Capítol 14

Corre, Dudú, corre. Si et vols escapolir de l’home blanc, baixa del cotxe rabiós i corre amb les teues cames de gasela. Evita el gran riu d’asfalt on llisquen fuents els cotxes, evita també qualsevol camí, sigui de terra o d’asfalt, on endevinis les petjades bessones que deixen les peülles de goma. Passa pel bell mig dels camps de conreu, salta els marges i talussos, esmuny-te enmig d’arbres, plantes i sembrats, talment el vell antílop fuig de les fletxes del caçador. Tant se val que els camps que ara travesses siguin pelats de vegetació! Avui les branques del gran arbre de la boira t’ocultaran de l’espiadimonis de ferro que els perseguidors cavalcaran per caçar-te. No t’aturis, cames de gasela, que tu vas venir al món per fugir a carrera feta.

Corre, Dudú, corre. Fa tants dies que corres, tantes nits, que ja n’has perdut el compte. Amb el teu guia i protector vau travessar a peu la meitat del continent. A mesura que avançàveu cap al nord, observàveu com s’assecaven els rius, com s’esblanqueïa la pell dels homes, com desapareixien arbres, animals i plantes d’una terra cada dia més groga i silenciosa. Al cap de molts dies, us va parar els peus un llac remorós i immens, tan immens que no s’atalaiava l’altra riba. Mort de set com anaves, t’hi vas amorrar tal com ho feies a l’estany Dem, però el teu company et va deturar: «No en beguis, que encara tindràs més set». Us vau asseure a tocar de l’aigua amb les cames estirades endavant perquè l’onada us esbandís el cruiximent dels peus. «Ara que coneixes el mar», et va dir el mestre, «respon, Dudú, quina és aquella fulla d’arbre immensa partida en tres parts iguals: la terra, el cel i l’aigua». I tu, que fins llavors havies vist tan sols els rius i els estanys del teu país, de cop vas comprendre l’endevinalla i vas respondre: «El món. El món és una fulla partida en tres bocins: el cel, la terra i l’aigua».

Aleshores el teu company et va alertar sobre els perills de l’aigua salada dels dimonis. Així com els rius i els llacs són cavalls mansos i domats que, en pic els poses la canoa damunt del llom, et porten on tu vols, el mar és una bèstia rabiosa que rugeix i dóna tombs per fer-te caure a l’aigua i cruspir-se’t. Només les embarcacions de ferro de l’home blanc han aconseguit de dominar-lo. Abans, quan el món era jove, el mar es trobava aïllat a l’extrem de la fulla del món. El cel era a l’altre cantó, i la terra, tota junta, amb petites clapes d’aigua sense sal, al mig de la fulla. Però un dia l’home blanc, temorós que els no-blancs envaïssin el seu bocí de terra, va obrir una excavació perquè el mar s’hi fiqués. Les dents de les màquines van rosegar la fulla com un cuc monstruós. I d’ençà de llavors, viu aïllat pel fossat del mar a la punta de la fulla, disfrutant de les riqueses que ha anat arrabassant aquí i allà en els seus viatges per tot el món. Només amb una embarcació de ferro aconseguirem passar a l’altra riba, on viu l’home blanc, el país fred de les ombres llargues al migdia.

I així ho vau fer. Després d’unes hores de fred, de foscor i d’incertesa, vau atènyer una platja d’Espanya i us vau amagar al bosc esperant que apuntés el dia. Contents, perquè en el vostre camí cap a Europa no hi havia cap altra bassa d’aigua salada que us pogués barrar el pas. Només quedava terra, molta et deien, però la terra rai, per extensa que sigui, mai no n’és massa per a les cames d’un jove mossi. Vas recordar el dia que el teu company t’havia proposat el viatge. «Vols venir a Europa, Dudú?», et va preguntar a la sortida de la mina. «Allà dalt, els més miserables viuen com aquí els capatassos de la mina. Els meus fills m’han enviat els diners. El viatge és arriscat, però amb la meua saviesa, les teues cames i els seus diners, estic segur que tard o d’hora hi farem cap».

