ACTE II

VLADIMIR. —Un gos entra a la cuina…

Ha començat massa baix de to, es para i recomença més alt.

Calla, es concentra i després reprèn.

Calla. El mateix joc.

Calla. El mateix joc. Més baix.

de pressa, de pressa l’enterren…

Es queda un moment immòbil, i novament es posa a passejar amunt i avall, febrosament, en tots sentits. Es para una altra vegada davant l’arbre, va i ve, corre fins a la lateral esquerra, mira al lluny, després va a la lateral dreta, mira al lluny. En aquest moment ESTRAGÓ entra per la lateral esquerra, descalç, el cap baix; travessa lentament l’escena. VLADIMIR es tomba i el veu.

VLADIMIR. —Ets tu, altra vegada! (Es para, però no aixeca el cap. VLADIMIR s’hi acosta). Deixa que t’abraci!

ESTRAGÓ. —No em toquis!

VLADIMIR abaixa els braços, afligit. Silenci.

VLADIMIR. —Vols que me’n vagi? (Pausa). Gogó! (Pausa. Se’l mira amb atenció). T’han pegat? (Pausa). Gogó! (ESTRAGÓ segueix callat, el cap baix). On has passat la nit? (Silenci. VLADIMIR avança).

ESTRAGÓ. —No em toquis! No em preguntis res! No em diguis res! Queda’t amb mi!

VLADIMIR. —Jo no t’he abandonat mai.

ESTRAGÓ. —Vas deixar que me n’anés.

VLADIMIR. —Mira’m! (ESTRAGÓ no es mou. Amb una veu terrible). Et dic que em miris!

ESTRAGÓ aixeca el cap. Es miren llargament, reculant i decantant el cap com davant un objecte d’art, tremolant, acostant-se més i més l’un a l’altre. De cop s’abracen i es copegen l’esquena. Fi de l’abraçada. ESTRAGÓ, sense suport, està a punt de caure.

ESTRAGÓ. —Quina diada!

VLADIMIR. —Qui t’ha apallissat? Conta-m’ho tot.

ESTRAGÓ. —Un altre dia al pot.

VLADIMIR. —No encara.

ESTRAGÓ. —Sigui com sigui, per mi, ja s’ha acabat. (Silenci). Ara mateix estaves cantant. T’he sentit.

VLADIMIR. —És veritat, me’n recordo.

ESTRAGÓ. —M’ha fet pena sentir-te. Jo em deia: està sol, creu que no em veurà mai més, i canta.

VLADIMIR. —El bon humor ve quan vol, no s’hi pot fer res. I avui em trobo magníficament bé. (Pausa). No m’he hagut de llevar en tota la nit.

ESTRAGÓ (tristament). —Veus? Quan jo no hi sóc, orines millor i tot.

VLADIMIR. —No sé com dir-t’ho, et trobava a faltar i alhora estava content. No és curiós això?

ESTRAGÓ (furiós). —Content!

VLADIMIR. —Potser no és la paraula. (Ho ha dit després de reflexionar).

ESTRAGÓ. —I ara?

VLADIMIR (reflexiona). —Ara… (alegre), tornes a ser aquí… (neutre), tornem a ser aquí… (trist), torno a ser aquí.

ESTRAGÓ. —Veus? Quan ets amb mi et trobes malament. I jo també estic millor sol.

VLADIMIR (picat). —Doncs, per què has tornat?

ESTRAGÓ. —No ho sé.

VLADIMIR. —Jo sí que ho sé. Perquè no et saps defensar. Jo no hauria permès que et peguessin.

ESTRAGÓ. —No hi hauries pogut fer res.

VLADIMIR. —Per què?

ESTRAGÓ. —Eren deu.

VLADIMIR. —Vull dir que no hauria permès que t’exposessis a rebre una allisada.

ESTRAGÓ. —No he fet res de mal.

VLADIMIR. —Doncs, per què t’han pegat?

ESTRAGÓ. —No ho sé.

VLADIMIR. —Ho veus, Gogó! Hi ha moltes coses que et passen per alt i a mi no. Ho has de reconèixer.

ESTRAGÓ. —Et dic que no feia res de mal.

VLADIMIR. —Et vull creure. Però sempre hi ha una manera, sempre hi ha una manera si un pensa en la seva pell. En fi, no en parlem més. Tornes a ser aquí i jo n’estic ben content.

ESTRAGÓ. —Eren deu.

VLADIMIR. —I tu també n’estàs, de content, en el fons. Confessa-ho.

ESTRAGÓ. —Content de què?

VLADIMIR. —D’haver-me retrobat.

ESTRAGÓ. —Ho creus així?

VLADIMIR. —Digues-ho, encara que no sigui veritat.

ESTRAGÓ. —Què vols que digui?

VLADIMIR. —Digues: estic content.

ESTRAGÓ. —Estic content.

VLADIMIR. —Jo també.

ESTRAGÓ. —Jo també.

VLADIMIR. —Tots dos estem contents.

ESTRAGÓ. —Tots dos estem contents. (Silenci). I què farem, ara que estem tan contents?

VLADIMIR. —Esperarem Godot.

ESTRAGÓ. —És veritat.

Silenci.

VLADIMIR. —No t’has adonat que hi ha canvis, aquí?

ESTRAGÓ. —I si no ve?

VLADIMIR (després d’un moment d’incomprensió). —Pensarem alguna cosa. (Pausa). T’he dit que aquí hi ha hagut canvis d’ahir ençà.

ESTRAGÓ. —Tot traspua.

VLADIMIR. —Mira’m l’arbre.

ESTRAGÓ. —Deu ser pus.

VLADIMIR. —L’arbre, et dic, mira’l!

ESTRAGÓ es mira l’arbre.

ESTRAGÓ. —Que no hi era ahir?

VLADIMIR. —És clar que hi era. No te’n recordes? Va venir d’un pèl que no ens hi pengem. (Reflexiona). Sí, exactament això: que-no-ens-hi-pen-gem. Però tu no ho vas voler. No te’n recordes?

ESTRAGÓ. —Ho has somiat.

VLADIMIR. —És possible que ja ho hagis oblidat?

ESTRAGÓ. —Jo sóc així. O bé ho oblido de seguida o no se m’esborra mai més.

VLADIMIR. —Tampoc no et recordes de Pozzó i de Lucky?

ESTRAGÓ. —Pozzó i… Lucky?

VLADIMIR. —Ja no es recorda de res!

ESTRAGÓ. —Recordo un energumen que em va clavar una puntada de peu a la canyella. I que després es va posar a fer el bèstia.

VLADIMIR. —Era Lucky.

ESTRAGÓ. —Sí, d’això me’n recordo. Però, quan va ser?

VLADIMIR. —I de l’altre, del qui el menava pel ronsal, no te’n recordes?

ESTRAGÓ. —Em va donar uns ossos!

VLADIMIR. —Era Pozzó.

ESTRAGÓ. —I dius que va ser ahir, tot això?

VLADIMIR. —És clar que sí.

ESTRAGÓ. —I va ser aquí mateix?

VLADIMIR. —Aquí mateix. No ho reconeixes?

ESTRAGÓ (furiós de sobte). —Reconèixer-ho! Què vols que reconegui? Sempre he viscut com ara! I vols que me n’adoni dels matisos? (Mirada circular). Mira’m aquesta potineria! (Mirada circular). No me n’he mogut mai!

VLADIMIR. —Calma, calma.

ESTRAGÓ. —Doncs, no m’emprenyis amb els teus paisatges! Parla’m del subsòl!

VLADIMIR. —Tanmateix, no em diràs que això (gest) s’assembla al Rosselló! La diferència és grossa.

ESTRAGÓ. —El Rosselló? Qui parla del Rosselló?

VLADIMIR. —No em diràs que no has estat al Rosselló?

ESTRAGÓ. —No sé quin poble m’anomenes! Et dic que no m’he mogut d’aquí en tota la meva bacona existència! Sempre aquí! El Rosselló? El Quiscalló!

VLADIMIR. —Doncs, jo posaria les mans al foc que tu i jo hem estat, plegats, al Rosselló. Hi vam fer les veremes, ja ho veus! A casa d’un tal Fenollet.

ESTRAGÓ (més calmat). —Potser tens raó. Però jo no en sé res.

VLADIMIR. —Allà baix tot és vermell.

ESTRAGÓ (irritat). —Et dic que no en sé ni una paraula!

Silenci. VLADIMIR sospira profundament.

VLADIMIR. —Ets ben difícil, Gogó.

ESTRAGÓ. —Valdrà més que ens separem.

VLADIMIR. —Sempre dius el mateix i cada vegada tornes.

Silenci.

ESTRAGÓ. —Per a fer-ho ben fet m’haurien de matar, com l’altre.

VLADIMIR. —Quin altre? (Pausa). Quin altre?

ESTRAGÓ. —Com tants bilions d’altres.

VLADIMIR (sentenciós). —Cadascú ha de portar la seva creu. (Sospira).

ESTRAGÓ. —Ja que som incapaços de callar, provem de conversar sense exaltar-nos.

VLADIMIR. —És veritat. Ja en tenim, de corda!

