L’ENRIC PUBILL, «LO PARRANO»

El seu pare ja ballava el «garrotin» pels pobles dels voltants als quals s’hi traslladaven amb carro o tartana, l’únic mitjà de locomoció d’aquells temps, i amb la seva muller aprofitaven per vendre roba: mocadors de fardo o retalls per a un vestit.

On es podia gaudir de veritat el popular «garrotin» era al Pla de l’Aigua (la seu del garrotin). El senyor Pubill «Lo Parrano» (pare) era dels pinrels al caró. Gitano blanc de debò, sempre estava a punt per la gresca, allò del «olè» per aquí «olè» per allà, sempre acompanyat a la guitarra, pel popular guitarrista «Cap de Ferro».

Les gresques i el garrotin també estaven als cellers i a les tavernes d’aquells temps a Lleida, on predominava el porró, que anava d’una mà a l’altra. La família «Pubill» vivia a les típiques cases de la Costa del Jan. La mare de l’Enric Pubill, que era paia, fou una gran comercianta. Va fer diners llargs. Si m’ho permet el possible lector voldria contar una graciosa anècdota del Parrano (pare).

Acabada recentment la guerra civil, el 1939, el senyor Parrano, com tots els ciutadans, va fer tria de la moneda que tenia. Uns bitllets valien, altres no, i ell, ple de bona fe, en sortir de fer el canvi va dir: «aquests diners que no valen els guardaré per si torna la República». Per haver dit això el van detenir i l’empressonaren al Seminari Vell, que en aquells temps feia el servei de presó. No el varen tenir gaire temps pres. Un dia, un guàrdia li digué: «aquí tens un pic i una pala, que s’ha de treballar». En sentir això gairebé tingué un desmai i tot seguit respongué: «Senyor guàrdia bo, que jo sóc vell, i el pic no el podré aixecar, si és el cas, que quan estic assegut jo caic». (Hi ha una certa fama segons la qual els gitanos no són gaire amics del treball).

L’Enric Pubill, «Lo Parrano», era de cap a peus gitano blanc de debò, amb ell sí que es complí la dita «ha sortit igual que el seu pare», a fe de Déu. De ben jove va agafar la torxa del seu pare pel que fa als garrotins, perquè «Lo Parrano» se n’adonà ben aviat que la seva dèria era cantar i ballar, volia ser artista, i juntament amb el seu germà Pepe Pubill, que l’acompanyava amb la guitarra, van fer diverses actuacions, tant privades com en teatres, les quals poden ser recordades per molts lleidatans. Recordaran també aquells esperats festivals d’afeccionats, que pels volts dels anys trenta organitzaven les penyes com la «Shangai» i l’«Eureka». Als teatres dels Camps Elisis o al teatre cinema Victòria, on es podien veure les actuacions dels germans Parrano, les d’A. Roselló i J. Teixidó, els pallassos lleidatans Ki-Kí i Ko-Ko, la parella de ball Palacín, el gran cantant de tangos Albà, acompanyat al piano pel professor Sallant, el duo format per Meltxor Larrosa i Pepe Casas, que cantaven colombianes, havaneres, ranxeres.

Això passava quan Lleida encara era un mocador. El Pepe Pubill deixà ben aviat el món de l’espectacle i es dedicà a fer de tractant d’animals, ajudant el seu pare.

A partir d’aquí L’Enric Pubill «Lo Parrano» s’uní musicalment fent duo amb un del més brillants guitarristes de Lleida, també gitano, Paquito Abolafio. Tots dos actuaren molt de temps junts, no només difonent el popular «garrotin», sinó també d’altres cançons de l’època amb lletres del promotor, senyor Balaguer.

Arran de la mort del recordat guitarrista Paquito Abolafio, «Lo Parrano» obre el Bar 9, al carrer del Clavell número 9.

El negoci anava prou bé, els amics corresponien, però allò no era per a ell, allò que realment li feia el pes era la música, actuar de cara al públic. Es tot just per això que un bon dia traspassà el Bar 9 i es dedicà a fer de marxant.

Després s’uní al conjunt del Marquès de Pota, el qual seria el seu gran amic de fatigues, i tot dos plegats obtingueren grans èxits i arribaren a ser el conjunt musical més requerit, ja que eren demanats a Lleida i província, en festes privades, Festes Majors, teatres i revetlles i és així que arreu portaven alegria.

