Vaig pujar directament al meu apartament, vaig agafar la gàbia d’ocells i la vaig deixar davant la porta de la Holly. Afer resolt. O així m’ho pensava jo, fins a l’endemà al matí, quan, en sortir de casa per anar a la feina, vaig veure la gàbia posada al capdamunt de la galleda de los escombraries, esperant que se l’emportés l’escombriaire. Amb la cua entre cames, la vaig rescatar i la vaig tornar de nou al meu apartament; una capitulació que no féu minvar en absolut la meva decisió d’esborrar la Holly de la meva vida, d’una manera definitiva. La Holly era, vaig decidir, «una vulgar exhibicionista», «una pèrdua de temps», «una noia terriblement postissa»: una persona, en resum, per a no tornar a parlar-hi mai més.

I no ho vaig fer, certament; durant una bona temporada, vaja. Ens encreuàvem, a l’escala, i tots dos passàvem amb els ulls baixos, sense dir-nos res. Si ella entrava al bar d’en Joe Bell, jo en sortia. En un moment determinat, Madame Sapphia Spanella, la soprano i patinadora del primer pis, féu circular una petició entre els altres estadants de la casa de pedra picada, invitant-nos a ajudar-la a fer expulsar de la casa la senyoreta Golightly, la qual, segons Madame Spanella, era «moralment indesitjable» i l’organitzadora «d’aquelles reunions que duraven tota la nit i que posaven en perill la seguretat i la salut mental dels seus veïns». Encara que em vaig negar a signar la petició, en el fons jo comprenia que Madame Spanella tenia motius per a queixar-se. Però la seva petició fracassà, i, cap a les darreries d’abril, les càlides nits primaverals eren plenes de les remors de les reunions que se celebraven a l’apartament 2, entre la música posada a tot volum i les rialles provocades pels martinis.

No era cap novetat de veure individus sospitosos entre els visitants de la Holly, al revés; però un dia, cap a les darreries de la primavera, en passar pel vestíbul de la casa, vaig observar un home especialment misteriós que examinava la bústia de la meva inquietant veïna. Era un home que aparentava poc més de cinquanta anys, de cara colrada i ulls grisos enyoradissos, desesperats. Portava un barret gris, tot suat, i un vestit d’estiu de poc preu, de color blau pàl·lid, que li anava massa folgat, mentre que les sabates eren marrons i noves de trinca. No semblava que tingués cap intenció de trucar al timbre de la Holly. Molt a poc a poc, com si llegís Braille, passava la punta del dit per les lletres en relleu de la targeta de la Holly.

Aquell vespre, en sortir per anar a sopar, vaig tornar a veure aquell home. Estava dret a l’altra banda del carrer, estintolat en un arbre, amb els ulls fits en la finestra de la Holly. De seguida se’m van acudir sinistres pensaments. I si era un policia? O algun agent del món del crim relacionat amb el seu amic de Sing Sing, en Sally Tomato? La nova situació revifà els meus sentiments més tendres envers la Holly; com a mínim, havia de trencar el nostre silenci, que ja feia massa temps que durava, per avisar-la que algú li tenia els ulls al damunt. Tot caminant cap a la cantonada, en direcció a l’est, cap al Paradís d’Hamburg, a la cruïlla del carrer 79 i el Madison, sentia l’atenció de l’home centrada en mi. Sense haver de girar el cap, endevinava que em seguia. Perquè el sentia xiular. No cap tonada corrent i vulgar, sinó justament la planyívola melodia de les grans prades que la Holly de vegades tocava amb la guitarra: «No vull dormir, ni vull morir, només vull vagarejar per les pastures del cel». La xiulada continuà a través de tot el Park Avenue fins al Madison. Un moment, tot esperant que canviés la llum d’un semàfor, vaig mirar-lo de cua d’ull i el vaig veure que s’ajupia una mica per acariciar un gos de Pomerània tot esllanguit. «Vet aquí una bona bèstia» va dir a l’amo del gos, arrossegant les paraules, en un to aspre i rural.

