D’un temps cap aquí, massa dies havien començat de la mateixa manera.

—Sara?

Massa dies que començaven al voltant de les set del matí, quan Jeremies obria els ulls, urgit per la necessitat d’orinar, i es veia obligat a aixecar-se del llit i intentar encaminar-se cap al lavabo.

—Sara?

D’ençà que Jeremies i la seva dona Sara dormien en habitacions separades les coses s’havien complicat. Sobretot en els dies que començaven com el d’avui, massa freqüents d’un temps cap aquí, quan Jeremies, urgit per la necessitat d’orinar, es veia obligat a aixecar-se del llit i fer un esforç i intentar encaminar-se cap al lavabo, però no aconseguia arribar-hi.

—Sara?

Les coses es compliquen quan tens noranta anys. Quan tens noranta anys, és fàcil no aconseguir evitar que les teves cames flaquegin, o que els teus peus ensopeguin, o que el teu equilibri et traeixi, o que els teus ulls es distreguin, i que aleshores caiguis a terra, i ni fent el major dels esforços trobis la forma de reincorporar-te, i que tot d’una notis que estàs mullant els calçotets, que estàs mullant el pijama i el teu ventre i les teves cuixes, que estàs mullant el paviment de gres i que hi estàs deixant un petit i pudent bassiotet d’orina que no has pogut retenir perquè en aquell instant estaves massa ocupat avaluant els possibles danys causats per la caiguda. I és fàcil que repeteixis una vegada i una altra l’intent d’aixecar-te del terra, fent el major dels esforços, fins a quedar exhaust, fins a quedar irremissiblement allargat, desvalgut, besant les rajoles de gres blanc amb motetes grisoses, tan fredes, tan inhòspites per culpa de la teva pròpia orina, i que comencis a dir en veu alta un nom, l’únic nom possible

—Sara?

però que ho facis sense gaire esperança, sense massa convicció, sabent que la teva veu, que té la ronquera de la caiguda i de les set del matí, que té la ronquera de la manca de tabac, és una volva, un grum de polsim o de poll d’ametller que sorgeix de la teva boca seca per dissoldre’s de seguida dins l’aire massa fred de la casa, l’aire que queda estancat dins el passadís que va de les habitacions al lavabo després d’una nit sedimentant-s’hi, l’aire hostil i aficadís d’una primavera tímida que embolcalla el polsim, el poll somort de la teva veu i se l’emporta amunt, escales amunt, fins al pis de dalt, on definitivament es desfà i mor sense que ningú pugui sentir-la, sense que la teva dona, que dorm encara dins la seva habitació, pugui sentir-la perquè ja és vella també, na Sara és molt vella i amb prou feines hi sent i a més dorm amb un son feixuc en una habitació que ja no és la vostra, sinó la seva, només la seva, i això t’obliga a romandre allargat a terra durant un parell d’hores aspirant els efluvis que emanen del bassiotet de la teva orina damunt el paviment de gres tan fred, blanc amb motetes grisoses, exhaust, sense fer cap més esforç perquè ja saps que és inútil, intentant treure importància a la situació, a pesar que es repeteix amb una freqüència excessiva d’un temps cap aquí, tres vegades en l’últim mes com a mínim, però es tracta d’acceptar les coses tal com vénen, al cap i a la fi tens noranta anys i què esperes, ets vell, i per això ja saps que val més esperar i no fer cap més esforç, desvalgut en terra, no fer cap més esforç que el d’obrir de tant en tant la boca i repetir un nom, amb una veu que ja no saps si és ronca i potent o un refilet inaudible i fred com l’aire del matí, però això també tant és, la qüestió és obrir la boca de tant en tant i repetir mecànicament el seu nom

—Sara?

—Digues.

—Vine, i m’ajudaràs a aparellar es carro.

És a trenc d’alba i Jeremies és un home de vint-i-cinc anys; Sara, una dona de dinou. És a trenc d’alba i l’aire és aire de febrer, i es presenta amb una fredor neta que conté insinuacions de la llum més àmplia del migdia i, potser, una vaga amenaça de tempesta. És a trenc d’alba d’un dimecres de l’hivern del mil nou-cents trenta-dos, i és una alba humida, plena d’aquella humitat mallorquina que converteix la calor de l’estiu en una segona pell roent i llenegadissa, i el fred de l’hivern en un mal esperit, un súcube que s’apodera dels cossos i els penetra fins a impregnar-ne l’ossamenta, i en redueix l’esplendor a la modèstia d’una galeria de figures que caminen encongides. I la humitat i el fred de l’alba viatgen dins la invisibilitat de l’aire i dins la llum prístina del cel, que de mica en mica es quirata com la fulgor d’un diamant que supuràs lletrada.

Sara i Jeremies són casats de fa poc i viuen llogats com a missatges a la possessió de Son Set: figueres, ametllers, garrovers, alzines, una cacera i pastura al bell mig d’enlloc entre Artà, Santa Margalida i Son Serra de Marina, cap al nord-oest de l’illa. Aquest matí, encara amb fosca, han berenat sopes escaldades amb un ou, un tassó de vi i un plat de brossat empolsegat amb sucre. Ara carreguen el carro perquè Jeremies vagi ben preparat a la vila: avui és dia de mercat, i un de cada quatre dies de mercat és dia de suborns. Un xot, mamó encara, fet a trossos i adobat, per a don Moisès, el rector; farcells de vetes de tabac, lligats amb paper d’estrassa i fil de pita, per a don Tobies, el jutge de pau; una sobrassada culana, de les darreres matances, ben grossa i molsuda, per al sergent Llo-llo-llorenç, cap del quarter de la Guàrdia Civil. Cadascun d’aquests tres ostentava prou autoritat per justificar el seu obsequi: l’aristocràcia moral i espiritual de don Moisès quedava fora de tota qüestió, igual que la conveniència d’obtenir d’ell una butlla o llicència per poder consumir una mica de carn durant la quaresma; els bons oficis del jutge de pau resultaven imprescindibles per exculpar Jeremies de les seves rapinyes ocasionals —ara un colom o una llebre, un altre dia un parell d’indiots o de gallines faraones— dins el terme de Son Antelm, la possessió veïna; i era necessari sumar a la del jutge de pau la intercessió del cap de la Guàrdia Civil per deixar Jeremies net de tota culpa quan les seves infraccions arribaven fins a la pesca amb dinamita o les nits d’estraperlo. (La pesca amb dinamita era un plaer especialment intens: els cartutxos, o barrubins, s’adquirien a l’adrogueria de la vila, que era un establiment amb un rètol, Vda. de Artà Burguera. Drogas, estampat en caràcters que volien ser modernistes, i una porta com la d’una farmàcia, campaneta espatllada inclosa, on es despatxava de tot, des de sabons i lleixius fins a escopetes de caça, que tenien la negror lluent dels olis amb què se les untava i de la mort latent. I als barrubins se’ls aplicava una metxa feta de cordill o també de cànem, i Jeremies en preparava vuit o deu o una dotzena i els ficava dins un sarró i se n’anava a vorera de mar, en un indret conegut com a Cala Tórtora, i després de contemplar la violència de les ones contra el rocam durant una llarga estona, en un mutisme immòbil, se’n recordava d’extreure un cartutxo de dins el sarró i de calar foc a la metxa amb el seu encenedor d’esca, i es quedava un moment contemplant la cremació petarrellejadora del cordill o del cànem, fins que amb un moviment brusc del braç i del canell llençava l’explosiu dins l’aigua i aconseguia aquell efecte fascinant de l’esclat: una porció d’aquella infinitud líquida s’aixecava en forma de bromera sobtada, com un vòmit del mar, com un furóncol de l’univers esclatant, i durant una estona que no coneixia mesura l’explosió anava expandint-se fins que li arribava el moment de retreure’s, i ho feia deixant un rastre abundant de gotes que restaven suspeses en l’aire i que anaven caient cada vegada més lentes, fins que no en quedava cap i l’única conseqüència visible de la detonació era un gran cercle dins l’aigua fet d’escuma i d’escates, un cercle que brillava amb els ventres ensangonats dels peixos morts, que suraven com petits miralls defectuosos, oferint-se a ser recollits pel gambaner i el gest ampli, àvid, de Jeremies. I tota aquella bellesa era il·legal).

La pesca amb dinamita i l’estraperlo eren tan il·legals com necessaris per sobreviure: en conseqüència, malament d’aquell que no tingués amb les autoritats competents les atencions que calien per animar-les a fer els ulls grossos quan convenia. Precisament el tabac dels farcellets destinats al jutge de pau procedia del contraban. Jeremies coneixia bé el món del contraban des d’infant, quan de nits fugia de ca seva per vigilar com els estraperlistes descarregaven les mercaderies a la platja i les guardaven entaforades dins algun forat entre roca i roca, prou amunt i prou endins per protegir-les de les marees i les tempestes. I quan se n’anaven, Jeremies i els seus germans baixaven fins els amagatalls i sostreien un paquet de tabac per poder fumar d’amagat. D’amagat però bé, d’amagat però com els homes: als seus onze anys, ja estava fart d’embolicar cigarrets fets de cues d’all matxucades (que provocaven una coïssor terrible en els llavis i en el paladar) o de flor de cascall (que feia venir mareigs, nàusees i somnis alterats). I ara, quan ja era un home de vint-i-cinc anys, i en feia set o vuit que ajudava a descarregar —de nits, a la platja— els aplecs que anaven arribant sense periodicitat, només ara obtenia, com a paga, la seva part proporcional de tabac i de sucre fi. I del tabac, en feia parts i quarts: el de pota, més bast, per a ell; el bo, més fi i aromàtic (que deien que venia de Cuba o dels moros), per a don Tobies, el jutge de pau, que s’agradava de les coses de categoria en general i del bon fumar en particular.

I ara el carro de Jeremies ja estava a punt, i amb la bístia —una mula vella i ronsera, però forta encara— enganxada. En arribar a la vila, faria primer la volta dels suborns; després passaria pel mercat de la plaça i compraria un joc d’eines —una aixada, un càvec i un garbell— que havien de menester. Se’n duia una taleca amb pa i formatge tendres, un tros de llangonissa crua i una mica de raïm. Si tenia set, a la vila hi havia una font, o podia entrar en un cafè o a la fonda. Ja havia pujat al carro i anava a fer partir la mula, quan na Sara li deia

—Espera un poc, no te’n vagis. Encara te n’has de dur una cosa.

i entrava dins les cases de Son Set, el feia esperar una mica i al cap de no res tornava amb una cosa, un tros de tela dins les mans.

—Jas.

I era un mocador, un mocador de seda brodat de puntes que na Sara conservava sempre blanc, sempre impol·lut: la seva única peça de roba fina. El perfumava de tarongina o d’alfàbrega, i li ho entregava perquè li fes companyia en el camí, perquè de tant en tant Jeremies se’l dugués al nas i pensàs en ella.

—Jas.

