ACTE PRIMER

ESTRAGÓ (desistint novament). —Res a fer.

VLADIMIR (acostant-se a passos curts, rígids, les cames separades). —Començo a creure-ho. (Pausa). M’hi he resistit molt de temps, dient-me: Vladimir, sigues raonable, encara no ho has provat tot. I reprenia la lluita. (Es concentra, pensant en el combat. A ESTRAGÓ). Així, has tornat?

ESTRAGÓ. —Vols dir?

VLADIMIR. —Estic content de tornar-te a veure. Creia que te n’havies anat per sempre.

ESTRAGÓ. —Jo també.

VLADIMIR. —Què podem fer per a celebrar aquesta reunió? (Reflexiona). Aixeca’t, que vull abraçar-te. (Allarga la mà a ESTRAGÓ).

ESTRAGÓ (irritat). —Ara hi corro.

Silenci.

VLADIMIR (molestat, fredament). —Es pot saber on ha passat la nit el senyor?

ESTRAGÓ. —En una rasa.

VLADIMIR (estranyat). —Una rasa! I on?

ESTRAGÓ (sense gest). —Per aquests verals.

VLADIMIR. —I no hi ha hagut llenya?

ESTRAGÓ. —Sí… No gaire.

VLADIMIR. —Els mateixos?

ESTRAGÓ. —Els mateixos? No ho sé.

Silenci.

VLADIMIR. —Quan hi penso…, després de tant temps…, em pregunto…, on hauries anat a parar…, sense mi… (Amb decisió). A hores d’ara no fóres més que un grapadet d’ossos, no falla.

ESTRAGÓ (picat al viu). —I què més?

VLADIMIR (aclaparat). —És massa per a un home sol. (Pausa. Amb vivacitat). Altrament, a què trauria cap descoratjar-se, ara; això és el que em dic. Hi havíem de pensar fa una eternitat, per allà el 1900.

ESTRAGÓ. —Prou. Ajuda’m a treure’m aquesta potineria.

VLADIMIR. —Agafats de la mà, hauríem estat dels primers a llançar-nos daltabaix, des de la torre Eiffel. Això vestia aleshores. Ara ja és massa tard. (ESTRAGÓ s’acarnissa en la seva sabata). Ni ens hi deixarien pujar. Què fas?

ESTRAGÓ. —Em descalço. No t’ha passat mai?

VLADIMIR. —Amb el temps que fa que et dic que s’han de treure cada dia! Valdria més que m’escoltessis.

ESTRAGÓ (feblement). —Ajuda’m.

VLADIMIR. —Et costa?

ESTRAGÓ. —Em costa? Em pregunta si em costa!

VLADIMIR (amb ràbia). —Només ets tu que pateixes! Jo no compto. Al meu lloc et voldria veure! Ja m’ho sabries dir.

ESTRAGÓ. —Has patit, tu?

VLADIMIR. —Em pregunta si he patit!

ESTRAGÓ (assenyalant amb l’índex). —Però això no és una raó perquè no et cordis.

VLADIMIR (ajupint el cap). —És veritat. (Es corda). En aquestes coses un no s’ha de deixar anar.

ESTRAGÓ. —No se’n pot sortir, de tu. Sempre esperes el darrer moment.

VLADIMIR (somniador). —El darrer moment… (Medita). Es fa esperar, però serà bo. Qui ho deia, això?

ESTRAGÓ. —No em vols ajudar?

VLADIMIR. —A vegades em dic que la cosa tanmateix va venint. I aleshores em sento tot estrany. (Es treu el barret, mira dins, hi passeja la mà, el sacseja, se’l torna a posar). Com ho diré? Alleujat i alhora… (busca la paraula), esfereït. (Amb èmfasi). ES-FE-RE-ÏT. (Es torna a treure el barret, mira dins). Ves per on! (Colpeja damunt com si en volgués fer caure alguna cosa, mira altre cop dins, se’l torna a posar). En fi… (ESTRAGÓ, amb un esforç suprem, aconsegueix treure’s la sabata. Mira dins, hi passeja la mà, la tomba, la sacseja, busca per terra per si n’ha caigut alguna cosa, no troba res, novament passa la mà per dins la sabata, amb els ulls vagues).

VLADIMIR. —Què?

ESTRAGÓ. —Res.

VLADIMIR. —Deixa-m’ho veure.

ESTRAGÓ. —No hi ha res a veure.

VLADIMIR. —Prova de tornar-te-la a posar.

ESTRAGÓ (després d’examinar el seu peu). —El deixaré respirar una mica.

VLADIMIR. —Aquí veiem l’home de cos enter: es queixa de la sabata i el culpable és el peu. (Es treu altre cop el barret, mira dins, hi passa la mà, el sacseja, copeja damunt, bufa dins, se’l torna a posar). La cosa em comença a preocupar. (Silenci. ESTRAGÓ agita el peu, fent bellugar els dits, per tal que l’aire hi circuli millor). Un dels lladres es va salvar. (Pausa). És un tant per cent honrat. (Pausa). Gogó…

ESTRAGÓ. —Què?

VLADIMIR. —I si ens en penedíssim?

ESTRAGÓ. —De què?

VLADIMIR. —Home… (busca el mot). Més valdria no haver d’entrar en detalls.

ESTRAGÓ. —D’haver nascut?

VLADIMIR esclafeix de riure, però tot seguit es reprimeix posant-se la mà al pubis, el rostre crispat.

VLADIMIR. —Un ja no gosa ni riure.

ESTRAGÓ (amb ironia). —És una privació terrible.

VLADIMIR. —Només somriure. (El seu rostre es parteix en un somriure màxim, encarcarat, que dura una estona i després es desfà sobtadament). No és pas el mateix. En fi… (Pausa).

ESTRAGÓ (irritat). —Què hi ha?

VLADIMIR. —Has llegit la Bíblia?

ESTRAGÓ. —La Bíblia? (Reflexiona). Hi dec haver donat un cop d’ull.

VLADIMIR (estranyat). —A l’escola sense Déu?

ESTRAGÓ. —No sé si era amb o sense.

VLADIMIR. —Em sembla que et confons amb la Model.

ESTRAGÓ. —Potser sí. Recordo els mapes de Terra Santa. En colors. Molt bonics. El Mar Mort era blau pàl·lid. Només de mirar-lo em venia set. Jo pensava: hi anirem a passar la nostra lluna de mel. Nedarem. Serem feliços.

VLADIMIR. —Hauries d’haver estat poeta.

ESTRAGÓ. —Ja ho he estat. (Mostrant els seus parracs). No se’m coneix?

Silenci.

VLADIMIR. —Què estava dient, jo…? Com va el peu?

ESTRAGÓ. —S’infla.

VLADIMIR. —Ah, sí, ja ho tinc: la història dels dos lladres. Te’n recordes?

ESTRAGÓ. —No.

VLADIMIR. —Vols que te l’expliqui?

ESTRAGÓ. —No.

VLADIMIR. —Ens farà passar el temps… (Pausa). Eren dos lladres crucificats a costat i costat del Salvador. Diuen…

ESTRAGÓ. —El què?

VLADIMIR. —El Salvador. Dos lladres. Diuen que l’un es va salvar i l’altre es va… (cerca el mot contrari de «salvar»), condemnar.

ESTRAGÓ. —Salvar de què?

VLADIMIR. —De l’infern.

ESTRAGÓ. —Me’n vaig. (No es mou).

VLADIMIR. —I tanmateix… (Pausa). Com és que…? No et canso pas?

ESTRAGÓ. —No escolto.

VLADIMIR. —Com és que dels quatre evangelistes només un presenta els fets d’aquesta manera? Tots quatre eren allà —bé, allà, no gaire lluny. I només un parla del lladre salvat. (Pausa). Home, Gogó: de tant en tant fica-hi cullerada tu, també.

ESTRAGÓ. —Escolto.

VLADIMIR. —Un entre quatre. Dels altres tres, dos no en diuen res i, segons el tercer, tots dos li van dir quatre fàstics.

ESTRAGÓ. —A qui?

VLADIMIR. —Com?

ESTRAGÓ. —No ho entenc… (Pausa). A qui van dir els fàstics?

VLADIMIR. —Al Salvador.

ESTRAGÓ. —Per què?

VLADIMIR. —Perquè no els va voler salvar.

ESTRAGÓ. —De l’infern?

VLADIMIR. —No, home, no! De la mort.

ESTRAGÓ. —I com va acabar?

VLADIMIR. —Devia acabar condemnant-se tots dos.

ESTRAGÓ. —Entesos.

VLADIMIR. —És que l’altre diu que un d’ells es va salvar.

ESTRAGÓ. —I què? No estan d’acord. És ben senzill.

VLADIMIR. —Tots quatre eren allà. I només un parla d’un lladre salvat. Per què l’hem de creure més que als altres?

ESTRAGÓ. —Qui el creu?

VLADIMIR. —Doncs, tothom, la gent. Només s’accepta aquesta versió.

ESTRAGÓ. —La gent és bèstia.

S’aixeca penosament; a peu coix s’acosta a la lateral esquerra, es detura, mira al lluny fent visera amb la mà, es tomba, s’acosta a la lateral dreta i fa el mateix. VLADIMIR el segueix amb la vista, després recull la sabata, mira dins, la deixa estar precipitadament.

VLADIMIR. —Ecs! (Escup a terra).

ESTRAGÓ torna al centre de l’escena, mira cap al fons de l’escena.

ESTRAGÓ. —Aquest lloc és deliciós. (Es tomba, avança fins al prosceni, mira cap al públic). Bones vistes. (Es tomba cap a VLADIMIR). Anem-nos-en.

VLADIMIR. —No podem.

ESTRAGÓ. —Per què?

VLADIMIR. —Hem d’esperar Godot.

ESTRAGÓ. —És veritat. (Pausa). Estàs segur que és aquí?

VLADIMIR. —Què?

ESTRAGÓ. —Que és aquí on ens hem d’esperar.

VLADIMIR. —Ens va dir davant de l’arbre. (Miren l’arbre). En veus algun altre?

ESTRAGÓ. —Què és?

VLADIMIR. —Em sembla que és un salze.

ESTRAGÓ. —On són les fulles?

VLADIMIR. —Deu ser mort.

ESTRAGÓ. —S’han acabat els plors.

VLADIMIR. —Potser no és el temps.

ESTRAGÓ. —Més aviat sembla un arbrissó.

VLADIMIR. —Un… (Calla en sec). Què vols insinuar? Que ens hem errat de lloc?

ESTRAGÓ. —Ja hauria de ser aquí.

VLADIMIR. —No va assegurar que vindria.

ESTRAGÓ. —I si no ve?

VLADIMIR. —Tornarem demà.

ESTRAGÓ. —I demà passat.

VLADIMIR. —Potser sí.

ESTRAGÓ. —I així successivament.

VLADIMIR. —Vols dir…

ESTRAGÓ. —Fins que vingui.

VLADIMIR. —Ets despietat.

ESTRAGÓ. —Ahir ja vam venir.

VLADIMIR. —Nosaltres? En això t’erres.

ESTRAGÓ. —Què vam fer, doncs, ahir?

VLADIMIR. —Ahir?

ESTRAGÓ. —Sí.

VLADIMIR. —A fe que… (Indignat). Per fer dubtar la gent, et pintes sol.

