Quadern del viatge i de l'amor

(1) L'Alba, una noia de disset anys, verge i bruna, va entrar carregada de llibres a la sala on els guardaven i gairebé va ensopegar amb en Dídac, que sortia, excitat, amb un volum a les mans. El noi s'aturà, va dir-li:

—Mira què he trobat…

El títol era Manual del pilot i, dins, hi havia tot de pàgines amb gràfics de motors d'aviació. Ella va fullejar-lo.

—Què té de particular?

—Hi podríem aprendre de volar.

—I de què ens serviria?

—No em vas dir, una vegada, que al Prat hi ha un Camp d'aviació?

—Sí.

—I hi deu haver avions en bon estat, com molts cotxes… Per què no anem a veure-ho?

(2) I hi van anar l'endemà, una mica a les palpentes, ja que la noia tampoc no sabia ben bé on queia; només n'havia sentit parlar, al poble.

Van localitzar-lo abans de migdia i els vestíbuls, relativament poc enrunats, eren plens de cadàvers i de maletes, però ells van passar per una porta exterior i penetraren al camp, on hi havia cinc avions a les pistes i un altre d'estrellat prop de l'edifici; es devia elevar en presentar-se els platets voladors.

També un dels que es veien sencers devia haver estat a punt d'emprendre el vol, car a gairebé tots els seients hi havia un esquelet retingut per la corretja de seguretat, però els quatre aparells restants eren buits. Si bé la permanència tan llarga a la intempèrie, sense que ningú en tingués cura, havia perjudicat llur aspecte, tots semblaven en bon estat.

(3) I el projecte, o el somni, morí allí mateix. Un instant de reflexió va fer veure a l'Alba els perills a que s'exposaven si un dia aconseguien de volar, i digué:

—Ens ho jugaríem tot en una sola aventura. No és un cotxe, això, que si s'espatlla et quedes aturat i prou. I no n'hi ha prou amb fer funcionar els motors; cal saber dirigir el vol i, després, com aterrar. Entre els coneixements teòrics i la pràctica hi ha molta diferència, Dídac. Ningú no ha volat mai sol, sense un instructor, la primera vegada.

El noi oposà tímidament:

—El primer aviador no el va entrenar ningú, Alba.

—És veritat; però aleshores els aparells eren més senzills i no devia costar tant de dominar-los. ¿T'has fixat quines bèsties més grosses són?

En Dídac assenti.

—I pensa que, si ens matem, s'haurà acabat tot de debò.

—Et sembla que ho deixem córrer, doncs?

—Sí, Dídac, més val.

(4) I, recançosos malgrat tot, car allò els hauria permès, d'una manera definitiva, de comprovar si la destrucció era general o si en algun indret quedaven encara criatures vives, van posar-se a la feina d'enregistrar cinematogràficament els efectes del pas d'aquells aparells extraterrestres.

Gràcies als llibres, ja tenien una idea de com calia procedir i, al capdavall, no es tractava de fer cap obra d'art, sinó, simplement, d'oferir unes imatges fidels a la realitat perquè, tal com s'havia esdevingut amb les civilitzacions antigues de què parlaven els llibres escolars, els homes del demà no haguessin de fer conjectures sobre la fi d'un món a darreries d'allò que se n'havia dit el segle XX.

Va ser aleshores que l'Alba, amb l'aprovació entusiàstica d'en Dídac, al qual feia gràcia de trobar-se en un començament, decidí d'instaurar una nova cronologia que batejà amb el nom de Temps Tercer i que regiria, retrospectivament, des de l'endemà del cataclisme.

(5) I van dedicar una mesada llarga a recórrer la ciutat de cap a cap per tal de recollir, de vegades en àmplies panoràmiques i altres cops en primers plans, una imatge com més completa millor d'aquell paisatge al·lucinant, de malson, que per a ells ja era habitual. Van pujar al Tibidabo, a Vallvidrera, a la Muntanya Pelada, a Montjuïc i, des d'allí, els objectius de les dues màquines captaren, com si ho fessin des de l'aire, quilòmetres i quilòmetres de runes sense solució de continuïtat. Els dies de sol, l'atmosfera sempre era clara, sense pertorbacions vingudes de la indústria de l'home, si fa no fa com devia ser en un temps primitiu i que ells no havien conegut mai.

Van baixar també al port i, des de Can Tunis fins al Camp de la Bota, on subsistia un poblat de barraques, van rodar tot d'imatges gairebé idíl·liques de naus i de barques immòbils i d'aigües tranquil·les que contrastaven amb les visions que les mateixes càmeres donaven de la ciutat.

(6) I va ser un d'aquells dies, quan filmaven a la Barceloneta, que va néixer el segon gran projecte, també en el cervell d'en Dídac, el qual observa a la seva companya:

—Escolta… Un iot sí que el podríem tripular, oi?

—Vols dir que no seria tan perillós com un avió…

—Sí. I també hi podríem fer la volta al món.

—Amb el temps…

—És clar, amb el temps. No és una bona idea?

L'Alba assentí i fins s'avingué a visitar ja algunes de les naus petites, gairebé totes estrangeres a jutjar pels noms dels ports de matrícula, amarrades entre els molls del Dipòsit i del Rebaix. També el temps les havia marcades i en algunes hi havia fustes podrides i filtracions d'aigua que les anaven ensorrant, però d'altres, potser més ben calafetades, probablement els servirien si aconseguien, d'una manera o altra, d'engegar els motors. La noia va dir:

—Mira, farem una cosa… Esperarem que torni a fer bo, de cara a l'estiu, i així tindrem temps de preparar-nos. Mentrestant, continuarem amb el documental.

(7) I un cop els va semblar que ja tenien una visió prou completa de Barcelona, van començar a fer tot d'excursions cap als pobles de terra endins, filmant les carreteres on milers de cotxes i de camions es convertien lentament en ferralla, ponts caiguts per haver estat danyats en algun punt flac de llur estructura metàl·lica, camps amb tractors i màquines agrícoles tripulats per cadàvers, camins devorats per l'herba, asfalts que els sols i les glaçades esberlaven, llogarets de cases baixes on les runes eren poques, viles aplanades que també acabarien cobrint-se de vegetació…

No es van voler perdre els estimballs de Montserrat i, amb paciència, en jeep i a peu, van fer la volta a la muntanya abans d'enfilar-s'hi com dues cabres per tal d'obtenir, des de dalt, metres i més metres de pel·lícula que enregistrava les poblacions veïnes, els boscos que es preparaven a apoderar-se'n, les línies de trens que es rovellaven, els rierols en els quals l'aigua saltava de pedra en pedra com havia fet sempre.

