Capítol 11

—El vell se’ls havia amagat al folre del barret —repeteix entusiasmat el Càndid. Amb la clau del cotxe a la mà a tall de pinces, malda per desembullar el manyoc de tripes blanquinoses que acaba de traure de dins d’un barret de feltre—. Quan tu ens has dit que fotéssim el camp, li he atansat el barret que havia deixat damunt de taula, i el vell me l’ha pres dels dits amb una manotada. Aquesta reacció instintiva m’ha fet sospitar. Qui s’ho podia imaginar que se’ls hagués amagat aquí? —El garbuix de budells s’ha transformat finalment en un parell de guants de plàstic descolorit.

Al parer de l’ajudant, la implicació del vell en el crim és evident. Amb la mateixa rapidesa amb què ha destriat els guants, mostra la seua personal ració d’arguments acusatoris. Primer, la policia científica, a part de les ditades del pot d’esprai, no ha trobat empremtes a cap altre lloc. Ni als agafadors dels seients, ni a cap superfície llisa propera al cadàver, no n’hi ha ni rastre, cosa que demostra que l’assassí ha tingut la precaució de posar-se uns guants. On són els guants? Tret dels que la foca aquella de l’abric duia posats, no n’ha aparegut cap més, ni dins de l’autocar ni en els escorcolls a què s’han sotmès els viatgers. Segon, per quin motiu se’ls amagava, el vell? No em diràs que el folre del barret sigui el lloc habitual on la gent decent acostuma a portar aquesta peça de vestir. I tercer, per què uns guants higiènics? Has vist mai pel carrer cap home elegant, amb corbata i trajo de sastreria, que portés a les mans uns guants de goma?

L’inspector no comparteix, ni de bon tros, les evidències del seu ajudant. La imatge del vellet polit i respectable que recorda de l’autocar no hi ha manera que encaixi amb la de l’assassí del polític. Ja havia reparat en el vell a l’estació d’autobusos. Aquell viatger del barret de feltre que havia vist arribar amb taxi i que després havia sigut un del primers a pujar a l’autocar li semblà llavors un personatge escapat d’una pel·lícula vella, una d’aquestes pel·lícules d’espies dels anys cinquanta. Una relíquia del passat, ha pensat llavors, com la gorra dels grisos que recorda de xic, com el tricorni de la Guàrdia Civil. Quan al final del viatge, s’ha fixat de nou en el padrí i n’ha pres nota, li ha semblat del tot inofensiu. Un funcionari jubilat, probablement mestre, viudo i amb les filles casades, que ja els està bé que el pare visqui sol. Així i tot, no pot negar que els guants de goma amaguen algun misteri. Potser només un pecat venial, com la truja de l’abric de pell.

—I per què creus que ho hauria fet, Càndid?

—Vet aquí la gran pregunta! Ja ho va dir l’Aristòtil, no hi ha causa eficient sense una causa final. «Ni dona sense caliu, ni criminal sense motiu», que traduïa el doctor Sèbio de Pau, honoris causa per Hortoneda. La causa eficient és, en terminologia jurídica, l’autor del crim. La causa final, el mòbil que l’ha empès al delicte. En canvi, els estoics…

—Càndid! —el renya arrossegant la primera síl·laba del nom—. T’he demanat un mòbil.

—Aquí el tens: mòbil polític. El presumpte acusat, millor dit, el dintre de poc presumpte acusat, no ha renunciat mai a les seues conviccions republicanes. Ni els anys d’exili li han pogut treure del cap les idees radicals. El seu gendre ha reconegut…

—El seu gendre, dius? Què t’empatolles?

—El gendre del vell s’ha presentat a la comissaria. Acabo de parlar amb ell. Potser havia d’haver començat per aquí. No l’he fet passar perquè tu estaves ocupat amb el paio del puret. Lo que no sé és com s’ha enterat que el sogre era aquí… El deu haver avisat el detectiu que esperava l’arribada de l’autocar a l’estació de Lleida. Vols que el faci passar?

—Un moment. Primer explica’m què hi pinta un detectiu.

—Un, no; dos. Dos detectius no deixen el vell de petja, l’un a Barcelona i l’altre a Lleida.

—Per l’amor de Déu, Càndid. Explica’t amb ordre.

