Va arrossegar el caixó cap a la taula i, tot asseient-se, es girà a les dones.

—Bé, què esperem? Que potser no hem de sopar, avui?

L’Isa va acostar-se amb l’ampolla del vi.

—Sí, ara.

La Sogues va dur els plats i els coberts, i la dona tornà a allunyar-se.

—Sembla que ho ha pres per costum, aquell, de fer tard… Sort que s’acaba.

Es passà els dits pel baix de la cara i es va tocar el llavi inferior. S’adreça a la filla:

—No t’has mogut de casa, tu?

—No.

L’Isa, que acabava d’atansar-se de nou a la taula, va deixar-hi la truita amb carbassó i en va fer quatre parts simètriques. Ell inquirí:

—I el pa?

Va dur-lo la Sogues mentre la dona servia els quatre plats, i després es van asseure totes dues. Ell va apoderar-se de la barra i llescà per tots.

Va adonar-se que la Sogues mirava cap a la porta i, sense dir res, començà a menjar-se la truita, que recollia, a trossets, entre el dit gros i la crosta de pa.

—Que dejunes, tu?

La Sogues tenia les mans sobre la taula, però encara no havia tocat res.

—No.

Va observar els seus gestos lents, com desganats, que manejaven la forquilla entorn de la truita. Després d’haver-la potinejada, es va alçar i se n’anà cap a la porta. La dona va preguntar-li:

—On vas, ara?

—Enlloc.

Va seguir-la amb l’esguard fins que ella va desaparèixer a l’altra banda de cortina i, aleshores, va fitar l’Isa:

—Què li passa, a aquesta?

—No ho sé. Ja saps que mai no conta res.

Ell tornà a menjar i, tot mastegant, va omplir-se el got de vi.

—No ha vingut, en Jau?

—No.

—Se’n deu haver anat a veure el partit.

La Sogues entrà de nou i s’assegué davant del seu plat. Tots tres menjaren en silenci, i després la dona es va alçar per anar-se’n cap als fogons.

Quan tornava, fora es va sentir una remor de xerradissa, i ell va llambregar cap a la porta. La cortina, però, no es va moure, i les veus s’allunyaren. Abaixà la mirada.

—Què és, això?

—El conill.

Va arrufar el nas i allargà la mà cap al plat d’on ella l’anava a servir.

—Deixa…

Va escollir la part del llom i, damunt, hi tirà dues o tres cullerades de suc. Es va queixar:

—No veig per quin motiu diumenge al vespre hem de menjar les sobres del migdia.

La seva dona va protestar:

—Qui ho ha dit, que són les sobres? En vaig comprar per dues menjades.

—Podies haver comprat una altra cosa, doncs.

—Però si el conill us agrada!…

Ell va sucar una molla, sense contestar. L’Isa es va servir al seu torn i la Sogues, a la fi, va acabar-se la seva ració de truita. Va veure que tornava a mirar cap a la porta. Brandà el cap amb reprovació, però va desviar els ulls quan ella allargava les mans cap al plat, on quedaven tres talls desiguals de conill. Es va quedar el més petit, sense afegir-hi gens de suc, i l’Isa preguntà:

—No tens gana?

La noia va arronsar les espatlles, bo i tancant la boca en un gest gairebé despectiu. Van continuar menjant en silenci i ell se serví un altre mig got de vi. En aquell moment, la dona comentava:

—Si que tarda…

Ell va deixar l’ampolla.

—M’agradaria saber què carall fa, tot el sant dia… No t’ho ha dit mai a tu?

La Sogues va moure de nou les espatlles i anà menjant lentament, amb els ulls fits en el plat. Ell, sense insistir, es va atansar el got a la boca. La dona féu:

—Sort que és el darrer dia, perquè estic segura que encara acabaríem per tenir un disgust…

Ell va mirar-la, cellajunt.

—No exageris, tampoc.

De cua d’ull, va veure que la Sogues deixava la forquilla i es tornava a alçar.

—Altre cop, tu?

Ella avançà cap a la porta, sense contestar-li.

—Respon, cony! Sempre fas el mateix…

La noia es va girar sense pressa.

