Va abocar les mongetes a la paella i l’espetec de l’oli va apagar un moment la conversa que tenia lloc darrere seu, a la taula, on els dos homes s’havien assegut mentre la Sogues hi deixava els coberts, el pa, l’ampolla de vi i els gots.

Aclucà els ulls, ferits per la lleu fumera que va escampar-se gairebé imperceptiblement per l’habitació i, amb una cullera grossa, remenà els fesols amb precaució, per tal d’evitar que es vessessin pels costats. Després, junt amb els quatre talls de botifarra prima, els abocà en una plàtera esbroquellada i va girar-se cap a la taula. El seu home llescava pa i l’Ange, que tenia les mans a les butxaques, es mirava la Sogues. Un lleu somrís endolcia les seves faccions, una mica barroeres.

—Ja està.

Va deixar-ho sobre la taula i ella mateixa es posà a servir, començant per l’Anto, com feia sempre. Després anava a continuar amb el plat del xicot, però ell digué:

—No.

Va agafar el plat de la Sogues i l’atansà a la plàtera. Quan va estar ple, féu:

—Ara, vós.

—No, deixa…

L’Anto, que ja manejava la forquilla, remugà:

—No gastem tants compliments, nosaltres.

El xicot enretirà les mans sense dir res i, mentre li omplien el plat, va trencar en dos trossos la llesca de pa que li corresponia. Ella va servir-se en darrer lloc i, abans d’asseure’s, encara anà a deixar la plata als fogons. Quan tornà a la taula, tots tres menjaven. El seu home va dir:

—Aquest és el millor moment del dia: quan ets a taula i tens tota una nit per reposar.

L’Ange va assentir en silenci, sempre menjant. Després va comentar:

—Bones mongetes.

—Hi ha gana, oi?

—No es pot negar. La jornada ha estat dura.

Ella va observar com la Sogues alçava els ulls del plat i entreobria els llavis com si es disposés a fer una pregunta. Es va limitar, però, a mirar-se’l breument abans d’enfonsar de nou la forquilla en els fesols. L’Anto va apoderar-se de l’ampolla i abocà vi a tots quatre gots.

—Fan venir set, els llegums.

Ella en va beure un glopet i, amb els llavis humits, digué:

—Al poble, hi havia anys que en menjàvem tot l’hivern.

El seu home va replicar:

—Ara no som a l’hivern.

—Ja ho sé.

L’Ange va empassar-se la forquillada que acabava de posar-se a la boca i s’interessà:

—Teníeu terra vostra?

Li ho preguntava a ella, però el seu home li passà davant:

—Una mica…

La Sogues, que deixava el got, va precisar.

—Tres finquetes i una casa.

—Bé, no sé si se’n pot dir casa…

—Sempre valia més que això.

Va veure que el xicot tornava a mirar-se-la, però tot seguit desvià els ulls cap a l’Anto.

—Us ho vau vendre, en marxar?

—No. Mai no he estat partidari de vendre res, jo.

L’Ange va allargar la mà cap al vi, però no va aixecar el got de damunt la taula.

—Ho van deixar arrendat, potser?

—Tampoc. No vull tenir embolics.

La Sogues va mirar cap al xicot, que ara s’atansava el got a la boca. Ella va fitar-los tots dos, i, quan l’Ange va haver begut, li preguntà:

—I tu no tens res?

El noi va deturar el gest, sorprès.

—Jo?

—No ets fill de pagès, també?

—El meu pare era un jornaler. Mai no va tenir res més que el vestit que duia al damunt.

Va reprendre la forquilla i, amb l’ajuda del pa, va trencar un tros de botifarra, mentre afegia:

—I me n’alegro.

Ella va adonar-se que el seu home arrugava el front, i observà que un dels fesols se li esmunyia per un costat de forquilla abans de desprendre’s per caure de nou al plat.

—Com? No ho havia sentit dir mai, això.

El xicot va mastegar el tros de botifarra que tenia entre dents, i ara la seva expressió també era seriosa, gairebé severa.

—Potser no. Però és que, a mi, posseir em sembla una cosa immoral.

