—Mai no t’he mentit.

Havien acabat de dinar i Sara, asseguda en el seu balancí, els peus davall els faldons de la camilla i les mans reposades damunt la fusta dels braços del balancí, vigilava com Jeremies feia la seva migdiada dels dinars importants. Se les va mirar, les mans: estaven tatuades per la finor de les venes i per la coloració blavosa dels capil·lars, i també per una quantitat indefinida de taques que no tenien cap altra explicació que la vellesa. Taques més fosques i petites, i taques de pigmentació més clara i de perímetre més lax. Taques aïllades i taques que s’interseccionaven entre elles, que se superposaven l’unes a les altres. Taques immutables i taques que s’estenien i s’enfilaven canells amunt, braços amunt, amenaçant d’estendre’s per tot el cos i convertir-la en una mena d’andròmina de color sèpia, o de color coliandre. Uniforme, de dalt a baix, per tots els costats: una andròmina immòbil i envernissada amb taques ineptes, com un canterano oblidat a les golfes d’una casa.

Sara es fixava en les taques de les seves mans i es preguntava com havia arribat a ser tan vella, d’on venia aquell somriure que se li havia instal·lat de forma permanent en els llavis ressecs i que ella mateixa acabava per considerar estúpid, per quin motiu havia assolit aquell estat d’immobilitat que la mantenia enclotada entre els coixins del seu balancí, per què havia de patir aquell malestar general que l’acompanyava tothora. Però sobretot, es preguntava com havia pogut deteriorar-se tan profundament la seva memòria. Ella, que havia estat sempre reconeguda per la precisió dels seus records i per la seva capacitat d’emmagatzemar dins el cervell, en un ordre indiscutible, informacions de tota casta, es trobava d’uns quants anys cap aquí, i cada dia de forma més visible, dins un marasme mental, un desgavell que li impedia d’ordenar el pensament amb un mínim de nitidesa. De totes les mancances que comportava la vellesa, aquesta, la pèrdua del poder per organitzar els seus records, era sens dubte la que l’entristia més. Si tan sols pogués convocar-los, els records, fer-los aparèixer i tornar-los a desar al seu gust dins els plecs de la ment, dins els calaixos del seu cap, si tan sols hagués pogut disposar d’ells amb una certa claredat perquè li fessin companyia en aquells últims anys de la seva vida! Però, ben al contrari, els records li acudien al cap de manera intempestiva i en els moments més inoportuns, i l’assaltaven, la violentaven, la feien vacil·lar, i després desapareixien amb la mateixa brusquedat amb què havien comparegut, deixant-la amb l’única certesa de sentir-se vella. Molt vella, molt desvalguda i molt solitària. És clar que comptava amb els seus fills i amb els seus néts, i per descomptat que mai no li faltava el seu marit, que es deia Jeremies encara que ella de vegades ho oblidàs, però la solitud en què la deixava l’aparició esburbada i agressiva dels seus records era una solitud interior, tèbia i enfitosa com un líquid amniòtic, punyent i possessiva com un mal de queixal. I davant d’aquesta solitud, la presència de tots els altres deixava de ser companyia per convertir-se en panorama.

—Te’n recordes quan només hi érem tu i jo?

Jeremies, els fills i les filles, els néts, els besnéts: el paisatge de la seva decadència, els accidents naturals que decoraven la seva davallada imparable cap a la mort i la descomposició, cap a la definitiva liquidació de qualsevol record. Arbres, turons, pals de telèfon a banda i banda de la seva decrepitud. Però, què deia? Com podia pensar aquestes coses, tant com els estimava a tots? Però el neguit, l’enuig, la irritació que li causava el fet de no poder recordar amb la tranquil·litat que hauria volgut li feia tenir pensaments com aquells, llampecs de rancor i desig de revolta que acabaven reflectint-se a la superfície vidriosa d’aquells a qui tenia més a prop.

Ara mateix, sense anar més lluny, era incapaç de recordar què havien dinat, i si el dinar li havia agradat o no. En canvi, li venia al cap que en d’altres reunions de família havien menjat arròs brut de primer plat i porcella rostida de segon, i per deducció suposava que avui devien haver repetit el menú. Però ara, quan ni tan sols feia una hora que n’havien donat compte, no podia recordar-ne el gust, ni l’olor, ni la textura, ni la presència dels aliments dins els plats, ni la dels plats damunt la taula, ni, al voltant d’aquesta, la quantitat ni les identitats dels comensals que s’hi havien reunit. Més que més, perquè, tan bon punt havien acabat de menjar, alguns dels entaulats, els més joves sobretot, se n’havien anat pretextant qualsevol beneitura. Tots s’acomiadaven donant-li dues besades; una a cada galta, una besada a cadascuna de les seves galtes també tacades i un punt aspres a causa de les arrugues i d’una mica de pèl moixí. Però, qui eren? Es tractava d’en Bonaventura? Sí, aquest havia marxat perquè uns amics l’esperaven per anar al cinema. S’alegrà d’haver retingut aquest detall, i això l’animà a continuar el recompte. Per exemple, en Gabriel s’havia acomiadat també d’ella? De fet, havia acudit al dinar? I na Magdalena? Havia vingut amb el seu fill? No, na Magdalena no en tenia cap, de fill, aquesta era na Salomè. O es tractava de Lia? Déu, quin desastre. Ara recordava les dues besades de na Rut en acomiadar-se, dues besades lluminoses i un somriure calorós com el dia que s’endevinava a fora, en el corral… Però no podia ser, perquè ara li arribava des de la cuina la veu de na Rut, comentant no sabia què sobre el sabó de rentar plats. No, mentida, aquesta era la veu de la seva filla Raquel. O era la de la nora Noemí? O la de na Carme? O la de na Isabel? Estaven encara els homes drets devora el forn de llenya?

—Te’n recordes quan només hi érem tu i jo?

No, no podia recordar res: havia tornat a caure dins la confusió i el desordre del seu pensament, i això l’havia exasperat de bell nou. Ara les mans li tremolaven amb una mica més d’intensitat del que era habitual, i també li tremolava la mandíbula inferior, i suava un poc. Aquell malestar general. Aquell cos que se li havia tornat gairebé inútil, idiota, inservible. Fills, gendres, nores, néts i besnéts que la visitaven per fer-li de panorama en el seu lent declivi, el seu decidit itinerari cap a l’extinció. La pell aspra, el cos acaramullat dins un balancí, les ganes de plorar que es presentaven sense que pogués explicar per què. De vegades resava. Déu vos salvi, Maria, plena sou de gràcia, beneïda sou Vós entre totes les dones. Però, un moment. La pregària s’interrompia: de sobte, Sara aconseguia recordar alguna cosa de les hores immediatament anteriors.

Recordava que s’havia enfadat amb Jeremies. I per què? Ara el tenia al seu davant, a l’altre costat de la taula camilla, assegut dins el seu balancí, paint el dinar, adormit. De vegades s’enfadava amb Jeremies: era caparrut, menjacapellans, cagarràbies i, sobretot, es passava l’estona explicant històries plenes d’inexactituds, per no dir mentides. I per què s’havia irritat avui amb ell, per quin motiu concret? Tant se valia. Allà el tenia, el seu marit, tan vell com ella. Sis anys més vell, de fet: això ho recordava bé. Allà el tenia, adormit, gaudint d’una altra de les seves reunions familiars, molt me tem que aquest serà es darrer dinar amb sos vells, fins i tot la seva manera de dormir era tossuda, amb les mans fermament creuades damunt el ventre, les cames estirades i el nas aixecat, deixant anar uns roncs que aixecaven la casa sencera. Tan vell, pobre Jeremies. Avui algú havia parlat de la conveniència de portar-li uns caminadors, li semblava. O eren per a ella? Era ella qui necessitava uns caminadors?

—Mai no t’he mentit.

Una vegada, Jeremies li havia dit aquestes paraules. Però, per quin motiu? Per què li havia de confirmar que ell no li deia mentides? I amb tot, aquella frase era la més tendra que li recordava. Per què no aconseguia recordar cap moment en què li digués que l’estimava? Tant com l’havia estimat ella! Però tal vegada li ho havia dit, que l’estimava, i ara ella no aconseguia rescatar aquell moment d’entre la fragmentària escampadissa de la seva memòria. Qui sap, qui sap. De tota manera, tenia clar que Jeremies mai no havia estat gaire tendre amb ella. I tanmateix era un bon home: Sara no recordava per què li havia dit que ell no li mentia, però en tot cas estava segura de no haver-se sentit mai enganyada pel seu marit. O no n’estava tan segura? Per què li havia hagut d’afirmar Jeremies que ell mai no li havia mentit?

Tot d’una li acudí al cap una imatge d’un altre bon home: el seu pare. No li veia la cara, perquè la tenia oculta entre les branques d’un ametller que estava esmotxant. Son pare esmotxava ametllers i plantava tomatigueres dins un hort que hi havia just al davant de les cases de Son Quart, on ella havia nascut i crescut, fins que es va casar amb Jeremies i se n’anaren a viure a Son Set. I a Son Set fou molt desgraciada. Les tomatigueres de son pare (com es deia? Per quin nom el cridava la mare? I com es deia la mare?) donaven el seu fruit, i després ella, la seva mare i l’àvia (devia ser una àvia, aquella iaia que recordava vivint amb ells a Son Quart, o potser una tieta vella) s’asseien damunt el pedrís que hi havia a la façana de les cases, amb els cistells plens de tomàtigues davant els peus i amb un munt de cordam a la falda, i, ajudades d’agulles saqueres, enfilaven les tomàtigues en ramells que després eren penjats dins el rebost de la casa. Servirien per fregar-les damunt el pa a l’hora de preparar un pa amb oli. La seva mare feia pa un pic a la setmana: fenyia la pasta, li donava forma i la posava a coure dins el forn de llenya. A ella i a les seves germanes els agradava jugar amb petites pilotes fetes amb la pasta del pa. Perquè Sara havia tingut germanes, i —n’estava quasi segura— també germans, amb els quals solia jugar en el pati de Son Quart. On eren tots? Què se n’havia fet? Ara només podia recordar que el tacte de les pilotes de pasta era fi i suau com el de la pell de les seves germanes quan acabaven de rentar-se, i també una mica untuós a causa de l’oli amb què la seva mare impregnava les llaunes de coure el pa, i que la pasta, dins les seves mans infantils i suoroses, deixava de ser pàl·lida i mòrbida per tornar-se negra i compacta.

S’hi esforçava, però no aconseguia reconstruir la fesomia del seu pare. Li venia al cervell la imatge d’un home amb el cap ficat entre branques d’ametller, o dret d’esquena a ella, pasturant les ovelles. El veia de lluny, desdibuixat, enfilat al carretó de batre que anava voltant l’era mentre ell, a plena veu, entonava cançons pageses per estimular la marxa de la bístia que estirava el carretó junyit sota el sol ja implacable d’algun estiu ara llunyaníssim. I després se’l representava ajupit, empenyent l’arada que, després de batre, havia enganxat a la mateixa bístia per solcar l’era. Ara l’entreveia, silueta mig dissipada, apilant sacs de civada o bales de palla dins la païssa de Son Quart. I després es recordava a si mateixa, na Sara, corrent amb passes curtes, de nina, darrere els pantalons bruts i esparracats de son pare, acompanyant-lo a donar menjar als porcs, a les gallines, als coloms, als cans o als moixos de la possessió. El sol sempre era més baix i més amable a l’hora de péixer els animals: bufava un oratge suau que refrescava la pell i esbandia la pols que havia ballat durant tot el dia dins els rajos més potents del sol. Aquella pols que deien que procedia del cementiri, despresa per les tombes i els nínxols sota els quals reposaven els morts.

