Va travessar l’emparrat de canyes i es dirigí cap a la cortina de saca falsament transparent, darrere la qual vacil·lava un llum. Va separar-la i fità les tres persones reunides entorn de la taula baixa, un home i dues dones, que alçaren l’esguard per correspondre, una mica sorpresos, al seu breu examen. L’home, en cos de camisa i gorra, tot molt usat, va deixar el gotim de raïm que tenia a les mans, però la noia va continuar menjant-se el seu; la dona, gairebé imperceptiblement, va moure les mans buides sobre l’hule verdós que protegia la taula.

—Fargues?

L’home va assentir amb un gest del cap acompanyat d’un somriure encara indecís, que li eixamplà les arrugues de la cara ennegrida.

—Deveu ser l’Ange, vós…

—Sí.

Va fer un pas endavant, i fins aleshores no s’adonà que tots tres seien sobre unes caixes capgirades, de fusta basta, que devien haver contingut ampolles de licor. L’home va afegir:

—Us esperàvem.

El mirava des de l’altra banda del quinqué que ocupava el centre de la taula, i la flama, bellugadissa darrere el tub de vidre, se li passejava pels ulls.

—Heu sopat?

—No.

L’home va fer una indicació a la seva muller, la qual va aixecar-se feixugament amb un gran balanceig de sines caigudes i massa voluminoses, tot dient:

—Han sobrat patates…

La noia s’anava menjant el seu bagot de raïm negre i ell observà que tenia les dents molt unides, blanques i menudes, i els llavis carnosos i vermells, sense pintar. Tota ella semblava plaent, amb el seu vestit negre un xic escotat i ple de taques, els seus ulls grossos, com els de l’home, i els cabells partits cap als dos costats de la cara.

—Seieu.

En Fargues va assenyalar cap a darrere seu, on hi havia un altre caixó en el qual, del revés, es podia llegir la paraula «fràgil», i ell va inclinar-se per agafar-lo i dur-lo fins a la taula, on va instal·lar-se al costat de la noia, d’esquena a la porta de la barraca.

—No sabíem exactament quan vindríeu…

—No. Ni jo, no ho sabia.

Va passejar els ulls per l’estança reduïda, al llarg dels murs coberts per tota mena d’objectes perduts en la penombra, fins a la paret de la dreta, on s’obria una mena de porta, que més aviat semblava un forat, protegida per una cortina com la de fora. La dona ara li donava l’esquena, inclinada sobre uns fogons rudimentaris, més baixos del que és normal, que havien cremat tota una banda de paret. Després, el seu esguard va tornar cap a la noia. L’home observà:

—És la meva filla, la Sogues.

—Sogues?

Van mirar-se tots dos, ella sense somriure, inquisitiva i reservada, però sense hostilitat. El seu pare va comentar amb un deix complagut:

—Sí. No n’hi ha gaires, oi?

Ell va continuar mirant-la i assentí.

—És bonica.

La noia abaixà els ulls fins al plat i va deixar-hi la barrusca del raïm. La dona va atansar-se a la taula amb un plat ple de patates vídues i l’esmunyí al seu davant, amb una forquilla.

—Us ha costat de trobar-ho?

L’home havia acabat de menjar i ara es treia una petaca desinflada i revellida, que deixà al seu costat mentre cercava el paper de fumar.

—No. En Salat va explicar-me exactament on era. No em podia perdre, va dir.

—Però aquest barri és molt desordenat…

—No hi fa res.

Allargà la mà cap al tros de barra que hi havia prop del quinqué, a l’ombra de l’ampolla del vi, i va llescar amb lentitud. La dona es va asseure altre cop, a la seva esquerra, i preguntà:

—No porteu res?

—Res?

—Equipatge. Una maleta…

—No.

Va començar a menjar-se les patates, que xafava abans de ficar-se-les a la boca, i somrigué:

—Sempre viatjo amb les mans a les butxaques.

Mastegava sense pressa, mirant l’home que cargolava sense gaire destresa una cigarreta gruixuda, abotifarrada. La noia, que ara tenia les mans recollides sobre la falda, no li treia els ulls del damunt. El pare va voler saber:

—Quants dies us quedareu? Una setmana?

Es va empassar el menjar que tenia a la boca i denegà amb el cap abans de dir:

—No tant. Quatre o cinc dies, no n’estic segur. No us molestaré gaire.

