XV

En Quimet va dir que el nen necessitava aire i carretera: prou terrat i prou galeria i prou jardinet de la iaia. Va fer una mena de bressol de fusta i el va enganxar a la moto. Agafava el nen com si fos un paquet, que només tenia mesos, el lligava al bressol i s’enduia un biberó. Quan els veia marxar sempre pensava que no els tornaria a veure. La senyora Enriqueta em deia que en Quimet era poc ex­pressiu però que estava com boig amb la criatura. Que el que feia no s’havia vist mai. I jo, així que marxaven, anava a obrir el balcó del carrer per sentir de seguida els mecs mecs de la moto quan tornaven. En Quimet treia el nen del bressol, gairebé sempre adormit, pujava els graons de l’escala de quatre en quatre i me’l donava, té, va ple de salut i de vent. Dormirà vuit dies seguits sense parar.

I al cap d’un any i mig, just al cap d’un any i mig d’ha­ver tingut el nen, la sorpresa! Altra vegada. Vaig tenir un embaràs molt dolent, malalta sempre com un gos. En Qui­met de vegades em passava un dit per sota dels ulls i deia, violetes… violetes… serà una nena. I a mi em feia mal aquell patir de veure’ls sortir amb la moto i la senyora En­riqueta em deia que m’havia de dominar perquè, si patia massa, la criatura que s’estava fent es posaria del revés i me l’haurien de treure amb ferros. I en Quimet vinga dir que a veure si trencaria la columna, que si de cas la torna­va a trencar la que tornaria a posar l’hauria de posar amb una ànima de ferro a dintre. I deia que ningú no podia saber les ballades que li costava i les que li costaria aquell ball a la plaça del Diamant. Violetes… entre violeta i vio­leta, el nassarró de la Colometa. Violetes… violetes…

Va sortir nena i li van posar Rita. Per poc que m’hi quedo, perquè la sang em fugia de dintre com un riu i no me la podien aturar. L’Antoni es va engelosir de la nena i l’havia de vigilar molt. Un dia el vaig trobar enfilat en un tamboret, al costat del bressol: ficava una baldufa al coll de la nena i quan vaig arribar la nena ja estava mig morta, amb el seu caparró de coco com una xineta… Vaig pegar a l’Antoni per primera vegada i al cap de tres hores enca­ra plorava i la nena també, tots dos plens de mocs i de misèria. I l’Antoni, mentre li pegava, petit com era, petit com un tap, em clavava cops de peu a la cama amb tota la seva ràbia i va caure de cul. Mai no m’havia mirat ningú amb tanta ràbia com el nen mentre li pegava. I si quan venien en Cintet i en Mateu amb la Griselda i la nena, algun d’ells deia que la Rita era molt bufona, el nen se n’anava de dret al bressol, s’enfilava com podia i li pega­va i li estireganyava els cabells. Només li faltava això a la noia dels coloms, deia la Griselda, amb la nena a la falda, tan bonica i que no sabia riure. La Griselda no es pot ex­plicar: era blanca, amb un grapadet de pigues al capda­munt de les galtes. I uns ulls de menta tranquil·la. Estreta de cintura. Tota de seda. A l’estiu amb un vestit de color de cirera. Una nina. Parlava poc. En Mateu se la mirava i, mirant-la, es fonia… tants anys que fa que som casats… i no ho sembla… I en Quimet deia, violetes. Mireu quines violetes… Colometa, violeta. Perquè després d’haver tingut la nena, com abans de tenir-la, el sota dels ulls se m’havia fet blau.

Per distreure el nen de la seva gelosia amb la Rita en Quimet li va comprar un revòlver amb molt níquel, amb el gallet, crec! crec!, i una porra de fusta. Per espantar la iaia, li deia, quan vingui la iaia, garrotada i disparem!, i és que en Quimet estava molt enfadat amb la seva mare perquè ensenyava de dir al nen que estava marejadet i no volia anar amb moto. I deia que la seva mare el feia tornar com una nena, que ja era una mania antiga, i que a veure on aniríem a parar. I el nen havia après de fer el coix perquè sentia que en Quimet es queixava de la cama. Havia estat una temporada sense parlar-ne, però quan vaig tenir la Rita ja hi vam ser, aquesta nit em bullia, no m’has sentit gemegar? I el nen, imitació. I el nen sempre em deia que li a mal la cama els dies que no tenia gana. Em tirava el plat de les sopes enlaire i, encarcarat com un jutge, assegut a la trona, picava amb la forquilla si trigava a dur-li les boletes de fetge que era el que menjava més; quan no tenia gana, les tirava lluny. I quan venia a veure’m la senyora Enriqueta o la mare d’en Quimet, se’ns plantava al davant amb el revòlver i les matava. I un dia que la senyora Enriqueta va fer veure que s’havia mort, el nen es va engrescar tant que la matava sense parar i el vam haver de tancar a la galeria per poder fer conversa.