Els galls cantaven encara l’alba mentre una fulla d’acer de mig pam de llargada penetrava coll endins obrint una ferida mortal, escapçant les cordes vocals de l’animal, obligant-lo a deixar de cridar. Ara, hauria d’expressar el seu horror mitjançant l’únic so que podia emetre: un gruny tenyit per un raig de sang, un clapoteig balbuç i desagradable que semblava la veu, no d’una truja, sinó d’aquella hemorràgia tumultuosa que li brollava per la boca, entre els queixals, pels narius i pel forat de la traqueotomia salvatge que tot just se li acabava de practicar. Una renou com la d’un vòmit, el soroll d’una vida abandonant de pressa el cos que habitava, un ofec sostingut i complicat que s’anava esmorteint per convertir-se en una ranera agònica, un ronc de ritme més pausat a cada instant, un petit i frenètic esbufec, com sorgit d’un cansament molt llarg i profund. Però cap més crit. Els crits (aquells crits irracionals, histèrics, proferits alguns minuts abans i que amenaçaven d’esqueixar el tímid tel de llet de la matinada) ja s’havien acabat. Al final, només eren possibles el silenci i l’acabament de les convulsions. La quietud definitiva.

Jeremies, dempeus davant la truja, la mirava als ulls. Observava com s’esvaïa la lluïssor de les pupil·les, com els músculs de les parpelles cedien a poc a poc, com la mirada de l’animal s’anava adormint amb lentitud, però per sempre. De tant en tant, desviava ràpid els ulls per mirar-se la mà dreta, dins la qual sostenia encara el ganivet que regalimava sang des de la fulla fins al mànec, i li empastifava els dits, acumulant-se sota les ungles. La sang era calenta, i Jeremies s’adonava que, si un es fixava bé en el forat a la gola de la truja, en sortia una mica de fum. Jeremies tenia els seus dubtes a propòsit de l’existència de l’ànima humana (sobretot si ho considerava des dels casos particulars), de manera que l’ànima d’un porc era un tema que no el preocupava gens ni una mica, però havia de confessar que aquell fumet expel·lit per la ferida espantosa en el coll de la bèstia l’encuriosia i l’intrigava. Tanmateix, tot això passava pel seu pensament amb massa rapidesa, i tot d’una tornava a fitar els ullons cada vegada més extingits de l’animal que acabava de matar. La sang continuava rajant-li pel morro i per les comissures entreobertes, i degotava damunt les llistes metàl·liques de la banqueta damunt la qual jeia el cos agonitzant, i d’allà fins al terra, on s’agrumollava amb la pols i la grava, formant una pasta espessa, obscura i granulosa. Si Jeremies, amb la seva mà dreta armada amb el ganivet i enganxosa de sang, adreçava l’esguard als queixals de la truja i a continuació la mirava de bell nou als ulls, li semblava descobrir-hi un rastre lluent de ràbia, de dignitat i de tristesa. Però això era impossible: devia ser que es feia vell. Al cap i a la fi ja en tenia seixanta-sis, i, per si se n’oblidava, allà al davant tenia els seus fills Melquíades i Isaïes, ajudant-lo a fer la matança, dos homes fets i refets. També hi era el sergent Llo-llo-llorenç, i algú altre a qui el temps i la mala memòria havien desdibuixat la cara: hi acudia sempre tanta gent, a les matances, que es feia impossible recordar-los tots. En qualsevol cas aquells eren els matadors, i ell, Jeremies, era el matador principal: el qui havia acorat el ferro dins el coll del porc i el qui d’alguna manera dirigia, orquestrava, el ritual que havia de desenvolupar-se tot seguit. Perquè allò, ara que la truja havia deixat d’alenar i la lluerna dins els seus ulls havia desaparegut per complet, just acabava de començar.

—Aquesta ja ha acabat es remuc.

Això ho havia dit Isaïes, amb aquella seva capacitat innata d’enunciar en veu alta allò que era obvi i, sovint, inconvenient. De tota manera, la intervenció havia servit per fer sortir Jeremies de la seva abstracció:

—Sí. Ara l’hem de pelar.

—Un moment. Deixau-me primer que pixi.

I Melquíades, amb els texans i la camisa ronyosa d’anar a matances, es desplaçava amb quatre gambades fins al costat de la figuera de moro que guaitava desbocada part damunt la paret seca, i de cara a aquesta paret, eixarrancat i d’esquena a tots, es duia les mans a l’engonal i pixava. El renou del raig d’orina en percudir la terra era persistent, i rebotien gotes que esquitxaven els texans de Melquíades. A la truja també se li havien relaxat els esfínters amb els estertors de la mort, i ara els excrements caiguts en terra formaven un engrut sota l’extrem posterior de la banqueta, paral·lel a la pasta negra i sangonosa de l’altra punta.

Al cap i a la fi era un bon moment per a un descans, de manera que Isaïes i el sergent Llo-llo-llorenç aprofitaren l’ocasió que els brindava la incontinència urinària de Melquíades per encendre cigarretes. Oblidant-se del ganivet sangonós dins la seva mà i de la brutícia que se li solidificava davall les ungles, Jeremies va estendre la mirada enllà de la grisor d’aquella matinada del vint-i-dos de desembre de mil nou-cents setanta-tres. Durant tot el dia, pensava, tindrien feina assenyalada amb aquella truja. Va tornar a mirar-la, encara que només fos per assegurar-se que continuava immòbil i que la lluïssor no li retornava als ulls. Dirigí després l’atenció uns quants metres més lluny, fins a les cases i el porxo. En aquell redol s’hi arremolinava la resta dels matancers: fills i filles, nores i gendres, amics i veïns, dones i homes en un tràfec continu, feinejant, preparant les eines i els ormetjos per obrar el porc i manufacturar els embotits, per tenir els fogons a punt quan fos l’hora de berenar i de dinar, per tenir-ho tot disposat en el moment de netejar la casa. I enmig de tot, situant a cadascú en el seu lloc, donant instruccions a tothom, coordinant el desordre, dreta a un costat de les portes de les cases, hi havia na Sara, amb el cos humil però fort, amb la veu prima i tanmateix peremptòria. Sara presidint l’escena, dirigint la congregació, protegint com una senyora les portes de casa seva. Les portes de les cases de Cas Garriguer.

Cas Garriguer era la possessió on havien vingut a viure Sara i Jeremies set anys enrere, al sud-est de l’illa, a pocs quilòmetres de la vila de Llucmajor, lluny de Son Set, d’on finalment havien pogut fugir després de massa anys de mol·lície. Anys difícils de recordar, però més difícils encara d’ofegar dins l’oblit. A Cas Garriguer, en canvi, havien gairebé aconseguit de viure tranquils. Gairebé. Cas Garriguer eren alzines i pins i garrofers i, tot d’una, un camp de mar pràcticament erm i colgat d’arena que arribava, enorme, fins al penya-segat del mateix nom. Més enllà tan sols hi havia la mar, que és inacabable i blava com la ira dels àngels i com el menyspreu dels homes honestos.

Des d’allà on s’estava Jeremies, dempeus davant la truja acabada de sacrificar, Cas Garriguer era una esplanada de roques i joncs, delimitada just al seu davant pel rectangle massís de les cases (amb la façana construïda amb blocs de marès roig, erosionat pel sol dels estius i la proximitat corrosiva del mar), i puntejada tot al voltant per formes molt concretes. Un claper de pedres i terra humida sostenia l’esvelta creixença d’un fasser, que bombardejava el terra amb els dàtils madurs que deixava caure al llarg de tot el diàmetre de la seva copa. Hi havia una extensió considerable d’arena mesclada amb terra i amb pols, que formava una mescla que admetia totes les gradacions dels ocres i els marrons, interrompudes adesiara per l’erupció de petites plagues de molsa i males herbes. Més lluny, una figuera de moro oferia, des de les fulles carnoses i verdes, la dolça tibantor del seu fruit, mentre la defensava amb unes pues dignes de ser regades amb cicuta. Es desdibuixava, la figuera de moro, dins la claror espessa del matí d’hivern, i la seva silueta caòtica feia pensar en un mal presagi. De la mateixa manera es difuminaven dos cilindres: un bidó de benzina cobert de pols i morques, amb un xap que l’esventrava sense to ni so, col·locat just a la vora d’un dipòsit d’aigua fet de ciment, i suportat per una base de marès menys fi que el de la façana de les cases. Més a prop, la caseta del ca, moldejada també amb pòrtland. El gos era dels que en deien de bestiar, una raça autòctona de l’illa, amb el pèl hirsut i negre, els ulls llagrimosos i melancòlics, la medalla allargada i blanca al mig del pit i els músculs llargs, imponents, preparats per assumir la llibertat de deixar-se abatre fins a morir en nom de la fidelitat al seu amo.

Però el moment de la contemplació s’havia acabat. Melquíades tornava de regar el terra mentre es cordava els texans, i Isaïes i el sergent Llo-llo-llorenç donaven pipades ràpides a les seves cigarretes, preveient que haurien de llençar-les a mig fumar. I així era. Una altra vegada Jeremies sortia de la seva distracció, i, mentre deixava que finalment el ganivet brut reposàs en un racó de la banqueta, mirava fix cap a les cases i cridava:

—Job, vine cap aquí! Hem de pelar aquest animal!