I Jeremies prenia content el mocador i s’ajupia des de dalt del carro per besar els ulls de na Sara, i després arengava la mula i partia pel caminoi de Son Set cap a la carretera que el duria fins a la vila. I de tant en tant, mentre el carro i la mula i ell desfilaven equidistants de les voreres del camí infestades de càrritx, joncs, mata llentrisclera i males herbes, s’enduia el mocador al nas, respirava i somreia amb un somriure ampli i prudent com el sol de febrer ja gairebé llevat del tot. I no sabia com ni per què, però tot plegat li feia venir al cap un record de la seva infantesa, tal vegada el primer record de la seva vida, de quan devia tenir cinc o sis anys i ja l’enviaven a pasturar les ovelles a la pleta, acompanyat de la seva germana Maria, que era un parell d’anys més jove i que era un àngel de cabells arrissats i rossos, delicadíssims, gairebé blancs, amb prou feines capaç de caminar i de parlar. I Jeremies i Maria es ficaven pleta endins, guiats pel gos bord i vell que ja coneixia les tresques i vigilava que la guarda d’ovelles no es dispersàs, i quan arribaven a un tros amb pastura les ovelles voraces començaven a alimentar-se sota la pueril, estricta atenció de Jeremies, mentre la seva germana Maria jugava i es distreia amb una filera de formigues o amb qualsevol altra fotesa. I després, quan les ovelles semblaven satisfetes, sadolles, el ca les arreplegava seguint els crits proferits per la veu esquerdada de Jeremies, i tornaven tots cap a les cases. I ho feien sempre així, tret d’aquell dia, quan després de tancar les ovelles als sestadors va arribar tot sol a les cases, i el primer que va sentir, i que mai oblidaria, fou la veu angoixada de sa mare

—I na Maria?

aquella veu plena de dolor i d’un presagi de desgràcia

—I na Maria?

i del que vingué a continuació no en té una memòria gaire precisa, segurament el devien renyar, però ell no ho podia entendre, perquè si havia deixat na Maria enmig de la pleta no havia estat amb la intenció de cometre cap trapelleria: na Maria devia estar un tros lluny, distreta com sempre, i ell tot just havia marxat sense pensar-hi. Sense pensar-hi. Devia tenir sis anys com a molt, i na Maria, quatre. Com podien pensar en res? Però així era tot en aquells temps. I el que recordava amb tota claredat era com son pare el transportava poc després a bescoll, caminant ansiós a grans gambades, pleta endins una altra vegada sota un sol de matí estiuenc, cridant amb una veu potent i desesperada el nom de la seva germana. I recordava amb una claredat diàfana l’alleujament que sentí quan son pare deixà anar un crit molt més esqueixat que els altres, però ple d’alegria, quan descobriren na Maria, lluny encara, mig arraulida sota una figuera. Estava adormida. La nina de quatre anys s’havia adormit i el pastor de sis no hi havia pensat més. I allà estava, adormida encara, un àngel ros de cabells arrissats, gairebé blancs de tan delicats, protegida del sol brutal d’un matí d’estiu per l’ombra que projectava l’arbre. I Jeremies recordava clarament com son pare, un home de qui tenia una imatge sempre esquerpa i rude, els abraçà i els besà entre grans rialles, i amb les galtes amarades de llàgrimes, mentre na Maria es despertava sense entendre res i declarant que tenia gana. Ho recordava bé, tot això. Però el que recordava millor eren les campanes: a la pleta mai no s’hi sentia res, com no fossin els cants primaris dels grills i les cigales, però en aquell instant, per sobre fins i tot del riure i els crits ploraners del pare, Jeremies sentí el so d’unes campanes. El so d’unes campanes al mig de la pleta. Un so cristal·lí, tranquil i compassat, una tonada agradable com el perfum de tarongina o d’alfàbrega en un mocador de seda, un ritme monòton, hipnòtic, acollidor fins a la felicitat, un to i un ritme d’unes campanes que eren com una veu que repetís un nom

—Sara?

una veu ronca i potent, o tal vegada gairebé inaudible, però que convertia aquell instant en un instant pletòric, l’instant perfecte per pronunciar un nom, l’únic nom possible

—Sara?

i tanmateix no responia ningú, com no fos la fredor del matí, o la bafarada pudenta del bassiot d’orina que havia impregnat el gres blanc amb motetes grisoses de les rajoles. Ningú no responia al nom de Sara dins aquella casa de Jeremies amb noranta anys, on ell jeia en terra sense poder aixecar-se, sense que la seva dona el sentís en cridar-la pel nom, sorda i anciana en una altra habitació, adormida com un àngel sota un arbre en ple estiu, mentre a ell, del terra estant, ja avorrit, li venien unes ganes notòries de ficar-se un cigar dins la boca i encendre’l.

La preparació d’un bon arròs brut no és cap cosa que pugui deixar-se a la improvisació. Poc més tard de les onze del matí, les dones estaven reunides dins la cuina de Sara i Jeremies i ja ho tenien tot a punt per començar a cuinar: damunt la taula de fòrmica, escapçades i netes, les mongetes tendres verdejaven dins un plat de terrissa (record encara útil dels anys de Cas Garriguer), juntament amb els pèsols o xítxeros, que havien estat extrets de dins les seves beines i fets saltar dins el plat, on s’acumulaven amb la gràcia de les coses petites; devora, dins un altre plat —de vidre, aquest, com una ullera grossa i barroera—, lluïa la vermellor orgànica d’unes tomàtigues pelades i tallades a trossos; en contrast, un altre plat de vidre oferia a la vista els colors dispars dels talls de pastanaga i els cors de carxofa. Dos conills i un pollastre havien estat reduïts a bocins que convivien, una mica ensangonats i promiscus, dins una font també de vidre de color d’ambre, a l’espera de l’oli calent que els havia d’enrossir, en companyia dels menuts talls de ceba, dins una greixonera de fang de proporcions considerables que ja estava col·locada damunt el fogó més gran d’una cuina de butà, i que aviat començaria a treballar estimulada per la combinació del gas i l’espira de l’encenedor automàtic. Finalment, a tocar del ganivet i la fusta de tallar carn, un cassó gairebé ple de brou de carn i de verdures, que s’aniria afegint i fent reduir amb el contingut de la greixonera al llarg del procés de cocció, i també l’arròs i les espècies: dos quilos d’arròs fent muntanya dins un altre plat, i al darrere, arrenglerats com peons en un tauler d’escacs, el setrill amb l’oli d’oliva, el saler amb la sal, els pots més petits amb el pebre bo, amb el colorant groc, amb el safrà. I les dones. Era un fet sabut que les dones s’ocupaven de la preparació del primer plat, que en aquelles reunions familiars consistia sempre, per una mena de llei no escrita però inflexible, en un arròs brut. Les cinc dones dins la cuina, amb els ingredients preparats per començar el ritual.

La primera filla a arribar a casa de Sara i Jeremies, cap allà les vuit i mitja d’aquell matí, i la primera a descobrir el cos de son pare estès enmig del passadís, havia estat Raquel. L’ensurt de Raquel no fou tan gran com el desànim de constatar, una vegada més, tres en l’últim mes, que l’home fort i potent que havia estat Jeremies s’havia convertit, sense que ningú se n’adonàs fins que ja era massa obvi, en un ancià que no tenia forces per aixecar-se del llit i arribar al lavabo amb un mínim de garanties. Després de comprovar que la caiguda no havia tingut, aquesta vegada tampoc, conseqüències greus, i de mormolar unes paraules tranquil·litzadores al seu pare ajagut en terra, que la mirava mut i avergonyit, Raquel despenjà el telèfon per reclamar l’ajut d’Elies, el seu marit, i per avisar la resta de germans.

Aviat hi acudiren tots: vingué Melquíades, el major, amb la seva esposa Isabel (amb qui havia tingut tres fills: Pere, Joan i Mateu). Arribà Judith, l’altra germana, dos anys més jove que Melquíades i set més vella que Raquel, amb el seu marit Adam (amb qui havia tingut tres filles i un fill: Eva, Magdalena, Ester i Bonaventura). Hi féu cap Isaïes, nascut després de Judith, amb la seva esposa Carme (amb qui havia tingut un fill i una filla: Gabriel i Salomè). Hi acudí Gaspar, nascut entre Isaïes i Raquel, amb la seva esposa Noemí (amb qui havia tingut una filla i un fill: Lia i Josep). I també s’hi presentà Elies, per descomptat, acompanyat de Rut, l’única filla que havia nascut del matrimoni amb Raquel, la penúltima abans de Job, el germà petit, a qui tindrien ocasió de recordar encara que sabessin amb tota certesa que ja no vindria mai més. Atès que tots residien en el poble de Llucmajor, o en els voltants, d’ençà que més de trenta anys enrere Sara i Jeremies es mudassin amb tota la família de Son Set a la possessió de Cas Garriguer, els resultava fàcil reunir-se sense dilacions, encara que la família sencera representàs una suma de vint-i-moltes persones.

Algú havia telefonat al dispensari d’urgències de Llucmajor, i a casa de Sara i Jeremies havia comparegut també, diligent, un metge jove que havia reconegut l’ancià i havia diagnosticat un únic mal: vellesa. Jeremies ja no tenia força i anava molt curt de reflexos, encara que això semblàs impossible als seus fills —especialment a Isaïes—, que el recordaven sempre, i fins feia molt poc, com un home d’un vigor no tan sols indiscutible sinó també excepcional. Vellesa, repetí el metge jove, i recomanà per a Jeremies l’ús d’uns caminadors. Uns caminadors. I no hi havia volta de full: Sara i Jeremies eren molt vells, i això, els anys que arrossegaven, els havia privat, a l’un i a l’altre, de les aptituds que sempre els havien distingit: a ell, de l’agilitat i la força del seu cos; a ella, de la seva perspicàcia i claredat de seny. Per corroborar-ho, allà estava Sara, que amb tot el tragí de gent ja s’havia despertat, vestida i asseguda en el seu balancí, escoltant impertèrrita les paraules del metge jove amb les arrugues del rostre desplaçades per un somriure que tenia per causa principal la demència senil. I al costat, assegut a la seva butaca, es trobava Jeremies, ja net i mudat, parant una atenció reconcentrada als consells del xitxarel·lo del dispensari, lluitant per contenir un dels seus renecs, un bon renec que acoquinàs el xitxarel·lo i li donàs l’oportunitat d’engegar-lo a fer punyetes. Vellesa. Les coses es compliquen amb la vellesa, sentenciava el metge jove. Uns caminadors. I molta atenció a la iaia, que, tot i que conservava un mínim de lucidesa, ja no era bona per a res. Vellesa, vellesa, repetia el metge jove, amb insolència acadèmica. I, quan es va cansar de repetir-ho, se’n tornà al dispensari.

Ara ja gairebé eren les onze i mitja i les dones eren dins la cuina, a punt de preparar l’arròs brut. Perquè aquell dia, primer de maig de l’any mil nou-cents noranta-set, havien concertat una reunió familiar. Jeremies era qui convocava aquestes reunions, que constituïen, d’anys ençà, el seu últim plaer. Era feliç quan veia reunits, a la seva casa de Llucmajor, els seus fills i les seves filles (a excepció feta de Job, és clar, però ningú no gosava mai esmentar-lo), els seus gendres i les seves nores, les seves nétes i els seus néts, les parelles i els fills d’alguns néts i nétes que ja estaven formant les seves pròpies famílies. El feia feliç contemplar aquella trentena de persones menjant, bevent, fent festa, i en algun moment girar-se amb un somriure a na Sara, que sempre tenia a la cara la seva alegria senil i desvalguda, i preguntar-li

—Te’n recordes quan només hi érem tu i jo?