—No hi fa res; el que calgui.

—Només em veureu a l’hora de sopar, i per dormir.

En Fargues va repetir:

—El que calgui. Havent-nos-ho demanat en Salat, no hi ha res a dir.

La dona s’alçà altre cop.

—Us duré un got.

Ell va tornar a adreçar-se a l’home, observant, de passada, els amples porus oberts en la seva pell saturada de negre.

—Què us ha explicat?

L’altre va expel·lir un glop de fum cap al tub del quinqué sense pàmpol.

—Res. Ens ha dit que no féssim preguntes.

Ell va fer un gest molt precís cap a la porta.

—I els veïns?…

—Passareu pel meu nebot. Té la vostra edat, vint-i-sis anys.

—En tinc vint-i-vuit.

—Tant li fa.

Ell va somriure.

—I no els tutegeu, al vostre poble, els nebots?

L’home va alçar la cara, com sorprès, i parpellejà darrere el fum que li pujava cap als ulls.

—Teniu raó.

—Comenceu des d’ara.

—Sí. No se m’havia acudit, a mi.

La dona tornà cap a la taula amb el got i va deixar-lo al seu davant. Es lamentà:

—Em sap greu que no us pugui donar res més…

—Prou bé que està; les patates omplen.

Va allargar la mà cap a l’ampolla al moment que la noia parlava per primera vegada:

—Hi ha les dues sardinetes…

—Són pel teu esmorzar.

La Sogues, però, va deixar la taula i ell la va seguir amb la mirada, atent als moviments harmoniosos i sensuals del cos ben proporcionat. Un dels botons del vestit, que es cordava a l’esquena, havia saltat i mostrava un fragment llarg de la combinació rosa que duia sota.

Els ulls de l’home pesaven al seu damunt, mig ocults pel fum de la cigarreta i les ombres dansarines que desplegava la flama, i ell va desviar la mirada cap a l’ampolla que encara tenia a la mà; va abocar-se tres quarts de got d’un vi claret i en va beure dues glopades, que gairebé el buidaren.

La dona, que anava arreplegant distretament les engrunes de pa escampades per la taula, va dir:

—Si us agrada el raïm, també n’hi ha. És de la parra.

Ell va girar-se-li.

—Tutegeu-me, tia.

La dona va esguardar cap al seu marit, com si li demanés parer, i ell va observar-la bé per primer cop. A desgrat de la seva cara sense arrugues, aparentava sis o set anys més. L’home assentí:

—És clar.

Ell alçà la vista fins a la noia, que havia tornat al seu costat, i li demanà:

—Tu també. Som cosins.

La Sogues ni va somriure.

—Sí.

Va deixar el plat amb les dues sardinetes d’oli al seu davant i ell va agafar-lo per posar-lo sobre l’altre plat, ja net de patates. Durant uns minuts va menjar en silenci sota la mirada dels sis ulls, que seguien el moviment de les seves mans.

Agafà de nou el got i engolí el cul de vi que hi restava. L’home va comentar:

—Fluixet, oi?

—No; està bé.

—No és com el del poble.

Ell es va llescar un altre tros de pa per acompanyar la segona sardineta.

—Fa gaire que viviu aquí?

Aquest cop va contestar-li la dona:

—Set anys.

Ell va abraçar l’habitació amb una sola mirada.

—Set anys de barraca?

Van assentir tots dos, i l’home va fer caure la cendra de la cigarreta sobre el plat brut, que ningú no havia enretirat del seu davant.

—És vostra, potser?

—Sí. És a dir… Quan la vella es va morir, ens hi vam quedar; ningú no ens ha dit mai res.

—La vella?

En Fargues va tornar a posar-se la cigarreta a la boca i va separar una mica el caixó de la taula, per tal de poder encreuar còmodament les cames.

—Sí. Era una dona del poble, també.

La seva muller va completar:

—Per això hi vam venir de rellogats…

Ell va passar un mos de pa per l’oli del fons del plat, mentre l’home afegia:

—No tenia parents.

—I era seva, la barraca?

L’home arronsà les espatlles. La noia es va aixecar de nou i ell la tornà a seguir amb l’esguard, ara fit en les seves cames fines, exposades fins al clot del darrere els genolls, però la mare ja deia:

—No tenim pas la intenció de viure-hi sempre. De seguida que puguem pagar un traspàs…

—Treballeu tots?

