XXIV

Tant en Cintet com en Quimet no paraven de parlar dels escamots i que haurien de tornar a fer el soldat, i tot el que calgués. Jo els vaig dir que bé, molt bé, fer d’escamot bé, però que ells ja havien fet el soldat i vaig dir a en Cintet que em deixés en Quimet tranquil, que no me l’esverés amb els escamots perquè prou maldecaps teníem. En Cintet va estar vuit dies sense mirar-me la cara. I un dia va venir a trobar-me, quin mal és, fer d’escamot?

Jo li vaig contestar que l’escamot el fessin els altres, els que no eren casats com ara ell, que jo no tenia res a dir si ell feia d’escamot però que en Quimet ja tenia prou feina a casa seva i que ja era massa gran. I va dir que en Quimet encara faria salut perquè anirien a les Planes a fer l’exerci­ci… I jo li vaig dir que no volia que en Quimet fos escamot.

Estava cansada; em matava treballant i tot reculava. En Quimet no veia que necessitava una mica d’ajuda en comp­tes de passar-me la vida ajudant, i ningú no s’adonava de mi i tothom em demanava més com si jo no fos una perso­na. I en Quimet vinga agafar coloms i vinga regalar-los! I els diumenges se n’anava amb en Cintet. Això que ens havia dit que volia posar un carret a la moto per sortir tots a fora. Ell, amb el nen al darrera, i jo al carret, amb la nena. Però, ja dic, els diumenges marxava amb en Cintet i em penso que se n’anaven a fer d’escamot tal com s’havien ficat al cap. De vegades, encara es queixava de la cama però aviat callava perquè el nen s’embolicava una cama amb un drap i voltava el menjador fent el coix, amb la Rita al darrera amb els bracets enlaire. En Quimet s’enrabiava i deia que jo pujava les criatures com si fossin criatures de gitano.

Una tarda, mentre els nens feien la migdiada, van trucar a la porta del carrer. Dos trucs eren per nosaltres; un truc pels veïns del primer pis. Vaig sortir al replà a estirar la corda. Era en Mateu i des de baix va cridar que pujava. Així que el vaig veure em vaig adonar que hi havia alguna cosa que no anava massa bé. Es va asseure al menjador i vam començar a parlar dels coloms. A ell, va dir, els que li agradaven més eren els que tenien una mica de caputxa de ploma darrera del cap i tot el coll morat i verd de tornassol. Deia que un colom sense tornassol no era un colom. Jo li vaig dir si s’havia fixat que molts que tenien les potes ver­melles tenien les ungles negres. I ell va dir que això de les potes vermelles i de les ungles negres no tenia cap gràcia; que allò que feia rumiar de debò era això del tornassol. Què ho feia que segons d’on venia la claror les plomes canviessin i brillessin verdes o morades?

—No ho he dit a en Quimet, però he conegut un se­nyor, fa pocs dies, que té coloms amb corbata…

Vaig dir que havia fet ben fet de callar perquè només em faltaria que en Quimet em portés coloms d’una altra mena. I en Mateu va dir que aquella corbata eren plomes arrissades al mig del pit, com un regueró, totes de setí. I que els deien coloms corbata de setí. I va dir, si en Quimet no estigués tan distret amb les coses que passen, sabria que hi ha coloms que en comptes de tenir la ploma pentinada avall, la tenen pentinada amunt i són els corbata xinesos. I va dir que ja es feia càrrec que devia ser molt pesat cuidar-se de tants coloms i tenir coloms en el pis, que en Quimet era un bon noi, però amb les seves manies… i que quan en Quimet li demanava una cosa ell no sabia dir-li que no, per­què tenia una manera de mirar-lo entremig dels ulls que el vencia… però que ja veia que aquella trapa s’havia d’haver negat a obrir-la. Em va preguntar pels nens i quan li vaig dir que dormien va fer una cara tan trista que em va espan­tar… Li vaig explicar que els nens i els coloms eren com una família… que coloms i nens era tot u. I que tot havia començat per culpa d’haver hagut de deixar-los sols… I jo parlava i ja sentia que en Mateu no m’escoltava, que feia visita lluny, que havia fugit. Fins que a l’últim vaig parar d’enraonar i sense la meva veu va trobar la seva veu i va dir que ja feia una setmana que no veia la nena perquè la Griselda s’havia llogat de mecanògrafa i havia dut la nena a casa dels pares d’ella i que ell no podia viure sense tenir la nena a casa ni sabent que la Griselda veia persones de tota mena… i la nena fora de casa… i la nena fora de casa… deia com si no s’ho pogués acabar. Fins que a l’últim em va demanar que el perdonés per haver-me vingut a explicar his­tòries d’ell, que un home se les ha de saber passar tot sol, però que em coneixia feia tant de temps, i que em coneixia tan bé, que li semblava com si fos germana seva, i quan va dir que em considerava com si fos germana seva se’m va arrencar a plorar i em vaig espantar molt. Era la primera vegada que veia plorar un home alt com un sant Pau i amb els ulls blaus. Quan va estar una mica calmat se’n va anar de puntetes per no despertar els nens i quan va ser fora em va quedar una cosa molt estranya per dintre: una pena bar­rejada amb una aigua dolça d’estar bé, que potser no havia sentit mai.

I me’n vaig anar al terrat, amb el cel tibant i de color de maduixa a la posta, i els coloms se’m van acostar ran de peus, llisos de ploma, amb les plomes on quan plovia la pluja relliscava sense poder entrar a dins. De tant en tant una mica de vent els girava les plomes del coll enlaire… Dos o tres van alçar el vol i contra el color emmaduixat de la posta tots eren negres.

A la nit, en comptes de pensar en els coloms i en el meu cansament, que de vegades no em deixava dormir, pensava en els ulls d’en Mateu, amb aquell color de mar. El color que tenia el mar quan feia sol i amb en Quimet corríem amb la moto i, sense adonar-me’n, pensava en coses que em semblava que entenia i que no acabava d’entendre… o aprenia coses que tot just començava a saber…