La llum de la tarda d’un primer de maig entrava ara dins la sala de la casa de Llucmajor a través dels vidres de les portes del corral, farcida de partícules de pols que hi ballaven com guiades per un ritme predeterminat, com si fossin els signes d’una curiosa escriptura aèria. A diferència de Jeremies, Sara sabia llegir i escriure una mica. Podia resoldre comptes de multiplicar i dividir i signar amb el seu propi nom i cognoms. Això els havia estat útil, pensava, i també recordava que Jeremies sentia una mica d’enveja quan la veia llegir el breviari de missa o el full parroquial dels diumenges. Bé, en alguna cosa havia de sentir-se una mica inferior, punyeta, sempre tan altiu i tan segur d’ell mateix. I si no, mira-te’l: fins i tot adormit, tan vell, roncant com una serradora, se’l veia arrogant i orgullós, amb el nas apuntant cap al sostre. El mateix sostre sota el qual les dones, havent retirat i rentat els plats, feien la sobretaula: s’havien arremolinat entorn de la taula i alguna d’elles, segurament Judith, havia tret un joc de cartes espanyoles d’algun calaix i havia desafiat Isabel, Carme, Noemí i Raquel a una partida de set i mig, mentre els homes, una altra vegada en el corral, netejaven el forn de llenya o feien qualsevol altra cosa. Les dones prenien cafè i menjaven avellanes, i es concentraven en el joc oblidant-se del vell adormit i d’ella, a qui donaven per perduda dins el seu somriure, com sempre. Millor: feia temps que Sara no passava gust de moure conversa amb ningú. Posada a confondre’s preferia fer-ho en solitari, abandonant-se als seus pensaments, esforçant-se per remuntar la seva memòria desbaratada com alguns peixos diuen que remunten les aigües ràpides i turbulentes dels rius.

Tornà a observar la dormició del seu home. Sara aconseguí aïllar l’estrèpit dels roncs i fixar l’atenció en la manera en què la llum aterrava damunt el mantell de la taula camilla, remarcant-ne els brodats, i com des d’allà semblava prendre impuls per anar a flotar amb gran calma damunt el rostre de Jeremies, subratllant-ne també les arrugues i les cicatrius. Tocada per la llum, la dentadura postissa li brillava una mica dins la boca entreoberta, de manera que li feia suggerir un petit estirament de les comissures: una mena de somriure. I tot d’una, amb aquell estil tumultuós que ja tenia avesat, li vingué un record. Era Jeremies assegut dins un altre balancí, a Son Quart, mil anys més jove, amb el cap també aixecat cap al sostre de la casa, el rostre i el pit encara esquitxats de la sang que li rajava d’una lletja ferida en el front. I somreia. Ah, sí, com somreia: breument i amb sequedat, també amb una certa feblesa a causa de la ferida, però amb una intensitat, amb una bellesa, que volien dir que l’estimava. Aquella vegada, amb aquell somriure, Sara havia pogut entendre que Jeremies li deia, li feia saber, que l’estimava. Alguns moments abans, el seu pare (ara el veia: un home ros, alt i prim, amb uns ulls grans de color castanya i un rostre allargat que en aquells instants expressava esverament i preocupació: com es deia?) havia muntat l’egua per anar a cercar un seu amic manescal a mitjanit, a fi que curàs la ferida que obria el front de Jeremies. I ella, aprofitant la confusió, s’havia acostat al seu promès mig estormiat i, acariciant-li un braç (lleument, amb rapidesa, perquè la seva mare no ho pogués notar), li havia dit

—Jas.

i havia deixat dins la mà de Jeremies el seu millor mocador, un mocador de seda blanca brodat de puntes, la seva única peça de roba fina, que havia perfumat amb tarongina o llimona o alfàbrega, això no podia recordar-ho, amb el propòsit que l’ajudàs a reanimar-se. Sara havia sentit, per primera vegada a la vida, una gran por quan Jeremies havia aparegut de sobte a la porta de les cases de Son Quart emergint de dins la fosca, aguantant-se amb dificultats en el llindar, tentinejant, ensangonat des del front fins al pit, murmurant el seu nom

—Sara?

Havia sentit, sí, un terror extrem, una por paralitzadora que l’havia retingut una bona estona a la cadira, immòbil, plorant com una beneita. Però ara ell li havia agafat el mocador, se l’havia portat fins al nas, n’havia aspirat el perfum i li havia somrigut d’aquella forma inoblidable. Per més vella, inútil i desmemoriada que tornàs, aquell somriure mai no s’esborraria del cap de na Sara. Aquell somriure significant que l’estimava, aquell somriure que mai més no havia tornat a veure en el rostre de Jeremies, i, comparat amb el qual, l’expressió beatífica que es desprenia aquesta tarda dels seus llavis adormits no era res més que un joc de la llum de primavera.

Melquíades entrava i sortia de la sala d’estar cap al corral, i del corral tornava a entrar dins la casa per dirigir-se al carrer. Portava les llaunes que havien servit per rostir la porcella, ja netes, i les desava un altre cop dins el maleter del seu cotxe, per retornar-les a casa quan ell i Isabel s’acomiadassin dels vells. Mentre anava i venia, Melquíades pensava en la conveniència del sistema de torns que havien establert entre els diversos germans, repartint-se els dies de la setmana per visitar Sara i Jeremies a fi d’atendre les seves necessitats i tenir esment de qualsevol incidència (avui era un dia especial perquè tots estaven allà, però demà els tocava a Gaspar i Noemí, el diumenge a Raquel i Elies, i demà passat a ell mateix i la seva dona), però s’adonava que haurien d’ampliar-lo a les nits. La caiguda que el seu pare havia patit aquell mateix matí, la tercera en un mes, havia acabat de convèncer-lo d’una idea que li voltava pel cap feia setmanes: que cada dia un d’ells quedàs a dormir a casa de Sara i Jeremies, per vigilar-los durant les nits i, especialment, a l’hora d’aixecar-se. En acabar de carregar les llaunes i d’escombrar el corral ho proposaria als altres, aprofitant que Isaïes, Gaspar i Elies s’havien afegit a la partida de cartes que les dones havien engegat (Adam mig dormia davant d’un documental sobre animals de la televisió, però amb ell mai no s’hi podia comptar gaire per a res) i es trobaven, per tant, tots reunits. Suposava que més o menys a tots se’ls devia haver acudit ja la mateixa idea, de manera que esperava comptar amb l’aquiescència de tothom. Així, quan Jeremies despertàs, li podrien comunicar el nou règim d’assistència i començar a posar-lo en pràctica a partir del mateix dilluns vinent. I, al capdavall, segurament tenia raó aquell xitxarel·lo insolent del dispensari: comprar uns caminadors no hi seria de més.

Passava per la sala d’estar mentre pensava tot això, i no pogué evitar aturar-se i adreçar una mirada al seu pare adormit. Se’l veia feliç, no n’hi havia dubte. Sempre se’l veia feliç quan celebraven una d’aquelles reunions familiars. Per altra banda, Isaïes sempre resultava desafortunat, però calia reconèixer que, en dir que existien moltes probabilitats que aquella fos l’última ocasió en què dinassin tots plegats, no havia fet més que enunciar en veu alta allò que estava dins el pensament de tota la família, ell mateix inclòs. I així, mentre continuava caminant cap al corral i prenia l’escombra, el pensament de Melquíades es desplaçava cap a la memòria d’en Job. Encara avui li semblava mentida que les coses haguessin anat com anaren. Com tants d’altres, no havia aconseguit fer-se a la idea, i algunes nits encara es despertava amb un ensurt, perquè somiava que el seu germà petit reapareixia de sobte, desmentint amb un somriure i amb poques paraules, com era propi d’ell, qualsevol desgràcia que se li atribuís. Però Job no tornaria mai més, i, si a Melquíades li resultava dur admetre-ho, a la seva mare se li havia fet impossible des del principi. L’envelliment, l’ensorrada de na Sara havia començat, abrupte i imparable, des del mateix dia de la desaparició d’en Job, i d’aleshores ençà no havia deixat, dia rere dia, de fer-se més i més accentuada. A través de la vidriera que permetia mirar dins la sala des del corral, recolzant-se en el pal de l’escombra, Melquíades contemplà la seva mare. La veia de perfil, asseguda com sempre, gronxant-se una mica, dia a dia més trista i més fràgil, l’expressió travada per aquell somriure inesborrable. Es preguntà amb què devia omplir aquells llargs silencis seus, amb quines imatges, quins pensaments. En què pensava na Sara?

En aquell instant, Sara pensava en fins a quin punt la vida consistia en la memòria. Rumiava la llegenda de Matusalem, aquell personatge de l’Antic Testament que havia viscut més de nou-cents anys, les històries del qual li feien tanta de gràcia quan, de nina, les escoltava de llavis d’algú que ara no recordava. Es preguntava si la longevitat de Matusalem podia ser deguda al fet que gaudia d’una memòria excepcional, i que la puixança del seus records innumerables l’obligàs a mantenir-se amb vida durant tants i tants de segles. Perquè ben mirat, qui volia viure nou-cents anys? Sara no volia tanta memòria. Només la justa i necessària per tenir una vellesa més lúcida: una vellesa distinta d’aquella que patia, armada amb un balancí, una col·lecció de taques ominoses a les mans i un tropell de records que se li desordenaven inconnexos cada dia, a cada hora que passava, i l’obligaven a callar per la por de no semblar una vella sonada que deia incoherències. Tot just hauria desitjat retenir la quantitat de memòria que li calia per ben morir.

Llavors, com si aquest pensament l’hagués activat, l’assaltà un record ben precís i ampli. Era un matí d’un dissabte de gener del mil nou-cents quaranta-cinc; havien transcorregut set anys des de la mort de don Marc, i sis des del final de la guerra amb la victòria dels nacionals. D’aleshores ençà arribaven d’Europa vagues notícies sobre una altra guerra, encara més voraç i desproporcionada, que ja apuntava també al seu acabament. Però el que pogués succeir a Anglaterra, França, Alemanya o Itàlia, el que fessin els Estats Units d’Amèrica o els soviètics, de Son Set estant, es veia com a molt llunyà i poc important. Sobretot quan la guerra que li havia tocat de viure a na Sara, ben enfora d’haver finalitzat l’any trenta-nou com tothom afirmava, es trobava en el seu moment àlgid, en el punt més alt de la corba de la seva cruesa.