ESTRAGÓ. —Parlem per no haver de pensar.

VLADIMIR. —Tenim les nostres disculpes.

ESTRAGÓ. —Per no sentir certes coses.

VLADIMIR. —Tenim les nostres raons.

ESTRAGÓ. —Totes les veus mortes.

VLADIMIR. —És com una remor d’ales.

ESTRAGÓ. —De fulles.

VLADIMIR. —De sorra.

ESTRAGÓ. —De fulles.

Silenci.

VLADIMIR. —Parlen totes alhora.

ESTRAGÓ. —Però cada una per a ella sola.

Silenci.

VLADIMIR. —Més aviat xiuxiuegen.

ESTRAGÓ. —Murmuren.

VLADIMIR. —Zumzegen.

ESTRAGÓ. —Murmuren.

Silenci.

VLADIMIR. —I què diuen?

ESTRAGÓ. —Parlen de la seva vida.

VLADIMIR. —No en tenen prou d’haver viscut.

ESTRAGÓ. —Senten la necessitat de parlar-ne.

VLADIMIR. —No en tenen prou de ser mortes.

ESTRAGÓ. —No, això no basta.

Silenci.

VLADIMIR. —Fan com una remor de plomes.

ESTRAGÓ. —De fulles.

VLADIMIR. —De cendres.

ESTRAGÓ. —De fulles.

Llarg silenci.

VLADIMIR. —Digues alguna cosa!

ESTRAGÓ. —Busco.

Llarg silenci.

VLADIMIR (angoixat). —Digues la primera cosa que et vingui a la boca!

ESTRAGÓ. —Què farem, ara?

VLADIMIR. —Esperarem Godot.

ESTRAGÓ. —És veritat.

Silenci.

VLADIMIR. —Mira que n’és de difícil!

ESTRAGÓ. —I si cantessis?

VLADIMIR. —No, no. (Busca). No hem de fer sinó tornar a començar.

ESTRAGÓ. —No em sembla pas tan difícil, això.

VLADIMIR. —El moment de l’arrencada, sí.

ESTRAGÓ. —Es pot arrencar de tot arreu.

VLADIMIR. —Sí, però cal decidir-se.

ESTRAGÓ. —És veritat.

Silenci.

VLADIMIR. —Ajuda’m.

ESTRAGÓ. —Estic buscant.

Silenci.

VLADIMIR. —Quan un busca, sent coses.

ESTRAGÓ. —És veritat.

VLADIMIR. —I això priva de trobar.

ESTRAGÓ. —Potser sí.

VLADIMIR. —I priva de pensar.

ESTRAGÓ. —Però tanmateix un pensa.

VLADIMIR. —Et dic que no; és impossible.

ESTRAGÓ. —Ja ho tinc: contradiguem-nos!

VLADIMIR. —Impossible.

ESTRAGÓ. —Vols dir?

VLADIMIR. —Ja no hi ha perill que pensem res.

ESTRAGÓ. —Aleshores, de què ens queixem?

VLADIMIR. —Pensar, no és pas el pitjor.

ESTRAGÓ. —No, no ho és, però Déu n’hi do, fet i fet.

VLADIMIR. —Com, «Déu n’hi do»?

ESTRAGÓ. —Això! Fem-nos preguntes.

VLADIMIR. —Què vol dir «Déu n’hi do»?

ESTRAGÓ. —Que almenys és alguna cosa.

VLADIMIR. —No falla.

ESTRAGÓ. —Bé, doncs. I si acordéssim que som feliços?

VLADIMIR. —El que és terrible és haver pensat.

ESTRAGÓ. —Ens havia passat mai, això?

VLADIMIR. —D’on surten tots aquests cadàvers?

ESTRAGÓ. —Aquests esquelets.

VLADIMIR. —Això mateix.

ESTRAGÓ. —És el que dic.

VLADIMIR. —Per força hem d’haver pensat una mica.

ESTRAGÓ. —Potser al començament.

VLADIMIR. —Una ossera, una ossera.

ESTRAGÓ. —No ho mirem, i en paus.

VLADIMIR. —Els ulls se te n’hi van.

ESTRAGÓ. —És veritat.

VLADIMIR. —Encara que et sàpiga greu.

ESTRAGÓ. —Caldrà que ens tombem decididament de cara a la naturalesa.

VLADIMIR. —Ja ho hem provat!

ESTRAGÓ. —És veritat.

VLADIMIR. —Oh, no és pas el pitjor, ben segur!

ESTRAGÓ. —Què?

VLADIMIR. —Haver pensat.

ESTRAGÓ. —Evidentment.

VLADIMIR. —Però ens ho hauríem pogut estalviar.

ESTRAGÓ. —Què hi vols fer?

VLADIMIR. —Sí, és clar…

Silenci.

ESTRAGÓ. —Trobo que rajava força bé.

VLADIMIR. —Sí, però ara hem de trobar una altra cosa.

ESTRAGÓ. —A veure.

VLADIMIR. —A veure.

ESTRAGÓ. —A veure.

VLADIMIR. —Què deia, jo? Podríem tornar a començar des del mateix punt.

ESTRAGÓ. —Què deies, quan?

VLADIMIR. —Al començament.

ESTRAGÓ. —Al començament de què?

VLADIMIR. —Aquesta tarda… Deia…, deia…

ESTRAGÓ. —No arribo a tant.

VLADIMIR. —Espera’t…, ens hem abraçat…, estàvem contents…, contents…, i què hem fet quan estàvem contents…?, esperàvem…, a veure…, ah! L’arbre!

ESTRAGÓ. —L’arbre?

VLADIMIR. —No te’n recordes?

ESTRAGÓ. —Estic cansat.

VLADIMIR. —Mira-te’l.

ESTRAGÓ mira l’arbre.

ESTRAGÓ. —No veig res.

VLADIMIR. —Ahir a la tarda era tot negre i esquelètic! I avui està ple de fulles.

ESTRAGÓ. —De fulles?

VLADIMIR. —En una sola nit!

ESTRAGÓ. —Devem ser a la primavera.

VLADIMIR. —Però en una sola nit!

ESTRAGÓ. —Ja t’he dit que ahir a la tarda no érem aquí. Ho has somiat.

VLADIMIR. —Segons tu, on érem, doncs?

ESTRAGÓ. —No ho sé. En una altra banda. En un altre compartiment. De buit en sobra.

VLADIMIR (segur). —Ho admeto. Ahir, a la tarda, no érem aquí. Però, què vam fer ahir a la tarda?

ESTRAGÓ. —Què vam fer?

VLADIMIR. —Prova de recordar-te’n.

ESTRAGÓ. —Doncs…, doncs devíem xerrar.

VLADIMIR (dominant-se). —Sobre què?

ESTRAGÓ. —Oh…, a la bona de Déu…, o sobre calçat. (Amb seguretat). Sí, ja ho tinc, ara me’n recordo, ahir a la tarda vam xerrar sobre calçat. Una conversa que fa mig segle que dura.

VLADIMIR. —No recordes cap fet, cap circumstància?

ESTRAGÓ (cansat). —No em turmentis, Didí.

VLADIMIR. —El sol? La lluna? No recordes res?

ESTRAGÓ. —Hi devia haver el sol o la lluna, com de costum.

VLADIMIR. —No vas notar res d’estrany?

ESTRAGÓ. —Ai!

VLADIMIR. —I Pozzó? I Lucky?

ESTRAGÓ. —Pozzó?

VLADIMIR. —Els ossos.

ESTRAGÓ. —Semblaven talment estelles.

VLADIMIR. —Va ser Pozzó qui te’ls va donar.

ESTRAGÓ. —No ho sé.

VLADIMIR. —I la puntada de peu.

ESTRAGÓ. —La puntada de peu? És veritat, em van donar puntades de peu.

VLADIMIR. —Va ser Lucky qui te les va donar.

ESTRAGÓ. —I tot això va ser ahir?

VLADIMIR. —Ensenya’m la cama.

ESTRAGÓ. —Quina?

VLADIMIR. —Totes dues. Arremanga’t els pantalons. (ESTRAGÓ, a peu coix, estira la cama cap a VLADIMIR, i està a punt de caure. VLADIMIR agafa la cama. ESTRAGÓ es tambaleja). Arremanga’t els pantalons.

ESTRAGÓ (dubtant). —No puc.

VLADIMIR li arromanga els pantalons, mira la cama, la deixa anar. ESTRAGÓ està a punt de caure.

VLADIMIR. —L’altra. (ESTRAGÓ li dóna la mateixa cama). L’altra, et dic! (El mateix joc amb l’altra cama). Mira la nafra, que ja s’està infectant.

ESTRAGÓ. —I què més?

VLADIMIR. —On són les sabates?

ESTRAGÓ. —Les devia llençar.

VLADIMIR. —Quan?

ESTRAGÓ. —No ho sé.

VLADIMIR. —Per què?

ESTRAGÓ. —No me’n recordo.

VLADIMIR. —No, et pregunto per què les vas llençar.

ESTRAGÓ. —Perquè em feien mal.

