Capítol 5

El sergent Campos, cap de la comissaria de les Borges, vol avançar pas a pas:

—Així, tu estàs ben segur que el diputat Morán ha pujat a la parada de Diagonal?

—Ja t’ho he dit abans —fa l’inspector Massanés, arrossegant una veu que vol mostrar fastigueig per la parsimònia amb què considera que l’altre l’interroga—. Sé que aquest detall és decisiu, però no cal que hi perdem més temps. I si no et refies de la meua paraula, no et costarà gaire de comprovar-ho. A la parada de la Diagonal els bitllets els dóna el conductor, són paperets de màquina, diferents dels cartronets de l’estació d’autobusos. Si no t’ho creus, informa’t de quina mena de bitllet duia el mort.

El Campos s’inclina cap a la seua dreta, tot iniciant el gest d’agafar el telèfon, però en el darrer moment recula la mà sense tocar l’aparell.

—Per tant, aquesta ha sigut la darrera parada de l’autocar. Però a la Diagonal, hi ha semàfors…

—La parada és a la sortida de Barcelona. De semàfors, potser en queden un parell més abans de l’autopista.

—Recordes si d’aquests últims, n’heu trobat algun de vermell?

—Ara no me’n recordo, però no té importància. L’assassí no ha pogut anar tan ràpid. Havia d’esperar que el Morán s’acomodés al darrere, que es quedés clapat.

Té raó, reconeix interiorment el cap de la comissaria. Així i tot, no li agrada gaire el posat esquerp i arrogant, a voltes un pèl insolent, del jove inspector de Lleida. Almenys, aquesta no és l’actitud cordial i generosa que ell esperava d’un company de feina. Amb tot, les respostes són aclaridores.

—Continuem amb el viatge. Heu fet alguna parada?

—Ens hem aturat un parell de cops al peatge de l’autopista, primer a Martorell i encabat, a la desviació de Lleida. El temps just d’agafar el tiquet o de pagar.

—Però ha pogut saltar algú…

—Per on vols que saltés? Les portes no s’han obert. Quan s’obren fan un soroll bastant fort, així com un sospir, que se sent de tot l’autocar.

—I saltant per una finestreta?

—Que no has vist l’autocar? No n’hi ha cap, de finestreta. Són vidres hermètics, encastats a la carrosseria.

—Heu comprovat que no n’hi hagués cap de trencat, oi?

—Redéu quines preguntes! —somriu foteta l’inspector—. És lo primer que he fet. Tu creus que si hi hagués un vidre trencat, no t’ho hagués dit de bon principi?

—És a dir —resumeix el Campos— que des de la parada de la Diagonal fins al peatge de Vinaixa quan hem arribat nosaltres, ningú ha pogut baixar de l’autocar.

—Ningú.

El Campos fa una ratlla de cap a cap de la pàgina on de tant en tant apunta alguna cosa. Caldrà buscar pistes per un altre cantó.

—Hi ha vàter?

—No, no hi ha vàter. I pel que fa als maleters, hi he donat un cop d’ull al baixar de l’autocar. Res d’especial. Els escuts de la científica s’han posat a inspeccionar-los. No confio que hi trobin cap pista.

—En quin moment del viatge calcules tu que el deuen haver pelat?

—No és fàcil saber-ho.

—Ja m’ho imagino, però al teu parer, quan penses que ha sigut?