—Què voleu?

—On vas?

Ella va tornar a caminar cap a la porta i, d’esquena, aclarí:

—Ja ho veieu.

No li va treure els ulls de sobre mentre ella obria la cortina i, sense abandonar l’habitació, mirava cap enfora. Quan féu una passa indecisa, com si anés a sortir, desvià l’esguard cap a la seva dona.

—És capaç…

No prosseguí, perquè la Sogues, com si s’hi hagués repensat, deixava caure la cortina i retrocedia cap a la taula.

—Seu d’una vegada. Ja n’hi ha prou, d’anades i vingudes.

La noia el va mirar inexpressivament, encara dreta, i ell afegí:

—Sembla que t’interessa molt…

La noia es va asseure, però no agafà la forquilla, sinó que va reposar els dos braços sobre la taula, amb el cap inclinat.

—Massa i tot…

Va seguir el moviment de les parpelles, que es tancaren i s’obriren dues vegades abans que els ulls el fitessin.

—Me’n vaig amb ell.

Va quedar-se bocabadat, amb les mans arran de plat, però la seva dona reaccionà més de pressa.

—Sogues! Què dius?

La noia va repetir lentament, amb obstinació, sense mirar ningú:

—Me’n vaig amb ell.

—No!

Amb el seu moviment precipitat va fer caure el got i la mica de vi s’escampà per l’hule.

—Que t’has begut l’enteniment, potser?

L’Isa tenia una cara cendrosa i els llavis li tremolaven quan digué:

—Si és un mort de gana!

Va veure que la noia redreçava el cap amb un gest viu que, en fer-li retrocedir els cabells galtes enllà, li obria l’oval de la cara.

—I nosaltres, què?

—No és el mateix.

—Ja em direu per què.

Ell va rebutjar el plat, on encara restava una mica de conill, i, sordament, va dir:

—No te n’aniràs.

La Sogues el va desafiar amb els ulls clavats en els seus.

—Ja ho veurem. No oblideu que tinc vint-i-un anys.

Ell va abatre el puny sobre la taula.

—No hi fa res! Ets una mocosa, encara, i no consentiré…

L’Isa va posar-li la mà sobre la mànega i, en mirar-la, va adonar-se que semblava haver-se asserenat. Després, en silenci, va seguir el seu moviment quan ella es traslladà al caixó del costat de la filla.

—Escolta, nena…

Però la noia la va tallar:

—Estic ben decidida. Sobren els sermons, doncs.

Ell es va alçar impetuosament i, amb el puny tancat sobre l’hule, s’inclinà al seu damunt.

—No pot ser… De manera que desprecies en Jau, un xicot treballador i honrat…

La dona va moure la mà mentre suplicava:

—Calla, Anto.

—Que calli? Em dius que calli?

Però l’Isa ja tornava a adreçar-se a la noia en un to ponderat:

—T’ha dit que es volia casar amb tu?

La Sogues no contestà, i ell va cridar-li:

—Sempre hem estat gent com cal, nosaltres!

La dona, pacientment, insistí:

—T’ho ha demanat, de casar-se amb tu?

La noia va llambregar cap a la porta, prop de la qual passava algú, xiulant, i després mirà de l’un a l’altre.

—I bé? Què voleu dir?

—Contesta, no te n’ha parlat?

Ella arronsà les espatlles amb displicència i, aleshores, explotà:

—Què us sembla que ens pot importar, a un home com ell i a una noia com jo, un acte davant del jutge o del capellà?

—Sogues!

Ell va engrapar-la per l’espatlla i la sacsejà.

—No et mouràs d’aquí encara que…

La noia va redreçar-se bruscament i es desféu dels seus dits.

—Toqueu-me, si goseu!

—Mai no t’he pegat, però t’asseguro que ara, si cal, ho faré.

La Sogues el va desafiar amb la mirada.

—Proveu-ho.

Va sentir que l’Isa, encara asseguda, implorava:

—Sogues, que per culpa d’un home, d’un desconegut…

—Per a mi no ho és.

—Però no pot ser que l’estimis…

—Doncs sí, l’estimo.

—Un home amb les seves idees.