ESTRAGÓ. —Jo crec que érem aquí.

VLADIMIR (mirada circular). —Et sembla familiar aquest lloc?

ESTRAGÓ. —No dic tant.

VLADIMIR. —Doncs què?

ESTRAGÓ.—Això no priva.

VLADIMIR. —Tanmateix…, aquest arbre… (tombant-se cap al públic), aquesta torbera…

ESTRAGÓ. —Estàs segur que era avui?

VLADIMIR. —Què?

ESTRAGÓ. —Que havíem d’esperar-lo?

VLADIMIR. —Va dir dissabte. (Pausa). Em sembla.

ESTRAGÓ. —Havent plegat.

VLADIMIR. —M’ho havia d’haver anotat (Furga en les seves butxaques, farcides d’immundícies de totes menes).

ESTRAGÓ. —Però, quin dissabte? I som dissabte, avui? No serem més aviat diumenge? O dilluns? O divendres?

VLADIMIR (mirant desesperadament entorn seu, com si la data estigués escrita en el paisatge). —No és possible!

ESTRAGÓ. —O dijous.

VLADIMIR. —Com ho farem?

ESTRAGÓ. —Si va venir ahir i nosaltres no hi érem, creus que tornarà avui?

VLADIMIR. —Però tu dius que vam venir ahir a la tarda.

ESTRAGÓ. —Em puc equivocar. (Pausa). Callem una mica, vols?

VLADIMIR (feblement). —Com et sembli… (ESTRAGÓ es torna a asseure a terra. VLADIMIR va amunt i avall de l’escena agitadament; de tant en tant s’atura i escruta l’horitzó. ESTRAGÓ s’adorm. VLADIMIR es para davant ESTRAGÓ). Gogó… (Silenci). Gogó… (Silenci). GOGÓ!!

ESTRAGÓ es desperta sobresaltat.

ESTRAGÓ (tornant a tot l’horror de la seva situació). —Dormia. (Amb retret). Per què no em deixes dormir mai?

VLADIMIR. —Em sentia sol.

ESTRAGÓ. —He tingut un somni.

VLADIMIR. —No me l’expliquis.

ESTRAGÓ. —Somniava que…

VLADIMIR. —No me l’expliquis!

ESTRAGÓ (gest cap a l’univers). —Amb aquest ja en tens prou? (Silenci). No ets gens amable, Didí. A qui vols que conti els meus malsons privats, sinó a tu?

VLADIMIR. —Que no deixin de ser-ho, de privats. Ja saps que no ho suporto, això.

ESTRAGÓ. —Hi ha moments que em pregunto si no fóra millor que ens separéssim.

VLADIMIR. —No aniries gaire lluny.

ESTRAGÓ. —Això fóra, en efecte, un greu inconvenient! (Pausa). Oi, Didí, que això fóra un greu inconvenient? (Pausa). Tenint en compte la bellesa del camí. (Pausa). I la bondat dels vianants. (Manyac). Oi, Didí?

VLADIMIR. —Calma.

ESTRAGÓ (amb voluptat). —Calma… Calma… (Somniós). Els anglesos diuen câââm. Són gent câââm. (Pausa). Saps el conte de l’anglès que va entrar en un bordell?

VLADIMIR. —Sí.

ESTRAGÓ. —Explica-me’l.

VLADIMIR. —Prou!

ESTRAGÓ. —Una vegada un anglès, que estava torrat, va i es fica en un bordell. La segona mestressa li pregunta si la vol rossa o bruna o de pèl de panotxa… Ara continua.

VLADIMIR. —PROU!

VLADIMIR se’n va. ESTRAGÓ s’aixeca i el segueix fins al límit de l’escena. Mímica d’ESTRAGÓ, anàloga a la que arrenquen a l’espectador els esforços d’un pugilista. VLADIMIR torna, passa per davant d’ESTRAGÓ, travessa l’escena, amb els ulls baixos. ESTRAGÓ fa uns passos cap a ell, s’atura.

ESTRAGÓ (amb dolcesa). —Volies parlar-me? (VLADIMIR no respon. ESTRAGÓ fa un pas endavant). Has de dir-me alguna cosa? (Silenci. Un altre pas endavant). Digues, Didí…

VLADIMIR (sense tombar-se). —No t’haig de dir res.

ESTRAGÓ (pas endavant). —Estàs enfadat? (Silenci. Pas endavant). Perdó! (Silenci. Pas endavant. Li toca l’espatlla). Escolta, Didí. (Silenci). Dóna’m la mà! (VLADIMIR es tomba de cara a ESTRAGÓ). Abraça’m! (VLADIMIR s’encarcara). No em diguis que no! (VLADIMIR s’estova. S’abracen. ESTRAGÓ recula). Fas pudor d’all!

VLADIMIR. —Em convé pels ronyons. (Silenci. ESTRAGÓ mira l’arbre amb atenció). I ara, què farem?

ESTRAGÓ. —Esperar.

VLADIMIR. —Sí, però mentre esperem.

ESTRAGÓ. —I si ens pengéssim?

VLADIMIR. —Fóra una manera de posar-nos en forma.

ESTRAGÓ (enllaminit). —Posem-nos en forma?

VLADIMIR. —Amb totes les conseqüències. Allà on la cosa cau hi creixen mandràgores. És per això que criden quan algú les arrenca. No ho sabies?

ESTRAGÓ. —Pengem-nos de seguida.

VLADIMIR. —A una branca? (S’acosten a l’arbre i se’l miren). No em sembla de confiança.

ESTRAGÓ. —Ho podem provar.

VLADIMIR. —Prova-ho.

ESTRAGÓ. —Després de tu.

VLADIMIR. —No, tu primer.

ESTRAGÓ. —Per què?

VLADIMIR. —Tu no peses tant com jo.

ESTRAGÓ. —Per això mateix.

VLADIMIR. —No t’entenc.

ESTRAGÓ. —Pensa-hi una mica, home.

VLADIMIR reflexiona.

VLADIMIR (finalment). —No ho entenc.

ESTRAGÓ. —Escolta’m bé. (Reflexiona). La branca…, la branca… (Encolerit). Prova de comprendre-ho!

VLADIMIR (patètic). —Només et tinc a tu.

ESTRAGÓ (amb esforç). —Gogó lleuger —branca no trencar-se— Gogó mort. Didí pesat —branca trencar-se— Didí sol. (Pausa). Mentre que si… (Cerca l’expressió justa).

VLADIMIR. —No hi havia pensat.

ESTRAGÓ (que ha trobat l’expressió). —Qui pot el més, pot el menys.

VLADIMIR. —Però, peso més que tu, jo?

ESTRAGÓ. —Tu mateix ho acabes de dir. Jo no ho sé. Hi ha una probabilitat sobre dues. O gairebé.

VLADIMIR. —Doncs, què fem?

ESTRAGÓ. —No fem res. És més prudent.

VLADIMIR. —Esperem a veure què ens diu.

ESTRAGÓ. —Qui?

VLADIMIR. —Godot.

ESTRAGÓ. —Com te sembli.

VLADIMIR. —Esperem a saber de quin mal hem de morir.

ESTRAGÓ. —Encara que potser fóra millor picar el ferro de calent en calent.

VLADIMIR. —Tinc curiositat per saber què ens dirà. Això no ens compromet a res.

ESTRAGÓ. —De fet, què és el que li demanem?

VLADIMIR. —Que no hi eres, tu?

ESTRAGÓ. —No hi vaig parar esment.

VLADIMIR. —Doncs…, com t’ho diré? Una cota precisa, precisa, no li vam demanar.

ESTRAGÓ. —Va ser una mena de pregària.

VLADIMIR. —Això.

ESTRAGÓ. —Una súplica vaga.

VLADIMIR. —Potser sí.

ESTRAGÓ. —I què et va respondre?

VLADIMIR. —Que ja veuria.

ESTRAGÓ. —Que no podia prometre res.

VLADIMIR. —Que hi havia de pensar.

ESTRAGÓ. —Dormir-hi.

VLADIMIR. —Consultar la família.

ESTRAGÓ. —Els amics.

VLADIMIR. —Els agents.

ESTRAGÓ. —Els corresponsals.

VLADIMIR. —Els fitxers.

ESTRAGÓ. —El compte corrent.

VLADIMIR. —Abans de pronunciar-se.

ESTRAGÓ. —És normal.

VLADIMIR. —Oi que sí?

ESTRAGÓ. —Em sembla que sí.

VLADIMIR. —A mi també.

Repòs.

ESTRAGÓ (inquiet). —I nosaltres?

VLADIMIR. —Deies?

ESTRAGÓ. —Deia: i nosaltres?

VLADIMIR. —No t’entenc.

ESTRAGÓ. —Quin paper hi representem, en tot això?

VLADIMIR. —El nostre paper?

ESTRAGÓ. —Amb calma. No et precipitis.

VLADIMIR. —El nostre paper? El de pidolaire.

ESTRAGÓ. —Aquí hem arribat?

VLADIMIR. —El senyor s’ha tornat exigent?

ESTRAGÓ. —És que ja no tenim drets?

Rialla de VLADIMIR, que talla en sec com la precedent. El mateix joc, llevat del somriure.

VLADIMIR. —Em faries riure, si no ho tingués prohibit.

ESTRAGÓ. —Els hem perdut, els drets?

VLADIMIR. —Ens els hem polits.

Silenci. Es queden immòbils, els braços pengim-penjam, el cap sobre el pit, desinflats.

ESTRAGÓ (feblement). —Suposo que no estem lligats. (Pausa). Oi?

VLADIMIR (alçant la mà). —Sents?

Escolten, grotescament immòbils.

ESTRAGÓ. —No sento res.

VLADIMIR. —Xxxt! (Escolten. ESTRAGÓ perd l’equilibri, per poc no cau. S’arrapa al braç de VLADIMIR, que es balandreja. Escolten, enganxats l’un amb l’altre, els ulls en els ulls). Jo tampoc. (Sospirs d’alleujament. Repòs. S’allunyen l’un de l’altre).

ESTRAGÓ. —M’has fet por.

VLADIMIR. —Em creia que era ell.

ESTRAGÓ. —Qui?

VLADIMIR. —Godot.

ESTRAGÓ. —Bah! El vent entre les canyes.

VLADIMIR. —Hauria jurat que sentia crits.

ESTRAGÓ. —I per què havia de cridar?

VLADIMIR. —Per culpa del cavall.

Silenci.

ESTRAGÓ. —Anem-nos-en.

VLADIMIR. —A on? (Pausa). Aquesta nit potser dormirem a casa seva, ben calentons, sense humitats, amb el ventre ple, damunt la palla. Val la pena esperar, oi?

ESTRAGÓ. —Tota la nit, no.

VLADIMIR. —Encara és de dia.

Silenci.

ESTRAGÓ. —Tinc gana.

VLADIMIR. —Vols una pastanaga?

ESTRAGÓ. —No hi ha res més?

VLADIMIR. —Dec tenir algun nap.

ESTRAGÓ. —Dóna’m una pastanaga. (VLADIMIR furga en les seves butxaques, en treu un nap i li dóna). Gràcies. (El queixala. Planyívol). És un nap!

