Fill meu, tu que has nascut a una altra banda

sense que jo et conegui ni t’esperi,

que ets tan orfe de mi com jo de tu,

tu que has nascut tan lluny d’aquest corral

o tal volta al rebost de cal veí,

tu que has nascut potser lliure i apàtrida,

sense condicions i a l’aixopluc

d’una temperatura suportable,

tu que no tens rancor i tampoc tens mare,

podries contestar-me una pregunta?

La trobaràs banal, però em turmenta:

té sentit, la tristesa, o és tan sols

un malentès? Dit d’una altra manera,

ens hem de resignar a perdre els amors

als quals hem dedicat tants d’anys de vida?

És lícit alegrar-se dels que vinguin

després? La suspicàcia, ens permet

estimar de bell nou, sense temor?

Disculpa’m, fill, ja veig que t’atabalo:

amb l’edat, les preguntes s’acumulen