En Fargues, ara sense necessitat, va fer caure encara la cendra de la cigarreta.

—La noia i jo.

La dona aclarí:

—Jo faig feines, quan puc. Però tinc reuma…

Ell interrogà altre cop l’home:

—Peonatge, és clar…

Però desvià els ulls cap a la noia, que tornava a atansar-se a la taula, on va deixar el raïm a frec del seu plat. El seu pare explicava:

—Treballo en una carboneria. No ho puc pas amagar!

Van riure tots, llevat de la noia.

—Hi estic de mosso.

Ell va agafar el raïm i en trencà dos gotims. Clavà els ulls en la Sogues:

—I tu, què fas?

—Treballo en una casa de ràdios; d’operària.

—No deveu pas poder estalviar gran cosa…

La dona va inclinar el cap.

—Vivim molt modestament.

—Ja es veu.

Es menjava el raïm, directament des del bagot, sense separar els grans amb els dits; digué:

—És bo.

La dona repetí:

—És de la parra de fora. Llàstima que no n’ha fet gaires, enguany.

La noia va recollir els plats i els apilà en un costat de fogó. Es va lligar un davantal a la cintura i s’inclinà a agafar un petit cubell que hi havia a terra, adossat a la paret, i el vestit li tibà sobre les natges breus i arrodonides. En redreçar-se, es va girar i les mirades de tots dos van coincidir un moment. Tot seguit desvià els ulls.

Ell va acabar-se el segon gotim i, amb el dors de la mà, va eixugar-se la boca. Aleshores butxaquejà, però l’home va fer córrer la petaca per damunt la taula.

—Fumeu d’aquí.

—Gràcies… Digueu-me de tu.

—Sí. Costa d’acostumar-s’hi…

La noia, després d’encendre un llum d’oli que penjava sobre els fogons, havia abocat una olla d’aigua calenta dins del cubell i ara només se sentia la remor dels plats que rentava. Ell va cargolar la cigarreta i, al moment d’encendre, digué:

—Devíeu ser pagesos, al poble…

—Sí, com tothom.

La dona va explicar:

—Ja gairebé no hi queda ningú; potser cinc o sis famílies.

L’home, convençut, féu:

—Es viu d’una altra manera, aquí.

El soroll de plats cessà i la noia, sense tombar-se, va comentar.

—Aquí es viu en barraques.

Ell, que l’havia mirada, desvià l’esguard cap a l’home.

—No li agrada, oi?

—No, és clar. A ningú.

Va llençar la punta de la cigarreta a terra mentre els solcs del front se li aprofundien i, més baix, mormolà:

—Allí no hi havia res a fer.

—Per què?

En Fargues va moure vagament les espatlles i s’alçà.

—Per tot plegat. Si voleu venir a fora… Prendrem una mica l’aire.

—No, ja estic bé.

L’home, sense insistir, va passar pel seu darrere i, quan ell es tombà, va veure que separava la cortina cap a un costat i es quedava mirant les ombres de l’emparrat. D’esquena a l’habitació, va comentar:

—Ningú no diria que ja acabem el setembre…

Després va desaparèixer i ell tornà a girar-se cap a la taula. La dona, que acabava d’alçar-se amb un sospir, recollia els gots i l’ampolla.

—De tota manera, ja tenim l’hivern a sobre.

Va assentir distretament, mirant la noia, que continuava d’esquena. Va anar fumant sense pressa, en silenci, fins que ella, sempre abocada al cubell, va dir:

—No hauríem d’haver vingut mai…

La mare va protestar a l’acte:

—Força contenta que estaves, de primer!

Ell es va treure una volva de tabac dels llavis i preguntà:

—T’agradava més el poble, a tu?

La Sogues, sense girar-se, va moure el cap.

—Diguin el que diguin, allí vivíem.

—I aquí, no?

—Aquí no.

La mare es queixava:

—Mai no vam poder recollir ni cinc cèntims, allí. Ara, si tot va bé, l’any vinent, o l’altre, ja podrem pagar un traspàs.

La noia va agafar el cubell amb totes dues mans i travessà cap a la porta. Ell va posar-se dempeus.

—Et puc ajudar…

—No.

Es va tornar a asseure mentre la Sogues sortia al petit pati, d’on de seguida els arribà la remor de l’aigua que es vessava en algun lloc. La mare digué:

—Sempre es queixa… No sé com és.