VLADIMIR. —Oh, perdó! Hauria jurat que era una pastanaga. (Furga una altra vegada en les seves butxaques i només troba naps). Tot són naps… (Va buscant). Et deus haver menjat la darrera. (Busca). Espera’t…, ja la tinc. (Per fi treu una pastanaga i la dóna a ESTRAGÓ). Mira-te-la, noi. (ESTRAGÓ l’eixuga amb la màniga i comença a menjar-se-la). Torna’m el nap. (ESTRAGÓ li torna el nap). Fes-la durar; no n’hi ha més.

ESTRAGÓ (tot mastegant). —T’he fet una pregunta.

VLADIMIR. —Ah.

ESTRAGÓ. —I encara no m’has contestat.

VLADIMIR. —És bona, la pastanaga?

ESTRAGÓ. —És dolça.

VLADIMIR. —Millor, millor. (Pausa). Què és el que volies saber.

ESTRAGÓ. —M’ha fugit del cap. (Mastega). És això el que m’emprenya. (Mira la pastanaga amb molta atenció, la fa giravoltar en l’aire amb la punta dels dits). Deliciosa, la pastanaga. (En xucla la punta meditativament). Espera’t, ja ho tinc. (Una queixalada).

VLADIMIR. —Digues.

ESTRAGÓ (amb la boca plena, distretament). —No estem pas lligats?

VLADIMIR. —Si t’entenc, que em pelin.

ESTRAGÓ (mastega, s’ho empassa). —Pregunto si estem lligats.

VLADIMIR. —Lligats?

ESTRAGÓ. —Lligats.

VLADIMIR. —Com, lligats?

ESTRAGÓ. —De peus i mans.

VLADIMIR. —Però a qui? Per qui?

ESTRAGÓ. —A aquest bon home.

VLADIMIR. —A Godot? Lligats a Godot? Quines idees! Mai de la vida! (Pausa). Almenys per ara.

ESTRAGÓ. —Es diu Godot?

VLADIMIR. —Crec que sí.

ESTRAGÓ. —Fixa’t! (Aixeca la pastanaga per les fulles i la fa voltar davant els seus ulls). És curiós. Com més va, menys bona la trobo.

VLADIMIR. —A mi em passa a l’inrevés.

ESTRAGÓ. —Què vols dir?

VLADIMIR. —Hi vaig trobant més gust com més poca en queda.

ESTRAGÓ (després de reflexionar llargament). —Això és a l’inrevés?

VLADIMIR. —Qüestió de temperament.

ESTRAGÓ. —O de caràcter.

VLADIMIR. —Un no hi pot fer res.

ESTRAGÓ. —És inútil que t’hi escarrassis.

VLADIMIR. —Et quedes com abans.

ESTRAGÓ. —És inútil esgargamellar-se.

VLADIMIR. —El fons sempre és el mateix.

ESTRAGÓ. —No hi ha res a fer. (Allarga el que resta de la pastanaga a VLADIMIR). Te la vols acabar?

Ressona un crit terrible, molt a prop. ESTRAGÓ llença la pastanaga. Es queden immòbils, després es precipiten cap a la lateral dreta. ESTRAGÓ es para a mig camí, torna enrere, recull la pastanaga, se la fica a la butxaca, corre cap a VLADIMIR que l’espera; es para novament, torna enrere, recull la sabata, i corre a reunir-se amb VLADIMIR. Abraçats, capjups, apartant-se de l’amenaça, esperen. Entren POZZÓ i LUCKY. El primer mena el segon per mitjà d’una corda passada al voltant del coll, de manera que de moment no es veu més que LUCKY seguit de la corda, prou llarga perquè pugui arribar al centre de l’escena abans que POZZÓ surti d’entre bastidors. LUCKY porta una pesada maleta, una cadira plegable, una panera de provisions i un abric al braç; POZZÓ un fuet.

POZZÓ (des de dins). —Més de pressa! (Espetec de fuet. POZZÓ apareix. Travessen l’escena. LUCKY passa per davant de VLADIMIR i ESTRAGÓ i s’atura. La corda queda tibant. POZZÓ l’estira violentament). Enrere! (Soroll de caiguda. És LUCKY que cau amb tota la seva càrrega. VLADIMIR i ESTRAGÓ el miren, com volent socórrer-lo però temen alhora de ficar-se on no els demanen. VLADIMIR fa un pas cap a LUCKY. ESTRAGÓ el reté per la màniga).

VLADIMIR. —Deixa’m.

ESTRAGÓ. —No et moguis.

POZZÓ. —Compte! És dolent. (ESTRAGÓ i VLADIMIR se’l miren). Amb els estranys.

ESTRAGÓ (baix). —És ell?

VLADIMIR. —Qui?

ESTRAGÓ. —Home!

VLADIMIR. —Godot?

ESTRAGÓ. —I doncs?

POZZÓ. —Em presentaré: Pozzó.

VLADIMIR. —I ca!

ESTRAGÓ. —Ha dit Godot.

VLADIMIR. —I ca!

ESTRAGÓ (a POZZÓ). —No sou pas el senyor Godot, senyor?

POZZÓ (amb veu terrible). —Jo sóc Pozzó! (Silenci). No us diu res aquest nom? (Silenci). Us pregunto si aquest nom no us diu res!

VLADIMIR i ESTRAGÓ s’interroguen amb la mirada.

ESTRAGÓ (fent veure que tracta de recordar). —Bozzó… Bozzó…

VLADIMIR (mateix joc). —Pozzó…

POZZÓ. —POZZÓ!!

ESTRAGÓ. —Ah! Pozzó…, sí, sí… Pozzó…

VLADIMIR. —És Pozzó o Bozzó?

ESTRAGÓ. —Pozzó…, no, no hi caic.

VLADIMIR (conciliador). —Jo coneixia una família Gozzó. La mare feia puntes de coixí.

POZZÓ avança, amenaçador.

ESTRAGÓ (vivament). —Nosaltres no som d’aquí, sabeu?

POZZÓ (aturant-se). —Però tanmateix sou éssers humans. (Es posa les ulleres). Pel que veig. (Es treu les ulleres). De la mateixa espècie que jo. (Esclafeix de riure amb força). De la mateixa espècie que Pozzó! D’origen diví!

VLADIMIR. —Així, doncs…

POZZÓ (tallant). —Qui és Godot?

ESTRAGÓ. —Godot?

POZZÓ. —M’heu pres per Godot.

VLADIMIR. —Oh, no, senyor; ni per un moment, senyor.

POZZÓ. —Qui és?

VLADIMIR. —Doncs, mireu…, és una coneixença.

ESTRAGÓ. —No tant. Amb prou feines el coneixem.

VLADIMIR. —Com a conèixer-lo, no el coneixem gaire…, però de totes maneres…

ESTRAGÓ. —Jo no sé quina cara fa.

POZZÓ. —I tanmateix m’heu pres per ell.

ESTRAGÓ. —Potser, sabeu…?, la fosca…, el cansament…, la debilitat…, la impaciència…, reconec…, he cregut…, un segon…

VLADIMIR. —No en feu cas, senyor, no en feu cas!

POZZÓ. —La impaciència? És que l’esperàveu, doncs?

VLADIMIR. —Ja veureu…

POZZÓ. —Aquí? A les meves terres?

VLADIMIR. —No pensem fer cap mal.

ESTRAGÓ. —Era a fi de bé.

POZZÓ. —La carretera és de tothom.

VLADIMIR. —És el que nosaltres dèiem.

POZZÓ. —És una vergonya, però és així.

ESTRAGÓ. —No hi podem fer res.

POZZÓ (amb un gest ample). —No en parlem més. (Estira la corda). Dret! (Pausa). Cada vegada que cau, s’adorm. (Torna a estirar). Dret, carronya! (Soroll de LUCKY que s’aixeca i recull les seves coses. POZZÓ estira la corda). Enrere! (LUCKY recula). Xo! (LUCKY es para). Mitja volta! (LUCKY obeeix. A VLADIMIR i ESTRAGÓ, afablement). Amics meus, estic content d’haver-vos trobat. (Davant llur expressió incrèdula). Sí, sí. De debò, estic content! (Estira la corda). Més a prop! (LUCKY s’acosta). Xo! (LUCKY es detura. A VLADIMIR i ESTRAGÓ). La carretera és llarga, sabeu?, quan un camina tot sol durant… (consulta el seu rellotge), durant… (calcula), sis hores, sí, és això, sis hores l’una darrere l’altra sense trobar una ànima vivent. (A LUCKY). Capa! (LUCKY deixa la maleta a terra, avança, dóna la capa, recula, reprèn la maleta). Té això. (POZZÓ li allarga el fuet, LUCKY avança i, com que té les mans ocupades, s’ajup i agafa el fuet amb les dents; després recula. POZZÓ comença a posar-se la capa). Capa! (LUCKY ho deixa estar tot, avança, ajuda el seu amo a posar-se la capa, recula, reprèn les coses). El fons de l’aire és fresc. (Acaba de cordar-se la capa, s’inclina, s’inspecciona). Fuet! (LUCKY avança, s’inclina. POZZÓ li arrenca el fuet de la boca, LUCKY recula). Sóc un home, amics meus, que no em puc passar molt de temps de la societat dels meus semblants (mira els dos semblants), fins i tot quan els meus semblants se m’assemblen només fins a cert punt. (A LUCKY). Cadireta! (LUCKY deixa estar la maleta i la panera, avança, obre la cadira plegable, la posa a terra, recula, torna a agafar la maleta i la panera. POZZÓ mira la cadira). Més a prop! (LUCKY ho deixa tot altre cop, avança, acosta la cadira, recula, torna a agafar les coses. POZZÓ s’asseu, amb la fusta del fuet empeny LUCKY pel pit). Enrere! (LUCKY recula). Més! (LUCKY recula més). Xo! (LUCKY es para. A VLADIMIR i ESTRAGÓ). De manera que, amb el vostre permís, em quedaré un moment amb vosaltres abans d’aventurar-me més enllà. (A LUCKY). Panera! (LUCKY avança, agafa la panera, recula, s’immobilitza). Més lluny! (LUCKY recula). Aquí! (LUCKY es para). És que put. (Beu una tirada xumant). A la vostra salut. (Deixa l’ampolla, es posa a menjar).

Silenci. ESTRAGÓ i VLADIMIR, animant-se a poc a poc, ronden pels voltants de LUCKY, l’inspeccionen de cap a peus. POZZÓ va despatxant el pollastre amb voracitat i llença els ossos després d’haver-los escurat. LUCKY es va plegant lentament, fins que la maleta toca a terra; llavors es redreça bruscament, però torna a plegar-se. Ritme de qui dorm a peu dret.

ESTRAGÓ. —Què deu tenir.

VLADIMIR. —Sembla que està cansat.

ESTRAGÓ. —Per què no deixa l’equipatge a terra?

VLADIMIR. —A mi què m’expliques! (S’hi acosten més). Ei!

ESTRAGÓ. —I si li parléssim?

VLADIMIR. —Mira’t això!

ESTRAGÓ. —Què?

VLADIMIR (assenyalant). —El coll.

ESTRAGÓ (mirant-li el coll). —No veig res.

VLADIMIR. —Posa’t aquí. (ESTRAGÓ es posa al lloc de VLADIMIR).

ESTRAGÓ. —Sí, noi.