El parer de l’inspector Massanés es fa pregar. Ara mateix el Campos té la sensació que el paio que seu al davant és un implicat en el crim, en comptes d’un col·lega disposat a esclarir els fets. A còpia d’insistir, aconsegueix de traure-li del pap alguns supòsits d’acord amb observacions fetes durant el viatge. L’inspector recorda que el polític, després d’agafar el bitllet, se n’ha anat directament a asseure’s al darrere. Cal suposar, està fart de repetir-ho, que els assassins han trigat una mica a actuar, esperant que s’entredormís. Al cap d’uns tres quarts d’hora d’haver sortit de Barcelona, el policia ha canviat de seient. Calcula que ha transcorregut aquest espai de temps perquè no feia gaire acabaven de passar el peatge de la desviació de Lleida. S’imagina que llavors el diputat ja era mort, encara que ell no se n’adonés. Si no, estant a frec de la víctima com estava, quan el pelaven hauria notat alguna cosa. Ell no s’ha adormit, n’està ben segur; una mica endormiscat, res més. Des que s’ha instal·lat al darrere fins que ha descobert el cadàver, compta que deu haver transcorregut un quart d’hora, vint minuts a tot estirar. Total, que l’han pelat al cap d’una mitja hora de sortir de Barcelona. Entre Martorell i Vilafranca, segons ell calcula. De moment, el jutge val més que no ho sàpiga, que fóra capaç de traspassar la investigació als banderins…

—El mòbil sembla polític —continua el Campos—. No li han tocat la cartera, ni els diners, ni les targes de crèdit. L’únic que no queda clar és el rellotge. L’informe de la científica diu que el mort té una marca al canell, com si en portés habitualment. Ara, no té cap sentit matar per un rellotge, no et sembla? Tu, de qui sospites, Massanés? —L’inspector no respon. La seua cara es contrau en una ganyota ambigua, que tant pot significar que no en té idea, com que no l’hi vol dir. Li haurà de recordar els bons auguris que li ha donat quan ell i els mossos han arribat al peatge de Vinaixa—: Abans a l’autocar, m’has parlat de sospitosos. Doncs, vinga, dis-me qui són, i començo per ells. —L’altre continua mut, pel que sembla gens disposat a afluixar cap nom—. Tinc la impressió, Massanés, que m’amagues alguna carta. No entenc per què.

—Ho vols saber? Ja que parles de cartes, guaita, veus? —li ensenya un llibre que acaba de treure’s de la butxaca de l’americana—. Tinc molt bones cartes per guanyar, però la vull jugar jo, la partida.

Així que aquest el que busca és portar ell la investigació del cas. Si depengués del Campos, endavant, de bona gana li canviaria el lloc ara mateix. Un bon pes que li trauria del damunt. Però no pot ser de cap manera:

—No fotem, home! Tu anaves a l’autocar, ets part implicada. El jutge no ho permetrà, s’ha de complir la llei.

—No barregem les coses, Campos. Una cosa és la llei i una altra de molt diferent, els procediments policials per fer-la complir. El jutge lo que vol és que la policia descobreixi el culpable, que li’n presenti les proves perquè ell pugui aplicar la llei. I llestos. El procediment és cosa nostra. A més, a dreta llei, tu tampoc no pots investigar. Què fas, doncs, interrogant un sospitós com jo?

—Si ho faig és perquè el jutge m’ho ha ordenat. M’ha dit que comencés a temptejar els viatgers, mentre no arribin de Lleida els de la judicial.

—Jo sóc el cap de la policia judicial de Lleida.

—Ja ho sé, Massanés, ja ho sé… Però aquest cas no el pots portar tu. Hi ha unes normes…

—Les normes són de cara a la galeria… Els jutges saben millor que ningú que si s’apliquen al peu de la lletra, no s’arriba enlloc, per això fan els ulls grossos… No confessen els delinqüents amb un chupa-chups. No cal que t’ho expliqui, com a guàrdia civil ho saps millor que ningú.

Ja està, ja li ha recordat la procedència! Com si l’haver estat guàrdia civil fos una tara, un espècie de pecat original. No és pas el primer company dels mossos, sigui subordinat o superior, que l’hi retreu amb motiu de qualsevol discussió. I el qui no gosa dir-li de paraula, l’hi diu amb la mirada: guàrdia civil havies de ser! I tu mocós, què et penses que ets? Si haguessis nascut com jo passada la guerra en un poblot de mala mort de la província de Múrcia, ja m’agradaria saber què fores ara! Potser sí que et creus que l’has escollit tu lliurement, el cos de policia de què tant galleges! Deixem-ho córrer, al cap i la fi, no en traurà re de fer-se mala sang.

