EL CAFETERO (LO TUT)

L’any 1911 ve a Lleida el jove Pere Ripoll, fill oriünd del poble de Falset. S’havia iniciat en el món laboral en un magatzem de colonials de Barcelona en el qual, a més de la feina pròpia de la botiga, li feien torrar el cafè.

El Pere, que era ple d’il·lusions i amb bona visió del negoci, ben aviat s’adonà que a Lleida —que ja tenia un cens de 24.540 habitants—, s’hi treballava de valent, i podia fer diners.

Tot seguit es va establir pel seu compte tot llogant un magatzem al carrer Clavell. Es va fer fer un dipòsit de coure amb una manguera que acabava amb una aixeta i unes mesures per poder abocar-hi el cafè líquid per als clients.

Tot això —dipòsit, manguera i mesuretes— ho posava dalt del carro i, amb la somereta que havia comprat, recorria els carrers de Lleida pregonant la seva mercaderia a tot el veïnat amb una trompeteta d’aquelles encaragoiades i que emetia un estrident tuuuuu tut.

Els lleidatans l’anomenaven «lo cafetero» (lo Tut).

Una mesureta de cafè, una tasseta, valia cinc cèntims.

No oblidem que en aquells temps Lleida era més aviat pobra i els jornals eren baixos. El sou d’un paleta era de 4 o 5 pessetes diàries i el dels peons era de 3 a 3.50 pessetes.

Vuit anys després, el 1010 en Pere Ripoll, s’associà amb el seu cunyat, en Tomàs Franquet, i obriren una botiga a la Plaça de la Sal (allí on ara hi ha el Plus). Al cap de poc temps, el propietari d’aquest edifici hi va fer obres als pisos i a la façana. Ells van aguantar-hi ferms, però quan el propietari, un cop acabades les obres, va apujar-los el lloguer, es traslladaren, ara ja definitivament, al carrer del Carme número 4. Telèfon 260. Això era cap a l’any 1920, quan Lleida tenia ja un cens de 38.165 habitants.

Aquí varen obrir una botiga de queviures i colonials de molt prestigi a la ciutat. La portava la família i les pròpies filles del senyor Pere Ripoll —l’home que va començar venent cafè líquid pels carrers de Lleida—. Les noies atenien els compradors i els clients al taulell.

La botiga «Cafè Salut» va posar a l’abast dels caçadors, els pescadors i la resta de públic, uns flascons d’un quart de litre, plans, de vidre, amb cafè per tal que poguessin beure quan estiguessin assedegats de caçar, de pescar, etc.

Un anècdota del sogre d’en Pere és la següent: un dia, anava caminant, per la seva dreta, per la voravia del carrer Carme i això que li venia de cara un capellà per la mateixa voravia. L’estretesa de la voravia feia que un dels dos hagués de baixar i deixar pas a l’altre. El sogre del Pere, en veure que el capellà no feia cap gest per deixar-lo passar, li digué: «ensenyeu a la gent el camí del cel i vós no sabeu ni caminar per la terra».

Preus del cafè i d’altres queviures
els anys 1920 i 1930 (en pessetes)