—També estimo les seves idees. Són honestes i generoses…

Ell va riure, colèric.

—Generositat de lladre!

La noia va fitar-lo com si acabés de donar-li una bufetada, i ara la seva cara s’havia envermellit.

—Que us ha pres mai res?

—Si no a mi, a d’altres. Ja els coneixem, els de la seva espècie. Espera que en tingui ocasió i ja veuràs com s’omple les butxaques…

Observà la llumeta que s’encenia en els ulls i el moviment dels llavis que controlaven la seva ira.

—Ho faríeu, vós?

—Jo? No!

—Doncs, per què ho ha de fer ell?

—Perquè ho fan tots.

—Qui són, tots?

—Doncs això, tots!

—Digueu noms!

Va tancar les mans i, en silenci, va fer la volta a la taula mentre l’Isa deia:

—Si fos un home honrat, no se t’enduria.

—No se m’enduu. Sóc jo qui se’n va amb ell.

Ell va immobilitzar-se de nou, es girà.

—No t’ho pensis.

Va veure que la noia, sense contestar, caminava cap a la porta, però quan avançava ràpidament al seu darrere, per interceptar-la, va adonar-se que només volia mirar fora. Va retrocedir de nou fins a la taula, on s’assegué al seu lloc acostumat, davant la taca de vi. L’Isa somiquejava.

—Què et passa, ara, a tu? Amb llàgrimes s’arregla tot, oi?

Va atreure el plat amb violència, però tot seguit el rebutjà impacientment.

—Prou, dic! Prou!

La dona s’eixugà els ulls i ell, passat un moment, es va treure la petaca de la butxaca. Abans d’obrir-la, va mirar cap a la porta i cridà:

—Pots esperar tant com vulguis, però ell només entrarà aquí perquè pugui cantar-les-hi ben clares.

La noia, que continuava sostenint la cortina, no va fer ni un sol moviment. Remugà:

—No deixaré que et posi les mans a sobre.

La Sogues, encara d’esquena, va dir simplement:

—Ja ho ha fet.

Va deixar caure la mà sobre la taula, on hi havia la taca de vi, gairebé sense sentir l’exclamació de la seva dona:

—Sogues!

Ell esperà un instant, sense alçar la mà de la taca, i aleshores preguntà:

—Què has dit?

La seva filla, a la fi, es girà i va atansar-se a la taula. Li cercà els ulls per damunt del quinqué i replicà:

—Ja ho heu sentit.

—Tu, tu…

Embarbussat, va clavar-li la vista als llavis, que, sense esperar, ja explicaven:

—Sí. Aquestes dues darreres nits, he dormit amb ell.

Deglutí saliva i féu un esforç:

—Però tu…

—Sí, jo, jo!

L’Isa somiquejava de nou.

—Sogues… Sogues…, com has pogut, filla meva?

La noia es va asseure amb la mateixa expressió calmosa i segura, i reposà les mans sobre la taula.

—Me n’aniré amb ell.

Va passar-se la mà humida de vi pel front i, ben oberta, l’anà abaixant per la cara. Sense mirar la seva dona, digué:

—Calla, calla…

S’adonà que totes dues l’esguardaven, potser perquè ara havia parlat sense cridar, sense ira aparent. Va alçar-se i, sense afegir res més, va caminar cap a la porta. Enretirà la cortina i sortí sota l’emparrat, des d’on va sentir les veus:

—T’hi va obligar?

—No; vaig ser jo. Ja us he dit que l’estimo.

Repenjà la testa contra el braç que allargava cap a la part de la barraca i, l’espai d’uns segons, restà totalment immòbil. Tot seguit, es va redreçar i mirà al seu davant, i cap al cel, ben estrellat. Va fer encara unes passes i, feixugament, es va asseure a la pedra que hi havia en una banda, arraconada.

Algú va passar pel corriol, cap a les barraques de més amunt, però ell no va alçar els ulls. Dins, la seva dona tornava a parlar, ara en un to massa somort perquè pogués distingir les paraules. La veu de la Sogues, en canvi, era clara:

—No hi fa res! Per primera vegada…

Va acabar gairebé en un xiuxiueig, i ell fità la cortina, que deixava filtrar la llum de l’habitació. Va tornar a fregar-se la cara en un gest maldestre i involuntari i, després, s’alçà.