El Paradís d’Hamburg era desert. Tot i això, l’home es va asseure al meu costat mateix, al taulell. Pudia a tabac i suor. Demanà un cafè, però quan l’hi van portar ni el tastà, i continuà rosegant un escuradents, tot observant-me a través del mirall que teníem davant.

—Perdoneu —vaig dir, finalment, parlant-li també a través del mirall—, però què voleu de mi?

La pregunta no el torbà gens ni mica; més aviat semblà que se sentia alleujat pel fet que li ho preguntés, allò.

—Fill meu —digué—, necessito un amic.

Es va treure una cartera, tan usada com les seves mans colrades, i gairebé feta trossos, igual que la instantània fotogràfica que m’allargà, tota arrugada i suada. En la fotografia es veien set figures borroses que formaven un grup en el porxo d’una miserable casa de fusta. Totes set eren criatures, llevat de l’home, el qual enllaçava per la cintura una nena rossa i grassoneta que amb una mà al front es protegia del sol que l’enlluernava.

—Aquest sóc jo —digué l’home, assenyalant-se—. I aquesta és ella… —féu, tocant amb la punta del dit la nena grassona—. I aquest que hi ha més cap aquí —afegí, assenyalant un minyó alt i prim, pèl-roig—, aquest és el seu germà, en Fred.

Vaig tornar a mirar-la, a «ella»: i sí, llavors ho vaig veure, vaig copsar una semblança embrionària amb la Holly en aquella nena de galtes rodones i ulls entreaclucats. I immediatament vaig comprendre qui era l’home:

—Sou el pare de la Holly.

L’home parpellejà i arrufà el front.

—No se’n diu pas, de Holly. Es deia Lulamae Barnes. Se’n deia —afegí, canviant-se l’escuradents de racó de boca— fins que es casà amb mi. Jo sóc el seu marit. El doctor Golightly. Veterinari, sabeu? I una mica pagès també. Prop de Tulip, a Texas. Per què rieu, fill meu? —No reia, pròpiament; era cosa dels nervis. Vaig beure un glop d’aigua i em vaig escanyussar; l’home em va haver de picar l’esquena—. No és cosa de riure, fill meu. Sóc un home cansat, jo. Fa cinc anys que busco la meva dona. De seguida que vaig rebre aquella carta d’en Fred dient-me on era, vaig anar a treure el bitllet del tren. La Lulamae ha de tornar a casa, amb el seu home i els seus fills.

—Els seus fills?

—Són seus, no? —digué l’home, cridant, gairebé.

Es referia a les altres cares de la fotografia, dues nenes amb els peus nus, i dos minyons amb granota de mecànic. Evidentment, l’home estava guillat.

—Però la Holly no pot ser la mare d’aquestes criatures. Són més grans que ella. Més altes, almenys.

