Versió 2. Publicada per H. A. Smith al Seattle Sunday Star (1887)
El firmament ha plorat llàgrimes de compassió sobre els nostres pares durant segles incomptables. Allò que per nosaltres era etern pot canviar. Avui el temps és bo, demà el temps pot estar ennuvolat. Les meves paraules són immutables com les estrelles que mai es ponen. El gran cabdill Washington pot confiar en el que Seattle diu amb la mateixa seguretat amb la qual l’home de rostre pàl·lid pot confiar en la tornada de les estacions. El fill del cabdill blanc diu que el seu pare ens envia desitjos d’amistat i de bona voluntat. Pel que sabem, ell necessita poc la nostra amistat, perquè la seva gent és nombrosa. Ells són com l’herba que cobreix les vastes praderies, mentre que la meva gent és poca i semblen tristos arbres isolats en una estepa fuetejada pel vent. El gran, i penso que també bo, cabdill blanc ens envia la seva paraula que ell vol comprar les nostres terres; i està disposat a permetre’ns reservar suficient terra per tal que puguem viure còmodament. Això en veritat sembla generós, perquè actualment l’home roig ja no té drets que necessitin respecte; i l’oferiment pot ser savi també perquè nosaltres ja no tenim necessitat d’un gran país. Hi va haver un temps en què la nostra gent cobria la totalitat de la terra com les onades d’un mar encrespat cobreixen el fons del mar pavimentat de petxines. Però això ja fa temps que va passar i la grandesa de les tribus gairebé ja ha estat oblidada. No portaré dol per aquesta decadència ni retrauré els meus germans de cara pàl·lida de produir-la, perquè nosaltres també podem ser d’alguna manera responsables.
Quan els nostres joves s’empipen per alguna ofensa real o imaginària desfiguren les seves cares amb pintures, els seus cors també són desfigurats i s’ennegreixen, i aleshores la seva crueltat no coneix límit i els nostres ancians són incapaços d’aturar-los. Però confiem que les hostilitats entre l’home roig i el seu germà de cara pàl·lida mai més tornaran. Nosaltres podríem perdre-ho tot, i no hi guanyaríem res. Es veritat que la venjança per part dels nostres braus joves és considerada un guany, fins i tot pagant el preu de les seves pròpies vides. Però els ancians que resten a casa en temps de guerra i les ancianes que tenen por de perdre els seus fills saben més bé com són les coses. El nostre gran pare Washington, perquè suposo que ara tant és el nostre pare com el vostre, ja que George Washington ha traslladat les seves fronteres cap al nord, el nostre i gran bon pare, repeteixo, ens envia el missatge a través del seu fill que sens dubte ell és un gran cabdill del seu poble, i que si nosaltres fem com ell desitja, ell ens protegirà. Els seus braus exèrcits seran per a nosaltres una brillant paret de força i els seus vaixells ompliran els nostres ports de tal manera que els nostres antics enemics de més enllà del nord, els Simsiams i Hydas, ja no espantaran més les nostres dones i ancians. Aleshores ell serà el nostre pare i nosaltres serem els seus fills petits. Però això pot ser així realment?
El vostre Déu estima el vostre poble i odia el meu; abraça poderosament l’home blanc i el dirigeix tal com un pare dirigeix el seu infant, però ell s’ha oblidat dels seus fills petits rojos. Ell fa la cera del vostre poble cada dia més forta i molt aviat ells ompliran la terra. Mentre que el nostre poble està reculant així com la marea que ràpidament retrocedeix i que ja no retornarà una altra vegada. El Déu de l’home blanc no pot estimar els seus infants rojos perquè si així fos ell els protegiria. Ells semblen orfes que no es poden dirigir enlloc per rebre ajut. Com podem esdevenir germans nosaltres?
Com el vostre pare pot esdevenir el nostre pare i portar-nos prosperitat i despertar en nosaltres somnis de grandesa retornada?
El vostre Déu sembla ser parcial. Ell va amb l’home blanc. Nosaltres no l’hem vist mai ni hem escoltat mai la seva veu. Ell va donar a l’home blanc lleis però no va tenir cap paraula per als seus fills rojos, milions dels quals omplien com les estrelles el vast continent.