Dins, ni la seva dona ni la filla no s’havien mogut de lloc. Sense mirar-les, avançà fins al caixó i s’assegué. La petaca era encara sobre la taula i va abocar-se una mica de tabac al palmell. Allargà els dits cap al llibret i va veure que totes dues l’observaven. Va anar cargolant la cigarreta i l’Isa mormolà:

—Anto…

Ell va aturar el gest.

—Què?

—No dius res…

—Què vols que digui?

—No ho sé.

Ell allisà la cigarreta, que havia sortit boteruda, se la va posar als llavis i tocà els llumins, sense obrir encara la capsa.

—No puc pas fer que no sigui allò que ha estat. Se’n pot anar, si ve.

Es va treure el rellotge de la butxaca i el consultà.

—Però no vindrà.

La noia, que el mirava, el va contradir:

—Sí.

No hi va fer cap comentari i es desà el rellotge abans de treure un llumí de la capsa. Va mirar-se’l, i com que no tenia cap, en va treure un altre. Aleshores digué:

—Te’n pots anar, però vull que, quan calgui, recordis una cosa: que te n’has anat perquè has volgut, contra la nostra voluntat. No ens acusis de res, doncs.

—Estic segura que mai no tindré ocasió de fer-ho.

—Més val que sigui així.

La seva dona ensumà, com si s’hagués refredat, i, amb un fil de veu, va demanar-li:

—Fes-lo casar…

De cua d’ull, observà l’expressió de la Sogues, que ara tornava a ser dura i hostil. Després va encendre i es tornà a treure el rellotge; va deixar-lo sobre la taula, a frec del quinqué.

—Cap dia no havia fet tan tard.

—Vindrà.

Ell va desplaçar-se la cigarreta per la boca, fins a l’extrem de la comissura i, des de darrere la minsa columna de fum, va esguardar llargament la seva filla.

—Mai no m’hauria cregut que ens poguessis fer una cosa així, a la teva mare i a mi…

La Sogues es va alçar i ell va continuar mirant-la amb atenció, com si examinés el seu cos ben fet i compacte que s’allunyava cap a la porta. Després va desplaçar l’esguard cap a la seva dona, que tenia els ulls envermellits. Va deixar caure una mica de cendra en el plat del conill i, de passada, consultà encara el rellotge.

La noia, a la porta, escrutava la fosca de fora, i tots tres van continuar silenciosos fins que una veu desconeguda els va sobresaltar:

—És aquest, el número seixanta-cinc?

La Sogues va alçar més la cortina, com si volgués il·luminar l’emparrat, i respongué:

—Sí.

La veu de l’home semblà que s’alegrava.

—Ja era hora! Quin barri, noia! No hi ha déu que s’hi entengui…

—Buscava algú?

—Sí. Sogues Fargues…, és vostè, potser?

Ell es va alçar de pressa mentre la noia deia:

—Sí, jo…

Va veure que retrocedia una mica, i aleshores l’home, baixet i desnerit, va penetrar a la barraca. Va mirar de l’un a l’altre, i ell preguntà:

—Què volíeu?

Però l’home ja tornava a fitar la Sogues.

—Qui són?

I, amb el cap, els assenyalava tots dos, ell i l’Isa. La noia va contestar-li amb una altra pregunta:

—Per què?

—Vinc de part de l’Ange.

—Són els meus parts.

El desconegut va mirar-los de nou, i ell va esperar en silenci.

—Està bé. Duc un encàrrec per a vostè.

La seva filla el fitava sense moure ni un múscul de la cara, aparentment serena, però en parlar la veu va tremolar-li.

—No vindrà?

L’home va inclinar el cap i, més baix, digué:

—L’han ferit. Diu que l’esperi, que de seguida que pugui…

Però la Sogues ja s’havia precipitat endavant, potser sense adonar-se que unia les mans en un gest d’angoixa.

—Ferit?

Ell també es va moure cap a l’home.

—Què ha passat?