Sovint feien nit a fora i dormien al mateix jeep.

(8) I com que cada vegada s'allunyaven més, un dia van fer un vaitot i, si fa no fa pels mateixos camins i carreteres que els havien dut a ciutat, tornaren a Benaura.

Aquest cop es van endinsar pels carrers i pujaren també al turó dels dipòsits d'aigua, totalment buits, per tal de començar amb una llarga panoràmica seguida per d'altres panoràmiques més curtes que precedien les visions parcials d'esquelets ara anònims, d'establiments esventrats, de parets enfonsades, de racons on encara es veien bigues o fragments de teulada en equilibri.

Van entretenir-se més en arribar a les dues cases contigües on havien viscut i que, passatgerament, ressuscitaren en ells una emoció fàcil de contenir, perquè ara ja no eren aquelles dues criatures que, de sobte, ho perdien tot, sinó un noi i una noia aleshores inexistents, la història dels quals començava al moment que es decidien a ser origen i no acabament.

No van poder entrar a casa de la Margarida, car s'havia acabat d'enrunar, ni en algunes de les botigues en les quals s'havien proveït, però sí que van poder penetrar encara al garatge del raval, on l'Alba s'adreçà directament a la comuna i completà el reportatge cinematogràfic amb la imatge de la noia, que havia estat amiga de la seva germana, ensorrada sobre la tassa.

Potser s'havia emocionat més que no es pensava, doncs, perquè en aquell moment se sentia cruel.

(9) I van anar a la cova del bosc, on van dormir aquella nit, i a la masia d'on els havia foragitat la presència d'aquell ésser d'aspecte porcí. La seva tomba continuava indestorbada i la casa estava, també, tal com l'havien deixada, llevat que dins del cobert es veien molts nius d'orenetes, ara foragitades per la tardor.

Tant la cova del bosc amb la seva cascada propera com la masia van incorporar-se al documental. Un moment, fins i tot pensaren a desenterrar la criatura aliena, però la idea els repugnava una mica i hi van renunciar. A hores d'ara devia estar mig podrida i tampoc no podrien capturar, amb la càmera, les característiques que més els interessaven.

El dia següent van emprendre el viatge de tornada, ara més lent, perquè pel camí ho van anar filmant tot fins que es van quedar sense pel·lícula.

(10) I, ja de nou a Barcelona, van fer allò que l'Alba en digué un «curset de repàs» de revelat i, a la cambra fosca d'aquell estudi on es procuraren la màquina amb la qual obtingueren la primera fotografia, van fer malbé uns quants centenars de metres de pel·lícula abans de salvar-ne dues dotzenes que, un cop eixutes i mirades a contrallum, els van fer saltar d'alegria. Si tot el documental havia sortit com aquella mostra, es podien donar per satisfets; gairebé no hi havia cap imatge borrosa.

Van emmagatzemar totes les cintes en capses de llauna ben tancades i amb una capa de cera que protegia les ranures, i les van portar a la sala-biblioteca. Segons càlculs aproximats de l'Alba, allí hi devia haver material per a una projecció de quinze a vint hores. Tot pensant-ho, digué:

—Deu ser la pel·lícula més llarga que s'ha fet mai.

(11) I aquell hivern van posar-se a fer un examen a fons de totes les embarcacions que els semblaven prou manejables amarrades al port de la ciutat. Van eliminar de seguida les que eren massa grans o exigien un excés de reparacions. Es concentraren, doncs, en les més petites i més ben conservades, i ja n'havien escollit dues, entre les que dubtaven, quan van ensopegar-se amb un remolcador que, pel que deien la lona estesa al seu damunt i els dos salvavides que hi havia, formava part dels serveis oficials del port. Es gronxava lleugerament en una punta d'allò que, segons el plànol, era el moll de Sant Bertran i, en enretirar la tela, van veure que de dany no n'havia sofert cap. A bord, no hi havia ningú.

L'Alba trobava que era massa petit i digué:

—Pensa que, si fem un viatge llarg, ens haurem d'endur un grapat de coses. I aquí no hi cap res.

Però en Dídac, que de vegades semblava tenir un coneixement misteriós de coses de les quals no hauria d'haver-ne sabut ni un borrall, opinà:

—Ens convé, perquè té poc calat. Si costegem, com haurem de fer, amb una embarcació com aquesta no ens exposem a embarrancar.

L'Alba insistí:

—I tot el que ens hem d'emportar, què?

Ell es gratà la closca, reflexionà un moment.

—Ja ho sé! Hi lligarem una barca de rems i hi posarem tot el que no càpiga al remolcador.

Després se'ls acudí que no tan sols era una bona idea, sinó que així es procuraven una embarcació de reserva per si naufragaven o es quedaven sense carburant.

(12) I, sense negligir les altres feines acostumades, es van anar preparant per aquella sortida encara llunyana, En primer lloc, van acudir a l'antiga Escola de Nàutica, on hi havia tot de textos sobre navegació que els permetrien de familiaritzar-se una mica, teòricament, sobre el maneig d'una nau i els trencacolls d'una expedició marítima. Moltes coses va resultar que no les entenien, perquè eren massa tècniques, però fet i fet ja en tenien prou amb uns coneixements bàsics que, de tota manera, posarien a prova abans d'emprendre l'aventura.

Hi va haver també l'assumpte del motor, el qual, com ja es pensaven, no funcionava. Tampoc no va funcionar més endavant, quan en Dídac havia esmerçat una colla de dies desmuntant-lo, tornant a muntar-lo i examinant-lo amb una paciència i una meticulositat que no passava res per alt. Per sort tenien a mà dos altres remolcadors del mateix model i, si bé el motor d'un ells també era rebec, l'altre va engegar-se gairebé de seguida.