VLADIMIR (mostrant les sabates). —Mira-te-les. (ESTRAGÓ es mira les sabates). Al mateix lloc on les vas deixar ahir a la tarda.

ESTRAGÓ s’acosta a les sabates, les inspecciona de prop.

ESTRAGÓ. —No són pas les meves.

VLADIMIR. —Que no són les teves?

ESTRAGÓ. —Les meves eren negres. Aquestes són grogues.

VLADIMIR. —N’estàs segur, que les teves eren negres?

ESTRAGÓ. —Ben bé negres, no. Eren grises.

VLADIMIR. —I aquestes són grogues? Ensenya-me-les.

ESTRAGÓ (agafant una sabata). —De fet, són verdoses.

VLADIMIR (avançant). —Deixa-me-les veure. (ESTRAGÓ li dóna la sabata. VLADIMIR se la mira i la llença amb ràbia). Ho haguessis dit!

ESTRAGÓ. —Tot això són coses que…

VLADIMIR. —Ja sé quines coses són. Sí, ja veig què ha passat!

ESTRAGÓ. —Són coses que…

VLADIMIR. —És clar com l’aigua. Ha vingut algú que s’ha endut les teves i ha deixat les seves.

ESTRAGÓ. —Per què?

VLADIMIR. —Les seves no li anaven bé. I ha agafat les teves.

ESTRAGÓ. —Però les meves eren massa petites.

VLADIMIR. —Per a tu, però no per a ell.

ESTRAGÓ. —Estic cansat. (Pausa). Anem-nos-en.

VLADIMIR. —No podem.

ESTRAGÓ. —Per què?

VLADIMIR. —Esperem Godot.

ESTRAGÓ. —És veritat. (Pausa). I com ho farem?

VLADIMIR. —De cap manera.

ESTRAGÓ. —Doncs jo no puc més.

VLADIMIR. —Vols un rave?

ESTRAGÓ. —És tot el que hi ha?

VLADIMIR. —Hi ha raves i naps.

ESTRAGÓ. —No queda cap pastanaga?

VLADIMIR. —No. Trobo que exageres amb les pastanagues.

ESTRAGÓ. —Doncs, dóna’m un rave. (VLADIMIR butxaqueja, només troba naps, finalment treu un rave, que dóna a ESTRAGÓ, el qual l’examina i l’ensuma).

VLADIMIR. —És un rave.

ESTRAGÓ. —Només m’agraden els de color de rosa, ja ho saps!

VLADIMIR. —Així, no el vols?

ESTRAGÓ. —Només m’agraden els de color de rosa!

VLADIMIR. —Doncs, torna-me’l.

ESTRAGÓ l’hi torna.

ESTRAGÓ. —Vaig a buscar una pastanaga.

No es mou.

VLADIMIR. —La cosa va perdent tot l’interès.

ESTRAGÓ. —Encara en té massa.

Silenci.

VLADIMIR. —I si te les emprovessis?

ESTRAGÓ. —Ja ho he provat tot.

VLADIMIR. —Parlo de les sabates.

ESTRAGÓ. —Vols dir?

VLADIMIR. —Passarem l’estona. (ESTRAGÓ vacil·la). T’asseguro que serà una diversió.

ESTRAGÓ. —Un descans.

VLADIMIR. —Un esbargiment.

ESTRAGÓ. —Un descans.

VLADIMIR. —Prova-ho.

ESTRAGÓ. —M’ajudaràs?

VLADIMIR. —És clar que sí.

ESTRAGÓ. —No ens en sortim del tot malament, oi Didí?, tots dos plegats.

VLADIMIR. —Ens defensem, ens defensem. Apa, primer l’esquerre.

ESTRAGÓ. —Sempre trobem alguna cosa, oi Didí?, per a tenir la impressió que existim.

VLADIMIR (amb impaciència). —Sí, sí, som uns màgics. Però no ens desviem de la nostra resolució. (Agafa una sabata). Vine, dóna’m el peu. (ESTRAGÓ se li acosta i aixeca el peu. Recolzats l’un amb l’altre, embolicats, es balandregen per l’escena. Finalment, VLADIMIR reïx a calçar el peu d’ESTRAGÓ). Prova de caminar. (ESTRAGÓ camina). Què tal?

ESTRAGÓ. —Em va bé.

VLADIMIR (traient un cordill de la butxaca). —La cordarem.

ESTRAGÓ. —No, res de cordons, res de cordons!

VLADIMIR. —No sé per què. Emprovem l’altra. (Mateix joc). Què hi dius?

ESTRAGÓ. —També rutlla.

VLADIMIR. —No et fan gens de mal?

ESTRAGÓ (fent alguns passos amb precaució). —Encara no.

VLADIMIR. —Doncs deixa-te-les posades.

ESTRAGÓ. —Em vénen massa grans.

VLADIMIR. —Potser un dia tindràs mitjons.

ESTRAGÓ. —És veritat.

VLADIMIR. —Així, te les quedes?

ESTRAGÓ. —Ja n’hem parlat prou, de les sabates.

VLADIMIR. —Sí, però…

ESTRAGÓ. —Prou! (Silenci). Suposo que tinc dret a seure. (Busca un lloc amb els ulls i es va a asseure on es trobava en començar el primer acte).

VLADIMIR. —Ahir a la tarda seies aquí mateix.

Silenci.

ESTRAGÓ. —Si pogués dormir…

VLADIMIR. —Ahir a la tarda vas dormir.

ESTRAGÓ. —Ho provaré.

Pren una positura uterina, el cap entre les cames.

VLADIMIR. —Espera’t. (S’acosta a ESTRAGÓ i es posa a cantar amb veu forta):

Non non non non.

ESTRAGÓ (alçant el cap). —Més baixet.

VLADIMIR (més baix). —Non non non non

ESTRAGÓ s’adorm. VLADIMIR es treu l’americana i li abriga l’esquena; després es posa a anar amunt i avall, bracejant per a escalfar-se. ESTRAGÓ es desperta amb un sobresalt, s’aixeca esverat, fa uns passos. VLADIMIR corre cap a ell, l’abraça.

VLADIMIR. —Aquí…, sóc aquí…, no tinguis por!

ESTRAGÓ. —Ah!

VLADIMIR. —Ja ha passat…

ESTRAGÓ. —Queia…

VLADIMIR. —No hi pensis més.

ESTRAGÓ. —Em trobava dalt d’un…

VLADIMIR. —No, no, no ho diguis! Vine, ens passejarem una mica. (L’agafa pel braç i el fa caminar amunt i avall. De cop ESTRAGÓ es nega a seguir-lo).

ESTRAGÓ. —Prou! Estic cansat.

VLADIMIR. —T’estimes més quedar-te plantat com un estaquirot?

ESTRAGÓ. —Sí.

VLADIMIR. —Com vulguis. (Se separa d’ESTRAGÓ, va a recollir l’americana i se la posa).

ESTRAGÓ. —Anem-nos-en.

VLADIMIR. —No podem.

ESTRAGÓ. —Per què?

VLADIMIR. —Hem d’esperar Godot.

ESTRAGÓ. —És veritat. (VLADIMIR reprèn el seu passeig amunt i avall). No podries estar quiet?

VLADIMIR. —Tinc fred.

ESTRAGÓ. —Hem vingut massa d’hora.

VLADIMIR. —Sempre venim a la caiguda de la tarda.

ESTRAGÓ. —Però la tarda no cau.

VLADIMIR. —Caurà de cop, com ahir.

ESTRAGÓ. —I serà de nit.

VLADIMIR. —I ens en podrem anar.

ESTRAGÓ. —Després vindrà el dia altra vegada. (Pausa). Què farem, què farem?

VLADIMIR (deturant-se amb violència). —Et queixaràs gaire estona, encara? Ja comences a tocar-me allò que no sona, amb els teus gemecs!

ESTRAGÓ. —Me’n vaig.

VLADIMIR (adonant-se del barret de LUCKY). —Mira!

ESTRAGÓ. —Adéu.

VLADIMIR. —El barret de Lucky! (S’hi acosta). Fa una hora que sóc aquí i no me n’havia adonat. (Molt content). Exacte!

ESTRAGÓ. —No em veuràs mai més.

VLADIMIR. —Veus com no m’he equivocat de lloc? Ara podem estar tranquils. (Agafa el barret de LUCKY, el contempla, el planxa). Havia estat un bon barret! (Se’l posa en lloc del seu, que allarga a ESTRAGÓ). Té.

ESTRAGÓ. —Què?

VLADIMIR. —Aguanta-me’l.

Joc dels barrets; s’estableix un moviment de rotació. VLADIMIR i ESTRAGÓ es van posant successivament els tres barrets. Fan quatre voltes completes, fins que VLADIMIR es queda amb el barret de LUCKY posat i llença el seu.

VLADIMIR. —Em va bé?

ESTRAGÓ. —No ho sé.

VLADIMIR. —Quin efecte faig? (Tomba el cap amb coqueteria a dreta i esquerra, pren actituds de maniquí).

ESTRAGÓ. —Un efecte horrible.

VLADIMIR. —Més que de costum?

ESTRAGÓ. —Si fa no fa.