I aquell dia, primer de maig de l’any mil nou-cents noranta-set, era dia de reunió familiar. La darrera de totes, pressentia tothom, encara que ningú gosàs dir-ho en veu alta. La darrera de totes, quan el dia havia començat amb Jeremies caigut a terra enmig de la seva pròpia orina; amb na Sara, incapaç d’ajudar-lo i ni tan sols de sentir-lo, adormida com un àngel sota una figuera dins la seva habitació, sorda i absent; amb un metge jove i antipàtic que parlava de vellesa i aconsellava l’ús d’uns caminadors per a algú que, a la mateixa edat del metge, havia estat capaç de domar cavalls salvatges sense sella i amb les mans nues. La darrera de totes, ho sabien tots, però res no amargaria el plaer de Jeremies en contemplar tota la seva família reunida

—Te’n recordes quan només hi érem tu i jo?

res no impediria que tornassin a dinar d’arròs brut, de primer, i d’un segon que consistís en porcella rostida al forn de llenya. Que els néts es repartissin per les dues plantes de la casa, tenint cura de les seves parelles i les seves criatures, els qui ja en tenien; combatent, la majoria, la ressaca de la nit anterior. Que les dones, ara que ja eren les onze i mitja i tot l’episodi de la caiguda havia estat donat per conclòs, estiguessin com sempre dins la cuina, amb els ingredients preparats per fer un arròs brut així com cal. I que, mentre tenien cura de la cuina de gas butà, de la greixonera, de les mongetes i els pèsols, de la pastanaga i dels cors de carxofa i dels talls de conill i pollastre i dels trossos de tomàtiga pelada, vigilassin —les dones: Judith, Raquel, Isabel, Carme i Noemí— la finestra de la cuina, per on podien veure com els homes, reunits al corral entorn del forn de llenya, preparaven la porcella rostida que els havia de servir de segon plat. L’ensaïmada i el gelat d’ametlla de les postres ja els havien comprat en el forn.

D’entre els homes —els homes: Melquíades, Adam, Isaïes, Gaspar i Elies— era el germà gran, Melquíades, el qui tenia més bona traça per preparar la porcella rostida. De manera que era sempre ell qui, el dia anterior a qualsevol d’aquelles reunions familiars, anava a comprar l’animal i, arribat a casa, servint-se d’un tallant i d’un piló, en dividia el cos en les parts corresponents: braç, cuixa, costelles i cap. Del cap, Melquíades n’extreia els ulls, incomestibles, la llengua —per guisar-la amb tàperes en una altra ocasió— i el cervell, que era bo per fregir. Després el xapava per la meitat, el cap, a fi de rostir-lo millor. I, fets els trossos, els adobava amb sal, pebre bo i una salsa que resultava d’aixafar dins el morter una barreja d’all, julivert, suc de llimona, vi blanc i oli. I els trossos de porcella, untats amb aquella mescla, reposaven tota la nit dins una gibrella, tapats amb draps per protegir-los de les mosques.

L’endemà, Melquíades transportava la gibrella amb la carn dins el maleter del seu cotxe fins al corral de la casa dels seus pares. Abans de coure’ls, calia engegar el forn de llenya. Per fer-ho, era necessari saber seleccionar la llenya: d’ullastre, per poc que fos possible, i després, reunir-ne la quantitat que s’havia de menester, repartida en les proporcions adequades de llenya prima i gruixuda. I sobretot, és clar, que no fos verda ni humida. S’havia d’obrir la porta de fusta del forn, que s’apareixia als ulls com una petita caverna aràbiga, i col·locar-hi la llenya ben repartida damunt el trespol, acompanyada d’alguns papers de diari que ajudassin a fer prendre la flama. I s’encenia el foc, i començava la tasca d’escalfar el forn fins a la temperatura necessària per rostir. Això succeïa al cap d’una estona prou llarga, i es coneixia perquè la pedra del paladar del forn mudava el seu color del fosc grisaci al blanc incandescent. Mentrestant, Melquíades s’havia dedicat amb insistència a arramassar amb un pal llarg la llenya ardent, apartant el caliu i acumulant-lo en una vorera del forn, amb l’objectiu que fes una sola de brasa.

El mateix Melquíades vigilava el procés de cocció, que havia de ser lent: dues hores llargues perquè la carn assolís el punt exacte, és a dir, que quedés amb la pell, o cotna, cruixent i, a sota, la carn tendra i melosa, gens crua. De fet, a l’hora de rostir una porcella, Melquíades feia tota la feina, i, com que presumia de fer-la bé, donava a entendre que no volia ajudants: la resta dels homes es limitaven a contemplar la seva labor i a acompanyar-lo, fumant alguns, xerrant tots sobre qualsevol cosa. Futbol, política, comentaris sobre els fills, sobre la televisió, sobre el temps que feia, rumors que corrien per Llucmajor, casaments, separacions, malalties, accidents: qualsevol pretext servia per moure conversa. Per descomptat, aquell primer de maig planava dins l’aire del corral, com una papallona verinosa, la nova caiguda de Jeremies i el deteriorament cada vegada més comprovable dels dos ancians, però ningú no gosava treure el tema. Ara bé: si algú havia de fer-ho aquest era Isaïes, amb la seva tendència innata a contradir i a desentonar. I ho féu:

—Molt me tem que aquest serà es darrer dinar amb sos vells.

Les paraules d’Isaïes quedaren gravitant feixugament enmig del cercle d’homes, que per tota resposta callaren una llarga estona, mentre dins el forn, persuadida per la calor, la carn anava daurant-se.

Dins la sala d’estar, el televisor engegat amb el volum al mínim emetia les tedioses imatges d’un ral·li automobilístic. Tret de na Sara, que contemplava la pantalla amb aquella expressió entabanada que no permetia saber fins a quin punt estava o no interessada en el que veia, ningú més no hi parava atenció. Com era habitual en aquelles reunions, la sala s’havia convertit en zona de trànsit dels cosins i centre d’operacions de les mares joves. La majoria entraven i sortien de la casa al carrer i a l’inrevés, per tal d’acostar-se al bar de la cantonada i prendre un vermut o un cafè per acabar de deixondir-se: en bon dia d’esbarjo, havent sortit de festa la nit anterior, aquelles no eren hores de fer-los aixecar, i la col·lecció de cares llargues i ulleres de sol que ocultaven esguards irritats era proverbial. Hi havia un altre objectiu a assolir en el bar de la cantonada: fumar. Feia un any i mig que Jeremies no tolerava la presència del tabac a casa seva, perquè havia decidit, als vuitanta-vuit anys, abandonar el vici. Després de més de setanta anys d’encendre cigarretes (de tabac de pota embolicat dins paper amb les seves pròpies mans durant molts anys; després, una breu temporada de fumador de Chester sense filtre), pipes (durant poc temps: li deixava mala boca), cigars (fonamentalment Farias i Don Julián) i purets (toscanos, caliquenyos, Reig 7 i de tota casta) de manera ininterrompuda, després de més de setanta anys de xuclar gairebé qualsevol cosa que es pogués encendre i ficar enmig dels llavis, Jeremies s’havia convençut a si mateix —única manera, per altra banda, de convèncer-lo de res— dels perjudicis del tabac i havia decidit deixar-lo. Però no tan sols això: conseqüent com sempre amb les seves decisions, als vuitanta-vuit anys Jeremies s’havia convertit en un militant antitabac gairebé tan empedreït com el fumador que havia estat. De manera que la cosa estava clara: qui volgués fumar, al corral o al carrer. Però a ell que no li vinguessin amb fums, que produïen càncer. Produïen morts. (I produïen ganes de fumar, com les que li venien a ell als matins, quan s’aixecava amb la ronquera a la veu de no haver fumat de massa temps enrere, com les ganes que li havien vingut aquest matí mentre jeia damunt la fredor de les rajoles mullades. Però, és clar, això Jeremies no ho deia).

Lia, la filla de Noemí i Gaspar, i Sèfora, l’esposa de Pere, eren les mares joves de la família. L’una estava ocupada dibuixant gargots amb la seva filla de dos anys —fulls de paper blanc i llapis i ceres de colors—; l’altra, asseguda en una cadira, donava el pit a un infant de pocs mesos anomenat Saül: la llum primaveral del migdia entrava pels vidres de la porta del corral i s’estenia damunt les espatlles de Sèfora com una capa, immobilitzant la seva figura i la del seu fill en una mena de conjunt escultòric que oferia matisos llunyanament noucentistes. Pocs metres enllà, en diagonal, sota l’arc que dividia la sala, assegut en el balancí a la dreta de la taula camilla —el de l’esquerra l’ocupava sempre Sara—, es trobava Jeremies, ja refet i oblidat de la impertinències del metge jove (uns caminadors, vellesa, vellesa). Ara estava distret, conversant com solia fer sovint amb la seva néta Rut. A na Rut li agradava escoltar les històries del seu avi, i és molt possible que res no produís tant plaer a Jeremies en els seus últims anys com explicar històries del seu passat a un oïdor atent. Rut pensava que Jeremies era un excel·lent narrador, d’aquells que mai no permeten que la veritat pelada els faci malbé un bon relat. I Jeremies, segons el seu instint i segons allò que convingués a la necessitat de mantenir en suspensió la capacitat de versemblança de qui l’escoltava, accelerava o minvava el ritme dels fets, treia o afegia personatges i detalls, incrustava anècdotes mig inventades o extretes d’altres fets, exagerava quantitats i proporcions, i sobretot no permetia que ningú posàs en dubte la credibilitat de les seves paraules. De fet ningú no gosava mai fer-ho, com no fos na Sara, qui, absent en aparença en el seu balancí, aixecava de tant en tant el cap per interrompre Jeremies:

—Això que dius no és ver.

I provocava la resposta, idèntica sempre, del seu marit, els ulls molt oberts, la veu potent:

—De què! Què vols dir? Que em faràs mentider?

I na Sara callava, de vegades molesta, i Jeremies la ignorava i reemprenia el seu relat o n’encetava un de nou, amb aquella avidesa de qui vol ser escoltat i troba algú que vol escoltar-lo.

