A Enric Sòria, a partir d’un altre
de Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Oh, que oníricament sol presentar-se,

al mig del claustre o vora el paranimf!

Dissipat entre fullaraca esparsa,

aixeca un braç i assenyala les nímf-

ules, rient sota la calamarsa.

«No ho saps, que en Tal va servir com a pimpf

a l’Alemanya nazi?». Si la farsa

de la cultura és celestial, l’inf-

ern es deu assemblar a un etern simposi

d’escriptors catalans amb triquinosi.

«És la memòria, que ens fa culpables…».

Somriu, però el devoren els diables,

i s’esvaeix amb lenta dignitat,

tan subtil com si l’hagués somiat.