(13) I tot seguit van calafatejar l'embarcació amb una bona capa de brea que la deixà, exteriorment, com nova. Van netejar així mateix l'interior, que estava força brut, i, a proa, van pintar el nom que duria el remolcador: «Benaura».

Es van fer aleshores amb una barca petita i lleugera que despenjaren d'un iot de matrícula nòrdica, van baixar-la a l'aigua perquè es reinflés i, un cop eliminaren les filtracions, van calafatar-la i, amb una corda nova, treta d'un magatzem, van amarrar-la al moll, prop del remolcador.

A partir d'aquell moment, un cop cada setmana tornaven al port a lubrificar el motor i a assegurar-se que continuava funcionant. Amb l'Alba o amb en Dídac al timó, perquè a tots dos els interessava el maneig de la petita nau, sortien per l'escullera i feien dos o tres quilòmetres mar endins si l'aigua estava quieta. Ho estava quasi sempre, puix que aquell hivern fou de bonança, amb pluges tranquil·les i vents lleugers.

(14) I totes aquestes activitats i projectes van fer que un dia en Dídac digués:

—Com més hi penso, ara, més segur estic que ja no queda cap sobrevivent. Els pocs que hi va haver es deuen haver mort… Perquè això de la barca o de l'avió també se'ls havia d'acudir, no et sembla?

—Potser se'ls ha acudit però no tenien barques ni avions…

—Tampoc no en teníem nosaltres, de primer, i bé ens hem espavilat.

—També poden haver volat o navegat cap a d'altres llocs. Que nosaltres no els hàgim vist, no vol dir res.

—Potser no… I què faríem, si trobàvem algú altre?

—Això depèn d'ells, també.

I es va quedar reflexionant-hi, perquè també era possible que a aquests altres, si existien, la destrucció que havien presenciat i la lluita ingrata de cada dia en unes condicions hostils els haguessin fet embogir; això si no els havien convertit en pures bèsties, dominades únicament per l'instint de conservació… Era cert que ells havien preservat la sanitat i havien sabut adaptar-se, però eren dos i eren molt joves, un factor que també tenia la seva importància. Afegí:

—Per sort, tenim armes.

(15) I ara, en part perquè era l'hivern i en part perquè aviat se n'anirien, van començar a despreocupar-se de l'hort tot i les petites satisfaccions que els havia donat darrerament. També contribuïa a llur desinterès que les provisions augmentessin en lloc de disminuir; sempre que sortien d'expedició tornaven carregats i, per aquell temps van localitzar un magatzem ple d'estibes de sacs d'arròs i de sucre; també hi havia cafè en gra, i això va obligar-los a cercar un molinet que no fos elèctric.

Curiosament, el van trobar a la rebotiga d'un establiment de confeccions on havien entrat a renovar llurs peces de vestir. Allí l'Alba va tenir el primer caprici femení que es permetia des que s'havien quedat sols: va enamorar-se d'un bikini blanc, breu com un mocador, que, en emprovar-se'l, va resultar que li anava com fet a mida. Durant tot l'estiu només l'abandonaria unes hores de tant en tant, per rentar-lo.

(16) I va ser també llavors que, com que els llibres que s'anaven emportant a casa per un motiu o altre els prenien ja un espai que necessitaven, es decidiren a remolcar una altra roulotte al campament per tal de convertir-la en biblioteca. Havien descobert un indret de camping, prop d'Esplugues, on n'hi havia dotzenes, i es van quedar amb la més gran de totes, un vehicle de forma ovalada, per fora, que devia haver estat de gent també afeccionada a la lectura, puix que hi van trobar més de vint-i-cinc volums de poesia en una llengua que no entenien i un text manuscrit, aparentment inacabat; potser hi havia viscut un poeta, doncs.

Van buidar-la del tot, van fer prestatgeries amb taulons nous trets del moll, on n'hi havia muntanyes, van instal·lar-hi una taula ampla, dues cadires, un quinqué i una estufa i, durant tot aquell cap d'hivern, els serví de gabinet d'estudi.

(17) I quan els arbres ja estaven florits i començaven a fer-se sentir les primeres calors de la primavera, tot i que les nits encara fossin fresques, van iniciar els darrers preparatius que precedirien el viatge. Com que seria llarg, calculaven que d'uns quants mesos, van carregar a l'embarcació dos covenets de pomes arrugades, un pernil, una caixa de llaunes de conserves que semblaven en bon estat, un saquet d'arròs i un altre de mongetes i un formatge rodó, gairebé tan gros com les rodes dels carrets amb què havien fugit de Benaura, i molt dur.

Hi van afegir unes garrafes d'aigua i una farmaciola ben fornida, sense oblidar les armes i les municions. També van pensar en els ormeigs de pesca, en una provisió suficient de tabac, en els atuells de cuina indispensables i en els dos aparells cinematogràfics, per als quals ja tornaven a tenir pel·lícula. La barqueta, la van omplir de carburant. Durant aquella expedició, tan aventurada, volien ésser autosuficients.

(18) I quan ho van tenir tot a bord, en Dídac va dedicar encara tot un dia a revisar el motor a fons. A darreres hores de la tarda, per tal de provar com navegava amb la càrrega, hi van lligar la barqueta i, ell sol, va travessar el port de cap a cap. L'Alba, des del moll, el va veure evolucionar amb la línia de flotació prou alta perquè no tinguessin problemes en aquest aspecte, però el noi, en tornar, feia una cara molt llarga. Va dir:

—Som uns badocs. No hem pensat que potser necessitarem peces de recanvi!

Se les van procurar l'endemà, dels motors rebutjats, i, un cop carregades, van posar per darrera vegada el remolcador a prova. Aquest cop, amb tots dos a bord, van sortir del port i navegaren fins a prop de Gavà. L'embarcació, a la qual el llast semblava donar encara més estabilitat, demostrà que era capaç de dur-los on calgués.

(19) I al cap de tres dies, perquè l'endemà i l'endemà passat no va fer sol i volien sortir en un dia ben clar, van tapar la part de darrera del camió que els feia de rebost amb una tela gruixuda que s'havien procurat amb aquesta intenció, tancaren les portes i les finestres de les roulottes perquè no hi entressin insectes ni ocells i, amb el jeep, van tornar a Barcelona.