I Job sortia de les cases com si emergís d’un estany molt fondo, amb l’energia dels seus vint-i-tres anys, portant una gran olla d’alumini plena d’aigua bullent que fumejava amb més notorietat que la ferida en el coll de la truja. En Job. El bo d’en Job.

En Job era especial. Es tractava del fill petit de Sara i Jeremies, nascut com un rebrot inesperat després de Melquíades, Judith, Isaïes, Gaspar i Raquel, cinc anys més tard que aquesta última, per ser precisos. I era especial. No havien trobat una paraula més exacta per definir-lo, atès que els seus pares no podien saber que aquella sempiterna tendència del seu fill al silenci, la introspecció i la timidesa rebia el nom mèdic d’autisme, i que aquells estranys atacs que de tant en tant —en els darrers anys amb molta menys freqüència, gràcies a Déu— l’obligaven a gronxar el tronc i el cap de forma compulsiva mentre seia plorós a la seva cadira de boga, no responien tant als impulsos de l’epilèpsia com a lleus abscessos esquizofrènics. Per descomptat que havien fet passes i acudit a una infinitat de metges, però tots havien coincidit a despatxar-los aviat —Sara i Jeremies, com a clients, resultaven poc estimulants—, informant-los que el fill els havia sortit subnormal. Però ells sabien que allò no era cert: sabien molt bé què era un subnormal, de manera que també eren capaços de discernir que en Job no n’era, i que tampoc no tenia un pèl de beneit. Senzillament, i a falta d’una explicació millor, en Job era especial.

Fins i tot la seva aparença física no tenia res a veure amb la d’algú que fos curt, i les seves faccions, els seus gestos i moviments, no tan sols eren del tot correctes sinó que posseïen una mena de gràcia particular. El seu somriure era benèvol i seductor; el seu caminar, no ben bé elegant ni estilitzat, sí que resultava gràcil als ulls de la majoria; la seva veu —en aquelles rares ocasions en què articulava alguna paraula, alguna frase— sonava viril i agradable, gens nasal ni embarbussada; els seus gestos, lluny dels d’aquelles persones que mai no saben què fer amb les mans ni amb les extremitats, es realitzaven pausats, i desprenien serenitat. Tot i que de poca alçada, tenia bona planta i el seu rostre, sobretot quan expressava alegria, era bell sense reserves. L’única particularitat ressenyable en comparació amb la resta dels seus germans consistia en el fet que, mentre els altres —tant dones com homes— duien la paternitat de Jeremies dibuixada en els seus cossos i cares, en Job guardava una semblança molt més acusada amb la seva mare. I així, als cabells llisos, prims i clars dels seus germans i germanes, ell oposava una cabellera negra, tupida i rebel; el seu perfil angulós i afinat contrastava amb les faccions més suaus i rodones de la resta; la clara bellesa dels ulls de Jeremies, amb la seva nineta de color gris perla, que es repetia en cadascun dels seus fills, era substituïda pels ulls grans i marrons de na Sara, més vulgars i reproduïts amb exactitud en els d’en Job; per acabar, els cossos alts i robusts que constituïen marca de la casa es mudaven, en el cas d’en Job, en una constitució més reduïda i fibrosa, tanmateix no gens fràgil, heretada amb claredat diàfana de la seva mare. La mare, per cert, de vegades es culpabilitzava d’allò que alguns en deien la desgràcia del seu fill petit: a trenta-set anys, parir-lo no havia estat cap tasca senzilla. I en més d’una ocasió havia manifestat en veu alta —en el confessionari, o fins i tot al seu marit, que es consternava i intentava convèncer-la que anava errada— que aquell era el càstig que havien rebut Jeremies i ella per haver cedit a la crida d’una concupiscència tardana i, no calia dir-ho, antinatural.

Fos com fos, els trets deformadors que acostumen a anar associats a la síndrome de Down o a d’altres insuficiències mentals es trobaven absents de la persona d’en Job, que oferia en canvi un aspecte més aviat harmònic, fins i tot atractiu. El seu comportament i caràcter anaven en consonància amb aquest posat. Es tractava d’un al·lot per davant de tot agradable, i encara més: aconseguia amb gran facilitat transmetre un intens corrent d’afecte que, entre els més pròxims, entre els pares i els germans, es convertia en amor sense pal·liatius; sempre exempt, això sí, de qualsevol desmesura. El fet que gairebé mai no parlàs afegia a aquesta seva capacitat d’empatia un punt inquietant, però també una mica més d’interès, d’enigma. Posseïa una memòria certament impressionant, que li impedia de canviar d’opinió, tant per a bé com per a mal, a propòsit dels fets o de les persones. Era gelós d’allò que tenia per seu, i sovint s’enfonsava a ulls vista dins una mena de personal melancolia que li guaitava a la cara en forma d’una expressió plàcida i trista.

Moltes vegades, Jeremies no podia evitar preguntar-se què passava pel cap del seu fill, quan el veia callar d’aquella manera obstinada i tenaç. Per la mateixa raó no encertava a entendre les coses que l’alegraven, com per exemple ara, que el mirava atansar-se festiu, bulliciós, al cadàver de la truja ajagut damunt la banqueta de ferro per abocar-li al damunt el contingut de l’olla que duia dins les mans protegides per draps de cuina, i tot seguit prendre un fregall i posar-se a fregar de valent els lloms escalfats de l’animal per arrencar-ne les cerres. I tot d’una s’hi afegien Isaïes, Melquíades, el sergent, el matador de fesomia perduda i ell mateix, Jeremies, amb més fregalls, pedres tosques i un bufador, i tots fregaven amb la força de les seves mans grosses i avesades, fent saltar el pèl a grapades juntament amb algunes llenques de pell, i aviat tingueren un costat raspat i afaitat i llavors, entre tots, hagueren de girar la grossa bèstia damunt la banqueta perquè els oferís l’altre costat i poguessin repetir-hi la feina, de manera que al cap de poca estona tinguessin l’animal enllestit i a punt per començar a obrar-lo. I el sol ja s’havia llevat del tot quan la truja, amb el cos sencer ja pelat i fumejant com havia fumejat la ferida primera, la que l’havia mort, lluïa rosada sota la llum nova i ja completa del dia, amb la pell esquitxada dels petits cràters que eren les ferides obertes per les pedres tosques, i que sagnaven una mica. Els matadors i en Job s’havien acostat a les cases per beure un glop d’aigua i fumar una altra cigarreta abans de continuar, i havien deixat la truja damunt la banqueta, formant un curiós bodegó que es completava amb la bombona de butà que havia alimentat el bufador i amb una furgoneta que es trobava aparcada al costat de l’esplanada des de ningú no recordava quan, amb els pneumàtics foradats i una vella caixa de càrrega tancada amb llistons de fusta ja podrida. Qui s’acostàs prou, podria contemplar l’esvoranc ferest de la ferida en el coll de la truja, que deixava veure els vermells de la carn, degotant encara, i els matisos del blanc del greix. Eren les coses concretes, les coses que es veien amb claredat, les que eren susceptibles de ser palpades i que arribaven com el regal d’un dissabte amb sol malaltís i feble. D’altres, com la figuera de moro, insistien a continuar desdibuixant-se, afectades per la calitja que venia del mar i per la boira hivernal i plena de rosada. I d’aquesta manera, entre les coses pressentides i les presents, entre les que hi eren de forma positiva i les que només hi eren en tant que especulacions, entre la pell morta i pelada del cadàver i la musculació brillant dels qui participaven a la matança, entre la certesa del fred i la intuïció de la infinitud tan pròxima del mar, així el dia, el jorn, el matí, s’acomplia.

Ja refrescat, Jeremies prengué el tallant i amb passes enèrgiques es dirigí cap al cos inerme, aquell cos que feia poca estona xisclava i era presa de les convulsions, i que ara ja no tremolaria mai més. Sense que Jeremies ho notàs, a la fulla enorme del ganivet s’hi reflectí per un moment, llampec inadvertit, l’ansiosa cautela d’un dels moixos de Cas Garriguer, seguint potser el rastre d’una rata matinera. Cinc cops secs: el cap i els quatre potons, i la truja havia quedat reduïda a un tronc. Una incisió ràpida i precisa, i la cua era entregada, perquè l’enfilassin amb una agulla saquera i la penjassin del cul d’alguna dona, als nens (perquè la majoria dels néts de Sara i Jeremies ja havien nascut, i alguns, com Eva, Magdalena, Ester o Pere, ja eren prou grans per saber jugar). Tot, doncs, estava a punt per a l’escorxament.