—Ordre vol dir paciència, que és la mare dels ous de la clarividència —adverteix el filòsof de secà. I tot seguit aboca a glopades la biografia del vell, versió gendre, servint-se de les notes preses al llarg de la conversa. Agustí Sogues, 85 anys, pagès, hereu de casa bona del poble d’Alpicat, comarca del Segrià. Des de fa trenta anys, ja d’abans de quedar-se viudo, cada quinze dies el nostre home agafa el cotxe de línia i se’n va de putes a Barcelona. Dijous sí dijous no, el clau quinzenal és sagrat. Darrerament se cita amb una meuca que no en té mai prou. De quartos, és clar. La bandarra, que ha ensumat que el padrí té calé llarg, li vol xuclar fins al moll de l’os. El vell la complau, li dóna tot lo que li demana, que no és poc. Com que la paga de la jubilació no li arriba, es ven les finques d’amagat de la filla i del gendre. Les propietats són a nom seu i mentre visqui en pot fer, mai millor dit, lo que li surti dels ous. Fa poc va malvendre la millor finca, uns bancals de fruiters a tocar del poble, a una immobiliària de Lleida que ja hi ha començat a construir cases adossades per a les aurinetes…

—Auri què?

—Aurinetes. Al poble els diuen així perquè els propietaris de les cases són famílies joves de Lleida i tot el sant dia van amunt i avall amb el cotxe, traginant canalla, bosses del súper i plantes per al jardí. Igual que les orenetes al niu. Continuo. Deia que l’ancià és un deixeble fidel del savi Epicur. Carpe diem. Literalment, «les carpes viuen quatre dies». A pesar dels anys, el padrí manté el cap molt clar i, pel que sembla, la titola també li carbura. Per evitar que continuï polint-se el patrimoni familiar, el gendre acut a una agència de detectius. Solució: tan bon punt com el dijous al matí el vell surt per la porta de casa, dos agents, un al poble i l’altre a Barcelona, li segueixen els passos. Mentre el viatge a Barcelona es redueixi al clau quinzenal, ells tranquils. Encara millor, que catxi tant com vulgui, a veure si rebenta d’una punyetera vegada. Ara, en pic el detectiu observa que la parella posa els peus a l’entrada de cal notari, llavors, alerta, cal actuar amb rapidesa per impedir-ho.

—Com s’ho fa per impedir-ho?

—Fins ara només s’ha hagut d’actuar un camí. El detectiu es va abalançar damunt la meuca, li va prendre les ulleres, i endevina qui t’ha tocat. Com que sense ulleres la vella no hi veu quatre en un ruc, i és tan desconfiada que es malfia de totdéu pensant que l’enganyaran, en comptes del notari va voler anar a l’oculista. D’aquella feta, la mala puta porta lentilles. Però, saps quina en té pensada el detectiu?

A l’inspector no li interessa:

—Prou, Càndid —sospira—. Tot lo que has explicat fins ara no fa sinó confirmar que el vell és innocent. La catxera, ja ho has vist en la parella d’estudiants, és un motiu prou raonable per agafar el cotxe de línia. Com si els homes de comarques, per catxar, haguéssim d’anar a Barcelona! Ahir era dijous, tocava fotre el clau i punt.

L’ajudant apuntala les sospites amb nous arguments:

—No te’n refiïs ni un pèl. La cita amb la dona li pot servir de coartada. No oblidis que al poble ho sap totdéu, que el dijous va a Barcelona… A més, els vells són tots garrepes de mena. No t’imagines el fotimer de passes que poden arribar a donar per botigues i consultoris mèdics, total per estalviar-se un duro. I això que les cames tot just si els arrosseguen. El viatge quinzenal a Barcelona, entre l’autocar i els taxis, li suposa una despesa de set o vuit mil peles. I això sense comptar els honoraris de la puta. Vull dir que pot haver aprofitat perfectament el viatge per carregar-se el Morán i així matar dos moixons d’un tret: el pardal de la cigala i l’ocellot monàrquic.

—El teu mòbil antimonàrquic no s’aguanta per enlloc! —li torna la pilota l’inspector—. Ningú no mata per les seues idees republicanes, per radicals que siguin.

