EN TRAWLER ES CASA PER QUARTA VEGADA. Em trobava al metro de Brooklyn quan vaig llegir aquest titular. El diari que el portava era d’un altre passatger. L’únic tros del text que vaig poder llegir deia: «En Rutherfurd “Rusty” Trawler, el playboy-milionari acusat sovint de simpatitzar amb els nazis, va contreure matrimoni, ahir, amb una encisadora…». Tampoc no en tenia pas ganes, de llegir res més. La Holly s’hi havia casat, doncs. Molt bé, molt bé. Hauria volgut trobar-me sota les rodes del metro. Però val a dir que ja ho desitjava abans de llegir el titular. Per una pila de raons. Jo no havia vist la Holly des d’aquell diumenge de la borratxera al bar d’en Joe Bell. Les setmanes que havien passat des de llavors m’havien deixat en estat de veure-ho tot vermell, com deia ella. En primer lloc, havia perdut la col·locació: merescudament, i per una malifeta molt divertida però massa complicada per a explicar-ho aquí. D’altra banda, la meva caixa de reclutament desplegava un interès per mi certament inquietant; i, havent-me escapat tan recentment de la disciplina fèrria d’una ciutat petita, la idea de recaure en una altra forma de vida disciplinada em desesperava. Entre la incertesa de la meva situació militar i la meva manca d’experiència específica, no hi havia manera de trobar una altra col·locació. Això era el que hi feia, jo, al metro de Brooklyn: tornava d’una descoratjadora entrevista amb un dels directors del diari PM, actualment desaparegut. Tot això, combinat amb la calor estival, m’havia reduït a un estat d’inèrcia nerviosa. Per això era sincer, o gairebé, quan desitjava de trobar-me sota les rodes del metro. I el titular acabà d’afermar aquest desig. Si la Holly es podia casar amb aquell «fetus absurd», llavors l’exèrcit del mal i de l’error que envaïa el món ja podia passar per damunt meu. O és que —i la pregunta és lògica— la meva irritació era produïda pel fet que jo estava enamorat de la Holly? Una mica, sí. Perquè ho estava, d’enamorat d’ella. Enamorat de la mateixa manera que en altre temps ho havia estat de la vella cuinera negra de la meva mare, i d’un carter que em permetia d’acompanyar-lo en les seves rondes, i de tota una família que es deia Mc Kendrick. També aquesta categoria d’amor engendra la gelosia.

En arribar a la meva estació vaig comprar un diari; i, en llegir el final de la frase, vaig descobrir que la núvia d’en Rusty era «una encisadora model fotogràfica natural dels pujols d’Arkansas, Miss Margaret Thatcher Fitzhue Wildwood». La Mag! L’alleujament m’afluixà les cames de tal manera que vaig haver d’agafar un taxi per arribar a casa.

Madame Sapphia Spanella em sortí a rebre a la porteria amb els ulls fora de les conques i cargolant-se les mans.

—Correu! —digué—. Aneu a buscar la policia! Aquesta dona està matant algú! O la maten a ella!

Això semblava, pel que se sentia. Com si haguessin deixat anar un ramat de tigres dins l’apartament de la Holly. Vidres que es trencaven, mobles que s’estellaven. Tanmateix, no se sentien veus irades, entre el tumult, i això era ben estrany.

—Correu! —xisclava Madame Spanella, empenyent-me—. Aviseu la brigada criminal!

Vaig córrer, però cap a la porta de la Holly. Els cops de puny que hi vaig clavar van produir només un resultat: l’estrèpit es va interrompre. En sec. Però els meus precs perquè em deixés entrar no van assolir cap resposta, i els meus intents de tirar a terra la porta només van produir com a resultat una forta contusió a la meva espatlla. Després, a baix, vaig sentir Madame Spanella: ordenava a algú altre que acabava d’arribar que anés tot seguit a cercar la policia.

—Calleu —li van contestar— i deixeu-me passar, vatua!

Era en José Ybarra-Jaeger. No tenia res a veure, en aquell moment, amb l’elegant diplomàtic brasiler, amarat de suor com estava i francament esverat. També a mi em va treure del pas. I, fent servir la seva clau, obrí la porta de la Holly.

—Passeu, doctor Goldman —va dir, adreçant-se a un home que l’acompanyava.