VLADIMIR. —Carn viva.

ESTRAGÓ. —És la corda.

VLADIMIR. —A còpia de fregadís.

ESTRAGÓ. —Passa això.

VLADIMIR. —És el nus.

ESTRAGÓ. —És fatal.

Reprenen llur inspecció, parant-se en la cara.

VLADIMIR. —No està malament.

ESTRAGÓ (alçant-se d’espatlles). —Trobes?

VLADIMIR. —Una mica afemellat.

ESTRAGÓ. —Baveja.

VLADIMIR. —Naturalment.

ESTRAGÓ. —Treu bromera.

VLADIMIR. —Potser és idiota.

ESTRAGÓ. —Un cretí.

VLADIMIR (assenyalant el mentó). —Sembla un goll.

ESTRAGÓ (mateix joc). —No ho asseguraria.

VLADIMIR. —Esbufega.

ESTRAGÓ. —És normal.

VLADIMIR. —I els ulls?

ESTRAGÓ. —Què, els ulls?

VLADIMIR. —Fan bot.

ESTRAGÓ. —Sembla que estigui a punt de rebentar.

VLADIMIR. —No tant (Pausa). Pregunta-li alguna cosa.

ESTRAGÓ. —Vols dir?

VLADIMIR. —No hi perdrem res.

ESTRAGÓ (tímidament). —Senyor…

VLADIMIR. —Més fort.

ESTRAGÓ (més fort). —Senyor…

POZZÓ. —Deixeu-lo en pau! (Es tomben cap a POZZÓ, el qual ha acabat de menjar i s’eixuga amb els revers de la mà). Que no veieu que té ganes de reposar? (Treu una pipa i comença a carregar-la. ESTRAGÓ s’adona dels ossos de pollastre que hi ha per terra i els mira amb avidesa. POZZÓ encén un llumí i va per encendre la pipa). Panera! (LUCKY no es mou; POZZÓ llença el llumí amb ràbia i estira la corda). Panera! (LUCKY es desvetlla sobtadament, està a punt de caure, es redreça, avança, fica l’ampolla a la panera, torna al seu lloc, es torna a ensopir. ESTRAGÓ mira amb fixesa els ossos, POZZÓ encén un altre llumí i encén la pipa). Al capdavall això no és la seva feina. (Dóna una pipada, estira les cames). Ah! La cosa va millor…

ESTRAGÓ (tímidament). —Senyor…

POZZÓ. —Què hi ha, simpàtic?

ESTRAGÓ. —Hem…, els…, d’això…, hem… Els ossos no us fan falta, oi, senyor?

VLADIMIR (molestat). —No podies esperar?

POZZÓ. —No, no; per què? És molt natural. Si els ossos em fan falta? (Els remou amb la fusta del fuet). No, a mi personalment ja no em fan cap falta. (ESTRAGÓ fa un pas cap als ossos). Però… (ESTRAGÓ s’atura). En principi, els ossos pertoquen al bastaix. És a ell, doncs, a qui els heu de demanar. (ESTRAGÓ es tomba cap a LUCKY; dubta). Demaneu-los-hi, demaneu-los-hi, no tingueu por, ell us ho dirà. (ESTRAGÓ s’acosta a LUCKY, es para davant d’ell).

ESTRAGÓ. —Senyor, perdoneu… Senyor…

LUCKY no reacciona. POZZÓ fa petar el fuet. LUCKY aixeca el cap.

POZZÓ.—T’estan parlant, porc. Respon. (A ESTRAGÓ). Torneu-hi.

ESTRAGÓ. —Perdó, senyor… Voleu els ossos?

LUCKY mira ESTRAGÓ llargament.

POZZÓ (encisat). —Senyor! (LUCKY baixa el cap). Respon! Els vols o no els vols? (Silenci de LUCKY. A ESTRAGÓ). Són vostres. (ESTRAGÓ es llança sobre els ossos, els recull i comença a rosegar-los). M’estranya molt. És la primera vegada que em refusa un os. (Mira LUCKY amb inquietud). Espero que no em farà la mala jugada de caure malalt. (Dóna una pipada).

VLADIMIR (esclatant). —És una vergonya!

Silenci. ESTRAGÓ, estupefacte, para de rosegar; mira VLADIMIR, després POZZÓ. POZZÓ tranquil. VLADIMIR cada cop més irritat.

POZZÓ (a VLADIMIR). —Feu al·lusió a alguna cosa en particular?

VLADIMIR (decidit i farfallós). —Tractar un home d’aquesta manera…, ho trobo… Un ésser humà…, no…!, és una vergonya!

ESTRAGÓ (no volent restar fora del cas). —Un escàndol! (Es torna a posar a rosegar).

POZZÓ. —Sou severs. (A VLADIMIR). Quina edat teniu, si no és indiscreció? (Silenci). Seixanta? Setanta? (A ESTRAGÓ, per VLADIMIR). Quina edat creieu que té?

ESTRAGÓ. —Pregunteu-la-hi.

POZZÓ. —Sóc indiscret. (Buida la pipa a cops contra el fuet; s’aixeca). Gràcies per haver-me fet companyia. (Reflexiona). A menys que no fumi encara una altra pipa amb vosaltres. Què us en sembla? (No hi diuen res). No sóc pas allò que es diu tot un fumador, no entra pas en els meus costums fumar una pipa darrere l’altra (es posa la mà al cor); després tinc palpitacions. (Pausa). És la nicotina; per més precaucions que un prengui, sempre se n’absorbeix. (Sospira). Què hi farem. (Silenci). Però potser no sou fumadors, vosaltres? Sí? No? En fi, és un detall. (Silenci). Però com tornaré a seure amb naturalitat, ara que m’acabo d’aixecar, sense que sembli —com ho diré— que em sotmeto? (A VLADIMIR). Dèieu? (Silenci). Creia que havíeu dit alguna cosa. (Silenci). No té importància. A veure… (Reflexiona).

ESTRAGÓ. —Ah! Això va millor. (Llença els ossos).

VLADIMIR. —Anem.

ESTRAGÓ. —Ja?

POZZÓ. —Un moment! (Estira la corda). Cadireta! (Assenyala un lloc amb el fuet. LUCKY agafa la cadireta i la col·loca allà on assenyala el seu amo). Més! Aquí! (Torna a seure. LUCKY recula i torna a agafar la maleta i la panera). Bé, ja estem reinstal·lats! (Comença a omplir la pipa).

VLADIMIR. —Anem-nos-en.

POZZÓ. —Que consti que jo no us trec. Quedeu-vos una mica més, no us sabrà greu.

ESTRAGÓ (flairant l’almoina). —Tenim temps.

POZZÓ (que ha encès la pipa). —La segona mai no és tan bona. (Es treu la pipa de la boca i la contempla). Com la primera, vull dir. (Es torna a posar la pipa a la boca). Però, fet i fet, és bona.

VLADIMIR. —Jo me’n vaig.

POZZÓ. —No pot suportar més temps la meva presència. Sóc poc humà, ho sé, però, és aquesta una raó suficient? (A VLADIMIR). Reflexioneu abans de cometre una imprudència. Suposem que us n’aneu ara, que encara és de dia, perquè malgrat tot encara és de dia. (Tots tres miren el cel). Bé. En aquest cas, què passa amb (es treu la pipa de la boca, se la mira) —estic apagat— (la torna a encendre) en aquest cas…, en aquest cas…, què passa en aquest cas amb la vostra cita amb aquest… Godet… Godot… Godin… (Silenci). En fi, ja m’enteneu, de qui depèn el vostre futur… (Silenci). En fi, el vostre futur immediat?

ESTRAGÓ. —Té raó.

VLADIMIR. —Com ho sabeu?

POZZÓ. —Bé! Ja em torna a adreçar la paraula. Acabarem per ser bons amics.

ESTRAGÓ. —Per què no deixa l’equipatge a terra?

POZZÓ. —Jo també estaré content de tornar-lo a veure. Com més gent trobo, més feliç sóc. El tracte amb qualsevol criatura humana ens instrueix, ens enriqueix, fa que gustem més plenament la nostra felicitat. Vosaltres mateixos (se’ls mira tots dos atentament, l’un després de l’altre, a fi que ambdós se sàpiguen al·ludits), vosaltres mateixos, qui sap, potser m’haureu millorat en algun aspecte.

ESTRAGÓ. —Per què no deixa l’equipatge a terra?

POZZÓ. —Per més que m’estranyaria.

VLADIMIR. —Us estan fent una pregunta.

POZZÓ (encantat). —Una pregunta? Qui? Quina? (Silenci). Fa un moment em dèieu «senyor», tot tremolant. Ara em feu preguntes. Això acabarà malament.

VLADIMIR (a ESTRAGÓ). —Crec que està disposat a escoltar-te.

ESTRAGÓ (que torna a donar voltes entorn de LUCKY). —Què?

VLADIMIR. —Pregunta-li ara. Està per tu.

ESTRAGÓ. —Preguntar-li què?

VLADIMIR. —Per què no deixa l’equipatge a terra.

ESTRAGÓ. —És el que jo em pregunto.

VLADIMIR. —Doncs, pregunta-li, home.

POZZÓ (que ha seguit el diàleg amb ansiosa atenció, tement que la pregunta no es perdi). —Em pregunteu per què no deixa l’equipatge a terra? És això, oi?

VLADIMIR. —(Fa un gest que vol dir: «Això mateix»).

POZZÓ (a ESTRAGÓ). —Esteu ben d’acord?

ESTRAGÓ (segueix voltant entorn de LUCKY). —Bufa com una foca.

POZZÓ. —Vaig a respondre-us. (A ESTRAGÓ). Però estigueu quiet, os ho prego; em poseu nerviós.

VLADIMIR (a ESTRAGÓ). —Vine aquí.

ESTRAGÓ. —Què hi ha?

VLADIMIR. —Va a respondre.

Immòbils, molt junts, esperen.

POZZÓ. —Perfectament. Ja hi és tothom? Tothom em mira? (Mira LUCKY, estira la corda, LUCKY aixeca el cap). Mira’m, porc! (LUCKY el mira). Perfectament (Es fica la pipa a la butxaca, es treu un petit vaporitzador i es vaporitza la gorja, s’escura el coll, escup, es torna a vaporitzar, es fica el vaporitzador a la butxaca). Estic a punt. Tothom escolta? (Mira LUCKY, estira la corda). Avança! (LUCKY avança). Aquí! (LUCKY es detura). Tothom està a punt? (Se’ls mira tots tres, el darrer LUCKY; estira la corda). Què hem de fer? (LUCKY aixeca el cap). No m’agrada predicar en el desert. Bé. A veure… (Reflexiona).

VLADIMIR. —Jo me’n vaig.

POZZÓ. —Què heu preguntat exactament?

VLADIMIR. —Per què no…

POZZÓ (encolerit). —No em talleu la paraula! (Pausa. Més calmat). Si tots parlem alhora, no acabarem mai. (Pausa). Què deia, jo, ara? (Pausa. Més fort). Què deia, jo, ara?

VLADIMIR. —(Fa com qui porta una càrrega molt feixuga. POZZÓ el mira sense comprendre).

ESTRAGÓ (amb força). —Equipatge! (Assenyala LUCKY amb el dit). Per què? Sempre aguantant (Fa com qui es doblega, bleixant). Mai descarregar. (Obre les mans, es redreça, alleujat). Per què?

