Tinc record d’haver passat d’altres dies en companyia de la Holly, posteriorment; i és veritat: hi havia temporades en què ens vèiem sovint; però, en conjunt, el record no respon a la realitat. Perquè cap a la fi d’aquell mes vaig trobar una col·locació: cal dir res més? Com menys en parlem millor, a part de fer constar que no hi va haver més remei, i que jo treballava de nou a cinc, de manera que els nostres horaris, el de la Holly i el meu, no coincidien en absolut.

Llevat dels dijous, els seus dies de Sing Sing, o de quan havia anat a muntar a cavall pel parc, cosa que feia de tant en tant, la Holly gairebé mai no era al seu apartament quan jo tornava a casa. De vegades m’hi deturava una estona i compartia el seu cafè «matinal» mentre ella es vestia per a la nit. Perquè la Holly sortia cada nit, no sempre amb en Rusty Trawler, però generalment sí, i generalment, també, amb la Mag Wildwood i el seu elegant brasiler, que es deia José Ybarra-Jaeger; la seva mare era alemanya. Com a quartet, desentonaven bastant, sobretot per culpa de l’Ybarra-Jaeger, que semblava tan desplaçat entre ells com un violí en un conjunt de jazz. Era intel·ligent, presentable, i, pel que semblava, es prenia força seriosament la seva feina, que era obscurament governamental, vagament important, i l’obligava a passar part de la setmana a Washington. Essent així, com podia sobreviure nit darrere nit en La Rue, el Morocco, escoltant la x… x… xerrameca de la Wildwood i mirant la cara d’en Rusty, aquella cara de cul de criatura! Potser, com fem gairebé tots quan som a l’estranger, era incapaç de situar la gent, d’escollir un marc per a llur retrat, com segurament sabia fer-ho en el seu país; per tant, tots els nord-americans havien de ser jutjats a la mateixa llum, i, sobre aquesta base, els seus companys devien semblar-li exemples prou tolerables de color local i de caràcter nacional. Això explicaria la cosa en bona part; la resta és explicada per la determinació de la Holly.

Una tarda, a darrera hora, tot esperant l’autobús de la Cinquena Avinguda, vaig veure un taxi que es deturava a l’altra banda del carrer, del qual baixà una noia que de seguida enfilà l’escala de la biblioteca pública del Carrer Quaranta-dos. Ja havia passat la porta quan la vaig reconèixer, cosa ben perdonable si tenim en compte que la Holly i les biblioteques no constituïen una associació d’idees gaire fàcil de fer. Vaig cedir a la meva curiositat, tot preguntant-me si havia de confessar que l’havia seguida o si valdria més fingir un encontre casual. Al capdavall no vaig fer cap de les dues coses, sinó que em vaig amagar unes quantes taules més enllà, en la sala general de lectura, on la Holly seia darrere les seves ulleres fosques i d’una muralla de literatura que havia agafat del taulell. Passava d’un llibre a l’altre ràpidament i només de tant en tant es deturava en una pàgina determinada, sempre amb el front molt arrufat, com si el text fos imprès de cap per avall. Tenia un llapis a la mà, damunt un paper, però no semblava que trobés res prou interessant per a apuntar; de tant en tant, com per complir, gargotejava laboriosament alguna cosa. Tot mirant-la, vaig recordar una noia que havia conegut a la universitat, més estudiosa que mil dimonis, una tal Mildred Grossman. La Mildred: amb els seus cabells humits, les seves ulleres de vidres greixosos i els seus dits tacats de tintes i colorants, que dissecaven granotes i portaven cafès als vaguistes, i els seus ulls plans que només es giraven cap a les estrelles per calcular-ne la composició química. Terra i aire no podrien ser més oposats que la Mildred i la Holly, i, això no obstant, dintre meu adquirien llavors una qualitat de siameses, i el fil mental que les unia era aquest: la personalitat sovint adopta noves formes; cada pocs anys els nostres cossos sofreixen un canvi total; tant si ho volem com si no, és natural que canviem. Doncs bé, heus aquí dues persones que no canviarien mai. Heus aquí el que tenien en comú la Mildred Grossman i la Holly Golightly. No canviarien mai perquè llur caràcter havia estat encunyat prematurament, la qual cosa, com en el cas dels qui es fan rics de sobte, condueix a una manca de proporció; l’una s’havia encastellat en la seva posició de realista extremada i aplomada; l’altra, en la de romàntica desequilibrada. Me les imaginava totes dues en un restaurant del futur, la Mildred estudiant encara el menú per avaluar-ne les qualitats nutritives, i la Holly encara afanyosa de menjar-s’ho tot. I sempre seria així. Passarien per la vida i l’abandonarien amb el mateix pas decidit, sense adonar-se del que hi havia a banda i banda del camí. Aquestes observacions tan profundes em van fer oblidar el lloc on era; vaig tornar a la realitat amb un sobresalt en trobar-me a la penombra d’una biblioteca, i vaig tornar a sentir la sorpresa de veure-hi la Holly. Eren més de les set, i la Holly s’estava refent la pintura dels llavis i transformant la seva aparença per passar de l’aspecte que li havia semblat adequat per a una biblioteca al que considerava idoni per al Colony, només afegint-hi un xal i unes arracades. Quan va ser fora, vaig atansar-me dissimuladament a la seva taula per donar una ullada als llibres: Cap al sud. Camins del Brasil. La mentalitat política de l’Amèrica llatina. I així successivament.