Com que ningú no m’ho impedí, els vaig seguir a l’interior de l’apartament, on les destrosses eren impressionants. A la fi l’arbre de Nadal havia estat desarborat; literalment, per cert. Les branques seques s’estenien damunt una mar de llibres estripats, de llums fets bocins i discos trencats. Fins i tot la nevera havia estat buidada i el seu contingut escampat per la cambra; a les parets regalimaven ous esclafats, i, enmig de les ruïnes, el gat innominat de la Holly llepava tranquil·lament un bassal de llet.

Al dormitori, la sentor dels flascons de perfum trencats em va fer rodar el cap. Vaig trepitjar les ulleres de la Holly: eren a terra, amb els vidres trencats i la muntura partida pel mig.

Potser per això la Holly, convertida en una figura rígida ajaguda al llit, mirà en José com si no el veiés, i tampoc no semblà veure el metge, el qual, tot prenent-li el pols, cantussejava:

—Esteu cansada, joveneta. Molt cansada, oi? I voleu dormir, oi? Dormir, dormir…

La Holly es passà una mà pel front, deixant-hi un rastre de sang, d’un tall que s’havia fet en un dit.

—Dormir —digué, somicant com una criatura exhausta i esglaiada—. Només ell podria fer-me dormir. Deixeu-me que m’hi abraci en les nits fredes. Vaig veure un indret, a Mèxic. Amb cavalls. Vora mar.

—Amb cavalls vora mar —cantussejà rítmicament el doctor, tot traient una xeringa del seu maletí negre.

En José desvià la vista, esgarrifat en veure l’agulla.

—La seva malaltia és només dolor? —preguntà amb el seu anglès difícil, que donava a la pregunta un matís irònic involuntari—. És el disgust, només?

—No us ha fet gens de mal, oi que no? —preguntà el doctor, tot passant un tros de cotó fluix pel braç de la Holly.

La Holly recobrà els sentits a bastament per a poder enfocar el doctor amb la seva mirada vaga.

—Tot em fa mal. On tinc les ulleres?

Però no li calien per a res. Els ulls se li tancaven, tots sols.

—És el disgust, només? —insistí en José.

—Us ho prego —féu el doctor, secament—. Deixeu-me sol amb la malalta.

En José es retirà a la sala, on descarregà la seva ira damunt la figura esmunyedissa de Madame Spanella.

—No em toqueu! Avisaré la policia! —l’amenaçà la dama, mentre en José l’empaitava fins a la porta entre un seguit de renecs portuguesos.

Un moment, considerà la conveniència de foragitar-me també a mi; o això em semblà endevinar en la seva expressió. A la fi, però, es decidí per convidar-me a fer una copa. L’única ampolla sencera que vam poder trobar era de vermut sec.

—Estic preocupat —em confià—. Tinc por que tot això no provoqui un escàndol. Aquesta destrossa que ha fet. Com una boja. I jo no puc permetre’m cap escàndol públic. La meva situació és delicada, tenint en compte el meu nom i el meu càrrec oficial.

Semblà molt encoratjat quan li vaig dir que no hi havia cap raó per a témer un «escàndol»; destruir les pròpies pertinences era, presumiblement, un afer privat.

—Tot ha estat el disgust —declarà fermament—. Quan va rebre la mala nova, va rebotre contra la paret la copa amb què bevia. L’ampolla. Els llibres. Un llum. Llavors m’espanto. Corro a buscar un metge.

—Però per què? —vaig preguntar—. No veig per què l’ha de disgustar tant, això d’en Rusty. Jo, d’ella, ho hauria celebrat.

—D’en Rusty?

Jo encara portava el diari, i li vaig ensenyar el titular.

—Ah, això! —Va somriure, despectivament—. Ens han fet un gran favor, en Rusty i la Mag. Quan ho hem llegit hem rigut de debò pensant que tots dos estan convençuts que ens han donat el gran disgust. El que nosaltres volíem des del primer moment era que fugissin. Us ho asseguro: estàvem rient, quan ha arribat la nova. —Escorcollà amb la mirada les destrosses de terra, i en collí un paper groc tot arrugat—. Llegiu —digué.

Era un telegrama de Tulip, Texas: «Rebuda notícia jove Fred mort en acció ultramar. Teu marit i fills expressen llur condol pèrdua per a tots. Segueix carta. T’estima Doctor».