Hi va haver un silenci sobtat i dens fins que el seu home s’escurà vagament el coll abans d’estranyar-se en veu alta:

—Immoral? Què vols dir?

—Que si posseís alguna cosa em sentiria culpable.

L’Anto va reposar la forquilla sobre l’hule amb una expressió desconcertada.

—No ho entenc.

La Sogues va alçar els ulls del plat i gairebé va somriure.

—Jo, sí.

El seu pare va fer un moviment, sense mirar-la.

—Calla, tu.

La seva veu era fosca, una mica irritada, i les arrugues de les galtes, aprofundides, li ennegrien encara la pell.

—Culpable de què?

L’Ange va continuar menjant mentre explicava pacientment:

—De tenir, ja us ho he dit. De tenir coses que els altres, alguns dels altres, no tenen.

Aleshores va veure que el seu home somreia, de nou amb la forquilla a la mà. Gairebé divertit, va preguntar:

—Que et penses que sóc ric, potser? No viuríem pas aquí, si ho fos.

—Ja ho sé. No parlo de ser ric, sinó del fet de posseir. Si la majoria de persones són com són, la culpa cal donar-la en bona part als béns que tenen. No es pot posseir impunement.

Ella va beure un altre glop de vi i després fità el plat, on ja quedaven poques mongetes. L’Ange, que havia fet una pausa, afegí:

—Posseir ens rebaixa.

Va esguardar el seu home de cua d’ull i veié que no sabia com prendre-s’ho. Al cap d’un moment, però, va riure:

—Una dona també?

El xicot no vacil·là gens.

—Si la considerem una propietat, sí.

L’Anto va brandar el cap, com aclaparat, i carregà la forquilla de mongetes. Però l’Ange ja prosseguia:

—No sé si us ha acudit mai de pensar que, tot allò que tenim, ho posseïm a les costelles d’algú altre. Parlo, és clar…

Però aleshores va emmudir, perquè una veu des de la porta, saludava:

—Bona nit!

Ella li va somriure abans d’adonar-se que el noi no es movia del costat de la cortina, d’on mirava cap a l’Ange, que s’havia tombat.

—Entra, Jau, entra!

—Si faig nosa… No sabia que teníeu convidats.

Ella va seguir el seu esguard, que ara es traslladava cap a la Sogues per tornar ràpidament a l’esquena d’Ange. L’Anto, prou natural, va dir:

—És el meu nebot.

L’altre va canviar d’expressió i avançà cap a la taula mentre l’Ange mig allargava la mà, en un gest maldestre de presentació.

—No us coneixíeu, oi? És en Jau, un veí…

L’Ange el va saludar amb el cap.

—Que tal?

Després va reposar els ulls en la noia, perquè en Jau se li havia atansat tot dient:

—Bona nit, Sogues.

—Bona nit.

No havia separat la vista del plat, però l’Anto ja reia:

—No sé on t’asseuràs, noi, avui…

Ella va tornar a somriure al xicot i, gairebé en to de repte, va dir-li:

—No vas venir, ahir…

—No. Hi va haver feina fins tard.

—Ja m’estranyava! Ve cada dia, saps?

Ho deia a l’Ange, el qual la fità breument, sense assentir, abans d’adreçar-se a la Sogues:

—Festegeu, potser?

—No.

L’Anto va riure altre cop i la mà amb què es tornava a omplir el got li va tremolar una mica; unes gotes de vi es van escampar per l’hule verdós.

—No és pas per culpa d’ell. Oi, Jau?

—No, a fe que no.

La Sogues menjava en silenci, com absent. L’Anto va afegir:

—Ja fa un any que li va darrere. Perquè no et pensis pas que ens ve a veure a nosaltres!

Ella va mig allargar la mà cap al seu braç, sense arribar a tocar-lo.

—Calla, home…

—Que potser no és veritat?

Es va beure el vi, d’una sola glopada, i després encara escurà el plat amb una llarga engruna de pa. En Jau havia retrocedit lleugerament cap a l’ombra de la paret del recambró, i ara allisava una cigarreta que acabava de treure’s de la butxaca de la camisa. L’Ange va desviar la conversa.