Un sol fredolic va il·luminar un país clapat arreu de cases blanques. Passats els arbres, us vau trobar caminant per una carretera ampla, buida de vianants però farcida de cotxes i de camions, que us passaven a frec de pell pitant escandalosament. Al cap d’una estona el teu company i guia es va aturar. «Els camins d’Europa no estan fets per a les persones», et va dir. I assenyalant un pellingot de gos tirat a la cuneta, va afegir: «Si continuem a peu, o bé ens descobrirà la policia o bé acabarem com aquest». I vau tornar al bosc on els vostres companys de travessia esperaven el camió.

«Corre, Dudú, vés-te’n!», t’apressava l’amic, mentre es dessagnava esclafat sota la càrrega del camió. Intentaves inútilment de rescatar-lo de sota les caixes, mentre ell repetia, cada cop més fluix, que no perdessis més temps i que fugissis tu sol. I et vas allunyar dels seus darrers panteixos, dels crits de socors dels companys ferits, del soroll dels cotxes, dels xiscles de les sirenes que acudien al lloc de l’accident. Et vas quedar sol, sense diners en un país estrany, sense roba d’abric en un país fred, sense ni tan sols el nom de la ciutat on us dirigíeu…

Corre que correràs, després de l’accident vas anar a petar a Barcelona, on has passat les tres últimes setmanes. Amb contenidors a cada cantonada, pel menjar no et calia patir. Dinaves al mercat de la Boqueria, sopaves pels carrers de banda i banda del Paral·lel i dormies en un amagatall de la falda de Montjuïc. Gràcies a l’esperit del teu amic difunt, que de seguida va tornar al teu costat per aconsellar-te, un dia vas conèixer una família bona d’Ouagadougou que et va acollir al seu pis. Tret del passaport, et van oferir de tot: aliment i conversa del vostre país, un matalàs on dormir, i també una feina, per bé que aquesta no era a Barcelona. Un parent que l’home té a Lleida li va dir per telèfon que, si hi anaves, segurament trobaria un treballet per a tu. Que allí hi havia feina per a tots els africans: a l’estiu collint fruita pels camps de l’horta i la resta de l’any a la ciutat, emblanquinant els pisos dels blancs.

Camí de l’estació d’autobusos, l’esperit del difunt féu sentir de nou la seua veu: «No pugis al cotxe, Dudú. Vés-hi a peu, que la ciutat de la boira no és tan llunyana com diuen. Amb dos dies, tres a tot estirar, les teues cames s’hi plantaran». Però tu, amb els diners del bitllet que els teus amics t’havien donat, vas fer veure que no el senties i et vas embarcar dins del cotxe-boa.

De cop i volta, davant teu ha emergit de la boira una caseta solitària. La porta és tancada, les persianes corregudes, la xemeneia sense fum… Del forat del pany surt una flaire de menjar que et fa venir salivera a la boca. Des d’ahir a migdia a casa dels teus amics que no has tastat re. No saps què fer, si aturar-te i mirar d’entrar-hi o bé continuar corrent a la deriva. Dudú té dues cames, dos peus; amb tot i amb això, no pot seguir dos camins a la vegada. «Dadà, aconsella’m! Que no em sents, Dadà?». És clar que et sent, els esperits no tenen orelles però ho senten tot. El teu amic no et vol respondre, està enfadat amb tu perquè malgrat les seues advertències, ahir vas pujar al cotxe-boa.

Atura’t un moment, Dudú, fes un alto en la teua fugida! T’ho ordena un déu de pell blanca, més savi i poderós que l’esperit del teu mestre Dadà. Esbotza la porta, la finestra, lo que et sia més fàcil, esmuny-te cap a dins sense por, que els amos viuen lluny i avui els gossos no hi són. Entra i endrapa lo que et vingui més de gust. Obre llaunes, destapa pots, estripa bosses, rosta ossos de pernil… Hi ha més abundància i varietat d’aliments en aquest rebost per a gossos que a totes a les botigues juntes del teu poble de l’Àfrica.