—Escolteu, fill meu —digué l’home, en un to d’allò més raonable—, jo no he dit pas que siguin fills d’ella en el sentit que siguin nascuts d’ella. Llur bona mare, una dona magnífica, que en pau reposi i a la glòria sigui, morí el dia 4 de juliol, el Dia de la Independència, l’any 1936. Va ser l’any de l’eixut. Quan jo em vaig casar amb la Lulamae, pel desembre de 1938, ella tenia catorze anys. Potser una persona corrent i vulgar, als catorze anys, seria incapaç de raonar. Però la Lulamae era una dona excepcional. Sabia perfectament el que feia quan va prometre ser la meva dona i la mare dels meus fills. I pla bé que ens va trencar el cor a tots quan toca el dos de casa. —Tastà el seu cafè fred, i em mirà amb interès, escorcollant-me fins al fons de l’ànima—. Què, fill meu, que no em creieu, potser? Ho creieu o no, això que us dic? —Ho vaig creure. Era massa absurd per a no ser un fet real; a més, encaixava perfectament amb la descripció que m’havia fet l’O. J. Berman de la Holly que havia conegut a Califòrnia: «No sabies si estava tocada del bolet o què». En Berman no podia ser blasmat per no haver sospitat que era una dona casada de catorze anys, de Tulip, Texas—. Pla bé que ens trencà el cor a tots quan tocà el dos de casa —repetí el veterinari—. I no tenia cap motiu per a fer-ho. La feina de la casa, la hi feien tota les seves filles. La Lulamae no tenia altra cosa a fer, en tot el dia, que mirar-se al mirall i rentar-se el cap. A casa teníem vaques, hort, gallines i porcs; fill meu, la mossa s’hi engreixà, positivament. I el seu germà es tornà un gegant. Ben diferents de com eren, tots dos, quan van arribar a casa. Va ser la Nellie, la meva noia gran, la que els portà a casa. Un bon dia ve i em diu: «Pare, tinc un parell de marrecs tancats a la cuina. Els he atrapats pispant llet i ous de polla díndia». Eren la Lulamae i en Fred. Bé, si voleu saber-ho, us diré que no heu vist mai dues criatures que facin tanta pena com en feien ells. Les costelles se’ls marcaven pertot arreu, tenien les cames tan primes que amb prou feines s’aguantaven drets, i les dents tan fluixes que ni podien mastegar. Vet aquí la història: sa mare havia mort tísica, i son pare també, i tota la canalla, que eren una colla, havia hagut de repartir-se entre diverses cases on els mataven de gana. La Lulamae i el seu germà havien anat a parar en una família de miserables que vivien a cent cinquanta quilòmetres a l’est de Tulip. D’aquella casa sí que havia tingut motiu per a fugir-ne, la Lulamae. Però, de casa meva, no. Era a casa seva, allà. —Es recolzà al taulell i, prement-se els ulls clucs amb les puntes dels dits, sospirà—. Es va engreixar fins a fer-se una doneta d’allò més bonica. Eixerida com un pèsol. I xerraire com un estornell. Sempre tenia alguna cosa a dir, i ben encertada, a propòsit de tot: millor que la ràdio. Sense més ni més, ja em teniu a mi sortint a collir-li flors. Li vaig domesticar una gralla i li vaig ensenyar a dir-li el seu nom. A ella, li vaig ensenyar a tocar la guitarra. Només de mirar-la ja em venien les llàgrimes als ulls. La nit que m’hi vaig declarar, vaig plorar com una criatura. I ella que diu: «Per què plores, doctor? És clar que ens casarem. Encara no m’he casat mai». Vatuadé, vaig haver de posar-me a riure, per força, i cop d’abraçar-la i d’acariciar-la. «Encara no m’he casat mai!». —Deixà anar una rialla ofegada, i passà uns segons en silenci, mentre mastegava l’escuradents—. No em digueu que aquesta dona no era feliç! —féu després, en to de desafiament—. Tots ballàvem a peu coix per ella. No havia d’aixecar un dit per res, sinó per menjar-se un tall de coca o per pentinar-se o per enviar algú a comprar-li totes les revistes que volia. Potser entraren a casa revistes per valor de cent dòlars, paraula. I això va ser el que la va perdre. Aquelles fotografies que mirava. Aquelles bestieses que llegia. Allò la va induir a sortir carretera avall, a passejar, cada dia. I cada dia anava una mica més lluny: un quilòmetre, i a casa. Dos quilòmetres, i a casa. Un dia, senzillament, continuà caminant. —Tornà a posar-se les mans als ulls, panteixant feixugament—. La gralla que jo li havia regalat es tornà salvatge i fugí. Tot l’estiu la vaig sentir. Al pati. A l’hort. Als boscos. Tot l’estiu la maleïda bèstia cridava: «Lulamae, Lulamae!».

Es quedà de colzes damunt el taulell, en silenci, com escoltant la veu d’aquell estiu llunyà. Jo vaig agafar els tiquets i vaig passar per caixa. Mentre pagava, l’home se m’atansà. Vam sortir plegats, per Park Avenue. Feia un vespre fred, ventejat. Les veles de les botigues petaven al vent. El silenci entre nosaltres dos continuà fins que jo vaig dir:

—I el seu germà, què? No se’n va anar?

