la millor llengua que has menjat mai?

No vaig voler fer-li la lloança que tantes ganes tenia de rebre.

—Se la van menjar l’amo i la mestressa. No en van fer cap comentari.

Darrere Pieter, un jove es va girar; tallava vedella en una taula a l’altra costat de la parada. Devia ser el fill, perquè encara que era més alt que el pare, tenia els mateixos ulls blaus lluents. Tenia els cabells rossos, llargs i ben arrissats, i li emmarcaven una cara que em feia pensar en albercocs. Només el davantal brut de sang que duia resultava desagradable a la vista.

Els seus ulls es van aturar damunt meu com una papallona damunt d’una flor, i no vaig poder evitar d’enrojolar-me. Vaig repetir la meva petició d’una espatlla de xai, sense apartar els ulls del pare. Pieter va remenar entremig de la carn i me’n va treure una espatlla, que va deixar al taulell. Dos parells d’ulls em miraven.

Les vores de l’espatlla grisejaven. Vaig olorar la carn.

—No és fresca —vaig dir amb brusquedat—. A la mestressa no li agradarà gens que vostè esperi que la seva família mengi una carn com aquesta. —El to em va sortir més altiu del que hauria volgut. Potser calia que ho fos.

Pare i fill em miraven. Vaig aguantar la mirada del pare, vaig provar d’ignorar el fill.

A la fi, Pieter va dir al seu fill:

—Pieter, porta aquella espatlla que hi ha reservada al carretó.

—Però allò havia de ser per… —Pieter fill va callar. Va desaparèixer i va tornar amb una altra espatlla, que vaig poder veure de seguida que era superior. Vaig fer que sí amb el cap.

—Molt millor.

Pieter fill va embolicar l’espatlla i va ficar-la al meu cabàs. Li vaig donar les gràcies. Quan vaig fer mitja volta per anar-me’n, vaig veure la mirada que van intercanviar pare i fill. Fins i tot llavors, d’alguna manera, vaig saber què significava, i què significaria per a mi.

* * *

Catharina era asseguda al banc quan vaig tornar, donava menjar a Johannes. Li vaig ensenyar l’espatlla i va fer que sí amb el cap. Quan jo estava a punt d’entrar, va dir en veu baixa:

—El meu marit ha inspeccionat l’estudi i troba que la neteja ja li està bé. —No em va mirar.

—Gràcies, senyora. —Vaig entrar, em vaig mirar una natura morta amb fruites i una llagosta, i vaig pensar: Llavors, sí que em quedo.

La resta del dia va passar com havia passat el primer, i com passarien els següents. Després de netejar l’estudi i d’anar a les parades del peix o a la Llotja de la Carn, tornava a començar la bugada, un dia destriava, remullava i treia taques, un altre dia fregava, esbandia, bullia i escorria abans d’estendre-ho tot a assecar i blanquejar al sol de migdia, i un altre dia planxava i sargia i plegava. En un moment o altre, deixava estar aquella feina per ajudar a Tanneke a fer el dinar. Després de netejar-ho tot, tenia una estoneta lliure per reposar i per cosir al banc de davant, o al pati. Llavors acabava el que havia començat al matí, i ajudava Tanneke a preparar el sopar. L’última cosa que fèiem era fregar els terres una altra vegada perquè estiguessin ben nets i ben frescos l’endemà al matí.

De nit, tapava la Crucifixió penjada als peus del meu llit amb el davantal que havia dut aquell dia. Llavors dormia millor. L’endemà afegia el davantal a la bugada.

* * *

Mentre Catharina obria la porta de l’estudi, el segon matí, li vaig preguntar si havia de netejar les finestres.

—¿Per què no? —va respondre, amb brusquedat—. No m’has pas de preguntar cosetes d’aquestes.

—És per la llum, senyora —vaig explicar—. Potser canviaria el quadre, si les netegés. ¿Ho entén?

No ho entenia. No volia o no podia entrar a l’estudi per mirar-se el quadre. Es veu que mai no entrava a l’estudi. Quan Tanneke estigués de bon humor, li hauria de preguntar per què. Catharina va baixar a consultar-ho a ell, i em va cridar des de baix que deixés estar les finestres.

Quan vaig netejar l’estudi no vaig veure res que indiqués que ell hi havia estat. No havia mogut res, les paletes estaven netes, el quadre no es veia gens diferent. Però jo notava que hi havia estat.

El vaig veure ben poc els dos primers dies que vaig ser a la casa d’Ouden Langendijck. A vegades el sentia, a les escales, al passadís, rient amb les seves filles, parlant fluixet amb Catharina. Escoltar la seva veu em feia sentir com si caminés per la vora d’un canal i no confiés en les meves passes. No sabia com em tractaria a casa seva, si pararia atenció o no a la verdura que tallés a la seva cuina.

Mai cap cavaller no s’havia interessat d’aquella manera per mi.

Vaig topar amb ell cara a cara el tercer dia. Just abans de dinar vaig anar a buscar un plat que Lisbeth havia deixat a fora i gairebé ensopego amb ell, que duia Aleydis a coll, passadís avall.

Vaig recular. Ell i Aleydis em van mirar amb els mateixos ulls grisos. Ni em va somriure ni em va deixar de somriure. Em costava mirar-lo als ulls. Vaig pensar en la dona que s’emmirallava al quadre de dalt, que vestia perles i setí groc. Ella no tindria cap entrebanc a l’hora de mirar un cavaller als ulls. Quan vaig aconseguir alçar la vista, ja no em mirava.

L’endemà vaig veure la dona en persona. Quan tornava del carnisser, hi havia una dona i un home que em caminaven al davant, Oude Langendijck avall. Quan van arribar a la nostra porta ell va girar-se cap a ella i va fer una reverència, i després va continuar caminant. Duia una ploma blanca molt llarga al barret: devia ser el visitant de feia un parell de dies. Per la llambregada que vaig poder fer al seu perfil, vaig veure que duia bigoti i que tenia una cara rodanxona que no desentonava amb el seu cos. Somreia com si estigués a punt de fer un compliment afalagador però fals. La dona va entrar a la casa abans no li vaig poder veure la cara, però vaig veure la cinta vermella de cinc puntes que duia als cabells. Vaig esperar al costat de la porta fins que vaig sentir que pujava les escales.

Després, quan jo desava roba a l’armari de la sala gran, ella va tornar a baixar. Em vaig dreçar quan va entrar a la sala. Duia el mantell groc als braços. Encara portava la cinta als cabells.

—Oh! —va dir—. ¿On és la Catharina?

—Se n’ha anat amb la seva mare a l’Ajuntament, senyora. Afers de família.

—És clar. Tant és, ja la veuré un altre dia. Li deixaré això aquí. —Va estendre el mantell al damunt del llit i va deixar-hi caure el collar de perles.

—Sí, senyora.

Jo no li podia treure els ulls de sobre. Era com si la veiés però al mateix temps no la veiés. Era una sensació estranya. Maria Thins ja ho havia dit, no era tan bella com al quadre, quan la banyava aquella llum. Però era bella, encara que només fos perquè jo la recordava pintada. Em va mirar amb una expressió de desconcert a la cara, com si es pensés que m’havia de conèixer perquè jo me la mirava amb massa familiaritat. Vaig poder abaixar els ulls.

—Li diré que vostè ha preguntat per ella, senyora.

Va fer que sí amb el cap, però se la veia neguitosa. Va mirar-se les perles que havia deixat al damunt del mantell.

—Em sembla que això ho deixaré amb ell, a l’estudi —va anunciar, i va agafar el collar. No em va mirar, però jo sabia que ella pensava que les perles no es poden confiar a les criades. Quan se’n va anar, la seva cara impregnava l’aire com un perfum.

* * *

El dissabte Catharina i Maria Thins van endur-se Tanneke i Maertge al mercat de la plaça, on comprarien verdura per a tota la setmana, fil, roba i altres coses per a la casa. Jo hauria volgut anar amb elles, perquè potser hauria vist la mare i la meva germana, però em van dir que em quedés a casa amb el nen i les nenes més petites. Era difícil evitar que la mainada se n’anés corrents cap al mercat. Jo mateixa hi hauria portat les quatre criatures, però no m’atrevia a deixar la casa desatesa. El que vam fer va ser mirar les barques que pujaven i baixaven pel canal. Quan anaven al mercat estaven ben plenes de cols, porcs, flors, fusta, farina, maduixes, ferradures. Quan tornaven estaven buides, i els barquers comptaven diners o bevien. Vaig ensenyar a les nenes jocs que jo havia jugat amb Agnes i Frans, i elles em van ensenyar altres que s’havien inventat. Van fer bombolles, van jugar amb les seves nines, van córrer al darrere de les seves rutlles mentre jo seia al banc amb Johannes a la falda.

Semblava que Cornelia ja no recordava la bufetada. Estava alegre i amistosa, m’ajudava amb Johannes, m’obeïa.

—¿M’ajudes? —m’havia demanat quan provava de pujar a dalt d’un barril que els veïns havien deixat al carrer. Tenia els ulls marrons clars molt grans i innocents. Vaig començar a deixar-me seduir per la seva dolcesa, encara que sabia que no me’n podia refiar. Podia ser la més interessant de totes les nenes, però també la més canviant: la millor i la pitjor al mateix temps.

Remenaven una col·lecció de petxines que havien tret a fora, les dividien en pilonets de diferents colors, quan ell va sortir de la casa. Vaig agafar el nen ben fort, li vaig notar les costelles a sota les mans. El nen va xisclar, i jo vaig enterrar-li el nas a l’orella per amagar la cara.

—Papa, ¿puc venir amb tu? —va cridar Cornelia, que va saltar i li va agafar la mà. Jo no li podia veure l’expressió de la cara: el tombant del cap i l’ala del seu barret m’ho impedien.

Lisbeth i Aleydis van deixar estar les petxines.

—Jo també vull venir! —van cridar totes dues alhora, i li van agafar l’altra mà.

Llavors, ell va bellugar el cap i vaig poder veure que posava cara de desconcert.

—Avui no…, me’n vaig a l’apotecari.

—¿Compraràs coses de pintar, papa? —va preguntar Cornelia, que encara li tenia agafada la mà.

—Entre d’altres coses.

El petit Johannes va començar a plorar i ell va mirar-me. Jo vaig sacsejar el nen, i em vaig sentir molt incòmoda.

Feia cara de voler dir alguna cosa, però només va apartar les nenes i va començar a baixar per Oude Langendijck.

No m’havia dit ni una paraula des de la nostra conversa sobre el color i la forma de les verdures.

* * *

El diumenge em vaig despertar molt aviat, perquè tenia moltes ganes d’anar a casa. Havia d’esperar que Catharina obrís la porta del carrer, però quan vaig sentir que s’obria vaig sortir i vaig trobar Maria Thins amb la clau.

—La meva filla està cansada, avui —va dir mentre s’apartava per deixar-me passar—. Reposarà uns quants dies. ¿Te’n podràs sortir, sense ella?

—Es clar, senyora —vaig respondre, i vaig afegir—: Sempre l’hi puc preguntar a vostè, si tinc algun dubte.

Maria Thins va esclafir una rialla.

—Ah, ets molt espavilada, noia. Saps a quin pot has de ficar la cullera. Tant és, no ens farà cap mal una mica d’intel·ligència a la casa. —Em va donar unes monedes, el sou dels dies que hi havia treballat—. Ara vés, a explicar-ho tot a la teva mare, sospito.