—De què treballes?

—Sóc xofer. Duc el tricicle d’uns laboratoris.

L’Anto s’eixugà la boca amb els dits de la mà esquerra i ella, com si ho digués d’un fill, va explicar:

—Estalvia per comprar-se’n un i treballar pel seu compte.

—Sí, per fer repartiments.

L’Anto se li girà i, benhumoradament, féu:

—Jo, de tu, ho deixaria córrer.

—Per què?

Es va inclinar a encendre la cigarreta i després va projectar el fum al seu davant en un llarg brollador blavís. L’Anto assenyalà cap al xicot:

—Aquest t’ho dirà.

Ella va veure com la Sogues es mirava el seu pare amb duresa, però en Jau li preguntava:

—Què m’ha de dir?

—Que si un dia arribes a tenir el teu tricicle, serà perquè d’una manera o altra el robes a algú altre.

El noi va somriure amb tota la seva cara afable.

—Sempre esteu carregat de romanços, vós.

—Ah, sí?

—I tant!

L’Anto va somriure amb els ulls, però es girà cap a ella.

—Oi que encara queda raïm?

Ella va assentir i s’alçà. Es va endur el plat cap als fogons i despenjà el raïm del ferro que corria cap a l’angle de l’habitació.

El seu home tornava:

—No són romanços, tu. Jo mateix, perquè tinc dos miserables pams de terra al poble, m’he vist tractat de capitalista.

Ella va mirar de nou cap en Jau, que encara somreia.

—Potser no va del tot equivocat…

I va veure que feia l’ullet al xicot. Però l’Ange no li retornà el gest còmplice, ni va riure, perquè ell i la Sogues s’estaven mirant. L’Anto va replicar enginyosament:

—I és per això que em festeges la pubilla, pels interessos? Quin trapella!

Tots dos van esclafir, i ella es va sorprendre amb els llavis oberts, a punt d’acompanyar-los, però ni l’Ange ni la noia no van sumar-se al bon humor general.

Avançà cap a la taula, amb el raïm a les mans, mentre el xicot deia:

—Tancar els ulls davant dels problemes no és el mateix que fer-los desaparèixer.

En Jau, des de la paret, va preguntar amb la cigarreta en un costat de boca:

—Anava de veres, doncs?

—Depèn del que tu entenguis per seriós.

En Jau va atansar-se a la taula i s’aturà entre l’Anto i la Sogues. Inclinat sobre la noia, va dir-li:

—No recordo que n’haguessis parlat mai, del teu cosí…

Ella va alçar l’esguard sense pressa.

—I què?

—Que em sembla que us heu d’avenir força.

—Potser sí.

En Jau va desviar els seus ulls menuts cap al xicot.

—No et pensis, n’hi ha d’altres que parlen com tu…

—Com més siguin, millor.

El to de les veus era tan dur, que ella intentà d’interrompre la conversa:

—No vols una mica de raïm, Jau? És bo…

Però el noi no li’n va fer cas, perquè ja havia recomençat a parlar:

—L’únic que et puc assegurar és que, si aconsegueixo de comprar-me un tricicle, els diners els hauré suat cèntim a cèntim, sense robar-los a ningú.

L’Ange va allunyar el plat del seu davant amb un gest lent, que contrastava amb la violència continguda d’en Jau. Digué:

—No t’excitis.

Ella va intervenir de nou, i insistí:

—Agafeu raïm.

Però només en va agafar el seu home. L’Ange prosseguia:

—Ningú no ha dit ni una sola paraula sobre el teu tricicle.

En Jau es relaxà una mica i s’introduí quatre dits de la mà dreta entre la trinxa dels pantalons i la camisa.

—Millor.

Ella va trencar un bagot de raïm, ara sense tornar a oferir-ne als altres.

—Tot anirà bé mentre només sigui el teu instrument de treball. El mal començarà quan compris el segon.

—Per què?

L’Ange es decidí a allargar la mà cap al raïm, però de primer va servir la Sogues, la qual li va somriure amb els ulls.

—Molt senzill: perquè tu només en pots portar un.