—No —digué l’home, aclarint-se la gola—. En Fred es quedà amb nosaltres fins que el van cridar a files. Un bon xicot. De primera, amb els cavalls. El noi no comprenia què li havia agafat, a la seva germana, com havia pogut abandonar-lo a ell, i el seu marit, i la quitxalla. Però, un cop va ser a l’exèrcit, començà a rebre notícies d’ella. I l’altre dia em va escriure la seva adreça. Per això he vingut a buscar-la. Estic segur que ara li sap greu d’haver fugit de casa. Estic segur que vol tornar amb mi. —Semblava que em demanés que em mostrés d’acord amb ell. Jo li vaig dir que trobaria la Holly, o la Lulamae, una mica canviada—. Escolteu, fill meu —em digué, quan arribàvem a casa—. Ja us he dit que necessitava un amic. Perquè no voldria agafar-la per sorpresa. No voldria espantar-la, m’enteneu? Per això he esperat una mica. Sigueu un bon amic per a mi. Digueu-li-ho, que sóc aquí.

La perspectiva de presentar la senyora Golightly al seu marit tenia el seu atractiu; i, tot aixecant els ulls cap a les seves finestres il·luminades, vaig desitjar, esperançat, que hi hagués els seus amics, perquè la perspectiva de veure el texà encaixant amb la Mag i en Rusty i en José encara era més atractiva. Però els ulls seriosos i honrats del doctor Golightly i el seu barret greixós van fer avergonyir-me de mi mateix per haver tingut aquells pensaments maliciosos. Em seguí a l’interior de la casa i es disposà a esperar al capdavall de l’escala.

—Estic bé? —xiuxiuejà, tot raspallant-se les mànigues i estrenyent-se el nus de la corbata.

La Holly estava sola. Obrí la porta a l’instant. Justament anava a sortir: sabates de setí blanc, de dansarina, i una gran quantitat de perfum anunciaven un programa de gala.

—Bé, idiota —digué, tot clavant-me un cop a la cara, de broma, amb el portamonedes—. Tinc massa pressa per a entretenir-me, ara. Demà fumarem la pipa de la pau, us va bé?

—És clar que sí, Lulamae. Si és que demà encara sou aquí.

Es va treure les ulleres fosques i em mirà amb els ulls mig aclucats. Els seus ulls semblaven prismes romputs, i els punts blaus, grisos i verds eren com fragments de guspires.

—Us ho ha dit ell —féu, amb una veueta tremolosa—. Vinga, si us plau. On és, ell? —Sortí corrents al replà—. Fred! —cridà, escala avall—. Fred! On ets, noi?

Vaig sentir els passos del doctor Golightly, que pujava l’escala. El seu cap aparegué per damunt els balustres, i la Holly féu un pas enrere, no pas espantada, sinó com retirant-se, vençuda per la decepció. Llavors l’home es plantà davant d’ella, amb les orelles baixes, tímidament.

—Vatuadé, Lulamae —començà, i vacil·là, perquè la Holly el mirava sense cap expressió a la cara, com si no aconseguís d’identificar-lo—. Au, nena —féu—, encara no te n’has atipat, de tot això? Que n’estàs, de prima! Com la primera vegada que et vaig veure. I fas ulleres i tot.

La Holly li tocà la cara; els seus dits van palpar la realitat de la seva barbeta mal afaitada.

—Hola, doctor —digué, suaument, i el besà a la galta—. Hola, doctor —repetí, alegrement, mentre ell l’aixecava en braços tot estrenyent-la tan fort com si l’espremés.

L’home deixava anar una mena d’esgarips d’alleujament, tot enriallat.

—Vatuadé, Lulamae. Això és glòria.

Cap dels dos no s’adonà de mi quan m’esmunyia per darrere d’ells i pujava a la mera cambra. Tampoc no semblà que s’adonessin de Madame Sapphia Spanella, la qual obrí la porta de l’apartament de la Holly i clamà:

—Calleu d’un cop! Això és una vergonya! Aneu a putejar en un altre lloc!