En aquesta ocasió, però, la conversa amb na Rut adquiria un altre caràcter. La noia s’havia llicenciat feia poc en Història Contemporània i estava preparant una tesina sobre el tema que semblava impepinable per als llicenciats illencs en aquesta disciplina: la guerra civil a Mallorca. Sota la direcció d’un catedràtic cretí de formació marxista, d’aquells que posaven els ulls en blanc tot recordant el seu activisme estudiantil a Barcelona mentre oblidaven que ja havien transcorregut dotze anys des de la publicació del seu últim article, la preparació de la tesina exigia a Rut un intensiu treball de camp a la recerca i recollida de les inevitables fonts orals. Jeremies no podia saber que la seva persona constituïa, per al cretí que dirigia el treball de la seva néta, una peça de col·leccionista: nascut i crescut a la Mallorca preturística, analfabet, treballador del camp al llarg de tota una vida i per tant testimoni directe dels models ja desapareguts d’allò que se’n deia l’organització social en els nuclis rurals de l’illa, mobilitzat contra la seva voluntat pels qui acabarien essent els vencedors de la guerra, a Jeremies li esqueia l’arquetip del pagès mallorquí que aquell catedràtic bufat i gandul tenia fixat dins el cap com un vestit a mida. A causa d’això, Rut no podia evitar sentir-se una mica malament en demanar a l’avi que li explicàs la seva vivència de la guerra, mentre el feia sentir important explicant-li que li faria servei per a un treball de la Universitat. Però al cap i a la fi a ell li encantava xerrar, i ella disfrutava escoltant-lo. En sentir de què anava el tema, tot d’una s’hi afegiren tres néts més: Gabriel, Salomè i Josep, i això encara esperonava més el sentit de la responsabilitat del narrador Jeremies. I així, mentre els altres cosins continuaven entrant i sortint, mentre Lia dibuixava amb la seva filla i Sèfora donava el pit a Saül, mentre les dones dins la cuina xerraven i preparaven l’arròs, mentre els homes en el corral coïen la porcella, mentre na Sara mantenia l’ambigüitat entre absència i presència, s’establia entorn de Jeremies i el seu auditori una mena d’àmbit privat, una zona reservada, un jardí tancat als altres però obert a l’exposició de meravelles (joies sense parió, i també carronyes ja pudents) que la veu de Jeremies, excavant dins la seva vida i la seva imaginació, fos capaç de conformar i d’oferir.

Així doncs, el relat de la guerra segons Jeremies era el següent. Devia fer poc menys d’un mes que havia esclatat el conflicte quan un migdia, a hora de dinar, aparegué per les cases de Son Set el sergent Llo-llo-llorenç (tothom li deia així perquè era tartamut), acompanyat de tres militars, les cares dels quals Jeremies no havia vist en la vida. Venien de Palma per fer la captació de voluntaris a favor de la gloriosa causa del Moviment, explicava, quequejant, el sergent Llo-llo-llorenç. Ell, Jeremies, estava en edat i condicions de prendre les armes per servir i salvar la pàtria, continuava resolutiu un dels tres militars, amb un accent de l’interior que tirava d’esquena. De manera que no tenia més opció, afegia un altre dels militars (uniformats i amb els pits travessats de corretjams sota el gran sol d’agost, estirats com si s’haguessin empassat un fus, configuraven una estampa que intimidava i que gairebé feia venir rialles). I el sergent Llo-llo-llorenç ho reblava: l’ordre havia estat dictada per don Jonàs, i el pare d’aquest, don Marc, el senyor de Son Set, n’estava al corrent i l’instava a fer cas de les exigències de les autoritats castrenses. És més, don Marc col·laborava (convenientment esperonat pel seu fill Jonàs, calia suposar), aportant diners i espècies, a la causa dels nacionals. En resum, Jeremies disposava de dos dies per arreglar els seus assumptes, incorporar-se a files i deixar-se portar al destí que se li assignàs en el front. Parlant amb propietat encara no hi havia hagut enfrontaments bèl·lics a l’illa, (que havia quedat, per altra banda, sota domini nacional des del primer dia), però era d’esperar en qualsevol moment alguna ofensiva dels rojos i calia tenir coberts amb homes ben disposats tots els punts estratègics. En cas de desobediència de l’ordre de mobilització, Jeremies seria declarat pròfug i s’hauria d’atendre a les conseqüències, que comportaven la mort per insurrecció a les mans d’un escamot d’afusellament. Ni Sara ni Jeremies havien dit res mentre havia durat la peroració dels intrusos ni tampoc quan va finalitzar. I tan sols la monòtona cançó de les cigales trencava el silenci de Sara i Jeremies mentre contemplaven com s’allunyaven de les cases els tres militars, que se n’anaven a captar més voluntaris guiats pel sergent Llo-llo-llorenç, en els ulls del qual Jeremies havia llegit, tot al llarg de l’entrevista, un signe de compassió i de vergonya. Quan a la fi desaparegueren camí enllà, tan sols quedaren, mesclades dins l’espessa i ardent absència d’aire, com un engrut indesitjable, la pesantor del seu silenci i la insistència monòtona de les cigales al migdia.

Era la primera quinzena d’agost de l’any mil nou-cents trenta-sis, i Jeremies aleshores tenia vint-i-nou anys, un fill nascut sis mesos enrere, a qui havien batejat amb el nom de Melquíades, i una dona cinc anys més jove que ell i que amb tota probabilitat ja tornava a estar embarassada (i en efecte hi estava, tot i que perdria la criatura uns tres mesos després rodolant per unes escales, tot just havent tornat ell del front). En conseqüència, Jeremies no podia abandonar Son Set: els diners eren escassos i els seus braços, necessaris. Hi havia molta feina per fer. I a una guerra no hi podia fer gran cosa, com no fos morir-se de fàstic o a causa d’una bala. No, definitivament ell no podia marxar. No li podien fer això.

Ja feia fosca negra quan Jeremies muntà l’egua i s’encaminà cap a la vila, mentre deixava na Sara plorant dins la cuina de les cases. Al principi havia aconseguit mantenir-se serena, però després havia començat a plorar i ja no s’havia aturat en més de tres hores. Ella encara donava el pit a Melquíades i ja tenia moltes possibilitats de tornar a trobar-se encinta, i de vegades se sentia molt trista sense saber per què i perdia totes les forces i tot el que podia fer era asseure’s en un balancí de boga i resar. De cap manera aquell no era un bon moment per deixar-la tota sola sense el seu home, qui sap si per sempre. I ella, l’infant acabat de néixer i el que estava de camí eren tres bons motius perquè Jeremies esperonàs fort la seva egua a fi d’arribar a la vila tan ràpid com fos possible.

Ressonaven les ferradures de l’egua dins els carrers de la vila, i hi ressonaven també, penetrants, els grills que cantaven, quan Jeremies arribà davant del quarter de la Guàrdia Civil, a la plaça del convent dels franciscans. Alguns que seien a la fresca se’l miraven quan passava, com si es preguntassin què devia voler dels civils el missatge de Son Set a aquelles hores de la nit. Se’l miraven, pensava Jeremies, com si no hagués esclatat una guerra, com si no estiguessin en perill les seves vides o les de les seves dones o les dels seus fills o les dels seus pares i mares i tot plegat no tingués res a veure amb ells. Com si a ells, tan asseguts a la fresca, amb les seves panxes tan plenes de raïm i de formatge, tan farcides de meló i de gelat d’ametlla, no poguessin afusellar-los, cremar-los les cases, vexar-los fins a extrems que no li venia de gust imaginar. Però ara no estava per gaires consideracions. Va lligar el cabestre de l’egua en un dels fermadors de ferro que penjaven d’un marès de la façana del quarter, va entrar trepitjant el terra gratallós amb les seves botes apressades i es va adreçar amb gran precipitació a l’agent de guàrdia dins la cantina del pati, preguntant-li pel sergent Llorenç. El qui estava de guàrdia anava per respondre-li que aquelles no eren hores, però després d’observar l’expressió en el rostre de Jeremies va optar per entrar dins la caserna per comprovar si el sergent seria tan amable.

Jeremies va trobar el sergent Llo-llo-llorenç descamisat, amb el tors nu i els peus descalços, tocant l’acordió. Era cosa sabuda per tots els vilatans el gust del sergent per l’acordió, o els orgues, com ell en deia. De nit, a la caserna, abans d’entrar dins l’habitatge oficial que li corresponia i on ningú no l’esperava (la seva muller, que era forastera, havia mort alguns anys enrere d’unes febres), al sergent li agradava penjar-se del coll aquell acordió que vés a saber com li havia arribat a les mans i que ell havia après a tocar de forma autodidàctica, i repassar el seu limitat repertori de tangos, milongues i cançons de na Carmen Flores (l’havia vist actuar una vegada, na Carmen Flores, en el Teatre Líric de Palma, acompanyat de la seva esposa, i havia estat incapaç de decidir quina de les dues era més bella, i mentre anava fixant dins la seva memòria les cançons que interpretaria uns quants anys després a l’acordió, desplaçava la mirada del seient del seu costat a l’escenari, hipnotitzat per l’exercici de comparar la bellesa de les dues dones). El sergent no va interrompre la seva interpretació pel fet que Jeremies entràs dins la caserna envoltat de tota la seva por, però va aixecar el cap i, sense deixar de tocar, el va mirar als ulls amb un semblant que li féu entendre, a Jeremies, que a aquell home no li agradava res de tot allò, que no podia fer més que obeir ordres mentre se sentia com un castrat, i que, prou més enllà de l’acceptació dels embotits que servien per subornar-lo, el sergent li professava un afecte sincer que li feia lamentar l’escena del migdia fins el punt de no deixar-lo dormir. Tanmateix, per si aquella mirada no havia deixat les coses prou clares, i abans que Jeremies pogués explicar res, el sergent Llo-llo-llorenç declarà, amb el seu xerrar entretallat, que era necessari cercar una solució.

Dos dies després, Jeremies partia cap a la guerra. La mateixa nit de la seva visita al quarter, el sergent havia redactat un paper sol·licitant a Comandància de Palma l’exempció del servei de les armes per al soldat en qüestió, argumentant que acabava de convertir-se —el soldat— en pare de família (cert), que la seva dona —del soldat— es trobava de bell nou en estat (cert també), que els ingressos de la unitat familiar —del soldat— eren insuficients (una altra veritat), i encara més tenint en compte que la manutenció dels pares del soldat depenia de les seves aportacions econòmiques (les del soldat, i aquesta era una veritat només a mitges, perquè de fet Jeremies era el vuitè d’onze germans, i entre tots més o menys s’arreglaven perquè als vells no els faltàs de res). El sergent Llo-llo-llorenç era optimista sobre les possibilitats que aquell informe i la seva amistat amb un cert capità de Comandància fossin suficients per alliberar el missatge de Son Set de la mobilització. Però per arribar a una resolució calia temps, i aquest temps Jeremies l’hauria de passar en el front. Esperant.