—Quants anys té? Vint?

—Vint-i-un.

—És molt bonica.

La dona no va replicar. Havia deixat els gots i l’ampolla i va tornar cap a la taula amb un drap a les mans. Després de treure el raïm que ell no s’havia menjat, va passar-lo per l’hule.

Fora, l’home va dir alguna cosa, però la Sogues va entrar de nou sense haver pronunciat ni una sola paraula. Ell va fitar-la amb insistència i la noia desvià la mirada. Va instal·lar-se altre cop davant dels fogons i ell traslladà la seva atenció a la mare, la qual, després d’haver deixat el drap, s’entaforava per l’estreta obertura que hi havia a la dreta. Sense abandonar del tot l’habitació, s’inclinà cap a darrere la cortina i, un instant, semblà que lluitava amb algú.

Quan va redreçar-se duia un matalàs als braços. Tot seguit el va deixar caure a terra i mormolà:

—No sé si aquell es deu haver recordat…

Es va interrompre i, contornejant el matalàs, avançà fins a la porta, d’on cridà:

—Anto! Anto!

La veu va contestar de molt a prop:

—Què crides? Sóc aquí.

—No has anat a buscar el matalàs…

L’home va deixar escapar una paraula gruixuda, sense excitació, i va concloure:

—Ara hi vaig.

Ell, des de la taula, va preguntar:

—És per a mi?

Però la dona ja havia sortit també fora i no el sentí. La Sogues es va girar.

—Sí.

—No calia. Puc dormir en qualsevol racó.

—Ja hi dormiràs, no et creguis.

—Veig que dono més feina que no em pensava…

La noia, que s’eixugava les mans amb el davantal, va anar fins a la taula.

—Et persegueix la policia, potser?

Es va sobresaltar; després gairebé va riure.

—Qui ho ha dit, això? En Salat?

—No. No ho sé, què ha dit. Jo no l’he vist. Ells…

I, amb un gest, indicava cap a fora. Ell va aclarir:

—No em persegueix ningú.

La Sogues es va quedar mirant-se’l, ara amb una mà sobre la taula, seriosa com sempre. Ell es va treure una altra volva de tabac dels llavis.

—No somrius mai, tu?

—De vegades.

Abandonà la taula i va encaminar-se als fogons, sobre els quals va penjar el davantal humit. Va apagar el llum d’oli amb una bufada i aleshores, amb un gest, abraçà tota la barraca.

—Et sembla que hi ha motius per somriure?

—No. Però no és per sempre. Llogareu un pis…

La boca d’ella es va contreure menyspreativament, sense que la seva bellesa en sofrís.

—Fa cinc anys que ho sento dir, això.

—Bé…

No el va deixar prosseguir. Gairebé irada, afegí:

—Ho volen tot, ells!

—Tot?

Però la mare ja entrava tot dient:

—Ara el porta.

Ell va separar els ulls dels de la Sogues i, sense moure el cos, va tombar la cara cap a la dona.

—No us havíeu d’haver molestat per mi.

—No és cap molèstia.

—És clar que sí. I per aquesta gent que us l’han deixat…

—No el necessiten, ara. És de la Poruga, i té el fill al servei. Ens va dir que ens el deixaria, si venies.

Va llençar la cigarreta, que ja li cremava els dits, i acabà de girar-se quan l’home, des de la porta, demanà:

—Tu, ajuda’m.

Es va alçar ràpidament i, avançant la dona, va agafar el matalàs per un extrem. L’home explicà:

—És tan estret, això, que costa de fer-lo passar.

Ell va estirar-lo i la dona, des de darrere, advertí:

—Compte amb la taula…

En Fargues, amb el cap, va indicar la banda oposada a l’obertura.

—El posarem en aquell costat. A l’altre, hi dorm la noia.

La Sogues havia tornat a atansar-se a la taula i es mirava totes aquelles maniobres amb els ulls novament inexpressius. L’home va comentar:

—Em penso que hi estaràs bé; és un matalàs gairebé nou.

—Sí.

Quan es va redreçar, va veure que la dona havia retrocedit cap al recambró on s’inclinava sobre un catre. Va sortir-ne amb una manta primeta i deslluïda.

—Té això.

Ell va agafar-la i la deixà sobre el jaç, sense desplegar-la.