Aquell matí de dissabte, Sara estava tota sola a les cases de Son Set. Últimament passava molta estona tota sola: Jeremies s’absentava tan sovint com podia, posant excuses relatives a la feina, a la caça, als encàrrecs que havia de fer a la vila. Molts dies no tornava fins a la matinada, begut la majoria de les vegades, i aleshores era millor no dir-li res, perquè es tornava molt irritable. En honor a la veritat Sara havia de reconèixer que mai no li havia aixecat la mà, i que en el fons sabia que Jeremies era incapaç d’agredir-la en aquest sentit, però també era cert que en moltes ocasions se sentia atemorida de la seva presència, sobretot quan s’encoleritzava i trencava coses: mobles, tassons, plats, el que tingués més a mà. L’altra nit, quan ella li va retreure, molt nerviosa, les hores intempestives i l’estat d’embriaguesa en què tornava a casa, Jeremies acabà esqueixant-se la camisa i amenaçà d’obrir-se el ventre amb el guitzoll que acostumava a dur al damunt. Després rompé en plors sense que ella tingués forces, ni seguretat ni confiança, per abraçar-lo i aconhortar-lo com sens dubte hauria fet tan sols un any i mig enrere. Tan sols un any i mig enrere: per què havien hagut de canviar les coses fins a aquell punt? Com podien estar resistint aquell infern? Sara podia comprendre (quan aconseguia vèncer la por, la malfiança i la irritació ressentida que la sola presència del seu marit li causava en els últims temps) els motius de l’ensulsiada moral de Jeremies, però, i ella què? Que potser no era ella, qui s’enduia la pitjor part? Tal volta no era ella qui patia en pròpia carn aquells dies repugnants? El que Sara hauria necessitat era un home amb prou força per fer-li costat, un punt de referència amb tot el coratge que Jeremies sempre havia aparentat i que en els últims mesos havia desaparegut per complet, un marit en qui recolzar-se i no, de cap manera, un borratxo vacil·lant i plorós que quan arribava a casa sucumbia a explosions d’ira, que per altra banda, potser no eren més que cortines de fum per protegir-se a si mateix dels remordiments de consciència causats pels seus possibles crims de guerra, el preu dels quals ara ella pagava amb escreix. I, a més, hi havia els nins: Melquíades ja tenia deu anys, i en feia més de quatre que alternava els seus escassos estudis amb la col·laboració en les tasques del camp: s’havia fet, ja, tot un homenet. I després havien vingut Judith, concebuda després de l’avortament causat per Jonàs i nascuda el mateix dia de l’enterrament de don Marc, en temps encara feliços, i que ja n’havia acomplit sis i anava cap als set; i Isaïes, que aviat en faria cinc; i Gaspar, que tot just era un infant d’un any i mig i que amb el seu naixement havia coincidit, pobrissó, amb el començament del desastre. Tret d’aquest últim, els altres tres ja tenien edat per adonar-se, sense que ningú els ho hagués de dir, que casa seva era una casa de desgraciats, i amb la tristor permanent de les seves cares puerils reflectien el color de la brutícia que s’havia instal·lat entre ells.

Per tot això quan, aquell matí d’un dissabte de gener del mil nou-cents quaranta-cinc, el sergent Llo-llo-llorenç (que, arran de la seva decisiva intervenció en la desmobilització de Jeremies, s’havia convertit en amic de la família) arribà a les cases de Son Set, tan sols hi trobà la figura, encara esvelta i bella malgrat els parts i la duresa de la feina, de na Sara arraulida en un banc de la cuina, sota la xemeneia, el front gairebé tocant els genolls, plorant desconsolada.

—Sara?

La visita del sergent Llo-llo-llorenç comptava amb el pretext de difondre una notícia relacionada amb l’ajuntament de la vila: un desnonament, unes obres, la proximitat de les festes de Sant Antoni, qualsevol estupidesa. D’ençà que, un any després que finalitzàs la guerra, Jonàs es convertí en el nou alcalde de la vila, el sergent havia vist com, a les seves funcions habituals, s’hi afegien les tasques del saig. Jonàs (que havia accedit a l’alcaldia pel mètode d’extorsionar l’anterior batle, amenaçant de vincular-lo amb el passat republicà del seu difunt germà, aquell que el mateix Jonàs havia assassinat, posant-lo així en problemes que podien tenir conseqüències lletges) s’havia assabentat de l’amistat del sergent amb Jeremies i havia trobat convenient humiliar-lo una mica. Per això feia cinc anys que, a més de ser el cap del quarter de la Guàrdia Civil, li pertocava llegir pregons a la plaça i passejar-se per les possessions del terme amb la finalitat d’informar sobre qualsevol nova provinent de la casa consistorial. La seva tartamudesa contribuïa molt a dificultar aquesta tasca i que la gent el compadís o els nens li fessin burla i lulea quan compareixia pels carrers de la vila cridant l’atenció amb un cornetí, fent esforços francament risibles per explicar el que fos. A dir veritat, al sergent Llo-llo-llorenç tot allò li resultava bastant indiferent, i fins i tot li agradava, perquè, en compensació a les mofes, aquella feina extra li permetia de visitar amb freqüència alguns amics, com Sara i Jeremies. I també el sergent Llo-llo-llorenç feia temps que s’havia adonat que els de Son Set no estaven passant per una bona temporada, i més d’una vegada havia descobert Jeremies bevent a la taverna de la plaça, però tanmateix no s’esperava, aquell matí de dissabte, trobar Sara en aquell estat d’absoluta desolació.

—Sara?

Repetí, i aleshores ella s’aixecà del banc de la cuina d’una revolada i es precipità cap al sergent, abraçant-s’hi desesperada mentre les mans li relliscaven pels braços i les cames de l’uniforme fins a quedar agenollada en terra. El sergent restà palplantat, rígid, a causa de la sorpresa que li havia produït aquella efusió insòlita, i no pogué evitar que li creuàs pel cap, una vegada més, la imatge de la seva esposa, i també un fugaç rastre encara estotjat en el fons de la memòria de la manera que tenia d’abraçar-lo, de la càlida olor que es desprenia del cos d’aquella dona a qui havia estimat tant i a qui tant trobava a faltar cada dia, encara avui, i per sempre, des del moment que la mort els va separar. I se li feia un nus a la gola quan recordava que en el seu funeral se li manifestà, per no desaparèixer en el que li quedaria de vida, el seu quequeig, que tantes burles li havia valgut.

Remenà el cap, empassà saliva i mirà als seus peus. Sara estava mig tirada en terra, abraçada al ventre de les seves cames, i li mullava els genolls amb aquell plor que li ocupava tota la veu, impedint-li de parlar. Les llàgrimes vessaven atropellades dels ulls de la dona de Jeremies, i l’obligaven a sanglotar mentre li inundaven les galtes i el mentó: les que no quedaven retingudes, per eixugar-se, a la tela dels pantalons del sergent Llo-llo-llorenç se li precipitaven coll avall, camisa endins, cap a la canal dels pits, o bé es precipitaven directament al terra, i dibuixaven unes taques sobtades, calentes i grosses a les rajoles, com una petita pluja. El sergent tornà a aixecar la vista, i, a través de la finestra de la cuina, pogué contemplar el cel trist i emplomat d’aquell matí de gener. Se’l veia carregat fins a l’horitzó d’uns núvols negres, baixos i tumultuosos que s’estenien com una gangrena part damunt els fassers, els camps llaurats, els ametllerars i els figuerars, la pleta nutrícia, els camins. Potser, pensà el sergent, aquells núvols estiguessin cobrint el món sencer i hagués arribat el moment que el cel, indignat amb la misèria dels homes, descarregàs una pluja terrible, una pluja final que netejàs la terra sencera, i els fes conèixer a tots l’estricta agonia de la mort per aigua, després de la qual podrien potser renéixer a una vida millor que aquella. Una vida en la qual ell, per exemple, pogués tornar a reunir-se amb la seva esposa.

—Aixeca’t, Sara. Aixeca’t, per favor.

No sabia quanta estona —però en tot cas havia estat molta— havien sostingut aquell posat, estàtics dins la penombra amb què els obsequiava aquell cel d’hivern cru que obscuria la cuina de Son Set com si es trobàs sumida dins un capvespre absurd i terrible, ell dempeus com un faristol i na Sara abraçada a les seves cames. Per això, quan comprovà que Sara continuava entregada al seu plor sense fer cas del seu prec, el sergent Llo-llo-llorenç li acaronà llargament els cabells negres, llisos i espessos, i insistí

—Aixeca’t, Sara.

I aquesta vegada sí: aquest cop, l’esposa de Jeremies aixecà els ulls cap als ulls del sergent, i aquest pogué veure la roja inflamació de les llàgrimes i la ràbia al voltant de les parpelles de na Sara. A continuació ella s’incorporà i, amb el cap cot, en un murmuri, es disculpà pel seu capteniment. Abans que el sergent pogués replicar-li que no havia de preocupar-se, ella li oferí cafè (en realitat es tractava de xicòria) i alguna cosa de menjar, i declarà, amb una veu que sonava ferma i alhora implorant, que necessitava parlar amb algú, que li calia desfogar-se, i que li suplicava a ell, l’amic de la família, que volgués escoltar-la una estona.

Per descomptat el sergent va assentir de seguida, incapaç d’imaginar que allò que Sara tenia per explicar seria prou espantós com per comprometre la seva vida, a més de la de Jeremies, la de Sara i, sobretot, la d’algú que encara no havia ni nascut. Ella va moldre una mica de xicòria amb el molinet del cafè, la posà al foc dins la seva cafetera de filtres de cartró reemplaçables, i desaparegué uns instants per recompondre el seu aspecte. Tornà a entrar a la cuina amb la cara neta i amb aquell posat elegant i digne de sempre, prengué seient en una de les cadires de boga que envoltaven la taula, convidà el sergent a asseure’s, li serví el cafè mentre deixava llesques de pa i un plat de brossat damunt la taula, i, quan el sergent ja remenava amb una cullera el sucre que havia abocat dins la tassa, Sarà trencà abrupta el silenci i amb una veu amarga, però no tremolosa, no temorenca, digué:

—Fa un any i mig que en Jonàs em viola.

No esperà cap reacció del seu interlocutor, el qual, de fet, només havia pogut aixecar el cap i mirar-la als ulls, consternat. Ella ja havia deixat anar el més difícil; a partir d’aquí reconstruí tot el relat des del començament. El sergent Llo-llo-llorenç ja sabia que el responsable que Jeremies hagués hagut d’anar al front en esclatar la guerra havia estat Jonàs, i també havia tingut ocasió de conèixer de prop la decepció d’aquest quan el seu missatge en tornà sa i estalvi. Però aquesta era només una punta de la història, i després hi havia una part massa important a la qual el sergent havia restat aliè. I Sara li ho explicà tot, sense plantejar-se si el sergent, amb tota probabilitat, no s’hauria estimat més romandre dins la ignorància.