POZZÓ. —Ja ho tinc. M’ho havíeu dit abans. Provem d’aclarir les coses. Té el dret de fer-ho? Sí. És que no ho vol fer? Ho podem admetre. I, per què no ho vol? (Pausa). Senyors, ara us ho diré.

VLADIMIR. —Atenció.

POZZÓ. —No ho vol fer per impressionar-me, perquè no el despatxi.

ESTRAGÓ. —Com?

POZZÓ. —Potser m’he explicat malament. Vol fer-me llàstima, perquè renunciï a separar-me d’ell. No, no és ben bé això.

VLADIMIR. —Us en voleu desfer?

POZZÓ. —Em vol atrapar, però no m’atraparà pas.

VLADIMIR. —Us en voleu desfer?

POZZÓ. —S’imagina que veient que porta bé l’equipatge, me’l quedaré per a aquest servei.

ESTRAGÓ. —No el voleu tenir més?

POZZÓ. —En realitat, porta l’equipatge com un porc. Aquesta no és feina per a ell.

VLADIMIR. —Us en voleu desfer?

POZZÓ. —Es figura que veient-lo infatigable em sabrà greu desnonar-lo. Aquest és el seu miserable càlcul. Com si els bastaixos anessin escassos. (Tots tres miren LUCKY). Atlas, fill de Júpiter! (Silenci). I ve’t aquí. Penso haver respost la vostra pregunta. En teniu d’altres?

VLADIMIR. —Us en voleu desfer?

POZZÓ. —Observeu que jo podria trobar-me al seu lloc i ell al meu. És una qüestió d’atzar.

VLADIMIR. —Us en voleu desfer?

POZZÓ. —Dèieu que…?

VLADIMIR. —Us en voleu desfer?

POZZÓ. —En efecte. Però per comptes d’engegar-lo, com podria fer, vull dir per comptes de treure-me’l del davant amb una puntada de peu al cul, el porto, ja veieu on arriba la meva bondat, el porto al mercat de Sant Salvador, on compto treure’n alguna cosa. En rigor, prescindir de tals criatures no és possible. Per fer-ho bé, caldria matar-les.

LUCKY plora.

ESTRAGÓ. —Plora.

POZZÓ. —Els gossos vells tenen més dignitat (Allarga el seu mocador a ESTRAGÓ). Consoleu-lo, ja que el planyeu. (ESTRAGÓ vacil·la). Teniu (ESTRAGÓ agafa el mocador). Eixugueu-li els ulls. Així se sentirà menys abandonat.

ESTRAGÓ segueix vacil·lant.

VLADIMIR. —Dóna’m, ho faré jo.

ESTRAGÓ. —(No vol donar el mocador. Gestos d’infant).

POZZÓ. —Afanyeu-vos. D’aquí a un moment ja no plorarà. (ESTRAGÓ s’acosta a LUCKY i es disposa a eixugar-li els ulls. LUCKY li etziba una violenta puntada de peu a la tíbia. ESTRAGÓ deixa anar el mocador, es fa enrere, dóna una volta a l’escena a peu coix i udolant de dolor). Mocador! (LUCKY deixa estar les coses a terra, recull el mocador, avança, el dóna a POZZÓ, recula, torna a agafar les coses).

ESTRAGÓ. —El marrà! Bestiota! (S’arromanga els pantalons). M’ha fet malbé!

POZZÓ. —Ja us he dit que els estranys no li agraden.

VLADIMIR (a ESTRAGÓ). —Ensenya-m’ho. (ESTRAGÓ li ensenya la cama. A POZZÓ, amb còlera). Li ha fet sang!

POZZÓ. —És un bon senyal.

ESTRAGÓ (amb la cama ferida enlaire). —Ara no podré caminar!

VLADIMIR (tendrament). —Et portaré a coll. (Pausa). Si per cas.

POZZÓ. —Ja no plora. (A ESTRAGÓ). En certa manera l’heu substituït. (Somniós). Les llàgrimes del món són immutables. Per cada un que es posa a plorar, un altre, en algun lloc, deixa de fer-ho. Amb el riure passa igual. (Riu). No diguem mal, doncs, de la nostra època; no és pas més desgraciada que les precedents. (Silenci). Tampoc no hem de dir-ne bé. (Silenci). Val més no parlar-ne. (Silenci). És veritat que la població ha crescut.

VLADIMIR. —Prova de caminar.

ESTRAGÓ camina coixejant, es para davant LUCKY i escup damunt d’ell; després va a asseure’s on es trobava en aixecar-se el teló.

POZZÓ. —No sabeu qui m’ha ensenyat totes aquestes frases tan boniques? (Pausa assenyalant LUCKY amb el dit). Ell!

VLADIMIR (mirant el cel). —No acabarà mai de fer-se de nit?

POZZÓ. —Sense ell jo no hauria pensat, no hauria sentit més que coses baixes, lligades amb el meu ofici de…, tant se val! La bellesa, la gràcia, la veritat de primera classe, jo era incapaç de conèixer-les i d’apreciar-les. Fins que vaig posar un knuk.

VLADIMIR (cessa d’interrogar el cel, malgrat ell). —Un knuk?

POZZÓ. —Aviat farà seixanta anys que dura això… (Calcula mentalment). Sí, aviat seixanta. (Redreçant-se orgullosament). Ningú no me’ls faria, oi? (VLADIMIR mira LUCKY). Al seu costat semblo un jove, no? (Pausa. A LUCKY). Barret! (LUCKY deixa estar la panera i es treu el barret. Una abundant cabellera blanca li cau a banda i banda del rostre. Es posa el barret sota el braç i torna a agafar la panera). I ara mireu. (POZZÓ es treu el barret. És completament calb. Es torna a posar el barret). Heu vist?

VLADIMIR. —Què és un knuk?

POZZÓ. —Ja es coneix que no sou d’aquí. Potser no sou ni d’aquest segle! Antigament hi havia bufons. Ara hi ha knuks. Els qui s’ho poden permetre en tenen.

VLADIMIR. —I ara us en voleu desfer? Un servidor tan fidel…, i tan vellet!

ESTRAGÓ. —Femta!

POZZÓ està cada vegada més agitat.

VLADIMIR. —Després d’haver-ne xuclat el suc, el llenceu com un… (busca), com una pell de plàtan. Heu de reconèixer que…

POZZÓ (planyívol, posant-se les mans al cap). —No puc més…, suportar més…, el que fa…, no us ho podeu imaginar…, és terrible… (Fa brandar els braços), em tornaré boig… (S’enfonsa, el cap entre els braços). No puc més…, no puc…

Silenci. Tots miren POZZÓ. LUCKY s’estremeix.

VLADIMIR. —No pot més.

ESTRAGÓ. —És terrible.

VLADIMIR. —Es tornarà boig.

ESTRAGÓ. —És fastigós.

VLADIMIR (a LUCKY). —Com goseu fer això? És vergonyós! Un amo tan bo! Fer-lo sofrir d’aquesta manera! Després de tants anys! És inconcebible!

POZZÓ (sanglotant). —Abans…, era amable…, m’ajudava…, em distreia…, em tornava millor…, ara…, m’assassina…

ESTRAGÓ (a VLADIMIR). —El vol canviar per un altre?

VLADIMIR. —Com?

ESTRAGÓ. —No sé si és que el vol canviar per un altre o si no en vol cap més.

VLADIMIR. —No ho crec.

ESTRAGÓ. —Com?

VLADIMIR. —No ho sé.

ESTRAGÓ. —Hauríem de preguntar-li.

POZZÓ (calmat). —Senyors, no sé què m’ha passat. Us demano perdó. Oblideu-ho tot (Cada vegada amb més domini d’ell mateix). No sé ben bé què he dit, però podeu estar segurs que no hi havia un mot de veritat. (Es redreça, es colpeja el pit). Per ventura tinc l’aire de víctima, jo? A veure! (Furga en les butxaques). Què he fet de la meva pipa?

VLADIMIR. —Una vetllada deliciosa.

ESTRAGÓ. —Inoblidable.

VLADIMIR. —I encara no s’ha acabat.

ESTRAGÓ. —Sembla que no.

VLADIMIR. —Tot just comença.

ESTRAGÓ. —És terrible.

VLADIMIR. —Com si fóssim al teatre.

ESTRAGÓ. —Al circ.

VLADIMIR. —Al music-hall.

ESTRAGÓ. —Al circ.

POZZÓ. —Què he fet de la meva arrel de bruc?

ESTRAGÓ. —Ai que em trenco! Ha perdut la bufarda! (Riu sorollosament).

VLADIMIR. —Ja torno.

ESTRAGÓ. —Al fons del passadís a mà dreta.

VLADIMIR. —Guarda’m el lloc. (Surt).

POZZÓ. —He perdut la meva abdullah!

ESTRAGÓ (rebentant-se de riure). —Ai que em rebento!

POZZÓ (aixecant el cap). —No hauríeu pas vist… (S’adona de l’absència de VLADIMIR, desolat). Oh, se n’ha anat…! Sense dir-me adéu! Això no és gens elegant! Havíeu d’haver-lo retingut.

ESTRAGÓ. —S’ha retingut tot sol.

POZZÓ. —Oh! (Pausa). Bon vent!

ESTRAGÓ. —Veniu aquí.

POZZÓ. —Per què?

ESTRAGÓ. —Ja ho veureu.

POZZÓ. —Voleu que m’aixequi?

ESTRAGÓ. —Veniu…, veniu de pressa.

POZZÓ s’aixeca i s’acosta a ESTRAGÓ.

ESTRAGÓ. —Mireu!

POZZÓ. —Ja et dic jo!

ESTRAGÓ. —S’ha acabat.

VLADIMIR torna, malhumorat, topa amb LUCKY, tomba la cadireta d’una puntada de peu, va i ve agitadament.

POZZÓ. —No està content?

ESTRAGÓ (a VLADIMIR). —T’has deixat perdre unes coses formidables. Llàstima.

VLADIMIR s’atura, redreça la cadireta, reprèn l’anar i venir, més calmat.

POZZÓ. —L’home s’apaivaga. (Mirada circular). Altrament tot s’apaivaga, me n’adono! Una gran pau davalla. Escolteu. (Aixeca la mà). Pan dorm.

VLADIMIR (aturant-se). —Mai no acabarà de fer-se de nit?

Tots tres miren el cel.

POZZÓ. —No penseu anar-vos-en abans?

ESTRAGÓ. —D’una banda sí, però…, compreneu?

POZZÓ. —Sí, és natural, és molt natural. Jo mateix, al vostre lloc, si tingués cita amb un Godin… Godet… Godot…, en fi, ja m’enteneu, m’esperaria fins que fos negra nit. (Mira la cadireta). De bona gana m’asseuria, però no sé per on començar.

ESTRAGÓ. —Us puc ajudar?

POZZÓ. —Si m’ho demanéssiu.

ESTRAGÓ. —Què?

POZZÓ. —Si em demanéssiu que m’assegués.

ESTRAGÓ. —Us ajudaria, això?

POZZÓ. —Em sembla que sí.

ESTRAGÓ. —Doncs, som-hi. Asseieu-vos, senyor, us ho prego.

