PRESENTACIÓ

Durant la primavera de 1990, amb el títol «Així s’acabarà la vida», vam enllestir una primera edició d’aquest llibret. En aquells moments, com ara, encisats per les paraules atribuïdes a Seattle, el cabdill de les tribus Dwamish i Suquamish, estàvem convençuts que valia la pena contribuir a difondre-les; posar el nostre gra de sorra per tal de seguir divulgant aquell parlament tan notable. Posteriorment, encara encuriosits pel tema i desitjant esbrinar alguna cosa més sobre alguns aspectes que no veiem del tot clars, gràcies a l’ajuda de Mr. Flagler, de l’Institut d’Estudis Nord-americans de Barcelona, que ens va indicar l’existència d’un treball de Rudolf Kaiser, i gràcies a la Mª Àngels Iglesias, del Museu Etnològic de Barcelona, que va demanar aquest treball a la Biblioteca Pública de Seattle (ciutat de l’Estat de Washington que va prendre el nom del cabdill indi), vam poder tenir accés a una informació molt interessant. Aquesta informació, ens va permetre, amb motiu del 12 d’octubre de 1991, fer una segona edició més crítica, notablement diferent de la primera i sens dubte més propera a la realitat dels fets.

La present edició, amb algunes petites correccions i ampliacions, bàsicament segueix l’edició de 1991. L’esmentat treball de Rudolf Kaiser (presentat a la Biennal de Roma de 1984) consisteix en un estudi de les diferents versions existents del parlament i de tota una sèrie d’informacions relacionades amb el tema. El resum d’aquest estudi, juntament amb les conclusions que vam treure nosaltres de la seva lectura, és el que s’exposa tot seguit.

Sembla ser que la majoria de les diferents versions que corren per Europa i Amèrica de les paraules de Seattle tenen el seu origen en un guió de Ted Perry per a la pel·lícula «Home», realitzada a principis dels 70. Els productors de la pel·lícula, en els crèdits, van ometre el nom de Ted Perry com a guionista, pensant que així semblaria més autèntica, ja que la gent creuria que tot el text era realment de Seattle. Però el mateix Ted Perry sempre va reconèixer l’autoria d’aquell text, així com que havia agafat com a punt de partida per al seu treball una versió de W. Arrowsmith del 1969, que a la vegada era una versió d’un article de H. A. Smith aparegut al Seattle Sunday Star el 1887. A l’article del Seattle Sunday Star H. A. Smith deia que ell era present quan Seattle va fer el seu parlament, que va prendre notes del que el cabdill indi deia i que posteriorment, a partir d’aquelles notes havia reconstruït el discurs. Aquest discurs hauria estat fet durant les negociacions prèvies al Tractat de Port Elliot (l’objectiu del qual era forçar els indis a vendre i abandonar les seves terres) i més concretament durant la recepció d’Stevens com a Comissionat d’Afers Indis, entre 1853 i 1854. Els Dwamish i Suquamish eren tribus molt petites i, finalment, junt amb les altres tribus de la zona (la ribera oriental del complex i gran fiord de Puget Sound, dins l’actual estat de Washington) el 1855 van acabar signant el tractat. Independentment dels dubtes que pugui plantejar la versió d’Smith (és cert el que ell diu? Per què va trigar més de 30 anys a publicar-ho? Fins a quin punt serien autèntiques les suposades paraules de Seattle? Etc.) quan T. Perry fa la seva versió el que fa és una veritable nova creació: canvia el sentit d’algunes frases, i suprimeix i afegeix frases i paràgrafs sencers. Les diferències més notables entre aquestes dues versions, la més coneguda de T. Perry i la publicada per Smith el 1887 serien les següents:

Al marge d’aquest parlament, amb les seves diferents versions, a l’Arxiu Nacional de Washington hi ha dos documents més que recullen paraules de Seattle, pronunciades durant les negociacions del tractat de Port Elliot. No s’assemblen en res a cap de les versions comentades anteriorment, i mostren una imatge de Seattle gens crítica amb l’home blanc, ni com a colonitzador ni com a agressor de la natura. A l’inrevés, mostren un Seattle submís i afable, «Som amics dels americans. Tots els indis pensem igual». Aquesta mateixa imatge és la que dóna el «Handbook of American Indians», de Frederick W. Hodge. A l’estudi de Rudolf Kaisser s’esmenta també un parell de documents més.

Un d’aquests documents recull paraules de Seattle, una mena de lament, motivat pel fet que el maig de 1858 el Tractat de Port Elliot no va ser ratificat pel Senat, amb la qual cosa les tribus signatàries del tractat van quedar totalment desemparades i definitivament abocades a la misèria. Aquest document Rudolf Kaiser el comenta però no el transcriu, com un altre document, del 1850, del qual ni tan sols n’explica el contingut.