A un senyal de Jeremies —un xiulo i un moviment de mà—, Gaspar s’aproximava amb el tractor. Al capdavant del vehicle, un sistema hidràulic d’elevació culminat amb una barra de ferro horitzontal, amb un ganxo penjant de cada extrem. Gaspar estirava una palanca del quadre de comandaments i el sistema hidràulic descendia perquè Jeremies pogués clavar els ganxos en els tendons de les potes posteriors de l’animal. Quan això fou fet, Gaspar tornà a estirar la palanca en sentit invers per aixecar el cos i transportar-lo. En aquesta maniobra el cadàver de la truja patí un sacseig important, suficient per ocasionar l’aparició d’una punta pòstuma de merda guaitant pel forat del cul, que tornà a enfonsar-se recte endins tan aviat com el cos es trobà penjant dret, cap per avall. Aleshores Sara ja era allà amb un poal ple d’aigua fresca, acabada de treure de la cisterna per arruixar-lo damunt l’animal i, ajudada per draps de cuina, esborrar del seu damunt, en un gest que bé podia semblar de pietat, les últimes restes de la porqueria de la seva mort.

Conduït per Gaspar, el tractor amb la seva càrrega s’acostà fins al devora del porxo, davall del qual hi havia les dues taules amb totes les eines i els condiments per preparar els embotits. Però abans calia preparar la truja i fer-ne tallades. De l’escampadissa d’armes blanques i més trastos que es presentava en una de les taules de sota el porxo, Jeremies n’escollí dos ganivets amb fulla ampla, dels de tallar, i se’n reservà un per a si mateix mentre entregava l’altre al seu fill Job. I així armats, i sota la direcció del pare, donaren inici a una operació de fina cirurgia.

Abans que res, Jeremies practicà un tall en canal al ventre de la truja, dividint-lo en dues meitats gairebé idèntiques (el seu pols era ferm encara): quedaven així descompartides les dues rengleres de mamelles que altre temps havien servit per alletar alguna camada de porcellets, que s’hi havien arraulit com petits monstres competitius i desficiosos. Aquest xap el féu comunicar tot seguit amb dues incisions fetes tot al voltant dels monyons de les potes del darrere, i també de les del davant. Quan tingué fixada aquesta mena de cartografia elemental del cos de l’animal, reclamà l’ajut de Job per procedir a arrencar-li la pell. Gràcies a les precaucions de Jeremies, causava pasme la facilitat amb què es resolia aquesta operació. A cops petits i secs de ganivet (una arma imponent, d’uns vint centímetres de llargària entre el mànec i la fulla), la pell cedia i se separava del cos sense requerir cap mena d’aparent esforç per part dels matadors, caient a terra com una bata de seda lliscant sobre la pell nua i neta d’una dona.

El ventre i les costelles ja estaven espellats i exhibien impúdics la carn intensament bruta i vermella. Arribava el torn de l’esquena, i Jeremies cedí a Job els honors de treballar-la ell tot sol. En aparença, també era fàcil. Es tractava d’aprofitar allò que Jeremies en deia «es rodó de sa coa» (el tall fet abans al voltant de la cua a fi d’escapçar-la sencera) per obrir la pell de l’esquena de manera semblant a la del ventre. A l’esquena, però, la pell duia adherida una sola de greix que la feia molt més gruixuda, i això complicava la feina: Job, per exemple, clavà amb massa força el ganivet en el moment d’encetar el primer tall i hagué de sofrir els renys de son pare per haver fet malbé la peça de la cua. Continuà tanmateix Job amb la tasca que se li havia encomanat, i ja no cometé pus errors: tragué tota la pell de l’esquena, del coll i dels darreres de la truja, fent-la lliscar del cos al terra en llonzes llargues i feixugues. A continuació netejà la fulla del ganivet en un drap, i tot d’una l’aplicà a la carn de la bèstia, tallant-la amb precisió d’acord amb el dibuix dels quarters i de les peces contingudes a l’esquena i el coll. Jeremies observava amb orgull la feina del seu fill, i en un cert instant dirigí una mirada fugaç als ulls de na Sara, i tots dos, en silenci, estigueren d’acord a dir-se que tal vegada Job fos especial, d’acord, però que sens dubte era llest, i bell, i que tenien motius ben comprensibles per preferir-lo. I que no era cap subnormal, ni cap foll, ni cap minusvàlid. Que potser tots ells, fills i pares, fossin humils i petits, que ben segur eren dels qui no compten per a segons qui o per a segons què, però que tan certa com tot això era també la seva capacitat d’enfrontar-se al món i a la vida, de separar el greix de la carn, d’exigir allò que els corresponia a canvi d’allò que eren i feien. Que ells no feien part dels qui pareixen fills febles o incapaços, que eren dignes de tot respecte. Una mà de Jeremies es posà damunt el muscle d’en Job. Digué el vell:

—Molt bé. Ara, deixa’m a mi.

I Sara afegí:

—Jas.

I deixà dins la mà del seu home un ganivet particularment llarg i esmolat, amb un tall i una punta que ferien només de mirar-los. Armat així, Jeremies caminà fins al davant del ventre de la truja, que continuava penjant del tractor com una imatge eucarística, i que ja presentava un aspecte esperpèntic, escorxada pel davant i mig desencarnada pel darrere. Llavors Jeremies aixecà el braç i enfonsà la subtilesa letal d’aquell ganivet dins el ventre, gairebé fins el mànec, i, amb un cop poderós i exacte, l’obrí de dalt a baix, de pinte en ample.

El primer a sortir a l’exterior fou el recte, el budell cular, amb la seva ferum inevitable d’excrements vessant-se. Tot d’una el seguí la resta del budellam, que es precipità a fora amb violència, com si s’estigués asfixiant en aquell emplaçament que la naturalesa li havia proporcionat. Els budells caigueren envoltats d’una cascada de limfa, que formà un gran bassiot damunt el terra de ciment armat de devora el porxo, i que atragué l’atenció de l’eixam format per les mosques que gosaven aventurar-se dins el fred mariner de desembre de Cas Garriguer. La pudor causada per l’alliberament de les entranyes de la truja era proverbial, i un dels nens, tal vegada Eva, se’n queixà. El seu pare, Adam, la replicà amb un somriure:

—Nina, si vols saber què són matances, has d’ensumar merda.

Destrals i ganivets dins les mans de Sara, Job i Jeremies: neta de vísceres, la truja era reduïda de manera gradual a talls de carn. En algun moment del procés, un observador desprevingut hauria jurat que la figura esbudellada i mig desmembrada de l’animal adquiria forma humana. No hauria pogut, potser, evitar una esgarrifança quan, a causa d’una ganivetada maldestra, apareixia un forat comunicant de part a part del tors penjat de la barra sacrificial, i que permetia mirar-hi a través. Cal suposar que s’hauria fixat en l’actitud tranquil·la i despreocupada dels matancers, en les seves converses banals, únic punt de referència per evitar l’aire sinistre que de manera natural es desprenia de l’escena, i que s’accentuava en el moment en què, suspesa del sistema hidràulic del tractor, de la truja grassa i saludable ja només en restava un ninot de carn compost per les extremitats anteriors, l’espina dorsal i una part del costellam, oferint una visió fantasmagòrica que es retallava, roja i blava, dins el cel gris i inabastable. Tal vegada hauria meditat, l’observador desprevingut, que, més que el desmembrament d’un cos, li era donat de contemplar la seva màgica i literal desaparició, sota l’eficiència d’uns braços experts i la voracitat d’un grapat d’armes blanques ben esmolades. I no sembla exagerat imaginar que hauria aixecat molt les celles en adonar-se que a l’últim ja no n’hi havia cap rastre, de la truja, tret dels monyons de les dues potes del darrere, penjant separats de la barra horitzontal de ferro, com dos interrogants adiposos a banda i banda del tractor, com dues molsudes penyores d’allò que, poc més d’una hora abans, havia estat una criatura perfectament viva, que alenava, que caminava, que satisfeia sense repòs les seves necessitats, que tenia signes i codis, qui sap si records. Sí, potser l’observador desprevingut s’hauria inquirit sobre la possibilitat que els animals tinguessin records, i qui sap si s’hauria respost afirmativament i hauria arribat a sentir una mica de llàstima.

Desfilaren després molts més gibrells, portats pels nens, portats per les dones, tots plens a vessar amb trossos de la carn acabada de tallar, i foren distribuïts amb rapidesa per les zones tàcitament marcades al llarg de les dues grans taules sota la porxada, d’acord amb el producte a què anaven destinats: sobrassada, llangonisses, camallot, botifarrons, frit. Unes quantes dones es recloïen dins la cuina, vora els fogons de pedra, sota la xemeneia campanuda i enorme com un embut còsmic, per començar a treballar en la preparació del berenar, que els reuniria a tots entorn de la taula unes tres hores més tard. Sara, per la seva part, reclamava l’assistència de Raquel, Judith i Noemí perquè l’acompanyassin a fer les tasques de les budelleres. Sota la direcció de Melquíades i emparats sota la protecció d’un barril de cassalla, la resta de matancers es concentrava sota el porxo per començar a capolar la carn i preparar les espècies. Jeremies sortia de sobte de dins les cases amb un sarró penjant del muscle i s’adreçava a na Sara per anunciar que ell, com a vell que era (i això ho deia rient), ja havia treballat prou de moment i que se n’anava amb en Job a parar llobes una estona. Sara es limitava a no mirar-lo per contestar:

—Molt bé, idò. Vés alerta per sa pleta, no caiguessis.

I ell tornava a riure:

—No passis pena, que vindré a berenar. Anem, Job.

