Capítol 3

Ni dolent ni bo. Indiferent

Hi ha dos tipus de persones. Les que viuen pensant en la mort i les que moren pensant en la vida. Jo estic buscant a una personeta que ens deixà intentant sobreviure i que lluitava per respirar.

I jo, què pense? Paga la pena viure? La creu de la moneda esdevindrà cara.

És dolent pensar en la mort? Si deixo de respirar, et trobaré.

Em trobe en una situació enigmàtica i qüestionable. Veritablement paga la pena morir per trobar el meu Adrià? El meu petit Adrià.

* * *

El llum zenital del quiròfan m’obliga a tancar els ulls abans de fer-ho per sempre. He pagat la meva mort i estic rodejat de professionals que faran realitat les meves dèries de trobar-te. Quan tanque els ulls els obriré en altra dimensió desconeguda on la matèria, la pell, la corfa, l’artifici quedarà enrere i la substància, l’essència, la individualitat i la vida seran presents.

Mentrestant mantenen el meu cos amb vida, la meva ànima agafa el camí de la independència i obri una, dues, tres, quatre, infinites portes fins a arribar a una estança immaterial, sense parets, boirosa, difuminada, abstracta i il·luminada per una feble lluna. On sóc? Açò és la mort.

El meu cos encara desprèn calor. Sembla com si fos viu; però és una vida artificial inexistent i agònica. L’espectacle ha finalitzat, la mort ha guanyat la partida i sols resta un cos immòbil sota el llençol verd del quiròfan.

* * *

La meva ànima entra a una nova estança, nouvingut a un lloc estrany i desconegut. Entre i el primer que desitge és preguntar pel meu Adrià. És una habitació nebulosa i difosa. Amb prou feines endevine una taula, una cadira i tot de papers escampats. Una altra ànima amb uniforme reglamentari mira la meva arribada amb indiferència.

—Hola. Busque al meu fill.

—Tots busquem algun ésser estimat. Benvingut al Mésenllà.

La meva mirada incrèdula. M’apropa uns papers.

—Cal complimentar aquests fulls. És el procediment. —No em mira als ulls.

—Ets Sant Pere.

El funcionari celestial m’ataca amb la seva mirada d’estar tip de les confusions diàries amb el maleït Pere.

—Sant Pere és a les portes del cel i açò no és el cel. —El funcionari em convida a desaparèixer—. Ompli el document i no em fages perdre el temps. Acabe de rebre l’avís d’un atemptat contra París i espere molta feinada.

Vaja. Açò no és el cel. Alce la mirada i veig tot de cartells amb la paraula Purgatori, un lloc on van les ànimes que encara no estan definides. Ni dolentes ni bones. L’habitacle on és la gent insignificant, anònima, vulgar, inclassificable, anul·lada.

Del quiròfan al purgatori, on arriben les ànimes que no han fet res especial a les seves vides, que han viscut a la quotidianitat absoluta, que no han canviat l’estat real de les coses, que els seus actes no han servit per millorar l’entorn. Des de la finestra hi veig moltes ànimes que pugen i baixen. Però jo sóc al purgatori: a una sala d’espera que pot ser eterna. Ni bona ni dolenta: indiferent.