El van destinar a la platja de Sa Ràpita, on, en companyia d’uns altres quatre homes, havien de vigilar la possible —se suposava que imminent— arribada per mar de tropes republicanes. Els havien deixat unes provisions a base de menjars deshidratats que treien la gana només de mirar-los, i també els havien armat amb uns fusells dels quals, a hores d’ara, Jeremies no en recordava gairebé res, excepte el detall que es veien tan antiquats i obsolets que, en cas d’una eventual confrontació, feien tot l’efecte de ser més eficaços com a garrots que com a armes de foc. Mentre duràs la calor de l’estiu, el millor que podien fer era passar les nits al ras, dormint per torns estesos damunt l’arena. Però quan el temps refrescàs, es veurien obligats a compartir l’exigu espai d’un niu de metralladores que se’ls havia designat com a centre de vigilància i d’operacions. Dins el niu de metralladores s’hi acumulaven les provisions, algunes mantes, una ràdio que no sabien manejar, els excrements de les rates i la fredor metàl·lica de les quatre metralladores, que, sostingudes sobre quatre peus de ferro colat, guaitaven amb els canons apuntats cap al mar a través d’una finestra llarga i estreta com l’agonia d’un home, oberta sobre l’encara insòlit ciment amb què estava construït el niu, l’aparença del qual era la d’una bombolla grisa i ominosa, com un tumor sorgit de les entranyes finíssimes de l’arena. En comparació amb els fusells, les metralladores es veien noves, potents i amenaçadores, aptes per defensar-se i morir amb una certa dignitat en cas de rebre cap atac. Llàstima que, mentre un tal March no aconseguís fer arribar subministraments des d’Alemanya, no poguessin disposar de municions per disparar-les. Encara que això era secundari, perquè per altra banda tampoc no n’haurien sabut.

El dia que Jeremies s’incorporà a files, na Sara va aconseguir reprimir les llàgrimes. Com aquell qui diu, no havia parat de plorar al llarg dels dos dies anteriors, i no tenia gaire bon aspecte, amb els cabells despentinats, els llavis crispats i unes ulleres blavoses i molt marcades sota els seus ulls marrons. Però aquell dia havia aconseguit dominar el plor. Callada, l’havia acompanyat, juntament amb un germà de Jeremies, a la plaça de la vila: allà l’esperava el camió que havia de transportar els voluntaris fins a un centre militar on els havien de repartir les destinacions i equipar-los per a la guerra. I callada, muda, prenyada, havia suportat l’espectacle dels comiats penosíssims, dels planys estàtics de mares, germanes i promeses, havia suportat l’agitació dels mobilitzats i els crits dels militars i la calor —humida com una malaltia— d’aquell matí d’agost. I havia suportat veure com Jeremies pujava al camió i com, una passa abans d’entrar-hi, es girava per mirar-la amb un rostre gravat pel terror de pensar que aquella era la darrera vegada que es veien. Sara havia suportat tot això sense vessar una llàgrima ni dir una sola paraula. Ni una, fins que, abans que Jeremies es giràs per entrar finalment dins el camió, li allargà un braç amb el puny clos i li digué

—Jas.

I Jeremies allargà la mà i ella obrí el puny i repetí

—Jas.

i deixà el seu mocador de seda brodat de puntes, tan blanc, tan perfumat d’alfàbrega o de tarongina, dins la mà de Jeremies. I aleshores ajupí el cap i se’n tornà travessant la plaça, sense plorar, volia pensar ell, mentre d’una estirada l’obligaven a acabar d’entrar dins el camió.

Duia el mocador dins una butxaca del pantaló del seu uniforme, i de tant en tant el treia i se’l mirava, allà al costat del mar sota el gran sol, assegurant-se abans que els altres quatre no el veiessin. No els tenia prou confiança, i, a mesura que anaven passant els dies, no trobava la forma d’adquirir-la. Prova d’això era que no recordava el nom de cap dels quatre. Recordava, això sí, que dos d’ells eren traginers i procedien de les contrades de l’interior de l’illa, i, a pesar que Jeremies certament no es tenia per refinat, els trobava d’una grolleria tan categòrica que al cap de poca estona de parlar amb ells ja se’n cansava. N’hi havia un altre que mai no deia ni ase ni bèstia, com no fos per queixar-se de la calor o dels mosquits o de l’arena, i encara això amb molt poca freqüència. En el centre militar algú li havia comentat a Jeremies que aquell era fill de casa bona i que tenia estudis de notari, encara que ningú no ho hagués dit en vista d’aquella manera obtusa i malaltissa de callar. En contraposició, el quartet es completava amb un subjecte que no callava mai, i que presumia d’haver mort el seu propi pare. Amb tot, el més enervant no era el que deia, sinó com ho deia: amb una veu massa aguda i una gesticulació vehement, histriònica, que, combinades amb les rialles estúpides dels traginers i el silenci mig alienat del presumpte fill de casa bona, podien exasperar els nervis de qualsevol.

El record més notori que conservava Jeremies dels tres mesos que passà a la platja de Sa Ràpita era l’avorriment. Per descomptat que les incomoditats n’eren moltes: el salobre del mar s’adheria a la pell com un paràsit i convertia qualsevol moviment, fins el més insignificant, en una experiència desagradable. El sol queia a plom durant massa hores del dia, i calia anar amb molt de compte a no adormir-s’hi, perquè de seguida produïa butllofes i cremades. Com que per defecar es retiraven al pinar que hi havia al darrere de la platja, no era estrany coincidir-hi amb algun niu de vespes, de processionàries, o, fins i tot, amb alguna vibra, amb l’ensurt o els danys consegüents. Un núvol de mosquits insignificants, però molt insidiosos, coneguts popularment com a beates, apareixia cada dia a hora foscant per practicar la seva especialitat, que consistia a introduir-se entre els cabells dels cinc homes i inflar-los la pell del crani a picades rabioses. El menjar —butzes de xai en salaó i mongetes seques— era infecte, i, a excepció feta dels insectes i els rèptils, semblava que en aquell pinar no hi haguessin viscut mai animals susceptibles de ser caçats, ni de pèl ni de ploma, i que en aquelles aigües mai no hi hagués nedat un sol peix que valgués la pena de pescar. Algú havia dut un parell de botelles d’aiguardent, però foren consumides tot d’una. La incomunicació entre tots cinc era gairebé absoluta, excepte per la xerrameca absurda que intercanviaven els dos traginers i per aquell imbècil que feia l’efecte de necessitar parlar més que no pas alenar, i que no parava de repetir que havia mort el seu pare. Sí, els motius per voler sortir d’allà més aviat que de pressa eren molts, però l’avorriment els ultrapassava a tots de llarg, tant per intensitat com per riquesa de matisos. A la platja de Sa Ràpita, esperant un hipotètic desembarcament dels rojos, un s’avorria de les ones, de les algues, dels albons i de l’arena. Un s’avorria de l’amenaça de les metralladores, que guaitaven impertèrrites pel rectangle llarg i estret de la finestra del niu; de la serena que queia a les nits i de la rosada que es feia notar amb l’alba; de la composició del món i de la del propi cos: un s’avorria d’haver nascut. Era un avorriment salvatge, instintiu, que corsecava els sentits i paralitzava el pensament. Un avorriment físicament dolorós, com quan un os s’enrampa. Un avorriment solemne i dens, gairebé inescrutable, semblant al d’un cadàver que pogués percebre l’instant en què fins i tot els cucs de la putrefacció ja l’abandonen cansats. Un avorriment total.

Tal vegada per això l’únic bo que Jeremies era capaç de recordar de Sa Ràpita eren les nits d’estiu. Quan a mitjan setembre el temps va començar a refrescar ja fou tota una altra cosa: s’havien d’amagar dins el niu de metralladores, i allà dins aplicar-se a la disciplina de respirar la pudor pròpia i la dels cossos dels altres. Però mentre la meteorologia fou bona per passar les nits a la intempèrie, Jeremies era feliç quan es feia fosca negra i li tocava guàrdia. Aleshores aprofitava per allargar-se d’esquena damunt l’arena i adreçar l’esguard al cel, contemplant la volta celeste. Hi havia nits mudes, en què res no es veia ni es movia, però també hi havia nits en què semblava que els estels s’haguessin posat d’acord per fer assemblea i convertir el cel negre en un entapissat magnètic de signes lluminosos: tant en un cas com en l’altre, Jeremies se sentia molt a prop d’allò a què s’acostuma a anomenar bellesa. De tant en tant, recorria amb els ulls la volta del cel en sentit descendent i baixava la vista fins allà on calculava que, dissolta dins la negror que engolia el món i la seva misèria, es trobava la línia de l’horitzó. Per dues vegades tingué ocasió de rebre l’obsequi d’una pluja d’estels, que, diuen, són propícies als desitjos humans. I d’aquesta manera, sentint-se protegit per la negra superfície del mar i els silencis incalculables de la Via Làctia, Jeremies a poc a poc es retia al son, pensant que si morís en aquell moment, ho faria havent contemplat el firmament sencer.

Una nit a finals d’octubre, es produí un incident que Jeremies mai no podria oblidar, i que interrompé una vegada per totes aquell avorriment que amenaçava amb devorar-lo. Començava a notar-se de debò el fred, i més encara a vorera de mar com es trobaven, i els vespres el grup de soldats emplaçat a la platja de Sa Ràpita encenia una foguera per reunir-se al seu voltant i sopar les quatre engrunes que els pertocaven. Aquell hauria estat un vespre com qualsevol altre si a l’imbècil no li hagués agafat per explicar-los com havia assassinat el seu pare. Com era de suposar, ni Jeremies, ni el fill de casa bona, ni tan sols els dos traginers estúpids li havien prestat mai la més mínima atenció, a l’imbècil. Però pel que va explicar aquella nit es veia que al final era veritat, allò que sempre deia. En realitat era molt simple. L’imbècil era natural de la vall de Sóller, i, atès que la falta d’ofici el cuitava, havia optat per dedicar-se a la cria de perdius. Perdius de reclam. Tal vegada no fos bo per a res més, però l’imbècil era un bon criador de perdius, i això arribà a ser cosa sabuda entre tots els habitants de la vall de Sóller. D’entre totes les perdius que havia arribat a criar, n’hi havia una d’especialment bona. Es tractava d’un mascle. Tenia les plomes lluents, el bec orgullós, el pit altiu, el ventre reforçat, les potes gruixudes. Era tan bo a l’hora de fer el reclam com quan es tractava de fecundar l’estol de femelles que l’imbècil havia reunit, no importava quantes fossin. Contra el seu costum, l’imbècil havia concedit un nom propi a aquell exemplar. L’anomenava Boc. El Boc.

Tanmateix, el pare de l’imbècil no estava satisfet amb l’ocupació del seu fill. «Mai no estava content amb res», remugava ara ell a la platja de Sa Ràpita, envoltat de l’atenció dels seus companys d’armes. El pare de l’imbècil era propietari d’una fusteria. Una minúscula fusteria plena de pols, de burballes i de deutes. Una porqueria de negoci, sens dubte, però al cap i a la fi allò ho havia obert i fet tirar endavant el pare de l’imbècil sense més ajut que el de les seves mans nues, i n’estava orgullós, i havia donat prou perquè en menjassin ell, la dona (fins que es va morir d’un tifus) i el seu únic fill, aquell beneit gandul que s’estimava més criar ocellots que fer-se càrrec del negoci familiar ara que a ell, el pare, li començaven a fallar els braços i l’esquena i considerava arribat el moment de retirar-se. De manera que sovint discutien per aquest motiu: si volia criar perdius que ho fes, com si volia criar lladelles entre els pèls dels collons, però un home havia de prendre un ofici per viure i ell el tenia a casa, l’ofici. L’imbècil solia replicar que el seu ofici era un altre i que també l’havia aixecat del no-res amb el seu propi esforç, i que amb allò ell es guanyaria bé la vida, i que la fusteria no li agradava. No es tractava que li agradàs o no, contestava el pare, es tractava de fer-se un futur i un ca seva, ara que la seva mare ja no hi era i que ell també li acabaria faltant algun dia. I allò de les perdius podia ser un passatemps, però no una forma decent ni segura de guanyar-se el pa. Qualsevol malaltia, qualsevol menudesa, podia deixar-lo sense animals en qualsevol moment, i aleshores ja es grataria el cap, ja. I la discussió s’interrompia aquí, quan el vell girava cua i es tornava a dissoldre dins la pols de la fusteria, mentre l’imbècil restava una estona com un estaquirot, gratant-se efectivament la closca.