Però Jeremies hauria preferit que la seva dona entràs dins les cases per sortir-ne al cap d’un moment amb alguna cosa dins les mans, i que la posàs dins les seves mentre li deia «jas», i que es tractàs del seu mocador blanc brodat de puntes i perfumat d’alfàbrega o tarongina. En el fons del seu cap hi ressonava, coent, aquesta preferència, però aconseguia amortir-la tot d’una sota el so de la seva pròpia veu apressant Job per dirigir-se tots dos cap a la cacera, o sota l’atenció dels seus ulls que recorrien el cel estàtic, aparatós de tant d’hivern dins les entranyes, acompanyant-lo amb la mirada, el cel, en la seva carrera cap a l’encontre amb el mar emplomat i greu. El mar tan fondo, tan alt i picat. El mar tan violent i tan cansat de si mateix.

Els intestins de la truja reposaven, enroscats els uns amb els altres, dins el cercle d’un garbell gran, dels de cendre gra, i el garbell se sostenia damunt d’una banqueta de fusta molt antiga. El cossi de fang contenia una bona quantitat d’aigua ben calenta, al costat d’una galleda plena d’aigua freda, envoltada de gerres de terrissa. La indumentària de les budelleres consistia en bates, davantals, espardenyes, botes de pluja, pantalons de xandall de color blau elèctric amb dues ratlles blanques en paral·lel de dalt a baix de la cama: roba vella i lletja i també alegre, acolorida i contrastada. Mentre treballaven, Raquel i Noemí conversaven sobre el temps i els preus del mercat del divendres; de tant en tant intercanviaven algun acudit porc. Judith, abstreta com sempre, cantussejava cançons antigues i dolentes. Per la seva part, Sara, tal com també resultava habitual en ella, recordava. Si Sara s’havia distingit per alguna qualitat en particular, aquesta era la seva memòria extraordinària: per això la seva vellesa i el seu declivi, acompanyats d’aquella senilitat amnèsica, havien de resultar tan difícils de pair per a tothom anys endavant.

En concret, la celebració de matances sempre li portava el record de la mort de don Marc, l’antic senyor de Son Set, i, per associació, els detalls més patètics de la relació que ella i Jeremies havien hagut de mantenir amb el seu fill gran, en Jonàs. Don Jonàs, en Jonàs: el senyor jove de Son Set, el qui fou amo d’ella i del seu home després de morir don Marc, el cabró malparit més infecte que mai hagués sortit d’entranya humana i de qui havien hagut de fugir, després de tants d’anys, per venir a refugiar-se a Cas Garriguer, a una altra punta de l’illa. En Jonàs.

Sara encara podia reconstruir a la perfecció la imatge de Jeremies arribant amb el front xapat d’una pedrada i la cara plena de sang, el pas vacil·lant. Era el vespre d’un dia d’hivern, quan ella i Jeremies encara festejaven però ja havien parlat de casar-se l’any següent, en arribar el bon temps. Ell acudia a visitar-la tots els dimarts, dijous i diumenges des de Son Set, on treballava a les ordres de don Marc, fins a la possessió veïna de Son Quart, on ella havia nascut i crescut en companyia de tres germanes, dos germans, el pare, la mare i una tieta vella, sense comptar els moixos, que eren una devoció seva. Devia tractar-se d’un dimarts o un dijous, perquè els diumenges Jeremies sempre arribava després de dinar, encara sota la llum del dia, i solia dur el carro per acostar-se fins al poble i passejar plegats. Així doncs, no podia ser cap diumenge perquè Sara recordava perfectament la fosca negra d’aquell vespre d’hivern, de la qual semblà emergir de cop la figura de Jeremies, tentinejant a la porta de Son Quart, el rostre desencaixat i empastifat de sang mig coagulada, espessa com la mateixa obscuritat contra la qual es retallava la seva estampa. Durant dos segons ella i la seva família van estar contemplant-lo, allà dret a la porta, palplantat com un espectre, i tots havien restat estàtics, incapaços de reaccionar, fins que ell, sense deixar de recolzar-se en el llindar de la porta, allargà un braç, obrí la boca i balbucejà

—Sara?

i a ella se li ompliren els ulls de llàgrimes: l’aparició de Jeremies en aquell estat li havia fet conèixer per primera vegada una sensació que arribaria a ser molt habitual en la seva vida: la por. Era la por allò que la retenia paralitzada a la seva cadira, amb el plor a punt d’esclatar, mentre en un altre món la seva mare i el seu pare s’aixecaven i corrien per auxiliar el jove Jeremies, que amb prou feines s’aguantava dempeus. El van asseure en un balancí i li van netejar la cara amb aigua, sabó i tovalloles; li aplicaren compreses i li regaren les ferides amb alcohol perquè no se li infectassin; i, mentre proferien exclamacions i imprecacions als sants i a les divinitats que els venien al cap, li parlaren i l’animaren a fi que no perdés el coneixement. En algun moment el pare de Sara recordà que el manescal de la zona, que era amic seu, vivia no gaire lluny de Son Quart: hi havia prou confiança per fer-lo venir a aquelles hores per tal que cosís el trau que dividia el front de Jeremies. I l’home sortí de pressa, atabalat, colcant una egua per anar a requerir l’ajut del manescal. Fou aleshores quan Sara recobrà la presència d’ànim necessària per aproximar-se a Jeremies, ajagut més que no assegut en el balancí, encara sagnant, i (amb una carícia inadvertida per la mare) prendre’l per un canell a fi d’aixecar-li un braç i, mentre li mormolava

—Jas.

deixar dins la seva mà un mocador blanc i brodat. Estava perfumat d’alfàbrega, llimona o tarongina, això no ho recordava Sara amb seguretat, però en aquell moment va pensar que l’aroma despresa per la tela ajudaria el seu promès a reanimar-se. En qualsevol cas, ell, en olorar el mocador, li va somriure d’una manera inoblidable: no dolça, sinó seca i molt breu, i tanmateix molt intensa i fonda. Es tractava d’un somriure que ella mai no li havia vist, i que no tindria ocasió de tornar a veure-li fins molts anys després.

El pare de Sara trigà poca estona a arribar amb el manescal, i, en un moment, aquest cosí el trau de Jeremies amb tres punts de sutura al viu que van obligar el pacient a cridar de dolor i els presents, a clavar-se les ungles dins els palmells de les mans. Després el manescal aplicà un pedaç amb una mica de tintura de iode a la ferida i a continuació desaparegué apressat, una mica molest, engolit per la fosca, de camí cap a casa: al capdavall, el mal ja estava conjurat. I a més, allò no havia de ser cap problema per a un home tan fort com Jeremies. Als seus vint-i-cinc anys, Jeremies devia ser l’home més fort dels rodals: l’únic capaç, com havia fet dos dies enrere, de cavalcar un poltre salvatge durant més de cinc hores, sense sella ni brida, a pèl, fins a aconseguir la rendició de la bèstia, perfectament domada. El pasme dels espectadors havia estat complet, i la llegenda de Jeremies com a home forçut s’havia consolidat de forma definitiva. Però això no li treia l’espant d’haver estat atacat aquell vespre. I encara menys el de saber qui l’havia atacat i per què.

I és que Jeremies, mentre es confortava cruspint-se un tros de xulla i engolint un tassó de vi, ho veia clar: es tractava d’en Jonàs, l’hereu de don Marc, el seu senyor. No sense que se li envermellís la cara, admeté que havia hagut d’aguantar, per part d’aquell xitxarel·lo, alguns comentaris grollers, obscens fins i tot, a propòsit de na Sara. Sembla que la frase

—Som jo qui m’hi hauria de casar, perquè tanmateix jo som qui la boixaré.

era la que Jonàs s’agradava més de repetir per tal d’humiliar Jeremies, qui, per descomptat, no tenia més remei que callar i aguantar.

Per això quan, aquell vespre, tot avançant pel camí de Son Quart per visitar na Sara, de sobte sentí la brutalitat rocosa d’un cop que li obria el front sense que pogués saber d’on li venia, emparant-se l’agressor en la negror de la nit i en l’opacitat d’alguna paret o soca, i mentre feia un gran esforç muscular i de concentració per no deixar-se caure en terra, Jeremies no dubtà ni un instant, mentre dirigia la mirada fosca endins, a cridar un nom i una amenaça:

—Jonàs, fill de puta! Surt que en parlem tu i jo, d’això! Vine aquí, Jonàs!

Ni tingué tampoc cap rastre de vacil·lació sobre qui podia ser el causant de la fressa de passes que s’allunyaven corrents rostoll enllà, emmantellades per l’obscuritat, espantades per l’espectacle d’un home que ni tan sols queia estabornit per un cop capaç de matar-ne tants d’altres, mentre ell iniciava una penosa avançada cap a les cases de Son Quart, esforçant-se per no desmaiar-se mentre la sang li regalimava front avall, cara avall, i continuava baixant-li per sota el coll de la camisa —la camisa nova i més ben planxada, la camisa emmidonada, la d’anar a festejar—, fins que se li enganxava grumollosa entre els pèls del pit. No n’hi havia cap, de dubte: només podia tractar-se d’en Jonàs. I tots, començant per na Sara, ho trobaren terrible i els costava molt donar-hi crèdit, però Jeremies, com acostumava a fer, no cedí al dubte ni un sol moment.