POZZÓ. —No, no, no val la pena. (Pausa. En veu baixa). Insistiu una mica.

ESTRAGÓ. —Però, senyor, no estigueu dret. Us refredareu.

POZZÓ. —Voleu dir?

ESTRAGÓ. —Ja en podeu estar segur.

POZZÓ. —Potser teniu raó. (S’asseu). Gràcies, amic meu. Ja estem reinstal·lats. (Consulta el rellotge). Però ja és hora que us deixi, si no vull fer tard.

VLADIMIR. —El temps s’ha parat.

POZZÓ (escoltant el rellotge a cau d’orella). —No ho cregueu, senyor, no ho cregueu. (Es fica el rellotge a la butxaca). Tot el que vulgueu, però això no.

ESTRAGÓ (a POZZÓ). —Avui tot ho veu negre.

POZZÓ. —Excepte el firmament (Riu, content de l’acudit). Paciència, tot arribarà. Ja veig el que us passa, no sou d’aquí, encara no sabeu el que és un crepuscle en aquest país. Voleu que us ho digui? (Silenci. ESTRAGÓ i VLADIMIR es posen novament a examinar l’un la seva sabata, l’altre el seu barret. El barret de LUCKY cau, sense que ell se n’adoni). Satisfaré la vostra curiositat (Joc del vaporitzador). Una mica d’atenció, si us plau. (ESTRAGÓ i VLADIMIR segueixen llur maneig, LUCKY dorm a mitges. POZZÓ fa petar el fuet, que a penes se sent). Aquest fuet ja no val res. (Mira el seu auditori). Què deia jo?

VLADIMIR. —Anem.

ESTRAGÓ. —Però, per què esteu dret? Pescareu una calipàndria.

POZZÓ. —És veritat. (S’asseu. A ESTRAGÓ). Com us dieu?

ESTRAGÓ. —Catul.

POZZÓ (que no ha escoltat). —Ah, sí, la nit (Aixeca el cap). A veure si esteu una mica més atents; si no, no posarem mai res en clar. (Mira el cel). Mireu. (Tots miren el cel, menys LUCKY que torna a dormitar. POZZÓ se n’adona i estira la corda). Vols mirar el cel, porc? (LUCKY tomba la cara). Bé, ja n’hi ha prou. (Baixen el cap). Què té aquest cel d’extraordinari? En tant que cel?, és pàl·lid, i lluminós, com qualsevol cel en aquesta hora del dia. (Pausa). En aquestes latituds. (Pausa). Amb bonança. (La veu es fa cantant). Fa una hora (mira el rellotge, to prosaic), aproximadament (to novament líric), després d’haver-nos abocat des de… (dubta, el to baixa), posem-hi les deu del matí, (el to s’eleva) sense treva, torrents de llum vermella i blanca, ha començat a perdre el seu esclat, a empal·lidir (gest de les dues mans, que baixen per graus), a empal·lidir, cada vegada més, una mica més, fins que (pausa dramàtica, ample gest horitzontal amb les dues mans que se separen), flas!, s’ha acabat!, no es mou més! (Silenci). Però… (Aixeca una mà advertidora). Però darrere aquest vel de dolcesa i de calma (aixeca els ulls al cel, els altres l’imiten, menys LUCKY) la nit galopa (la veu es fa més vibrant) i acabarà per llançar-se damunt nostre (fa petar els dits), paf!, així! (la inspiració l’abandona), en el moment en què menys ens ho esperem. (Silenci. Veu trista). És així com van les coses en aquesta marrana terra.

Llarg silenci.

ESTRAGÓ. —Des del moment que un està previngut!

VLADIMIR. —Es pot tenir paciència.

ESTRAGÓ. —Un sap a què atenir-se.

VLADIMIR. —No cal neguitejar-se.

ESTRAGÓ. —No hem fet altra cosa que esperar.

VLADIMIR. —Ja hi estem acostumats. (Agafa el seu barret, mira dins, el sacseja, se’l posa).

POZZÓ. —Com m’heu trobat? (ESTRAGÓ i VLADIMIR el miren sense comprendre). Bo? Mitjà? Passador? Adotzenat? Francament dolent?

VLADIMIR (que és el primer a comprendre). —Oh, molt bé, allò que es diu bé.

POZZÓ (a ESTRAGÓ). —I vós, senyor?

ESTRAGÓ (amb accent anglès). —Oh, molt bo, molt, molt bo. Very.

POZZÓ (entusiasmat). —Gràcies, senyors! (Pausa). Ho necessito tant, que m’encoratgin! (Reflexiona). Cap al final, m’he desinflat una mica. No ho heu notat?

VLADIMIR. —Oh, potser una mica mica.

ESTRAGÓ. —Jo em creia que era fet a posta.

POZZÓ. —A vegades la memòria em flaqueja.

Silenci.

ESTRAGÓ. —I mentre anem esperant, no passa res.

POZZÓ (desolat). —Us avorriu?

ESTRAGÓ. —Més aviat.

POZZÓ (a VLADIMIR). —I vós, senyor?

VLADIMIR. —No és per llogar-hi cadires, que diguéssim.

Silenci. POZZÓ lliura una batalla interior.

POZZÓ. —Senyors, heu estat… (busca), decentíssims amb mi.

ESTRAGÓ. —I ara! Fugiu!

VLADIMIR. —Ni parlar-ne!

POZZÓ. —Us dic que sí, us dic que sí. Heu estat molt correctes. Tant, que em pregunto… Què podria fer jo, en justa correspondència, per aquesta bona gent que s’està avorrint?

ESTRAGÓ. —Fins i tot un duro fóra ben rebut.

VLADIMIR. —No som mendicants.

POZZÓ. —Què podria fer —hens aquí el que em dic— perquè el temps no els sembli tan llarg? Els he donat els ossos, els he parlat d’això i d’allò, els he explicat la posta de sol; tot això està bé i no cal insistir-hi. Però, n’hi ha prou?, heus aquí el que em tortura; n’hi ha prou?

ESTRAGÓ. —Fins i tot deu rals.

VLADIMIR. —Calla!

ESTRAGÓ. —Jo toco el dos.

POZZÓ. —N’hi ha prou amb això? Segurament que sí. Però jo no miro prim. És la meva manera de ser. Avui. Pitjor per mi. (Estira la corda. LUCKY se’l mira). Perquè si una cosa és certa, és que sofriré. (Sense aixecar-se, s’inclina i agafa el fuet). Què us estimeu més? Que balli, que canti, que reciti, que pensi, que…?

ESTRAGÓ. —Qui?

POZZÓ. —Qui! En sabeu, de pensar, vosaltres?

VLADIMIR. —Ell pensa?

POZZÓ. —Perfectament. En veu alta. Abans, fins i tot pensava exquisidament; un el podia escoltar hores i hores. Ara… (Té una esgarrifança). En fi, deixem-ho córrer. Doncs bé, voleu que ens pensi alguna cosa?

ESTRAGÓ. —Jo m’estimaria més que ballés. Fóra més divertit.

POZZÓ. —Aneu a saber.

ESTRAGÓ. —Oi, Didí, que fóra més divertit?

VLADIMIR. —A mi m’agradaria força sentir-lo pensar.

ESTRAGÓ. —Potser podria ballar primer i després pensar. Si no és demanar-li massa.

VLADIMIR (a POZZÓ). —Fóra possible?

POZZÓ. —És clar que sí. La cosa més fàcil. Altrament, és l’ordre natural. (Rialla breu).

VLADIMIR. —Doncs, que balli.

Silenci.

POZZÓ (a LUCKY). —Ho sents?

ESTRAGÓ. —No s’hi nega mai?

POZZÓ. —Després us ho explicaré. (A LUCKY). Balla, garrinàs!

LUCKY deixa estar la maleta i la panera, avança uns passos vers el prosceni, es tomba cap a POZZÓ. ESTRAGÓ s’alça per veure-ho millor. LUCKY balla. Es para.

ESTRAGÓ. —Ja està?

POZZÓ (a LUCKY). —Més!

LUCKY repeteix els mateixos moviments; es para.

ESTRAGÓ. —Fixa’t en mi, talòs! (Imita els moviments de LUCKY). Ho faria tan bé com tu. (Torna a ballar, cuida a caure). Amb una mica d’entrenament.

VLADIMIR. —Està cansat.

POZZÓ. —Abans ballava la farandola, la giga, el fandango i fins i tot la hornpipa. Brincava. Ara només fa això. Sabeu com en diu, d’aquest ball?

ESTRAGÓ. —La mort del lampista.

VLADIMIR. —El càncer dels guetos.

POZZÓ. —La dansa de la xarxa. Es creu embolicat dins una xarxa.

VLADIMIR (amb gesticulació d’esteta). —No us penseu… Alguna cosa hi ha d’això…

LUCKY es disposa a recollir els seus paquets.

POZZÓ (com a un cavall). —Xooo!

LUCKY s’immobilitza.

ESTRAGÓ. —Mai no es nega?

POZZÓ. —Us ho vaig a explicar. (Forfolla dins les butxaques). Espereu. (Forfolla). Què he fet de la meva pera? (Forfolla). I ara! (Aixeca el cap, esbalaït. Amb una veu defallent). He perdut el polvoritzador!

ESTRAGÓ (amb una veu defallent). —El pulmó esquerre el tinc feble. (Tus feblement. Amb una veu estrepitosa). Però el dret el tinc en perfecte estat!

POZZÓ (veu normal). —Què hi farem, me’n passaré, què parlàvem? (Reflexiona). Espereu! D’això…! (Aixeca el cap). Ajudeu-me.

ESTRAGÓ. —Estic buscant.

VLADIMIR. —Jo també.

POZZÓ. —Espereu!

Tots tres es treuen el barret simultàniament, es posen la mà al front, es concentren, crispats. Llarg silenci.

ESTRAGÓ (triomfant). —Ah!

VLADIMIR. —Ja ho té.

POZZÓ (impacient). —Digueu!

ESTRAGÓ. —Per què no deixa l’equipatge a terra?

VLADIMIR. —No és això!

POZZÓ. —N’esteu segur?

VLADIMIR. —És clar! Això ja ens ho heu dit.

POZZÓ. —Ja us ho he dit?

ESTRAGÓ. —Ja ens ho ha dit?

VLADIMIR. —I a més, l’ha deixat a terra.

ESTRAGÓ (cop d’ull vers LUCKY). —És veritat. Així, doncs…?

VLADIMIR. —Que si ha deixat l’equipatge a terra, és impossible que aquesta vegada hàgim preguntat per què no l’hi deixa.

POZZÓ. —Molt ben raonat!

ESTRAGÓ. —I, per què l’hi ha deixat?

POZZÓ. —Això!

VLADIMIR. —Perquè havia de ballar.

ESTRAGÓ. —Justos!

Silenci.

POZZÓ. —Estic cansat.

Silenci.

ESTRAGÓ. —No passa res, no ve ningú, no se’n va ningú. És horrible.

VLADIMIR (a POZZÓ). —Digueu-li que pensi.

POZZÓ. —Doneu-li el seu barret.

VLADIMIR. —El barret?

POZZÓ. —No pot pensar sense barret.

VLADIMIR (a ESTRAGÓ). —Dóna-li el barret.

ESTRAGÓ. —Jo? Després de la jugada que m’ha fet! Puja aquí dalt!