—No t’hi puc obligar, Massanés, ja ho saps. Com a company et demano que em facilitis la feina —fa un esforç per somriure i afegeix—. Abans has dit que tenies bon joc; doncs jo et demano que me’l passis a mi. Sabré jugar bé les cartes, t’ho prometo.

L’inspector li torna el somriure:

—No me n’acabo de refiar… Prou hi saps jugar a la botifarra?

—A la botifarra…? Sí, una mica.

—Això vol dir que no en saps.

Tanta pressa que tenia fa un moment i ara fuig d’estudi amb brometes sense gràcia.

—Vols col·laborar o no?

En comptes de respondre, el Massanés s’embranca en una defensa aferrissada de la botifarra, la qual es pot considerar com el joc de cartes nacional de Catalunya. És un bon model per a la policia, de manera que a les oposicions a mosso d’esquadra l’haurien d’exigir, almenys als que aspiren a interrogar sospitosos. Ell mateix té un màster de botifarra, que li és molt útil. Cal ser molt viu per endevinar el joc amb què compta el teu rival. La forma amb què plega les cartes i les col·loca d’una en una al ventall dels dits, la decisió amb què recull la basa de damunt la taula… Cada gest t’ha d’ajudar a descobrir-li el joc. En definitiva, ell coneix bé els jugadors d’aquesta partida, per la senzilla raó que ha tingut temps d’observar-los a l’autocar sense que ells se n’adonessin. Sap qui té la manilla d’oros, s’hi juga lo que vulgui. Però, és clar, de moment només és una hipòtesi, una suposició personal que es podria corroborar tan aviat com interrogués els viatgers…

El sergent perd la paciència. Si no l’engega d’una vegada, s’hi pot estar tota la nit escoltant els seus romanços. Prou contemplacions, al capdavall, l’inspector en aquest cas no deixa de ser un testimoni del crim, un sospitós com qualsevol altre viatger de l’autocar.

—Senyor Massanés, li comunico que l’interrogatori s’ha acabat! Si vol afegir alguna cosa més al seu testimoni, m’ho fa saber. De moment es queda a la comissaria com la resta de passatgers.

L’inspector s’aixeca picat de la cadira, s’embutxaca de nou el llibret a l’infern de l’americana i camina cap a la porta, tibat com un mànec d’escombra. Abans de desaparèixer, es gira amb posat amenaçador:

—Trucaré a Lleida, al comissari Roure. La gràcia que li farà saber que m’has despatxat!

Ell també hi trucarà. Com és possible que la Policia Judicial encara no hagi arribat? Engrapa el telèfon, tecleja i demana pel comissari Roure. De part del sergent Campos de les Borges. S’haurà d’esperar una mica (només «una miqueteta» li promet exactament la veu femenina), en aquest moment té una trucada. Les miquetetes de Lleida es poden fer interminables, de sobres que se les coneix. Sortosament, aquest cop el comissari Roure s’hi posa de seguida. Acaba de parlar amb Barcelona, estan emprenyadíssims, Campos. Com pots suposar, això que la Policia Nacional hi foti el nas no ens agrada gens. La mare que el va matricular el jutge, està ben sonat, el paio. Com si la nostra Policia Científica fos una merda. Quan resulta que els mossos tenim més ordinadors que ells, i més moderns! No és la primera que ens fa, aquest jutge, i això que només fa dos mesos que és aquí. Ho saps, no?, que ha vingut a Lleida per error. Es veu que ell, que és de per allà a Extremadura, va demanar «Mérida», però a Madrid algú es va equivocar de lletra i l’han enviat a «Lérida». Per això està amargat, el paio. I als mossos ens la té botada, no és la primera que ens fa… Sobretot, Campos, marca’ls de prop, els de la científica. Ull viu, que aquestos són capaços d’amagar-li alguna informació i passar-la als escuts… Per fi, acabat el rosari d’advertiments, té l’oportunitat de queixar-se pel retard de la Policia Judicial.

—L’Agelet no pot trigar, ja fa una estoneta que ha sortit —respon el comissari—. L’inspector en cap, el Massanés, és a Barcelona. Vindrà directament d’allà en pic l’haguem localitzat.