VLADIMIR. —Així me’l quedo. El meu m’estrenyia. (Pausa). Com t’ho diré? (Pausa). Em rascava.

ESTRAGÓ. —Jo me’n vaig.

VLADIMIR. —No vols jugar?

ESTRAGÓ. —Jugar, a què?

VLADIMIR. —Podríem jugar a Pozzó i Lucky.

ESTRAGÓ. —No el sé, aquest joc.

VLADIMIR. —Jo faré de Lucky i tu faràs de Pozzó. (Pren l’actitud de LUCKY, doblegant-se sota el pes de l’equipatge. ESTRAGÓ se’l mira esbalaït). Som-hi.

ESTRAGÓ. —I jo, què he de fer?

VLADIMIR. —Insulta’m.

ESTRAGÓ. —Marrà!

VLADIMIR. —Més fort!

ESTRAGÓ. —Merdós! Cràpula!

VLADIMIR avança i recula sempre amb les cames doblegades.

VLADIMIR. —Digues-me que pensi.

ESTRAGÓ. —Què?

VLADIMIR. —Digues: pensa, garrí!

ESTRAGÓ. —Pensa, garrí!

Silenci.

VLADIMIR. —No puc.

ESTRAGÓ. —Prou!

VLADIMIR. —Digues-me que balli.

ESTRAGÓ. —Me’n vaig.

VLADIMIR. —Balla, porc! (Prova d’imitar la dansa de LUCKY. ESTRAGÓ se’n va precipitadament). No puc! (Alça el cap i s’adona que ESTRAGÓ no hi és; fa un crit desesperat). Gogó! (Silenci. Ve amunt i avall de l’escena agitadament. ESTRAGÓ torna a entrar panteixant, corre cap a VLADIMIR. Es paren un enfront de l’altre). A la fi has tornat!

ESTRAGÓ (desalenat). —Estic maleït!

VLADIMIR. —On has anat? Em creia que havies marxat per sempre.

ESTRAGÓ. —Fins al caire del precipici. Ve gent.

VLADIMIR. —Qui?

ESTRAGÓ. —No ho sé.

VLADIMIR (triomfant). —És Godot! A l’últim! (Abraça ESTRAGÓ amb efusió). Gogó! És Godot! Estem salvats! Anem a rebre’l. Vine! (Estira ESTRAGÓ. Aquest resisteix, es desfà de la mà de VLADIMIR i surt disparat cap a la banda oposada). Gogó! Torna! (Silenci. VLADIMIR corre cap al cantó per on ESTRAGÓ ha desaparegut, mira al lluny, ESTRAGÓ torna a entrar precipitadament i s’acosta a VLADIMIR, que es tomba). Ja tornes a ser aquí!

ESTRAGÓ. —Estic condemnat!

VLADIMIR. —Has estat lluny?

ESTRAGÓ. —Fins al caire del precipici.

VLADIMIR. —Ho veig clar, ens trobem en un planell, al cim. No hi ha dubte; com si ens servissin en safata.

ESTRAGÓ. —També vénen per aquella banda.

VLADIMIR. —Estem voltats! (Enfollit, ESTRAGÓ es precipita cap al fons, hi topa i cau). Imbècil! Per allà no hi ha sortida! (VLADIMIR va a aixecar-lo, i el porta cap al prosceni. Gest vers els espectadors). Aquí no hi ha ningú. Fuig per aquí. Apa! (L’empeny vers la fossa de l’orquestra. ESTRAGÓ recula esglaiat). No hi vols anar? Me’n faig càrrec. A veure. (Reflexiona). No et queda altre remei que amagar-te.

ESTRAGÓ. —On?

VLADIMIR. —Darrere l’arbre. (ESTRAGÓ vacil·la). De pressa! Darrere l’arbre. (ESTRAGÓ corre i es posa darrere l’arbre, que L’amaga molt imperfectament). No et moguis! (ESTRAGÓ surt de darrere l’arbre). Veig que aquest arbre no ens haurà servit de res. (A ESTRAGÓ). Vols dir que no ets boig?

ESTRAGÓ. —He perdut el cap. (Abaixa el cap avergonyit). Perdona’m. (Es redreça amb orgull). Però ja ha passat! Ara ho veuràs. Digues-me què he de fer.

VLADIMIR. —No hi ha res a fer.

ESTRAGÓ. —Tu t’apostes aquí. (Se’n duu VLADIMIR cap a l’esquerra, el fa posar enmig de la carretera, d’esquena al públic). Aquí! No et moguis i obre l’ull. (Corre cap a l’altra banda. VLADIMIR el mira per damunt l’espatlla. ESTRAGÓ es para, mira al lluny, es tomba. Ambdós es miren per damunt l’espatlla). Espatlla contra espatlla com en els bons temps! (Es miren durant un moment i després tornen a posar-se a l’aguait. Pausa llarga). No veus venir res?

VLADIMIR (tombant-se). —Com?

ESTRAGÓ (més fort). —Si no veus res!

VLADIMIR. —No.

ESTRAGÓ. —Jo tampoc.

Tornen a mirar al lluny. Pausa llarga.

VLADIMIR. —Et deus haver equivocat.

ESTRAGÓ (tombant-se). —Com?

VLADIMIR (més fort). —Que et deus haver equivocat.

ESTRAGÓ. —No cridis.

Tornen a mirar al lluny. Pausa llarga.

VLADIMIR i ESTRAGÓ (tombant-se al mateix temps). —És que…

VLADIMIR. —Oh! Hem fet un bisbe.

ESTRAGÓ. —Digues, digues…

VLADIMIR. —No.

ESTRAGÓ. —Sí.

VLADIMIR. —T’he tallat la paraula.

ESTRAGÓ. —Al contrari.

Es miren amb ràbia.

VLADIMIR. —Vinga, home. No fem compliments.

ESTRAGÓ. —Apa, no siguis tossut.

VLADIMIR (amb força). —Et dic que acabis la frase.

ESTRAGÓ (igual). —Acaba la teva.

Silenci. Avancen l’un vers l’altre, es paren.

VLADIMIR. —Miserable!

ESTRAGÓ. —Això mateix, insultem-nos! (Bescanvi d’injúries).

VLADIMIR. —Tòtil!

ESTRAGÓ. —Geperut!

VLADIMIR. —Ximple!

ESTRAGÓ. —Doctor!

VLADIMIR. —Vomitiu!

ESTRAGÓ. —Calçasses!

VLADIMIR. —Femer!

ESTRAGÓ. —Arquitecte!

VLADIMIR. —Capítol!

Silenci.

ESTRAGÓ. —Fem les paus.

VLADIMIR. —Gogó!

ESTRAGÓ. —Didí!

VLADIMIR. —Vinguen aquests cinc!

ESTRAGÓ. —Té! (Encaixen).

VLADIMIR. —Als meus braços!

ESTRAGÓ. —Als teus braços?

VLADIMIR (obrint els braços). —Aquí dins!

ESTRAGÓ. —Som-hi!

S’abracen. Silenci.

VLADIMIR. —Com passa el temps, quan un es diverteix!

Silenci.

ESTRAGÓ. —I ara, què farem?

VLADIMIR. —Mentre esperem?

ESTRAGÓ. —Mentre esperem.

Silenci.

VLADIMIR. —I si féssim la gimnàstica?

ESTRAGÓ. —Els moviments.

VLADIMIR. —D’agilitat.

ESTRAGÓ. —De relaxació.

VLADIMIR. —De circumducció.

ESTRAGÓ. —De relaxació.

VLADIMIR. —Per escalfar-nos.

ESTRAGÓ. —Per calmar-nos.

VLADIMIR. —Som-hi.

Comença a saltar. ESTRAGÓ l’imita.

ESTRAGÓ (deturant-se). —Prou. Estic cansat.

VLADIMIR (deturant-se). —Estem desentrenats. Almenys fem alguns exercicis de respiració.

ESTRAGÓ. —No vull respirar més.

VLADIMIR. —Tens raó. (Pausa). Doncs fem l’arbre, almenys. Per l’equilibri.

ESTRAGÓ. —L’arbre?

VLADIMIR fa l’arbre balandrejant-se.

VLADIMIR (aturant-se). —Ara tu.

ESTRAGÓ tanca els ulls, vacil·la més.

ESTRAGÓ (es detura, branda els punys). —Que Déu s’apiadi de mi!

VLADIMIR (vexat). —I jo, què?

ESTRAGÓ (vexat). —De mi! De mi! Pietat de mi!

Entren POZZÓ i LUCKY. POZZÓ s’ha tornat cec. LUCKY carregat com al primer acte. Corda també, però més curta per a permetre a POZZÓ de seguir més còmodament. LUCKY porta un altre barret. A la vista de VLADIMIR i ESTRAGÓ es para. POZZÓ segueix el seu camí i topa amb LUCKY. VLADIMIR i ESTRAGÓ reculen.

POZZÓ (s’agafa a LUCKY, que vacil·la). —Què passa? Qui ha cridat?

LUCKY cau, deixant-ho anar tot, i arrossega POZZÓ en la seva caiguda. Resten estesos a terra enmig dels atuells, immòbils.

