Pròleg

Mortal

Sap greu tacar la immaculada blancor del full amb mots insignificants i vulgars…

Embrutar, ganyar, pintarrejar, garramanchar, borronejar un full verge. El Diccionari Valencià de Sinònims, afins i antònims em suggereix que la paraula «tacar» no és adequada. Però és un suggeriment, no és dogma de fe o una proposta realitzada per acadèmics lingüístics sabedors de la diferència del bé i el mal.

Després de molta reflexió interna —com tota reflexió— i consensuada amb la meua primera persona del singular, he decidit que el verb «tacar» serà el més adequat per a iniciar el relat dels darrers fets místics de la meva insignificant existència.

Per tant, comence novament el meu relat.

Sap greu tacar la blancor d’aquest full. Però ho necessite.

Vull encetar de manera brillant aquesta història que ja ha acabat, que conclou totes les meves possibles dèries i desitjos. Per tant comence per la fi, per la meva insignificant i vulgar defunció.

Nou incís: no sé quins mots triar i amb quin vocable anomenar el meu declivi. El Diccionari Valencià de Sinònims, afins i antònims tampoc em permet la utilització d’aquest mot. Refotre, com de complicat és tacar aquesta immaculada blancor per relatar el meu declivi. No trobe la inspiració amb tant d’obstacle.

«Què és la inspiració?».

Inspiració: Numen, estre || Inhalació, respiració ** Espiració.

La inspiració és una parella que de sobte t’abandona i et deixa nu al complet. Despullat de totes les necessitats vitals i amb una pota dintre d’un calaix mortífer i envernissat amb molta cura.

Cal continuar aquest pròleg, inspirar i conversar amb la Inspiració. Pareu atenció a la conversa.

ESCRIPTOR: «Inspiració!!! Inspira’m!!!».

INSPIRACIÓ: «Espera una estona. Has tancat totes les teves negociacions familiars?».

ESCRIPTOR: «El meu fill viu al cementiri, la meva dona m’ha abandonat fruit de la desesperació i la meva solitud m’obliga a la vida bohèmia. És nit tancada i fosca: L’apocalipsi vital».

INSPIRACIÓ: «Perfecte. Les teves condicions són immillorables. Una vida desgraciada és una base esplèndida per al drama. Reuneixes tots els requisits importants per escriure».

ESCRIPTOR: «Ho sé. Però no em sent un escriptor».

Fi de la conversa. Cal continuar amb el pròleg.

Sí, és nit fosca i tancada, el llum s’ha fos i la penombra m’acompanya en aquest darrer moment de la meva insignificant i vulgar existència.

Ara que ha arribat la nit definitiva he decidit encetar la recerca del meu nen estimat. Però abans calia esperar la foscor.

Si fos escriptor de debò, m’agradaria seure a una fira del llibre important i firmar, xerrar i impartir coneixements divins per al poble terrenal. Però no sóc a una fira ni tampoc sóc Deutotpoderós. Sols un mortal amb la possible capacitat d’esdevenir escriptor intentant encetar una història digna de ser relatada.

Pense en el destí final. En l’arribada de la cursa. Però encara no conec l’esforç, els quilòmetres de suor, amarats de patiment i constància. Pense en relats acabats i triomfals. Pense en la glòria literària i divina, en orgasmes literaris, palmadetes a l’esquena, diners, fama, glòria majúscula. Però encara ignore el patiment i sacrifici que requereix agafar aquest camí cap a la glòria eterna. Amén.

INSPIRACIÓ: «A la merda la glòria eterna! He decidit per majoria absoluta i divina que escrigues del tancament de la teva insignificant i vulgar vida».

Silenci que aprofite per meditar les paraules de l’INSPIRACIÓ.

Sí, escriure sobre la Glòria eterna és tacar la immaculada blancor del full amb el relat de la recerca del meu fill estimat, que conegué primer la fosca nit.

Aleshores encete aquesta història pel final, per l’acabament. Per la meva insignificant i vulgar mort.