Vaig sortir a fora abans no va poder dir res més, vaig travessar la Plaça del Mercat, vaig passar pel costat dels que anaven al primer servei a l’Església Nova, i em vaig afanyar a córrer pels carrers i canals que em portaven a casa. Quan vaig trepitjar el meu carrer vaig pensar que ja el veia ben diferent, després d’haver estat tan sols una setmana fora. La llum semblava més brillant i més plana, el canal més ample. Els plàtans que resseguien el canal estaven ben drets i perfectament immòbils, com sentinelles que m’esperessin.

Agnes seia al banc al costat de la porta de casa. Quan em va veure va cridar cap a dins:

—Ja és aquí! —i llavors va venir corrents i em va agafar el braç—. ¿Com és? —em va preguntar, sense dir-me ni hola—. ¿Són agradables? ¿Treballes molt? ¿Hi ha nenes? ¿La casa és molt elegant? ¿On dorms? ¿Menges amb plats i coberts dels bons?

Vaig riure i no vaig voler respondre cap de les seves preguntes fins que no vaig haver abraçat la mare i saludat el pare. Tot i que no era gran cosa, em vaig sentir orgullosa de donar a la meva mare les poques monedes que duia a la mà. Era per això, al capdavall, que jo treballava.

El pare va venir a seure a fora amb nosaltres, i a escoltar coses de la meva nova vida. Li vaig agafar les mans per ajudar-lo a baixar els esglaons. Quan es va asseure em va fregar els palmells de les mans amb el polze.

—Tens les mans clivellades —va dir—. Molt aspres i gastades. Ja tens les cicatrius de qui treballa massa.

—No pateixis —vaig respondre sense donar-hi importància—. Hi havia moltíssima roba que m’esperava, perquè abans no tenien prou gent. Aviat no hi haurà tanta feina.

La mare em va estudiar les mans.

—Posaré bergamotes en oli —va dir—. Amb això tindràs les mans ben suaus. L’Agnes i jo anirem al camp a collir-ne.

—Explica! —va cridar Agnes—. Explica coses d’ells.

Els ho vaig explicar tot. Només vaig estalviar-me de mencionar unes quantes coses: el cansament que patia cada nit; la Crucifixió que hi havia penjada als peus del meu llit; que havia bufetejat Cornelia; que Maertge i Agnes tenien la mateixa edat. Tret d’això, els ho vaig explicar tot.

Vaig donar el missatge del nostre carnisser a la mare.

—Es molt amable —va dir—, però ja sap que no tenim diners per comprar carn i no vull acceptar caritat.

—Em sembla que no ho deia pas per caritat —vaig aclarir jo—. Em sembla que ho deia per amistat.

Ella no va respondre, però jo sabia que no aniria pas a veure el carnisser.

Quan vaig mencionar els nous carnissers, Pieter pare i fill, la mare va alçar les celles però no va dir res.

Després vam anar al servei a la nostra església, on van envoltar-me cares conegudes i paraules conegudes. Asseguda entre la mare i Agnes, vaig notar que l’esquena se’m relaxava en contacte amb el banc, i que la cara se m’ablania i perdia la màscara que havia dut tota la setmana. Em vaig pensar que ploraria.

La mare i Agnes no em van deixar que les ajudés a preparar el dinar quan vam tornar a casa. Vaig seure amb el pare a fora el banc, al sol. Tenia la cara orientada cap a l’escalfor i va mantenir el cap en aquella mateixa posició tota l’estona que vam parlar.

—A veure, Griet —va dir—, explica’m coses del teu nou amo. Amb prou feines n’has dit res, d’ell.

—No l’he vist gaire —vaig respondre, i era ben veritat—. O és a l’estudi, i ningú no el pot destorbar, o és fora.

—Deu haver d’estar pels afers del Gremi, m’imagino. Però, tu has estat al seu estudi…, ens has explicat com ho mesures i ho neteges tot, però no ens has dit res del quadre que està pintant. Descriu-me’l.

—No sé pas si ho sabré fer prou bé, perquè el puguis veure.

—Prova-ho. Ara tinc ben poca cosa per pensar, només records. Serà un plaer imaginar el quadre d’un mestre, encara que el meu cap només en sàpiga fer una pobra imitació.

I vaig provar de descriure la dona que es lligava el collar de perles, amb les mans suspeses en l’aire, que es contemplava al mirall, i la llum de la finestra que li banyava la cara i el mantell groc, la taula fosca en primer terme que la separava de nosaltres.

El pare escoltava amb atenció, però la cara no se li va il·luminar fins que vaig dir:

—La llum a la paret del fons és tan càlida que mirar-la et fa sentir el mateix que el sol quan et toca la cara.

Va fer que sí amb el cap i va somriure, satisfet ara d’entendre-ho.

—Això és el que t’agrada més de la teva nova vida —va acabar dient—. Anar a l’estudi.

L’única cosa, vaig pensar, però no ho vaig dir.

Quan vam dinar, vaig provar de no comparar el menjar amb el de la casa del Racó dels Papistes, però m’havia costat ben poc acostumar-me a la carn i al pa de sègol. Tot i que la mare era millor cuinera que Tanneke, el pa moreno era sec, l’estofat de verdures no tenia gust de res, sense gens de greix per donar-hi sabor. La casa, també, era diferent, sense rajoles de marbre, sense cortines gruixudes de seda, sense cadires treballades de cuiro. Tot era senzill i net, sense ornamentacions. Jo m’ho estimava perquè ho coneixia, però ara era conscient de la seva grisor.

Al final del dia em va costar molt dir adéu als meus pares; molt més que la primera vegada, perquè aquest cop sabia què m’esperava. Agnes em va acompanyar fins a la Plaça del Mercat. Llavors li vaig preguntar com estava.

—Molt sola —va respondre, unes paraules molt tristes, dites per una nena. Havia estat contenta tot el dia, però ara s’havia pansit.

—Vindré cada diumenge —vaig prometre—. O potser entre setmana podré venir a corre-cuita a dir hola, després de comprar la carn o el peix.

—O jo et podria venir a veure quan surtis a comprar coses —va dir ella, més alegre.

Vam poder-nos trobar a la Llotja de la Carn unes quantes vegades. Jo sempre estava contenta de veure-la, sempre que anava sola.

* * *

Vaig començar a trobar el meu lloc a la casa d’Oude Langendijck. Catharina, Tanneke i Cornelia a vegades eren difícils, però normalment em deixaven fer la feina en pau. Potser per influència de Maria Thins. Ella havia decidit, per raons pròpies, que jo resultava força útil a la casa, i els altres, fins i tot les nenes, van seguir el seu exemple.

Potser li semblava que la roba era més neta i més ben blanquejada ara que jo m’encarregava de la bugada. O que la carn era més tendra ara que la triava jo. Que ell estava més content amb un estudi net. Les dues primeres coses eren veritat. Aquesta última, jo no ho sabia. Quan ell i jo a la fi vam parlar, no va ser sobre la meva feina de neteja.

Vaig anar amb molt de compte de desviar qualsevol lloança a les meves qualitats domèstiques. No volia fer enemics. Si a Maria Thins li agradava la carn, jo deia que era mèrit de Tanneke, que l’havia cuinada. Si Maertge deia que el seu davantal era més blanc que abans, jo deia que era perquè el sol d’estiu era més fort, ara.

Evitava Catharina sempre que podia. Estava ben clar, des del moment que m’havia vist tallar verdura a la cuina de casa meva, que jo no li agradava. La criatura que portava a la panxa no li millorava pas l’humor, la feia feixuga i ben diferent de la gran dama, elegant i plena de gràcia, que tenia la impressió de ser. Feia un estiu calorós, a més, i la criatura era especialment activa. Va començar a clavar cops de peu sempre que Catharina caminava, o si més no això és el que deia ella. A mesura que li creixia la panxa, voltava per la casa amb una expressió cada vegada més cansada, adolorida. Cada cop s’estava al llit fins més i més tard, de manera que Maria Thins va fer-se càrrec de les claus i era ella qui m’obria la porta de l’estudi cada matí. Tanneke i jo vam començar a fer cada vegada més feina de Catharina: tenir cura de les nenes, comprar coses per a la casa, canviar al nen.

Un dia que Tanneke estava de bon humor, li vaig preguntar per què no agafaven més servei, per fer les coses una mica més fàcils a tothom:

—Amb una casa tan gran com aquesta, i amb la fortuna de la teva senyora, i amb els quadres de l’amo —vaig afegir—, ¿no es podrien permetre una altra minyona? ¿O una cuinera?

—Hah —va esbufegar Tanneke—. Amb prou feines es poden permetre de pagar-te a tu.

Vaig quedar parada: eren tan poca cosa, les monedes que em posaven a la mà cada setmana. Hauria de treballar molts anys, jo, abans no pogués comprar una peça de roba tan bona com el mantell groc que Catharina guardava plegat amb tan poca cura al seu armari. Semblava impossible, que anessin curts de diners.

—Però és clar, ja trobaran la manera de pagar una dida uns quants mesos, quan neixi la criatura —va afegir Tanneke. Semblava com si no ho aprovés.

—¿Per què?

—Per què doni el pit al nadó.

—¿La senyora no vol donar el pit al seu fill? —vaig preguntar, com una ximpleta.

—No podria tenir tantes criatures, si donés ella el pit. Donar el pit fa que no en puguis tenir més, ¿no ho sabies?

—Ah. —Em sentia molt ignorant, d’aquella mena de coses—. ¿Ella vol més criatures?

Tanneke es va enriolar.

—A vegades em penso que omple la casa de criatures perquè no la pot omplir de criats, que és el que li agradaria. —Va abaixar la veu—. L’amo no pinta prou per poder guanyar els diners que costa tenir criats. Fa tres quadres l’any, normalment. A vegades només dos. No et fas ric, d’aquesta manera.

—¿No pot pintar més de pressa? —Fins i tot mentre ho preguntava sabia que la resposta era no. Ell sempre pintaria al seu ritme.

—A vegades la mestressa i la mestressa jove no estan d’acord. La mestressa jove vol que pinti més, però la meva mestressa diu que córrer massa el destruiria.

—La Maria Thins és molt sàvia. —M’havia adonat que podia dir la meva opinió en veu alta davant de Tanneke, sempre que lloés Maria Thins d’alguna manera. Tanneke era furiosament fidel a la seva mestressa. Tenia poca paciència amb Catharina, però, i quan estava de bon humor em donava consells sobre com tractar-la.

—No facis cas de res del que digui —em va aconsellar—. Posa una cara ben buida quan ella et parli, i després fes les coses a la teva manera, o com et digui la meva mestressa, o jo, que les facis. Ella mai no comprova res, mai no se n’adona. Només ens dóna ordres perquè li sembla que ho ha de fer. Però nosaltres sabem qui és la nostra mestressa de debò, i ella també.

Encara que Tanneke em treia sovint el geni, vaig aprendre a no agafar-m’ho malament, perquè mai no li durava gaire. Canviava d’humor molt fàcilment, potser per haver estat tants anys atrapada entre Catharina i Maria Thins. Tot i el seu consell d’ignorar el que digués Catharina, Tanneke no sabia fer-ne cas ella mateixa. El to aspre de Catharina la sublevava. I Maria Thins, tot i ser molt justa, no defensava a Tanneke de Catharina. Mai no vaig sentir que Maria Thins fes cap retret a la seva filla, tot i que a vegades li hauria convingut, a Catharina.