L’individu respirà a fons, sorollosament, com si tingues la gorja obstruïda, i mirà cap a la taula, on l’Isa continuava asseguda.

—Ha estat la policia. Ens han sorprès i…

La Sogues el va interrompre, i gairebé afirmà:

—L’han matat.

Però l’home va allargar el braç, molt curt, i brandà el cap amb energia.

—No, no! Només l’han ferit.

Ell va assenyalar cap als caixons que envoltaven la taula.

—Seieu.

—No em puc quedar… Gràcies.

Va alçar de nou la vista cap a la Sogues, que gairebé l’avantatjava de mig pam, i explicà:

—L’han ferit en una cama, l’esquerra… Així i tot, però, ha pogut despistar-los i amagar-se a casa d’un company. Allí està segur, per ara. M’ha encarregat de dir-li que no s’enquimeri, que quan pugui ja vindrà…

La Sogues va voler saber:

—On és?

El desconegut, però, no va respondre-li. En canvi, digué:

—Me n’he d’anar, ara. No em puc entretenir…

La noia va girar-se amb brusqueria i, gairebé corrent, avançà per l’habitació.

—Vinc amb vós!

—No, no! No pot ser…

La Sogues féu mitja volta i, tan precipitadament com se n’havia allunyat, tornà a atansar-se al desconegut.

—Escolteu, sóc la seva promesa…

—No hi fa res.

Ell va retrocedir cap a la taula. La Sogues s’havia immobilitzat a frec de l’home, que afegia:

—Més aviat destorbaria, vostè.

—Però bé cal que tingui algú al costat…

L’home feia tot de gestos de refús, entossudit, i, gairebé empipat, digué:

—He d’obeir les ordres que em donen, jo. M’han dit que l’avisés, i prou.

La noia va moure un peu, com si anés a picar contra el terra, i replicà amb el mateix entossudiment:

—Vindré.

El desconegut es va girar de cara a ell i ara fins i tot va fer un pas en direcció a la taula.

—Digueu-li-ho vós.

Ell, que ja s’havia assegut, va reposar un colze sobre l’hule i mirà la cigarreta que cremava entre els seus dits.

—Farà el que voldrà.

—No sou el seu pare?

Arronsà les espatlles i va mirar cap a la seva dona, que ara implorava:

—No hi vagis, Sogues; et pot passar alguna cosa…

—I què? Està ferit, oi?

Decidida, avançà cap al recambró on ells dormien i, per damunt l’espatlla, afegí:

—Espereu-me, vós.

L’home tornà a girar-se-li, i la seva expressió era de temor.

—Ja està dit! Espereu-me! I jo, què?

Ell es va posar la cigarreta a la boca i, sense alçar la veu, repetí:

—Farà el que voldrà.

L’individu va fitar-lo un moment amb reprovació i es tombà cap a la porta.

—No vull que em comprometi.

Va veure com la Sogues corria al seu darrere. Va subjectar-lo pel braç i se li encarà:

—És que a vós, si us ferien, no us agradaria de tenir la dona al costat?

—No es tracta d’això!

—De què, doncs?

—Pot ser perillós. Per vostè i per ell. La policia sap que l’ha ferit i el busca.

—Raó de més.

—No sigui tan tossuda!

Va alçar les mans, tancades, i desvià l’esguard cap al d’ell.

—Si fos la meva filla…

I ell, per tercera vegada, però ara amb un afegiment, va repetir sense alterar la veu:

—Farà el que voldrà. I estarà ben fet.

La Sogues se’l va mirar amb uns ulls grossos i incomprensius, mentre l’home continuava protestant:

—Però jo no vull compromisos. Em manen una cosa, i la faig. Fora d’això, no vull saber res més. M’explico?

Una mà va recollir la cortina cap a un costat i la veu alegre d’en Jau digué:

—Encara no sou a dormir?

Sense esperar la resposta, però, avançà per l’habitació.

—Ja deveu saber que hem guanyat…

Ell va mirar-lo sense dir res i, tot seguit, desplaçà de nou els ulls cap a l’home. Va veure que la Sogues s’inclinava al seu damunt per xiuxiuejar-li alguna cosa i que després el menava cap a la taula.