S’adonà que el seu home escoltava amb molta atenció, sense fixar-se en el que menjava.

—Caldrà que lloguis algú altre i, a poc a poc, si les coses et van bé, et convertiràs en un empresari; deixaràs de dur personalment el teu primer tricicle i ja només pensaràs a fer diners…

Ella va escopir un pinyol particularment gros que es resistia a les dents i va veure com en Jau, pensarós, feia caure la cendra de la seva cigarreta.

—Corres molt, tu.

—Potser sí. Potser les coses no rutllaran mai prou bé perquè et puguis comprar un altre tricicle… Però suposo que admets la lògica del raonament.

—Mai no he pensat tan enllà.

—Pensa-hi ara, doncs.

L’Anto va deixar el raïm en un costat i s’inclinà endavant, amb un colze sobre la taula.

—Potser no ho he entès bé…

Tots van mirar-lo, però ella va continuar menjant mentre l’home cercava les paraules.

—Perquè, si ell pot tenir un tricicle, no veig per què jo no he de poder tenir les terres…

—Les terres, ara, no són el vostre instrument de treball. I ho dic així perquè m’entengueu. De fet, la terra és un bé comú sobre el qual ningú no pot reivindicar un dret de propietat.

—Ni quan es compren?

—Tampoc. No són obra nostra, eren aquí abans que l’home existís i, com ja us podeu pensar, no reconec el dret de conquesta. L’home que se n’apodera…

L’Anto el va interrompre amb un gest amoïnat.

—Ja sé, ja sé, ho fa a les costelles d’algú altre. Ho has dit.

—Sí. En priva els altres.

—Però encara no veig quina diferència hi ha entre això i el tricicle.

El xicot va trencar un altre gotim de raïm.

—Us podria contestar que el tricicle és un objecte manufacturat. Se’n poden fer tants com es vulgui. Eventualment, cada home pot arribar a tenir el seu tricicle, si el necessita. De terra, en canvi, només hi ha la que hi ha; no pot haver-n’hi més.

L’Anto es va gratar el clatell i, després, es reajustà la gorra sobre el cap. L’Ange prosseguí:

—Ara bé, en una mena de societat com la nostra, podíeu tenir una certa excusa quan conreàveu els vostres camps. Al capdavall, la seva extensió de segur que només els fa aptes per una economia de consum familiar…

Va fer-se enrere, butxaquejà i es va treure el paquet de cigarretes mentre tots esperaven.

—Actualment, però, el cas ja no és aquest. Els heu abandonat, no importa per què… Els heu abandonat i continueu reclamant-los, disposant-ne al vostre grat, com si hi tinguéssiu algun dret.

Va colpejar l’extrem de la cigarreta contra la taula i ella observà els seus dits, massa fins perquè fossin els d’un obrer.

—Sempre heu estat pobre, però això no us ha privat d’adquirir una mentalitat de propietari. I és això, aquesta mentalitat, que cal desarrelar, perquè és corruptora i egoista.

Es va posar la cigarreta a la boca i ella va seguir el seu gest amb els ulls atents i fascinats.

—Ara potser comenceu a veure més clar allò que us deia de primer, quan he afirmat que posseir és immoral.

Va encendre. En Jau es movia darrere la Sogues i, passat un moment de silenci, preguntà:

—Sempre ha pensat així?

Però l’Anto no va contestar-li, i ella allargà la mà cap a una crosta que hi havia sobre la taula, prop d’un got. La Sogues va dir:

—Sí.

Va alçar-se, recollí el seu plat i els dels dos homes i se’ls emportà cap al fogons. En Jau va llençar la punta de la cigarreta a terra i llambregà de l’un a l’altre.

—Potser no sóc prou instruït per contestar-vos…

L’Anto corroborà:

—És el mateix que em passa a mi. Però, carall!, no veig que tenir uns pams de terra hagi de ser això que tu dius…, corruptor.

En Jau es va asseure al caixó que havia ocupat la Sogues, la qual, ara, de cara als fogons, encenia el llum d’oli. L’Ange mirà cap aquella banda i tot seguit va escrutar l’expressió dels dos homes, que esperaven una resposta.