La Holly no tornà a parlar del seu germà, llevat d’una sola vegada. I deixà de dir-me Fred. Juny, juliol, tots els mesos de calor la Holly hivernà com un animal que no s’hagués adonat de l’arribada de la primavera ni de la de l’estiu. Els cabells se li van enfosquir i s’engreixà una mica. Es mostrava d’allò més xaixa en el seu abillament; acostumava a fer un tomb per les delicatessen portant només un impermeable, sense res a sota. En José es traslladà al seu apartament, i el seu nom substituí el de la Mag Wildwood a la bústia. Tanmateix, la Holly vivia molt sola, perquè en José passava tres dies cada setmana a Washington. Durant les seves absències, la Holly no rebia ningú i rarament sortia de l’apartament, llevat dels dijous, quan feia el seu viatge setmanal a Ossining.

Tot això, però, no vol dir pas que hagués perdut interès per la vida; ben al contrari, semblava més contenta i, en conjunt, més feliç que no l’havia vista mai. Un entusiasme no gens propi d’ella per a les tasques casolanes l’escometé sobtadament i es materialitzà en algunes adquisicions no gens pròpies d’ella, tampoc: en una subhasta pública comprà un tapís amb una escena de cacera, i, procedents de l’herència de William Randolph Hearst, un parell de lúgubres poltrones gòtiques; comprà la Biblioteca Moderna completa, prestatges sencers de discos clàssics, innombrables reproduccions del Museu Metropolità (entre elles una estàtua d’un gat xinès odiada pel seu propi gat, que no parava de bufar amenaçadorament davant aquella figura fins que la trencà), una trituradora i una olla de pressió i una extensa col·lecció de llibres de cuina. Passava tardes senceres fent de mestresseta de casa, enfeinada en la seva minúscula i calorosa cuina.

—En José diu que menja més bé aquí que al Colony. Realment, i qui s’hauria pensat mai que jo tenia aquest talent natural! Fa un mes, era incapaç de fer un ou ferrat.

I continuava essent-ho, per cert. Els plats senzills, un bistec, una amanida, eren més enllà del seu abast. En canvi, nodria en José, i algun cop a mi i tot, amb sopes outré (brou de tortuga negra servit en aguacates buidats de la polpa), plats inèdits (faisà rostit, farcit de magrana i nespres) i altres dubtosos innovacions (pollastre i arròs amb safrà, servit amb xocolata desfeta: «Un plat indi clàssic, amic meu»). El racionament del sucre i la llet, degut a la guerra, restringiu la seva imaginació quant a la confecció de les postres; això no obstant, una vegada aconseguí de confeccionar una cosa que ella en deia «tapioca de tabac», i que val més no descriure.

També és millor no parlar dels seus intents d’aprendre el portuguès, una dura prova, tan pesada per a mi com ho va ser per a ella, perquè cada vegada que l’anava a veure la trobava al costat de la gramola, on un àlbum de discos Linguaphone no parava de donar voltes. A més, darrerament, poques vegades començava una frase si no era amb alguna d’aquestes dues fórmules: «Quan serem casats», o «Quan viurem a Rio», tot i que en José no n’havia parlat mai, de casar-se. Ella ho reconeixia.