—Seieu.

En Jau, que s’havia limitat a llambregar l’home distretament, va fer:

—No ho has sentit, Sogues? Hem guanyat…

Ell va llençar la punta de la cigarreta i, en un to desinteressat, va dir:

—Està bé…

En Jau va fitar-lo amb una expressió estranyada, gairebé ofesa.

—Que no us n’alegreu, potser?

—Sí…

Però callà, perquè la Sogues acabava de demanar:

—Vés-te’n, Jau.

L’Isa la va reptar:

—Sogues!

Va veure que el xicot es mirava l’home amb atenció abans de girar-se de nou cap a ell. La noia repetia:

—Si et plau, Jau… Vés-te’n.

Ell va acalar els ulls, però de cua d’ull s’adonà que l’home semblava que no sabés què fer amb les mans. La Sogues afegí:

—Ja els ho contaràs demà.

—Els…

Mentre alçava la vista va distingir el moviment sobtat de la nou del coll del xicot, que semblava com si s’empassés alguna cosa particularment indigerible.

—A qui?

Però la Sogues no va contestar-li, sinó que l’agafà pel braç i se’l va endur cap a la porta. El noi protestava:

—Però què carall us passa, a tots plegats.

—No ens passa res.

—I l’Ange?

L’home va fer un moviment viu, i ell observà que els peus li reposaven fermament en el terra, com a punt de saltar. La Sogues, però, ja explicava:

—Se n’ha anat aquesta tarda. Ja saps que havia acabat les vacances.

—No, no ho sabia.

La noia va empènyer-lo lleugerament cap a la porta i sortí darrere seu. El desconegut s’interessà:

—Qui és, aquest?

—Un xicot del veïnat, no us amoïneu… De debò no és greu, això de l’Ange? A mi ja m’ho podeu dir.

—No. Ha estat a la cama.

Va veure que es tombava en sentir les passes de la Sogues, que tornava a entrar i venia cap a la taula; va repetir:

—No ho puc fer.

—Si voleu, sí.

—És un compromís.

La noia s’havia plantat al seu davant i ell va examinar-li els trets estàtics i el plec obstinat de la boca.

—Està bé. No cal que feu res, doncs.

—Com?

—Us seguiré. Heu de tornar a la casa on s’ha refugiat l’Ange, oi?

Va adonar-se que l’home vacil·lava, però a la fi confessà:

—Sí.

—Us seguiré, doncs. Si us pregunten, digueu que no ho sabíeu.

L’home sospirà i va girar-se-li.

—És una noia decidida.

Ell va assentir amb el cap i la Sogues afegí:

—No us podran culpar de res.

I, sense entretenir-se més, se n’anà cap al recambró. Ell va seguir els ulls de l’individu, que l’acompanyaven fins que va fer-se fonedissa darrere la cortina. Aleshores va tornar a mirar-lo i, gairebé apassionadament, exclamà:

—Odio les complicacions!

L’Isa, amb veu planyívola, va suplicar-li:

—No la deixis marxar, Anto…

Ell va tenir un petit sobresalt, com si s’hagués oblidat de la seva presència, i tocà el plat on deixava caure la cendra.

—Farà el que voldrà. És la seva dona, ara.

L’home va estranyar-se:

—La seva dona? No havia dit que era la seva promesa?

—És el mateix.

El desconegut el mirava amb els ulls encuriosits, però ell va desviar l’esguard fins que ensopegà amb la petaca. Va allargar-la a l’individu.

—Fumeu?

L’altre va agafar-la sense dir res, estirà un paper del llibret i hi abocà una mica de tabac. L’Isa somiquejava de nou.

—No ploris, tu!

Va tancar la petaca, que l’home havia deixat oberta, i va preguntar-li.

—Fa temps que el coneixeu, l’Ange?

—Ens vam veure ara fa tres anys… No, no gaire.

—On se n’ha d’anar, quan pugui deixar la ciutat?

L’altre, que encenia, va mirar-lo amb una espurna de recel.

—No ho sé…

—Com vulgueu.

—Sempre viatja, sabeu?