—Els republicans d’avui per descomptat que no, però no oblidem que el vell és un republicà d’abans de la guerra. Seixanta anys enrere era un jove de la flamarada, que odiava a mort el rei i els capellans. Va passar deu anys a l’exili, ha explicat el gendre. En algunes coses bé ens demostra que conserva bullent la sang de la joventut…

—A veure, a veure… Fins i tot admetent que fos capaç de fer una bestiesa per les idees republicanes, per què precisament el diputat Morán?

—Doncs, perquè és monàrquic!

—Tots els polítics ho són, avui. Tret dels quatre extremistes penjats, has sentit algun partit que critiqui el rei? Els qui no el raspallen ni li llepen el cul, el deixen estar en pau, si més no.

—Morán els supera tots, almenys en aparença. Encara el rei no ha sortit de Madrid que el Morán ja l’espera a Vilaller per ser el primer de donar-li la benvinguda al baixar de l’helicòpter. Encabat, l’acompanya a la Vall d’Aran i per les pistes d’esquí, sempre darrere d’ell com un gosset. Pensa que era l’únic polític de la província de Lleida que sabia esquiar… El cas és que cada hivern apareix fotografiat al costat del rei a tots els diaris d’Espanya. I ja no parlem de les revistes del cor. Probablement el rei no sap com traure-se’l del damunt, però ell ha aconseguit la imatge de company del rei, una imatge que li dóna molt rendiment polític. Una fotografia al costat del rei comporta més vots que quatre anys d’esgargamellar-se a la tribuna del Parlament de Catalunya.

—Morán ha mort escanyat i tu em parles d’un vell xaruc que no s’aguanta els pets. Que et penses que escanyar un home és com enllestir un pollastre? Quina força vols que tingui a les mans?

—Força a les mans dius? Vés-li al darrere, carallot! Si en té a la mà del mig, també en pot tenir a les altres dues! —i riu tot sol del seu acudit. Després de la riallada, afegeix—: Recorda que tant la vella de l’abric com la nena han confirmat que l’han vist tornar dels seients del darrere.

—Està bé, Càndid —decideix gens convençut—. Fes-lo passar.

—Em sembla perfecte. —I se’n va tot satisfet a la recerca del seu candidat a assassí.

L’ajudant torna al cap de poc empenyent un home amb pinta de venir de la festa d’un casal de jubilats. Alt i ben plantat encara, va vestit amb un trajo de llana fosc, sabata baixa i corbata de colors discrets. El fa asseure a la cadira i es retira de la sala. Per l’edat podria ser son pare, potser fins i tot son padrí, pensa l’inspector aixecant els ulls dels papers. Els anys de vegades potser sí que perdonen una mica, però mai no obliden del tot. Se’l veu abatut, pel viatge a Barcelona, per les hores de vetlla, per la pila d’anys que arrossega, sens dubte. Potser per altres motius… El policia va directament al moll de l’assumpte:

—Coneixeu aquests guants? Són vostres? —El tractament de «vós» li ha sortit sense pensar-s’ho. El vell, com si no l’hagués sentit: ni respon, ni es digna mirar l’embolcall de la taula—. Ho sabíeu que els portàveu al barret?

—Sí —reconeix finalment.

—Per què els portàveu amagats? —De nou el padrí es fa pregar—. No us amoïneu, senyor Sogues, no us acusem de re. Sabem que durant el viatge us heu aixecat del seient i heu anat cap al darrere de l’autocar. Jo mateix us he vist pel passadís quan en tornàveu. No m’ho negareu, suposo.

—No.

—Doncs, vinga, expliqueu-me per què us heu canviat de seient.

—Fa de mal dir… —Una ganyota li desendreça la cara—. Ho volia fer a Barcelona, però no he pogut…

—Què és lo que volíeu fer a Barcelona i no heu pogut?

—Una necessitat…, una necessitat, diguem-ne… —el padrí no troba la paraula—. Tenia una necessitat psicològica.

—Psicològica —repeteix l’inspector paladejant cada síl·laba—. Patiu alguna malaltia mental? Esteu en tractament psiquiàtric, potser?

—Em sembla que no ho he dit bé. El metges en diuen una cosa així, una necessitat del cos.

