Pròleg

Aquesta obra constitueix el fet editorial més singular que s'hagi mai donat en la ja llarga història del llibre català. En efecte, si deixem de banda obres com el Nou Testament, que, pel seu caràcter específic, compten amb una prolongada vida editorial —de 1832 ençà se n'han editat diverses versions modernes, amb una difusió global de centenes de milers d'exemplars—, mai no hi ha hagut cap llibre [Recordem la definició de la UNESCO: «Un llibre és una publicació no periòdica, impresa, comptant almenys 49 pàgines (cobertes no compreses), editada al país i oferta al public.»] en català que hagi assolit tanta difusió com el Mecanoscrit del segon origen: des que fou publicat, primer, a la col·lecció «El Trapezi» (novembre de 1974) i, després, a la col·lecció «El Cangur» (setembre de 1976), se n'han fet vint-i-sis edicions, amb un tiratge conjunt de més de dos-cents setanta mil exemplars, els quals, units als que ara «la Caixa» distribueix massivament, representen una xifra astronòmica per al món editorial català.

Certament, l'edició en llengua catalana ja no és el que era fa deu anys, quan acabàvem de sortir d'una llarga nit de persecució i de prohibicions. Actualment, el nombre anual de títols que s'editen en català supera ja els tres mil; hi ha col·leccions de butxaca que tenen una àmplia difusió, i d'altres es publiquen amb tiratges prou alts; les reimpressions sovintegen cada vegada més. Cert tipus d'obres, com els manuals o els llibres destinats a l'ensenyament, tenen un paper primordial en aquesta expansió, i el fet com a tal és positiu, ja que en tots els països «normals» aquesta mena de llibres representa aproximadament el 25 per cent de la seva producció editorial. Aquests progressos de l'edició catalana, però, no ens han de fer oblidar les seves mancances, quasi totes derivades de les dificultats que avui té una llengua d'àmbit restringit per a desenvolupar-se competitivament. En anglès, en francès o en castellà es publiquen llibres que també voldríem veure editats en català, i no els hi trobem, perquè serien massa minoritaris pel terra o massa costosos per les dimensions del mercat català. Per això el llibre català necessita l'ajut públic per a cobrir tot el ventall de publicacions d'una cultura moderna.

De tota manera, entre els progressos i les mancances de l'edició catalana d'aquests últims anys, s'ha produït, dèiem, el fet singular de l'aparició d'aquest best-seller sense parió en el nostre món editorial, comparable només als èxits que es donen en llengües de gran difusió. En efecte, no oblidem que l'èxit del Mecanoscrit s'havia produït ja molt abans de la versió televisiva oferta per TV3, la qual cosa ens indica que cal trobar les seves causes en raons estrictament «literàries».

He escrit «literàries» entre cometes, i això cal aclarir-ho. Pedrolo és un autor d'una obra molt extensa —només en el catàleg d'Edicions 62, hi compten quaranta-vuit llibres en narracions, novel·les i teatre—, i el seu nom ocupa un primer lloc indiscutible en la literatura catalana actual. No oblidem, tampoc, que la fama literària de Pedrolo ha arribat més enllà de les nostres fronteres i que és un dels escriptors catalans més traduïts, no sols al castellà, sinó a altres llengües europees.

Malgrat les dificultats que comporta la valoració global d'una obra d'aquestes dimensions, els crítics més autoritzats reconeixen en Pedrolo un esforç inigualat de fabulació i creativitat, un escriptor que domina com pocs l'art de narrar. Ara: si pensem en obres com Domicili provisional, Homes i no o Totes les bèsties de càrrega, per citar només tres obres ben diferents, i ja antigues en la producció de Pedrolo, convindrem que el pes literari d'aquestes no és comparable al del Mecanoscrit, el qual, d'altra banda, no pretén ser una «obra major», en el sentit absolut que té aquesta expressió. ¿Com pot ser, doncs, que obres més importants i més rigoroses hagin estat «desbancades», en el gust del públic, per una obra «de gènere»? És clar, doncs, que les raons que expliquen l'èxit del Mecanoscrit no són únicament literàries sinó socioculturals. Examinem-les.

Hi ha, en primer lloc, el fet que el Mecanoscrit ha estat recomanat a l'ensenyament. És cert que d'ençà de la introducció del català com a matèria obligatòria en el sistema educatiu de Catalunya l'any 1978, la incidència del factor escolar en la difusió de certs llibres ha estat remarcable: algunes novel·les i alguns reculls de narracions han arribat, gràcies a això, a cinquanta mil exemplars o més. Però cap no ha atès el tiratge de la novel·la de Pedrolo, per la qual cosa cal pensar que hi han intervingut d'altres factors.

Un d'aquests factors és, sens dubte, el gènere literari a què pertany. En efecte, arreu del món el gènere de la ficció científica —o «ciència ficció», com ens hem acostumat a dir en mala traducció de l'anglès— ha estat un dels booms editorials de la segona meitat del segle XX. Les obres d'aquest gènere solen ser escrites en un estil àgil i planer, al servei d'un relat amb intriga que atreu l'interès del lector. Resulta evident que Pedrolo, en aquesta obra, ha demostrat que dominava perfectament el gènere. És més, el toc personal que li ha sabut donar, amb un clar refinament estilístic, contribueix a caracteritzar el llibre com una faula fascinant, absolutament assequible per a qualsevol lector.

Un altre factor que ha contribuït a l'èxit d'aquesta obra és l'edat dels protagonistes: Alba té catorze anys en començar la història, que acaba quan en té divuit; Dídac, el seu company, comença amb nou anys i acaba amb tretze. És comprensible, doncs, que el gruix principal de lectors del Mecanoscrit siguin nois i noies —malgrat que Pedrolo no escriví la seva obra pensant en el públic jove, sinó en l'adult— i que se sentin atrets, simpatèticament, per les aventures d'uns adolescents que podrien ser ells mateixos. Només cal recordar, per reforçar aquesta hipòtesi, l'abundant literatura per a infants i joves en la qual els protagonistes són també nois i noies.

Finalment, hi ha un altre factor més complex, més profund, que ha estat decisiu en l'èxit del Mecanoscrit. Perquè aquesta novel·la no és solament una brillant mostra del gènere de ficció científica, escrita en un estil amè i atractiu, protagonitzada per dos adolescents, sinó sobretot un extraordinari cant a l'amor i a la vida. En un món amenaçat pel cataclisme nuclear, que els diaris ens recorden constantment, el Gran Desastre narrat al Mecanoscrit no és pas tan «de ficció» com sembla. Situats per pur atzar enmig de tanta desolació, Alba i Dídac signifiquen, amb la seva tenaç voluntat de supervivència, un exemple positiu i esperançat, un meravellós clam de vida. En aquest sentit, la resposta solidària que el seu exemple ha obtingut dels joves lectors catalans, connectant amb el missatge fonamental de l'obra, és una nota d'optimisme sobre el futur de la humanitat.

Tots aquests factors, doncs —i d'altres que encara podríem assenyalar—, han convertit el Mecanoscrit del segon origen no sols en un fenomen literari i una experiència editorial entre els més importants de les lletres catalanes, sinó també en un esdeveniment sociocultural del màxim interès pel propòsit que se'n desprèn: un cant a la vida i a l'esperança, des d'un petit país, per a tota la humanitat.