Un dia que la mateixa conversa es tornà a repetir, amb els mateixos continguts i gairebé les mateixes paraules, l’imbècil no volgué callar més. I quan el seu pare, que ja havia donat per conclòs el sermó, li donava l’esquena per reincorporar-se a les seves fustes insignificants, l’imbècil li deixà anar que ja podia dir missa, però que ell no feia comptes de ser tota la vida un mort de gana com son pare. En sentir això, el pare s’aturà en sec i després girà sobre si mateix com si ho fes a càmera lenta. Fins i tot l’imbècil comprengué que les seves paraules l’havien ferit de mala manera, i que se les havia pres com la pitjor de les ofenses possibles. Després d’adreçar-li una mirada que obligà l’imbècil a empassar saliva, el pare sortí a grans gambades al corral, que era contigu a la ronyosa fusteria, i en tornà al cap de pocs instants amb el Boc dins una de les seves manasses, subjectant-li, amb la mateixa grapada, les ales i les potes. Ja que no podia fer res més, l’animal girava el coll i amb el bec picava, tan fort com podia, el canell del seu raptor, la mà potent del qual feia que l’ocell, aquell Boc imponent, semblàs un teulader raquític. L’imbècil estava palplantat, expectant, i no sabia per què, però no era capaç de dir ni de fer res. «Qualsevol bajanada pot deixar-te sense perdius i sense ingressos», murmurà el vell, i tot seguit, amb la mà lliure, prengué el cap del Boc i l’obligà a fer, amb un gest sec i ben après, un gir de cent vuitanta graus. El cruixit dels ossos de l’ocell fou ben audible per a l’imbècil. Era un bon tros d’animal, el Boc, dotat d’una ossada considerable, però ara penjava exànime, encara calent, dins la mà del pare de l’imbècil. «Això no és cap negoci per assegurar-se les sopes», afegí el vell, i després llençà el cadàver del Boc sobre un munt d’encenalls. I se’n tornà cap a les bigues i els passamans, mentre l’imbècil restava en silenci tot gratant-se el crani.

La revenja hagué d’esperar sis o set mesos, durant els quals l’imbècil havia retirat les perdius i s’havia decidit a entrar a treballar a la fusteria com a mosso. Quan tingués l’ofici ben per la mà, el pare es retiraria i deixaria el negoci sota la seva responsabilitat. Un matí, trobant-se l’imbècil reclòs dins l’excusat sota el pretext d’anar a cagar —en realitat aprofitava per masturbar-se—, sentí un fort estrèpit que semblava venir del fons de la fusteria, i tot d’una la veu esqueixada de son pare, cridant-lo. S’imaginava el que podia haver succeït, de manera que deixà que el vell continuàs requerint-lo llastimosament mentre ell acabava el que tenia entre mans. S’eixugà el gland amb un paper de diari, s’apujà els pantalons i sortí a veure el què. Com esperava, l’enorme biga de nord vell que havia vist tota la vida recolzada a la paret al costat de la polidora havia acabat cedint a la voracitat del corc i caient a terra, amb tanta fortuna que havia aplegat el vell a sota. La biga li havia quedat damunt l’esquena i amb el seu pes li empresonava els braços, que tenien tot l’aspecte d’haver-se trencat, juntament amb alguna costella. «Ajuda’m», gemegava el pare. «Tal com estau, em feis pensar en el Boc», respongué l’imbècil, somrient. I abans que l’home pogués replicar, el fill s’eixarrancà i s’assegué damunt la biga que immobilitzava son pare. Els crits del vell maleint-lo es devien sentir d’un tros lluny, però ningú no s’acostà a veure què passava. Tanmateix no pogué cridar gaire estona. Sense moure’s del seu seient, l’imbècil prengué amb totes dues mans el cap de son pare i amb un gest ràpid i exacte, un gest ben après, el féu girar fins que se li trencà el coll. El cruixit dels ossos fou tan estrident que li féu pensar en el so dels trons de les tempestes d’estiu, però això fou tot. Resultà fàcil atribuir la mort del pare a l’accident amb la biga. Al cap de poc temps d’enterrar el vell, l’imbècil venia la fusteria amb tot el seu contingut i, amb els diners que en va treure, muntava un negoci de cria de perdius.

Tot anà molt de pressa. Amb els ulls clucs pel fàstic, Jeremies intentava assimilar el relat de l’imbècil, quan sentí el so d’un cop i el d’un gemec. En obrir els ulls, veié l’imbècil de quatre grapes, escopint dents i un gargall vermell de sang que tot d’una tenyia un redol de la fosca arena. Havia estat el fill de casa bona, el notari que li deien, el qui sempre callava, que li havia pegat —tan fort com havia pogut— un cop a la mandíbula amb la culata del fusell. Devia ser la seva resposta al crim que acabava de confessar-los l’imbècil, pensà Jeremies: una resposta, podia dir-se, legal. Mentrestant el notari s’aixecava i, sense abandonar el fusell ni permetre que l’imbècil reaccionàs, es posava a apallissar-lo. Cops de culata impulsats pels braços del notari trituraven la cara, les cames, els testicles, les costelles de l’imbècil. Es devia concedir els seus deu minuts bons, el notari, per castigar a fons aquell desgraciat, deu minuts durant els quals fou més loquaç que en els dos mesos que duia allà. «Ets una merda, ets una puta merda»; degué repetir aquestes paraules un centenar de vegades, mentre descarregava un cop i un altre i la sang de l’imbècil s’escampava en esquitxos damunt l’arena de la platja i deixava apegalosa la culata del fusell. Quan es cansà de pegar, el notari l’obrí, el fusell, el carregà amb una bala i l’apuntà directe al rostre de l’imbècil, que jeia d’esquena damunt l’arena, ensangonat com un porc, incapaç de moure’s ni molt menys de defensar-se. Amb la seva boca plena de fragments de llengua i de dentadura intentava demanar ajut, però no se li entenia res. I tanmateix, ni Jeremies ni els dos traginers, que no s’havien mogut dels seus llocs al costat de la foguera, se sentien gaire inclinats a intervenir. Era obvi que el notari havia perdut definitivament el seny, si és que mai n’havia tingut, i després del que acabava d’escoltar, havia necessitat desfogar-se. I per altra banda, en el fons i per una sola vegada, Jeremies i els dos traginers coincidien en una cosa: la perspectiva de veure el cervell de l’imbècil escampat a trossos per damunt aquella platja no els desagradava en excés. El notari, dempeus sense deixar d’encanonar ni un moment la seva víctima, encara trigà uns quants segons més a prémer el gallet: estava clar que s’ho passava d’allò més bé veient com l’imbècil es debatia, amb la feixuguesa de qui té massa ossos aixafats. «Ets una merda», continuava murmurant amb un somriure als llavis.

Quan finalment disparà, Jeremies hauria jurat que el so de la detonació omplia tota la platja i tot el pinar, i que es perllongava en un eco que recorria la mar sencera, fins a l’altra punta del món. Veieren, ell i els dos traginers, com el notari reculava i queia d’esquena amb la cara rebentada, mentre les seves mans deixaven anar el fusell a terra, negre de pólvora cremada i envermellit de sang. Dels rojos no n’havien tingut cap notícia, i en el pinar no hi havia caça: en aquells dos mesos no havien disparat cap vegada aquells fusells, i ara comprenien per què se’ls havia aconsellat no fer-los servir i esperar els subministraments alemanys d’en March. El tret per la culata. Tant Jeremies com els traginers es mogueren per primer cop en molta estona. Comprovaren que el notari havia mort a l’acte, i que l’imbècil, d’en terra estant, reia dolorosament, amb un riure gangós de parricida i tots els ossos del cos trencats. Un dels traginers rompé en plors, víctima d’una mena d’atac de nervis, i Jeremies no sabia què fer i es bellugava inquiet al voltant del cadàver del notari. Però l’altre traginer tingué el do de la clarividència. Prengué un roc de l’arena, s’acostà a l’imbècil, li digué fill de puta i d’un cop eixut li esberlà el cap. Se li havia acabat el riure.

L’endemà enterraren els dos cossos dins el pinar i acordaren no informar dels fets: per molt menys que allò els podia caure un consell de guerra i acabar afusellats. A més a més, cap dels tres no sabia fer anar la ràdio. Quan els preguntassin pels dos desapareguts els declararien pròfugs, i que els cercassin si volien.

Al cap de tres setmanes, reberen la visita d’un correu militar. Per la seva condició de pare de família i per les extremes condicions de pobresa en què vivien els seus pares, al soldat Jeremies se’l llicenciava del servei d’armes i podia reintegrar-se a la vida civil. Jeremies pensà que les gestions del sergent Llo-llo-llorenç havien sortit efecte, al capdavall. Reuní les quatre coses que tenia dins el niu de metralladores, les ficà dins la motxilla i s’assegurà que duia el mocador de na Sara dins una butxaca del camal del pantaló. Es rascà la barba, que li havia crescut molt, i se n’anà sense acomiadar-se dels dos traginers, dels quals no n’havia de tornar a saber res mai més. Jeremies tornava a casa. Resulta ociós afegir que els rojos mai no feren menció d’acostar-se a la platja de Sa Ràpita, i que les metralladores, en fi, mai no foren disparades.

Jeremies somrigué a la seva néta en acabar la història, però ella se sentia pitjor que abans. Podia estar ben satisfet, el marxista cretí del seu director de tesina, per haver-la fet passar per allò. Rut adreçà una mirada als seus cosins Gabriel, Salomè i Josep, però no n’obtingué resposta. Semblava que cap d’ells tampoc no se sentia gaire bé, però tal vegada fos per culpa de la ressaca.

Les dones, que ja gairebé tenien l’arròs brut enllestit, serviren l’aperitiu. Els homes (també Melquíades, que ja tenia la porcella ben encarrilada) entraren des del corral per picar una mica, els joves s’arremolinaren entorn de la taula —tret dels qui ja havien pres l’aperitiu al bar del costat, o els qui encara l’hi estaven prenent—, i també Sèfora, que ja havia acabat de donar el pit a Saül i l’estava gronxant dins el seu cotxet, s’interrompé un moment per menjar una oliva i una patata. Només Lia continuà en el seu racó, fent gargots amb la seva filla mentre totes dues parlaven en una mena d’idioma privat, un codi secret només conegut per elles dues, fet de diminutius i onomatopeies. Sara i Jeremies restaven asseguts a banda i banda de la taula camilla, investits de la llum suau de migdia que encara entrava des del corral, esperant que alguna filla o nora deixàs enmig dels dos un plat menut amb una mica d’aperitiu. En pocs instants, la sala d’estar s’omplia de gent, de remor i de xerrameca.