També calia tenir en compte la qüestió de la qualitat de la feina de Tanneke. Potser la seva fidelitat compensava la seva matusseria a la casa: racons sense fregar, carn cremada de fora i crua de dintre, cassoles mal rentades. No em podia imaginar què devia haver fet a l’estudi quan havia provat de netejar-lo. Encara que Maria Thins poques vegades renyava a Tanneke, totes dues sabien que convindria que ho fes, i això tenia a Tanneke insegura, i sempre a la defensiva.

Vaig veure ben clar que malgrat la seva astúcia, Maria Thins era molt tova amb la gent que tenia més a prop. El seu criteri no era tan ferm com semblava.

De les quatre nenes, Cornelia era la més imprevisible, i ja ho havia demostrat aquell primer matí. Lisbeth i Aleydis eren molt maques i tranquil·les, i Maertge era prou gran per començar a aprendre com es portava la casa, i això li feia posar seny; tot i que de tant en tant tenia un rampell de mal geni i em cridava igual que la seva mare. Cornelia no cridava, però a vegades era ingovernable. Fins i tot l’amenaça de la còlera de Maria Thins, que jo havia fet servir aquell primer dia, no funcionava sempre. Podia ser divertida i juganera un moment, i tot de sobte girar-se’t en contra, com un gat que ronca de satisfacció i que tot d’una mossega la mà que l’acarona. Tot i que era fidel a les seves germanes, no dubtava ni un moment a fer-les plorar a pessics. Jo sempre vigilava Cornelia, i no me la podia estimar de la mateixa manera que em vaig estimar les altres.

Fugia de tothom quan netejava l’estudi. Maria Thins m’obria la porta i a vegades es quedava uns minuts a estudiar el quadre, com si fos un nen malalt que ella havia de vetllar de tant en tant. Quan se n’anava, però, jo tenia tota la cambra per a mi sola. Feia un cop d’ull per veure si ell havia canviat res. Al començament tot semblava exactament igual, dia rere dia, però quan els ulls se’m van acostumar als detalls de l’habitació, vaig començar a adonar-me de petites coses: els pinzells reordenats al damunt del moble, un calaix ben obert, l’espàtula a la lleixa del cavallet, una cadira moguda de lloc al costat de la porta.

Res, però, no canviava al racó que estava pintant. Jo anava amb molt de compte de no descol·locar res, i de seguida em vaig acostumar tant al meu sistema de mesures que podia netejar aquella banda de la cambra gairebé igual de ràpid i amb la mateixa confiança que la resta de l’habitació. I després d’experimentar en altres talls de roba, vaig començar a netejar la tela de color blau fosc i la cortina groga amb un drap humit, que jo passava amb molta cura perquè s’emportés la pols sense destorbar els plecs.

Al quadre semblava que no hi canviava res, per molt que me’l mirés. Un dia, a la fi, vaig descobrir que havia afegit una perla al collar de la dona. Un altre dia, l’ombra de la cortina groga s’havia fet més gran. També em va semblar que li havia mogut algun dit de la mà dreta.

El mantell de setí començava a semblar tan real que em venien ganes d’allargar la mà per tocar-lo.

Havia estat a punt de tocar el de debò, el dia que l’esposa de van Ruijven l’havia deixat al damunt del llit. Tot just allargava la mà per acaronar-li el coll de pell quan vaig alçar la vista i vaig veure Cornelia a la porta, que m’observava. Qualsevol de les altres nenes m’hauria preguntat què feia, però Cornelia només observava. Allò era pitjor que cap pregunta. Vaig abaixar la mà i ella va somriure.

* * *

Un matí Maertge va insistir de venir amb mi a les parades del peix, unes quantes setmanes després que jo hagués començat a treballar a la casa. Li encantava córrer per la Plaça del Mercat, mirar-s’ho tot, acaronar els cavalls, jugar als jocs de l’altra mainada, tastar el peix fumat de les diverses parades. Em va burxar les costelles quan jo comprava arengada i va cridar:

—Mira, Griet, mira aquell estel!

L’estel al damunt dels nostres caps tenia forma de peix, amb una cua llarga, i el vent feia que semblés que nedava pels aires, amb tot de gavines al voltant. Mentre somreia, vaig veure Agnes allà a prop, que no treia els ulls de Maertge. Jo encara no li havia dit que a la casa hi havia una nena de la seva edat; pensava que potser la neguitejaria, que tindria la sensació que algú la substituïa.

A vegades, quan visitava la meva família a casa, no tenia cap ganes d’explicar-los res. La meva nova vida engolia la vella.

Quan Agnes em va mirar, vaig bellugar el cap molt discretament, perquè Maertge no ho veiés, i vaig tombar-me per posar el peix a dins del cabàs. M’hi vaig estar tot el temps que em va semblar oportú; no podia suportar veure-li aquella expressió ferida a la cara. No sabia què faria Maertge si Agnes em deia alguna cosa.

Quan vaig tornar-me a girar, Agnes ja no hi era.

L’hi hauré d’explicar quan la vegi el diumenge, vaig pensar. Ara tinc dues famílies, i no s’han de barrejar.

Des de llavors, sempre més m’he avergonyit d’haver girat l’esquena a la meva germana.

* * *

Penjava la bugada al pati, sacsejant bé cada peça abans d’estendre-la ben tibada al fil, quan va aparèixer Catharina, sense alè. Es va asseure en una cadira al costat de la porta, va tancar els ulls i va sospirar. Jo vaig continuar fent el que feia, com si fos la cosa més natural que ella vingués a seure allà amb mi, però vaig serrar les barres.

—¿Se n’han anat? —va preguntar tot de sobte.

—¿Qui, senyora?

—Ells, ximpleta. El meu marit i… Vés a veure si han pujat a dalt o no.

Vaig sortir amb molt de compte al passadís. Dos parells de peus pujaven les escales.

—¿Pots tu sol? —vaig sentir que deia ell.

—Sí, sí, és clar. Ja ho saps, no pesa gaire —va respondre un altre home, amb una veu tan profunda com un pou—. Només és de mal portar.

Van arribar a dalt de tot i van entrar a l’estudi. Vaig sentir que la porta es tancava.

—¿Se n’han anat? —va xiuxiuejar Catharina.

—Són a l’estudi, senyora —vaig respondre.

—Molt bé. Ara ajuda’m a aixecar-me. —Catharina va allargar les mans i jo vaig ajudar-la. Jo tenia la impressió que si la panxa li creixia gaire més, no podria caminar. Va baixar pel passadís com un vaixell amb totes les veles desplegades, amb el manyoc de claus ben arrapat perquè no dringués gens, i va desaparèixer dins de la sala gran.

Després vaig preguntar a Tanneke perquè s’havia amagat Catharina.

—Ah, això és perquè hi havia van Leeuwenhoek —va respondre, enriolada—. Un amic de l’amo. Ella li té por.

—¿Per què?

Tanneke va riure més fort.

—Li va trencar la caixa! Ella mirava a dintre i la va fer caure. És tan matussera…

Vaig pensar en el ganivet de la mare lliscant pel terra.

—¿Quina caixa?

—És una caixa que hi mires a dins i… veus coses.

—¿Quines coses?

—Tota mena de coses! —va replicar Tanneke, impacient—. La mestressa jove va trencar-la, i ara van Leeuwenhoek no la vol veure. És per això que l’amo no la deixa entrar a la seva cambra si no és amb ell. Potser té por que li trenqui algun quadre!

L’endemà al matí vaig descobrir què era la caixa; va ser el dia que ell em va parlar de coses que vaig tardar molts mesos a poder entendre.

Quan vaig anar a netejar l’estudi, el cavallet i la cadira estaven arraconats cap a una banda. Al lloc on eren abans, ara hi havia la taula de la paret, neta de papers i gravats. Al damunt hi reposava una caixa de fusta de la mida d’una arca per guardar roba. Tenia una caixeta més petita enganxada en un costat, i un objecte rodó que hi sobresortia.

No vaig entendre què era, però no em vaig atrevir a tocar-ho. Vaig fer la neteja com sempre, i me la mirava de tant en tant com si la seva utilitat se m’hagués de fer evident tot d’una. Vaig netejar primer el racó, després la resta de la cambra, i vaig treure la pols de la caixa gairebé sense tocar-la amb el drap. Vaig netejar el magatzem i vaig fregar el terra. Quan vaig acabar vaig plantar-me davant de la caixa, amb els braços plegats, i vaig començar a donar-hi voltes per estudiar-la.

Estava d’esquenes a la porta, però vaig saber tot d’una que ell era allà. No sabia si girar-me o esperar que ell digués alguna cosa.

Devia fer xerricar la porta, i això em va permetre girar-me i mirar-lo. Estava recolzat al llindar, amb una túnica negra i llarga al damunt de la seva roba de cada dia. M’observava encuriosit, però no semblava pas que tingués por que jo li fes malbé la caixa.

—¿Vols mirar a dintre? —va preguntar. Era la primera vegada que em dirigia la paraula directament des d’aquell dia que em va fer preguntes sobre la verdura tallada, moltes setmanes enrere.

—Sí, senyor. Sí que voldria —vaig respondre sense saber què estava acceptant—. ¿Què és?

—Se’n diu càmera obscura.

Aquelles paraules no em deien res. Em vaig apartar i vaig veure que desfeia una tanca i obria una part de la tapa de la caixa, que estava migpartida i fixada amb una xarnera. Va assegurar la tapa en un angle determinat, de manera que la caixa quedava parcialment oberta. A sota hi havia un vidre. Va inclinar-se i va mirar per l’escletxa entre la tapa i la caixa, llavors va tocar la peça rodona a l’extrem de la caixa més petita. Semblava com si mirés alguna cosa, tot i que no em semblava pas que a dins de la caixa hi pogués haver res que despertés tant d’interès.

Va redreçar-se i es va mirar el racó que jo havia netejat amb tanta cura, llavors va tancar els finestrons de la finestra del mig, i la cambra només va quedar il·luminada per la finestra del racó.

Llavors es va treure la túnica.

Jo bellugava els peus, inquieta.

Es va treure el barret, va deixar-lo a la cadira al costat del cavallet, i es va tapar el cap amb la túnica quan va tornar a inclinar-se al damunt de la caixa.

Jo vaig fer un pas enrere i vaig mirar la porta darrere meu. Catharina tenia ben poques ganes de pujar escales, últimament, però em vaig preguntar què pensaria Maria Thins, o Cornelia, o qualsevol que ens veiés. Quan vaig tornar-me a girar, vaig fixar els ulls en les seves sabates, que lluïen perquè el dia abans jo les havia ben enllustrat.

A la fi es va aixecar i es va treure la túnica del cap; s’havia despentinat.

—Au, Griet, ja és a punt. Mira-hi tu, ara. —Es va apartar de la caixa i em va fer un gest perquè m’hi acostés. Jo vaig continuar clavada on era.

—Senyor…

—Tapa’t el cap amb la túnica, com jo. Llavors la imatge serà més forta. I mira-te-la des d’aquest angle perquè no estigui cap per avall.

Jo no sabia què fer. Pensar que m’havia de tapar el cap amb la seva túnica, que no podria veure res, i que ell m’estaria mirant tota l’estona, em feia rodar el cap.

Però era el meu amo. Jo havia de fer el que ell em digués.