Van deixar el vehicle en un magatzem del moll i, sota un sol brillant i ja gairebé migdial, perquè s'havien entretingut més que no pensaven, van abandonar la protecció de l'escullera i en Dídac, que estava d'allò més excitat, posà rumb al nord-est. Un cop a dos quilòmetres de terra va mantenir una direcció paral·lela a la costa, al llarg de la qual s'anaren succeint de seguida tot de pobles i de ciutats que l'Alba, amb l'ajut d'un mapa, identificava en veu alta: Badalona, El Masnou, Premià i Vilassar de Mar, Cabrils, Mataró… Arreu on les cases eren una mica altes, un paisatge d'enderrocs, gairebé uniforme, contrastava amb les clapes de vegetació que avançaven cap a les carreteres i amb la bellesa de les platges totalment solitàries, com si mai no hi hagués hagut cap banyista, cap pescador, i aquell món no hagués estat habitat per criatures com ells.

Al port d'Arenys hi havia tot de iots i d'altres embarcacions menudes i en moltes platges es veien barques caigudes en la sorra, i en algun lloc, també, unes xarxes immenses que els pescadors desapareguts devien haver estès per tal de cosir-les. Encara feien més tristesa que les runes, potser perquè allò era una novetat.

(20) I, cap a l'altura de Tossa, no van saber resistir l'atracció d'una costa turmentada pel rocam en la qual s'arrengleraven tot de racons tancats a l'interior, abocats únicament a la mar que no gosava endinsar-s'hi i llepava els baixos amb les seves llengües blaves. Amb precaució, per no encallar, van atansar-se a cinquanta metres d'una caleta petita com un cop de puny, van ancorar i, amb la barca, prosseguiren fins a la platja, molt abans d'arribar a la qual l'Alba ja va llançar-se a l'aigua càlida i es confià a les onades que l'arrossegaven a la badia.

Com enlluernats per la meravella de l'indret, van rebolcar-se com dos cadells per la sorra que cremava, van tornar a l'aigua i s'adollaren de sol i d'escuma fins al vespre, quan van decidir quedar-s'hi a dormir.

(21) I aquella nit, entre dues mantes que havien anat a cercar al remolcador i que van estendre a l'indret més reculat de la caleta, contra les roques, en Dídac va atansar la boca a l'orella de la noia i mormolà:

—Alba, no et sembla que ja sóc un home?

Ella va obrir els ulls que havia aclucat, rebutjà la manta que la cobria i xiuxiuejà al seu torn:

—Sí, Dídac.

Va abraçar-lo al moment que ell s'incorporava i s'esmunyí sota seu, mirant-lo amb la cara il·luminada per la celístia; ell també la mirava, i va dir:

—T'estimo, Alba…

Ella li va engrapar una mà i la hi premé fort mentre els ulls se li enlloraven. I llavors s'alçà cap a ell amb un impuls amorós.

En acabar, van haver de córrer, perseguits per la marea que ja els mullava els peus.

(22) I l'endemà, la mar era més blava i el cel més resplendent, encara que tots dos convinguessin que potser havien fet una imprudència, car no convenia que ella es quedés embarassada quan tot just es trobaven a l'inici del viatge. Eren, però, massa feliços per preocupar-se'n gaire i, sense adonar-se'n ni proposar-s'ho, es trobaven contínuament l'un en braços de l'altre, enardint-se amb paraules que ningú no els havia ensenyat i que a la nit, o de dia i tot, en platges anònimes i abandonades, els duien a estimar-se entre la soledat de la mar i la soledat de la terra.

En jornades sense pressa, van anar pujant cap al golf de Lleó i per la Costa Blava enmig d'un silenci que només pertorbaven ells, amb llurs paraules, o el tuf-tuf monòton del motor de l'embarcació que solcava les aigües lliures amb la mateixa destresa que anys enrera guiava les naus port endins.

En algunes platges profundes encara hi havia esquelets on les marees no havien arribat, i ells fotografiaven aquelles presències i la dels edificis, al rerafons, caiguts sobre els passeigs i entre la verdor, si eren alts, o encara dempeus, poc perjudicats, si les construccions eren únicament de planta baixa.

Entre allò i l'indret d'on venien, no hi havia cap diferència.

(23) I ja eren a l'altura de Niça quan l'Alba, un matí, es va despertar amb el bikini tacat de sang i, alhora, se n'alegrà i en tingué pena, ja que en el fons no li hauria fet res de quedar prenyada i, en veure que no ho estava, va témer secretament que ella o en Dídac podien ésser estèrils. Però havia llegit ja molts llibres sobre temes sexuals i sabia que els primers contactes no donaven fruit tan sovint com creia, o li havien fet creure de més joveneta. També hi podia contribuir l'edat del noi.

En Dídac, al qual no va dir res dels seus petits temors, li somrigué.

(24) I, al cap de dos dies més d'una navegació tranquil·la, sempre acompanyats, de dia, per un sol progressivament més ardent que encenia la mar, eren ja més enllà de La Spezia, amb els seus grans jardins a fil d'aigua i les cases de Manarola aclofades, amb roca i tot, com un joc de cartes, quan van distingir una figura solitària en la platja. Era la primera persona viva que veien des de feia tant de temps, i se l'esperaven tan poc, que es van mirar més esporuguits que eufòrics.

Els prismàtics els asseguraren que no s'havien enganyat, que era verament un home, però aleshores, en enfocar-lo, ja només el van veure d'esquena; ell, bo i cridant, corria, com si s'escapés, cap a unes construccions arrapades als arbres. Hi va desaparèixer quan ja torçaven el rumb de l'embarcació per tal d'atansar-se a la costa, en la qual van desembarcar deu minuts després, armats, i l'Alba discretament coberta amb una camisa que es cordà sobre els pits.

(25) I, un cop a la platja, van esperar-se encara una estona, indecisos i amb el convenciment que l'home tornaria, però el temps passava i ell no es deixava veure de nou. Potser els tenia por.

A la fi, doncs, van avançar cap on s'havia fet fonedís, i ja eren prop d'una mena de barraca quan una veu cridà unes paraules que ells no van entendre des de darrera d'un parapet de pedres. Però el sentit del que deia era clar, puix que allí hi havia tres homes que els apuntaven amb armes de foc.