I quan hagis tret el ventre de pena, reconcilia’t amb el fantasma del teu amic difunt. Recorda-li que no has oblidat els seus consells. «Si de cas t’atrapa l’home blanc amb gorra i uniforme», et deia, «et farà tot de preguntes en la seua llengua. Tu no l’entendràs, recorda-te’n Dudú, faràs veure que no entens lo que et diu encara que parli en francès, la música que et van ensenyar els Pares Blancs de Kaya. Amb tot, no et quedis mut i enraona, fes sonar la flauta de la teua boca tal com ara ho fem tu i jo. L’home blanc s’enfadarà, no contra tu sinó contra la seua ignorància; de moment, però, no et farà cap mal. Aleshores fas senyals que vols un paper i quan te’l portin, hi escrius aquestes paraules: “Parler mossi”. Sàpigues que als llibres de l’home blanc, hi ha el nom de totes les llengües de l’Àfrica, totes, comptant la dels bobos que parlen amb el nas i la dels senufos que somiquen com els cocodrils. Hi ha tan sols el nom de cada llengua, no les paraules. Les paraules de la selva no les pot atrapar l’home blanc, ni amb màquines ni amb papers, llisquen com gotes d’aigua damunt les fulles dels arbres i desapareixen dins la baürta del brancatge. L’home blanc, sabedor que mossi és el nom de la llengua que parlen les tribus de l’Alt Volta, a l’estat de Burkina-Faso, et cridarà de nou en la llengua dels Pares Blancs. No responguis, cames de gasela. Si t’arrisques a córrer dins de la seua selva de paraules, no trigaràs a caure dins la trampa que t’ha preparat».

Conta al teu amic com t’ho has fet, per aconseguir el valuós braçalet dels morts. Ell ja ho ha vist, però s’alegrarà de sentir el relat amb les teues paraules, amb les vostres paraules mossi. «En pic atenyem l’altra riba», et deia el mestre, «observa que tots els homes blancs porten al canell esquerre el braçalet del temps. Quan moren, els parents els enterren sense alliberar-los de la polsera, tot ignorant que aquesta turmenta l’esperit del difunt. No fugis dels morts, Dudú, al contrari, quan n’ensumis algun atansa-t’hi i, si tens la sort d’alliberar-lo del seu braçalet del temps, gaudiràs de la protecció del difunt. Aconseguiràs tot lo que ell ha aconseguit en vida: una casa on viure, un lloc on treballar cada dia, uns papers que t’estalviaran de córrer davant la policia…». Conta-li que un cop dins del cotxe-boa no has aclucat l’ull en tot el viatge, i que, estranyat de veure lliscar viatgers cap al darrere que tornaven al cap d’una mica, has pensat, vés-hi a passejar els dits dels peus, Dudú, que allà hi ha passat alguna cosa digna de veure. Quan has reparat que l’home blanc no dormia, tal com t’havia semblat al primer cop d’ull, sinó que estava mort, ben mort amb el braç esquerre estirat com si et mostrés el braçalet que l’encadenava a la vida, no t’ho has pensat dues vegades i l’has deslliurat de la nosa dels vius. Així doncs, gràcies als seus consells, has aconseguit posseir el màgic braçalet del temps…

I quan li hagis contat l’aventura i sentis de nou al teu costat la presència reconfortant del teu amic, tornem-hi, Dudú, que tu has nascut per córrer… Corre, Dudú, corre. Si et vols escapolir de l’home blanc, baixa del cotxe rabiós i corre amb les teues cames de gasela. Evita el gran riu d’asfalt on llisquen fuents els cotxes, evita també qualsevol camí, sigui de terra o d’asfalt, on endevinis les petjades bessones que deixen les peülles de goma. Passa pel bell mig dels camps de conreu, salta els marges, esmuny-te enmig d’arbres i plantes, talment el vell antílop fuig de les fletxes del caçador…