—Fisiològica, voleu dir una necessitat fisiològica.

—Això mateix.

—No em digueu ara que heu anat als seients del darrere per ca… per fer de cos! —s’enfada el policia.

—No, això sí que no!

—I doncs, quina…

Un cop de porta sobtat li fa empassar la resta de paraules de la pregunta. Només podia ser el tocacampanes del Càndid, que amb el seu sentit de l’oportunitat, acaba d’irrompre a la sala de forma intempestiva, com de costum. Quina mosca li deu haver picat, ara! L’ajudant branda ostentosament un full de paper com si mostrés un dècim premiat de la rifa de Nadal. La mirada fulminant que li dedica el seu superior no pot impedir que avanci fins a la taula, ni que li posi el ditxós paper davant dels nassos. «És una fotocòpia», xiuxiueja. «El Campos té l’original». Ara precisament, no està per fotocòpies. Gira el full al revés, l’aparta a un costat i amb la mirada diu al missatger que foti el camp a l’acte del seu davant.

—Em dèieu —el Massanés ja torna a estar pel vell—, em dèieu que no heu fet de ventre. Doncs, quina necessitat corporal teníeu.

—La prosta, sap…

—Voleu dir la pròstata.

—Sí, això. Em van operar, no vaig quedar bé… Tinc continència… Més de dues hores no puc aguantar. Comprèn per què em poso guants? Em tremolen els dits i de vegades m’escatxigo…

L’inspector se’l mira sense escoltar-se’l, contenint la ràbia contra totdéu. Contra aquell vell prostàtic que com qui diu se li ha pixat als morros, contra el Càndid que, a part de posar-lo en ridícul, de nou li ha fet perdre un temps preciós; ràbia, en fi, contra ell mateix per no haver pensat abans en la bossa de plàstic amb restes d’orins, la qual s’esmenta a la relació d’objectes trobats a l’autocar que li han passat de bon principi.

—He de tornar a la comuna —demana el padrí, al veure que l’altre ja no li pregunta res més.

—Feu, feu —li dóna permís el policia. Com més aviat desaparegui del seu davant, millor.

Tan bon punt el padrí passa la porta, torna el Càndid amb el bon humor que el caracteritza, ara multiplicat per mil:

—Has vist com finalment l’hem caçat? Una hora o altra havia de caure! —la cara de prunes agres del Massanés li trenca les oracions—. Que no ho has llegit, encara?

—Descansa una mica, redéu! Primer potser que estirem la cadena, no? Perquè netegi la pixarrada, ho entens? —aclareix amb un somriure sorneguer—. Ja ho veus, Càndid, el darrere del cotxe de línia sembla un vàter públic. Uns hi van a fumar, altres a llufar-se, altres a fotre un polvet… Només ens faltava la pixarrada del vell!

—Com la policia, Massanés, com la policia —raona el filòsof—. Ja ho va dir el gran Beccaria: la comissaria és la tassa del vàter de la societat; la presó, el pouet de la merda.

—I nosaltres, les dones de la neteja —arrodoneix l’inspector.

—Justa la fusta! —s’exalta el Càndid—. Però tu no t’has de desanimar mai. Pensa que els vàters nous —obre els braços com si volgués abraçar la comissaria sencera—, els vàters acabats d’estrenar com el nostre, sembla que facin més pudor. Però només ho sembla. La merda a tot arreu és la mateixa.

El Càndid recupera de la taula el paper amb què ha entrat abans i el gira de cara perquè l’inspector el llegeixi.

—Què vols que en faci, que m’hi eixugui el cul? —continua amb l’al·legoria de can Felip.

—Primer llegeix-lo, encabat fot-ne el que vulguis.

La part superior del foli conté la fotocòpia d’un rectangle més reduït. Les quadrícules i els foradets estripats de la molla demostren que es tracta d’un fullet en octau, arrencat d’un bloc de notes. El missatge, escrit amb lletra clara i arrodonida, amb prou feines si té un parell de línies:

Senyor jutge: confesso que jo he matat el Morán.

Signat: Àgueda Castro. DNI: 41072505.

L’inspector llegeix el text dues vegades abans de reaccionar:

La mare que l’ha matriculat, la tia! Ho hauria pogut dir abans.