—Sí, ho és, perquè posseir ens obliga a pensar en uns altres termes. L’home que té, és també l’home que té por de perdre. De perdre allò que posseeix, és clar. Això provoca una actitud de recel, de desconfiança envers els altres homes… Ben aviat acaba per identificar-se amb allò que té i no amb allò que és.

—I això és corruptor?

—Naturalment. L’home hi perd la dignitat, en aquest joc.

Va observar que els llavis i els ulls se li havien endurit prou com per donar una expressió antipàtica a la seva cara.

—Ja veieu que no em refereixo tan sols al dany que pot ocasionar als altres, sinó al mal que es fa a ell mateix.

En Jau va joguinejar amb el got en el qual havia begut la Sogues i l’inclinà fins que una escorrialla de vi va estar a punt de vessar-se sobre la taula.

—No ho veig pas tan clar, jo. Per a mi, la indignitat comença quan no tens res. Perquè aleshores et sents com despullat, com una mena de ninot que tothom estira d’una banda a l’altra, com li convé… Hi ha res més indigne que sor explotat?

L’Ange tornava a mirar cap a la Sogues, o potser més enllà, on, darrere la paret, hi havia més barraques i, al lluny, sota, la ciutat.

—Sí: explotar. Tu, i qualsevol que faci el seu treball, pots conservar la teva dignitat, preservar-la. No és pas aquest el cas de l’amo que té uns obrers a les seves ordres, uns assalariats dels quals viu. De seguida se li converteixen en instruments, en eines, en coses… Que no ho veus, que els nega la seva condició d’homes?

Els esguardà tots, i també adreçà una mirada cap al seu costat, però ella, que ara esgrunava la crosta de pa amb els dits balbs, no alçà els ulls.

—Quan algú nega un altre, no és pas aquest que en surt empetitit, minvat, entre altres raons perquè sovint no sap, no comprèn, que és negat, sinó ell, el negador, que no pot deixar de sentir, encara que provi d’amagar-s’ho, que és com si es negués ell mateix.

L’Anto, que ara havia tret la petaca i cargolava una cigarreta, remugà:

—Però jo no he tingut mai cap llogat, cap jornaler! Ens ho fèiem tot nosaltres, la dona i jo.

Va llepar la tira engomada del paper i, gairebé precipitadament, afegí:

—Ja ho saps, cony!

Tot d’una, els llavis d’Ange van perdre aquell plec obstinat que els enduria i es dilataren en un somrís.

—Fa estona que som lluny dels vostres camps, oncle.

L’Anto va passar dos dits al llarg de la cigarreta, per assegurar-se que el paper quedava ben enganxat, i digué:

—És que no m’agrada que em confonguin amb tots aquests… Hi deu haver molt de veritat, en tot això que dius, però no té res a veure amb mi.

—L’actitud és la mateixa. No heu tingut encara ocasió d’explotar ningú, potser ni la tindreu mai, però no em negareu que si els vostres camps us haguessin permès de recollir alguns diners, hauríeu comprat més terra…

Ella va seguir el gest del seu home, que acalava els ulls sobre la cigarreta.

—No ho sé… Potser sí.

—I n’hauríeu continuat comprant. Més tard o més d’hora, els vostres braços i els de la tia no hi haurien donat l’abast.

—No dic que no. Però encara que hagués hagut de llogar jornalers… També és possible mostrar-se just, em sembla a mi.

El xicot va moure el cap d’una a l’altra, lentament, i tots van seguir la vacil·lació del llumí amb què l’Anto encenia.

—No, oncle. No és possible quan retenim part del seu guany. En nom de què podem justificar que un altre treballi per enriquir-nos? Què ens autoritza a prendre-li diàriament unes hores del seu esforç?

Ella va esperar, però tots callaven. La Sogues va venir del fons de l’habitació i recollí els gots buits. Va restar un moment entre el seu pare i en Jau, amb els ulls clavats en l’Ange, el qual havia seguit el seu desplaçament amb un esguard distret. Però ara va veure que li somreia, mentre l’expressió de la cara de la noia s’endolcia, com si s’alegrés d’alguna cosa.

