Versió 1. Probablement de T. Perry (1970 ?)
El gran cabdill de Washington ha manat fer-nos saber que ens vol comprar les terres. El gran cabdill ens ha enviat també paraules d’amistat i de bona voluntat. Es amable, perquè coneixem la poca falta que li fa la nostra amistat. Volem considerar l’oferiment, ja que sabem que, si no ho fem, poden venir els homes de pell blanca amb les armes de foc a prendre’ns les terres.
Que el gran cabdill de Washington confiï en aquestes paraules amb la mateixa certitud que espera el retorn de les estacions. Són immutables com els estels, les meves paraules. Com pot ser comprat o venut el cel, o l’escalfor de la terra?
Se’ns fa estranya, aquesta idea. No són pas nostres la frescor de l’aire, ni el llambreig de l’aigua. Com podrien ser comprats?
Ho decidirem més endavant. Hauríeu de saber que cada bocí d’aquesta terra és sagrat per al meu poble. Cada brillant fulla de pi, cada ribera sorrenca, les boires enmig de les arbredes, les clarianes i el zum-zum dels insectes, són sagrades experiències i memòries del meu poble. La saba que puja pels arbres porta remembrances de l’home de pell roja.
Els morts de l’home de pell blanca obliden la seva terra quan comencen el viatge entremig dels estels. Els nostres morts mai se n’allunyen, de la terra, ja que és la mare. Som un bocí de la terra, i alhora, ella és un bocí de nosaltres. Les flors perfumades, el cérvol, el cavall, l’àliga majestuosa, tots són els nostre germans. Les roques dels cims, els prats humits de rosada, l’escalfor corporal del poltre, tots som una mateixa família. Per això, quan el gran cabdill de Washington va dir-nos que ens vol comprar les terres, és massa el que demana. Diu que ens reservarà un lloc en el qual nosaltres puguem viure plàcidament. Ell ens farà de pare i nosaltres serem els seus fills. Hem de rumiar el seu oferiment. No es presenta gens fàcil, car les terres són sagrades. L’aigua espurnejant que corre pels rius i rierols no és només aigua, sinó també la sang dels nostres avantpassats. Si us venguéssim aquestes terres, caldria que recordéssiu que són sagrades, i hauríeu d’ensenyar als vostres fills que els reflexos misteriosos de les aigües clares dels llacs narren els esdeveniments de la vida del meu poble. El murmuri de l’aigua és la veu del meu pare i de la meva mare. Els rius són germans nostres, perquè ens alliberen de la set. Els rius arrosseguen els nostres canots i alimenten els nostres fills. Si us venguéssim les terres, caldria que recordéssiu i ensenyéssiu als vostres fills que els rius són germans nostres i també vostres. Hauríeu de tractar els rius amb la mateixa dolçor amb què es tracta un germà Però sabem que l’home de pell blanca no pot entendre la nostra manera de ser. Tant li fa un tros de terra com un altre, perquè és com un estrany que arriba de nit a treure de la terra tot allò que necessita. Per a ell, la terra no és la seva germana, sinó una enemiga. Quan ja l’ha fet seva, la menysprea i continua caminant. Deixa darrera seu les sepultures dels pares i no sembla que se’n dolgui. No li dol desposseir la terra dels seus fills. Oblida la tomba dels seus pares i els drets dels seus fills. Tracta la mare terra i el germà cel com si fossin objectes que és compren i es venen, com si fossin xais o collarets. La seva fam immensa devorarà la terra, i darrera seu només deixarà un desert No ho podem entendre. Nosaltres som d’una altra manera. Les vostres ciutats omplen de tristesa els nostres ulls. Potser és així perquè l’home de pell roja és salvatge i no pot entendre les coses. No hi ha cap lloc tranquil a les ciutats de l’home de pell blanca, cap lloc on es pugui escoltar a la primavera com s’obren les fulles dels arbres o la remor de les ales dels insectes. Potser m’ho sembla perquè sóc salvatge i no comprenc bé les coses. El soroll de la ciutat ens fereix les orelles. I al capdavall, quina mena de vida té l’home si no pot escoltar el solitari crit del siboc o les discussions nocturnes de les granotes a la vora de la bassa?
Sóc home de pell roja i no ho puc entendre. Als indis ens agrada el suau murmuri del vent damunt la superfície del llac, i l’aroma d’aquest aire purificat per la pluja del migdia o perfumat per l’olor de la pineda. L’aire té un valor inestimable per a l’home de pell roja, ja que tots els éssers comparteixen un mateix alè. L’animal, l’arbre, l’home, tots respirem el mateix aire. Però l’home de pell blanca no s’adona de l’aire que respira. Com si fos un home que fa dies que agonitza, no és sensible a les olors. Per això, si us venguéssim les terres, hauríeu de tenir en compte de quina manera estimem l’aire, perquè l’aire és l’esperit que infon la vida i tot ho comparteix. El vent que va donar als nostres avantpassats llur primer alè de vida, rebrà també el nostre darrer sospir. Si us venguéssim les terres, hauríeu de deixar-les en pau, sagrades com són, per tal que fins i tot l’home de pell blanca hi pogués assaborir el vent perfumat amb les flors de la prada. Volem considerar el vostre oferiment.