La nit de Nadal, la Holly i la Mag van celebrar una festa. La Holly em demanà que hi anés ben aviat per ajudar-la a adornar l’arbre. Encara ara no entenc com s’ho van fer per introduir aquell arbre a l’apartament. Les branques més altes quedaven estampides contra el sostre, i les més baixes anaven de paret a paret; en conjunt, no era gaire diferent de l’arbre gegant que veiem cada any a la Plaça Rockefeller. A més, hauria calgut ser un Rockefeller per a adornar-lo, perquè s’empassava les garlandes de plata i les boles de colors com neu fosa. La Holly suggerí la idea de fer una escapada als magatzems Woolworth a robar uns quants globus; així ho va fer, i els globus van aconseguir de donar a l’arbre un aspecte prou vistent. Vam brindar per la nostra obra, i la Holly va dir:

—Aneu a mirar al dormitori. Hi ha un present per a vós.

Jo també en portava un per a ella a la butxaca: un petit paquet que encara em semblà més esquifit quan vaig veure damunt el llit, adornada amb una cinta vermella, la deliciosa gàbia.

—Però, Holly! És terrible!

—Jo també l’hi trobo; però em semblava que us agradaria, a vós.

—Els diners, vull dir! Tres-cents cinquanta dòlars!

La Holly arronsà-les espatlles.

—Unes quantes anades extra al tocador de senyores. Però m’heu de prometre una cosa: que no hi posareu mai cap ésser vivent. —Jo anava a fer-li un petó, però em deturà amb una mà—. Doneu-m’ho —digué, palpant el paquetet que jo portava a la butxaca.

—Si no és res! —vaig dir.

I no era gran cosa, certament: una medalla de sant Cristòfol. Però, això sí: era de can Tiffany.

La Holly era incapaç de conservar res, i estic segur que a hores d’ara ja deu haver perdut la medalla, oblidada en una maleta o en qualsevol calaix d’una cambra d’hotel. Però la gàbia d’ocells encara és amb mi. L’he portada a coll fins a Nova Orleans, i Nantucket, per tot Europa, el Marroc i les Índies occidentals. Tanmateix, poques vegades recordo que me la va regalar la Holly, perquè en un moment determinat vaig decidir oblidar-ho: vam tenir una forta renyina, i entre els objectes que giravoltaven en el nostre huracà hi havia la gàbia d’ocells i l’O. J. Berman, i el meu conte, un exemplar del qual jo havia donat a la Holly quan aparegué en la revista universitària.

Cap al mes de febrer, la Holly se’n va anar a fer un viatget d’hivern amb en Rusty, la Mag i en José Ybarra-Jaeger. La nostra baralla es produí poc després de la seva tornada. Tornà morena com una índia, amb els cabells esblanqueïts pel sol, fantasmals; i s’havia divertit molt:

