XVII

I la feina anava malament. En Quimet deia que la feina se li girava d’esquena però que tot es posaria bé a l’últim, que la gent estava alterada i no pensava a fer-se restaurar els mobles ni a fer-se’n fer de nous. Que els rics feien l’empi­pat amb la república. I els meus nens… Jo no sé, perquè ja se sap que una mare sempre exagera, però eren dues flors. No eren per guanyar cap primer premi, però eren dues flors. Amb uns ullets… amb uns ullets que miraven i quan miraven amb aquells ullets… No sé en Quimet com tenia valor de renyar el nen tan sovint. Jo el renyava alguna ve­gada, però només quan me’n feia alguna de molt grossa; si no, li ho deixava passar tot. La casa no era com abans; no era com quan em vaig casar. De vegades, per no dir sempre, semblava els encants. I no parlem de quan vam fer el colo­mar, que va ser la bogeria, tot brut de serradures i ence­nalls i puntes de parís tortes… I la feina es girava d’esquena i tots plegats teníem molta gana i en Quimet amb prou fei­nes el veia perquè ell i en Cintet no sé quins embolics te­nien. I jo no podia estar amb les mans plegades i un dia em vaig decidir a buscar feina per treballar només els dematins. Tancaria els nens al menjador, avisaria bé el nen, que si li parlava com si fos una persona gran m’escoltava i un dematí passa de pressa.

Em vaig descansar amb la senyora Enriqueta. M’hi vaig presentar sola i tremolant; no a casa de la senyora' Enrique­ta, sinó a casa dels senyors on la senyora Enriqueta em va dir que anés, perquè necessitaven una dona de fer feines els dematins. Vaig trucar al timbre. Vaig esperar. Vaig tornar a trucar al timbre. Vaig tornar a esperar. I quan ja em sem­blava que trucava al timbre d’una casa buida, vaig sentir una veu, en el moment que passava un camió, i amb el terra­bastall no vaig sentir el que deia aquella veu: vaig esperar. El reixat era alt, de ferro, amb vidre glaçat i, en el vidre glaçat, que feia bombolles per dibuix, vaig veure un pa­per enganxat amb tiretes de goma i el paper deia: Truquin per la porta del jardí. Vaig tornar a trucar al timbre i vaig tor­nar a sentir la veu, que venia d’una finestra que hi havia al costat del reixat: d’una finestra que tocava a terra sota ma­teix d’un balcó, amb reixa de barres de ferro, de dalt a baix. La finestra que tocava a terra també estava enreixada i, a més a més, darrera dels ferros hi havia un enreixat com de galliner, però més bo que el reixat de galliner. La veu va dir, tombi la cantonada!

De moment em vaig quedar una estona dreta rumiant i després vaig mirar el paper del reixat amb les lletres de­formades per les bombolles del vidre i a l’últim ho vaig entendre una mica i vaig treure el cap per la cantonada, per­què la casa feia cantó, i a una cinquantena de metres vaig veure una porteta de jardí mig oberta i un senyor plantat allà, amb guardapols, que, amb el braç, em deia que hi anés. I aquell senyor del guardapols era alt i tenia els ulls molt negres. Em va semblar una bona persona. Em va preguntar si era la senyora que buscava una casa per fer feines els de­matins. Li vaig dir que sí. Per entrar al jardí, vaig haver de baixar quatre graons fets de maó, ja una mica gastats dels cantells, coberts a dalt per un emparrat de llessamí molt espès d’aquell d’estrella petita, d’aquell que, així que es pon el sol, ofega de tanta olor. Vaig veure una cascada a la meva esquerra, clavada a la paret que era l’acabament del jardí i, a mig jardí, un sortidor. Amb el senyor del guardapols vam anar jardí amunt cap a la casa que, per la part de darrera, era baixos i pis, així com, per la part de davant, només era soterrani i baixos. En aquell jardí, llarg i estret, hi havia dos mandariners, un albercoquer, un llimoner, que tenia la soca i el sota de les fulles plens d’una mena de malura que feia una bombolleta de teixit de teranyina i a dintre hi havia la bèstia; davant d’aquest llimoner hi havia un cirerer i, al cos­tat de la cascada, urna mimosa alta i pobra de fulla, també amb la malura del llimoner. D’aquestes coses me’n vaig ado­nar més endavant, és clar. Abans d’entrar als baixos es pas­sava per un pati de ciment pòrtland amb un forat al mig perquè s’hi fiqués l’aigua de pluja. El ciment tenia moltes esquerdes i en les esquerdes s’hi feien pilotets de terra bar­rejada amb sorra i d’allà sortien les formigues com soldats. I les que feien els pilotets de sorra eren elles. A la paret del pati, la que donava amb els veïns, hi havia quatre bótes amb camèlies, també amb una mica de malura i, a l’altra banda, una escala per pujar al pis. Sota d’aquesta escala, un safa­reig i un pou amb corriola. Travessat el pati es passava a una galeria amb sostre, i el sostre d’aquesta galeria era el terra de la galeria descoberta del pis que eren els baixos per la part de dalt. A la galeria de baix hi donaven dos bal­cons: per un s’entrava al menjador, per l’altre s’entrava a la cuina. No sé si m’explico. I amb el senyor del guardapols, que era el gendre de la casa i l’amo, vam entrar al menja­dor. Em va fer seure en una cadira contra la paret i al da­munt del cap hi tenia una finestra que tocava al sostre del menjador que feia mitja volta, però aquesta finestra donava a peu pla del carrer on hi havia la porteta del jardí per on havia entrat. Així que vaig estar asseguda, va entrar al men­jador una senyora amb els cabells blancs, que era la sogra del senyor del guardapols, i es va asseure davant meu; però entremig hi teníem la taula, amb un gerro amb flors al da­munt que em tapava una mica la senyora dels cabells blancs. El senyor del guardapols es va quedar dret i de sota una butaca de vímet amb coixins de cretona va sortir un nen prim i groguet que es va posar al costat de la senyora, que era la seva iaia, i ens mirava l’un després de l’altre. Els trac­tes els vaig tenir amb el senyor del guardapols. Em va dir que ells eren quatre de família: el matrimoni dels sogres i el matrimoni dels joves que eren ell i la seva senyora, filla dels sogres, és a dir, ell i la seva senyora vivien amb els sogres, o sigui els pares de la meva senyora, va dir. I el se­nyor del guardapols, mentre enraonava, es tocava la nou del coll, i va dir, hi ha cases que només necessiten una dona de fer feines un dia sí i quatre no. I que aquestes cases, per una persona que volgués comptar amb un sou segur, eren males cases, perquè la persona que hi treballava no sabia mai de quin mal havia de morir. Doncs el preu era de tres rals l’hora, però com que a casa d’ells era una casa de feina segura i per tot l’any i que ells eren bons pagadors i mai no hauria de demanar dues vegades el que havia guanyat i que si volia em pagarien cada dia en el punt de plegar, doncs em pagarien, en comptes de tres pessetes les quatre hores, deu rals. Perquè era com si, en comptes de vendre a la me­nuda, perquè jo a ells els venia el meu treball, els el ven­gués a l’engròs i que ja se sap que la venda a l’engròs sem­pre es fa amb rebaixa. I va afegir que tothom el coneixia com a bon pagador, més bon pagador que el primer que ho fos, no com aquests desgraciats que quan acaben el mes ja deuen el mes que ve. Em va atabalar una mica i vam que­dar entesos amb els deu rals i aleshores la senyora, que tota l’estona havia callat, va dir que, per començar, m’ensenya­ria la casa.