En Jau va allargar els dits cap al paquet de cigarretes que l’Ange havia deixat sobre la taula.

—Te n’agafo una…

El xicot desvià la mirada i assentí. Va reprendre:

—No hi ha cap home que tingui drets sobre un altre home.

La Sogues va allunyar-se amb els quatre gots a les mans i, aleshores, ella es va alçar per tal d’acabar de desparar la taula.

—Però, què pot fer un hom tot sol?

Era la veu d’en Jau, una mica escanyada i estranyament alentida, com si li costés de pronunciar les paraules.

—Si no haguéssim treballat tots en equip, no hauríem aconseguit res, oi? El progressos, el confort modern…

Una mena de fuetada fendí l’aire.

—Quin confort?

Ella avançava cap a la Sogues, la qual s’havia tombat per fer la pregunta. Va deixar l’ampolla i penjà el poc raïm que havia quedat mentre en Jau s’excusava:

—Parlava en general. Jo…

Però la seva veu fou immediatament coberta per la de l’Ange.

—Veus? Els progressos no han tingut lloc per a tothom, ni tots coneixem el confort de primera mà. I per què, això? Hi deu haver una falla, no et sembla? És clar que s’ha de treballar en equip; precisament d’això es tracta, d’un treball en col·laboració, al qual tothom aporti el seu esforç, per retirar-ne després el benefici que li correspon. Però tot el benefici, eh? Directament o indirectament…

—Indirectament?

—Sí, a través dels serveis comuns que assegura l’organització social.

Ella va tombar-se de nou cap a la taula, però ara no s’hi va asseure, sinó que va continuar fins a la porta, al costat de la qual va quedar-se quieta, mirant cap als tres homes reunits entorn del llum. En Jau balbucejava:

—Potser sí que és com tu dius, però… Mira…

Va estirar el caixó per entre les seves cames i l’atansà més a la taula abans de prosseguir amb la veu més afermada:

—Aquí mateix, més amunt, viu un individu, en Pep Vert, que li diuen. El teu oncle ja el coneix…

L’home va afirmar amb el cap.

—El coneixem tots. Només li agrada de beure i de perseguir faldilles. De tant en tant, treballa de manobre, perquè no sap fer res més. Fixa’t: només de tant en tant. Diguem tres dies cada setmana… Pràcticament, és un inútil, però per culpa d’ell mateix, no pas perquè sigui un baldat ni estigui malalt. I ara jo et pregunto: també ell té dret al beneficis? És a dir, als mateixos beneficis a què tinc dret jo, per exemple, que treballo cada dia?

—No, perquè no col·labora. Ben a l’inrevés, amb la seva actitud possiblement perjudica el treball de la comunitat.

En Jau es va mirar la seva cigarreta.

—Ah, bé! Això ja està més bé.

La Sogues va abandonar el fons de l’habitació i va atansar-se-li amb el cubell ple d’aigua bruta. En Jau va tornar a alçar el cap, però ara parpellejava per culpa del fum.

—Però imaginem que treballa tota la setmana, com d’altres. De manobre, un treball no especialitzat, que pot fer tothom… Continua tenint dret als mateixos beneficis que la gent que fan un ofici o que tenen una professió?

L’Ange va encreuar les cames i una mà li quedà empresonada entre les cuixes; amb l’altra, va fer un gest breu, gairebé solemne.

—Qui ho ha dit, que tothom pot fer de manobre? Hi ha gent que no ho resistirien, oi? Cal una certa fortalesa física. De la mateixa manera que un arquitecte he de tenir un cervell clar, obert a les matemàtiques.

En Jau tenia una expressió rebeca, insatisfeta, però assentí:

—Sí, ja ho sé, això.