Es remuntà catorze anys enrere, quan ella i Jeremies encara no eren casats i ell acudia a Son Quart, per festejar-la, els dimarts, dijous i diumenges de cada setmana, i una vegada més recordà aquella ocasió en què Jeremies arribà a casa seva nafrat, havent sofert un atac a traïció, de nit, en un revolt del camí de Son Quart, una pedra enmig del front amb prou potència per matar qualsevol home, però Jeremies ho havia resistit sense ni tan sols desmaiar-se, sempre havia estat tan i tan fort, aquella seva tossuderia gairebé mitològica que semblava traduir-se en més i més vida palpitant dins el seu cos, i entre tots l’havien assistit, i ella li havia acaronat un braç d’amagat de la seva mare, i Jeremies estava convençut que el covard del seu agressor no podia ser d’altre que Jonàs, i ningú, ni ella mateixa, no havia pogut o no havia volgut acabar-ho de creure.

Aquí Sara féu una el·lipsi d’uns quants anys, que comprenien el seu casament amb Jeremies, el trasllat de residència de Son Quart a Son Set i el naixement de Melquíades. De sobte, el sergent Llo-llo-llorenç es torbà una mica quan, per boca de Sara, es veié a si mateix compareixent en aquella mateixa cuina gairebé nou anys enrere, un xafogós matí d’agost del mil nou-cents trenta-sis, acompanyant tres milicians feixistes per comunicar a Jeremies que disposava de dos dies per incorporar-se a les files del bàndol nacional com a voluntari de guerra, sota pena, en cas de negar-s’hi, de ser afusellat per insurrecció. I es commogué en poder escoltar, a través del temps, els plors de Sara durant tota la tarda d’aquell dia, unes llàgrimes tal volta tan amargues com les que vessava feia alguns moments, agenollada i abraçada a les seves cames, i un altre cop li reapareixia fugaç el rostre de la seva esposa, que s’esfumava tot d’una per cedir el pas a la imatge d’un Jeremies atemorit però imponent, que el visitava de nit al quarter i el trobava descalç, el tors nu, tocant com sempre els orgues, com ell en deia de l’acordió, exigint-li amb una mirada que no admetia subterfugis un cop de mà per alliberar-se d’aquell estúpid servei de guerra al qual se l’obligava. I tingué el plaer, el sergent, de rebre un cop més l’agraïment i la felicitació de na Sara per aquelles gestions seves que van permetre, al cap de només tres mesos, el retorn de Jeremies des de la platja de Sa Ràpita, guardant, això sí, un silenci que mai no havia consentit a trencar sobre qui haguessin estat els seus companys d’armes i sobre el que havia succeït en aquell lloc.

A continuació, el sergent s’indignà en assabentar-se del motiu que havia ocasionat, poc després del retorn de Jeremies, la caiguda escales avall que havia patit Sara, amb el consegüent avortament de l’embaràs que aleshores gestava. Ella, però, s’interrompé per recomanar-li que es guardàs la seva ràbia per a més endavant, quan el seu relat arribàs al final. I continuà posant l’oïdor al corrent del perquè d’aquella cicatriu monstruosa que deformava la cara de l’actual alcalde de la vila, Jeremies amb unes corretjades d’euga apallissant Jonàs, i d’aquella lluita entre tres homes sota la porxada que hi havia a l’altre cap del corral de Son Set, don Marc a punt de degollar Jeremies amb un xerrac, ella mateixa en camisa de dormir, encara convalescent i cridant desesperada la veritat des d’una finestra, la pallissa final que requerí l’hospitalització de Jonàs durant un mes, rebuda de mans del seu propi pare.

Fins en aquell moment, tot allò havia quedat ocult sota l’engrut dens del secret; i ell, el sergent, era el primer a tenir-ne coneixement més enllà del cercle dels protagonistes de la història. A la llum d’aquestes informacions, el sergent Llo-llo-llorenç assajava explicacions a alguns esdeveniments massa protegits pel silenci: la brutalitat de la mort de don Moisès, per exemple, que tothom atribuïa a Jonàs i als seus homes encara que ningú no hagués gosat mai aventurar-ho en veu alta, ni en el recinte íntim dels propis domicilis. Li rondava pel pensament una reflexió sobre el poder que sentiments tan primaris com la por, la cobdícia o la venjança exerceixen sobre la conducta de les persones, ja fossin considerades individualment o en forma de col·lectiu, però no pogué desenvolupar-la perquè Sara ja reprenia el fil del seu relat. Es tractava ara de l’agonia de don Marc, el pare de Jonàs, que referí sense escatimar detalls sobre els seus miserables deliris eròtics, als quals ella mateixa i la germana monja de Jonàs havien hagut d’assistir en primera fila, fins a arribar a aquelles estrambòtiques exèquies durant les quals ella va trencar aigües, el sergent ho recordava a la perfecció, i tornava a veure’s a si mateix amb el seu uniforme de gala, presentant els seus respectes a una pira grotesca on es consumien les restes d’un sofà, un cotxe de cavalls i una sobrassada, aquell estrany perfil psicològic del cacic don Marc, tan arbitrari, tan autoritari, i, al capdavall, digne de llàstima.

A partir d’aquí, Sara i Jeremies havien començat a viure dins una estranya combinació entre l’alegria pel naixement de Judith i el temor pel futur immediat. Al cap i a la fi, des de la feta de l’avortament i l’incident sota la porxada, havien pogut viure tranquils a Son Set sota la protecció de don Marc. Però, i ara? Tots sabien que Jonàs passava a ser el nou senyor de Son Set, i, tal com anava tot, també ho acabaria essent de la vila sencera. Què succeiria ara? Quines represàlies prendria contra ells? Fins on podia arribar el rancor de Jonàs?

Una setmana després del naixement de Judith reberen la resposta. Sara hagué de llegir a Jeremies la comunicació rebuda des de l’oficina local de Falange, per la qual Jonàs el citava l’endemà al matí en el seu despatx de la vila, no especificava per quin motiu. Aquell paper els inquietà profundament: per què havien d’entrevistar-se en el despatx de Falange i no allà mateix, a Son Set? Sara s’imaginava Jeremies capturat, dut al calabós, torturat i fins i tot executat, sense judicis ni explicacions de cap tipus. Al cap i a la fi la guerra encara no havia acabat, i l’aparició de cadàvers calcinats al voltant de la vila, de cossos als quals s’havia disparat per l’esquena a una distància de trenta passes i que trobaven els cercadors d’esclata-sangs en internar-se dins els pinars més pròxims, continuaven essent cosa freqüent. A Jeremies se li podia llegir la intimidació a la mirada, però s’esforçà per tranquil·litzar la seva dona tot repetint, a falta d’un argument més sòlid, que no tenia més remei que acudir a la cita.

L’endemà al matí, a l’hora assenyalada, Jeremies estava assegut en una cadira de la sala d’espera de l’oficina local de Falange, amb el seu vestit d’acudir a noces i enterraments i sostenint amb totes dues mans el capell dels diumenges damunt els genolls, fent-lo girar amb un moviment nerviós dels dits. Era mitjan setembre del mil nou-cents trenta-vuit: encara feia calor, i el ventilador ronyós, fixat amb dos perns en un cantó d’una de les parets de la sala i que batia l’aire calent amb un moviment com d’asmàtic, no aconseguia fer desaparèixer les gotes de suor del front de Jeremies. Jonàs es feia esperar, calia suposar que per donar-se el plaer de fer-lo passar una mala estona, i val a dir que ho aconseguia: Jeremies ja no sabia cap a on mirar, com no fos a la desagradable estampa d’un milicià que no es movia del costat de la porta de la sala i que semblava vigilar-lo com si es trobàs en presència d’una mena d’insecte verinós i imprevisible. A desgrat de les molt poques ganes que tenia de veure la cara del seu nou senyor, aquella cara que ell mateix havia marcat dos anys enrere amb unes corretjades de bístia, Jeremies sentí un cert alleujament quan, amb gairebé tres quarts de retard sobre l’hora convinguda, aparegué un altre milicià per informar-lo que don Jonàs estava complagut de rebre’l i que ja podia passar al seu despatx.

Jonàs rebé Jeremies parapetat en una tosca escenografia d’escriptori de fusta de nord vell i butaca folrada en pelfa, amb un desplegament de banderes i símbols franquistes i retrats del General penjats per les parets, el cos carregat amb la seva ja característica ostentació d’insígnies, corretjams i botes de pell lluent. Jonàs s’incorporà darrere l’escriptori i oferí a Jeremies la seva mà i el seu doble somriure. Sense deixar de suar, Jeremies encaixà amb ell i li acceptà la invitació a asseure’s a la cadira de les visites, pensant que, d’assegut, se li notaria menys el tremolor de les cames. Declinà, en canvi, el cigar que el nou senyor de Son Set havia tret d’una capsa que guardava dins un calaix de l’escriptori, adduint que ja no fumava, encara que en realitat només s’aturava de treure fum durant les hores de son. Jonàs respongué que com volgués, i es ficà el cigar dins la boca, l’encengué i li donà dues pipades àvides, que a Jeremies li feren venir ganes de treure la seva bossa de tabac de pota per embolicar-se un dels seus cigarrets, però aconseguí reprimir-se, mentre Jonàs mantenia un silenci que ja començava a ser massa llarg i, fins i tot, una mica còmic.

Quan finalment parlà, ho féu en un to tan solemne i circumspecte que, en unes altres circumstàncies, a Jeremies també li hauria provocat el riure. Sara recordava que, dies després, el seu marit es divertia d’allò més imitant per a ella l’engolament de Jonàs, i que tots dos es trencaven de riure quan Jeremies es posava dret, com formant a files, i, amb una veu exagerada de baríton, deixava anar bajanades tot fingint que tenia la boca migpartida. En qualsevol cas, les paraules de Jonàs comportaren una bona sorpresa per a Jeremies. Sense bellugar-se de la seva butaca, començà declarant que el suposava al corrent del fet que ell, Jonàs, era a hores d’ara l’home més poderós, més temut i més respectat d’aquelles contrades, sense oblidar que tenia plans molt ben lligats per convertir-se en poc temps en el pròxim alcalde de la vila. Jeremies dubtà un moment però després assentí amb vehemència, i aleshores Jonàs prosseguí advertint que, naturalment, no havia oblidat les diferències que havien tingut ells dos en el passat, i que havien culminat en els lamentables incidents que sens dubte Jeremies devia recordar. Quan aquest, molt seriós, sincerament acollonit, hagué tornat a assentir, Jonàs afegí que certes coses mai no podien ser oblidades (sobretot si un les du escrites a la cara, pensava Jeremies amb insolència continguda), però que en el pit dels grans homes sempre hi havia un lloc per al perdó, i que aquest era l’ensenyament més valuós que havia heretat del seu pare, que al cel estigués. Això desconcertà Jeremies, però encara se sentí més vivament confús quan Jonàs li allargà una mà amb cinc bitllets de cent pessetes, pregant-li que els acceptàs com un regal a la seva filla acabada de néixer i com un senyal de reconciliació i de bona entesa mútues. Jeremies prengué els bitllets amb un gest al·lucinat i automàtic, mentre interrogava Jonàs amb la mirada. Senzillament, respongué aquest a la callada pregunta de Jeremies, en aquests dos anys havia pres consciència d’alguns dels seus errors i volia esmenar-los en allò que estigués dins les seves mans. Sabia de l’estima que sentia el seu pare per ell i la seva esposa Sara, i en particular dels sacrificis que havia realitzat aquesta en els últims dies de don Marc, i li semblava que aquella constituïa una bona manera d’honorar-ne la memòria. Per altra banda, valorava amb gran estima la capacitat de treball de Sara i Jeremies, i preferia, com qualsevol home amb dos dits de front, comptar amb els seus serveis com a missatges que prescindir-ne per culpa d’un malentès que havia de quedar superat. De manera que ja ho sabien: sempre que el respectassin com es mereixia per la seva condició de senyor, així com pel fet d’haver-se convertit en la màxima autoritat d’aquella part de l’illa, Sara i Jeremies podien romandre a Son Set tants anys com volguessin. Ell —ho repetia— els volia allà.