ESTRAGÓ. —És Godot?

VLADIMIR (s’acosta als caiguts, seguit d’ESTRAGÓ). —Arriben reforços!

POZZÓ (veu blanca). —Auxili!

ESTRAGÓ. —És Godot?

VLADIMIR. —Ja començàvem d’avorrir-nos. Ara tenim el vespre garantit.

POZZÓ. —Ajudeu-me!

ESTRAGÓ. —Demana auxili.

VLADIMIR. —Ja no som sols a esperar la nit, a esperar Godot, a esperar…, a esperar. Hem lluitat tota la tarda amb els nostres propis mitjans. Ara s’ha acabat. Ja som demà.

ESTRAGÓ. —Però aquests van de pas.

POZZÓ. —Socorreu-me!

VLADIMIR. —Trobo que el temps ja passa més de pressa. El sol es pondrà, sortirà la lluna i ens n’anirem…, d’aquí.

ESTRAGÓ. —Però només van de pas.

VLADIMIR. —Ja n’hi haurà prou.

POZZÓ. —Pietat!

VLADIMIR. —Pobre Pozzó!

ESTRAGÓ. —Ja ho sabia, que era ell.

VLADIMIR. —Qui?

ESTRAGÓ. —Godot.

VLADIMIR. —No ho és pas.

ESTRAGÓ. —No ho és?

VLADIMIR. —No.

ESTRAGÓ. —Qui és, doncs?

VLADIMIR. —És Pozzó!

POZZÓ. —Sóc jo! Sóc jo! Aixequeu-me!

VLADIMIR. —No es pot aixecar.

ESTRAGÓ. —Anem-nos-en.

VLADIMIR. —No podem.

ESTRAGÓ. —Per què?

VLADIMIR. —Esperem Godot.

ESTRAGÓ. —És veritat.

VLADIMIR. —Potser hi haurà ossos per a tu.

ESTRAGÓ. —Ossos?

VLADIMIR. —De pollastre. No te’n recordes?

ESTRAGÓ. —Era ell?

VLADIMIR. —Sí.

ESTRAGÓ. —Pregunta-li.

VLADIMIR. —I si abans l’ajudéssim?

ESTRAGÓ. —A què?

VLADIMIR. —A aixecar-se.

ESTRAGÓ. —No es pot aixecar?

VLADIMIR. —Es vol aixecar.

ESTRAGÓ. —Doncs que s’aixequi.

VLADIMIR. —No pot…

ESTRAGÓ. —Què li passa?

VLADIMIR. —No ho sé.

POZZÓ es retorça, gemega, dóna cops a terra amb els punys.

ESTRAGÓ. —Primer demanem-li els ossos, i si refusa el deixarem on és.

VLADIMIR. —Vols dir que ara tenim la paella pel mànec?

ESTRAGÓ. —Sí.

VLADIMIR. —I que hem de posar preu als nostres bons oficis?

ESTRAGÓ. —Sí.

VLADIMIR. —Està ben pensat. Però em fa por una cosa…

ESTRAGÓ. —Què?

VLADIMIR. —Que Lucky no es desfermi tot d’un plegat. Aleshores rebríem.

ESTRAGÓ. —Quin Lucky?

VLADIMIR. —És ell qui et va atacar ahir.

ESTRAGÓ. —T’he dit que eren deu.

VLADIMIR. —No, home, no; abans, el cop de peu a la canyella.

ESTRAGÓ. —És aquí?

VLADIMIR. —Mira. (Assenyala LUCKY). Per ara no es belluga. Però es pot engegar d’un moment a l’altre.

ESTRAGÓ. —I si li apliquéssim una bona correcció entre tots dos?

VLADIMIR. —Vols dir caure-li al damunt mentre dorm?

ESTRAGÓ. —Sí.

VLADIMIR. —És una bona idea. Però, creus que en som capaços? Dorm de debò? (Pausa). No, el millor serà aprofitar-nos que Pozzó demana auxili i especular amb el seu agraïment.

ESTRAGÓ. —Ja no piula.

VLADIMIR. —És que ha perdut l’esperança.

ESTRAGÓ. —És possible. Però…

VLADIMIR. —No perdem més el temps en paraules inútils. (Pausa. Amb vehemència). Fem alguna cosa, ara que l’ocasió es presenta! No passa cada dia, que algú tingui necessitat de nosaltres. I parlant clar, no és pas que ningú tingui necessitat de nosaltres. Molts d’altres ho podrien fer, més bé i tot. La crida que acabem de rebre, en rigor s’adreça a tota la humanitat. Però en aquest lloc, en aquest moment, la humanitat som nosaltres, tu i jo, ens plagui o no. Aprofitem-nos-en abans no sigui massa tard. Som els representants d’una casta malaurada: fem-nos-en dignes per un cop. Què hi dius?

ESTRAGÓ. —No t’he escoltat.

VLADIMIR. —És veritat que si sospesem, amb els braços plegats, el pro i el contra, fem igualment honor a la nostra raça. El tigre es llança en auxili dels altres tigres sense la més petita reflexió. O bé fuig covardament cap a l’espessor de la selva. Però la qüestió no és aquesta. Què estem fent en aquests moments? És això el que hem de preguntar-nos. I tenim la sort de saber-ho. Sí, enmig d’aquesta immensa confusió, una sola cosa és certa: esperem que vingui Godot.

ESTRAGÓ. —És veritat.

VLADIMIR. —O bé que arribi la nit (Pausa). Ens trobem al lloc de la cita, això no ens ho treu ningú. No som sants, però ens trobem al lloc de la cita. Hi ha gaire gent que pugui dir el mateix?

ESTRAGÓ. —Multituds senceres.

VLADIMIR. —Vols dir?

ESTRAGÓ. —No ho sé.

VLADIMIR. —És possible.

POZZÓ. —Auxili!

VLADIMIR. —Una cosa és certa: el temps, en aquestes circumstàncies, s’allarga i ens obliga a moblar-lo d’accions que…, com ho diré?, que a primera vista poden semblar raonables i que formen part dels nostres costums. Em diràs que ho fem per no perdre el seny. D’acord. Però a vegades em pregunto si el nostre seny no vaga ja en la nit permanent de les grans fondàries. Segueixes el meu raonament?

ESTRAGÓ. —Tots naixem bojos. Alguns perseveren.

POZZÓ. —Auxili! Us ho pagaré amb diners.

ESTRAGÓ. —Quant?

POZZÓ. —Deu pessetes.

ESTRAGÓ. —És poc.

VLADIMIR. —Jo no arribaré a aquest extrem.

ESTRAGÓ. —Trobes que és suficient?

VLADIMIR. —No; vull dir que no arribaré fins a l’extrem d’afirmar que quan vaig venir al món no estava bé del cap. Però el problema no és aquest.

POZZÓ. —Vint!

VLADIMIR. —Ens esperem. Ens avorrim. (Aixeca la mà). No, no protestis, ens avorrim d’allò més, és indiscutible. Quan se’ns presenta una diversió, què fem? Deixem que es podreixi. Vinga, a la feina! (Avança vers POZZÓ, es para). D’aquí a un instant, tot s’esvanirà i ens trobarem altra vegada sols, enmig dels deserts. (Somieja).

POZZÓ. —Vint!

VLADIMIR. —Ja venim. (Prova d’aixecar POZZÓ, no ho aconsegueix, renova els seus esforços, s’entrebanca amb la maleta, cau, prova de redreçar-se, no ho aconsegueix).

ESTRAGÓ. —Però, què us passa a tots plegats?

VLADIMIR. —Auxili!

ESTRAGÓ. —Jo me’n vaig.

VLADIMIR. —No m’abandonis! Em mataran!

POZZÓ. —On sóc?

VLADIMIR. —Gogó!

POZZÓ. —Socorreu-me!

VLADIMIR. —Ajuda’m!

ESTRAGÓ. —Jo me’n vaig.

VLADIMIR. —Abans ajuda’m. I ens n’anirem plegats.

ESTRAGÓ. —M’ho promets?

VLADIMIR. —T’ho juro!

ESTRAGÓ. —I no tornarem mai més.

VLADIMIR. —Mai més!

ESTRAGÓ. —Ens n’anirem a Andorra.

VLADIMIR. —On tu vulguis.

POZZÓ. —Trenta…! Quaranta!

ESTRAGÓ. —Sempre he tingut ganes d’anar-me a esbargir cap a aquell cantó.

VLADIMIR. —T’hi esbargiràs.

ESTRAGÓ. —Qui ha fet un pet?

VLADIMIR. —Ha estat aquest (per POZZÓ).

POZZÓ. —He estat jo! Jo! Pietat!

ESTRAGÓ. —És fastigós.

VLADIMIR. —De pressa! De pressa! Dóna’m la mà!

ESTRAGÓ. —Me’n vaig. (Pausa. Més fort). Me’n vaig.

VLADIMIR. —Al capdavall, acabaré per aixecar-me tot sol. (Prova d’aixecar-se i torna a caure). Tard o d’hora.

ESTRAGÓ. —Què et passa?

VLADIMIR. —Fot el camp.