A la vista d’aquesta diversitat de materials i de la impossibilitat de concedir, per diferents raons, una credibilitat a ultrança a cap d’ells, nosaltres hem optat per, de tot aquest garbuix, treure’n allò que ens semblés de més profit. I és que, de fet, en relació amb l’errònia atribució a Seattle de la versió de T. Perry, pensem que en el fons no té importància qui i quan va dictar aquests mots. Especialment en aquest cas, l’important és allò que diuen aquestes paraules, independentment del seu autor i de la data de la seva pronunciació. Encara més, en definitiva podem estar profundament satisfets que hagi existit un T. Perry, autor de guions cinematogràfics, capaç d’escriure unes paraules amb aquesta coherència, amb aquesta bellesa i amb aquesta sensibilitat. Sens dubte, independentment del seu origen, avui són completament vigents; igualment vigents que cent anys enrere, quan encara no estaven escrites, com d’aquí cent anys més, quan tal vegada ja ni es recordin. Amb aquest criteri, inevitablement subjectiu, presentem en primer lloc els fragments que més ens han agradat d’aquesta versió, seguits, per tal que es puguin situar en el context d’on estan extrets, de la versió completa , o més ben dit, tan completa com la vam poder confegir quan ens vam dedicar a confrontar les diferents versions que van arribar des de diferents bandes a les nostres mans, i que amb un nucli i un aire semblants indicaven un mateix origen comú, molt probablement l’esmentat guió de T. Perry per a la pel·lícula «Home».

D’altra banda, els intents que hem fet per localitzar aquesta pel·lícula han estat infructuosos. El fet que en aquesta primera part il·lustrada haguem seleccionat només uns fragments ha estat tant per una raó d’espai com de contingut. Hi ha un aspecte del parlament amb el qual som molt crítics. Aquest aspecte és, a part de l’oblit de la problemàtica índia, ja prou significatiu, allò que nosaltres entenem com una opció a l’autojustificació i la legitimació dels colonitzadors, utilitzant per a aquesta maniobra la figura de Déu: «… comprendreu que Déu us va conduir a aquestes terres i us va permetre el seu domini amb algun propòsit especial». Sorprenentment, en la versió d’Smith, la qual conté algunes contradiccions en el seu contingut, també surt aquest aspecte, tot i que deslligat de la figura de Déu: «No portaré dol per aquesta decadència ni retrauré als meus germans de cara pàl·lida de produir-la, perquè nosaltres també podem ser d’alguna manera responsables». Nosaltres pensem que mai cap colonització pot justificar-se. I, per això, a part de presentar tot el material que disposem sobre aquest tema, també volem deixar constància de les objeccions que tenim en relació al contingut d’aquest material. Independentment i al marge de la autenticitat o falsedat històrica del mateix.

Adjuntem després, a continuació, la versió de H. Smith. Creiem que si la versió de T. Perry és una bellíssima poesia ecologista, aquesta altra, malgrat les seves contradiccions, és una denúncia avui dia encara completament vigent del genocidi indi. Pensem que la publicació d’aquesta versió, encara recent el festival celebracionista del cinquè centenari, té un sentit molt especial.

Finalment adjuntem també els dos documents de l’Arxiu Nacional de Washington. Sense valorar ara l’autenticitat del seu contingut, fonamentalment perquè no és al nostre abast fer-ho, el que sí creiem és que són una mostra significativa del que els colonitzadors volien que quedés com a testimoni del passat. Podríem afegir només, fent una petita divagació, que la veritable mesura de l’autenticitat d’unes paraules sovint ve donada, més que per elles mateixes, pels silencis que les envolten, pel criteri selectiu del recopilador, per l’omissió de les circumstàncies, per les múltiples formes possibles de descontextualització que les poden afectar, etc. La història dels vencedors és senzillament això, només la seva versió de la història. La dels vençuts, les seves il·lusions segades, el seu dolor i la seva agonia, sempre fa molta nosa als arxius oficials.

Les dues primeres edicions (1990 i 1991) es van fer de forma col·lectiva entre diferents entitats ecologistes i de defensa dels drets indígenes, encapçalades per l’Oficina de Suport al Moviment Indi. La versió de 1991 es va reeditar posteriorment tres vegades, sempre de forma col·lectiva, però amb la participació de diferents entitats. En una altra ocasió, a part d’altres esmenes realitzades, es va canviar també l’antic títol, «Així s’acabarà la vida», per «Som tots una mateixa família». Els dos són fragments del mateix parlament, però allò que poden arribar a suggerir pot arribar a ser oposat; el sentit del segon ens sedueix més. La coordinació, la recerca d’informació, la redacció, la il·lustració, i les successives revisions de totes aquestes edicions les van fer els actuals membres de L’Obrador Imaginari. Tanmateix, a la versió digital en format epub a càrrec d’Ellen Ripley (2012) s’ha preferit mantenir el títol original «Així s’acabarà la vida».