Com que no tenien on refugiar-se i abans de poder servir-se dels màusers ja els haurien matat, els van deixar caure a llurs peus i restaren immòbils on eren, l'Alba amb la petita esfera mortífera dissimulada al palmell de l'altra mà. El cor li galopava desbridat i tot d'una va saber que s'havien posat en una trampa.

(26) I els desconeguts, dos homes com de trenta anys molt barbuts, i un altre de més jove que tenia una expressió com idiotitzada, tots tres sense un fil de roba, van sortir del refugi del parapet i se'ls van atansar una mica sense preocupar-se d'amagar l'engrescament que els provocava la presència d'una noia com l'Alba, ben a l'inrevés.

Els altres dos, gairebé amb violència, van bescanviar unes paraules tot mirant-se en Dídac. Era clar que tenien la intenció de matar-lo abans de llançar-se sobre la noia, i ella no s'hi pensà gens: alçà ràpidament el braç i el ventall de raigs que sorgí sobtadament de la seva mà va calcinar-los abans que tinguessin temps d'adonar-se que morien.

Van recuperar els màusers i, sense entretenir-se, van tornar a la barca i al remolcador.

(27) I l'Alba va passar-se potser cinc o sis hores quieta, sense dir res ni quan en Dídac li parlava. Després, sense avisar, va tirar-se a l'aigua i nedà una llarga estona mentre el noi, que havia escurçat immediatament la marxa, la seguia a pocs metres de distància. En enfilar-se de nou a l'embarcació, va dir:

—Tornarem a casa, Dídac. No vull haver de matar ningú més.

El noi argüí:

—Potser no caldrà, una altra vegada. N'hi pot haver que ja tinguin dona.

Ella se'l mirà, sarcàstica per primer cop.

—I hi pot haver dones que no tinguin homes, també. Llavors els faré nosa jo.

En Dídac callà.

(28) I aquella nit, tot i que era tan poc probable que per allí hi visqués algú altre, van dormir per torns i per torns van fer vigilància, sense desembarcar. El remolcador es gronxava potser a un quilòmetre de la costa, amb el motor apagat sota el cel fosc i davant d'una terra encara més obscura que, en fer-se de dia, va ofrenar-los novament la seva desolació.

L'Alba, que en aquella hora estava de guàrdia, contemplà els rocams i les platges que emergien de la nit, i va sentir-se tan terriblement dissortada que el cor li feia mal. Envoltada d'aigua i amb el noi que, embolcallat amb una manta, dormia als seus peus, li semblava haver passat per un altre anorreament del qual potser ni ell no podria salvar-la.

Però després, quan en Dídac es despertà amb aquella expressió tendra i com il·luminada que tenia des de la nit que van estimar-se per primer cop, la tristesa que la colpia es féu més dolça, suportable; fet i fet, havia matat per salvar el seu mascle.

(29) I aquest pensament la va deixar prou vulnerable perquè, al cap d'una estona, a en Dídac ja li fos fàcil de persuadir-la que, havent arribat tan lluny, farien mal fet de no prosseguir. Va dir-li:

—I si veiem algú, o senyals que hi ha algú, no cal que ens hi atansem. Fem-ho només pel viatge, Alba. No t'agrada viure al mar, navegar?…

Però també l'atreia la terra ferma a desgrat dels perills que potser els hi esperaven, si bé no s'atreví a parlar-ne fins que ja eren prop de Nàpols, al cap d'una setmana, i ella, amb una mica de sorpresa per part del noi, s'hi avingué, potser perquè la seva mare, un any, va regalar-li un àlbum geogràfic on hi havia unes quantes fotografies de la ciutat, entre elles, recordava, la d'un castell que li va agradar molt.

(30) I el castell, que era el de l'Orvo, encara existia, però ja no era ben bé com el de la foto, car s'havia esfondrat una torre, els enderrocs de la qual colgaven parcialment tot de barquetes que devien haver estat amarrades prop de les muralles, on es veien unes quantes esquerdes que perjudicaven la seva solidesa. Temeràriament, però, van enfilar-se a les runes per contemplar de més amunt el Vesubi i les illes veïnes.

Després, recorrent la ciutat a l'atzar, van trobar-se amb un museu del qual vessaven peces de bronze, mosaics i, sobretot, una gran trinxada de mobles antics. Van endur-se'n una estatueta femenina que potser era una Venus. Prop d'allí, del pany de paret d'una casa penjava el rètol que havia tingut el carreró: Michelangelo.

L'Alba va pensar malenconiosament en totes aquelles riqueses i en tantes altres que es perdrien sense remei. Després de l'home, desapareixeria el seu patrimoni.

(31) I, de sortida del golf, van desviar-se cap a Ischia, on només volien fer nit i van quedar-se quatre dies explorant les cales, les menudes illes satèl·lits, els turons coberts de vinya, les clapes de tarongers i els petits boscos de pins entre els quals van acabar d'oblidar la dissortada aventura de La Spezia. L'aigua de les badies era rabiosament blava i tan transparent que els peixos semblava que nedessin darrera un cristall puríssim. Se'ls veia tan lliures i confiats que ni van gosar llançar-los l'ham, si bé van destorbar-los més de quatre cops amb llurs immersions i els crits amb què es perseguien, s'abraçaven, com embriagats per aquell prodigi de colors intensos, per l'harmonia establerta entre el cel, la mar i la terra.

(32) I, encara embriagats, van continuar davallant per la bota fins a l'estret de Messina, on van aturar-se en una platja entre Gioia Tauro i Palmi, sense saber què fer: si prosseguir cap al mar Jònic o posar rumb a la costa de Sicília. Ella pensava en Venècia, els canals de la qual, que sovint havia vist al cinema, l'atreien, però el mapa indicava que queia molt amunt, a l'arc de l'Adriàtic. Si s'allunyaven tant, potser els sorprendria la tardor, qui sap si l'hivern i tot…

A la fi van travessar l'estret i van navegar fins a Taormina, des d'on es veia el cim de l'Etna, encara nevat. Els vells monuments gairebé no havien rebut i les runes del teatre grec devien ser les que ja hi havia abans de l'atac dels platets voladors. Es van instal·lar al vessant, entre uns xiprers, i no se'n van moure durant una setmana.