No, nosaltres som dues races diferents i per sempre hem de continuar així. Hi ha poc de comú entre nosaltres. Les cendres dels nostres avantpassats són sagrades i el seu lloc final de descans és terra sagrada, mentre que vosaltres aneu lluny de les tombes dels vostres pares, aparentment sense sentir-ho. La vostra religió és escrita sobre taules de pedra pel dit d’un Déu enfadat, perquè vosaltres mai ho pugueu oblidar. L’home roig mai ho pot recordar ni entendre.
La nostra religió són les tradicions dels nostres predecessors, els somnis dels nostres ancians donats pel gran Esperit, les visions dels homes iniciats, i és escrita en els cors de la nostra gent.
Els vostres morts deixen d’estimar-vos i d’estimar la casa de la seva naixença un cop ells traspassen les portes de la tomba. Ells van d’aquí d’allà més lluny de les estrelles i són aviat oblidats i mai retornen. Els nostres morts mai obliden el món bonic que els va donar l’existència. Ells encara estimen els seus rius anguilejants, les seves grans muntanyes i les seves tancades valls, planen sempre amb tendre afecte sobre els vius que se senten sols, i sovint retornen a visitar-los i a confortar-los.
El dia i la nit no poden viure junts. L’home roig sempre ha defugit la proximitat de l’home blanc, tal com la boira canviant damunt la falda de la muntanya fuig davant del sol del matí incendiat. Tanmateix, la vostra proposició sembla justa, i penso que la meva gent l’acceptarà i es retirarà a la reserva que vosaltres els oferiu. I ells habitaran a part i en pau, perquè les paraules del gran cabdill blanc semblen la veu de la natura parlant a la meva gent des de l’espessa obscuritat que ràpidament s’està formant al seu voltant, com una boira flotant dirigint-se cap a terra des d’un mar a mitjanit.
Importa poc on nosaltres passarem la resta dels nostres dies. No seran molts. La nit dels indis promet ser obscura. No hi ha una estrella brillant a l’horitzó. Vents desolats se senten en la llunyania. Algunes tristes fatalitats per a la nostra raça esperen damunt del camí de l’home roig, vagi on vagi ell, segur que escoltarà les passes que s’acosten del destructor; prepararà el seu encontre amb el seu propi final. Tal com el cervató ferit escolta les passes que s’acosten del caçador. D’aquí unes quantes llunes, uns quants hiverns, cap de les poderoses tribus que un dia omplien aquesta ampla terra o que ara van d’un lloc a l’altre en grups petits a través d’aquestes vastes solituds romandran per plorar sobre les tombes d’un poble que un dia va ser poderós i ple d’esperança com el vostre. Però per què nosaltres ens hauríem de lamentar?
Les tribus estan formades per individus i no són millors del que ells són. Els homes arriben i se’n van com les onades de la mar. Una llàgrima, i ells se’n van dels nostres ulls per sempre. Fins i tot l’home blanc, el Déu del qual camina i parla amb ell com un amic amb un altre amic, no és exempt del destí comú. Pot ser que nosaltres siguem germans després de tot. Ja ho veurem. Nosaltres pensarem la vostra proposició i quan ens haguem decidit us ho direm.