Al cap d’una estona, en Joan i en Bonaventura tornaven del bar i es trobaven una discussió encetada que enfrontava Jeremies i Isaïes, en contra i a favor del govern. Era la típica discussió d’aquelles reunions, que acostumava a desencadenar-se a partir d’alguna imatge caçada al vol de l’informatiu de la televisió, i que solia consistir en una demostració de la tossudesa d’Isaïes i de l’espectacular vehemència del seu pare. Com que ni en Joan ni en Bonaventura, igual que la majoria, no hi tenien res a aportar, aprofitaven la circumstància per encendre cigarrets, fins que l’aroma del tabac arribava a les fosses nasals del seu avi i la discussió s’acabava amb un anticlímax abrupte a càrrec de Jeremies:

—Voltros dos, si voleu fumar, a n’es corral o a n’es carrer. O és que no xerr clar, jo?

I els dos néts fumadors sortien rient al corral, i eren seguits per Melquíades i Adam, els seus pares, que consideraven arribat el moment de tornar a preocupar-se de la porcella, mentre dins la sala alguna de les dones, probablement Raquel, reparava que ara l’avanç informatiu donava la informació meteorològica, aviat plouria, potser aquell mateix vespre del primer de maig de l’any noranta-set, i Raquel, aclaparada, afirmava entre l’aquiescència general que el temps era ben boig i que, en primavera, no hi havia forma de rentar i estendre la roba amb uns mínims de seguretat. I Elies, Isaïes i Jeremies callaven i prenien una patata, una oliva, un musclo en escabetx, bevien un glop d’algun refresc o destapaven una cervesa, i així, de mica en mica, tornava la normalitat a la sala, i també el silenci, que es gronxava còmode dins el balancí de na Sara.

Tanmateix, Jeremies havia restat pensarós. Era conscient d’haver referit a la seva néta alguns episodis de la guerra, però no la guerra. La guerra, de cap manera no li explicaria, com no l’havia explicat mai a ningú. La guerra era inexplicable, i per això mateix valia més no parlar-ne gaire. Oficialment, la guerra s’havia acabat el mil nou-cents trenta-nou amb la victòria del franquisme. Però de fet havia durat molt més temps, la guerra, tant, que Jeremies no estava segur, fins i tot avui, de poder dir que ja s’havia acabat. No estava segur de poder afirmar que vivien en temps de pau. Hi havia coses de la guerra que continuarien vives en el seu interior fins el dia que l’enterrassin. Coses que havien succeït abans del mil nou-cents trenta-nou i coses que s’havien esdevingut fins molt després. Perquè, al cap i a la fi, què era la guerra?

La guerra, per exemple, era la puteta de Sa Ràpita. Es tractava d’una dona que vivia com una captaire dins una barraca de roter als voltants de la possessió de Gregal, la més propera a l’indret del niu de metralladores. Jeremies tampoc no era capaç de recordar com es deia. Només que, pels moviments i per la suavitat de la seva pell tan bruta, semblava encara jove, però també hauria pogut tractar-se d’una dona de certa edat. Tant era. Patia alguna mena de malaltia mental, no particularment greu, sobretot si se la comparava amb els traginers, amb el notari o amb l’imbècil. No tenia ningú que cuidàs d’ella ni ningú a qui cuidar. Estava sola i, per les poques explicacions que volia o que podia donar, ja li anava bé així. A la seva manera, vivia com una salvatge.

Se’ls aparegué per primera vegada pocs dies després d’arribats al niu de metralladores, a mig matí, quan encara el gran sol se’ls menjava de viu en viu sota la tela basta dels uniformes i el cuiro de les botes. Vingué des del pinar i, tan aviat com trepitjà l’arena de la platja, es féu notar donant-los veus d’un tros lluny. Ells la van rebre apuntant-la amb els fusells, amb aquells fusells preparats per explotar a la cara de qui gosàs disparar-los. Ella no aixecà els braços, però s’aturà dempeus allà on es trobava, sense avançar ni retrocedir. «Què vols?», li preguntaren, sense deixar d’apuntar-la. «Menjar», respongué ella, amb una veu fosca i embarbussada que la brisa d’agost s’enduia mar endins, dificultant-ne la comprensió. «No en tenim», declarà un dels traginers, contundent. «Torna-te’n per on has vingut i procura que no et vegem més. No ens obliguis a disparar», l’amenaçà. I la noia, sense dir res més, els donà l’esquena i començà a caminar en direcció al pinar, amb passes llargues, desgarbades i lentes. Ja havien abaixat les armes quan de sobte l’imbècil, com era costum en ell, obrí la boca i cridà: «Ei, tu! Torna! Vine cap aquí!». Jeremies preguntà a l’imbècil quina mosca li picava ara, però no n’obtingué resposta. El qui presumia d’haver mort son pare estava massa ocupat repetint: «Sí, sí! Vine, vine!», tot fent manotades per atreure l’atenció de la intrusa, que s’havia girat i se’ls aproximava a poc a poc, vacil·lant. Quan la tingueren al davant pogueren apreciar els quatre parracs que li servien de vestit, tan malgirbats que deixaven entreveure bona part d’un pit i del cul. També tingueren ocasió de comprovar fins a quin punt anava bruta: una mena de crosta feta de terra, de pols i de merda cobria tota la seva pell, obscurint-la fins a desfigurar-li els trets. Anava descalça, i en els peus hi tenia llagues i butllofes, tan nombroses com els calls i les ferides de les mans. Els cabells eren llargs fins al final de l’esquena, i tan negres que era fàcil dubtar si aquell era el seu color natural o si era degut a la brutícia que hi duia impregnada. Per altra banda, n’hi havia prou de mirar-la als ulls per llegir-hi els senyals inequívocs d’un cert retard mental. Tot i això, hi havia alguna cosa en ella —en el posat, en les maneres, en les formes del cos— que li impedia de ser lletja del tot.

En tenir-la al davant, l’imbècil tornà a demanar-li què volia. «Menjar», repetí ella, i Jeremies s’adonà que, sense la distància ni la intervenció del vent, la seva veu continuava resultant fosca i embarbussada, amb un punt mocós prou desagradable. L’imbècil donà una volta sencera entorn de la intrusa, examinant-la de cap a peus. «Té unes bones anques, no ho trobau?», preguntà amb una rialla còmplice, adreçant-se als altres quatre. Els traginers aprovaren amb els seus somriures porcins, mentre Jeremies i —per descomptat— el notari restaven en silenci. «I de braguer pareix que també va ben servida», afegí l’imbècil, estirant un braç per palpar-li un pit. En fer-ho, la intrusa restà immutable, com si allò no anàs amb ella. L’imbècil se li encarà: «Noltros som soldats i som aquí per protegir aquest tros de vorera de mar. Ja t’hem dit que anam curts de menjar. Si te’n donam, què ens pots oferir a canvi?». I no havia acabat de formular la pregunta, que ella, d’una estirada brusca, es desprenia dels parracs i els feia caure en terra, quedant del tot despullada a la vista dels cinc homes, amb una tranquil·litat sorprenent. Potser no fos tan curta com aparentava, es digué Jeremies a si mateix.

Menat per una excitació més que visible, l’imbècil desaparegué dins el niu de metralladores i en sortí al cap d’un moment amb un grapat de mongetes i un drap amb el qual havia improvisat un bolic d’albercocs i figues seques. S’acostà a grans gambades a la intrusa, deixà el menjar al seu costat i l’obligà a agenollar-se. Llavors obrí la bragueta del seu uniforme, n’extragué el membre —dret, fort i gruixut com una peça de metralladora— i l’enfonyà dins la boca de la noia, que s’aplicà a mamar-lo amb docilitat. Els bufs i els gemecs de l’imbècil resultaven ofensius per al món sencer. Però no foren res comparats amb els que deixà anar quan, en cansar-se de la fel·lació, s’abaixà els pantalons i fornicà amb la intrusa allà mateix, damunt l’arena, a la vista de Jeremies i dels altres. Quan, al cap de pocs minuts, donà la feina per conclosa, amb un gest del braç convidà els altres a imitar-lo. Jeremies i el notari se n’abstingueren, tot i que el segon s’amagà darrere el niu de metralladores per pelar-se-la mentre observava com els dos traginers —l’un primer i després l’altre— aprofitaven l’avinentesa per fer ús del servei que se’ls oferia amb despreocupació i alegria exemplars. La intrusa, per la seva banda, es deixava fer sense denotar plaer ni dany moral de cap mena, gemegant una mica quan algun dels usuaris li feia mal amb les seves grapades ineptes.

Aquests intercanvis continuaren fins a la nit en què l’imbècil i el notari van morir. Durant aquells dos mesos, la intrusa —la puteta, com en deien— anà compareixent amb regularitat per la platja de Sa Ràpita, i es deixava fer el que fos a canvi de les quatre foteses amb què l’obsequiaven. Naturalment, la confiança i la manca de llums de tots plegats anà agreujant l’animalitat dels comportaments, i de tant en tant la noia, l’imbècil i els dos traginers organitzaven petites orgies a la llum del sol o sota la claror de la lluna, en què tots tres s’ocupaven simultàniament de treballar algun dels forats del cos de la captaire. El notari, mentrestant, sense badar mai boca i obviant ja la precaució de buscar-se un amagatall, es masturbava contemplant l’escena. Alguna vegada aconseguia ejacular fins a distàncies notables, i el raig de semen, en caure, dibuixava damunt l’arena un modest, i alhora escandalós, carrerany.

La voluntat de Jeremies era de mantenir-se al marge d’aquest cas de prostitució improvisada i silvestre. Tanmateix, potser legitimitat per l’impuls dels instints, tal vegada empès pel desig de diferenciar-se d’aquell notari autista que només sabia callar i cascar-se-la com una mona, havia estat a punt, una sola vegada, de fer ús dels serveis de la intrusa. Només una vegada, una única vegada i prou. Però mai no podria oblidar-ho.