—És aquí el Massanés —li fa saber el Campos—. Anava amb l’autocar, amb el mateix autocar del crim.

—A la mateixa Alsina, dius? Quina coincidència! —exclama el seu superior. I acte seguit, el renya—. Per què no m’ho has dit abans, Campos? Fa estona que el busquem. És igual. Si el Massanés ja és aquí, estem salvats. Té un nas molt fi, aquest.

—De fet, ell no pot intervenir en la investigació —gosa replicar el sergent—. Legalment és un imputat…

—Deixa’t de romanços! T’ho ha dit ell que no ho vol fer? Mira, si veus que es mostra reticent, dis-li que em truqui.

—Però, si el jutge ho sap…

—Deixa’l actuar, Campos, i no et preocupis tant pel jutge, redéu! Amb els periodistes has de parar compte, carallot! Aquestos sí que ens poden fotre la punyeta. Per ara, ni una paraula. Ja els he dit que fins demà al matí no els donarem cap informació. Truca’m tan aviat com tingueu una pista. Confio en tu, Campos…

Dos minuts més tard, compareix de nou l’inspector expulsat, amb aires de perdonavides.

—Ha trucat el comissari —li comunica de mala gana el sergent—. Vol tant sí com no que tu facis els interrogatoris. Tindràs un despatx al pis de dalt, que és més discret. I tracta els viatgers com es mereixen, recorda que són aquí voluntàriament, no com a detinguts…

—Ja ho sé, pots estalviar-te les recomanacions —fa una ullada al rellotge—. D’aquí un parell d’hores et prometo que tindrem els culpables —i surt disparat del despatx.

Com més aviat se’n surti millor. Si entretant el jutge descobreix la martingala, serà ell, el sergent Campos, no pas el Roure, qui pagarà la festa. Fet i fet, no tenia altre remei. Qualsevol li porta la contrària al comissari!

—Que ja no et recordes del guàrdia civil? —li refresca la memòria l’agent Florensa.

—Fes-lo entrar, Manel. —«Què coi deu voler ara aquest?».

Al veure aparèixer a la porta el seu excap de la caserna de Montblanc, li fa un salt el cor: «Hòstia, el capità Ledesma!». Instintivament, fa un bot de la cadira i es posa dret en posició de ferms. Per fortuna, aconsegueix rectificar a temps. Es mossega la llengua, mentre retira discretament la mà dreta, la qual ja iniciava la pujada al cap per a la salutació militar. L’automàtic «a sus órdenes, mi capitán», es converteix finalment en un salut convencional:

—Bona nit, capità… Com es troba? —En castellà, per descomptat. Rebre un franquista com Ledesma en la llengua del país, encara que un es trobi a casa seua, fóra una provocació.

—Segui, Diego, segui… —fa educadament el capità. I afegeix amb un somriure burleta—. Segui, sergent Dídac Campos.

El civil va al gra directament sense més rialletes ni subterfugis. Ha vingut perquè l’han avisat els seus homes, els quals, com molt bé sap el sergent, són els qui han fet aturar l’autocar al peatge i en l’escorcoll han descobert el crim. Legalment, correspondria a la Guàrdia Civil de portar les investigacions, però ja que les coses s’han encarat en una altra direcció, ell no hi posarà entrebancs. L’únic que exigeix és participar en els interrogatoris. Ara mateix ve de trobar el jutge i aquest l’ha autoritzat verbalment a fer-ho. Si no es refia de la seua paraula, pot consultar el jutge, només cal que li faci una trucada.

Un altre entossudit a investigar?, s’esvera el sergent. No cabíem a la comissaria i cadellà la gossa! No, al jutge, no el trucarà. I no és pas que no gosi de fer-ho als morros del seu excap, sinó perquè està convençut que el capità no menteix. Aquest jutge és capaç de tot. Si abans ha fet venir els Nacionals de Lleida per investigar les empremtes, no és estrany que ara hi afegeixi la Guàrdia Civil.

—Quin viatger vol interrogar?

—Un tal Sergio Massanés.