ESTRAGÓ. —Tu et quedes?

VLADIMIR. —Per ara, sí.

ESTRAGÓ. —Aixeca’t, vinga! Et refredaràs.

VLADIMIR. —No et preocupis de mi.

ESTRAGÓ. —Apa, Didí, no siguis tossut. Alça’t d’una vegada! (Allarga la mà a VLADIMIR, que s’afanya a agafar-s’hi).

VLADIMIR. —Estira’m.

ESTRAGÓ s’entrebanca, cau. Llarg silenci.

POZZÓ. —Auxili!

VLADIMIR. —Som aquí.

POZZÓ. —Qui sou?

VLADIMIR. —Uns homes.

Silenci.

ESTRAGÓ. —S’hi està bé a terra, a fe!

VLADIMIR. —No et pots aixecar?

ESTRAGÓ. —No ho sé.

VLADIMIR. —Prova-ho.

ESTRAGÓ. —De seguida, de seguida…

Silenci.

POZZÓ. —Què ha passat?

VLADIMIR (amb força). —Vols callar, d’un cop? Quina pesta, també? Només pensa en ell.

ESTRAGÓ. —I si provéssim de dormir?

VLADIMIR. —L’has sentit? Vol saber què ha passat!

ESTRAGÓ. —Deixa’l estar. Dorm.

Silenci.

POZZÓ. —Pietat! Pietat!

ESTRAGÓ (sobresaltat). —Què? Què hi ha?

VLADIMIR. —Que dormies?

ESTRAGÓ. —Potser sí.

VLADIMIR. —Ha estat altre cop aquest garrí de Pozzó!

ESTRAGÓ. —Digues-li que es fiqui la llengua al cul. Peta-li un os.

VLADIMIR (donant cops a POZZÓ). —Has acabat? Vols callar? Pesta bubònica!

POZZÓ se separa amollant crits de dolor i s’allunya arrossegant-se. De tant en tant s’atura, talla l’aire amb gestos de cec, s’incorpora a mitges, cridant LUCKY. VLADIMIR, recolzat, el segueix amb els ulls.

VLADIMIR. —S’ha escapat! (POZZÓ s’esfondra. Silenci). Ha caigut.

ESTRAGÓ. —Vols dir que s’ha aixecat?

VLADIMIR. —No.

ESTRAGÓ. —Doncs, per què dius que ha caigut?

VLADIMIR. —S’havia posat de genolls. (Silenci). Potser ho hem fet massa fort.

ESTRAGÓ. —No ens passa gaire sovint això.

VLADIMIR. —Ha implorat el nostre auxili. Nosaltres hem fet el sord. Ell ha insistit. Li hem pegat.

ESTRAGÓ. —És cert.

VLADIMIR. —No es mou. Potser és mort.

ESTRAGÓ. —Si ens trobem en aquest mal pas és per haver-lo volgut ajudar.

VLADIMIR. —És veritat.

ESTRAGÓ. —Suposo que no has picat gaire fort.

VLADIMIR. —Home, Déu n’hi do.

ESTRAGÓ. —No ho havies de fer.

VLADIMIR. —Ets tu, que ho has volgut.

ESTRAGÓ. —És veritat. (Pausa). Què fem?

VLADIMIR. —I si provés d’arrossegar-me fins allà?

ESTRAGÓ. —No em deixis sol.

VLADIMIR. —I si el cridés?

ESTRAGÓ. —Això; crida’l.

VLADIMIR. —Pozzó! (Pausa). Pozzó! (Pausa). No respon.

ESTRAGÓ. —Tots dos.

VLADIMIR i ESTRAGÓ. —Pozzó! Pozzó!

VLADIMIR. —S’ha mogut una mica.

ESTRAGÓ. —N’estàs segur, que es diu Pozzó?

VLADIMIR (angoixat). —Senyor Pozzó! Acosta’t! No et farem cap mal!

Silenci.

ESTRAGÓ. —I si provéssim altres noms?

VLADIMIR. —Tinc por d’haver-li fet mal de debò.

ESTRAGÓ. —Fóra divertit.

VLADIMIR. —Què és el que fóra divertit?

ESTRAGÓ. —Provar de cridar-lo amb altres noms, l’un després de l’altre. Passaríem l’estona. Segurament acabaríem per encertar el bo.

VLADIMIR. —Et dic que es diu Pozzó.

ESTRAGÓ. —Ara ho veurem. Per exemple… (Reflexiona). Abel…! Abel!

POZZÓ. —Auxili!

ESTRAGÓ. —Veus?

VLADIMIR. —Ja en començo a tenir prou, d’aquesta tonada.

ESTRAGÓ. —Potser l’altre es diu Caïm. (Crida a LUCKY). Caïm…! Caïm!

POZZÓ. —Auxili!

ESTRAGÓ. —És tota la humanitat. (Silenci). Mira quin nuvolet.

VLADIMIR. —On? (Aixeca els ulls).

ESTRAGÓ. —Allà dalt, al mig del cel.

VLADIMIR. —I què? (Pausa). Què té d’extraordinari?

Silenci.

ESTRAGÓ. —Canviem de tema, vols?

VLADIMIR. —Justament t’ho anava a proposar.

ESTRAGÓ. —Però, quin?

VLADIMIR. —Ah, vés a saber!

Silenci.

ESTRAGÓ. —I si, per començar, ens aixequéssim?

VLADIMIR. —Tornem-ho a provar.

Es posen drets.

ESTRAGÓ. —No era pas tan difícil com això.

VLADIMIR. —Tota la qüestió és voler.

ESTRAGÓ. —I ira, què?

POZZÓ. —Ajudeu-me!

ESTRAGÓ. —Anem-nos-en.

VLADIMIR. —No podem.

ESTRAGÓ. —Per què?

VLADIMIR. —Estem esperant Godot.

E_STRAGÓ. —És veritat. (Pausa). Doncs, què fem?

POZZÓ. —Auxili!

VLADIMIR. —I si l’auxiliéssim?

ESTRAGÓ. —Què s’ha de fer?

VLADIMIR. —Es vol aixecar.

ESTRAGÓ. —Bé, i què?

VLADIMIR. —Vol que l’ajudem a aixecar-se.

ESTRAGÓ. —Ajudem-lo, doncs. Què esperem?

Ajuden POZZÓ a aixecar-se, se n’aparten i torna a caure.

VLADIMIR. —Hem de sostenir-lo. (El mateix joc. POZZÓ roman dret entre ells dos, penjat a llurs colls). Cal que es readapti a la posició vertical. (A POZZÓ). Què? Us trobeu millor?

POZZÓ. —Qui sou?

VLADIMIR. —No ens reconeixeu?

POZZÓ. —Sóc cec.

Silenci.

ESTRAGÓ. —Potser veu el temps que ha de venir?

VLADIMIR (a POZZÓ). —De quan ençà?

POZZÓ. —Tenia molt bona vista…, però, sou amics?

ESTRAGÓ (rient sorollosament). —Pregunta si som amics!

VLADIMIR. —No, home, no! Vol dir si som amics seus.

ESTRAGÓ. —I què?

VLADIMIR. —La prova és que l’hem ajudat.

ESTRAGÓ. —És clar! Si no haguéssim estat amics d’ell, no l’hauríem pas ajudat.

VLADIMIR. —Qui sap!

ESTRAGÓ. —Evidentment.

VLADIMIR. —No discutim sobre això.

POZZÓ. —No sou pas malfactors?

ESTRAGÓ. —Malfactors! En tenim l’aire, de malfactors?

VLADIMIR. —Vinga, home! És cec.

ESTRAGÓ. —Pífia! Tens raó. (Pausa). Així ho diu.

POZZÓ. —No m’abandoneu.

VLADIMIR. —Ningú no en parla, d’abandonar-vos.

ESTRAGÓ. —Per ara.

POZZÓ. —Quina hora és?

ESTRAGÓ (inspeccionant el cel). —A veure…

VLADIMIR. —Les set? Les vuit…?

ESTRAGÓ. —Depèn de l’estació.

POZZÓ. —Som al vespre?

Silenci. VLADIMIR i ESTRAGÓ contemplen la posta.

ESTRAGÓ. —Diria que puja.

VLADIMIR. —No pot ser.

ESTRAGÓ. —I si fos la sortida?

VLADIMIR. —No diguis bestieses. Allà és ponent.

ESTRAGÓ. —Què saps tu?

POZZÓ (amb angoixa). —Som al vespre?

VLADIMIR (pel sol). —Fet i fet, trobo que no es mou.

ESTRAGÓ. —Et dic que puja.

POZZÓ. —Per què no em contesteu?

ESTRAGÓ. —És que no us voldria dir una bajanada.

VLADIMIR (tranquil·litzador). —Som al vespre, senyor, hem arribat al vespre. El meu company intenta fer-me’n dubtar, i confesso que per un instant he estat indecís. Però no és en va que he viscut aquesta llarga jornada i us puc assegurar que el meu repertori és a les acaballes. (Pausa). Altrament, com us trobeu?