Ni tampoc canvià d’opinió quan l’endemà en Jonàs aparentà tota la naturalitat del món en trobar-se amb Jeremies al pati de Son Set, fins al punt d’interessar-se per com s’havia fet aquella ferida en el front. Quaranta-un anys després, mentre rentava budells de truja amb la pasta d’aigua, farina, vinagre i sal, Sara sabia que Jeremies tenia raó en la seva suposició, però que tanmateix, fins i tot en el cas que l’hagués cregut en aquell mateix moment, no haurien pogut evitar res del que succeí després. I aleshores li tornava al cap la memòria del pare de Jonàs, don Marc, que amb tota seguretat tampoc no era cap bona persona ni estava bé de la xaveta, però que si més no era fidel a uns certs principis, per desgavellats que fossin. I recordava com dos anys després, dia per dia, de la tornada de Jeremies de la guerra, don Marc caigué malalt, i com ella, na Sara, havia hagut d’ajudar a cuidar-lo i fins i tot, arribat el moment, a donar-li sepultura. Encara podia sentir el flautí enrogallat de la seva veu:

—Sara?

—Sí?

—Vull…

—Digui, don Marc.

—Vull…, un…, un supositori.

—Però ara no li toca, don Marc.

—El vull…, ara! Un…, un supositori! Ben gros! Pel cul! Per…, pel cul…, Sara…

Es tractava d’un tumor cerebral, un càncer al cervell: a na Sara li havien explicat que era com si el cap de don Marc s’estigués fonent per dins i ell anàs tornant igual que un infant. I tanmateix ella, cada vegada que li escoltava aquella veu de xiulet penible, sentia que allò no era cap infant, sinó un monstre, una anomalia de la naturalesa, un depravat que ara, a les portes de la mort (després d’una vida sencera dedicada a l’adoració i la pràctica de l’ordre, com quan va esclatar la guerra i reforçà amb el seu permís l’ordre de mobilització de Jeremies, dictada pel seu fill), aconseguia trobar-se en el grau necessari d’inconsciència per exigir el que sempre havia desitjat:

—Sara?

—Sí?

—He de…, he de menester una…, una lavativa.

Jeremies no assistia a aquelles sessions d’infermeria demencial, en el decurs de les quals don Marc demanava, de vegades exigia, que se li introduís qualsevol cosa dins el pansit orifici del cul. Millor: tenint en compte com estaven a aquelles alçades les coses amb en Jonàs (que s’emborratxava a la taverna de la vila mentre el seu pare agonitzava), el seu home s’estalviava d’aquesta manera una humiliació extra. Però ella sí que havia hagut de patir-ho. Tampoc no és que succeís mai res d’extraordinari: al cap i a la fi, només es tractava d’un vell miserable acomiadant-se d’aquest món d’una forma tan oiosa com era d’esperar en algú com ell. Però hi havia ocasions en què sí que acabava per esgotar la paciència de qui fos, i aleshores es feia difícil reprimir les ganes de seguir-li el corrent i sodomitzar-lo amb qualsevol estri que el fes callar d’una vegada per sempre.

I tanmateix, dins la seva mol·lície personal, don Marc sempre havia tingut uns principis, uns rudiments d’ètica als quals, per mínims que fossin, havia servat tota la vida una fidelitat irreprotxable que el convertia en algú infinitament més estimable que el seu fill, i això havia quedat demostrat un parell d’anys enrere, tot just tornat Jeremies de Sa Ràpita. Durant els tres mesos que el seu marit havia estat al front, Sara havia tingut temps de comprovar a bastament que Jonàs —tal com repetia Jeremies des de la nit de l’agressió anònima en el camí de Son Quart— la desitjava, i li ho havia estat donant a entendre de maneres més o menys grolleres, sense descuidar-se les referències més barroeres al segon embaràs de Sara, que es trobava en curs. A més a més, amb l’esclat de la guerra, Jonàs s’havia convertit en el líder local de Falange: això el feia temut de tothom a la vila i als voltants, i li donava la seguretat necessària per ser més arrogant i prepotent que mai. Per això, quan Jonàs veié que —contra el que ell esperava— Jeremies tornava de la guerra sa i estalvi i al cap de tan sols tres mesos, es frustrà i perdé el control. El perdé fins al punt que pocs dies després del retorn de Jeremies provocà, amb una empenta gens dissimulada, una caiguda de Sara escales avall del terrat on ella anava a estendre la roba. Sara començà a recobrar-se tres dies més tard; l’infant, però, havia mort a causa dels cops. I ella no pogué dominar els plors ni els crits de desesperació en saber que havia avortat per culpa de Jonàs. Ni Jeremies, que encara tenia fresques dins la seva ment les escenes de baixesa viscudes a la platja de Sa Ràpita (sobre les quals no havia explicat res ni volia explicar res mai a la seva dona), no pogué dominar, en assabentar-se del fet, el seu odi.

Jeremies prengué les corretjades de la seva egua i sortí de la casa dels missatges amb passes precipitades, adreçant-se a la casa dels senyors amb el desig de trobar-hi Jonàs i matar-lo. No li calgué entrar-hi perquè el descobrí una mica més enllà, sota la porxada, endreçant unes eines, com si mai en la vida hagués trencat un plat. Atret per la remor de les passes de Jeremies aproximant-se, Jonàs girà el cap damunt l’espatlla i saludà amb despreocupació:

—Jeremies! Com va, això?

El primer cop amb les corretjades tingué un impacte escarrufador en el rostre de Jonàs, fins el punt que es pot dir que li obrí una altra boca que li recorria el rostre d’orella a orella, tallant per la tangent els llavis de la boca que ja tenia. Jonàs restà allargat en terra, i d’allà estant rebia les coces —al cap, a les costelles, als testicles— que Jeremies li etzibava frenètic, acompanyant-les de més descàrregues de corretjades per tot el cos. A pesar de la seva estupidesa, i sense penedir-se del que li havia fet a na Sara, Jonàs s’havia abandonat ja a la idea de morir, quan de sobte sentí un renou estrany i notà que la pallissa s’interrompia en sec.

Era el seu pare. Don Marc sortia d’oir missa de la capella de Son Set, com cada dia, quan s’adonà d’una escena estranya que estava tenint lloc sota la porxada. Quan descobrí que es tractava de l’intent d’assassinat del seu fill a les mans del millor dels seus missatges (precisament aquell que havia estat disposat a sacrificar per la causa gloriosa del Moviment que Jonàs liderava), no vacil·là: s’acostà pel darrere i, brandant el seu bastó de puny de plata, descarregà amb tot l’ímpetu del seu braç ja ancià un cop a la nuca de Jeremies, de tal manera que aquest quedà esmorteït, repenjant-se en una paret del porxo amb les cames tremoloses. Del terra estant, Jonàs veié com son pare prenia un xerrac —una de les eines que ell endreçava alguns moments abans— i l’empunyava amb la intenció evident de fer-lo servir per degollar Jeremies, que es trobava massa confús i adolorit per defensar-se. Amb la boca partida, Jonàs encara fou capaç de somriure davant la perspectiva de l’artèria de Jeremies obrint-se per vessar el seu contingut: al cap i a la fi, era exactament allò que ell desitjava, i si la cosa arribava de mans del seu respectable pare i en defensa pròpia, millor que millor. Però aleshores l’aire s’esqueixà amb un crit

—No el mati, don Marc! Don Marc, per favor! En Jonàs ha mort es meu fill! En Jonàs ha mort es meu fill! No me mateu vós es meu homo, don Marc!

Don Marc abaixà el xerrac i girà la vista cap a la casa dels missatges. Sara guaitava per la finestra del seu dormitori, en camisa de dormir, lívida com un cadàver, esgargamellant-se per la vida de Jeremies. Don Marc donà l’esquena als dos homes joves, massa ferits per continuar lluitant, i caminà fins a sota de la finestra de la dona, el xerrac encara dins la mà. Ella no deixava de cridar

—En Jonàs ha mort es meu fill! No mateu vós es meu homo, per favor!

Però més enllà dels crits, és lícit suposar que foren els ulls desesperats i les mans crispades de na Sara allò que convencé don Marc per llençar el xerrac al terra del pati, tornar cap a la porxada, recollir les corretjades caigudes de la mà de Jeremies i, sense dir ni una paraula, fer caure damunt el cos de Jonàs, el seu propi fill, una pluja salvatge de cops que provocà les llàgrimes redimides de Sara, l’estupefacció incrèdula de Jeremies i l’hospitalització d’extrema gravetat de Jonàs durant un mes. Les mateixes setmanes durant les quals Sara rebé regals i atencions especials de part de don Marc, i dins les quals aquest s’ocupà de mantenir una entrevista amb Jeremies per informar-lo que ja s’encarregaria ell de tenir Jonàs a ratlla un cop tornàs de l’hospital, però que sobretot no l’abandonassin ell i la seva dona, perquè els considerava els millors missatges que mai havien treballat a Son Set. I que si decidien quedar-s’hi, ell trobaria la forma de recompensar-los.