Però si nosaltres l’acceptem jo aquí poso aquesta primera condició:
Que no ens sigui negat el privilegi de visitara voluntat les tombes dels nostres avantpassats i els nostres amics. Cada part d’aquest país és sagrada per a la meva gent. Cada cim, cada vall, cada pla i cada bosquet ha estat honorat per alguna memòria tendra o per alguna experiència trista de la meva tribu. Fins i tot les roques, que semblen insensibles mentre gemeguen sota el sol, trencant el silenci amb una grandesa solemne, vibren amb la memòria dels fets passats connectats amb les proeses de la meva gent. I la mateixa pols dessota els nostres peus respon més amorosament les nostres passes que les vostres, perquè és la cendra dels nostres avantpassats, i els nostres peus nus són conscients del contacte amable, ja que la terra és rica amb la vida de les nostres persones estimades. Els nostres braus, les nostres mares amoroses i les nostres alegres noies i els petits infants que viuen i juguen aquí, el nom dels quals ara han estat oblidats, encara estimen aquestes solituds, i quan l’últim home roig hagi desaparegut del damunt de la terra i la seva memòria entre els homes blancs s’hagi convertit en un mite, aquestes costes seran plenes dels morts invisibles de la meva tribu, i quan els fills dels vostres fills pensin que estan sols en el camp, en el taller, en el camí o en el silenci dels boscos, no estaran sols. En tota la terra no hi ha un lloc dedicat a la solitud. A la nit, quan els carrers de les vostres ciutats i pobles estiguin silenciosos, i penseu que estan deserts, estaran plens de la gent que ha retornat i que una vegada omplia i ara encara estima aquesta terra formosa. L’home blanc mai estarà sol. Que ell sigui just i tingui un tracte amable amb el meu poble, perquè els morts no estan mancats de poder.
A l’article d’H. A. Smith al Seattle Sunday Star hi havia també un text introductori i una cloenda al parlament de Seattle. Ho reproduïm també a continuació, ja que aporta elements (més o menys reals o ficticis, tal com hem exposat a la presentació) sobre la figura de Seattle. Aquest és el text introductori:
El vell cabdill Seattle era l’indi més alt que jo hagués vist mai, i sens dubte el d’aspecte més noble. S’alçava gairebé sis peus damunt dels seus mocassins, i era ample d’espatlles, de pit profund i perfectament proporcionat. Els seus ulls eren grans, intel·ligents, expressius i amistosos quan estaven en repòs. Mostraven amb sinceritat els sentiments de la gran ànima que mirava a través d’ells. Normalment era solemne, silenciós i digne, però en les grans ocasions es movia entre les multituds com un tità entre liliputencs, i la seva paraula era llei. Quan s’alçava per parlar al Consell o exposava el seu parer, totes les mirades es giraven cap a ell, i sortien de la seva boca frases clares, profundes i sonores, com cataractes de trons brollant de fonts infinites. La seva figura era tan noble com la d’un cabdill civilitzat amb el comandament de tot un continent. La seva eloqüència, la seva gràcia i dignitat no eren adquirides, sinó innates en ell, com les pinyes i els pins. La seva influència era meravellosa. Podria haver estat un emperador, però els seus actes eren democràtics i governava els seus lleials súbdits gentilment i amb afectuosa benignitat. Era sempre afable i atent amb els homes blancs, sobretot quan assegut a taula es comportava com un cavaller. Quan el governador Stevens va arribar per primer cop a Seattle i va dir al nadius que havia estat nomenat Comissari d’Afers Indis, va ser objecte d’una gran recepció, davant les oficines del Dr. Maynard, al Carrer Major, junt al barri portuari. La badia era poblada de canoes i la costa vorejada per una massa humana inclinada, amuntegada i polsegosa, fins que la trompeta del vell cabdill Seattle va estendre sobre la multitud el seu so potent. Es va fer un gran silenci, com el que es fa després d’un tro en un cel clar. El governador va ser presentat pel Dr. Maynard a la multitud de nadius, i immediatament, amb un llenguatge directe, clar i familiar, va començar a explicar la seva missió, que com que ja era coneguda no calia detallar massa. Quan va seure, es va alçar el cabdill Seattle, amb la dignitat d’un senador que porta damunt les seves espatlles la responsabilitat d’un gran poble. Posant una mà damunt el cap del governador, i assenyalant lentament amb l’índex de l’altra el cel, va començar el seu memorable discurs de forma directa i impressionant.
Després del parlament de Seattle, l’article acabava així:
D’altres oradors varen intervenir, però jo no en vaig prendre notes. La resposta del governador Stevens va ser breu, simplement va prometre convocar un Consell General, en la primera ocasió que fos avinent, per tal de discutir la proposta del tractat. El cabdill Seattle va prometre adherir-se al tractat un cop aquest fos ratificat, observant-lo al peu de la lletra, ja que volia ser per sobre de tot un fidel amic dels blancs. La narració només és un fragment del que va dir Seattle, i no recull ni l’encant ni la força del vell orador i l’ocasió.