—Però, tanmateix, sap que estic embarassada. Sí, ho estic, amic meu. De sis setmanes. No sé per què us ha de sorprendre, això. A mi no em sorprèn. Ni mica. Estic encantada. En vull tenir nou, almenys. Estic segura que un o altre serà moreno, gairebé negre, perquè en José en porta sang, de le nègre, suposo que ja us n’heu adonat, oi? I això m’engresca: quina cosa més bufona, un marrequet negre, amb uns ulls verds preciosos! Ah, voldria, oh, no us en burleu, voldria haver estat verge per a ell, per a en José. Ara no us penseu que he anat amb una gernació d’homes, com diu la gent; i no els ho retrec pas, als brètols, perquè això m’ha servit d’esquer ben sovint. Però, en realitat, l’altra nit vaig comptar-ho, en total només he tingut onze amants, sense comptar res del que passà abans dels tretze anys, perquè això, és clar, no compta. Onze. Creieu que n’hi ha prou per a considerar-me una puta? I la Mag Wildwood, doncs? I la Honey Tucker? I la Rose Ellen Ward? Aquestes sí que han estat sol·licitades tantes vegades que es pot dir que no han parat mai d’actuar. Val a dir que jo no tinc res contra les putes. Només això: algunes poden tenir la llengua neta, però totes tenen el cor brut. Vull dir que no està gens bé això tractar-se amb un individu i anar a cobrar els seus xecs, i ni tan sols intentar de creure que l’estimes. Jo no ho he fet mai, això. Ni tan sols amb en Benny Shacklett i aquella colla de rosegaires. Jo era com si m’hipnotitzés a mi mateixa fins a trobar-los una gràcia o altra, a aquells ratots. Perquè, deixant de banda el doctor, en José és el meu primer amor que no és un ratot. Tampoc no us penseu que és el meu ideal perfecte. Diu algunes mentidotes i es preocupa massa del que pensa la gent, i es banya cinquanta vegades cada dia: al capdavall, els homes han de fer una mena o altra d’olor. És massa prudent, massa cautelós, per a ser el meu ideal; sempre es gira d’esquena per despullar-se, i fa massa soroll quan menja i no m’agrada veure’l córrer, perquè trobo que està ridícul, corrent. Si jo fos lliure per a escollir el qui em plagués, si em bastés fer petar els dits i dir: «Vine aquí», no triaria pas en José. En Nehru ja s’hi acosta més, al meu ideal. O en Wendell Willkie. I qualsevol dia em quedaria amb la Garbo. Per què no? La gent hauria de poder casar-se amb homes o amb dones indistintament o fins i tot…, mireu, si un dia em dèieu que us volíeu casar amb un vaixell de guerra, us respectaria els sentiments. No, no, seriosament. L’amor hauria de ser una cosa ben lliure. Ho penso de debò, ara que m’he fet una idea del que és. Perquè jo l’estimo, en José; tant, que fins i tot deixaria de fumar, si m’ho demanava. És tan simpàtic! Quan tinc un dia d’aquells que ho veig tot vermell, m’ho fa passar fent-me riure; només que ara ja no en tinc, d’aquells dies, o, en tot cas, no són tan terribles que hagi de prendre Seconal o anar a can Tiffany: porto un vestit d’ell a la tintoreria, o sofregeixo uns bolets, i em sento de primera, com si res. Una altra cosa: he deixat córrer allò dels horòscops. Calculo que dec haver gastat un dòlar per cada maleïda estrella del maleït sistema planetari. És un avorriment, si voleu, però la veritat és que les coses bones només et passen si ets bona persona. Bona? Honrada, vull dir, més aviat. No pas honrada des d’un punt de vista legal, és clar (jo seria capaç de violar una tomba i d’arrencar els ulls a un mort, si cregués que això pot alegrar un dia de la meva vida), sinó honrada amb una mateixa. Es pot ser qualsevol cosa menys covard, fals, explotador de sentiments, o puta: m’estimaria més tenir un càncer que un cor dolent. I no pas per pietat, sinó per sentit pràctic. El càncer et pot liquidar, però l’altra cosa és segur que et liquida. I prou d’això! Vinga, allargueu-me la guitarra i us cantaré un fado en el portuguès més perfecte del món.

Aquelles darreres setmanes —entre les darreries de l’estiu i els començaments de la tardor— han restat borroses en la meva memòria, perquè la nostra comprensió mútua havia assolit aquella dolça profunditat en la qual les persones sovint es comuniquen més a través dels silencis que no de les paraules: una pau afectuosa substitueix les tensions, la xerrameca nerviosa i la cacera que fan que una amistat sigui més ostentosa, més dramàtica, en un sentit superficial. Sovint, quan ell era fora de la ciutat (havia començat a créixer en mi una actitud hostil envers ell, i rarament l’anomenava pel seu nom), passàvem junts vetllades senceres durant les quals no ens dèiem pas més enllà de cent paraules; un cop vam arribar-nos al barri xinès a fer un sopar típic, vam comprar uns fanalets de paper i vam robar una capsa de bastonets aromàtics, i després ens en vam anar cap al pont de Brooklyn. Un cop al pont, ens vam dedicar a mirar els vaixells que passaven, cap a mar, per entre els gratacels il·luminats, i, tot d’una, ella va dir:

—Un dia, d’aquí a uns quants anys, un d’aquests vaixells em portarà de retorn, amb els meus nou cadells brasilers. Perquè cal que vegin això, sí, aquests llums, el riu… Estimo Nova York, encara que no sigui meu com cal que ho sigui un arbre, o un carrer, o una casa, alguna cosa, tant se val, que em pertanyi perquè jo li pertanyo.

I jo vaig dir:

—Calleu d’un cop!

Perquè em vaig sentir enfuridorament deixat de banda, com un tronc encallat a la vora del riu, mentre ella, viatgera amb una destinació segura, lliscava port endins entre els xiulets de les sirenes i una pluja de paperets.

Així, aquells dies, els darrers dies, resten en la meva memòria boirosos, tardorals, tots iguals, com les fulles: fins que arribà un dia que fou diferent de tots els que he viscut.