També aquí la blavor del cel i de la mar era implacable, i la beutat de la terra exultava un cop més amb una mena de deliri que s'apoderava de l'esperit. El paisatge, l'estació, la soledat, l'esclat luxuriós de les aigües, tot invitava a un desbocament pagà dels sentits que per força havien d'obeir. No tenien pas cap desig de negar-s'hi.

(33) I en deixar Taormina l'estació ja estava prou avançada perquè la prudència els aconsellés de desfer camí cap a Barcelona. En dues jornades tranquil·les i ben calculades van anar costejant per no separar-se de la terra ferma fins a Capri, on van endinsar-se per racons, cales i grutes i van descobrir un immens arc natural, de roca, com no n'havien vist mai cap.

Més tard van desembarcar en una platgeta menuda, sota el camí d'Anacapri, on hi havia tot d'estrelles de mar i, com a tot arreu, una gran quantitat d'ocells, les úniques criatures sorolloses, amb ells dos, en un paisatge que reposava com suspès en el temps.

Tanta bellesa gairebé afeixugava el cor i l'Alba, amb un accent estrany, digué:

—I pensar que, si no hi arriba a haver aquest cataclisme, no ho hauríem vist mai!

En Dídac opinà:

—Potser sí, de més grans.

Però ella pensà que, de més gran, en Dídac hauria estat un pobre assalariat, potser un mecànic, i ella… què hauria estat, ella?

L'angoixava la certesa monstruosa que eren feliços sobre una muntanya de cadàvers.

(34) I més endavant, quan eren ja prop de Tarquínia, la primera tempestat que els sorprenia els obligà a refugiar-se quaranta-vuit hores en una cala en la qual van estar a punt de quedar-se sense embarcació quan les onades, que combatien amb el motor, van embarrancar-la. Novicis com eren en els incidents de navegació, se'ls acudí de clavar estaques en la sorra per tal de subjectar-la, i van tenir la sort que resistís, però després, en amainar el temporal, va quedar tan alta que no podien tornar-la a l'aigua. Fins l'endemà no van veure que la marea ho feia per ells.

Van haver de descarregar-la i posar llurs possessions a assecar, car tot estava xop. Però mai no van arribar a espantar-se; en el curs del viatge havien vist tantes embarcacions que, ni que fos a rems i per petites etapes, sabien que, d'una manera o altra, farien cap a casa.

(35) I, com que hi eren a tocar, l'Alba va creure que valia la pena de visitar la necròpolis etrusca, a una vintena de quilòmetres si l'escala del mapa era exacta, però no van passar del museu, on se'ls feu de nit, mentre, embadalits, recorrien l'indret, on també hi havia tombes reconstruïdes i tot de sarcòfags i de vasos gravats que la destrucció respectà; de fet, el museu es conservava sense cap altre dany que unes quantes clivelles tan superficials que no arribaven a separar les parets.

Van dormir en una mena de ninxo i l'endemà se'n van tornar al mar; els feia un mica de quimera deixar tantes hores el remolcador abandonat. L'Alba, com havia fet a Nàpols, no va saber resistir la temptació d'endur-se'n un botí modest, aquest cop dues llosetes en les quals els etruscs havien gravat centaures i d'altres animals fabulosos.

(36) I a l'altura de Piombino, el dia següent, van deixar la costa per atansar-se a l'illa d'Elba, que l'Alba encara associava a les seves lliçons d'història, a col·legi, però el record d'un emperador allí confinat s'esborrà en veure, un cop a terra, que aquí es repetia una mica el prodigi d'Ischia o de Taormina. Van visitar un poblet de pescadors, on les casetes es conservaven, però van passar de pressa perquè el lloc era ple d'esquelets. Només n'hi havia dos, en canvi, en una menuda església pintoresca i d'aspecte molt vell.

L'endemà al matí, quan se n'anaven després d'haver passat la nit en un bosquet, arran d'aigua, de Porto Azzurro, l'Alba, que filmava, es va quedar sense pel·lícula.

(37) I, quan ja havien passat de nou La Spezia i s'atansaven a Gènova, van adonar-se que els queviures no els arribarien, ja que, durant el temporal, les onades els havien arrabassat tot de coses de menjar.

Van atracar, doncs, en un port encara ple d'embarcacions intocades i es van endinsar per un amuntegament de runes com esclafades pel sol sense trobar, enlloc, un forat pel qual ficar-se en una botiga; era com si no n'hi hagués hagut. Però allò que els negaven els establiments els ho proporcionà un palau de la via Garibaldi, un edifici imposant del qual només havia caigut la façana i una part de la teulada que hi reposava.

A la banda de darrera, que corresponia a una cuina immensa, els va caldre enretirar dos cadàvers que privaven l'entrada en una habitació-rebost dividida en dues peces desiguals. La més petita contenia una bona quantitat de pots de conserves de fruita i melmelades de fabricació casolana, i, a l'altra, les lleixes eren generosament plenes de terrines de foie-gras, de gerres de llard com les que l'Alba havia vist a casa seva, de formatges, de paquets de pasta, de pastilles de mantega, d'embotits embolicats amb paper de plata… No tot era aprofitable, però.

Amb els llençols d'un llit van improvisar una mena d'alforges en les quals enquibiren les menges en bon estat, i l'endemà encara van fer-hi un altre viatge per endur-se'n les conserves.

(38) I al palau, que van escorcollar de dalt a baix, sense deixar calaix per veure ni armari per consultar, hi havia una biblioteca amb uns quants milers de llibres, alguns d'ells molt vells, en pergamí i il·luminats com feien abans els frares, i d'altres, ja del temps de la impremta, amb làmines estranyes i enquimeradores, de bruixots, dimonis, dones escabellades i personatges contrafets que participaven en cerimònies infernals. Es veien tan antics i aquells gravats eren tan suggestius, que a l'Alba li recava de deixar-los.

Va prendre el determini d'emplenar-ne dos cistells rectangulars, de vímet, que devien haver servit per posar-hi roba, i en buidar les prestatgeries es va trobar, darrera, amb una altra biblioteca que, en fullejar els primers volums, la deixà sense respiració. Eren prop d'un centenar d'obres eròtiques, meravellosament relligades, impreses en papers de qualitat i, totes, amb il·lustracions increïbles en les quals els dibuixants s'havien deixat arrossegar, segons el tarannà, per la fantasia més desbridada o per un afany de realisme que no retrocedia davant de cap detall.