En Fargues digué:

—Em sembla que ja no et falta res…

—No…

Tots es van quedar mirant el matalàs, llevat de la noia, que ara desplegava el seu prop de l’obertura darrere la qual devien dormir els pares. La dona va preguntar:

—T’has de llevar gaire de matí?

—No…

—Nosaltres ens llevem a les set.

—Em va bé. És bona hora.

—Al poble érem més matiners, però aquí…

Ell li va somriure i es va moure cap a la porta.

—Ja torno.

En Fargues va seguir-lo i quan, fora, s’aturà, va indicar-li:

—Darrere les canyes, si vols…

Va travessar l’emparrat, tombà a l’esquerra i va prosseguir al llarg de la tanca que dibuixava els límits del corriol. Algú venia de la banda de dalt, però les passes es van aturar de seguida i ell penetrà en el canyar alt que creixia darrere la paret. Va orinar amb els ulls alçats cap al cel ample i ple d’estrelles que parpellejaven i, després, es va quedar encara contemplant la faixa de llum que s’escapava d’una barraca mal tancada, on algú, invisible, parlava amb una veu monòtona i de sermonaire.

Quan va tornar a l’emparrat, en Fargues ja no hi era. Butxaquejà i, sense treure’s el paquet de cigarretes, en va agafar una. Dins de la barraca encara cremava el quinqué, però fora ja no se sentia cap remor.

Va encendre amb el llumí protegit pel palmell de l’altra mà i va atansar-se a la cortina; l’alçà amb dos dits i va veure la noia asseguda davant la taula. Havia desplaçat el llum cap a una banda i s’inclinava sobre una peça de roba que cosia. Els cabells li amagaven part de la cara i, ara i adés, feia un moviment sobtat per tal de rebutjar-los enrere.

Va retrocedir i anà fins a la pedra que havia vist a l’altre racó, on es va asseure amb la cigarreta entre els llavis. Repenjà el cap contra l’obra de la barraca i, per entre el teixit de la parra va mirar cel enllà. Vertiginosa, va passar una estrella, que desaparegué tan misteriosament com havia sorgit.

Aleshores adreçà la vista al seu davant, sobre la llesca de llum que es filtrava per la cortina, i va continuar fumant en la soledat de la nit, ara silenciosa. Va estirar una herba que creixia arran de pedra i hi joguinejà un moment, sense adonar-se que la triturava.

Quan s’aixecà per tornar a la barraca, la noia encara cosia. En sentir-lo, va alçar els ulls. Ell va mirar cap a la cortina de la dreta, que ara tornava a tapar totalment l’obertura.

—Ja són a dormir?

—Sí.

—Tu no hi vas?

—Sí, ara.

Es va asseure davant la taula, al mateix caixó que havia ocupat a l’hora de sopar, i esguardà les seves mans, que treballaven àgilment sobre la peça d’un color verd clar. Després li mirà les espatlles arrodonides i dolces i la naixença del pit, que s’insinuava per l’escot que la positura inclinada de la noia obria.

Ella va tornar a alçar els ulls, greus com sempre, però ara no totalment serens, i reposà la mirada en la seva. Ell va obrir les mans sobre la taula i li va somriure, sense que la noia li correspongués.

—Ets massa sedosa…

La Sogues no semblà gens d’estranyada d’aquella observació, però immediatament tornà a cosir.

—Com vols que sigui?

Va encreuar una cama sobre l’altra, i ell li observà els genolls descoberts. Amb els dits, tamborinejà sobre la taula.

—No ho sé… D’on has tret aquesta idea que em podia perseguir la policia?

Ella arronsà les espatlles, sense alçar els ulls de la feina.

—De tot plegat. Aquest misteri, com si t’amaguessis…

Ell va estirar les cames sota la taula i es va ficar una mà a la butxaca dels pantalons.

—Encara no m’hi havien pres mai, per un criminal.

—No, ja sé que tot és política.

Va trencar un fil amb les dents, gairebé agressiva, i afegí:

—Si hi ha en Salat entremig, per força s’ha de tractar de coses polítiques.

Ell no va contestar, i la noia esperà un moment, ara amb els ulls fits en la seva cara. Insistí:

—No?

—Bé…

Es va treure el paquet de cigarretes, tot matxucat, i el va deixar sobre la taula abans de preguntar:

—Quina mena de relació hi teniu?