—No hem de caure en l’error de menystenir les professions més humils. Sense arquitectes no hi hauria cases ben fetes, és cert, però tampoc no n’hi hauria sense els paletes i els manobres. No vull dir que hàgim de pretendre que tots som iguala, perquè no ho som. Ara, això sí, tots som homes, i com a homes tenim tots exactament els mateixos drets…, sempre que no siguem uns paràsits. El que interessa és que cadascú ocupi el lloc que li correspon d’acord amb les seves capacitats. I això només és possible en una societat justa i ben organitzada, en la qual no hi hagi una classe o unes classes privilegiades, en una societat on tots tinguem ocasió de descobrir aquestes capacitats i d’exercir-les…

Es va interrompre mentre ella s’apartava per deixar passar la Sogues, que s’havia entretingut a afiançar més bé el cubell i, potser, a escoltar.

—Però, carall! Em feu dir coses que tots sabem de sobres.

L’Anto va clavar una pipada a la cigarreta i desplaçà el colze sobre la taula.

—Potser ens hem desviat una mica. A mi, el que m’agradaria de saber és això: en una societat com la que tu vols, en la qual ningú no posseiria res, de qui serien les coses? Els camps, les fàbriques, els negocis…

—De tots.

—O sia que, de fet, l’Estat en seria el propietari?

—No; la comunitat.

—Però si la propietat corromp, com has dit, també la comunitat es corrompria…

Va veure que l’Anto reia maliciosament, baixet.

El xicot va reconèixer:

—Potser algun dels cridats a administrar-la; us dic que no… És un altre problema.

—Deixeu-me passar.

Era la Sogues, que tornava de fora, i ella es va esmunyir cap a un costat. Després, girada d’esquena a l’habitació, va mirar cap al pati, on la nit era negra. Del fons del món venia una alenada d’aire que feia dansar les fulles de la parra i, més enllà, darrere la barraca, extreia sonoritats somortes del canyar. L’Ange, que havia fet una pausa, prosseguia:

—D’altra banda, mai no es pot saber el resultat d’un experiment sense fer-lo. Més encara: sovint cal repetir-lo més d’una vegada. El moment, les circumstàncies, tenen una importància que no podem desconèixer. Tot allò que la humanitat ha aconseguit, ho ha aconseguit després de provatures reiterades, de fracassos pels quals no s’ha deixat descoratjar. La humanitat sencera és un laboratori on cal provar i provar sense cansar-se, però hi ha un temps per a cada experiment, i el nostre és aquest: el temps de donar a cada individu la possibilitat de ser ell mateix, desposseint-lo, si cal, de tot allò que no li és ni consubstancial ni necessari…

Ella va tombar-se de nou cap a l’habitació i va veure que la Sogues havia deixat el cubell buit per atansar-se a la taula. En Jau preguntava:

—Tu què ets? M’has preguntat quin ofici tenia, però no m’has dit el teu.

—Sóc exactament el mateix que ets tu: un jornaler.

El noi va abaixar l’esguard.

—Veig que tens les mans molt fines…

Ella va avançar per l’habitació mentre l’Ange les alçava per exhibir-les sense vergonya.

—És natural. Tu maneges un tricicle; jo, una màquina d’escriure.

En Jau va enretirar el caixó amb el cul i llençà la punta de la cigarreta al moment que es redreçava. Va trepitjar-la curosament, tot mirant l’Anto.

—És estrany que mai no m’haguéssiu parlat del vostre nebot…

—Per què?

—És un home instruït…

—Sí, s’ha espavilat. Però mai no hem estat gaire d’acord.

El noi va separar-se de la taula i donà un cop d’ull al rellotge de polsera.

—Bé, caldrà que fem un pensament…

—Sí, ja comença a ser hora d’anar a jóc.

En Jau assentí, distret, ara mirant de nou l’Ange, al qual s’adreçà:

—Estic segur que en tornarem a parlar, de tot això. No et pensis que no sé veure el teu punt de vista.

—Jo diria que és prou clar.

—Sí; potser sí… M’acompanyes fins a la porta, Sogues?

Ella va espiar la cara inexpressiva i adusta de la noia i després, com feien el seu home i el xicot, va seguir amb la mirada la parella que s’allunyava.

En arribar a la porta, però, la Sogues es va limitar a obrir la cortina, que recollí cap a un costat perquè ell passés; sense moure’s de l’habitació, digué:

—Bona nit.