Era un capvespre de setembre, poc abans de l’hora de sopar. Feia fred a la platja de Sa Ràpita, i la mar estava picada. Jeremies havia entrat dins el pinar a fer les seves necessitats, i havia procurat anar ràpid, perquè allà, ajupit entre dues mates amb els pantalons abaixats fins als turmells, notava la desagradable sensació del seu cul congelant-se. S’estava cordant la bragueta quan ella aparegué sense que Jeremies pogués saber d’on. El fet que la intrusa restàs en silenci feia la situació més còmoda per a Jeremies, perquè la veu d’aquella noia tenia un no sabia què que el repugnava. El cas és que només de veure-la sentí, sense que pogués explicar-ho i per primera vegada en moltes setmanes, l’erecció del seu membre, més gruixut i més poderós que la tela de l’uniforme sota la qual es trobava retingut. Ella deixà anar un gemec petit, però continuà sense dir res quan ell se li acostà i, prenent-li una mà, l’aconduí a prémer el paquet que la inflor dibuixava en els baixos de la vestimenta de soldat. Gemegà una mica més quan Jeremies, amb les seves mans pageses, li grapejà amb suavitat els pits, estrenyent-los, fregant-los l’un contra l’altre, deixant-los exposats a la freda brisa marina en despullar-los de la brusa esparracada amb què estaven coberts, protegint-los tot d’una amb l’escalfor de l’alè i de la llengua tan plena de saliva, tot sense que ella deixàs d’acaronar ni per un moment aquell paquet calent i dur amb què la seva mà havia estat obsequiada. Aviat es trobaren en terra, l’un damunt l’altre, rodolant, passant a frec dels excrements encara frescs de Jeremies, i la intrusa ja havia descordat els botons que empresonaven la rígida cigala del soldat, i els seus dits ja s’aventuraven (sota el cotó de la roba, entre l’aspre embolic dels pèls) al seu encontre, mentre els dos esbufegaven com cavalls cansats i Jeremies no feia cas d’una feble pregunta que li arribava —molts anys després, ho hauria jurat— des del fons del cervell. Només pogué recobrar la lucidesa quan ella es tragué els draps que li feien de faldilla i les fosses nasals de Jeremies es trobaren envaïdes per la ferum insuportable que la noia exhalava des dels seus genitals infectes. Aquella boca, aquell forat del cul, aquella vagina que, en presència seva, havien estat tantes vegades violats per les vergues indecents de l’imbècil i dels dos traginers i que es trobaven en canvi verges de qualsevol forma d’higiene, van aconseguir que Jeremies reaccionàs i es tragués la captaire del damunt amb un moviment sec, precís, enèrgic però no violent. La deixà asseguda damunt la fullaraca, nua, amb les cames obertes (a ell li semblava que una bafarada de vapor pútrid li envoltava l’entrecuix), sense dir res, talment un animal que accepta els esdeveniments sense jutjar-los. Ell tornà a vestir-se i s’apressà cap al campament. Aquella nit no volgué sopar. Aquella nit la passà vomitant a vorera de mar, plorant sense consol, com un infant espantat, mentre procurava que els seus companys no el veiessin —no li semblaven de fiar— i treia, d’una butxaca del camal del pantaló, el mocador de na Sara, que es conservava inexplicablement blanc i deixava anar, encara, una mica de perfum de tarongina, o potser d’alfàbrega. Per la seva part, la intrusa descomparegué després de la nit en què moriren el notari i l’imbècil, i no la van tornar a veure ni a saber-ne res. S’entenia que, de tots cinc, el qui de veritat agradava a la noia era el notari, amb qui mai arribà a tocar-se ni a creuar una paraula. És possible que fins i tot n’estigués enamorada. Jeremies pensava que la vida, a la guerra, es tornava molt estranya. Molt estranya i molt perillosa. I això, era obvi que no podia explicar-ho a la seva néta.

Quan finalment es presentà, en una moto atrotinada que li negava l’aire d’àngel anunciador que en unes altres circumstàncies hauria pogut adquirir, aquell correu militar avisant-lo que ja podia tornar a casa, a Jeremies li sobrevingué l’ocurrència i l’esperança que la guerra, la seva guerra, s’acabava allà, en aquell instant. I millor així, perquè si hagués sospitat que en realitat la guerra, en allò que el concernia, no feia més que començar, tal vegada hauria imitat el notari i hauria pres un d’aquells fusells avariats i l’hauria apuntat contra els dos traginers, contra el correu militar, contra el mar i contra el record d’aquell capvespre amb la intrusa dins el pinar, hauria apuntat el seu fusell contra el món sencer i hauria premut el gallet, a fi que l’arma li explotàs a la cara i el deixàs estès, allargat damunt l’arena, podrint-se desfigurat sota el gran sol de llevant, un cadàver sense nom i sense cara, sense una dona i un fill esperant-lo a Son Set, un mort sense identitat i, per descomptat, sense futur. Si hagués sabut el que li esperava, Jeremies hauria escollit, sense cap dubte, l’alternativa del notari. Qualsevol home ho hauria fet. Però ningú no té el poder d’endevinar l’avenir, i Jeremies es creia de veritat que la seva guerra s’acabava allà, que la podia deixar a la platja de Sa Ràpita fent companyia a aquells dos traginers insofribles.

Jeremies no podia saber que la guerra l’esperava a casa seva, i que pautaria la seva vida durant molts anys encara. No podia saber que mai no naixeria el fill que na Sara estava esperant. No podia imaginar que la promesa que es desprenia, elevant-se com una ànima d’un cos acabat de traspassar, com el perfum del mocador de la seva esposa, s’ajornaria per molts i molts d’anys. No tenia manera de preveure que li tocaria implicar-se en la penosa història que culminaria en la mort horrible de don Moisès, el rector de la parròquia de la vila. I sobretot, ni ell ni ningú era capaç d’esperar la humiliació que ell i na Sara haurien de rebre de part d’en Jonàs, el fill de don Marc, senyor de la possessió de Son Set. Jonàs, que havia estat el rival de Jeremies per l’amor de Sara. Jonàs, que els faria conèixer, a Jeremies i a la seva dona, el sentit últim del dolor i de l’abjecció; Jonàs, que s’hauria d’interposar en el destí del seu fill Job com una al·legoria, una representació humana del mal. Només per evitar-se això hauria valgut la pena que Jeremies s’hagués fet saltar la cervellera a la platja de Sa Ràpita en el moment que se li feia saber que ja podia tornar a casa. O tal vegada no.

—Te’n recordes quan només hi érem tu i jo?

Tothom havia acabat ja amb l’arròs brut i era el moment de retirar de taula tot allò que hi feia referència per cedir el pas al segon plat, aquella porcella rostida que tots esperaven i que cadascú gaudia des del seu particular punt de vista (la cua, per exemple, constituïa aquell mínim detall de sibaritisme que no tothom sabia apreciar com convenia; la cuixa i les costelles, en canvi, eren els talls disputats per la majoria). Llavors, a l’interval entre plat i plat es féu un silenci, un d’aquells silencis espontanis que de vegades es produeixen a les reunions concorregudes i que ningú no sap com trencar, i encara menys a mesura que el silenci es fa més i més llarg. Així estava cada comensal amb la seva planeta quan el televisor, que ningú s’havia preocupat d’apagar, amb el volum al mínim, reemprengué els informatius i mostrava unes imatges ja vistes —les mateixes de l’avançament a l’hora de l’aperitiu. Això donà peu a Jeremies per proferir una nova inconveniència a propòsit dels polítics, cosa que provocà una resposta prou malagradosa per part d’Isaïes i una contrarèplica a càrrec de Melquíades. Sara s’abstenia d’intervenir-hi, i el mateix feien els joves, la majoria perquè es trobaven massa a pler amb el que duien de dinar a dins el cos i alguns altres perquè mostraven la mateixa indiferència acostumada que en la discussió anterior. Mentre la flaire de les llaunes amb els trossos de porcella es traslladava de la cuina, on havien estat com en dipòsit, cap a la taula, on tothom rebia el segon plat amb elogis que feien referència a l’aroma que es desprenia de la carn, el to de Jeremies s’anava elevant fins al crit. Se li encenien les galtes i la vermellor feia més visibles els pèls blancs de la barba mal afaitada al matí (al matí, en què havia caigut en terra i en què s’havia pixat a sobre, envoltat pel fred i el desig de fumar, desvalgut); amb la mà plana i descomunal colpejava el mantell d’hule i la fusta de la taula damunt la qual se servia el dinar (el dinar, composició que no admetia objeccions, aliança gairebé sacra, gust més alt d’una vida que potser ja s’acabava però que havia estat generosa i plena com un fruit d’estiu); se li empetitien els ulls fins a adquirir l’aparença de retxilleres ferotges, envoltades per les bosses de pell de les parpelles i de les ulleres que penjaven terribles (els ulls, grisos i afuats, ulls de rapaç que es mantenia volant muntanyes amunt a l’aguait, ulls freds com perles cultivades encara dins l’ostra, ulls que havien sostingut la mirada del bestiar salvatge i l’esguard fix, però covard a la fi, del pitjor dels homes); li tremolava la pell baldera de les arrugues i la mandíbula sencera, sostinguda per l’eix de la dentadura també tremolosa (la dentadura postissa, col·locada amb la seva perfecció insensible on hi havia hagut unes dents prou consistents per trinxar el cuiro d’unes brides, vellesa, uns caminadors, vellesa, aquest serà es darrer dinar amb sos vells): Jeremies, en resum, estava definitivament emprenyat, i quan s’emprenyava li costava molt acceptar que algú el contradigués. Tal vegada per això, i perquè sentia la necessitat de fer-lo callar si de veritat tots plegats volien acabar el dinar en pau, Isaïes tallà l’arenga de son pare de la manera més brutal:

—Només que fos la meitat de caparrut que vós, s’explica que en Job acabàs com va acabar.

Parlà així Isaïes, i aconseguí que tot d’una alguna cosa es glaçàs a la taula, a la sala, a les espines dorsals dels convocats a aquell dinar que amb tota probabilitat, sí, havia d’esser el darrer. La llum des del corral ara entrava obliqua, més esbiaixada, i, combinada amb el silenci sobtat, imposava un rictus de rigidesa a tota l’escena, un clarobscur violent, com si els mobles i cadascun d’ells estiguessin tallats en fusta vella i noble. Brillava la grisor vívida dels ulls de Jeremies en mirar fixament els cinquanta-set anys del seu fill Isaïes i replicar-li

—No sé on has après de xerrar per fer mal. Però és ben segur que no ho has après de nosaltres.

I es girà cap a Sara, cercant la seva aprovació. I hagué de pensar el pitjor en descobrir la seva dona en una postura desacostumada: el mentó penjant damunt el pit, el cap inerme, les mans nervioses, com preses per la ranera, arregussant la faldilla. Tots els asseguts a taula romanien muts encara mentre Jeremies, amb l’ansietat d’un home de noranta anys, pronunciava trèmul un nom

—Sara?

l’únic nom possible, i no n’obtenia resposta, transcorregueren uns segons inacabables i Jeremies no n’obtenia cap resposta

—Sara?

—Jas.

I li oferia, ella, una oliva trencada, l’oliva que buscava de feia una estona, aliena a la discussió, senil, benigna, l’oliva que se li havia perdut entre els plecs de la roba i que finalment havia localitzat, aromàtica de fonoll i de sal gruixuda, d’oli verge i del fang de l’àmfora on s’havia conservat. Després de seixanta-sis anys al seu costat, Sara sabia molt bé com li agradaven al seu home les olives trencades. I Jeremies, encara una mica regirat, prengué l’oliva i se la ficà entre els llavis enfonsats, com si combregàs, mentre comprenia (tal volta per primera vegada) les llàgrimes de son pare en descobrir la filla adormida sota una figuera, més de vuitanta anys enrere. I mentre fixava en els ulls d’Isaïes una mirada severa, Jeremies pensà un cop més com li hauria agradat, com certament l’hauria complagut molt, saber de lletra.