El nom li cau al damunt pitjor que una galleda d’aigua freda:

—Aquest no val la pena —diu com si no li donés importància—, no hi perdi el temps. Acabo de parlar amb ell, és inspector dels mossos d’esquadra, ho sabia? M’ha dit que no ha vist re, ha dormit tot el viatge.

—Els meus homes no pensen pas igual. Ells creuen que aquest viatger és el principal sospitós.

Un bon parell de provocadors, els teus homes! Sobretot el més vell. Li ha anat de poc que els mossos no arriben a les mans amb ell quan els impedia de pujar a l’autocar… Amb tot, la veritat és que tampoc no en té cap prova, de la innocència del Massanés… De moment, li convé guanyar una mica de temps:

—Comenci per un altre.

Ni parlar-ne, el capità té ficat al cap d’interrogar el Massanés ara mateix.

—Sé per què t’hi negues, Diego —explica després d’un breu silenci—. Et comprenc. Has fotut la pota i ara no vols que jo ho sàpiga. Ho sé tot. Sé que has donat permís a un sospitós d’assassinat perquè intervingui en la investigació. He vist com sortia d’aquí, com donava ordres a tort i dret perquè li portessin les identificacions dels viatgers. No entenc com has pogut cometre una bestiesa així, Diego. Que no te n’adones que per més company de cos que sigui, és un sospitós com un altre? Què coi t’ha dit? No entenc com t’has deixat enredar.

El Campos sí que ho entén, però l’altre no n’ha de fotre re. Amb tot, té raó: s’havia d’haver mostrat més dur amb el comissari.

—M’ha dit que durant el viatge ha vist coses sospitoses, però no m’ha volgut dir quines —mira de justificar-se—. Què volia que fes jo, capità? No hi ha hagut manera que m’ensenyés les cartes.

—Les cartes dius? Quines cartes?

—És una manera de dir-ho. —Qui sap què es deu imaginar el civil—. La investigació policial es pot comparar amb una partida de cartes, com és ara la botifarra. És com si ell tingués molt bon joc i no el volgués passar a cap altre jugador. Ho entén?

—De manera que tu has permès que jugués ell… —rumia un moment el civil, i de cop li aboca—: Ben pensat, jo potser també ho hagués fet. La botifarra no és lo meu fort. Quan entro al bar i veig que hi ha una timba, m’assec darrere els jugadors. Prefereixo espiar-los el joc, observar com juguen de la vora estant. I tu?

La veritat és que el Campos ni juga, ni s’entreté a mirar com els altres juguen. Tant una cosa com l’altra les considera una pèrdua de temps. Amb tot, val més donar-li la raó:

—Jo, igual. M’agrada més mirar.

—Doncs, veus?, ja ens hem posat d’acord —el capità s’arrepapa al respatller, com si n’hi hagués per estona—. Que jugui ell mentre nosaltres mirem. Què me’n dius?

Li diu que d’acord, a pesar de no tenir la més remota idea d’on vol anar a parar. Sigui lo que sigui, de moment més val que el capità no es mogui del seu despatx. Altrament, és capaç d’anar a trobar el jutge i destapar el merder.

—Me n’alegro, home, me n’alegro —somriu tot satisfet, com si es trobés a la caserna.

L’alegria del capità no és pas per la coincidència de gustos, sinó (qui s’ho podia esperar!) pel fet que el seu exsubordinat s’hagi passat als mossos d’esquadra. El capità és conscient de l’immens sacrifici que ha hagut de fer. Malauradament, i a pesar d’esquers com la millora del sou o la reducció d’horari amb què la competència els temptava, pocs guàrdies civils han tingut el valor de seguir el seu exemple. «Todo por la Patria», adverteix la gloriosa consigna a la porta de les casernes. Doncs, aquest «todo» vol dir tot: passar gana i set, morir i matar, prendre pel cul i deixar que et tallin els ous… Però hi ha una cosa encara pitjor, com és penjar el tricorni, renunciar per sempre al benemèrit cos. Aquest és el pitjor sacrifici que es pot demanar a un guàrdia com Déu mana. Sacrifici en aquests moments més heroic que el vessament de la sang fins a la darrera gota, sigui de la teua, la dels terroristes o la dels ciutadans innocents… Perquè aquests joves eixelebrats, si els deixem sols amb les armes, d’aquí a quatre dies són capaços de proclamar la independència de Catalunya. La teua missió, sergent Campos, és vigilar-los, passar informació a l’autèntica i única policia de la nació…