—Amb en Salat?

—Sí.

—El pare sempre ha estat molt amic seu. No pas perquè pensi com ell.

Va desplaçar una mica el paquet, fins que una de les vores coincidí amb l’angle d’un dels quadrats de l’hule.

—Ja ho suposo, i per això sóc aquí… Com pensa?

La noia va fer un gest amb les espatlles i l’escot se li badà una mica més sobre el solc profund que separava les sines joves.

Ell va dir:

—Ja entenc.

—Mai no se n’ha preocupat, de pensar.

Ell va treure una cigarreta del paquet, però encara no se la posà a la boca.

—I tu?

—Jo? No té importància.

—No ho saps.

La Sogues va enfilar l’agulla alçada contra el llum, va trencar l’altre cap i digué:

—Al taller on treballo hi ha una noia que diuen que ho és.

Ell va esperar un moment, amb la cigarreta entre els dits separats de l’hule, però la noia callà.

—És què?

—Dels vostres.

Va fer un altre punt i s’immobilitzà per mirar-lo, però no va dir res més fins que ja tornava a cosir.

—Una vegada la van detenir. Va faltar dos o tres dies a la feina.

—Què havia fet?

La noia va trencar el fil amb les dents i girà la peça.

—Parla massa.

Ell va donar uns quants copets sobre la taula amb la punta de la cigarreta.

—No hi simpatitzes, oi?

—Si voleu el que en penso, sí.

Ell va desplaçar de nou la vista cap als seus dits, cap a la peça estesa sobre les cuixes de la noia.

—Què és, això? Unes bragues?

La Sogues el fità amb uns ulls sorpresos, però de seguida tornà a cosir i digué:

—Ja acabo. Ara podrem anar a dormir.

—Per mi… Feia temps que no havia parlat amb cap noia. Potser per això ja no sé ben bé com es fa… Vull dir quina mena de coses us interessen.

—No a totes ens interessa el mateix.

—Sí, ja ho suposo.

Va desar la cigarreta al paquet i el desplaçà altre cop per la taula fins que coincidí amb un altre quadrat.

—Festeges, tu?

La Sogues va denegar simplement amb la testa, sense alçar la vista.

—No sé si m’ho crec…

—Com vulguis.

Continuava cosint plàcidament, i ell l’observava amb una mà sobre el paquet de cigarretes. Després va anar fins a la porta, va separar una mica la cortina de drap i mirà nit enfora.

Quan es tombà, al cap d’un moment, la noia tornava a tallar un fil amb les seves dents fines.

—Ja estic, ara.

Va alçar-se, però ell continuava mirant cap a fora.

—Quina quietud! Sembla el camp.

—Però no ho és.

Les passes van avançar per darrere, cap a la porta, i la seva veu, ara molt més a prop, digué:

—El camp és molt diferent.

Va allargar el braç pel costat del seu i va separar una mica més la cortina, Ell assentí:

—Ja ho sé. També hi vaig néixer, jo. Però només hi he viscut de petit.

La Sogues, que el fregava amb el seu braç nu, mirava cap a la foscor.

—Jo tenia catorze anys quan vam venir a viure aquí. Mai no m’hi he pogut acostumar.

—No t’agrada, la ciutat?

—La ciutat, sí. Bé, no ho sé… Hi ha tot això altre, aquesta manera de viure, com si fóssim bèsties…

—No sembla pas que els teus pares ho trobin tan horrible.

La noia va fer un pas enfora.

—No els entenc. I ells tampoc no m’entenen a mi.

—En general, és a nosaltres, els joves, que ens agrada de canviar.

Ella que havia deixat anar la cortina, es tombà.

—No pas per això. Allí érem pobres i lliures. Ja m’entens… Aquí, de pobres també ho som, però…

Va caminar per sota l’emparrat, sense completar la frase, i sortí a l’estret camí que pujava per davant de la barraca. Ell va seguir-la amb la mirada fins que l’ombra de la noia s’esmunyí cap al costat de les canyes. Va ficar-se la mà a la butxaca, però el paquet de cigarretes s’havia quedat sobre la taula. Va avançar aleshores cap a l’extrem del petit pati i es va repenjar contra el bastiment sense porta. La nit respirava al seu entorn gairebé sense remors.