—Bé, en primer lloc vam anar al Key West, i en Rusty es va empipar amb uns mariners o viceversa, el cas és que haurà de portar una cotilla tota la vida, per a l’espinada. L’estimada Mag també acabà a l’hospital, amb cremades de primer grau, per efecte del sol. Quina cosa més fastigosa: tota ella eren butllofes i essència de tarongina. No podíem suportar l’olor que feia. Per això en José i jo els vam deixar a l’hospital i ens en vam anar a l’Havana. En José sempre em diu: «Espera, quan veuràs Rio»; però per a mi no hi ha res com l’Havana. Teníem un guia irresistible, gairebé negre del tot, i la resta xinès, i, encara que ni els negres ni els xinesos no em diuen gran cosa, la combinació resultava d’allò més atractiva, de manera que li vaig permetre una mica de joc de genolls per sota la taula, perquè, francament, el trobava interessant; però llavors una nit ens portà a veure una pel·lícula pornogràfica, i mai no diríeu què? Ell hi sortia! És clar, quan vam tornar al Key West, la Mag estava convençuda que jo m’havia passat tots aquells dies dormint amb en José. I en Rusty igualment; ara que a ell això tant li fa; només vol que li expliqui tots els detalls. Realment, la situació ha estat d’allò més tensa fins que la Mag i jo hem tingut una explicació de cor a cor.

Ens trobàvem a la cambra de davant, on, encara que ja érem gairebé a març, l’enorme arbre de Nadal, tot sec i sense olor, els globus convertits en mamelles de vaca vella, ocupava gairebé tot l’espai. Una nova peça de mobiliari havia estat afegida al parament de la cambra: una llitera de l’exèrcit; i la Holly, amb la intenció de conservar el seu aspecte tropical, s’hi havia ajagut sota una bombeta de raigs infraroigs.

—I la vau convèncer?

—Que no havia dormit amb en José? És clar que sí. Li vaig dir, simplement, com qui fa una confessió dolorosa, això sí…, li vaig dir que jo era una invertida.

—Però no s’ho devia pas empassar!

—Oi tant que sí! Per què us penseu que sortí a comprar aquesta llitera, si no? Però sigueu bona persona, si us plau, i fregueu-me l’esquena amb aquest oli. —Mentre jo li feia aquest servei, continuà—: L’O. J, Berman és aquí, i, perquè ho sapigueu, li he donat el conte que us publicà aquella revista. L’ha impressionat molt. Comença a pensar que potser sí que val la pena d’ajudar-vos. Només que diu que aneu errat de camí. Negres i criatures: a qui interessa, això?

—Al senyor Berman no, pel que endevino.

—I jo estic d’acord amb ell, què carat! Vaig llegir el conte dues vegades. Criatures i negres. Fulles tremoladisses. Descripció. No vol dir res, tot això.

La meva mà, tot passant-li l’oli per l’esquena, semblava que s’enrabiava ella sola, pel seu compte: es moria de ganes d’aixecar-se per caure amb força contra les seves natges.

—Doneu-me un exemple —li vaig dir, amb calma— d’alguna cosa que vulgui dir alguna cosa. En opinió vostra.

—Cims borrascosos —digué la Holly, sense vacil·lar.

L’impuls de la meva mà anava en augment; aviat no podria dominar-lo.

—Ah, no s’hi val. Em parleu de l’obra d’un geni.

—Oi que sí que era genial? «La meva dolça i salvatge Cathy». Valga’m Déu, vaig plorar a raig fet. La vaig veure deu vegades.

—Ah —vaig fer, evidentment alleujat—, ah —vaig repetir, amb un matís despectiu—, la pel·lícula.

Els seus músculs es van endurir; al tacte, eren com una pedra al sol.

—Tothom s’ha de sentir superior a tothom —digué la Holly—. Però és costum d’aportar una petita prova abans de considerar-se un privilegiat.

—Jo no em comparo pas amb vós. Ni amb en Berman. Per tant, no puc sentir-me superior. Aspirem a coses molt diferents.

—No aspireu a fer diners?

—No hi he pensat, encara, en això.

—Prou que s’endevina, llegint el vostre conte. Qualsevol diria que l’heu escrit sense saber com acabava. Bé, permeteu-me que us ho digui: val més que feu diners, si em voleu creure. Teniu una imaginació una mica cara. I no en trobareu gaires, de persones que us comprin gàbies d’ocells.

—Ho sento.

—Ho sentireu si em pegueu. Fa un minut n’heu tingut ganes: ho he endevinat en el tacte de la vostra mà; i ara en torneu a tenir ganes.

I era veritat: unes ganes terribles; la mà i el cor em tremolaven mentre tapava el flascó de l’oli.

—Oh, no, això no em sabria pas gens de greu. El que em sabria greu és que malverséssiu els vostres diners amb mi: en Rusty Trawler resulta una manera de guanyar-ne ben dura, certament.

Es va asseure de cop en la llitera de l’exèrcit, amb la cara i els pits nus ben blaus sota la llum del sol artificial.

—D’aquí a la porta, hi teniu quatre segons, caminant. Us en dono dos.