Vaig tibar els llavis, i em vaig acostar a la caixa, a l’extrem on hi havia la tapa aixecada. Em vaig inclinar i vaig mirar-me el quadrat de vidre tèrbol que hi havia fixat a dins. S’hi veia com un dibuix tènue.

Ell em va embolcallar delicadament amb la seva túnica, per deixar-me a les fosques. Encara retenia la seva escalfor, i feia la mateixa olor que un maó quan el sol l’ha escalfat. Vaig posar les mans al damunt de la taula per poder-me recolzar en alguna cosa i vaig tancar els ulls un moment. Em sentia com si m’hagués begut la cervesa del sopar massa de pressa.

—¿Què hi veus? —vaig sentir que deia.

Vaig obrir els ulls i vaig veure el quadre, sense la dona.

—Oh! —Em vaig redreçar tan de pressa que la túnica em va relliscar del cap i va caure a terra. Vaig recular per allunyar-me de la caixa, i vaig trepitjar la roba.

Vaig aixecar el peu.

—Em sap greu, senyor. Rentaré la túnica ara de seguida.

—Deixa estar la túnica, Griet. ¿Què hi has vist?

Vaig empassar saliva. Estava ben confosa, i una mica espantada. El que hi havia a la caixa era un truc del dimoni, o alguna cosa catòlica que jo no entenia.

—He vist el quadre, senyor. Però la dona no hi era, i era més petit. I les coses estaven… canviades de costat.

Sí, la imatge es projecta de cap per avall, i la dreta i l’esquerra queden invertides. Hi ha miralls que ho poden solucionar, això.

Jo no entenia què deia.

—Però…

—¿Què passa?

—No ho entenc, senyor. ¿Com hi ha entrat, aquí dins?

Va recollir la túnica i va espolsar-la. Somreia. Quan somreia la seva cara era com una finestra oberta.

—¿Veus això? —Va assenyalar l’objecte rodó a l’extrem de la caixa més petita—. D’això se’n diu lent. Està feta amb un tros de vidre tallat d’una manera determinada. Quan la llum d’aquella escena —va assenyalar el racó— travessa la lent i entra a la caixa, projecta la imatge i la podem veure aquí. —Va fer uns copets al vidre enterbolit.

Jo me’l mirava tan fixament, ho provava d’entendre amb tanta intensitat, que els ulls em van començar a llagrimejar.

—¿Què és una imatge, senyor? És una paraula que no conec.

Alguna cosa li va canviar a la cara, com si hagués estat mirant per damunt de la meva espatlla, però ara em mirés a mi.

—És una estampa, com un quadre.

Vaig fer que sí. Més que cap altra cosa, volia que pensés que podia entendre el que em deia.

—Tens uns ulls molt grans —va dir llavors.

Em vaig enrojolar.

—Sí que m’ho diuen, senyor.

—¿Vols tornar-hi a mirar?

Jo no volia, però sabia que no ho podia dir. Vaig rumiar un moment.

—Hi tornaré a mirar, senyor, però només si estic sola.

Va posar cara de sorpresa, i després va mig somriure.

—D’acord —va dir. Em va donar la seva túnica—. Tornaré d’aquí uns minuts, i trucaré a la porta abans d’entrar.

Se’n va anar, i va tancar la porta darrere seu. Jo tenia la túnica a les mans, que em tremolaven.

Se’m va acudir fingir que hi havia mirat, dir que ho havia fet, i prou. Però ell sabria que deia mentida.

I tenia curiositat. Va ser més fàcil sense que ell em mirés. Vaig respirar fondo i vaig mirar a dins de la caixa. Veia al vidre un deix borrós de l’escena del racó. Quan em vaig tapar el cap amb la túnica, la imatge, com n’havia dit ell, es va fer cada cop més i més clara: la taula, les cadires, la cortina groga del racó, la paret del fons amb el mapa penjat, el pot de ceràmica que lluïa al damunt de la taula, el bol de peltre, el pinzell d’empolvorar, la carta. Tot era allà, aplegat davant dels meus ulls en una superfície plana, un quadre que no era un quadre. Vaig tocar el vidre, amb compte: era llis i fred, sense cap rastre de pintura. Vaig apartar la túnica i la imatge va tornar a quedar desdibuixada, tot i que encara era allà. Vaig tornar-me a tapar el cap, per impedir que penetrés la llum, i vaig veure com tornaven a aparèixer aquells colors dignes d’una joia. Semblaven fins i tot més brillants i més plens de color al vidre que no pas al racó.

Se’m va fer tan difícil deixar de mirar a dins de la caixa com ho va ser apartar els ulls del quadre de la dona amb el collar de perles la primera vegada que el vaig veure. Quan vaig sentir el truc a la porta, tot just vaig tenir temps de redreçar-me i deixar que la túnica em caigués a les espatlles abans no va entrar ell.

—¿Hi has tornat a mirar, Griet? ¿Hi has mirat de debò?

—Hi he mirat, senyor, però no estic gens segura de què he vist. —Em vaig posar bé la còfia.

—És sorprenent, ¿oi que sí? Vaig quedar tan parat com tu, la primera vegada que el meu amic m’ho va ensenyar.

—Però ¿per què es mira això, senyor, si es pot mirar el seu quadre?

—No ho entens. —Va fer uns copets a la caixa—. Això és una eina. La faig servir perquè m’ajudi a veure, per poder pintar el quadre.

—Però… es fan servir els ulls, per veure.

—És veritat, però els meus ulls no sempre ho veuen tot.

Vaig mirar ràpidament cap al racó, com si hi hagués de descobrir alguna cosa inesperada que fins llavors m’havia quedat amagada, al darrere del pinzell, emergint d’entre les ombres de la roba blava.

—Digues, Griet —va continuar—, ¿et sembla que només pinto el que hi ha allà al racó?

Vaig mirar-me el quadre, incapaç de respondre. Tenia la impressió que allò era un parany. Qualsevol resposta que donés estaria equivocada.

—La càmera obscura m’ajuda a veure d’una altra manera —em va explicar—. A veure més del que hi ha.

Quan va veure la meva expressió de desconcert, li devia saber greu haver dit tantes coses a algú com jo. Va girar-se i va tancar la caixa. Jo em vaig treure la seva túnica de les espatlles i l’hi vaig tornar.

—Senyor…

—Gràcies, Griet —va dir quan va agafar-la—. ¿Has acabat de netejar?

—Sí, senyor.

—Ja te’n pots anar, doncs.

—Gràcies, senyor. —Vaig recollir de seguida els meus estris de neteja i me’n vaig anar, i la porta es va tancar darrere meu.

* * *

Vaig pensar en el que m’havia dit, que la caixa li ajudava a veure més. Encara que jo no entenia per què, sabia que tenia raó perquè ho podia veure al seu quadre de la dona, i també pel què recordava del seu quadre de Delft. Veia les coses d’una manera que l’altra gent no les hi podia veure, i feia que un lloc on jo havia viscut tota la vida semblés del tot diferent, feia que una dona es convertís en una bellesa quan la llum li tocava la cara.

El dia després d’haver mirat a dins de la caixa, vaig entrar a l’estudi i la caixa ja no hi era. El cavallet tornava a ser al lloc d’abans. Em vaig mirar el quadre. Abans només hi havia trobat canvis minúsculs. Ara n’hi havia un que es veia a simple vista: el mapa que penjava a la paret darrere la dona havia desaparegut del quadre i de l’escena. Ara, la paret era nua. El quadre havia millorat: era més senzill, les línies de la dona quedaven més clares contra el fons blanc marronós de la paret. Però el canvi em va neguitejar, de tan sobtat com va ser. No ho esperava, d’ell.

Em vaig sentir inquieta, després de sortir de l’estudi, i quan vaig anar cap a la Llotja de la Carn no mirava al meu voltant com feia sempre. Encara que vaig saludar amb la mà al nostre antic carnisser, no m’hi vaig aturar, ni tan sols quan ell em va cridar.

Pieter fill despatxava tot sol a la parada. L’havia vist unes quantes vegades des d’aquell primer dia, però sempre en segon terme, en presència del seu pare, mentre Pieter el carnisser s’encarregava de tot. Ara va dir:

—Hola, Griet. No sabia quan vindries.

Em va semblar una cosa molt ximple de dir, perquè hi anava a comprar carn cada dia a la mateixa hora.

No em va mirar als ulls.

Vaig decidir no fer cas de les seves paraules.

—Tres lliures de vedella per estofar, sisplau. ¿Et queden més salsitxes d’aquelles que el teu pare em va vendre l’altre dia? Les nenes les van trobar bones.

—No me’n queda cap, em sap greu.

Una dona se’m va posar al darrere, per esperar el seu torn. Pieter fill se la va mirar.

—¿Et pots esperar un moment? —em va dir en veu baixa.

—¿Esperar?

—Et vull preguntar una cosa.

Em vaig apartar perquè pogués despatxar a la dona. No em va agradar gens haver-ho de fer, perquè em sentia molt inquieta, però no podia triar gaire.

Quan va acabar i vam tornar a estar sols, em va preguntar:

—¿On viu la teva família?

—A Oude Langendijck, al Racó dels Papistes.

—No, no, la teva família.

L’error em va fer enrojolar.

—A la vora del Canal de Rietveld, no gaire lluny de la Porta de Koe. ¿Per què ho preguntes?

A la fi va mirar-me als ulls.

—Hi han hagut casos de pesta en aquell barri.

Vaig recular un pas, i els ulls se’m van esbatanar.

—¿Han declarat una quarantena?

—Encara no. Es veu que ho faran avui.

Després em vaig adonar que devia haver fet preguntes sobre mi a la gent. Si no hagués sabut on vivia la meva família, mai no se li hauria acudit parlar-me de la pesta.

No recordo com vaig tornar a la casa. Pieter fill em devia posar la carn al cabàs, però només recordo que vaig entrar a la cuina, vaig deixar caure el cabàs als peus de Tanneke i vaig dir:

—He de parlar amb la mestressa.

Tanneke va remenar a dins del cabàs.

—No hi ha salsitxes i no portes res en comptes de salsitxes! ¿Què has fet? Torna ara mateix a la Llotja de la Carn.

—He de veure la mestressa —vaig repetir.

—¿Què passa? —Tanneke va començar a sospitar—. ¿Has fet alguna cosa dolenta?

—Potser posaran la meva família en quarantena. Hi haig d’anar.

—Ah. —Tanneke no sabia quina cara posar—. Això no ho sé pas. Ho hauràs de demanar. Es amb la meva mestressa.

Catharina i Maria Thins eren a la cambra de la Crucifixió. Maria Thins fumava la seva pipa. Van deixar de parlar quan vaig entrar jo.

—¿Què passa, noia? —va remugar Maria Thins.

—Sisplau, senyora —vaig dirigir-me a Catharina—. M’han dit que potser posaran en quarantena el carrer de la meva família. M’agradaria anar-los a veure.

—¿Què? ¿I portar la pesta cap aquí? —va esclatar—. I tant que no. ¿Ets boja?

Vaig mirar Maria Thins, cosa que va fer enrabiar encara més Catharina.

—He dit que no —va anunciar—. Sóc jo qui decideix què pots i què no pots fer. ¿Te n’has oblidat?

—No, senyora. —Vaig abaixar els ulls.

—Els diumenges no aniràs a casa teva fins que hagi passat el perill. Ara vés-te’n, hem de parlar de moltes coses i no t’hi volem, aquí.