Posteriorment «Lo Parrano» va creure convenient canviar de grup i s’uní al conjunt musical anomenat «El Canyaret», encapçalat pel mestre Pinyol. Amb aquest grup va obtenir molt d’èxit tant a Lleida com als voltants.

Passat un cert temps, l’Enric Pubill «Lo Parrano» decideix d’apartar-se, (no pas del tot), del que fou el tarannà de la seva sempre agitada vida musical, començada als setze anys. Va deixar enrera garrotins, gresques, festes, revetlles, llocs on abans se’l podia veure amb aquella elegància que el destacava pel seu impecable ben vestir i sempre a punt per muntar-ne una, atès que no cal oblidar el seu gran sentit de l’humor. Se’l podia definir com a «gitano señorito».

«Lo Parrano» es col·locà de cap de taula d’una sala de Bingo de la U.E. Lleida. Tot i això encara feia alguna actuació.

Passà el temps i li arribà la jubilació quan era ple d’il·lusions i de bon humor. Enregistrà un disc amb el títol genèric «Lleida Carrinclona» a la Sala Europa de Lleida, juntament amb les orquestres —conjunts del Marquès de Pota i Smoking, amb veus del Parrano, el Marquès de Pota i el Beethoven.

Com tots sabem, el pas dels anys no perdona i el popular Parrano ens deixà un divendres a dos quarts d’una del migdia d’un 14 de gener de 1989, a l’edat de 74 anys. Al Parrano se li pot dir amb doble motiu aquella dita: «A mi que me quiten lo bailao».

El que ha estat el company de fatigues del «Parrano», el popular Marquès de Pota ens explica unes quantes anècdotes viscudes per aquests mons de Déu per tots dos.

Actuant en un cert teatre i fent una paròdia en què imitaven la Lola Flores i el Manolo Caracol, el recordat i popular Calçoner feia de Lola Flores lluint un florit mantó i el Parrano feia de Manolo Caracol. En un moment donat, la Lola Flores relliscà damunt l’empostissat, i ja tenim la Lola de cul a terra. S’ha de dir que el públic s’ho passava bé en aquestes paròdies, tot mig en broma, mig seriosament.

Una de les vegades varen anar a actuar a Cervera, on es feia un homenatge a l’insigne lleidatà. Joan Oró, amb motiu de nomenar-lo pastisser honorífic. Al migdia varen anar a dinar a una fonda i varen demanar unes costelles a la brasa, que segons els comensals varen resultar dures com una sabata i les van deixar. L’amo de la fonda els va preguntar si no eren bones. «Lo Parrano» li contestà: «Home, aquestes costelles deuen ser d’onso», i l’amo de la fonda entengué que eren soses i digué: «Això se soluciona amb un xic de sal». Un cop sentit això, tots els clients de la vora es posaren a riure. Un cop el malentès fou explicat, fins i tot l’amo de la fonda es va posar a riure i els convidà a tots a postres.

El Marquès de Pota ens explica encara una altra anècdota protagonitzada pel popular Parrano. Es trobaven a Torredembarra per actuar uns quants dies. Menjaven a la terrassa del restaurant Lamoya i cada dia venia a donar una volta un nen francès a demanar quelcom per menjar. Si no li’n donaven, el prenia del plat a poc que et despistessis.

Una de les vegades, el Parrano va veure el nen venir. Aleshores, va agafar dues croquetes que li quedaven al plat i se les va amagar a les mans. El nen francès li preguntà si allò de la mà era un niu d’ocells i ell contestà que el que tenia ales mans eren dues croquetes i que «abans que me les fotis me les menjo jo».

En un dels viatges per actuar a Andorra, el Marquès de Pota explica que el Parrano s’havia comprat un «sis-cents» de segona mà i que al Coll de Lilla va avançar un camió tot dient: «El meu sis-cents corre més que un Mercedes». Després d’uns quants quilòmetres d’haver avançat el camió, varen parar a beure. Tot recordant el fet del camió digué: «Doncs encara podia córrer més, però me n’he adonat que duia posat el fre de mà».

Del Parrano, del Calçoné i del Barberà se’n conten moltes. Una d’elles és que una vegada van anar a la Festa Major de Balaguer. Quan retiraven (ja havia sortit el sol) es van trobar amb uns paletes que començaven a construir unes voreres al carrer. Ells es van presentar com a responsables de Pobra, tot dient als paletes que aquell emplaçament no era el correcte. Els van fer començar les obres en un altre lloc.

Van agafar el primer tren cap a Lleida i a dormir s’ha dit, tot esperant una altra nit per fer-ne una altra.