Immediatament va comprendre que, en aquell gènere, eren obres valuoses i, amb l'ajut d'un Dídac més bocabadat que ella, en va omplir dos cistells més. En acabar, i quan començaven el trasllat, en quatre viatges, reia en pensar que estava salvant per al futur els llibres prohibits del passat.

(39) I, en sortir del palau amb el darrer carregament, van trobar-se de sobte amb una dona vestida amb una mena de camisa de dormir, llarga, bruta i tan esparracada que fins ensenyava la sina, dos pits buits i caiguts que feien repugnància. Anava sola i no se la veia armada, però ells van deixar caure de seguida el cistell que duien entre tots dos i engraparen els màusers que els penjaven de l'espatlla.

La dona, com si no remarqués aquell gest amenaçador, digué una paraula, bambina, els va somriure amb una expressió entre amical i extraviada, com si ignorés que somreia, allargà una mà sarmentosa cap a l'Alba i llavors, sense arribar a tocar-la, l'expressió li canvià, va fer mitja volta i arrencà a córrer sense dir res més.

Van seguir-la, una mica separats i amb les armes sempre a punt per si sortia algú més, però ella va saltar cap a darrera una muntanya de pedres i, en arribar-hi, ja havia desaparegut. Després la van sentir cantar.

Era en una mena de cova que feien els enderrocs, on només hi havia un jaç de robes desordenades i un bressol que ella gronxava tot cantussejant. Dins del llitet es distingien uns quants ossos; eren tan petits que devien haver pertangut a una criatura d'un parell d'anys a tot estirar.

L'Alba i en Dídac van girar cua sense destorbar-la; era prou clar que la dona s'havia tornat folla.

(40) I es pensaven que no la tornarien a veure, però llavors s'esdevingué que, en sortir del port, el motor del Benaura els va fallar unes quantes vegades, com si estossegués per desfer-se d'un embús, i a la fi callà del tot.

Van revisar-lo allí mateix, de moment sense poder esbrinar què s'havia espatllat, i quan al cap de dues hores continuaven trobant-se en la mateixa situació, encara empitjorada perquè ja només els quedaven un parell d'hores o no gaire més de llum, van resoldre's a tornar a terra, on feren nit.

L'endemà, a mig matí, en Dídac ja havia solucionat el problema, al capdavall ben senzill, atès que es tractava simplement d'una peça gastada a la qual fallava el joc, i n'hi va haver prou amb substituir-la per una altra de les que duien de recanvi perquè tot funcionés altre cop normalment.

Havent dinat, ja estaven a punt de reprendre el viatge quan l'Alba s'adonà de la presència de la dona, potser a cinquanta metres, i ho féu remarcar a en Dídac, el qual va girar-se i, insegur, digué:

—Et sembla que deu voler alguna cosa? ¿Potser que ens l'emportem amb nosaltres?

—No ho sé…

Li van fer senyals que s'atansés, però ella continuava sense moure's, mirant-los, fins que l'Alba va dir:

—Anem-hi…

(41) I la dona, en veure que avançaven cap a ella, va retrocedir i es posà a caminar entre les runes, però avui a poc a poc, com si volgués, precisament, que la seguissin. De tant en tant es girava, per assegurar-se que continuaven al seu darrera.

Va menar-los a la mateixa cova on van veure-la el dia abans i, quan ells hi arribaren, ja gronxava els ossets. Al cap d'un moment s'interrompé, va anar fins a l'Alba, va agafar-la de la mà i la mig arrossegà fins a prop del bressol. Llavors, amb un gest dolç, va engrapar-li un pit. La noia retrocedí, brusca, mentre en Dídac preguntava:

—Què vol?

La dona repetí el gest, però ara ja no va poder tocar-la, perquè l'Alba s'havia girat i caminava cap a la sortida de la cova amb una expressió que en Dídac no li havia vist mai. Va seguir-la a fora i insistí:

—Què volia?

—No ho has entès? Que donés el pit als ossets!

En Dídac, esbalaït, va mirar-la, tornà a mirar cap a dins. La dona, dreta al costat del bressol, el gronxava.

(42) I, al cap d'una hora, ja tornaven a ésser al mar, amb un Dídac pensarós al timó. Li venia molt costa amunt de creure que algú pogués enfollir fins a l'extrem de voler donar de mamar a una criatura morta més de tres anys enrera.

—N'estàs segura, Alba?

—Per què m'havia d'agafar el pit, si no? Per ganes de tocar-me?

—No, és clar… Digues que així, de normals, només devem quedar nosaltres.

La noia, que tenia un humor trencadís, contestà:

—No, ni nosaltres. A tu, ¿et sembla normal que, als dotze anys, dormis amb una dona? ¿I que jo vulgui dormir amb tu?

En Dídac assegurà sense cap vacil·lació:

—Sí; del tot! No és l'edat el que compta, Alba.

I la noia va haver de donar-li la raó; al capdavall, era la mateixa reflexió que s'havia fet ella.

(43) I, ja en costes franceses, van haver de passar sis dies a Toulon per culpa d'un altre temporal. Aquesta vegada, però, havien sabut captar els senyals precursors de la tempesta, molt elaborats, i, quan els elements es desencadenaren, amb un desplegament delirant de llamps i llampecs, ells ja s'havien refugiat a port.

Van aixoplugar-se en un edifici que devia haver estat unes dependències oficials, però no van escollir gaire bé, puix que de banda de vespre es va desprendre un cap de sostre, bufat per l'aigua, i un guixot ferí l'Alba a la templa.

En Dídac, sota una pluja densa i enfurida, va córrer al remolcador i en tornà amb la farmaciola. Van traslladar-se a una altra habitació del mateix edifici i, un cop li va haver desinfectat la plaga, que era extensa però superficial, la hi protegí amb una gasa i esparadrap. Tot seguit, amb trossos de mobles, van encendre un foc sobre els rajols, perquè el noi anava xop i, despullats, feia fred.

Ja no van deixar que s'apagués fins que la tempesta s 'allunyà.

