És l'Alba la mare de la humanitat actual?

Com alguns lectors ja saben i d'altres ignoren, el primer exemplar del Mecanoscrit del segon origen fou descobert ara fa quatre mil dos-cents divuit anys per un erudit avui pràcticament oblidat, Eli Raures, el qual va retenir-lo, sense publicar-lo, fins que al cap de trenta-quatre anys una segona còpia de l'obra va caure en mans d'Olguen Dalmasas, un marxant d'antiguitats que, poc abans, l'havia adquirit d'un fons d'objectes procedent de la liquidació dels béns d'una família pagesa. Contra el parer general, va voler veure-hi una crònica, diari o memòries d'un dels escassos sobrevivents de la gran catàstrofe que, per motius aleshores desconeguts, havia estat a punt d'anihilar totalment la vida humana del nostre planeta.

Raures, que en fer-se aquesta segona troballa ja devia tenir cap als vuitanta anys, sostenia que es tractava d'una de tantes obres d'allò que els antics en deien ciència-ficció, amb l'única particularitat que aquesta ens arribava en forma mecanoscrita; l'autor, argüia, havia intentat de ressuscitar un gènere que en aquells moments ja no tenia acceptació. Segons ell, el procediment Brau/Sorfa, de datació, al qual havia sotmès el mecanoscrit (paper, tinta, tipus de lletra) demostrava que el text no era anterior a TT/1200.

En el curs de la controvèrsia entre els dos homes, Dalmasas va sostenir, a) que la divisió del mecanoscrit en quaderns feia pensar que es tractava de la transposició d'una obra anterior, probablement manuscrita; en aquest cas, les dades que proporcionava la datació Brau/Sorfa no afectaven l'antiguitat del text; b) que el text pretenia fundar d'una manera prou específica la denominació cronològica que ara és la nostra; c) que l'escriptura era massa ingènua a tots els nivells per pertànyer a un professional; i d) que s'hi recollien, en forma actual històrica, tot de fets que, més o menys desnaturalitzats, la nostra civilització conserva en forma de llegendes o mites.

Eli Raures, que va deixar caure l'argument de la datació, potser perquè també va semblar-li lògic que aquella divisió dels capítols fes esment a un text més vell, escrit a mà en diferents quaderns, va ser capaç de citar tot un reguitzell d'obres de ciència-ficció tan ingènues, o més, i s'arronsà d'espatlles davant dels altres dos arguments; l'autor, deia, no tenia cap mèrit de «fundar» una datació que ja existia, i de la qual només pretenia de donar una explicació fantasiosa, ni de cercar un origen arbitrari a aquells mites i llegendes sobre l'origen que nodrien el nostre folklore.

Aquest criteri, potser perquè el text ofenia alguns tabús de la nostra societat que encara avui tenen la seva força, va prevaler. I és així com, sota l'etiqueta de «novel·la de ciència-ficció», el Mecanoscrit del segon origen ha passat als nostres manuals i s'ha editat, a intervals espaiats, onze vegades més.

Però ara, en TT/7138, estem més ben informats. Ho estem, concretament, des de l'any darrer, quan els galaxonautes del nostre darrer programa Alfa 3 van descobrir un planeta, ara batejat Vòlvia, totalment desert i en el qual encara queden rastres d'una civilització de tipus humanoide altament evolucionada. Els nostres científics hi han trobat fragments de màquines que podrien correspondre perfectament als platets voladors o avions esmentats en el mecanoscrit; i, més important i decisiu, hi han recollit unes plaques d'un metall pràcticament indestructible idèntiques a les que trobem en el nostre text. Igualment important és l'existència, a Vòlvia, d'extensos arxius conservats en fulls del mateix metall, escrits segons un diguem-ne alfabet que només coneixia diverses formes de ratlles i de punts. Tot això és del domini públic.

En canvi, no ho és que els primers resultats, encara parcials i subjectes a revisió, del treball de desxiframent a què es lliuren els nostres homes de ciència sembla que assenyalin, entre altres coses, dos punts que ens interessen particularment en relació al mecanoscrit: una malura epidèmica d'origen desconegut, que els metges de Vòlvia no podien controlar, s'anava estenent uns 8.000 anys enrera pel planeta i amenaçava d'exterminar tots els seus habitants, els quals, i aquest és el segon punt a remarcar, van emprendre una exploració ultragalàctica amb vistes a localitzar un altre planeta que reunís unes condicions ambientals semblants al d'ells per tal d'emigrar-hi i, si podien, salvar la raça. I sempre segons aquesta interpretació, que no és definitiva, ho repetim, en van trobar tres; un d'ells, no hi ha dubte, era la Terra. Però aquests planetes, si més no el nostre, eren habitats i els calia, doncs, netejar-los abans d'instal·lar-s'hi.

El procediment, que confirma les dades del nostre text, ens és prou familiar des del conflicte bèl·lic de TT/6028-30, quan per primera vegada un dels contendents descobrí i utilitzà el sistema Grac/D, des d'aleshores prohibit, gràcies al qual anihilà simultàniament dues ciutats, Romana i Nuclis. És clar que els habitants de Vòlvia el posseïen ja uns quants milers d'anys abans, si bé no el devien tenir tan perfeccionat, atès que les vibracions microstructurals que utilitzaren no eren prou potents per destruir els edificis de soca-rel; ho eren, en canvi, per provocar el conegut col·lapse cardíac que, a Romana i a Nuclis, no va deixar ni una persona en vida. D'altra banda, és sabut que aquestes vibracions únicament poden propagar-se en un medi d'una densitat més o menys homogènia i, per tant, que no poden comunicar-se, per exemple, de l'aire a l'aigua.

Els volvians, hem dit, volien instal·lar-se a la Terra. Però no s'hi van instal·lar. Per què? Ara entrem en el terreny de les conjectures. Una de dues: o bé l'epidèmia progressà més de pressa que no havien previst, o bé van preferir, fet i debatut, d'emigrar a un altre dels planetes que tenien en perspectiva. Si és això darrer, un dia ho sabrem; és inevitable que, més tard o més d'hora, els nostres galaxonautes els trobin.

Totes aquestes dades, ignorades, naturalment, quan l'erudit i el marxant d'antiguitats es discutien, tendeixen a donar al Mecanoscrit del segon origen la projecció històrica que, amb una intuïció tan encertada, pretenia Olguen Dalmasas. Ben cert, mai no s'han trobat ni els suposats quaderns originals ni l'arma mortífera arrabassada a una criatura aliena a la Terra, però això no ens pot estranyar; no és un argument contra l'autenticitat del mecanoscrit. Com tampoc no és una prova a favor que actualment perduri, encara, el cognom de Clarés.

L'obra, doncs, probablement va ésser escrita per un dels pocs sobrevivents de l'atac dels habitants de Vòlvia, per aquesta Alba que, amb el seu company, va pensar de seguida a salvar els arxius del saber humà, els llibres, i a assegurar la continuïtat de la nostra espècie. És hora, ens sembla, de preguntar-se seriosament si l'Alba no és la mare de la humanitat actual. Nosaltres ens inclinem per l'afirmativa. Calia que fos algú d'aquest tremp.