Si decidíssim vendre les terres, hauríeu d’acceptar una altra condició: hauríeu de tractar els animals com a germans. Sóc salvatge i em sembla que ha de ser així. He vist búfals a milers podrint-se abandonats a les praderies. Des del cavall de foc, sense aturar-lo, l’home de pell blanca els disparava. Sóc salvatge, i no entenc per què el cavall de foc val més que un búfal, al qual nosaltres només matem per tal de sobreviure.
Què seria dels homes sense els animals?
Si tots els animals desapareguessin, l’home també moriria amb gran solitud d’esperit. Perquè tot allò que passa als animals, ben aviat esdevé també a l’home. Totes les coses estan enllaçades. Cal que ensenyeu als vostres fills que la terra que trepitgen és la cendra dels avis. Respectaran la terra si els dieu que és tota plena de la vida dels avantpassats. Cal que els vostres fills sàpiguen, igual que els nostres, que la terra és la mare de tots nosaltres. Que totes les agressions que pateix la terra inevitablement les han de patir els seus fills. Quan els homes escupen la terra, s’estan escopint ells mateixos. Sabem una cosa: la terra no pertany a l’home, és l’home qui pertany a la terra. L’home no ha teixit la xarxa de la vida, només n’és un fil. Està temptant la malaurança si gosa trencar la xarxa. El dolor de la terra esdevé per força dolor pels seus fills. N’estem ben segurs. Tot està enllaçat com la sang d’una mateixa família.
No té importància on passarem la resta dels nostres dies, som pocs. Algunes llunes, alguns hiverns, i cap dels infants de les grans tribus que vivien sobre la terra sortirà per lamentar-se d’una gent que va tenir esperança. Als homes de pell blanca els pot passar també, potser aviat, el mateix. Ni tan sols l’home de pell blanca, el qual parla i passeja amb el seu Déu amistosament, pot defugir el destí comú. Potser és veritat que som germans, ja ho veurem. Sabem una cosa que vosaltres potser descobrireu algun dia: que el nostre Déu és el mateix que el vostre. Potser us penseu que teniu poder per damunt d’ell i alhora en voleu tenir per sobre de totes les terres. Però això no és possible. El Déu de tots els homes es compadeix igualment dels de pell blanca que dels de pell roja. Aquesta terra és ben preuada pel seu creador i malmetre-la seria una greu ofensa.
Els homes de pell blanca també sucumbiran, i potser abans que la resta de les tribus. Si continueu embrutant el vostre jas, una nit us ofegareu en el vostre propi desert. Però veureu la llum quan arribi la darrera hora, i comprendreu que Déu us va conduir a aquestes terres i us va permetre el seu domini amb algun propòsit especial. Aquest destí és de veritat un misteri. No podem comprendre què passarà quan els búfals siguin exterminats, els cavalls salvatges amansits, les raconades secretes de les boscúries saturades per l’alè de tants homes, i quan per damunt dels verds turons topi per totes bandes la nostra mirada amb les teranyines dels fils de ferro que porten la vostra veu.
On serà l’arbreda espessa? Haurà desaparegut.
On serà l’àliga? Haurà desaparegut.
S’acabarà la vida i començarà la supervivència. L’essència de la vida s’haurà extingit. Nosaltres podríem comprendre alguna cosa si sabéssim què és allò que l’home de pell blanca anhela. Què pensa explicar als seus fills en les llargues nits de l’hivern? Quines visions cremen dins dels seus pensaments? Quin futur desitja? Però nosaltres som salvatges. No podem saber els somnis de l’home de pell blanca, i per això hem de seguir el nostre propi camí. Si arribéssim a un acord sobre les terres seria per tal d’assegurar la seva conservació.
Quan l’home de pell roja s’esvaeixi de la terra i la seva memòria sigui només l’ombra d’un núvol que travessa les praderies, aquestes ribes i aquests prats encara estaran amarats de l’esperit de la meva gent, d’amor a la terra, de la mateixa manera que un infant acabat de néixer estima els batecs del cor de la seva mare. Si us venguéssim les terres, hauríeu d’estimar-les com nosaltres les estimem. Preocupar-vos-en tal com nosaltres ens en preocupem. Mantenir-les tal com ara són, amb tota la seva puresa i amb tota la seva força. Conservar-les pels fills i estimar-les tal com Déu tot ho estima, car la terra és preciosa per a Ell.
Sí, el vostre Déu és el mateix que el nostre. I ni l’home de pell blanca pot defugir el destí comú.