Capítol 9

Estrella

Òbric els ulls i costa reconèixer el meu fill. El llum d’aquesta estrella és més intens que l’habitual i provoca una ceguera momentània. Sé que no és un astre qualsevol, ho note a través d’unes vibracions extrasensorials barrejades amb dosi de sobre naturalitat, sensació que trobe habitual per a un nouvingut del Cel.

Ara sí. Ho sé, he trobat el meu fill.

—Pare, que estàs fent.

—Trobar-te.

—Diuen que fins i tot has buscat a l’infern.

—Cert. He vingut a rescatar el meu fill de la mort.

La mirada de l’Adrià és diferent de totes les que he conegut a la seua breu existència terrenal.

—Pare, que no te n’adones.

—De què.

—A la fi he trobat el descans que tant buscava. Ara és quan respire.

No acabe d’entendre com pot respirar quan no hi és amb els seus.

—Adrià, et necessite amb mi a la Terra.

—No ho entens. —Ara és l’Adrià qui sembla ser pare—. Després d’anys de lluita física, he pogut seure i descansar.

—Però, estàs a aquesta estrella solitària i baix et necessitem.

—Encara no ho entens perquè tot açò s’escapa a la raó. En realitat estic amb tu. Sempre ho estaré.

Vaja, el meu fill ha madurat. Necessita independència. I jo necessite abraçar-te fill meu. Però com es toquen dues ànimes abstractes.

—Pare, estic bé ací. Note pau i llibertat, i els dolors físics han desaparegut.

No puc deixar escapar un sanglot reprimit durant tota la seva insuperada malaltia. Fill meu: Tantes hores al costat del teu llit, tanta espera mentre estaves al quiròfan, tanta notícia desagradable, tant de patiment al teu costat, i sempre reprimint les ganes de plorar.

Però ara tot ha acabat. T’acabe de trobar i note que t’he perdut per sempre. I els meus ulls d’ànima desconsolada ho saben i no deixen de parir llàgrimes.

Adéu Adrià meu, descansa i respira a aquesta estrella celestial.

* * *

Òbric els ulls i sóc al llit de l’hospital. El meu cervell m’avisa que he tornat a la vida. Gire el cap i, a través de la finestra, albire una Estrella que brilla amb més força que la resta.