Don Marc mantingué la seva promesa durant gairebé dos anys, això és: el temps que li quedava de vida. Al llarg d’aquesta temporada, la vida fou plàcida per a Sara i Jeremies a Son Set. Evidentment el vell senyor no els eximí de cap de les seves tasques, que eren feixugues, però sí que s’acostumà a pagar-les amb generositat, i delegava a Jeremies responsabilitats que implicaven el reconeixement de la màxima confiança. Al cap d’una temporada, Sara fins i tot superà l’impacte del seu desgraciat avortament i tornà a quedar embarassada, aquesta vegada de na Judith. Per la seva part, Jonàs tornà de l’hospital on s’havia recuperat de la pallissa que li havia donat son pare amb una cicatriu que li solcava la cara des de l’orella dreta fins a la mandíbula esquerra, i amb un caràcter més esquerp que mai. No creuava paraula amb Sara ni amb Jeremies, i amb prou feines parlava amb son pare, més que quan aquest li preguntava —sempre en un to de veu irritat i menyspreador— alguna cosa. Don Marc no volgué més la seva companyia ni els seus serveis com a fill, però tanmateix no el tragué del testament. En efecte, don Marc era un home de conviccions indoblegables, i no gaire intel·ligent: en conseqüència, l’hereu de Son Set seria, com la tradició dictava, el seu fill gran, encara que es tractàs d’en Jonàs. De manera que a aquest no li restava més que esperar el dia de la mort de son pare, mentre dedicava els seus esforços a la direcció dels falangistes locals i el temps d’oci a buidar botelles d’aiguardent a la taverna de la vila i a freqüentar el dormitori de na Bel Porca, apel·latiu pel qual era coneguda certa dama que, de forma ocasional, acceptava descàrregues de semen —i, de tant en tant, de bufetades— a canvi de mòdiques aportacions en forma de diners o d’espècies.

La gestació de Judith dins el ventre de Sara es trobava prou avançada quan don Marc caigué malalt. L’agonia del senyor vell de Son Set es perllongà poc més de dos mesos, durant els quals rebé les atencions d’una seva filla monja (que després de la defunció del seu pare retornà més aviat que de pressa al convent per tancar-s’hi per a tota la vida) i de Sara, a qui considerava —segons paraules que repetia en els seus deliris cancerosos— la seva autèntica filla, tot i que, com era de suposar, es descuidàs d’esmentar-la a les seves últimes voluntats. D’altra banda don Marc no tenia esposa, ja que aquesta havia desaparegut força anys enrere, engolida per un remolí quan nedava dins les aigües habitualment calmoses de Cala Tórtora, fent bones aquelles dites que avisen que la mar és traïdora i que fa forat i tapa. Don Marc tenia també un altre fill, que residia a Palma i que no s’acostà ni amb motiu del funeral del vell, sabedor que, s’hi posàs com volgués, l’hereu de Son Set havia de ser en Jonàs, el qual tampoc no es presentà al funeral i ni tan sols a la lectura del testament que el declarava amo de la possessió, massa enfeinat com es trobava fent apallissar presumptes rojos i exhibint el seu rostre desfigurat a na Bel Porca i a l’amo de la taverna de la vila, que es cansava de recollir-lo del terra quan queia borratxo de la cadira. De manera que hagueren de ser na Sara i la filla monja de don Marc (Jeremies hi acudí una vegada i reconegué que no tenia estómac per a segons quines coses, afegint tot seguit que això eren feines de dones) les qui auxiliaren l’ancià en els seus moments darrers, i les qui es trobaren convertides en obligades testimonis, o confidents, de l’emersió de les seves fantasies: en certa ocasió, don Marc demanava a crits a la seva filla que el penetrés amb l’escapulari que duia penjat del cordill de l’hàbit. I era curiosa aquella fixació anal del senyor en el llit de mort, tenint en compte que el seu cul s’havia convertit, a causa de la malaltia, en una mena de constant aspersor de matèria orgànica, fins arribar a patir unes erupcions a la pell que sens dubte li havien de fer mal.

El sepeli de don Marc, tot sigui dit, esdevingué una experiència memorable. Tal com era de raó, les exèquies pròpiament dites se celebraren dins la capella de Son Set, amb l’al·licient d’un sermó llarg i solemne a càrrec del rector de la vila —el substitut del malaguanyat don Moisès—, i amb la inclusió de la lectura d’un panegíric de don Marc que pronuncià el batle. Tot plegat fou molt lluït, cosa que obligava a lamentar encara més el fet que hi assistís un públic tan escàs: Sara i Jeremies, la filla monja de don Marc, un parell de jornalers de Son Set i el sergent Llo-llo-llorenç, una mica obligat pel càrrec. Però el vertader comiat del vell amo, la seva salutació final, els esperava a la sortida de la cerimònia fúnebre.

Es tractava d’una gran pila de llenya que feia rotlle al centre del pati de les cases de Son Set. Llenya d’ullastre i de garrover, llenya eixuta, que cremava amb facilitat. Al mig del rotlle enorme, tres objectes: en primer terme es veia un sofà de vellut vermell estil Chippendale, la mena de moble que un parell de dècades més tard inspiraria la creació dels sofàs dits Marilyn. El sofà s’aguantava dret tot recolzant-se en un costat de l’objecte principal: un cotxe de passeig, d’aquells que en deien cabriolé, que podia ser estirat per dos cavalls i tenia dues portes de fusta de nord vell envernissada, amb poms de llautó ben daurat i, a sota, estreps amb un bany de plata, sense comptar els seients envellutats i granats de l’interior, ni les filigranes de la fusta: el cabriolé amb el qual don Marc, en la seva joventut, anava a festejar la seva estimada, que havia de desaparèixer engolida per un remolí insospitat molts anys després. La llarga i doble banya del tir de cavalls del cabriolé semblava desafiar inútilment la composició de la llenya, mentre, col·locada en el sostre del cotxe, la tercera penyora lluïa esplendorosa: es tractava d’una pultrú, la sobrassada que es confecciona amb el budell gros d’un porc, seleccionada d’entre el millor de les darreres matances celebrades a Son Set. Eren aquests els tres objectes escollits per don Marc amb la finalitat de representar-se a si mateix en el moment d’acomiadar-se d’aquest món. I, d’acord amb el seu desig explícit, havien de ser pastura del foc, instrument de purificació, magma i summa i cendra transcendent.

Fou Jeremies l’encarregat de prendre la foguera. Enfundat dins l’únic vestit de mudar que tenia, i que tant li servia per assistir a noces com a enterraments, donà una volta a la pila de llenya, prenent-li foc per quatre punts diferents, servint-se d’una teia que sostenia encesa dins el puny. Bufava un vent amenaçador però feble, eco o indici de tramuntana, que féu créixer ràpidament les flames: en qüestió d’instants, i davant del silenci dels presents (un silenci que volia ser respectuós però que tots percebien com a esperpèntic, perquè de fet ho era), el cotxe de cavalls cremava pels quatre costats, ajudat per la flamarada despresa pel sofà Chippendale, que amb la seva tapisseria de vellut s’havia gairebé carbonitzat en un no res. La repugnància i la fascinació s’alternaven dins els ulls de Sara mentre contemplava la culminació de la pira funerària de don Marc, quan la forta calor començava a fer suar la gran sobrassada que havien hagut de col·locar al capdamunt del cotxe, preparant-se per esclatar instants després per efecte de la temperatura brutal. Regalims vermells de greix es precipitaven portes avall del cabriolé, i se sentia un xiulet de carn incinerada mentre els vidres, abans d’esquerdar-se i rebentar, es tenyien amb grosses gotes d’embotit fos.

De sobte, Sara sentí que un dolor com el d’un vidre clavant-se a la carn li lacerava el ventre, i notà que una escalfor líquida i espessa li davallava cuixes avall, talment els regalims de sobrassada als vidres del cotxe de cavalls. Acabava de trencar aigües. Ben aviat la pira funerària de don Marc cremava tota sola, abandonada enmig del gran pati de Son Set, mentre tots, i Jeremies en especial, es mobilitzaven sota els crits imperatius i imperiosos de na Sara a punt de parir.

Fou justament un crit de dolor el que la retornà al present: Judith, que en el seu record lluitava pugnaç per abandonar les seves entranyes i sortir al món, estava al seu costat, una dona adulta que ja havia parit; igual que Raquel i la nora Noemí, que també l’acompanyaven netejant budells amb les mans empastades d’aigua, farina, vinagre, sal i llimona. El crit de dolor que l’havia obligada a tornar a la realitat del vint-i-dos de desembre de mil nou-cents setanta-tres procedia de la porxada, i havia estat proferit per la gola del sergent Llo-llo-llorenç.