Sara recordava com ella i el seu marit es prengueren la invitació de Jonàs amb la lògica prevenció que feia al cas. L’acceptaren, tanmateix, ja que, al cap i a la fi, no tenien cap altre lloc on anar. I així pogueren comprovar que Jonàs, al capdavall, complia amb la seva paraula: anaren transcorrent els mesos i les estacions a Son Set, i succeint-se les anyades, i Jonàs continuava mantenint amb ells un tracte distant i, si tant es volia, sec, però sempre cordial i fins i tot atent. Jeremies passava comptes amb ell una vegada al mes, i Jonàs sempre estava d’acord amb els resultats que se li presentaven, i sovint tenia el detall d’obsequiar-los amb una remuneració extraordinària en pagament als seus bons serveis, de manera que l’escassesa i les restriccions de la immediata postguerra no els perjudicaren amb tanta severitat com a tants d’altres pagesos que coneixien. Quan es topava amb na Sara, que anava o venia tota sola dins els dominis de la possessió, es limitava a saludar-la amb una inclinació de cap que volia ser considerada però que, venint d’en Jonàs, feia un efecte pretensiós i ridícul, però això era tot. També, tal com havia fet en ocasió del naixement de Judith, la vinguda d’Isaïes al món havia estat festejada amb un generós present de part del senyor de Son Set, que en aquelles saons, i tal com havia predit, acabava de convertir-se en el nou alcalde de la vila, circumstància que el sergent Llo-llo-llorenç recordava prou bé per com l’havia afectat en l’exercici de les seves obligacions. Sara i Jeremies, en fi, havien acabat per convèncer-se al llarg d’aquells anys de calma que, si bé era impossible que el seu tarannà hagués canviat, almenys sí que es podia dir que Jonàs, potser perquè havia vist satisfet el seu afany de poder, havia polit en gran mesura el seu procedir, i, pel que feia a ells, calia reconèixer que havia aconseguit de signar una pau tàcita i que s’endevinava duradora. Naturalment, comentava ara Sara al sergent, s’equivocaven. No era que Jonàs hagués sabut reprimir la seva tendència al mal: era, només, que havia après a sofisticar-la. Jonàs havia assimilat, sobretot, les tècniques de la dissimulació i de l’espera.

I tota espera, si és pacient, acaba tenint la seva recompensa. Així s’esdevingué també amb Jonàs, que des de la mort del seu pare havia esperat i esperat durant sis anys, i Sara i Jeremies tingueren notícia dels resultats de tanta paciència ara feia un any i mig, just quan havia nascut el seu últim fill, Gaspar. El de Gaspar havia estat un part més llarg, complicat i dolorós que els de Melquíades, Judith i Isaïes, i, tot i que es resolgué feliçment, Sara hagué d’allitar-se durant una setmana llarga després de donar a llum. Durant aquells dies van rebre les visites dels amics i familiars, que —Sara ho recordava commoguda— els duien presents i mostres d’afecte. Com que la mare de Jeremies, que encara vivia i era devota de mena, patia perquè l’infant fos batejat al més aviat possible (obeint una ancestral creença que condemnava a una eternitat en els llimbs totes aquelles criatures que, pel motiu que fos, morissin sense haver rebut el sagrament del baptisme), també van rebre la visita d’un capellà que improvisà un bateig íntim, mentre postergaven la xocolatada de celebració per al dia en què Sara estigués del tot restablerta, i és ociós remarcar que el pobre sacerdot fou despatxat per Jeremies amb l’expeditiva desafecció que acostumava a mostrar envers els clergues en general.

Al cap de cinc dies d’haver nascut el nin, quan Sara encara no havia sortit del llit, reberen una última visita: la de Jonàs. No els sorprengué que entràs a casa seva al capvespre, a hora foscant, sense anunciar-se, amb aquell caminar ampul·lós i aquell posat de cerimònia, tan seus. Però sí que va reparar Sara —i juraria que també Jeremies, però qui ho podia saber, ara que gairebé no es deien res— que venia content, estranyament content, ell que sempre anava capficat i com girat cap endins d’ell mateix, ell que sempre s’esforçava per desprendre fredor i un cert aire d’amenaça, i aquell vespre compareixia imbuït d’una mena d’alegria no tan sols inusual, sinó també extemporània, poc adient. Fos com fos, la primera part de la seva visita consistí en una repetició de la comèdia que ja havia representat quan va néixer Isaïes: els felicità calorosament —a Jeremies fins i tot li donà una abraçada i copets de mà a l’esquena—, féu quatre moixaines al recent nascut, que el contemplava badant uns ulls espantats de dins el seu bressol, tingué també algunes atencions amb els altres infants, que juguetejaven per allà, i els entregà, als pares, una bona quantitat de diners —ara ja havia pujat fins a mil pessetes per naixement— que constituïen el seu regal. Sara i Jeremies li havien de dir que allò era massa i que no calia, i ho digueren, i Jonàs els pogué respondre —com desitjava— que no fossin beneits, que els prenguessin ben tranquils i que, per part seva, eren diners dels quals es desprenia amb molt de gust.

Fins aquí tot anà com era de preveure. De sobte, però, quan ja esperaven que el visitant es donàs una mica més d’importància i marxàs de casa seva repetint que era un home molt ocupat, Jonàs prengué una cadira, s’assegué, acotà un moment el cap com concentrant-se i, mirant-los alternativament als ulls —Jeremies estava assegut a la vorera del llit, al costat de Sara—, els anuncià que havia de parlar amb ells d’una cosa molt important. Una cosa que concernia a Jeremies de manera directa, però que Sara també havia de saber. Una cosa que, si es comportaven de forma raonable, quedaria com un secret entre els tres, ja sabien ells com els apreciava. Cansat de tant de misteri i de prolegòmens, Jeremies, tallant, increpà Jonàs perquè deixàs anar el que fos. Molt bé, replicà Jonàs, i tot seguit obscurí la veu i afegí, en to de menyspreu:

—Jeremies, vull que expliquis davant de sa teva dona per què vares assassinar dos des teus companys a Sa Ràpita. I també, per què vares cometre abusos sexuals en sa persona d’una al·lota anomenada Jezabel.

Hi havia una llarga i minuciosa feina d’investigació al darrere de les paraules de Jonàs, una feina precisa i extensa al desenvolupament de la qual Jeremies havia restat perfectament aliè fins aquell moment, quan podia constatar que una cosa horrible —com un virus, com una infecció, com una plaga de molsa enverinada— havia crescut a l’interior, al voltant i al darrere de la tranquil·litat en què Sara i ell havien viscut al llarg dels últims anys, i ara aquesta porqueria insidiosa i corrosiva emergia a la superfície, se’ls plantava davant dels nassos, es feia visible i mostrava el seu rostre de cicatriu, exhibia sense més reserves la seva violència imminent, la seva absència de misericòrdia.

Poc després d’acabada la guerra, el nom de Jeremies havia quedat escrit en els fulls d’un expedient de les oficines de Governació Civil a Palma. La influent família del notari, aquell sonat amb estudis que es masturbava contemplant les penoses escenes d’erotisme que tenien lloc a la platja de Sa Ràpita, havia volgut saber, com era lògic, què havia succeït amb el seu fill, del qual no havien tingut cap més notícia d’ençà de la seva marxa al front. Quan l’ordre de recerca fou comunicada a les delegacions locals que la Falange tenia a l’illa, Jonàs reclamà a Governació —i ningú no hi tingué inconvenient— que se li assignàs en exclusiva la perquisició referent a l’expedient de Sa Ràpita. Ningú no coneixia els motius personals que impulsaven Jonàs a elevar aquella petició, ni podien sospitar quina intuïció l’empenyia a prendre’s aquell cas rutinari (les exigències d’informació per part de famílies de desapareguts s’havien multiplicat amb el final de la guerra fins a convertir-se en el pa de cada dia) com una tasca personal. Si els comandaments de la capital n’haguessin tingut notícia tampoc no li haurien impedit de fer-se’n càrrec, però Jonàs preferia mantenir en secret els seus motius i gaudir tot sol d’aquelles noves perspectives que se li obrien al davant, d’aquella insospitada, però tan desitjada, oportunitat d’obtenir una compensació per les cicatrius del passat. Es felicitava Jonàs, arrepapat dins la seva butaca de pelfa, d’haver estat tan generós amb Sara i Jeremies: en contrapartida a la seva magnanimitat, la Providència li feia avinent un punt de partida per fer el camí cap a la justa reparació que se li devia.

Naturalment, Jonàs s’ocupà en primer lloc de mantenir Sara i Jeremies completament al marge del desenvolupament de les seves diligències, i dins la ignorància de la mateixa existència d’aquell expedient. No volia el testimoni de Jeremies, ni tampoc veure’l esclafat per un tribunal militar en un consell de guerra: volia reunir material suficient per lligar amb ell un compromís, un pacte entre cavallers que obligàs el seu missatge a prestar-li un servei exemplar, una prova de fidelitat i de reconeixement de la superioritat de Jonàs. Volia una penyora, encara no sabia quina, però detalls com aquest s’anirien perfilant en el decurs de la investigació. Pel que feia a Governació, Jonàs sabia bé que no se n’havia de preocupar: un cop deixat l’assumpte dins les seves mans, i havent remarcat que l’assumia personalment, no hi pensarien més.

Descartat, doncs, Jeremies, i desaparegut el notari que havia promogut l’obertura de l’expedient, dels cinc homes destacats a la platja de Sa Ràpita durant l’estiu i la tardor del mil nou-cents trenta-sis, en quedaven tres a qui podia cercar per recaptar-ne informació. Aviat comprovà que el nom d’un d’ells, natural de la vall de Sóller i criador de perdius, figurava a la llista oficial de desapareguts facilitada pels arxius del servei de voluntariat de tropes, encara que no havia estat reclamat per cap familiar ni per ningú altre. Durant la guerra, mai no havia arribat a produir-se cap combat ni enfrontament a la zona de Sa Ràpita, i en canvi dos dels cinc homes enviats allà havien desaparegut sense deixar cap rastre aparent. Jonàs ho trobà francament interessant.