Ell es va alçar, però a l’acte s’aturà i va quedar-se dret al costat de la taula, perquè la Sogues acabava de sortir del recambró tot cordant-se la faldilla nova. Duia un gran mocador de fer fardells a les mans i el va estendre a terra. L’home també se’n va adonar.

—Què vol fer?

La noia va contestar-li distretament:

—Acabo de seguida.

L’individu va mirar al seu davant amb una expressió gairebé desesperada.

—Sé que me la carregaré…

Però ningú no li’n va fer cas, i ell va anar-se’n cap a la porta, prop de la qual va girar-se a seguir les evolucions de la seva filla. Ella deixava tot de coses sobre el mocador i, després, el nuà i va fer-se novament fonedissa darrere la cortina.

En sortir-ne, al cap de dos segons, va adreçar-se al mirall que penjava a la paret de l’altra banda, va agafar-lo i el dugué a la taula. Enretirà els plats que li feien nosa i avançà l’ampolla, contra la qual repenjà l’espill. Començà a pentinar-se. L’home, que no l’havia perduda de vista en tota l’estona, remugà:

—Ens entretenim massa…

—És un moment.

La dona va eixugar-se els ulls enllorats i digué:

—Sogues…

La noia ni va mirar-la i l’Isa va substituir les paraules per un sospir llarg i sorollós, mentre ella deixava la pinta i completava l’ordenació dels seus cabells amb els dits. L’home va dir:

—És una noia molt bonica…

La Sogues, enfurrunyada, contestà:

—I què?

Va aixecar-se del caixó i ell, amb els ulls, va acompanyar les seves passes a través de l’habitació quan va anar a deixar el mirall a la paret i, després, s’atansà al petit fardell per tal d’entaforar-hi la pinta sense desnuar-lo. Va entrar encara al recambró i, en reaparèixer, manifestà:

—Ja estic, ara.

L’home es va alçar a l’acte i digué de nou:

—Faig mal fet…

Ell tornà a seguir amb la mirada la Sogues, que ara s’atansava a la seva mare. Va veure que s’inclinava, com si anés a besar-la, però l’Isa es va incorporar i la retingué contra seu amb un gest sobtat, gairebé melodramàtic.

—Filla…

La noia es va separar instantàniament i l’expressió se li enfosquí en protestar amb impaciència:

—Que no m’he mort, mare!

Després semblà que els trets se li endolcien i tornà a abaixar-se fins a la galta de la dona. Ell va desviar els ulls cap a l’home, que s’ho mirava reprovativament des de l’indret on s’havia aturat, entre la taula i la porta.

Tot seguit, la Sogues avançà al seu encontre, i ell esperà, immòbil, prop de la cortina. La noia va aturar-se.

—Pare…

Clavà els ulls en els seus i els va veure vacil·lants i una mica esporuguits, com els d’una criatura. L’individu va passar cap a fora i urgí:

—Apa, apa!

Però ell continuava mirant la Sogues, dreta al seu davant amb el fardellet a les mans, com una captaire, els cabells partits a ambdós costats de cara, la faldilla fosca i la brusa groga que es tancava a ran de coll. Va torçar una mica el cap i, amb la veu enrogallada, digué:

—Torna quan vulguis.

Va humitejar-se els llavis i afegí:

—Torneu tots dos.

La noia es va inclinar, i ell només va poder veure ja la cara que s’atansava ràpidament a la seva, precedida pels llavis que van fregar-li la galta.

—Sí.

En separar-se’n, es va adonar que tenia els ulls humits i que provava de somriure-li. Però no va dir res més, i ell la va seguir més enllà de la cortina a l’altra banda de la qual l’esperava l’home, que no havia ni donat la bona nit.

Va escoltar les passes que s’allunyaven i, al cap d’un moment, va allargar la mà fina a la porta, la va atreure cap a ell i, sense soroll, va passar la balda.

Va tombar-se i, a poc a poc, avançà cap a la seva dona que, encara asseguda davant la taula, amagava la cara entre les mans. Va passar-li el braç per l’espatlla i, en veu baixa, digué:

—Anem a dormir, Isa…

Tàrrega, segona desena de setembre, 1959