«Tu sí que n’ets, d’autèntic!», exclama per dins el Campos. Recoi com s’enfila! Està pitjor ara que una quinzena d’anys enrere, quan li donava ordres a la caserna de Montblanc. Està vist que això dels mossos d’esquadra no ho podrà pair mai…

—S’ho volen menjar tot! —continua desbarrant el Ledesma, mentre desenreda el cable dels auriculars—. Es pensen qui sap lo que són perquè fins i tot el guàrdia més pelat té estudis superiors. Ja s’ho trobaran. Ho sé per experiència. Un policia amb gaires estudis és un mal policia… Per cert, tu també estudiaves alguna cosa quan eres a Montblanc. Quin any vas venir?

—L’any 79.

—Venies de les Vascongades, veritat?

I tant que sí! Venia del País Basc, on havia passat nou anys, nou anys interminables tot el dia amb l’ai al cor i la metralleta a les mans, a punt de ràfega. Catalunya li va semblar la glòria. Aquí podies patrullar com qui diu sense armes, la gent et saludava pel carrer i quan entraves al bar, els homes no fugien cap a l’altre extrem de la barra maleint-te els ossos. Com si anessin a rematar el córner, que deia el pobre Expósito. Ell s’ho prenia tot a broma… Va morir destrossat per una bomba connectada a una ikurriña. Hi va voler pujar ell a despenjar-la del pi. L’Expósito explicava que de xic li agradava enfilar-se al capdamunt dels arbres per afollar nius. Més d’una vegada els seus moixonets fregits devien ser l’únic tall que hi havia a casa per dinar. Aquell dia els malparits de terroristes havien camuflat la bomba dins d’un feix de branques que semblaven un niu, almenys al seu company així l’hi va semblar. L’explosió el va rebotre un bocí lluny contra el terra. Quan ell hi arribà, se’l trobà tot ensagnat, amb les tripes fora del ventre. «Era un niu», va provar de somriure el moribund, «un niu de fills de puta». Fou l’última broma de la seua vida, perquè ja no va arribar viu a l’hospital. Al cap de poc temps, el govern va legalitzar la ikurriña com a bandera oficial dels bascos. De manera, doncs, que llavors va resultar que l’Expósito i altres companys d’uniforme havien mort per no re. La nova situació el va exasperar, li va doldre al fons de l’ànima, més que no pas la mort de l’amic. Això de morir de manera absurda per un tros de drap, que de la nit al dia deixa de ser prohibit i es converteix en insígnia gloriosa d’una regió, ho va trobar com una burla, una broma macabra del govern envers el sacrifici del seu amic. Durant un temps va patir malsons. Li van aconsellar que anés a veure un psiquiatre, un metge privat que visitaven els guàrdies que havien sortit sans i estalvis dels atemptats. Deien que el psiquiatre et feia xerrar davant del micro d’un magnetòfon, fins que havies abocat tota la verinada que duies a dins. Llavors treia la cinta de l’aparell i la cremava davant teu a la llar de foc de la consulta. Segons deien, a l’acte el pacient experimentava una millora: a mesura que el plàstic es consumia, notava com els malsons se li esfumaven xemeneia amunt. Ell no s’ho va empassar mai, sempre li va semblar una presa de pèl. En realitat, els seus malsons es van haver de dissipar a còpia d’anys. El sol de Catalunya se n’ha anat menjant els colors més vius i dolorosos, encara que les figures mai no s’han acabat de desdibuixar del tot. Avui, aquells primers anys de policia, quan era carn de parabellum, són records llunyans, que no li fan fred ni calor, imatges borroses, cada dia més entelades per les boires d’aquell maleït país de la pluja.