Vaig endur-me la bugada al pati i em vaig asseure a fora d’esquenes a la porta, per no haver de veure ningú. Plorava mentre fregava un dels vestits de Maertge. Quan vaig olorar la pipa de Maria Thins em vaig eixugar els ulls, però no em vaig girar.

—No siguis ximple, noia —va dir Maria Thins a la meva esquena, en veu baixa—. No pots fer res per ells i has de mirar de salvar-te tu. Ets una noia espavilada, ho pots entendre.

No vaig respondre. Després d’una estona, ja no vaig sentir l’olor de la pipa.

L’endemà al matí ell va entrar quan jo escombrava l’estudi.

—Griet, em sap molt de greu la desgràcia de la teva família —va dir.

Vaig alçar la vista de l’escombra. Hi havia amabilitat als seus ulls, i em va semblar que a ell l’hi podia preguntar.

—Senyor, ¿em pot dir si han declarat la quarantena?

—La van declarar ahir al matí.

—Gràcies per dir-m’ho, senyor.

Va fer que sí amb el cap i estava a punt d’anar-se’n quan jo vaig dir:

—¿Li puc fer una altra pregunta, senyor? Sobre el quadre.

Es va aturar a la porta.

—¿Què?

—Quan va mirar a dins de la caixa, ¿allò li va dir que tragués el mapa del quadre?

—Sí, m’ho va dir. —Tot d’una em va mirar de la mateixa manera que una cigonya quan veu un peix que pot arreplegar—. ¿T’agrada que el mapa no hi sigui?

—Ara el quadre és millor. —Em sembla que no m’hauria atrevit a dir una cosa com aquella en cap altre moment, però el perill que corria la meva família m’havia fet temerària.

El seu somriure em va fer agafar ben fort el mànec de l’escombra.

* * *

No podia treballar bé. Patia per la meva família, no pas per deixar els terres ben nets i els llençols ben blancs. Potser ningú no s’havia adonat del meu bon ofici, abans, però ara tothom es va adonar que no hi dedicava gens d’atenció. Lisbeth es va queixar d’un davantal tacat. Tanneke va remugar que la meva manera d’escombrar omplia els plats de pols. Catharina em va cridar unes quantes vegades: per descuidar-me de planxar les mànigues de la seva camisola, per comprar bacallà quan hauria d’haver comprat arengada, per deixar apagar el foc.

Maria Thins va murmurar:

—Fes el cor fort, noia —quan em va passar pel costat al passadís.

Només a l’estudi podia netejar igual que abans, amb la precisió que ell necessitava.

No sabia què fer, el primer diumenge que no m’estava permès d’anar a casa. Tampoc no podia anar a la nostra església, perquè també estava a la zona en quarantena. No em volia quedar a la casa, però; no sabia què feien els catòlics els diumenges, però no hi volia tenir res a veure.

Se’n van anar tots plegats a l’església jesuïta que hi havia a la cantonada de Molenpoort; les nenes duien els millors vestits, fins i tot Tanneke se n’havia posat un de llana de color marró groguenc, i duien Johannes a coll. Catharina caminava a poc a poc, agafada al braç del seu marit. Maria Thins va tancar la porta amb clau. Jo em vaig quedar dreta a les rajoles de l’entrada de la casa mentre ells desapareixien, i vaig rumiar què podia fer. Les campanes de l’Església Nova, davant meu, van començar a tocar l’hora.

Allà m’hi van batejar, vaig pensar. Segur que m’hi deixaran entrar per anar al servei.

Vaig esquitllar-me fins a l’interior del gran edifici, i em sentia com un ratolí amagat a casa d’un home molt ric. A dins s’hi estava fresc i en penombra, les columnes llises i rodones pujaven fins a dalt de tot, el sostre estava tan amunt que gairebé hauria pogut ser el cel. Al darrere de l’altar del pastor hi havia la gran tomba de marbre de Guillem d’Orange.

No vaig veure a ningú que conegués, només gent vestida amb roba molt sòbria i de tela i tall molt més fins que no pas els que jo vestiria mai de la vida. Em vaig amagar rere una columna durant tot el servei, que amb prou feines vaig poder sentir, de tan nerviosa com estava per si algú venia i em preguntava què hi feia, allà. Al final de la cerimònia me’n vaig anar de seguida, abans que no se m’acostés ningú. Vaig donar la volta a l’església i vaig mirar des de l’altra banda del canal cap a la casa. La porta encara estava tancada i barrada. Les cerimònies catòliques deuen durar més que les nostres, vaig pensar.

Vaig acostar-me tant com vaig poder a casa meva, i només em vaig aturar quan m’ho va impedir una barrera vigilada per un soldat. A l’altra banda, els carrers es veien molt quiets.

—¿Com va? —vaig preguntar al soldat—, ¿com van les coses, allà?

Ell va arronsar les espatlles i no va respondre. Se’l veia acalorat, amb la capa i el barret, perquè tot i que no feia sol, l’aire era molt calent i tancat.

—¿Hi ha una llista de la gent que s’ha mort? —Amb prou feines vaig poder pronunciar aquelles paraules.

—Encara no.

No em va sorprendre: les llistes sempre es demoraven, i sovint eren incompletes. Preguntar-ho de paraula gairebé sempre donava més bons resultats.

—¿No sap pas…, ha sentit a dir si Jan el pintor de ra…

—No sé res de ningú d’allà. T’hauràs d’esperar. —El soldat em va girar l’esquena perquè altra gent li venia amb preguntes similars.

Vaig provar de parlar amb un altre soldat a la barrera d’un carrer diferent. Era més amistós, però ell tampoc no em podia dir res de la meva família.

—Ho podria preguntar, però no pas sense cobrar alguna cosa —va afegir, amb un somriure i mirant-me de dalt a baix perquè m’adonés que no demanava pas diners.

—Te n’hauries de donar vergonya —vaig dir de seguida—, de voler-te aprofitar de la gent que pateix una desgràcia com aquesta.

Però no semblava pas que li fes gens de vergonya. Havia oblidat que els soldats només pensen en una cosa, quan veuen una noia jove.

Quan vaig tornar a Oude Langendijck vaig alegrar-me de trobar la casa oberta. Vaig entrar i em vaig passar tota la tarda amagada al pati amb el meu llibre de pregàries. Al vespre me’n vaig anar al llit sense menjar res; vaig dir a Tanneke que tenia mal de panxa.

* * *

A la carnisseria, Pieter fill se’m va endur cap a una banda mentre el seu pare despatxava.

—¿En saps res, de la teva família?

Vaig moure el cap.

—Ningú no em va poder dir res. —No vaig mirar-lo als ulls. El seu interès em feia sentir com si acabés de baixar de dalt d’una barca i el terra em ballés a sota els peus.

—Jo te’n diré alguna cosa —va afirmar Pieter. Pel seu to de veu, estava molt clar que no l’hi podia discutir.

—Gràcies —vaig dir després d’una pausa llarga. Em vaig preguntar què hauria de fer, jo, si de debò s’assabentava d’alguna cosa. No em demanava res de la manera que ho havia fet el soldat, però estaria en deute amb ell. No volia estar en deute amb ningú.

—Potser tardaré uns quants dies —va murmurar Pieter abans de portar un fetge de vaca al seu pare. Es va fregar les mans al davantal. Jo vaig fer que sí amb el cap, amb els ulls clavats a les seves mans. A sota les ungles hi tenia ple de sang.

Suposo que m’hi hauré d’acostumar, vaig pensar.

Vaig començar a esperar la compra diària amb més ànsia fins i tot que netejar l’estudi. També em feia pànic, però, sobretot quan Pieter fill aixecava el cap i em veia, i jo buscava pistes als seus ulls. Ho volia saber, però mentre no ho sabés encara era possible tenir esperança.

Van passar uns quants dies, i quan li comprava carn, o quan passava per la seva parada després d’haver anat a comprar peix, ell bellugava el cap i prou. Llavors un dia va alçar els ulls, em va veure, i va apartar la vista. Ara només em faltava saber qui.

Vaig haver d’esperar que acabés de despatxar uns quants clients. Em trobava tan malament que volia asseure’m, però el terra estava ben brut de sang.

A la fi, Pieter fill es va treure el davantal i se’m va acostar.

—És la teva germana, l’Agnes —va dir en veu baixa—. Està molt malalta.

—¿I els meus pares?

—Estan bé, de moment.

No li vaig preguntar fins a quin punt s’havia arriscat per poder-me dir allò.

—Gràcies, Pieter —vaig murmurar. Era la primera vegada que li deia el nom.

Vaig mirar-lo als ulls i vaig veure-hi bondat. També hi vaig veure el que havia temut trobar-hi: expectació.

* * *

El diumenge vaig decidir anar a visitar el meu germà. No sabia si tenia notícia de la quarantena, o d’Agnes. Vaig sortir de la casa ben aviat i vaig caminar fins a la fàbrica, que era a fora de les muralles de la ciutat, no gaire lluny de la Porta de Rotterdam. Frans encara dormia quan hi vaig arribar. La dona que va venir a obrir la porta va riure quan vaig preguntar per ell.

—Encara dormirà unes quantes hores més —va dir—. Dormen tot el diumenge, els aprenents. És el seu dia de festa.

No em va agradar el seu to de veu, ni allò que em va dir.

—Sisplau, desperti’l i digui-li que la seva germana és aquí —vaig exigir. Catharina ho hauria dit de la mateixa manera.

La dona va alçar les celles.

—No sabia que la família d’en Frans seia en un tron tan alt que se’ls podia veure els forats del nas. —Va desaparèixer i em vaig preguntar si es prendria la molèstia de despertar Frans. Em vaig asseure en un mur baix, a esperar-lo. Em va passar una família pel davant, que anava a l’església. Els fills, dues nenes i dos nens, corrien davant dels pares, igual com havíem fet nosaltres. Me’ls vaig mirar fins que es van perdre de vista.

Frans va aparèixer, a la fi, fregant-se la cara per treure’s la son.

—Ah, Griet —va dir—. No sabia si series tu o l’Agnes. Suposo que l’Agnes no vindria pas tan lluny, tota sola.

No ho sabia. No l’hi podia amagar, ni tan sols per fer-l’hi saber amb delicadesa.

—L’Agnes ha agafat la pesta —vaig dir de cop—. Que Déu l’ajudi, a ella i als nostres pares.

Frans va deixar de fregar-se la cara. Tenia els ulls vermells.

—¿L’Agnes? —va repetir, confós—. ¿Com ho saps?

—Algú m’ho ha fet saber.

—¿No els has vist?

—Hi ha una quarantena.

—¿Una quarantena? ¿Quant fa que dura?

—Deu dies, de moment.

Frans va bellugar el cap, furiós.

—No n’he sabut res! Tancat en aquesta fàbrica un dia rere l’altre, només veig rajoles blanques i res més. Em sembla que em tornaré boig.

—És en PAgnes, que hauries de pensar.

Frans va acotar el cap, trist. Era més alt que l’última vegada que l’havia vist, feia mesos. La veu també se li havia fet més greu.

—Frans, ¿vas a l’església?

Va arronsar les espatlles. No em vaig veure amb cor d’interrogar-lo més.

—Ara hi aniré, jo, a resar per tots —vaig dir llavors—. ¿Vindràs amb mi?

Ell no volia, però el vaig poder convèncer; no em volia haver d’enfrontar sola, una altra vegada, a una església desconeguda. En vam trobar una no gaire lluny, i encara que el servei no em va donar consol, vaig resar fervorosament per la nostra família.