Al cap d’uns moments, l’ombra de la Sogues es va fer novament visible darrere l’encanyat que sostenia la parra i els peus silenciosos van tombar la cantonada. En veure’l, la noia alentí el pas, però no es va aturar, sinó que travessà cap a la barraca pel seu davant, sense dir res. No va girar-se fins que arribà prop de la cortina.

—Tanca la porta, quan entris.

Ell, però, ja se li atansava.

—També vinc. És tard, ja.

La Sogues el va deixar passar i després, inclinada, va atreure la porta contra la cortina. Les frontisses, rovellades, van gemegar feixugament. Hi havia un pany, però la noia no va tancar-lo, sinó que va fer jugar la balda de més amunt.

Ell, que s’havia aturat a frec de taula, recollí el paquet de tabac i es va quedar mirant-la quan ella s’atansà a buscar la peça de roba que havia deixat sobre l’hule. Va agafar també una de les caixes de fusta i la traslladà prop del matalàs on dormiria.

—Vols que apagui?

—Sí.

Allargà els dits cap al tub de vidre, però els va retirar immediatament i es bufà els capcirons.

—Com crema!

Ella va somriure fugisserament i brandà el cap mentre tornava a atansar-se a la taula.

—Ja veig que no hi estàs acostumat, als quinqués.

—Ho pots ben dir.

La noia va bufar per l’obertura del tub, sense tocar-lo, i, ja a les fosques, explicà:

—Es fa així.

—Des de menut que no n’havia vist cap.

—Tampoc no hi havia electricitat, al teu poble?

—Poble?… Quatre cases escampades.

Va cercar el seu matalàs a les palpentes, s’hi va asseure i, en la quietud en què de cop s’havia submergit l’habitació, escoltà les remors lleus que feia la noia en despullar-se. Es va posar una cigarreta a la boca, sense encendre-la, i, al cap d’una estona, quan ja no sentia res, va preguntar:

—Ets al llit?

—Sí.

Va encendre un llumí i s’aixecà. Ella digué:

—Què fas?

—També necessito un caixó, per la roba.

El va estirar del costat de la taula, mig girat cap a la Sogues, que s’havia tapat amb una manta tan deslluïda com la del seu jaç. Tenia els braços fora i l’esguardava. Va deixar caure el llumí a terra, sense encendre el tabac, i mormolà:

—Perdona.

—De què?

Es va moure cap al seu racó, fins que ensopegà amb el matalàs.

—D’això d’obligar-te a dormir a la mateixa habitació.

—No em fa res. I, després, tampoc no és culpa teva.

—No et fa res?

—Hi ha coses pitjors.

Va començar a despullar-se, dret al costat del jaç. Del recambró on dormien els pares els va arribar la remor d’algú que es girava amb un sospir. La noia afegí:

—Hi ha coses pitjors.

Ell va assentir en la fosca, ara ja assegut sobre el matalàs. Es va treure les sabates.

—Sí, ja m’ho imagino.

—És difícil, si no has viscut mai en una barraca…

Ell es va estirar els mitjans i va moure els dits dels peus, sense tocar-se’ls. Tot seguit, cercà en la seva roba i, mig abrigat amb la manta, encengué un llumí. Mentre l’atansava a la cigarreta, va llambregar de nou cap a l’altra banda, on ella s’havia tombat de cara després d’amagar els braços.

—No cremis el matalàs, eh?

—No ho voldria pas.

—Ho dic perquè no és nostre.

—No hi havia pensat.

Va apagar el llumí, fregà la punta de la cigarreta contra el terra i digué:

—S’ho han cregut, els veïns, això del nebot?

—Per què no?

—No el coneixen?

—No. No hi ha ningú més del poble, aquí. Abans, sí, però ara ja tots han anat trobant casa… No tinguis por, ningú no sabrà qui ets.

—No és per mi, sinó per vosaltres. Passem per les molèsties, però no m’agradaria comprometre-us.

—Em sembla que no podem perdre gran cosa.

—No ho saps…

Des del recambró, la veu de la mare va rondinar:

—Per què no dormiu?

La Sogues xiuxiuejà gairebé inaudiblement:

—L’hem despertada…

—Sí.

—Bona nit, doncs.

—Bona nit, Sogues.

Es va tombar de ventre enlaire i, amb la cigarreta apagada a la boca, es va quedar escoltant les dues respiracions feixugues i desiguals que procedien del recambró; la dona s’havia tornat a adormir a l’acte.