Al sergent Llo-llo-llorenç li havia pertocat la tasca de capolar la carn, de manera que, mentre la seva mà dreta anava fent girar el manubri de la capoladora, amb l’esquerra agafava les llonzes de la truja que hi havia escampades damunt d’una de les taules llargues que tenia al costat i les anava introduint dins la boca d’entrada de la màquina; de vegades les llonzes eren massa gruixudes i l’espiral no podia fer-les passar avall: aleshores era necessari exercir una petita pressió amb els dits damunt la carn, anant sempre amb molt d’esment per no ferir-se. Distret amb alguna conversa, el sergent havia deixat de parar prou atenció, i amb la mà dreta féu girar el mecanisme que li engrunà la primera falange del dit índex de la mà esquerra, el que feia servir per pressionar els trossos de carn que no entraven bé, i que sofrí els efectes de la trituració juntament amb una porció de truja. Per bé que freqüent en el decurs d’unes matances, l’escapçament d’un dit no deixava de ser una experiència extremament dolorosa, i no té res d’estrany que quan Sara arribàs a la porxada, seguida de les altres budelleres, hi trobàs el sergent Llo-llo-llorenç perfectament acubat i estès a terra, on també hi brillava, obscur, el bassal de sang que es vessava del seu dit aixafat. Sara reaccionà tot d’una apressant-se cap a la cisterna per treure’n un poal d’aigua freda mentre donava ordres perquè alguna de les filles entràs dins la casa a buscar alcohol i gases; al mateix temps algú intentava fer una broma estúpida comparant l’accident que acabava de patir el sergent Llo-llo-llorenç amb l’ascensió al cel protagonitzada per l’almirall Carrero Blanco tot just dos dies abans, i que constituïa la notícia d’interès general del moment.

Per arribar al pinar, havien passat per les roques a vorera de mar. Sota la llum somorta però ja del tot instaurada d’aquell matí de desembre, la mar s’oferia als ulls d’en Job com una extensió del terra que trepitjava, com una perllongació dels límits de Cas Garriguer. Des de les cases de la possessió, l’olor del mar era perceptible com un rastre poderós i incitador, que feia venir ganes de seguir-lo; una vegada a les roques, el rastre es convertia en un impacte que anava molt més enllà del nas i commovia d’arrel tots els sentits, tots els sentiments, la persona sencera. No feia gaires dies que, convidat per un bergant de Llucmajor, en Job havia contemplat, de prop i per primera vegada, el sexe d’una dona instants abans de ser penetrada, i n’havia aspirat la forta olor, i de forma instintiva ara associava aquesta experiència amb la circumstància d’ensumar la mar, experiència que tenia molt més acostumada però que no deixava de presentar-se cada dia com un fet inaugural, distint, inacabablement matisat i vivificant.

Trobar en un racó del camí una gran planxa de ferro mig podrida, abandonada al seu repòs damunt d’uns maressos, i deturar-se a considerar les incrustacions de verdet que l’esquitxen, mentre al final de la tarda el sol es dilata i s’escampa com el vermell d’un ou, convertint l’aire en una cosa tèbia i palpable. Afaitar-se el crani i sortir de nit, quan tots dormen a Cas Garriguer, a rebre el fred que arriba gairebé directe fins al cervell, enllà del pinar, pleta endins. Ser una mica salvatge, deixar-se sorprendre per la visió tantes vegades repetida d’un camp llaurat, a punt per a la sembra. El renou sord de la planxa de ferro en deixar-hi un objecte al damunt, com ara una aixada, per aturar-se a collir un ram de fonoll. El verd extensíssim del camp llaurat, el verd creixent dins el color de terra que mai no s’acaba, i les ganes gairebé indefugibles d’aturar el cotxe i sortir-ne corrents per capbussar-s’hi, amb el crani afaitat. Aprendre sobtadament la severa lliçó del jonc, que es dreça solitari, adust i soberbi, enmig d’un tros de terra pelada, envaïda pel pedruscall gran i menut.

Pare nostre qui estau en el cel,

totes aquestes coses són properes i bones, pensava Job, però també pensava que encara era millor embriagar-se amb la intensitat de l’entrecuix d’una dona, o anar a fer alguns encàrrecs a Llucmajor i, de tornada cap a Cas Garriguer, aturar-se a les roques per contemplar el mar. Aquells dies, recordava Job, quan les ones rompen tranquil·les i rítmiques contra les roques, produint una remor que no per habitual deixa de ser amenaçadora. M’agrada que les ones rompin als meus peus, opinava Job per a si mateix. I per a si mateix recordava: estic dempeus a les roques, davant del mar. M’agrada perquè aquí no cal dir res i ningú no s’estranya ni s’enfada ni es molesta si no dic res. És hivern. Al meu voltant, escampades entre les roques, hi ha les deixalles no consumides pels banyistes de l’estiu passat: botelles de plàstic que havien contingut aigua mineral, petites caixes de plàstic que havien contingut fruita. Estic dempeus a les roques davant del mar, i el mar, com sempre, recomença. Aviat s’extingirà el sol. A vora mar fa fred, un fred que a les cases de Cas Garriguer, només un parell de centenars de metres terra endins, amb prou feines es fa notar. Puja la marea. Una ona romp amb més força que les altres i em deixa la camisa i la cara plens d’esquitxos, com si hagués plorat. Me n’aniré de seguida, per recomençar.

I Job estimava aquests records, però ara ell i Jeremies, son pare, venien de matances i s’havien ficat pinar endins per parar llobes. D’entre tots els coneguts i vigents, parar llobes probablement era el sistema de caça més primitiu, i Jeremies el dominava amb una destresa envejable, que intentava transmetre al seu fill més jove. Una lloba era una construcció pensada per matar. Consistia en una pedra feixuga, llarga i plana que s’aguantava per un dels extrems damunt la punta d’una altra pedra semblant, la qual enfonsava l’altra punta dins la terra. L’equilibri es completava amb un pal —una branca de mata o d’ullastre— que, disposat a manera de base en línia perpendicular al terra, sostenia l’altre extrem de la pedra que feia de sostre a aquella arquitectura tan primària. El conjunt, mirat segons com, recordava una miniatura de les taules prehistòriques de Menorca. Finalment, al costat del pal que aguantava, fràgil, el pes de la gran pedra superior, es col·locava un esquer que solia ser qualsevol bestiola de les que servien d’aliment per als petits ocells: un cuc mort o, millor encara, la closca d’un caragol buit. La resta era molt senzilla: un tord o un estornell que passàs volant baix pararia esment a l’esquer i, en baixar per recollir-lo, tocaria el pal i el faria caure. Llavors el sostre de la lloba aniria avall: la pedra feixuga, llarga i plana que causaria la mort per esclafament de l’ocell. I això era tot: una lloba, una peça cobrada. Així doncs, calia parar-ne moltes, de llobes, i tenir ben en compte una sèrie de variables, com ara l’indret on es col·locava (havia de ser espaiós i aclarit, a fi d’ajudar la visió dels ocells passavolants), l’esquer que es feia servir o la mateixa pedra que es triava per col·locar al capdamunt de la lloba: sobretot que no fos gaire feixuga, per no fer malbé la peça, però tampoc gaire lleugera, perquè aleshores podia enganxar l’ocell sense matar-lo, de manera que en aixecar-la l’animal sortís volant, amb un aleteig insolent i nerviós, davant de la impotència del caçador.

La construcció de cada lloba representava un exercici d’artesania fina que exigia un màxim de concentració i unes mans precises i falagueres. Jeremies, a qui es podia considerar un expert, parava una lloba en cosa de cinc minuts; Job, que sens dubte era un bon aprenent, necessitava encara més d’un quart d’hora. Una altra diferència entre els dos caçadors era que, mentre que Jeremies demanava un silenci absolut quan parava una lloba, Job preferia escoltar la veu de son pare parlant-li de qualsevol cosa: això el tranquil·litzava. I, com que aquell dia Jeremies havia insistit que totes les llobes les paràs en Job, aquest havia demanat en contrapartida que Jeremies li explicàs coses. En concret, i per algun motiu difús, coses sobre la guerra.

La guerra. La guerra no s’havia acabat quan tothom deia que s’havia acabat, va pensar Jeremies. En el seu cas particular, la guerra havia finalitzat feia molt poc temps, quan ell i la seva dona decidiren de venir a Cas Garriguer. Això va pensar Jeremies en sentir la pregunta del seu fill, i s’equivocava: per a ell, per a Sara i per als seus fills —sobretot per a Job—, la guerra encara continuava, amagada, subterrània, insospitada, i els reservava un últim capítol: el pitjor de tots, el més terrible. Però a més a més, pensava Jeremies, la guerra eren moltes més coses de les que habitualment s’explicaven. La guerra, per exemple, era la imatge inoblidable del final de don Moisès.

Don Moisès era el rector de la vila que es deixava comprar butlles quaresmals i altres petits favors a canvi de lliuraments ocasionals de carn tendra i adobada, preferentment de xot mamó. Era un home que no destacava en res, de manera que no es feia estimar, però tampoc no molestava. El seu cos no era gras (com solien ser les còrpores obeses de molts clergues) ni prim, ni alt ni baix. De posat seriós i una mica solemne, no resultava mai admonitori. No era lasciu, però —segons que deien— tampoc no era immune a les temptacions de la carn. Resultava evident que la pobresa no li agradava, però tampoc l’ostentació ni l’acumulació de béns, que condemnava sovint en els seus sermons. En l’exercici del seu ministeri no es podia dir que fos un capellà tolerant, però tampoc queia en cap excés de zel que fes la vida massa difícil als parroquians i feligresos. Pujat a dalt de la trona no predicava amb suavitat ni amb tacte, però la seva veu no era mai estentòria. I cuidava de combinar en proporcions adequades les lectures de l’Antic Testament amb les dels Evangelis. Don Moisès era, en una paraula, allò que se sol entendre per un home mediocre, el qual, des de la dignitat que ocupava, s’havia guanyat el respecte indiferent dels membres de la parròquia.