Després, Frans i jo vam passejar per la vora del riu Schie. Vam parlar poc, però tots dos sabíem què pensava l’altre: cap dels dos no havia sentit a dir mai que ningú s’hagués recuperat de la pesta.

* * *

Un matí, quan Maria Thins m’obria la porta de l’estudi, em va dir:

—Au, noia. Avui endreça aquell racó. —Va assenyalar el lloc que ell estava pintant. No vaig entendre què volia dir—. Totes les coses del damunt de la taula han d’anar a dins dels baguls del magatzem —va continuar—, tret del bol i el pinzell d’empolvorar de la Catharina. Me’ls enduré jo. —Va acostar-se a la taula i va agafar dos dels objectes que jo m’havia passat tantes setmanes recol·locant amb tant de compte al seu lloc.

Quan em va veure la cara, Maria Thins va riure.

—No pateixis. Ja l’ha acabat. Ara ja no necessita tot això. Sobretot, no et descuidis de treure la pols de les cadires, i deixa-les al costat de la finestra del mig. I obre tots els finestrons. —Se’n va anar, amb el bol de peltre als braços.

Sense el bol i el pinzell la taula quedava transformada en una imatge que jo no podia reconèixer. La carta, la roba, el gerro de ceràmica, ara no tenien significat, com si algú, senzillament, els hagués deixat al damunt de la taula. Però no m’entrava al cap que els havia de moure.

Ho vaig demorar tant com vaig poder i vaig fer primer totes les altres feines. Vaig obrir tots els finestrons, i la cambra va quedar molt lluminosa i estranya, llavors vaig treure la pols i vaig fregar a tot arreu, menys a la taula. Vaig mirar-me el quadre una estona, vaig provar de descobrir què tenia de diferent ara, què feia que estigués acabat. No hi havia vist cap canvi des de feia uns quants dies.

Encara hi rumiava quan va entrar ell.

—Griet, encara no ho has endreçat. Afanya’t…, he vingut a ajudar-te a moure la taula.

—Em sap greu anar tan a poc a poc, senyor. És que… —Semblava sorprès pel fet que jo volgués dir alguna cosa—… estic tan acostumada a veure els objectes on són que se’m fa difícil moure’ls de lloc.

—Ja ho entenc. T’ajudaré, doncs. —Va agafar la roba blava del damunt de la taula i me la va donar. Tenia les mans molt netes. Jo vaig agafar la roba sense tocar-lo a ell i vaig endur-me-la a la finestra per espolsar-la. Llavors la vaig plegar i la vaig desar en un dels baguls del magatzem. Quan vaig tornar ell havia agafat la carta i el gerro negre de ceràmica i els havia guardat. Vam moure la taula cap a una banda de la cambra i jo vaig col·locar les cadires al costat de la finestra del mig mentre ell duia el cavallet i el quadre al racó on havia estat disposada l’escena.

Era estrany, veure el quadre en aquell lloc, en comptes de veure-hi el mobiliari. Tot es feia estrany, aquell moviment i aquell canvi sobtat després de tantes setmanes d’immobilitat i silenci. No feia per a ell. No li vaig preguntar per què. Me’l volia mirar, imaginar què pensava, però no vaig alçar els ulls de l’escombra mentre netejava la pols que havia aixecat la roba blava.

Em va deixar sola i jo vaig acabar ben de pressa, no em volia quedar més estona a l’estudi. Ja no hi trobava cap consol.

Aquella tarda van Ruijven i la seva dona van venir de visita. Tanneke i jo sèiem al banc de l’entrada i ella m’ensenyava a sargir uns punys de puntes. Les nenes se n’havien anat a la Plaça del Mercat i feien volar un estel a prop de l’Església Nova, en un lloc on podíem veure-les; Maertge tenia agafat el fil mentre Cornelia corria amb l’estel per fer-lo pujar enlaire.

Vaig veure de molt lluny que venien els van Ruijven. Mentre s’acostaven, a ella la vaig conèixer pel quadre i per la breu trobada que hi havia tingut, i ell era l’home del bigoti que portava una ploma blanca al barret i que tenia un somriure apegalós, el mateix que una vegada l’havia escortada fins a la porta.

—Mira, Tanneke —vaig xiuxiuejar—, és el cavaller que admira el teu quadre cada dia.

—Oh! —Tanneke es va enrojolar quan els va veure. Va posar-se bé el davantal i la còfia i va murmurar—: Vés a dir a la mestressa que són aquí!

Vaig córrer cap dins i vaig trobar Maria Thins i Catharina, amb el nen adormit, a la cambra de la Crucifixió.

—Els van Ruijven han arribat —vaig anunciar.

Catharina i Maria Thins es van treure les còfies i es van allisar els colls. Catharina va agafar-se a la taula i es va aixecar. Quan sortien de la cambra Maria Thins va allargar la mà i va posar bé una de les pintes de carei de Catharina, que només es posava en ocasions especials.

Van saludar els seus convidats al vestíbul, mentre jo m’esperava al passadís. Quan van començar a pujar les escales, van Ruijven em va veure i es va aturar un moment.

—¿Qui és, aquesta?

Catharina em va mirar malament.

—Una de les minyones i prou. Tanneke, porta’ns una mica de vi, sisplau.

—Que ens el porti la minyona dels ulls grans —va ordenar van Ruijven—. Anem, estimada —va dir a la seva dona, que va començar a pujar.

Tanneke i jo estàvem de costat, ella empipada, jo neguitosa per haver cridat l’atenció.

—Au, vés! —em va cridar Catharina—. Ja l’has sentit. Porta el vi. —Va pujar les escales tan de pressa com va poder, feixuga, al darrere de Maria Thins.

Jo vaig anar a la cambra petita on dormien les nenes, hi vaig trobar copes, vaig netejar-ne cinc amb el davantal i vaig posar-les en una safata. Després vaig buscar el vi a la cuina. No sabia on el tenien, perquè no bevien vi gaire sovint. Tanneke havia desaparegut, enfurismada. Tenia por que el vi es guardés tancat en algun armari, i que jo hagués de demanar la clau a Catharina davant de tothom.

Per sort, Maria Thins ho devia haver previst. A la cambra de la Crucifixió havia deixat una gerra blanca amb una tapa de peltre, plena de vi. Vaig posar-la a la safata i ho vaig pujar tot a l’estudi, però abans em vaig posar bé la còfia, el coll i el davantal, com havien fet les altres.

Quan vaig entrar, estaven tots drets davant del quadre.

—Una joia, un cop més —deia van Ruijven—. ¿N’estàs contenta, estimada? —va preguntar a la seva dona.

—És clar —va respondre. La llum que entrava per les finestres li il·luminava la cara i feia que gairebé semblés bella.

Quan vaig deixar la safata a la taula que el meu amo i jo havíem canviat de lloc aquell matí, Maria Thins va venir de seguida.

—Ja me n’encarrego jo —va xiuxiuejar—. Vés-te’n. Au, de pressa.

Era a les escales quan vaig sentir van Ruijven que deia:

—¿On és la minyona dels ulls grans? ¿Ja se n’ha anat? Me la volia mirar bé.

—Au, au, aquella noia no és res! —va cridar Catharina amb alegria—. És el quadre, el que hem de mirar.

Vaig tornar al banc de la porta i em vaig asseure al costat de Tanneke, que no em va voler dir ni una paraula. Vam seure en silenci, sargint els punys, escoltant les veus que baixaven flotant de les finestres de dalt.

Quan van tornar a baixar, vaig amagar-me a la cantonada de la casa i vaig esperar, recolzada contra els maons calents d’una paret a Molenpoort, fins que se’n van anar.

Després va venir un criat de casa seva i va pujar a l’estudi. No el vaig veure anar-se’n, perquè les nenes van tornar i van voler que fes més foc, per poder-hi coure pomes.

L’endemà al matí el quadre ja no hi era. No havia tingut l’oportunitat de mirar-me’l una última vegada.

* * *

Aquell matí, quan vaig entrar a la Llotja de la Carn, vaig sentir que un home davant meu deia que havien aixecat la quarantena. Vaig córrer fins a la parada de Pieter. Hi havia el pare i el fill, i unes quantes persones feien cua perquè les despatxessin. Vaig ignorar tothom i vaig anar directament a parlar amb Pieter fill.

—¿Em pots despatxar de seguida? —vaig dir—. Haig d’anar a casa de la meva família. Només tres lliures de llengua i tres de salsitxes.

Va deixar estar el que estava fent, i va ignorar els comentaris indignats de la vella que havia estat despatxant.

—M’imagino que si jo fos jove i et somrigués com ella, també faries qualsevol cosa per mi —va burlar-se la vella quan Pieter em va donar els paquets.

—Ella no somriu pas —va replicar ell. Es va mirar el seu pare, i llavors em va donar un paquet més petit—. Per la teva família —va dir en veu baixa.

Ni tan sols no li vaig donar les gràcies: vaig arreplegar el paquet i vaig arrencar a córrer.

Només corren els lladres i les criatures.

Vaig córrer fins que vaig arribar a casa.

Els meus pares eren asseguts de costat, al banc, amb el cap cot. Vaig agafar la mà del pare i me la vaig posar a la galta. Em vaig asseure al seu costat i no vaig dir res.

No hi havia res a dir.

* * *

Després va venir una època en la qual tot era somort. Les coses que havien tingut algun significat —la netedat de la bugada, la passejada diària per anar a comprar, la tranquil·litat de l’estudi— van perdre importància, tot i que encara feien notar la seva presència, com blaus al cos que es fonen i es converteixen en bonys, durs, sota la pell.

Va ser a finals d’estiu, que va morir la meva germana. Aquella tardor va ser plujosa. Vaig passar molt de temps estenent roba a dintre, acostant-la al foc, provant d’assecar-la abans no s’hi fes verdet, però sense socarrimar-la.

Tanneke i Maria Thins em van tractar amb prou amabilitat quan van saber que Agnes havia mort. Tanneke se les va manegar per controlar-se la irritació uns quants dies, tot i que aviat va tornar a remugar i a fer mala cara, i vaig tornar a ser jo qui havia de buscar la manera d’apaivagar-la. Maria Thins deia ben poc, però va acostumar-se a interrompre la seva filla quan Catharina em parlava amb aspror.

Catharina no semblava que sabés ben bé res de la meva germana, o no ho demostrava. Se li acostava el part, i com havia predit Tanneke s’estava gairebé sempre al llit; deixava que fos Maertge qui tingués cura del petit Johannes, que començava a fer tentines pertot arreu, i tenia les nenes molt enfeinades.

Les nenes no sabien que jo tenia una germana, i per tant no haurien pogut entendre que n’hagués perdut una. Només Aleydis va semblar que s’adonava que passava alguna cosa. A vegades venia a seure amb mi, i se m’arrapava al cos com un cadell que busca escalfor entre el pèl de la seva mare. Ella em consolava d’una manera ben senzilla, que ningú altre no hauria pogut repetir.

Un dia Cornelia va sortir al pati, quan jo estenia la roba. Em va oferir una nina vella.

—Ja no hi juguem —va anunciar—. Ni l’Aleydis. ¿Vols donar-la a la teva germana? —Posava uns ulls ben innocents, ben oberts, i vaig adonar-me que devia haver sentit que algú mencionava la mort d’Agnes.