Quedava només l’opció de seguir la pista dels altres dos. Es tractava de dos traginers de l’interior de l’illa els noms dels quals apareixien en una altra llista a tenir en compte: la dels desertors. S’havia emès ordre de recerca i captura contra ells, acompanyada d’instruccions explícites de tirar a matar en cas d’identificar-los, o d’entregar-los a les autoritats militars per procedir al pertinent judici sumaríssim i posterior execució. A tots els efectes, pensà Jonàs, aquests també ja eren dos cadàvers. Tot el que havia de fer era localitzar un d’aquells morts en vida, o tots dos, i obrar el miracle evangèlic de fer-los parlar una estona. Com que era ben segur que ningú més s’ocuparia de buscar-los, decidí que ja s’hi dedicaria ell intensament.

La tasca de descobrir el parador dels dos traginers no semblava difícil, però resultà laboriosa i gairebé exasperant, perquè exigí una paciència d’anys, durant els quals Jonàs havia hagut de practicar el xantatge i altres abusos a fi d’estimular alguns coneguts que li devien favors a ajudar-lo en la seva recerca. Finalment, a Jonàs li arribaren noves d’un dels desertors: des de Mallorca, potser des de la mateixa platja de Sa Ràpita, havia aconseguit fugir fins a Menorca, i s’havia ocultat una temporada en el port de Maó, des d’on s’havia tornat a embarcar, aquest pic cap a Eivissa: s’hi havia establert, en un poblet mariner conegut pel nom de Sant Antoni, com a propietari d’una taverna.

Els veïns de Sant Antoni mai no arribaren a explicar-se què podia haver succeït perquè, un matí de juliol del mil nou-cents quaranta-tres, el peixater que proveïa diàriament amb gènere fresc la taverna del mallorquí (així anomenaven tots aquell local) descobrís el cap del seu client sota una de les taules de l’establiment, separat a una considerable distància de la resta del cos, que trobà esbutzat i allargat en terra, darrere del tasser. Amb el coll d’una botella trencada de cassalla li havien obert el ventre en canal i a continuació l’havien decapitat. El cap havia estat llençat amb força contra una paret (hi havia la taca de sang estampada damunt el referit, i el front estava obert a causa de la ferida) i després havia rodolat fins al davall de la taula. El peixater perdé la capacitat d’ingerir aliments a causa de l’impacte que li produí aquell descobriment: la debilitat el dugué a la mort a causa d’unes febres, que li provocaven deliris durant els quals repetia al·lucinat que existien àngels assassins que de vegades descendien des dels racons obscurs del paradís per descarregar la seva ira sobre una víctima humana escollida a l’atzar. En qualsevol cas, no s’havien detectat indicis de robatori ni de cap altre mòbil, i ningú a Sant Antoni havia vist ni sentit res que pogués aportar una mica d’aclariment a aquell crim salvatge.

Aquella mateixa matinada en què el peixater descobria el cadàver del taverner, Jonàs, de tornada cap a casa en una llanxa ràpida a bord de la qual l’acompanyaven els seus dos homes de confiança, aquells a qui sempre acudia quan es tractava de matar (com amb don Moisès, com amb els dos pagesos delatats per aquest i el germà de l’anterior alcalde, com amb tants d’altres), s’irritava meditant que hauria d’haver tingut un poc més de paciència abans d’ordenar la matança del desertor. Sobretot, quan encara no havia tret res de l’interrogatori ni de les tortures a què l’havia sotmès durant unes hores molt llargues, havent arribat a l’illa protegits per l’obscuritat d’una nit sense lluna, tot just quan l’home acabava de tancar el seu local. Al final l’hauria hagut de fer matar igualment, però, si hagués esperat una mica més, potser hauria acabat donant alguna pista, algun nom, potser hauria esmentat Jeremies. O potser no: estava clar que l’home era prou estúpid per pensar que tenia una oportunitat de salvar la pell si no deia res i fent com si no sabés de què li parlaven.

Transcorregueren dos anys més fins que, només dos mesos abans del naixement de Gaspar, Jonàs descobrí on s’havia ficat l’altre traginer. D’alguna manera havia aconseguit arribar a Barcelona i s’hi havia establert, treballant com a descarregador de fusta als molls de la ciutat. Durant aquell interval de temps, Jonàs ja havia après que la violència no sempre era la millor manera d’aconseguir allò que un volia d’un altre home: sovint era molt més efectiu manipular-ne els desitjos, girant-los contra ell, o bé servir-se de les seves pors, subratllant-ne la importància i donant-li a entendre que ja havien transcendit l’àmbit dels seus malsons més íntims per convertir-se en espases de Dàmocles que penjaven inestables damunt el seu cap. Si es donava el cas que es pogués combinar una mica de cada cosa, els resultats que se n’obtenien eren, indefectiblement, òptims.

Així doncs, Jonàs, després d’una travessia llarga i antipàtica que li havia suposat una nit sencera a les butaques d’un vaixell que oferia la sol·lícita companyia dels escarabats i una entretinguda exhibició de totes les possibles formes d’erupció de l’òxid en els metalls, acudí tot sol i a ple dia als molls de Barcelona. Aquests, després de la guerra, s’apareixien com un caos decadent, impregnat per una sentor composta de la mescla de brea, quitrà i salmorra, i que, per una desagradable paradoxa, semblaven tancar la ciutat d’esquena al mar en lloc d’acomplir les funcions de porta al món que en principi cal esperar d’un port. Jonàs així mateix hi va reparar, en aquella atmosfera funesta de la zona portuària, perquè resultava massa agressiva i palesa, però les consideracions urbanístiques i les reflexions entorn de les conseqüències d’una guerra eren aspectes que tant se li’n fotien, al costat del motiu exacte i concret que l’havia dut fins allà. De manera que s’adreçà directe a un grup de descarregadors i els preguntà pel mallorquí. Li semblà una casualitat excel·lent que li responguessin que li tocava torn de descans i que el trobaria esmorzant a la cantina.

No calgué que Jonàs presentàs la seva identificació: quan el traginer el veié entrar a la cantina, preguntant per ell en veu alta, amb aquell rostre xapat i aquell uniforme de cap de milícies feixistes, el mos d’arengada a la brasa i el glop d’aiguardent que estava empassant se li entravessaren a la gola i l’obligaren a tossir amb un cert escàndol. El traginer se sentí més alleujat quan, asseguts a part en una taula d’un racó del local, i amb veu pausada i amable, Jonàs li explicà que se li presentaven dues opcions: negar-se a donar-li les respostes que necessitava i trobar-se cara a cara amb un tribunal militar que l’acusaria de traïció a la pàtria en temps de guerra, o bé esforçar-se per ser raonable i obtenir com a premi l’aixecament de l’ordre de recerca i captura que pesava damunt el seu nom, i fins i tot, amb una mica de sort, baratar-la per una carta de veterà de guerra que li comportaria privilegis com ara el dret a assistència mèdica gratuïta o una petita pensió vitalícia.

El traginer no s’ho hagué de pensar ni un minut per mostrar-se enormement raonable. La diplomàcia interrogatòria de Jonàs, perfeccionada al llarg dels darrers dos anys, extragué de llavis d’aquell terròs unes quantes confessions ben interessants, com per exemple que ell havia estat el responsable de la mort del criador de perdius, l’imbècil que li deien, esclafant-li el crani amb un roc després que al notari li rebentàs a la cara el fusell amb el qual es disposava a matar-lo. Si excavaven la terra del pinar de la platja de Sa Ràpita, a unes cent passes en línia recta des del niu de metralladores, trobarien el que pogués quedar dels dos cadàvers. Tampoc no s’estalvià detalls a propòsit de la sòrdida història de la puteta de Sa Ràpita, aquella captaire entabanada i pudent que els amenitzà l’estada en el front al difunt criador de perdius, a l’altre traginer i a ell mateix. Explicà tot això i, a la pregunta decisiva de Jonàs, replicà que no tenia cap inconvenient, no en mancaria d’altra, a testificar que l’assassí del notari i del criador de perdius havia estat Jeremies (Jeremies, recordava el traginer, aquell pagès absent, poc xerrador, que es passava les nits de guàrdia contemplant la volta del cel i duent-se un mocador al nas, sempre li va semblar que era marieta) en un arravatament de fúria, la mateixa fúria que l’havia menat a forçar una indigent que presentava signes clars de deficiència mental. No, cap inconvenient a testificar el que calgués, no en mancaria d’altra. Una carta de veterà de guerra, havia dit?

Jonàs donà per tancat l’expedient de la platja de Sa Ràpita quan tingué el testimoni per escrit i signat del traginer (que obtingué una carta de veterà impresa en el plom que li lliurà un escamot d’afusellament, per crims de lesa pàtria), i quan hagué exhumat, amb les seves pròpies mans, les restes dels dos desapareguts. Per rematar-ho, aconseguí de localitzar la captaire dins la seva barraca de roter, i Jonàs confirmà la seva opinió sobre els dos traginers i el caçador de perdius (una colla de bèsties salvatges) en intentar imaginar-se com a algú podia tan sols passar-li pel cap la possibilitat de tenir relacions sexuals amb aquell munt de carn farcit de crostes i pústules que obligaven a pinçar-se el nas i feien venir arcades. Aclarí que es deia Jezabel, i al cap d’uns quants dies uns pescadors trobaren el seu cos inflat flotant dins les aigües del mar, on es devia haver ofegat, conclogueren, en intentar rentar-se una mica, per primera vegada qui sabia des de quan, pobra dona.

Naturalment, aquell vespre de la seva visita Jonàs ometé tots els detalls escabrosos o comprometedors i es limità a exposar a Sara i Jeremies una mena d’acusació formal. També els presentà dues opcions: deixar orfes els seus fills (els crims de guerra de Jeremies comportaven el mateix càstig que l’acusació d’encobriment amb què s’hauria d’enfrontar Sara) o mirar de ser raonables i obeir les ordres que ell els dictaria pròximament a canvi que tot plegat quedàs com un secret entre els tres. Per descomptat, qualsevol intent de fugida l’obligaria a entregar a Governació Civil l’expedient que ell guardava zelosament perquè ningú no els pogués fer mal, i aleshores farien molt poc camí abans que qualsevol parella de la Guàrdia Civil no els ajusticiàs en un revolt perdut d’una carretera secundària. Per altra banda, no calia dir-ho, algú tenia instruccions precises d’entregar l’expedient en el supòsit que Jonàs morís o patís qualsevol altra desgràcia. L’opció era seva; ara, ell, els havia de deixar. I que estiguessin atents, perquè aviat els explicaria què volia d’ells i a què s’havien d’atenir d’ara endavant.