VLADIMIR. —Doncs li donaré jo. (No es mou).

ESTRAGÓ. —Que se’l culli ell.

VLADIMIR. —Li vaig a donar.

Agafa el barret i l’allarga a LUCKY amb el braç estirat. LUCKY no es mou.

POZZÓ. —Cal que l’hi poseu.

ESTRAGÓ (a POZZÓ). —Digueu-li que l’agafi.

POZZÓ. —Val més posar-l’hi.

VLADIMIR. —Jo l’hi posaré.

Dóna una volta entorn de LUCKY amb precaució, s’hi acosta a poc a poc per darrere, li posa el barret al cap i recula de pressa. LUCKY no es mou. Silenci.

ESTRAGÓ. —Què espera, ara?

POZZÓ. —Aparteu-vos. (ESTRAGÓ i VLADIMIR s’allunyen de LUCKY. POZZÓ estira la corda. LUCKY se’l mira). Pensa, porc! (Pausa. LUCKY es posa a ballar). Para! (LUCKY es para). Avança! (LUCKY avança cap a POZZÓ). Aquí! (LUCKY es para). Pensa! (Pausa).

LUCKY. —D’altra banda, pel que es refereix…

POZZÓ. —Para! (LUCKY calla). Enrere! (LUCKY recula). Aquí! (LUCKY es para). Arri! (LUCKY es tomba cap al públic). Pensa!

LUCKY (recitació monòtona). —Admesa l’existència tal com es desprèn dels recents treballs públics de Poinçon i Wattmann d’un Déu personal quaquaquaqua amb barba blanca quaqua fora del temps de l’extensió que des de dalt la seva divina apatia la seva divina atambia la seva divina afàsia ens estima llevat d’algunes excepcions no se sap per què però tot vindrà (atenció sostinguda d’ESTRAGÓ i VLADIMIR; aclaparament i fàstic de POZZÓ) i sofreix a exemple de la divina Miranda amb els que són no se sap per què però tenim temps en el turment dins els focs els focs dels quals les flames per poc que la cosa duri encara una mica i qui en pot dubtar posaran per fi el foc a les bigues a saber portaran l’infern als núvols tan blaus a moments encara avui i tan quiets amb una quietud que no per ser intermitent és menys agraïda però no ens anticipem i atès d’altra banda que a conseqüència de recerques inacabades no ens anticipem de recerques inacabades però tanmateix coronades per l’Acacacacadèmia d’Antropooometria de Berna a Brèscia de Testu i Conard està establert sense altra possibilitat d’error que la inherent als càlculs humans que a conseqüència de recerques (primers símptomes de descontent de VLADIMIR i ESTRAGÓ; augmenten els sofriments de POZZÓ) inacabades inacabades de Testu i Conard està establert tablert tablert ço que segueix que segueix que segueix a saber però no ens anticipem no se sap per què a conseqüència dels treballs de Poinçon i Wattmann apareix també clarament tan clarament que en vista dels estudis de Fartov i Belcher inacabats inacabats no se sap perquè de Testu i Conard inacabats inacabats resulta que l’home contràriament a l’opinió contrària que l’home a Brèscia de Testu i Conard que l’home en fi en un mot que l’home en un mot en fi malgrat els progressos de l’alimentació i de l’eliminació dels residus va en camí d’amagrir-se i alhora paral·lelament no se sap per què malgrat el progrés de la cultura física de la pràctica dels esports tals tals tals el tenis el futbol les carreres a peu i en bicicleta la natació l’equitació l’aviació la conyació el tenis la camògia el patinatge sobre gel i sobre asfalt (ESTRAGÓ i VLADIMIR es calmen, escolten amb atenció. POZZÓ s’agita i gemega) el tenis l’aviació els esports els esports d’hivern d’estiu de tardor de tardor el tenis en camps d’herba sobre avet i sobre terra piconada l’aviació el tenis el hockey de terra de mar i dels aires la penicil·lina i succedanis en un mot reprenc el tema alhora paral·lelament s’empetiteixen no se sap per què malgrat el tenis reprenc el tema l’aviació el golf tant el de nou com el de divuit forats el tenis sobre gel en un mot no se sap per què a Sena Sena i Oise Sena i Marne Marne i Oise a saber alhora paral·lelament no se sap per què s’amagreixen s’encongeixen reprenc el tema Oise Marne en un mot la pèrdua seca per cap de pipa d’ençà de la mort de Voltaire és de l’ordre de dos dits cent grams per cap de pipa aproximadament de mitjana més o menys xifres rodones bon pes despullat a Normandia no se sap per què en un mot en fi tant-se-val els fets canten i considerant d’altra banda cosa encara més greu que ressalta (exclamacions de VLADIMIR i ESTRAGÓ. POZZÓ s’alça d’un salt, estira la corda, tots criden. LUCKY ensopega, bruela. Tots tres es llancen sobre LUCKY, el qual es defensa com pot i recita el seu text com qui bramula) cosa encara més greu que a la llum la llum de les experiències en curs de Steinweg i Peterman que al camp a la muntanya i vora el mar i els corrents i l’aigua i el foc l’aire és el mateix i la terra a saber l’aire i la terra en temps de grans freds l’aire fets per les pedres en temps de grans freds al al setè de la seva era l’èter la terra el mar en les pedres, en les grans fondàries els grans freds en mar en terra i en els aires poc cara reprenc el tema no se sap per què malgrat el tenis els fets canten reprenc el tema al següent en un mot en fi ai al següent per les pedres qui en pot dubtar reprenc el tema però no ens anticipem reprenc el cap alhora paral·lelament no se sap per què malgrat el tenis el que segueix la barba les flames els plors les pedres tan blaves tan quietes ai el cap el cap el cap el cap a Normandia malgrat el tenis els treballs abandonats inacabats més greu les pedres en un mot reprenc el tema ai ai abandonats inacabats el cap el cap a Normandia malgrat el tenis el cap ai les pedres Conard Conard. (Baralla general; LUCKY llença encara algunes vociferacions). Tenis…! Les pedres…! Tan quietes…! Conard…! Inacabats!

POZZÓ. —El barret!

VLADIMIR s’apodera del barret de LUCKY, el qual calla i cau. Gran silenci. Panteix dels vencedors.

ESTRAGÓ. —Estic venjat.

VLADIMIR contempla el barret de LUCKY, mira dins.

POZZÓ. —Doneu-me això! (Arrenca el barret de mans de VLADIMIR, el tira per terra, i el trepitja). Així no pensarà més!

VLADIMIR. —Però, ja no podrà orientar-se?

POZZÓ. —Ja l’orientaré jo. (Dóna puntades de peu a LUCKY). Dret! Porc!

ESTRAGÓ. —Potser és mort.

VLADIMIR. —El matareu.

POZZÓ. —Dret, carronya! (Estira la corda, LUCKY es belluga una mica. A ESTRAGÓ i VLADIMIR). Ajudeu-me.

VLADIMIR. —Però, com?

POZZÓ. —Alceu-lo.

ESTRAGÓ i VLADIMIR alcen LUCKY, el sostenen un moment i després el deixen anar. Torna a caure.

ESTRAGÓ. —Ho fa expressament.

POZZÓ. —L’heu d’aguantar. (Pausa). Apa, apa, alceu-lo.

ESTRAGÓ. —Ja està bé!

VLADIMIR. —Vinga, provem-ho una altra vegada.

ESTRAGÓ. —Per qui ens ha pres?

VLADIMIR. —Vinga!

Alcen LUCKY i el sostenen.

POZZÓ. —No el deixeu anar! (ESTRAGÓ i VLADIMIR trontollen). No afluixeu! (POZZÓ agafa la maleta i la panera i les porta cap a LUCKY). Aguanteu-lo fort! (Posa la maleta a la mà de LUCKY, que la deixa caure). Que no caigui! (Torna a donar-li la maleta. Al contacte de la maleta, LUCKY, de mica en mica torna en si i els seus dits acaben per aferrar la nansa). No el deixeu anar, encara! (El mateix joc amb la panera). Ja està, deixeu-lo. (ESTRAGÓ i VLADIMIR se separen de LUCKY, que ensopega, trontolla, es plega de cames, però es manté dret, amb la maleta i la panera a les mans. POZZÓ recula, fa petar el fuet). Endavant! (LUCKY avança). Enrere! (LUCKY recula). Tomba’t! (LUCKY es tomba). Llestos, ara ja podrà caminar. (A ESTRAGÓ i VLADIMIR). Gràcies, senyors, i permeteu… (butxaqueja), que us desitgi… (butxaqueja), que us desitgi… (butxaqueja), on diable he posat el rellotge? (Butxaqueja). És bona, aquesta! (Aixeca el cap, desolat). Suís autèntic, amb la seva tapa, senyors, i una minutera per a prendre el pols. Era un record de família. (Butxaqueja). Potser m’ha caigut. (Busca per terra, com VLADIMIR i ESTRAGÓ. POZZÓ alça amb el peu les restes del barret de LUCKY). No m’ho explico!

VLADIMIR. —Potser a la butxaca de l’armilla.

POZZÓ. —Espereu. (Es doblega, acosta el cap al seu ventre, escolta). No sento res… A veure, vosaltres. (ESTRAGÓ i VLADIMIR s’hi acosten i s’inclinen sobre el ventre de POZZÓ. Silenci). Em sembla que se sentiria el tic-tac.

VLADIMIR. —Calleu!

Tots escolten, inclinats.

ESTRAGÓ. —Jo sento alguna cosa.

POZZÓ. —On?

VLADIMIR. —És el cor.

POZZÓ (decebut). —Al diable!

VLADIMIR. —Silenci!

Escolten.

ESTRAGÓ. —Potser ha acabat la corda.

Es redrecen.

POZZÓ. —Qui de vosaltres fa tanta pudor?

ESTRAGÓ. —A ell li put la boca i a mi els peus.

POZZÓ. —Me’n vaig.

ESTRAGÓ. —I el rellotge?

POZZÓ. —Me’l dec haver deixat al castell.

ESTRAGÓ. —Bé, doncs, adéu-siau.

POZZÓ. —Adéu-siau.

VLADIMIR. —Adéu-siau.

ESTRAGÓ. —Adéu-siau.

Pausa. Ningú no es mou.

VLADIMIR. —Adéu-siau.

POZZÓ. —Adéu-siau.

ESTRAGÓ. —Adéu-siau.

Pausa.

POZZÓ. —I gràcies.

VLADIMIR. —Gràcies a vós.

POZZÓ. —De res.

ESTRAGÓ. —Que sí.

POZZÓ. —Que no.

VLADIMIR. —Que sí.

ESTRAGÓ. —Que no.

Pausa.

POZZÓ. —Ja ho veieu… (dubta), no acabo d’anar-me’n.

POZZÓ es tomba, s’allunya de LUCKY, cap al fons, i va prenent corda.

VLADIMIR. —Per aquí no aneu bé.

POZZÓ. —Haig de prendre embranzida. (Quan arriba al fons, amb la corda tibant, es para, es tomba, crida). Aparteu-vos! (ESTRAGÓ i VLADIMIR s’aparten cap al fons, miren POZZÓ. El fuet peta). Endavant! (LUCKY no es mou).

ESTRAGÓ. —Endavant!