—No, gràcies —va ser l’única cosa que vaig poder dir, i gairebé em vaig ennuegar amb aquelles paraules.

Ella va somriure i se’n va anar fent saltirons.

L’estudi continuava buit. No va començar cap altre quadre. Passava molt de temps fora de casa, al Gremi o a Mechelen, a la fonda de la seva mare a l’altra banda de la plaça. Jo encara netejava l’estudi, però es va convertir en una tasca com qualsevol altra, només una habitació on s’havia de fregar i treure la pols.

Quan anava a la Llotja de la Carn, em costava mirar als ulls a Pieter fill. La seva amabilitat em feia mal. Hauria d’haver-li correspost, però no ho feia. M’hauria d’haver afalagat, però no m’afalagava. Jo no volia que es fixés en mi. M’estimava més que em despatxés el seu pare, que sempre em burxava, però que no em demanava res, només que fos crítica amb la seva carn. Vam menjar bona carn, aquella tardor.

Els diumenges, a vegades anava a la fàbrica de Frans i li pregava que vingués a casa amb mi. Ho va fer dues vegades, i això va alegrar una mica els meus pares. Un any enrere havien tingut tres fills a casa. Ara no en tenien cap. Quan Frans i jo estàvem tots dos amb ells, els recordàvem una època millor. Una vegada, la mare fins i tot va riure, abans de tornar a callar i a bellugar el cap.

—Déu ens ha castigat per no haver sabut agrair prou la nostra bona fortuna —va dir—. No hem d’oblidar-ho.

No era gens fàcil visitar casa meva. Vaig adonar-me que després de no haver-hi pogut anar aquells pocs diumenges de la quarantena, se m’havia fet estranya.

Començava a oblidar on guardava les coses la mare, quina mena de rajoles decoraven la llar de foc, de quina manera entrava el sol a les habitacions a diferents hores del dia. Després de ben pocs mesos, podia descriure la casa del Racó dels Papistes millor que la de la meva família.

A Frans, sobretot, li costava molt d’anar-hi. Després dels llarguíssims dies i les nits que passava a la fàbrica, el que volia era somriure i riure i riure’s de la gent, o si més no, dormir. M’imagino que el vaig voler convèncer perquè m’hi acompanyés amb l’esperança de tornar a unir la nostra família. Era impossible, però. Des de l’accident del meu pare, ens havíem convertit en una família diferent.

* * *

Un diumenge, quan vaig tornar de casa dels meus pares, vaig descobrir que Catharina anava de part. Vaig sentir-la gemegar quan vaig entrar al vestíbul. Vaig fer un cop d’ull a la sala gran, que estava més a les fosques del que era habitual; havien tancat els finestrons de baix per donar-li intimitat. Hi havia Maria Thins, amb Tanneke i la llevadora. Quan Maria Thins em va veure, va dir:

—Vés amb les nenes…, les he fet sortir a fora a jugar. Ara ja no tardarà gaire. Veniu d’aquí una hora.

Em vaig alegrar de poder-me’n anar. Catharina feia molt de soroll, i no em semblava correcte escoltar-la en aquell estat. També sabia que ella no m’hi hagués volgut, allà.

Vaig anar a buscar a les nenes al seu lloc preferit, el Mercat de Bestiar, a la cantonada. Quan les vaig trobar, jugaven a bales i es perseguien. El petit Johannes trontollava al seu darrere: sense acabar de saber aguantar-se dempeus, mig corria i mig s’arrossegava a quatre potes. No eren la mena de jocs que a nosaltres ens haurien deixat que juguéssim un diumenge, però els catòlics ho veien diferent.

Quan Aleydis es va cansar, va venir a seure amb mi.

—¿La mama tindrà el nen ara aviat? —va preguntar.

—La teva àvia ha dit que sí. D’aquí una estona hi tornarem i els anirem a veure.

—¿El papa estarà content?

—Segur que sí.

—¿Pintarà més de pressa, ara que tindrem un altre nen?

No vaig respondre. Les paraules de Catharina sortien de la boca d’una nena petita. Jo no les volia sentir.

Quan vam tornar, ell era al pas de la porta.

—Papa, el barret! —va cridar Cornelia. Les nenes van córrer cap a ell i van provar d’agafar-li el capell de paternitat que duia, amb cintes que li penjaven per sota de les orelles. Se’l veia al mateix temps orgullós i avergonyit. Em vaig sorprendre: havia estat pare cinc cops, i jo em pensava que ja hi devia estar acostumat. No tenia cap raó per estar tan vergonyós.

És Catharina la que vol molts de fills, vaig pensar llavors. Ell s’estimaria més estar-se tot sol a l’estudi.

Però això no podia ser veritat del tot. Jo sabia com es feien els nens. Ell hi tenia un paper determinat, i devia fer-lo voluntàriament. I per molt difícil que fos Catharina, jo havia vist que ell sovint se la mirava, li tocava l’espatlla, parlava amb ella en una veu baixa sucada amb mel.

No m’agradava pensar en ell d’aquella manera, amb la seva esposa i els seus fills. M’estimava més pensar en ell tot sol a l’estudi. O no pas sol, sinó només amb mi.

—Teniu un altre germà, nenes —va dir—. Es diu Franciscus. ¿El voleu anar a veure? —Va dur-les cap a dins mentre jo em quedava al carrer, amb Johannes als braços.

Tanneke va obrir els finestrons de la sala gran i va treure el cap a fora.

—¿Està bé, la mestressa? —vaig preguntar.

—Oh, i tant. Fa molt d’escàndol, però no és res. Està feta per tenir criatures: salten a fora com una castanya de la clova. Entra, ara l’amo vol fer una pregària per donar gràcies.

Tot i que incòmoda, no podia refusar de resar amb ells. Uns protestants haurien fet el mateix, després d’un bon naixement. Vaig portar Johannes a la sala gran, que ara estava molt més il·luminada i plena de gent. Quan el vaig deixar a terra se’n va anar trontollant amb les seves germanes, que estaven al voltant del llit. Les cortines eren obertes i Catharina estava incorporada sobre un munt de coixins, amb el nadó als braços. Estava esgotada, però somreia, feliç per una vegada. El meu amo era a prop seu, i es mirava el seu nou fill. Aleydis li agafava la mà. Tanneke i la llevadora endreçaven palanganes i llençols bruts de sang mentre la dida esperava a prop del llit.

Maria Thins va venir de la cuina amb una mica de vi i tres copes damunt d’una safata. Quan va desar-la a la taula, ell va deixar anar la mà d’Aleydis, es va allunyar del llit, i ell i Maria Thins es van agenollar. Tanneke i la llevadora van deixar el que estaven fent i també es van agenollar. Llavors la dida i les nenes i jo ens vam agenollar; Johannes es bellugava i xisclava mentre Lisbeth el feia seure.

El meu amo va resar a Déu, li va donar les gràcies pel naixement sense incidents de Franciscus i per haver preservat la vida de Catharina. Va afegir unes quantes frases catòliques en llatí que jo no vaig entendre, però no em va fer res; tenia una veu greu, serena, que m’agradava escoltar.

Quan va acabar, Maria Thins va servir tres copes de vi i ella i ell i Catharina van brindar per la salut del nadó. Llavors Catharina va lliurar el petit a la dida, que li va donar el pit.

Tanneke em va fer un senyal i vam sortir de la sala per anar a preparar pa i arengada fumada per a la llevadora i les nenes.

—Ara començarem a preparar la festa del naixement —va comentar Tanneke mentre paràvem la taula—. A la mestressa jove li agrada que sigui ben grossa. Anirem de bòlit, com sempre.

La festa del naixement va ser la celebració més gran que vaig presenciar en aquella casa. Vam tenir deu dies per preparar-ho tot, deu dies per netejar i cuinar. Maria Thins va llogar dues noies una setmana perquè ajudessin a Tanneke amb el menjar i a mi amb la neteja. La meva noia era una mica curta, però treballava prou bé si li deia exactament què havia de fer i la vigilava de prop. Un dia vam rentar —fos net o no— totes les tovalles i tovallons que farien falta per a la festa, i també tota la roba de la casa: camises, túniques, capells, colls, mocadors, còfies, davantals. Vam estar tot un altre dia per fer la roba blanca. Llavors vam rentar totes les gerres, copes, gots, plats de terrissa, cassoles de coure, paelles per fer crespells, graelles i asts de ferro, culleres, llosses, i també tot el que ens van deixar els veïns per a l’ocasió. Vam ben polir el llautó i el coure i la plata. Vam despenjar cortines i vam espolsar-les a fora, i vam espolsar tots els coixins i les estores. Vam ben fregar la fusta dels llits, els armaris, les taules i les cadires, els ampits de les finestres, fins que tot va resplendir.

Quan vam acabar, jo tenia les mans clivellades i ensangonades.

Tot era molt net, per a la festa.

Maria Thins va fer una comanda especial de xai i vedella i llengua, un porc sencer, llebre i faisà i capó, ostres i llagosta i caviar i arengada, vi dolç i cervesa de la millor, pastissets dolços preparats especialment pel flequer.

Quan vaig encarregar la comanda de Maria Thins a Pieter pare, es va fregar les mans.

—Una altra boca per alimentar —va proclamar—. Millor per nosaltres!

Van arribar grans rodes de Gouda i Edam, i carxofes i taronges i llimones i raïm i prunes, i ametlles i avellanes. Fins i tot va arribar una pinya, regal d’una cosina rica de Maria Thins. No n’havia vist mai cap, i no em va temptar gens la seva pell aspre i punxeguda. Tampoc no me l’havia de menjar, jo. Res d’aquell menjar no era per a mi, tret del tast ocasional que Tanneke me’n deixava fer. Em va deixar provar una miqueta de caviar, que em va agradar menys del que vaig dir, tot i el luxe que representava, i una mica de vi dolç, que tenia un regust deliciós de canyella.

Es va apilonar torba i llenya al pati, i es va manllevar un ast a un veí. Els barrils de cervesa també es van deixar al pati, i allà es va rostir el porc. Maria Thins va llogar un nen perquè tingués cura de tots els focs, que van estar encesos tota la nit quan vam començar a rostir el porc.

Durant tots els preparatius, Catharina va continuar al llit amb Franciscus, atesa per la dida, serena com un cigne. Igual que un cigne, però, ella també tenia un coll llarg i un bec esmolat. Jo no m’hi vaig acostar.

—A ella li agradaria que la casa sempre estigués així —va remugar Tanneke mentre preparava civet de llebre i jo bullia aigua per netejar les finestres—. Vol que tot estigui en dansa al seu voltant. La reina dels cobrellits! —Jo vaig riure amb ella, conscient que no l’hauria d’encoratjar perquè es mostrés deslleial, però contenta de tota manera quan s’hi mostrava.

Ell no va treure el nas, durant els preparatius, tancat al seu estudi o fugint cap al Gremi. Només el vaig veure una vegada, tres dies abans de la festa. La noia llogada i jo netejàvem canelobres a la cuina quan Lisbeth va venir a trobar-me.

—El carnisser et demana —va dir—. Aquí davant.

Vaig deixar estar el drap, em vaig fregar les mans al davantal i vaig seguir-la passadís amunt. Jo sabia que seria el fill. No m’havia vist mai al Racó dels Papistes. Per sort, la cara no la tenia vermella i encetada com gairebé sempre, abocada tot el dia als vapors de la bugada.