Quan Jonàs hagué sortit de l’habitació, Sara i Jeremies restaren una llarga estona en silenci, immòbils, ella mirant el perfil que ell li oferia, sense moure’s de la vorera del llit, concentrant la mirada ara en la calç de les parets, ara en les palmes de les pròpies mans, com si esperàs trobar-hi alguna cosa molt valuosa, qui sap si un desllorigador per a aquella situació. Els ulls de Sara mostraven un esguard molt més dur, que es clavava en la figura del seu marit com ho hagués pogut fer en la d’un complet desconegut que de sobte hagués entrat a casa seva i s’hagués assegut al seu costat, damunt el llit. Jeremies no mirava la seva dona, però notava la devastada ansietat dels seus ulls, talment com dins l’escorxador els animals a mig sacrificar devien notar l’acer del ganxo clavant-se’ls entre les cervicals. Estigueren així molta estona, recordava Sara per al sergent Llo-llo-llorenç, devien ser minuts però a ella li va semblar que s’escolava una nit sencera, esperant que aquell tossut amb qui havia tingut quatre fills i un avortament es dignàs a deixar de mirar-se les mans i la calç de la paret del davant, es giràs i li explicàs, d’una vegada, alguna cosa del que va viure durant els seus tres mesos de soldat en el front, alguna cosa que netejàs sense objecció possible tota la brutícia que Jonàs acabava d’escampar dins la seva habitació, damunt els llençols i la vànova del que havia estat el seu tàlem i era el llit conjugal on cada nit dormien plegats, aquell munt de deixalles pútrides que havien anat a caure dins la seva pròpia camisa de dormir, infectant les seves ferides de partera, alguna cosa, sí, que li permetés reconstruir la part de la confiança en ell que se li acabava d’esfondrar i que ella ara, més que cap altra cosa en el món, necessitava restablir al més aviat possible. Però en lloc d’això, Jeremies, sense aixecar els ulls de les seves pròpies mans, sense arribar a mirar-la, va entreobrir la boca i va murmurar

—Mai no t’he mentit.

i va sortir de l’habitació donant-li l’esquena, les cames tremoloses, abatut, vençut qui sap si per primer cop en la seva vida. Sara hauria volgut cridar, insultar-lo, trobar una forma d’immutar-lo i atreure la seva atenció, però la veu li havia descomparegut, se li havia amagat, no podia saber a quin racó de la seva ment o del seu cos. Que mai no li havia mentit, deia. Després del que acabaven d’escoltar, era això tot el que Jeremies tenia a dir? I què significava? Volia dir que era Jonàs el qui mentia? Això era el que ella desitjava creure, però, per què mai no li havia volgut parlar d’aquells tres mesos a la platja de Sa Ràpita? No mentir era per a Jeremies el mateix que callar? En aquest cas, li hauria agradat molt fer-li observar que, a parer d’ella, guardar silenci constituïa sovint la més feridora de les mentides. Però havia perdut la veu, i era ben clar que Jeremies no diria cap més paraula sobre l’assumpte, més enllà d’aquell «mai no t’he mentit» que no sabia com interpretar.

L’endemà la veu havia tornat a les cordes vocals de Sara, però el silenci de Jeremies persistia, i es mantingué durant les tres setmanes següents, durant les quals amb prou feines es digueren cap paraula com no fos per tenir cura d’alguna cosa referent als infants o a les feines quotidianes, i gairebé ni es miraren. Sara s’indignava més a cada moment amb el capteniment del seu marit, que li resultava incomprensible. Què el feia callar d’aquella manera? La indignació causada per les mentides i el xantatge de Jonàs? O la negror d’alguna barbaritat comesa durant la guerra? Si Jeremies era culpable de cap crim, seria la llista d’aquests tan extensa com la que presentava Jonàs? O potser li atribuïa coses que no havia fet? Sara, sobretot ella, tampoc no havia oblidat res del passat, i no perdia de vista que es trobaven en el moment de la venjança de Jonàs, el qual, amb la paciència de l’aranya, havia aconseguit arribar fins allà on volia: tenir-los indefensos i a la seva mercè, i rabejar-s’hi. Però si Jeremies no li feia més costat, si no s’ajudaven l’un a l’altra, la seva indefensió es multiplicava. Per altra banda, si alguna o totes de les acusacions que Jonàs feia a Jeremies resultassin certes, com reaccionaria ella? Podria tornar a mirar el seu marit amb els mateixos ulls? Podria encara estimar-lo? Seria capaç de respectar-lo? No n’estava segura, i imaginava que aquest era també el motiu del silenci de Jeremies. «Mai no t’he mentit»: ho havia dit en un murmuri que havia sonat fúnebre, però que també havia brillat amb una punta de dolçor, com si amb aquell laconisme intentàs donar-li a entendre alguna cosa més. Com si amb allò volgués dir, més enllà de la seva parquedat, que l’estimava. Com si volgués significar que mai no havia fet res de què ella hagués d’avergonyir-se, i que senzillament li demanava la seva confiança mentre cercava una manera de sortir del parany en què havien caigut. Però com podia confiar en ell si no li donava més punts de referència, si no rebatia una a una les acusacions de Jonàs, ni que fos només per restablir la tranquil·litat de la seva dona? I en què consistirien les ordres que havien d’esperar de Jonàs, quin seria el preu del seu xantatge?

Sara no obtingué resposta a la primera pregunta fins al cap de molt de temps, tant que, encara en aquell moment, quan es confessava amb el sergent, no en coneixia cap indici. La segona, en canvi, li fou contestada aquella mateixa nit. Havien passat exactament tres setmanes des de la darrera visita de Jonàs, era molt tard i ella i Jeremies intentaven dormir, cadascun al seu costat del llit. De cop i volta, Sara obrí els ulls, atreta pel grinyol de la porta del seu dormitori. Xisclà de pànic en veure figures bellugant-se en el llindar. De dins la negror, li contestà la veu de Jonàs:

—No cridis, Sara. Vénc només per exigir-vos que acompliu sa part que vos toca.

Jonàs anava acompanyat dels seus dos homes de confiança, els de les feines brutes. Eren silenciosos i molt forts: quan Jeremies s’aixecà del llit d’una revolada, disposat a avortar aquella inadmissible intromissió a bufetades, decidit a tornar a apallissar Jonàs i assegurar-se aquest pic d’esborrar-lo d’aquest món, un d’ells, amb un sol cop de puny, el féu caure a terra mig desmaiat, i tot seguit l’emmordassà i el lligà de peus i mans. L’altre, mentrestant, havia fet callar Sara d’una bufetada, li havia lligat els canells a la capçalera del llit amb un mocador i li havia arrencat d’una estirada la camisa de dormir, deixant-la completament nua. Jonàs, mentrestant, havia encès el quinqué de petroli que hi havia damunt la tauleta de nit de na Sara. Amb la cara deformada per la cicatriu i per la llum tremolosa del quinqué, Sara el veié somriure mentre mirava els ulls del seu home i li deia

—Jeremies, jo vull un fill. I si no hi tens res a dir, he pensat que es ventre de sa teva dona és es lloc idoni per fer-lo. A partir d’aquesta nit ella serà sa meva puta, fins que es converteixi en sa mare des meu fill. Estareu d’acord que és una alternativa millor que morir afusellats, no és ver?

Sara no podria oblidar mai les llàgrimes vessant-se dels ulls de Jeremies mentre contemplava, del terra estant i subjectat de mans i peus, com Jonàs violava la seva dona un cop i un altre, durant una nit sencera. Sara cridava i cridava: més enllà de la seva veu, al marge i per damunt de l’abjecció, Sara cridava i cridava. Adesiara intentava defensar-se escopint a la cara de Jonàs, o mossegant-li els braços, el pit o els muscles, però això només semblava tenir l’efecte d’excitar-lo més, de divertir-lo més, d’ajudar-lo a gaudir més i més. La porta del dormitori havia estat tancada en pany i clau, per impedir la molèstia de la presència dels infants, que podien acostar-se atrets pels crits de la seva mare demanant auxili. Tanmateix Sara acabà per rendir-se, exhausta, mentre sentia com Jonàs grapejava el seu cos, mentre notava els cops sords de les envestides del seu membre, mentre s’esgarrifava amb el recorregut de les baves untuoses amb què li embrutava els pits, el ventre, les cuixes. Era, recordava, com si l’haguessin embolicada de cap a peus en un suro, i la sensibilitat de la seva pell s’hagués reduït a una percepció remota, seca i indiferent de l’agressió que patia, i això l’ajudava a fer-se la il·lusió que allò no era real, que feia part d’algun malson, d’algun pensament pecaminós pel qual hauria de demanar perdó en el confessionari, resa tres parenostres i cinc avemaries, beneïda sou vós entre totes les dones, filla meva. Aquella insensibilitat també l’empenyia a admetre que no li quedava més remei que resignar-se, a comprendre que era inútil qualsevol intent de resistència, a mantenir-se ferma en l’actitud dels xots, els quals, tot i veient-se estesos damunt la banqueta del sacrifici, callen i adrecen amb ulls benignes una última mirada al petit redol de món que coneixen. Sara aconseguia, amb aquests pensaments, aïllar-se del suplici per alguns instants, fins que girava el cap i tornava a veure Jeremies, impotent per aixecar-se del terra perquè un genoll li oprimia l’esquena i unes mans preparades per matar-lo li oprimien el coll, i veia les llàgrimes que li queien dels ulls envermellits i li inundaven les galtes, li mullaven la mordassa que li impedia de proferir el crit que, frenètic, intentava articular des de feia una eternitat. I aleshores Sara retornava a la realitat d’aquella hora terrible, i reprenia els seus esforços per agredir Jonàs, per treure-se’l de sobre, com si li hagués caigut al damunt una bèstia repugnant i letal, i havia d’escoltar un altre cop les seves rialles, aquelles rialles que ressonaven com una sentència exagerada, massa cruel, mentre continuava penetrant-la, insaciable, una vegada i una altra, una vegada i una altra.

I així s’estigueren tota la nit, fins que Jonàs es considerà assaciat i, amb expressió satisfeta, es vestí i marxà, seguit dels seus subordinats, sense dir una sola paraula. Abans de sortir, un dels homes afluixà el nus que lligava els canells de Sara al llit, i aleshores les mans també començaren a fer-li mal, molt de mal, i passà una llarga estona fins que es veié capaç d’aixecar-se i deslligar Jeremies, que havia deixat de plorar i que, una vegada lliure de la mordassa, callava més que mai. Callava Jeremies d’una manera abismal, d’una manera que li accentuava l’expressió mortuòria que se li havia quedat escrita en el rostre, en els braços, pertot arreu del seu cos.