En esclatar la guerra, don Moisès s’adherí tot d’una —com la gran majoria de l’estament eclesiàstic mallorquí— a la causa dels insurrectes. Ho féu, però, com ell feia les coses: sense entusiasme ni decisió, empès per l’únic motiu que allò era el que tocava. I aquells eren dies convulsos, en què l’entusiasme s’esperava i s’exigia. Les imprecacions de don Moisès des de l’altar, demanant als feligresos que contribuïssin al Moviment en allò que poguessin (ja fos amb diners, amb provisions o amb la pròpia vida), sonaven com vagues i rutinàries sonsònies a les orelles d’en Jonàs, que tot d’una havia trobat alguna cosa per a la qual semblava que servia convertint-se en el líder dels feixistes locals, circumstància que —unida a la seva condició d’hereu del cacic de la zona— li permetia de passar la mà per la cara, en qüestió d’autoritat, al mateix alcalde. Es passejava per la vila amb el seu uniforme blau amb les sagetes falangistes brodades, les corretges i els galons, les botes lluents, com si l’amplària dels carrers no fos suficient per a la magnitud del seu pas. Era ell qui s’encarregava, entre d’altres assumptes, d’organitzar les mobilitzacions dels civils, i no cal dir que va dedicar una atenció molt especial al cas de Jeremies, amb l’esperança d’aprofitar la seva absència per tenir accés lliure a na Sara, i —per què no?— de tenir un cop de sort i rebre la luctuosa notícia de l’heroica mort de Jeremies en el front, lluitant per la pàtria.

Jonàs també havia organitzat una mena de serveis d’intel·ligència, per dir-ne d’alguna forma, que vetllaven pel grau d’adhesió de la població a la causa sagrada del falangisme. Qualsevol broma a propòsit del general Franco, qualsevol comentari amb un mínim rerefons de republicanisme, era castigat amb un passeig fins als afores de la vila que culminava indefectiblement en una pallissa brutal, o en la pertinent ingestió d’una dosi ben generosa d’oli de ricí. Els nins, els vells i les dones embarassades no estaven exempts de ser objecte d’un tractament o l’altre si es jutjava necessari.

De manera que Jonàs cregué oportú de posar a prova la fe de don Moisès pel que feia a la glòria dels temps que li havia estat donat de viure. Era la nit de Nadal del mil nou-cents trenta-sis i feia pocs dies que Jonàs havia sortit de l’hospital on havia guardat convalescència dels cops que havia rebut de son pare per haver provocat un avortament a na Sara. Havia estat a punt de morir i se n’havia sortit; no havia pogut, però, ni mai més podria, esborrar de la seva cara la cicatriu que la solcava de part a part i que havia estat dibuixada per la mà de Jeremies amb l’ajut d’unes corretjades de bístia. I això l’enfuria, a en Jonàs. L’enfuria molt.

Era la nit de Nadal del mil nou-cents trenta-sis i don Moisès tot just acabava de celebrar l’ofici de Matines, o la Missa del Gall, que en deien alguns. Ho havia enllestit d’acord amb la mateixa rutina de tots els anys: els enfilalls de neules decorant les voltes vagament gòtiques de l’església de la vila, els infants vestits de pastorets que representaven un naixement, un altre infant vestit de capellà que pronunciava, des de la trona i amb veu de xiulet, el dit sermó de Nadal, el cor de beates que s’esgargamellava entonant el kyrie eleison i una selecció de nadales ben postisses, l’habitual sermó a càrrec del mateix don Moisès recordant a tots aquells pagesos que en l’etimologia de la paraula «evangeli» s’hi amagava el significat de «bona notícia»… Tot acabava essent tan previsible que, aquell any, don Moisès només havia tingut ocasió de sentir una certa emoció quan, al principi de la litúrgia, havia aparegut un adolescent trèmul vestit d’àngel per interpretar el cant de la sibil·la. Si l’adolescent de torn cantava prou bé —cosa que no era gaire freqüent, però el d’aquell any déu n’hi do—, i l’organista es presentava sobri i tocava de forma competent —i aquell any ho havia fet—, l’audició del cant de la sibil·la es convertia en un estremiment inevitable. Al cap i a la fi, es tractava de l’anunci de la fi del món. I certes estrofes, com la que al·ludia als infants cridant d’espant des de l’interior del ventre de les seves mares, sobtats per la brutalitat divina, provocaven necessàriament un calfred al moll de l’os. Els bons a la destra, els dolents a la sinistra. I a cada u lo just darà.

Acabat el ritual, don Moisès es trobava dins la sagristia, despullant-se de la vestimenta sacerdotal, quan irrompé en Jonàs amb el seu vestit blau i la seva cara xapada, acompanyat de dos dels seus homes, blaus també i també plens de cuiro, insígnies i corretges. El rector volgué preguntar a què venia allò, però tot d’una es trobà que li havien acabat d’arrencar tota la roba i l’havien estirat damunt la taula, amb els braços i les cames subjectats pels dos lacais i els testicles estrets dins el puny rabiós d’en Jonàs. Quan don Moisès cridà de dolor, Jonàs el féu callar d’un cop a la boca que l’obligà a empassar-se una dent. A continuació, i gairebé bufant, Jonàs preguntà al rector per tres vegades qui era el nou Messies a Espanya. Don Moisès encertà a respondre les tres vegades que el nou Messies a Espanya era el general Franco, i ateses les circumstàncies hauria jurat que Millán Astray, Mola i Sanjurjo eren arcàngels si així li ho haguessin exigit. Però amb això no n’hi hagué a bastament. Com a prova de l’adhesió de don Moisès al nou Messies (com a demostració, per tant, del seu esperit nadalenc), Jonàs volgué que el rector traís el secret de confessió i li donàs els noms de tots els adversaris al nou ordre que conegués entre els seus parroquians. En descàrrec de don Moisès, val a dir que Jonàs li hagué de retòrcer dues vegades els testicles perquè finalment donàs noms. En donà tres: tres pares de família, dels quals dos eren pagesos, i el tercer, el propietari d’un cafè situat a la plaça de la vila, germà de l’alcalde per més senyes.

La matinada del dia de Nadal del mil nou-cents trenta-sis fou freda a Mallorca. Queia aiguaneu quan un home que se n’anava a caçar descobrí els cossos dels dos pagesos que el rector havia esmentat algunes hores abans penjant de dues branques d’una figuera dins els terrenys del cementiri de la vila. I encara plovia, i el fred tallava els llavis i els palpissos dels dits, quan gairebé a mitjanit el cafè del germà de l’alcalde fou destruït per un incendi, amb el germà de l’alcalde i la seva dona a l’interior del local.

És difícil imaginar, i encara més descriure, els sentiments de don Moisès durant aquelles festes. Per una banda, la pena de la humiliació patida la nit de Nadal; per l’altra, la consciència certa de ser un traïdor al seu sacerdoci, així com el delator de quatre persones assassinades. Tot plegat resultava excessiu per a qualsevol home; però, per a un com don Moisès, que vivia relaxat i confortable dins la seva mitjania, es feia literalment insuportable. Aquells fets trastornaven la moral i el sentit de la transcendència de don Moisès de manera irremeiable. Així doncs, i en cert sentit, es pot dir que don Moisès tingué sort quan pocs dies més tard, la nit de Reis del mil nou-cents trenta-set, Jonàs prengué foc a la rectoria amb el cadàver del rector a dins. Al cap i a la fi, per al sacerdot, aquella no deixava de ser una via de redempció mitjançant el martiri. Per a Jonàs representava l’eliminació d’un possible testimoni massa comprometedor, i resultava una operació fàcil, tenint en compte que se’n podien carregar gratuïtament les culpes a una venjança dels terribles rojos pels esdeveniments del dia de Nadal, dels quals ningú —ni l’alcalde— havia volgut saber qui n’eren els autors. Jeremies, com el sergent Llo-llo-llorenç i tants d’altres, participà en les tasques d’extinció de l’incendi de la rectoria. Tots es consternaren quan, havent apagat les flames, descobriren les restes carbonitzades del cos de don Moisès: abans de calar foc a l’estança, el rector havia estat torturat mitjançant la castració al viu i la deglució de les seves pròpies parts íntimes.

I això havia estat una anècdota de la guerra, va concloure Jeremies davant la mirada atònita del seu fill Job, que havia abandonat la col·locació d’una lloba per escoltar el relat de son pare amb la boca badada, mentre reconstruïa dins la memòria l’estampa d’aquell don Jonàs que, set anys enrere, en mudar-se a Cas Garriguer, havia desaparegut de la seva vida. De manera que valia més no parlar-ne gaire, afegí Jeremies, i a més ja havia arribat el moment de refer el camí cap a les cases,

Sigui santificat el vostre nom,

perquè s’havia fet quasi l’hora de berenar.