Pieter fill havia aturat un carro davant de la casa, carregat amb la carn que Maria Thins havia encarregat. Les nenes espiaven què hi havia a dins. Només Cornelia va girar-se. Quan jo vaig aparèixer a la porta, Pieter em va somriure. Jo vaig conservar la calma i no em vaig enrojolar. Cornelia em mirava.

No era l’única. Vaig notar la presència d’ell a la meva esquena; havia baixat pel passadís darrere meu.

Em vaig girar per mirar-lo, i vaig veure que havia vist el somriure de Pieter, i l’expectació que duia a la mirada.

Va transferir els seus ulls grisos damunt meu. Eren freds. Em va rodar el cap, com si m’hagués aixecat massa de pressa. Vaig tornar-me a girar. El somriure de Pieter no era tan ample, ara. Havia notat el meu trontoll.

Jo em vaig sentir atrapada entre els dos homes. No era una sensació agradable.

Vaig apartar-me per deixar passar el meu amo. Va tombar cap a Molenpoort sense ni una paraula, ni una mirada. Pieter i jo vam contemplar en silenci com se n’anava.

—Porto la teva comanda —va dir Pieter, llavors—. ¿On la vols?

* * *

Aquell diumenge, quan vaig anar a casa dels meus pares, no els volia dir que havia nascut una altra criatura. Em pensava que els recordaria la pèrdua d’Agnes. Però la mare ho havia sentit al mercat i em van fer descriure el part i la pregària amb la família i tots els preparatius que s’havien fet fins llavors per a la festa. La mare patia per l’estat de les meves mans, però li vaig prometre que el pitjor ja estava.

—¿I els quadres? —va preguntar el meu pare—. ¿Ha començat un altre quadre? —Sempre esperava que li descrivís un quadre nou.

—No, res —vaig respondre. Jo hi havia estat ben poc, a l’estudi, aquella setmana. Tot continuava igual.

—Potser li fa mandra —va dir la mare.

—Això de cap manera —vaig respondre de seguida.

—Potser no vol veure res —va dir el pare.

—Jo no ho sé, què vol —vaig dir, amb més intensitat de la que tenia intenció. La mare em va mirar. El pare es va bellugar al seient, inquiet.

No vaig dir res més d’ell.

* * *

Els convidats van començar a arribar a la festa pels volts del migdia. Al vespre hi havia potser un centenar de persones a dins i a fora de la casa, que sobreeixien al pati i al carrer. S’havia convidat gent de tota mena: mercaders rics però també el nostre flequer, el sastre, el sabater, l’apotecari. Hi havia els veïns, i la mare i la germana del meu amo, i els cosins de Maria Thins. Hi havia pintors, i altres membres del Gremi. Hi havia van Leeuwenhoek, i van Ruijven i la seva esposa.

Hi havia fins i tot Pieter pare, sense el seu davantal tacat de sang, que em va saludar amb una inclinació de cap i un somriure quan li vaig passar pel costat amb una gerra de vi especiat.

—Ja ho veuràs, Griet —va dir mentre li’n servia una copa—, el meu fill estarà gelós de mi perquè hauré pogut estar tot el vespre amb tu.

—Em sembla que no —vaig murmurar, i vaig allunyar-me’n, avergonyida.

Catharina era el centre d’atenció. Duia un vestit de seda verd modificat perquè hi pogués cabre la panxa, que encara no se li havia encongit. Al damunt portava el mantell groc amb vora d’ermini que l’esposa de van Ruijven duia al quadre. Es feia estrany veure’l a les espatlles d’una altra dona. No m’agradava que Catharina el portés, tot i que era ben seu i en tenia tot el dret. També duia un collaret i unes arracades de perles, i portava els rínxols rossos molt ben pentinats. S’havia recuperat de seguida del part, i estava molt contenta i airosa, amb el cos lliure de la càrrega que havia hagut de suportar tants mesos. Es movia amb facilitat d’una habitació a l’altra, bevia i reia amb els seus convidats, encenia espelmes, cridava perquè portéssim menjar, aplegava la gent. Només es va aturar un moment per fer manyagues a Franciscus quan la dida li donava el pit.

El meu amo estava molt més callat. Va estar-se gairebé tota l’estona en un racó de la sala gran, parlant amb van Leeuwenhoek, tot i que els seus ulls sovint seguien Catharina per la sala quan es movia entre els seus convidats. Ell duia una jaqueta de vellut negre molt elegant i el seu capell de paternitat, i se’l veia còmode, encara que no gaire interessat en la festa. Les gentades no l’atreien tant com a la seva dona.

Quan ja era força tard, van Ruijven va manegar-se-les per acorralar-me al passadís, quan jo el travessava amb una espelma encesa i una gerra de vi.

—Ah, la minyona dels ulls grans —va cridar, mentre se m’acostava—. Hola, noieta. —Em va agafar la barbeta amb una mà, i amb l’altra va apujar l’espelma perquè m’il·luminés la cara. No m’agradava la manera que tenia de mirar-me.

—L’hauries de pintar —va dir per damunt de l’espatlla.

Hi havia el meu amo. Arrugava el front. Semblava com si volgués dir alguna cosa al seu mecenes, però no pogués.

—Griet, porta’m una mica més de vi. —Pieter pare havia sortit tot d’una de la cambra de la Crucifixió i m’allargava la seva copa.

—Sí, senyor. —Vaig apartar la barbeta de la mà de van Ruijven i de seguida vaig dirigir-me cap al carnisser. Notava els dos parells d’ulls a l’esquena.

—Ai, em sap greu, senyor, la gerra és buida. N’aniré a buscar més a la cuina. —Em vaig afanyar a anar-me’n, amb la gerra a tocar del pit, tan amagada com vaig poder, perquè no s’adonessin que estava plena.

Quan vaig tornar, uns minuts després, només hi quedava Pieter pare, recolzat a la paret.

—Gràcies —vaig dir en veu baixa mentre li omplia la copa.

Ell em va picar l’ullet.

—Ha valgut la pena només per sentir que em deies senyor. No ho tornaré a sentir mai més, ¿oi que no? —Va alçar la copa en un brindis burlesc i va beure.

* * *

Després de la festa l’hivern ens va caure al damunt, i la casa es va tornar freda i mat. A part d’un munt de feina de neteja, no hi havia res que es fes esperar amb delit. Les nenes, fins i tot Aleydis, es van tornar més difícils, exigien atenció, gairebé mai no ajudaven en res. Maria Thins passava més temps que abans a les seves habitacions de dalt. Franciscus, que va estar del tot tranquil fins després de la festa, va començar a patir gasos i a plorar gairebé constantment. Era un so penetrant que es podia sentir a tota la casa: al pati, a l’estudi, al soterrani. Tot i la seva naturalesa, Catharina va mostrar-se sorprenentment pacient amb el nadó, però escridassava a tota la resta de gent, fins i tot al seu marit.

Jo havia pogut apartar-me Agnes del cap mentre preparàvem la festa, però ara els seus records van retornar amb més força que abans. Ara que tenia temps per pensar, pensava massa. Era com un gos que es llepa les ferides per netejar-les, però que encara les agreuja.

I el pitjor de tot era que ell estava enfadat amb mi. Des de la nit que van Ruijven m’havia acorralat al passadís, potser des del moment que Pieter fill m’havia somrigut, ell s’havia tornat més distant. També em semblava que topava amb ell més sovint que no pas abans. Encara que sortia molt sovint de casa —en part per fugir dels plors de Franciscus—, jo sempre entrava per la porta del carrer just quan ell se n’anava, o baixava les escales quan ell les pujava, o escombrava la cambra de la Crucifixió quan ell hi buscava Maria Thins. Un dia que vaig anar a fer un encàrrec per a Catharina, fins i tot me’l vaig trobar a la Plaça del Mercat. Sempre em saludava molt educadament amb una inclinació del cap, i llavors s’apartava per deixar-me passar, sense mirar-me.

L’havia ofès, però jo no sabia com.

L’estudi també s’havia tornat fred i mat. Abans, el lloc donava la impressió d’estar atrafegat i ple de propòsit: era el lloc on es pintaven quadres. Ara, tot i que escombrava ràpidament tota la pols que s’hi volia aposentar, no era res més que una habitació buida, que només esperava més pols. Jo no volia que fos un lloc trist. M’hi volia refugiar, igual que abans.

Un matí Maria Thins va venir a obrir-me la porta i vam descobrir que ja estava oberta. Vam mirar a la penombra. Ell estava adormit a la taula, amb el cap al damunt dels braços plegats, d’esquenes a la porta. Maria Thins va recular.

—Deu haver pujat pels plors del nen —va murmurar. Vaig provar de fer-hi un altre cop d’ull, però ella m’ho impedia. Va tancar la porta sense fer soroll—. Deixa’l estar. Ja ho netejaràs després.

L’endemà al matí, a l’estudi, vaig obrir tots els finestrons i vaig buscar a l’habitació alguna cosa per fer, alguna cosa que pogués tocar sense ofendre’l, alguna cosa que pogués canviar de lloc sense que se n’adonés. Tot era al seu lloc: la taula, les cadires, l’escriptori ple de llibres i papers, el moble amb els pinzells i l’espàtula ordenats amb cura a dalt, el cavallet recolzat a la paret, les paletes netes al costat. Els objectes que havia pintat estaven guardats al magatzem o es tornaven a fer servir a la casa.

Una de les campanes de l’Església Nova va començar a tocar l’hora. Vaig anar cap a la finestra per mirar a fora. Quan la campana va acabar de tocar les sis, ja sabia què havia de fer.

Vaig escalfar una mica d’aigua, vaig agafar sabó i draps nets i ho vaig pujar tot a l’estudi; vaig començar a netejar les finestres. Vaig haver de pujar al damunt de la taula per arribar als vidres de dalt de tot.

Netejava l’última finestra quan el vaig sentir entrar a la cambra. Vaig girar-me, el vaig mirar per damunt de l’espatlla esquerra, amb els ulls ben oberts.

—Senyor —vaig començar a dir, nerviosa. No estava segura de com podia explicar aquell meu impuls.

—Quieta.

Vaig quedar glaçada, horroritzada per si havia fet alguna cosa contrària als seus desitjós.

—No et moguis.

Em mirava com si un fantasma hagués aparegut sobtadament a l’estudi.

—Em sap greu, senyor —vaig dir mentre llançava el drap a la galleda plena d’aigua—. L’hi hauria d’haver preguntat primer. Però ara no està pintant res, i…

Va posar cara de desconcert, llavors va bellugar el cap.

—Ah, les finestres. No, ja pots continuar fent el que feies.

M’hauria estimat més no netejar davant seu, però com que es va quedar allà palplantat, no vaig tenir cap altra opció. Vaig esbandir el drap a l’aigua, el vaig escórrer i vaig començar una altra vegada a fregar els vidres, per dintre i per fora.

Vaig acabar la finestra i vaig recular per veure’n l’efecte. La llum que entrava era ben pura.

Ell encara s’estava dret darrere meu.

—¿N’està satisfet, senyor? —vaig preguntar.

—Torna’m a mirar per damunt de l’espatlla.

Vaig fer el que m’ordenava. M’estava estudiant. Tornava a estar interessat en mi.

—La llum —vaig dir—. Ara és més neta.

—Sí —va dir—. Sí.

L’endemà al matí la taula tornava a ser al racó de pintar, amb un cobretaula vermell, groc i blau. Hi havia una cadira contra la paret del fons, i un mapa penjat al damunt.

Havia tornat a començar.