I encara avui continuava callant, afegia Sara mentre el sergent Llo-llo-llorenç, que havia emmudit i semblava incapaç de tornar a badar boca, feia un esforç terrible per encabir aquella història dins el seu enteniment. Havia passat gairebé un any i mig des d’aleshores, i les incursions de Jonàs dins el cos de na Sara s’havien continuat produint amb una freqüència horrorosa, que no duia signes de minvar. En alguna ocasió havien arribat a ser tres o quatre sessions en un mateix dia, murmurava, mentre es dominava per no tornar a plorar com ho havia fet poc més d’una hora abans. Jonàs la prenia en qualsevol moment, de nit o a la llum del dia, i també a qualsevol lloc: a dins de l’habitació conjugal que profanava ja per costum, per inèrcia, o dins els sestadors de les ovelles, o dins la païssa, o sota la porxada. Més d’un cop, Sara havia demanat en les seves pregàries (perquè sostenia que la fe, la seva fe rudimentària i supersticiosa, li havia servit de fusta a la qual aferrar-se i surar enmig d’aquell naufragi) quedar prenyada de Jonàs, esperant que tal volta així la deixaria en pau. També havia demanat la mort: amb fervor havia arribat a demanar que la misericòrdia divina els concedís, a ella i al seu marit, la gràcia de morir junts per poder retrobar-se i recomençar junts, a l’altre costat de l’existència, una vida millor. Després s’adonava que les seves pregàries eren fútils, perquè, encara que embarassada o fins i tot morta, no podia assegurar que la imaginació de Jonàs no el dugués a continuar abusant d’ella, cercant noves formes de plaer. Perquè Jonàs no tan sols buscava un ventre de dona per implantar-hi la seva sement; en realitat (i Sara se n’adonà des de la primera nit), Jonàs la forçava a fi de satisfer, per davant de tot, el seu plaer. Un plaer fosc i aberrant, que havia hagut de restar reprimit durant molts anys, i que ara es manifestava exuberant, ubèrrim, amb tota la seva potència i amb tota la seva capacitat per a la fantasia més insòlita, almenys per a una dona com Sara. Fins en aquest últim any i mig ella no havia ni pensat, per exemple, en l’afaitat del pèl púbic, els consoladors, la penetració anal, la fel·lació a punta de pistola o la presència de dos homes —els assassins de Jonàs— masturbant-se mentre Jonàs la feia seva de la manera que aquell dia li vingués de gust, per descarregar després els seus raigs de semen damunt ella, refregant els seus membres, per netejar-los, a la pell de la seva esquena, de les seves natges, de les seves cames, o bé entre els seus pits. I allò que més la torturava, allò que li feia pensar que la duria a cremar dins les flames de l’infern el dia en què morís, separada ja per sempre més de Jeremies, eren els moments en què havia hagut d’admetre que sentia alguna mena morbosa de plaer, un torbament retorçut i estrany, un confort obscur i càlid i fins llavors inconegut dins aquella nova vida de dominació i sotmetiment, que s’anava convertint en costum gràcies a la inèrcia dels dies. Era com si alguna cosa li rebentàs dolçament per dintre, com si al fons de les seves entranyes es produís una implosió que li inundàs el cos i l’ànima amb alguna cosa líquida, ardent i agredolça. Aquest sentiment ambigu i tèrbol es mesclava amb una forma de ràbia, gairebé hauria parlat d’abscessos momentanis d’odi, envers el seu marit, que semblava haver perdut tota la força i el coratge que la gent li atribuïa i que no havia sabut fer més que enfonsar-se horriblement, calladament, aliè a tot, procurant estar la menor quantitat de temps possible a casa perquè Jonàs no l’obligàs a fer de testimoni dels seus abusos mentre li recordava que el tenia agafat pels pebrots, i per això Jeremies s’absentava, fugia, corria a emborratxar-se com un covard i no parlava amb ella com no fos per barallar-s’hi o per amenaçar amb el suïcidi. Es veia, comentava Sara, que a ell també li passava del cap la idea de la mort com una sortida possible d’aquell infern en vida, que era, a desgrat de tot —de la ràbia, de la confusió, de l’abandonament— allò que ella també sentia la major part del temps, com avui, quan el sergent havia arribat i l’havia descobert desconsolada dins la cuina, esperant que en qualsevol moment aparegués Jonàs i la fes posar de quatre grapes per començar una altra de les seves sessions de jocs. I ara no podia estar segura que hagués fet bé de parlar i fer-lo partícip a ell, el sergent Llo-llo-llorenç, de tot aquell malson, però sentia —i ara tornava a plorar, si bé amb un plor més compassat— que xerrar li havia fet bé, i que li donava forces per resistir una mica més, encara una mica més, perquè havia callat massa i de vegades el silenci feia més mal que la profanació del propi cos.

El sergent féu una ganyota estranya, que Sara no sabé com entendre, ofegà un sospir breu i dirigí els ulls a la finestra de la cuina. Sara li seguí la mirada i veié que ara ja plovia, aquells núvols baixos i negres que una estona enrere penjaven amenaçants del cel es desfeien ara en cortines massisses d’aigua que castigaven els fassers, els albons, la sequedat dels camins, les eixutes pedres de la pleta i els maons severs de les cases dels senyors de Son Set, on residia Jonàs. Tot sucumbia a la força inapel·lable de l’aigua, mentre els llamps, com intermitències màgiques sorgides potser dels racons més ocults del cel, o potser del fons del mar, regalaven esclats fugaços de llum, acompanyats d’una remor llunyana de trons, una remor contínua, com la d’un exèrcit de tractors aproximant-se cap a Son Set per arrasar-ho tot i fer una taula rasa des d’on edificar un lloc més digne per a homes més dignes. Sara s’adonava que el sergent es trobava sumit en una espècie de cavil·lació. Després s’aixecà de la cadira, abraçà el cap de Sara, que continuava asseguda, li acaronà els cabells i de bell nou, i sense quequejar gens ni mica, repetí les paraules que digué aquella nit en què Jeremies el visità en el quarter per demanar-li que l’ajudàs a no haver d’anar a la guerra:

—És necessari que hi facem qualque cosa.

I girà l’esquena i sortí de la casa, recte dins el seu uniforme de la Guàrdia Civil, aferrant amb el puny el seu corn de saig, el pas decidit, avançant per trobar-se cara a cara amb la pluja.

Cinquanta-dos anys més tard, Sara es remogué dins el seu balancí de la casa de Llucmajor, commoguda per una estranya convulsió nerviosa, i arrencà a plorar: sense llàgrimes de tot d’una, només amb uns sanglots ràpids i espessos com els d’una nina petita que s’enrabia perquè se li ha trencat una jugueta, però pocs segons després amb un plor callat i abundant que sobrevingué als seus ulls fondos i marrons, ulls llacrimosos d’anciana, com la pluja sobrevé i es precipita dins un estany d’aigües fosques, habitades per peixos de colors amagant-se invisibles entre els líquens del fons.

Del corral estant, a través de la vidriera, per un instant Melquíades veié el seu germà Job assegut en el balancí de la seva mare. Estava patint una d’aquelles crisis que adesiara l’assaltaven, i aprofitava el vaivé del balancí per gronxar el cos endavant i endarrere, mentre balancejava el cap en un moviment sense sentit i es cobria el rostre amb les mans, com si així els altres no poguessin veure que plorava. Melquíades hagué de parpellejar per convèncer-se que no es tractava de Job, això era impossible, sinó de la seva mare, i aleshores travessà el llindar de la vidriera del corral i entrà dins la sala, i digué la paraula «mumare» com una pregunta, amb una entonació que tenia una mica de reny, i també d’ensurt i de tendresa, una entonació com la que es fa servir amb els animals, els infants i els folls quan se’ls parla amb el degut respecte. I s’agenollà davant d’ella i l’agafà amb fermesa per les espatlles, i li féu retirar les mans de la cara, i li torcà les llàgrimes amb un tovalló de paper, i després, amb una veu estrangulada, tornà a murmurar «mumare» i l’abraçà obrint molt els braços a fi d’estrènyer-la per l’esquena i aferrar-la fort contra el seu pit, on la mare reprengué el plor, que ja no era el plor d’una criatura, sinó el d’una dona orgullosa, elegant, vella i vençuda.

L’esclat de les llàgrimes de Sara havia estat prou discret per no atreure l’atenció de la resta de fills, gendres i nores, que continuaven arremolinats entorn de la taula, jugant a cartes. Però la irrupció de Melquíades des del corral sí que els havia tret de la seva distracció, i ara tots fixaven la mirada en l’estampa de Sara plorant abraçada pel seu fill, i contemplaven l’escena amb una lenta barreja de sorpresa, d’estupefacció i de llàstima. Algú d’entre ells féu la intenció d’aixecar-se de la taula per acostar-s’hi, sense saber molt bé què fer, però Isaïes, sense apartar la vista de la seva mare, aixecà una mà en un gest de retenció, significant que ningú es mogués de la taula i restassin tots en silenci, permetent que la situació continuàs el seu curs.

Molt me tem que aquest serà es darrer dinar amb sos vells, i ara Melquíades, que no havia vessat ni una llàgrima des del dia que enterraren el seu germà, enguany pel desembre faria vint-i-tres anys, estava plorant també, amb el rostre de la seva mare enganxat al pit, com si intentàs entrar-hi per quedar-s’hi a viure, com si el pit de Melquíades fos un bon lloc perquè Sara hi esperàs la mort després d’aquell últim dinar. La llum de l’horabaixa s’estenia damunt ells i per tota la sala definint contorns de gasa, i Sara i Melquíades ploraven abraçats mentre els altres els miraven immòbils des de la taula, en un silenci gràvid, com de retaule. I mentrestant, Sara es maleïa per haver convocat el record d’aquella conversa amb el sergent: de dins el desordre de la seva memòria, per què havia hagut de revisitar aquell record i no qualsevol altre? I per què havia acudit a ella amb aquella nitidesa esguerradora, amb aquell luxe espantós de detalls? Per què havia hagut de ser tan feble per explicar al sergent la seva misèria? Per què la seva debilitat de dona condemnada l’havia dut a hipotecar d’aquella forma el futur del seu fill Job, que llavors encara ni tan sols havia nascut? De tant en tant, Sara es fixava en el dibuix que feia el jersei sobre el pit de Melquíades, i després, de cua d’ull, llambregava els seus fills i filles, una porció de la sala, les taques a la seva pell, un detall de Jeremies a l’altra banda de la taula camilla, el pot de vidre mig buit d’avellanes, aquell silenci emmantellant-ho tot, i pensava en un paisatge, pals de telèfon a banda i banda d’una carretera estreta i llarga confluint a l’horitzó, no, es deia que no havia de pensar això, que a més de vella es tornava injusta i rabiüda, i finalment s’adonava que ni ella ni el seu fill no eren capaços d’aturar-se de plorar, i en constatar això s’abocava encara amb més intensitat en les llàgrimes que li revenien.

Mentrestant, Jeremies havia sortit del seu ensopiment i també feia d’espectador a l’abraçada de la seva dona i el seu fill en un silenci que significava respecte i cansament. Era la primera vegada que els seus fills veien Sara plorar d’aquella manera, i era obvi que els havia impressionat, i que Melquíades s’havia espantat i commogut com li havia succeït a ell mateix en d’altres ocasions. Ell era l’únic que sabia perfectament per què de sobte la seva dona es posava a plorar amb aquella força, quin record i quins pensaments feien comparèixer aquella compulsió de llàgrimes. Jeremies havia d’admetre el seu fracàs en els molts intents de treure del cor de Sara els remordiments per la dissort de Job. Al cap i a la fi, tot havia anat d’una manera tan desgraciada que resultava molt difícil no voler culpar algú per allò: en Jonàs, el pobre sergent Llo-llo-llorenç, Déu, el destí, o ells mateixos. Mentre Sara i Melquíades expiaven les seves pors plorant junts per primera i última vegada, Jeremies cedia al cabal dels seus propis records i s’abstenia de cercar, dins aquell silenci estàtic de color de mel, cap amagatall que li permetés esquivar els cops de puny de la memòria.