En Jau va girar-se i, un moment, avançà una cara contrariada que semblava a punt de protestar. En lloc d’això, va fer-se de nou enrere, cap a l’ombra, i cridà:

—Bona nit a tothom!

La Sogues va deixar caure la cortina i, sense pressa, es dirigí a la taula. Ella va remugar:

—Mira que ets eixuta, noia!

Però la Sogues no va replicar, sinó que s’adreçà a l’Ange:

—Et sembla que deu haver endevinat alguna cosa?

—No; ningú no pot endevinar res. El tracte d’oncle a nebot ens ha sortit força afinat.

Ella va atansar-se més i, baixet, preguntà:

—Què havia d’endevinar?

—Ja ho ha dit ell, mare: res.

Va fer la volta a la taula i es va asseure al seu caixó. Ella va alçar els ulls cap al seu home, que ara deia:

—Si ens hem embolicat una mica, ha estat per culpa meva. No t’havia d’haver ficat els dits a la boca.

Va incorporar-se i anà cap a la porta. Ella es va moure fins a la penombra del recambró i va fer córrer la cortina. Ja s’inclinava quan la veu del xicot, al seu darrere, demanà!

—Deixeu que ho faci jo.

—No, no cal.

—Sí. Pesen, aquests matalassos…

Va haver de cedir-li el lloc i l’Ange va extreure el matalàs de sobre, enrotllat als peus del catre.

—És el meu, aquest?

—Sí.

Va dur-lo a l’altre extrem d’habitació i ella agafà el de la Sogues. Va deixar-lo a terra, sense estendre’l, i tot seguit va treure les mantes.

L’Ange, ja redreçat, va mirar cap a ella, però després s’encaminà a la porta. Ella va esperar, observant la Sogues, que continuava asseguda davant la taula, amb les mans sobre la falda, i aleshores va entrar al recambró, de l’interior del qual va tancar la cortina. De sota el catre va treure un orinal i, en la fosca, s’ajupí.

La veu del seu home, que havia tornat a entrar a la barraca, preguntava a la Sogues:

—On és?

—No ho sé; ha sortit.

Va sentir la remor del caixó que hom desplaçava, i les passes arran de recambró. Després l’Anto va dir:

—Fins demà.

Va separar la cortina al moment que la Sogues contestava:

—Bona nit.

Ella va empènyer l’orinal sota el catre i, girada d’esquena, començà a despullar-se. Rondinà:

—No sé per què les teniu, aquestes converses.

—D’alguna cosa o altra s’ha de parlar, oi?

—Però és imprudent.

—No exageris, Isa…

Ella va allargar la mà cap al penjador de ferro clavat a l’esquerra de l’obertura i hi va deixar la bata.

—Què deu haver vingut a fer?

—No és obligat que hagi vingut a fer res.

—Sí. Per força…

—No ho té.

S’havia tret els pantalons i, quan ella va acabar de girar-se, s’asseia sobre el catre per tal de desfer-se les vetes de les espardenyes.

—No és assumpte nostre.

—Així i tot, no m’agrada.

—No podia pas dir-li que no, a en Salat.

Ella es va descordar els sostenidors i, sense treure-se’ls, s’enfilà al llit amb el seu cos pesat. De fora venia el silenci d’una habitació abandonada, i escoltà. L’Anto afegia:

—I després, és per pocs dies…

Va estirar-se al seu costat, mentre ella continuava escoltant el silenci. Fins al cap de molta estona no va sentir la remor de la porta, que la Sogues, o el xicot, tancava. Va arribar-li el xiuxiueig confús de les dues veus, fins que la Sogues va parlar més alt.

—No és pas això el que vull…

—Què vols, doncs?

Però ella no devia contestar i, al cap d’un instant, la veu de l’Ange digué:

—Apago?

Va tombar-se de cara a la paret, sempre escoltant, i ja tancava els ulls quan la mà del seu home va tocar-la. Sense moure’s, mormolà:

—Encara estàs despert?

—Sí…

La mà va pujar per sota la combinació arregussada, cap als pits, i una cama avançà entre les seves.

—Isa…

Ella s’entregirà lleugerament i digué:

—Esperem una mica, que s’adormin…