VLADIMIR. —Endavant!

Espetec de fuet. LUCKY arrenca.

POZZÓ. —Més de pressa! (Travessa l’escena darrere LUCKY. ESTRAGÓ i VLADIMIR es treuen el barret, fan voleiar la mà. LUCKY surt. POZZÓ fa petar el fuet i la corda). Més de pressa! (Al moment de desaparèixer, POZZÓ es para i es tomba. La corda es posa tibant. Soroll de LUCKY que cau). La cadireta! (VLADIMIR va a cercar la cadireta i la dóna a POZZÓ, el qual la tira a LUCKY). Adéu-siau!

ESTRAGÓ i VLADIMIR. —Adéu-siau! Adéu-siau!

POZZÓ. —Dret! Porc! (Soroll de LUCKY que s’alça). Endavant! (POZZÓ desapareix. Soroll de fuet). Endavant! Adéu-siau! Més de pressa! Porc! Arri! Adéu-siau!

Silenci.

VLADIMIR. —Hem passat el temps.

ESTRAGÓ. —Sense ell també hauria passat.

VLADIMIR. —Sí. Però no tan de pressa.

Pausa.

ESTRAGÓ. —I ara, què fem?

VLADIMIR. —No ho sé.

ESTRAGÓ. —Anem-nos-en.

VLADIMIR. —No podem.

ESTRAGÓ. —Per què?

VLADIMIR. —Hem d’esperar Godot.

ESTRAGÓ. —És veritat.

Pausa.

VLADIMIR. —Han canviat molt.

ESTRAGÓ. —Qui?

VLADIMIR. —Aquests dos.

ESTRAGÓ. —Això, fem una mica de conversa.

VLADIMIR. —No trobes que han canviat molt?

ESTRAGÓ. —És probable. Només nosaltres som allà on érem.

VLADIMIR. —Probable? És segur. Ja te’ls has mirat bé?

ESTRAGÓ. —I tant! Però no els conec de res.

VLADIMIR. —Que no els coneixes?

ESTRAGÓ. —No.

VLADIMIR. —Et dic que els coneixem. T’oblides de tot. (Pausa). I si no fossin els mateixos?

ESTRAGÓ. —La prova és que no ens han reconegut.

VLADIMIR. —Això no vol dir res. Jo també he fet veure que no els coneixia. A més, a nosaltres no ens reconeix mai ningú.

ESTRAGÓ. —Prou. Només faltava això! Ai! (VLADIMIR no en fa cas). Ai!

VLADIMIR. —I si no fossin els mateixos?

ESTRAGÓ. —Didí! L’altre peu! (Se’n va tot coixejant al lloc on estava assegut en començar).

VEU DES DE DINS. —Senyor!

ESTRAGÓ es para. Tots dos miren en direcció de la veu.

ESTRAGÓ. —Ja hi tornem a ser.

VLADIMIR. —Acosta’t, fill meu.

Entra un NOI, temorosament. Es para.

NOI. —El senyor Albert?

VLADIMIR. —Sóc jo.

ESTRAGÓ. —Què vols?

VLADIMIR. —Vine.

El NOI no es mou.

ESTRAGÓ. —Vine, et diuen!

VLADIMIR. —Què hi ha? De què es tracta?

NOI. —Del senyor Godot… (Calla).

VLADIMIR. —No podia ser altra cosa. (Pausa). Acosta’t.

El NOI no es mou.

ESTRAGÓ (amb força). —Et dic que t’acostis. (El NOI avança amb por. Es para). Per què has vingut tan tard?

VLADIMIR. —Portes un encàrrec del senyor Godot?

NOI. —Sí, senyor.

VLADIMIR. —Molt bé, digues-lo.

ESTRAGÓ. —Per què has vingut tan tard?

El NOI se’ls mira, no sabent a qui respondre.

VLADIMIR (a ESTRAGÓ). —No l’atabalis.

ESTRAGÓ (a VLADIMIR). —I tu no et fiquis amb mi. (Avança cap al NOI). Saps quina hora és?

NOI (reculant). —La culpa no és meva, senyor!

ESTRAGÓ. —Potser és meva?

NOI. —Tenia por, senyor.

ESTRAGÓ. —Por de què? De nosaltres? (Pausa). Contesta!

VLADIMIR. —Ja veig què ha estat. Tenia por dels altres.

ESTRAGÓ. —Quan de temps fa que ets aquí?

NOI. —Fa un moment.

VLADIMIR. —Tenies por del fuet?

NOI. —Sí, senyor.

VLADIMIR. —Dels crits?

NOI. —Sí, senyor.

VLADIMIR. —D’aquells dos senyors?

NOI. —Sí, senyor.

VLADIMIR. —Els coneixes?

NOI. —No, senyor.

VLADIMIR. —Ets d’aquí?

NOI. —Sí, senyor.

ESTRAGÓ. —Tot això són mentides. (Agafa el NOI pel braç i el sacseja). Digues-me-la veritat!

NOI (tremolant). —He dit la veritat, senyor.

VLADIMIR. —Deixa’l tranquil d’una vegada! Què t’agafa? (ESTRAGÓ deixa estar el noi, recula, es cobreix la cara amb les mans. VLADIMIR i el NOI es miren. ESTRAGÓ descobreix el seu rostre descompost). Què tens?

ESTRAGÓ. —Sóc molt desgraciat.

VLADIMIR. —Apa, vinga! Des de quan?

ESTRAGÓ. —No me’n recordo.

VLADIMIR. —La memòria juga males passades. (ESTRAGÓ vol parlar, hi renuncia, se’n va coixejant a asseure’s i comença a descalçar-se). Digues, noi, digues…

NOI. —El senyor Godot…

VLADIMIR (interrompent). —Oi que ens hem vist altres vegades?

NOI. —No ho sé, senyor.

VLADIMIR. —No em coneixes?

NOI. —No, senyor.

VLADIMIR. —És la primera vegada que véns?

NOI. —Sí, senyor.

Pausa.

VLADIMIR. —Com vulguis. (Pausa). Bé, continua.

NOI (sense respirar). —El senyor Godot m’ha dit que us digués que no vindrà aquest vespre, però que segurament vindrà demà.

VLADIMIR. —I res més?

NOI. —No m’ha dit res més.

VLADIMIR. —Treballes per al senyor Godot?

NOI. —Sí, senyor.

VLADIMIR. —I què fas?

NOI. —Pasturo les cabres.

VLADIMIR. —Et tracta bé?

NOI. —Sí, senyor.

VLADIMIR. —No et pega?

NOI. —No, senyor; a mi, no.

VLADIMIR. —A qui, doncs?

NOI. —Pega al meu germà.

VLADIMIR. —Ah! Tens un germà?

NOI. —Sí, senyor.

VLADIMIR. —I què fa, el teu germà?

NOI. —Pastura les ovelles.

VLADIMIR. —I a tu, per què no et pega?

NOI. —No ho sé, senyor.

VLADIMIR. —Et deu estimar.

NOI. —No ho sé, senyor.

VLADIMIR. —Menges bé? (El NOI dubta). Et donen bon menjar?

NOI. —Bastant bo, senyor.

VLADIMIR. —No ets desgraciat? (El NOI dubta). Sents què et pregunto?

NOI. —Sí, senyor.

VLADIMIR. —Digues, doncs.

NOI. —No ho sé, senyor.

VLADIMIR. —No saps si ets desgraciat o no?

NOI. —No, senyor.

VLADIMIR. —Igual que jo. (Pausa). On dorms?

NOI. —A la pallissa.

VLADIMIR. —Amb el teu germà?

NOI. —Sí, senyor.

VLADIMIR. —Al fenc?

NOI. —Sí, senyor.

Pausa.

VLADIMIR. —Bé, ja te’n pots anar.

NOI. —Què li he de dir, al senyor Godot?

VLADIMIR. —Digues-li… (Dubta). Digues-li que ens has vist. (Pausa). Oi que ens has vist ben bé?

NOI. —Sí, senyor. (Recula, dubta, es tomba i surt corrent).

De cop es posa a fer-se fosc, de pressa. Surt la lluna, al fons, puja cel amunt i s’immobilitza, banyant l’escena amb una claror argentada.

VLADIMIR. —A la fi! (ESTRAGÓ s’aixeca i avança cap a VLADIMIR, amb les sabates a la mà. Les deixa a terra, es redreça i mira la lluna). Què fas?

ESTRAGÓ. —El mateix que tu, miro la pàl·lida.

VLADIMIR. —Vull dir amb les sabates.

ESTRAGÓ. —Les deixo aquí… (Pausa). Passarà algú, tan…, tan…, com jo, però que calci un número menys, i el faran feliç.

VLADIMIR. —Però no pots pas anar descalç.

ESTRAGÓ. —Jesús hi anava.

VLADIMIR. —Jesús! En deixes anar cada una! Compara’t amb ell, si et sembla!

ESTRAGÓ. —Tota la vida m’hi he comparat.

VLADIMIR. —Però allà feia calor! Feia bon temps!

ESTRAGÓ. —Sí. I crucificaven de pressa.

Pausa.

VLADIMIR. —Aquí ja no hi tenim res a fer.

ESTRAGÓ. —Ni enlloc.

VLADIMIR. —Vinga, Gogó, no siguis així. Demà tot anirà millor.

ESTRAGÓ. —Per què?

VLADIMIR. —No has sentit què deia el noi?

ESTRAGÓ. —No.

VLADIMIR. —Que demà vindrà Godot. (Pausa). No et diu res, això?

ESTRAGÓ. —Aleshores, esperem-lo aquí.

VLADIMIR. —Ets boig? Hem de cercar aixopluc. (Agafa ESTRAGÓ pel braç). Vine. (L’estira. ESTRAGÓ cedeix de moment, després resisteix. Es queden parats). Vine. Comença a fer fred (L’estira. El mateix joc).

ESTRAGÓ. —Demà hem de portar una corda. Fes-m’hi pensar.

VLADIMIR. —Sí, vine. (L’estira; el mateix joc).

ESTRAGÓ. —Quant temps fa que anem sempre plegats?

VLADIMIR. —No ho sé. Cinquanta anys, potser.

ESTRAGÓ. —Te’n recordes de quan em vaig tirar al gorg?

VLADIMIR. —Fèiem les veremes.

ESTRAGÓ. —Tu em vas pescar.

VLADIMIR. —Tot això ja és mort i enterrat.

ESTRAGÓ. —Vaig estendre la roba al sol perquè s’eixugués.

VLADIMIR. —No hi pensis més, apa. Vine. (El mateix joc).

ESTRAGÓ. —Espera’t.

VLADIMIR. —Tinc fred.

ESTRAGÓ. —Em pregunto si no hauria valgut més que cadascú hagués anat pel seu cantó. (Pausa). Tu i jo no estem fets per al mateix camí.

VLADIMIR (sense enfadar-se). —Això no se sap mai.

ESTRAGÓ. —No se sap mai res.

VLADIMIR. —Encara som a temps de separar-nos, si creus que aniríem millor.

ESTRAGÓ. —Ara ja no val la pena.

Pausa.

VLADIMIR. —És veritat; ara ja no val la pena.

Pausa.

ESTRAGÓ. —Anem-hi, doncs?

VLADIMIR. —Anem-hi.

No es mouen.

TELÓ LENT