Tot hi va influir: la llum de Catalunya, les nits d’estudi, i sobretot, els ulls de la Teresa. Fou ella qui el va engrescar a canviar de cos de policia. La dona no es trobava gens còmoda a la caserna. «Amb l’experiència i els estudis que tu tens, segur que hi entres», li tarricava cada dia. Quan ja estava decidit, va aparèixer un darrer obstacle. El nivell de català que li exigien per entrar als mossos era molt alt, impossible de superar per un aspirant com ell, que a part de no haver nascut aquí, no n’havia estudiat mai. Tot i que al batxillerat el català era matèria obligatòria, els guàrdies civils tenien el privilegi (una mena de butlla signada pel delegat del govern central), que els permetia prescindir de l’assignatura. Ben ruc si no n’hagués fet ús, de la butlla, una matèria menys per examinar. Sort que la seua sogra posava el nas a tot arreu. En un viatge de jubilats a Vinaròs, la vella va descobrir un grupet d’aspirants a mosso d’esquadra que s’anaven a traure el títol de català allà baix, perquè l’examen era tirat. El van acompanyar a l’examen la Teresa i la sogra, la qual, ves quina casualitat, de jove també s’havia hagut d’anar a treure el carnet de conduir a Andorra, perquè aquí no l’haurien aprovada mai. Va tornar del sud amb el títol a la butxaca i la sogra fent morros perquè tant sí com no volia conduir una estona, i ells, Déu nos en guard de deixar-li el cotxe. D’ençà d’aquest viatge clandestí al País Valencià han passat prop de deu anys. Tot i els títols, no ho va tenir gens fàcil. Almenys comparat amb els guàrdies d’avui, que amb una senzilla prova passen d’un cos a l’altre. Ell va haver de fer un salt al buit: deixar la Guàrdia Civil, sense saber si encabat l’admetrien o no als mossos. Li fa ràbia que tothom pensi que és un traspassat…

Amb el capità Ledesma, hi mantenia bona relació, la relació normal d’obediència i disponibilitat que ha de tenir un guàrdia envers el cap de la caserna. Cada cop que li havia de demanar permís per assistir a un examen, mentre caminava cap al seu despatx, sentia com el cor se li esverava dins la caixa del pit talment un moixó engabiat. «No estudiïs tant, que et quedaràs calb», rondinava el capità tot signant l’autorització. El seu amor a la pàtria, o més ben dit l’odi als suposats enemics de la pàtria, era una mica exagerat. Amb els adhesius, si més no, es passava de rosca. En aquells anys molts cotxes duien enganxat a la part del darrere, un adhesiu amb la bandera catalana. Era com una moda, tots els progressistes que volien fer-se veure, n’hi portaven. Doncs, els guàrdies de Montblanc tenien l’ordre d’aturar el vehicle i clavar-li la multa. No per l’adhesiu, és clar, sinó per qualsevol altra falta. L’impost de catalanisme, en deia el capità Ledesma. El guàrdia Diego Campos omplia els blocs de multes a contracor. Per a ell també era com un impost: el tribut que havia de pagar perquè el seu cap estigués content i no li posés traves per assistir als exàmens. I entre una cosa i una altra, batxillerat, carrera i després les oposicions, en va haver de superar un bon fotral, d’exàmens!

Però l’esforç ha pagat la pena. Avui es troba dirigint una comissaria nova de trinca, equipada amb els sistemes policials més moderns, i amb uns companys engrescats per la feina, que no miren prim a l’hora de pencar i que et respecten. I eficaços, que és lo més important. Només arribar, van pescar la banda coneguda com els «torronaires», que feia un any que robaven les ametlles pels camps. En el mes que fa que són a les Borges, i gràcies a l’efectivitat dels cotxes patrulla, tenen tota la comarca sota control. Ahir mateix el va felicitar l’alcalde… Entre l’inspector i el capità, l’han posat en un bon merder! Tan llarga que és l’autopista, tan lluny de Borges que el deuen haver mort, i anar-li a tocar a ell, aquella patum de cadàver. Com si no tingués prou feina a casa!