ESTRAGÓ. —L’haurem d’apuntalar gaire estona més? (Se n’aparten una mica, però el tornen a sostenir en veure que es decanta). No tinc vocació de cariàtide.

VLADIMIR. —Dèieu que abans teníeu molt bona vista, si no ho he entès malament.

POZZÓ. —Sí, molt bona.

Silenci.

ESTRAGÓ (irritat). —Desenrotlleu-ho, això!

VLADIMIR. —Deixa’l tranquil. No veus que està recordant la felicitat perduda? (Pausa). Memoria praeteritorum bonorum…, deu ser molt trist.

POZZÓ. —Sí, ben bona.

VLADIMIR. —I va ser de cop que…?

POZZÓ. —Ben bona.

VLADIMIR. —Us pregunto si la vau perdre així, de cop.

POZZÓ. —Un bon dia em vaig despertar cec, com el destí. (Pausa). No sé si és que encara dormo.

VLADIMIR. —I quan va ser això?

POZZÓ. —No ho sé.

VLADIMIR. —Ahir…? Aquest matí, potser?

POZZÓ. —No inquiriu. Els cecs no tenen la noció del temps. (Pausa). Les coses del temps, tampoc no les veuen.

VLADIMIR. —Té! Hauria jurat el contrari.

ESTRAGÓ. —Jo me’n vaig.

POZZÓ. —On som?

VLADIMIR. —No ho sé.

POZZÓ. —No som al lloc anomenat la Ferradura?

VLADIMIR. —No ho conec.

POZZÓ. —A què s’assembla?

VLADIMIR (mirada circular). —No es pot descriure. No s’assembla a res. No hi ha res. Només hi ha un arbre.

POZZÓ. —Així no és la Ferradura.

ESTRAGÓ. —D’això se’n diu passar-se-la bé.

POZZÓ. —On és el meu criat?

VLADIMIR. —És aquí.

POZZÓ. —Per què no respon quan el crido?

VLADIMIR. —No ho sé. Em sembla que dorm. Potser és mort.

POZZÓ. —Què ha passat, exactament?

ESTRAGÓ. —Exactament!

VLADIMIR. —Que tots dos heu caigut.

POZZÓ. —Aneu a veure si està ferit.

VLADIMIR. —Però no us podem deixar.

POZZÓ. —No cal pas que hi aneu tots dos.

VLADIMIR (a ESTRAGÓ). —Vés-hi tu.

POZZÓ. —Això mateix. Que hi vagi el vostre company. Fa tanta pudor!

VLADIMIR. —Ves-lo a despertar.

ESTRAGÓ. —Després del que em va fer? Mai de la vida.

VLADIMIR. —Ah, per fi recordes que et va fer alguna cosa?

ESTRAGÓ. —No em recordo de res. Tu m’ho has dit.

VLADIMIR. —És veritat. (A POZZÓ). El meu company té por.

POZZÓ. —No ha de témer res.

VLADIMIR (a ESTRAGÓ). —Ara que hi penso, aquella gent que has vist venir, per on deuen haver passat?

ESTRAGÓ. —No ho sé.

VLADIMIR. —Potser estan amagats, i ens espien.

ESTRAGÓ. —Qui sap.

VLADIMIR. —Potser s’han aturat, senzillament.

ESTRAGÓ. —Qui sap.

VLADIMIR. —A reposar.

ESTRAGÓ. —A refer forces.

VLADIMIR. —O potser han tornat enrere?

ESTRAGÓ. —Qui sap.

VLADIMIR. —Potser ha estat una visió.

ESTRAGÓ. —Una il·lusió.

VLADIMIR. —Una al·lucinació.

ESTRAGÓ. —Una il·lusió.

POZZÓ. —Què espera el vostre company?

VLADIMIR (a ESTRAGÓ). —Què esperes?

ESTRAGÓ. —Espero Godot.

VLADIMIR (a POZZÓ). —Ja us he dit que el meu company té por. Ahir el vostre criat el va atacar, quan anava precisament a eixugar-li les llàgrimes.

POZZÓ. —No sigueu mai amables amb aquesta gent; no ho aguanten.

VLADIMIR. —Què ha de fer, exactament?

POZZÓ. —Mireu, primer que estirí la corda, procurant naturalment no escanyar-lo. Amb això acostuma a reaccionar. Si no dóna senyals de vida, que li clavi unes quantes puntades de peu, si pot ser al baix ventre i a la cara.

VLADIMIR (a ESTRAGÓ). —Veus com no has de témer res? I és una bona ocasió per a venjar-te.

ESTRAGÓ. —I si es defensa?

POZZÓ. —No, no; no es defensa mai.

VLADIMIR. —Jo volaré a auxiliar-te.

ESTRAGÓ. —No em perdis de vista! (S’acosta a LUCKY).

VLADIMIR. —Primer mira si encara és viu. Si és mort no val la pena que el copegis.

ESTRAGÓ (inclinant-se envers LUCKY). —Respira.

VLADIMIR. —Doncs, apa.

Sobtadament desfermat, ESTRAGÓ comença a donar puntades de peu a LUCKY, tot udolant. Però es fa mal al peu i s’allunya coixejant i gemegant. LUCKY torna en si.

ESTRAGÓ (aguantant-se sobre un sol peu). —Oh, la mala bèstia!

ESTRAGÓ prova de treure’s les sabates. Però aviat hi renuncia i es queda arrupit com un gos, amb el cap entre les cames i els braços davant el cap.

POZZÓ. —No ha anat bé?

VLADIMIR. —El meu company s’ha fet mal.

POZZÓ. —I Lucky?

VLADIMIR. —Així, és realment Lucky.

POZZÓ. —No us entenc.

VLADIMIR. —I vós, vós sou Pozzó?

POZZÓ. —És clar que sóc Pozzó.

VLADIMIR. —Els mateixos d’ahir?

POZZÓ. —Ahir?

VLADIMIR. —Ahir ens vam veure. (Silenci). No us en recordeu?

POZZÓ. —No em recordo d’haver trobat ningú, ahir. Però demà no em recordaré d’haver trobat ningú avui. No us refieu de mi per a informar-vos. I prou d’això. (A LUCKY). Dret!

VLADIMIR. —El dúieu a vendre a Sant Salvador. Ens vau parlar de moltes coses. El vostre criat va ballar. Va pensar. Vós no éreu cec.

POZZÓ. —Si ho voleu així! Deixeu-me, si us plau. (VLADIMIR se n’aparta. A LUCKY). Dret!

VLADIMIR. —Ja s’aixeca.

LUCKY s’aixeca, pren l’equipatge.

POZZÓ. —Fa ben fet.

VLADIMIR. —I on aneu, ara?

POZZÓ. —No me n’ocupo, d’això.

VLADIMIR. —Com heu canviat!

LUCKY, carregat, ve a situar-se davant POZZÓ.

POZZÓ. —Fuet! (LUCKY deixa estar els atuells, busca el fuet, el troba, el dóna a POZZÓ, torna a agafar els atuells). Corda! (LUCKY torna a deixar l’equipatge, dóna l’extrem de la corda a POZZÓ, torna a prendre l’equipatge).

VLADIMIR. —Què hi porteu a la maleta?

POZZÓ. —Sorra. (Estira la corda). Endavant! (LUCKY arrenca. POZZÓ el segueix).

VLADIMIR. —Un moment.

POZZÓ es para. La corda es posa tibant. LUCKY cau, deixant-ho anar tot. POZZÓ ensopega, deixa anar la corda a temps, vacil·la. VLADIMIR el sosté.

POZZÓ. —Què passa?

VLADIMIR. —Ha caigut.

POZZÓ. —De pressa, feu-lo aixecar abans no s’adormi.

VLADIMIR. —No caureu, si us deixo?

POZZÓ. —Penso que no.

VLADIMIR dóna puntades de peu a LUCKY.

VLADIMIR. —Dret! Porc! (LUCKY s’aixeca, agafa l’equipatge). Ja està dret.

POZZÓ (allargant la mà). —Corda!

LUCKY deixa estar l’equipatge, posa l’extrem de la corda a les mans de POZZÓ, torna a agafar l’equipatge.

VLADIMIR. —No us n’aneu encara.

POZZÓ. —Me’n vaig.

VLADIMIR. —Què feu quan caieu i no hi ha ningú per a ajudar-vos?

POZZÓ. —Esperem fins que podem aixecar-nos, i després reprenem el camí.

VLADIMIR. —Abans de marxar, digueu-li que canti.

POZZÓ. —Qui?

VLADIMIR. —Lucky.

POZZÓ. —Que canti?

VLADIMIR. —Sí. O que pensi. O que reciti.

POZZÓ. —És mut.

VLADIMIR. —Mut!

POZZÓ. —Completament. No pot ni gemegar.

VLADIMIR. —Mut! De quan ençà?

POZZÓ (furiós de sobte). —Quan acabareu d’emmetzinar-me amb les vostres històries de temps? És insensat! Quan! Quan! Un dia, no en teniu prou amb això?, un dia semblant als altres dies, es va tornar mut, un dia jo em vaig tornar cec, un dia ens tornarem sords, un dia vam néixer, un dia morírem, el mateix dia, el mateix instant!, no en teniu prou amb això? (Més calmat). Les dones infanten a cavall d’una tomba, el dia resplendeix un instant, i de seguida torna la nit. (Estira la corda). Endavant!

Se’n van. VLADIMIR els segueix fins al límit de l’escena, els mira com s’allunyen. Un soroll de caiguda, subratllat per la mímica de VLADIMIR, anuncia que han caigut altra vegada. Silenci. VLADIMIR s’acosta a ESTRAGÓ que dorm, el contempla un moment, després el desperta.

ESTRAGÓ (gestos de foll, paraules incoherents; finalment). —Per què no em deixes dormir mai?

VLADIMIR. —Em sentia sol.

ESTRAGÓ. —Somiava que era feliç.

VLADIMIR. —Calla! (Silenci). Em pregunto si realment és cec.

ESTRAGÓ. —Qui?

VLADIMIR. —Un cec de debò, diria que no té noció del temps?

ESTRAGÓ. —Qui?

VLADIMIR. —Pozzó.

ESTRAGÓ. —És cec?

VLADIMIR. —Ell ho ha dit.

ESTRAGÓ. —Si ho ha dit…

VLADIMIR. —M’ha semblat que ens veia.

ESTRAGÓ. —Ho has somniat. (Pausa). Anem-nos-en. No podem. És veritat. (Pausa). Estàs segur que no era ell?

VLADIMIR. —Qui?

ESTRAGÓ. —Godot.

VLADIMIR. —Però qui?

ESTRAGÓ. —Pozzó.

VLADIMIR. —No i no! (Pausa). No!

ESTRAGÓ. —Bé, m’aixeco. (S’aixeca amb penes i treballs). Ai, els ossos!

VLADIMIR. —Ja no sé què pensar.

ESTRAGÓ. —Els peus! (Es torna a asseure, prova de descalçar-se). Ajuda’m!

VLADIMIR. —Potser dormia, jo, quan els altres sofrien? Potser dormo en aquest moment? Demà, quan creuré que em desperto, què en diré del dia d’avui? Que amb Estragó, el meu amic, he estat esperant Godot, en aquest lloc, fins a la caiguda de la tarda? Que Pozzó ha passat amb el seu camàlic, que hem parlat amb ell? Segurament. Però en tot això, què hi haurà de veritat? (ESTRAGÓ, que ha lluitat acarnissadament amb les seves sabates, s’ensopeix novament). Aquest no dirà res. Parlarà dels cops que ha rebut i jo li donaré una pastanaga. (Pausa). A cavall d’una tomba i un naixement difícil. Hi ha temps d’envellir. L’aire és ple dels nostres crits. (Escolta). Però el costum és una gran sordina. (Mira ESTRAGÓ). A mi també un altre em mira i es diu: dorm, no sap res, que dormi (Pausa). No puc continuar. (Pausa). Què acabo de dir?

Va i ve amb agitació, s’atura prop de la lateral esquerra, mira al lluny. Per la dreta entra el noi del dia anterior. S’atura. Silenci.

NOI. —Senyor… (VLADIMIR es tomba). Senyor Albert…

VLADIMIR. —Ja hi tornem a ser. (Pausa. Al NOI). Em reconeixes?

NOI. —No, senyor.

VLADIMIR. —Ets tu que vas venir ahir?

NOI. —No, senyor.

VLADIMIR. —És la primera vegada que véns?

NOI. —Sí, senyor.

Silenci.

VLADIMIR. —Véns de part del senyor Godot.

NOI. —Sí, senyor.

VLADIMIR. —No vindrà aquest vespre.

NOI. —No, senyor.

VLADIMIR. —Però vindrà demà.

NOI. —Sí, senyor.

VLADIMIR. —Amb tota seguretat?

NOI. —Sí, senyor.

Silenci.

VLADIMIR. —Has trobat algú, quan venies?

NOI. —No, senyor.

VLADIMIR. —Dos altres… (dubta), homes.

NOI. —No he vist ningú.

Silenci.

VLADIMIR. —Què fa el senyor Godot? (Pausa). No em sents?

NOI. —Sí, senyor.

VLADIMIR. —Per què no contestes?

NOI. —No fa res, senyor.

Silenci.

VLADIMIR. —Com està el teu germà?

NOI. —Està malalt.

VLADIMIR. —Potser és ell el que va venir ahir.

NOI. —No ho sé, senyor.

Silenci.

VLADIMIR. —Porta barba, el senyor Godot?

NOI. —Sí, senyor.

VLADIMIR. —Rossa o… (dubta), o negra?

NOI (dubtant). —Em sembla que és blanca, senyor.

Silenci.

VLADIMIR. —Misericòrdia.

Silenci.

NOI. —Què voleu que li digui, al senyor Godot?

VLADIMIR. —Li diràs… (S’interromp). Li diràs que m’has vist i que… (reflexiona), i que m’has vist. (Pausa. VLADIMIR avança, el NOI recula. VLADIMIR es para, el NOI es para). Digues, estàs ben segur d’haver-me vist? Demà, no em tornaràs a dir que no m’has vist mai? (Silenci. VLADIMIR, de sobte, fa un salt endavant, el NOI fuig com una sageta. Silenci. El sol es pon, surt la lluna. VLADIMIR resta immòbil. ESTRAGÓ es desperta, es descalça, es posa dret, agafa les sabates i les deixa al prosceni; s’acosta a VLADIMIR, el mira).

ESTRAGÓ. —Què tens?

VLADIMIR. —No tinc res.

ESTRAGÓ. —Jo me’n vaig.

VLADIMIR. —Jo també.

Silenci.

ESTRAGÓ. —He dormit molta estona?

VLADIMIR. —No ho sé.

Silenci.

ESTRAGÓ. —On anirem?

VLADIMIR. —No gaire lluny.

ESTRAGÓ. —Sí, sí! Anem ben lluny d’aquí!

VLADIMIR. —No podem.

ESTRAGÓ. —Per què?

VLADIMIR. —Demà hem de tornar.

ESTRAGÓ. —A fer què?

VLADIMIR. —A esperar Godot.

ESTRAGÓ. —És veritat. (Pausa). No ha vingut?

VLADIMIR. —No.

ESTRAGÓ. —I ara ja és massa tard.

VLADIMIR. —Sí, ja és de nit.

ESTRAGÓ. —I si ho deixéssim córrer? (Pausa). Si ho deixéssim córrer!

VLADIMIR. —Ens castigaria. (Silenci. Mira l’arbre). Només l’arbre viu.

ESTRAGÓ (mirant l’arbre). —Què és?

VLADIMIR. —L’arbre.

ESTRAGÓ. —Vull dir, quina mena.

VLADIMIR. —No ho sé. Un salze.

ESTRAGÓ. —Anem-ho a veure. (S’emporta VLADIMIR vers l’arbre. Ambdós s’immobilitzen davant l’arbre. Silenci). I si ens pengéssim?

VLADIMIR. —Amb què?

ESTRAGÓ. —No tens un cap de corda?

VLADIMIR. —No.

ESTRAGÓ. —Així no podem.

VLADIMIR. —Anem-nos-en.

ESTRAGÓ. —Espera’t: tinc el cinturó.

VLADIMIR. —És massa curt.

ESTRAGÓ. —Tu m’estiraràs les cames.

VLADIMIR. —I les meves, qui les estirarà?

ESTRAGÓ. —És veritat.

VLADIMIR. —De totes maneres, deixa-me’l veure. (ESTRAGÓ desfà la corda que aguanta els seus pantalons. Aquests, massa amples, cauen. Miren la corda). Em sembla que sí, que serviria. Ja és prou resistent?

ESTRAGÓ. —Ho provarem. Aguanta fort.

Agafen la corda cadascú per un extrem i estiren. La corda es trenca. Amb un poc més cauen.

VLADIMIR. —No val res.

Silenci.

ESTRAGÓ. —Dius que demà hem de tornar?

VLADIMIR. —Sí.

ESTRAGÓ. —Doncs portarem una bona corda.

VLADIMIR. —Això.

Silenci.

ESTRAGÓ. —Didí.

VLADIMIR. —Sí.

ESTRAGÓ. —No puc seguir més d’aquesta manera.

VLADIMIR. —Això és bo per dir.

ESTRAGÓ. —I si ens separéssim? Potser les coses anirien millor.

VLADIMIR. —Demà ens penjarem. (Pausa). A menys que no vingui Godot.

ESTRAGÓ. —I si ve?

VLADIMIR. —Estarem salvats.

VLADIMIR es treu el barret —és el de LUCKY— mira dins, hi passa la mà, el sacseja, se’l torna a posar.

ESTRAGÓ. —Què, anem-hi?

VLADIMIR. —Puja’t les calces.

ESTRAGÓ. —Com?

VLADIMIR. —Que et pugis les calces.

ESTRAGÓ. —Que em mudi les calces?

VLADIMIR. —PUJAT LES CALCES!

ESTRAGÓ. —És veritat.

Es puja les calces.

VLADIMIR. —Què, ens n’anem?

ESTRAGÓ. —Anem-nos-en.

No es mouen.

TELÓ