(44) I va ser mentre esperaven que tots dos van convenir que el viatge, tan desil·lusionador en certs aspectes, no havia estat pas inútil del tot. Ara sabien que no podien comptar amb ningú. Si bé quedava demostrat que no eren els únics habitants de la terra, res del que havien vist no invitava a associar-se amb els supervivents de la catàstrofe. L'Alba va dir:

—De manera que haurem de procedir com si no hi hagués ningú més. Continuarem fent el que fèiem.

—Però això no ens ha de privar de tornar a sortir, l'estiu vinent. Trobo que és bonic, anar d'una banda a l'altra…

Ella assentí, una mica reticent, com distreta, però el noi no en féu cabal, perquè ja sabia que l'Alba no era tan nòmada com ell.

(45) I com que el temps no es prestava a sortir i a explorar la ciutat, es van passar pràcticament tots sis dies en aquell casalot oficial, ple de taules i d'arxius que el foc anava reduint a cendra. El van visitar d'un extrem a l'altre, això sí, però era un lloc sense sorpreses, i se'n van cansar abans que el temporal amainés.

Ho va fer gairebé de sobte, una tarda, quan l'aiguat cessà i per les finestres sense cristalls entrà una claror daurada que llepà la foguera i, a ells, els féu córrer a fora, on l'aire era terriblement humit i, en l'horitzó, un sol, ara alliberat dels núvols, se n'anava cap a la posta. Un arc de Sant Martí, immens, travessava el firmament com un pont entre dos mons. Entre les runes brillava una multitud de fragments de vidre i a baix, al moll, el remolcador era una barqueta insignificant que regalimava aigua.

Era massa tard per anar-se'n i, aquella nit, encara van dormir prop de la protecció del foc.

(46) I, cap a la matinada, en Dídac va saber que la reticència de l'Alba, dies enrera, no tenia res a veure amb la seva falta d'esperit nòmada. Tots dos s'havien despertat, com els passava sovint a aquelles hores, quan la foguera, consumida, ja no desprenia calor, i el noi s'alçà a animar-la.

En tornar al costat de l'Alba, va acariciar-la i, quan ella l'abraçà, va esmunyir-se al seu damunt. Va ser llavors que la noia xiuxiuejà:

—Vols saber una cosa?

—Sí.

—Em sembla que estic prenyada.

Ell gairebé se separà, impressionat.

—Des de quan?

—Tu no te n'has adonat, però ja fa més de dues setmanes que hauria hagut de tenir la regla…

I va besar-lo amb els llavis gruixuts d'excitació, abans de repetir:

—M'has prenyat, Dídac…

(47) I l'endemà, ja a la mar, el noi no parava de mirar-li el ventre tot i que ella, rient, li havia dit:

—No es pot veure, encara, tan aviat.

Però a ell el fascinava que allí, en aquella entranya, germinés una criatura que seria seva, que ell havia engendrat. Era molt diferent que parlar-ne com d'una cosa futura, com havien fet durant tant de temps. El fill creixia ja, ocult en el ventre encara llis, i això ho canviava tot. Se la mirava, doncs, amb ànsia i meravellament, gairebé estranyat que ella digués:

—Sí, sóc la mateixa, Dídac!

—Oh, no!

—Per què?

—No ho sé… És que, ara que és de debò, no m'ho puc imaginar que t'hagi fet un fill.

Ella tornava a riure:

—Doncs me l'has fet. I me'n faràs més, molts més, Dídac!

(48) I estaven tan terriblement contents, immersos en ells mateixos que quasi ni s'adonaven per on passaven. Vulguis o no, la conversa sempre tornava a aquell fill, i de vegades s'hi referien amb gravetat com quan el noi digué:

—Ara t'hauràs de cuidar molt; no et deixaré fer cap feina pesada.

I d'altres cops llur alegria es traduïa en comentaris que després eren motiu de rialles, encara que continguessin un fons de veritat, com quan l'Alba exclamà:

—Hem de poblar la terra! ¿T'adones si en tenim, de feina, encara?

—És clar; si tot just comencem!

—Sort que ens agrada, oi?

Ell l'abraçava.

—És el que m'agrada més, Alba!

(49) I, com que no tot havien d'ésser alegries ni consideracions assenyades, també hi va haver alguna discussió per motius ridículs, com quan un matí l'Alba es trobà que el noi li prohibia de nedar per por de perjudicar la criatura. Va dir-li:

—Banya't una mica a la platja, si vols.

Ella se'n burlà:

—Una mica? Els peus, potser?

En Dídac es va enfadar que s'ho prengués tant a la lleugera i li recordà que al capdavall era el pare i, per tant, tenia una responsabilitat. Ara va ser l'Alba qui es molestà:

—Naturalment, jo sóc una irresponsable, oi?

Es va llançar a l'aigua sense esperar la seva resposta i, en tornar, al cap de vint minuts, quan ell li féu més retrets, va queixar-se:

—Al poble deien que els fills uneixen, però es veu que a nosaltres ens passa a l'inrevés, noi.

Però després s'entendrí en recordar allò que havia dit ell, de la responsabilitat que tenia, i ella mateixa va voler fer les paus.

(50) I ara el temps canviava ja decididament, o així ho semblava; el sol no escalfava tant, els dies eren força més curts i, llevat de les hores migdials, havien d'anar vestits. Sovint amenaçava pluja i hi havia tot de castells de núvols que se succeïen en ramat d'horitzó a horitzó i els enganyaven. Més d'un cop van córrer a terra quan el cel s'ennegria massa i cada dia, per precaució, amarraven abans de la posta en algun indret arrecerat.

El viatge, doncs, ara era més lent que no s'havien proposat, però tampoc no els amoïnava. S'havien afeccionar de debò a la mar i més els recava que entressin a la tardor, quan, un cop a Barcelona, ja no podrien baixar a la platja.

(51) I una d'aquelles nits van tenir un espant en sentir bordar, a no gaire distància, amb una insistència ferotge i de mal auguri. Tots dos, que dormien, es van redreçar amb la mà automàticament allargada cap a les armes que sempre deixaven a prop. En Dídac xiuxiuejà:

—Oi que sembla un gos?

Des d'aquell dia no n'havien vist mai cap que no fos mort i, potser per això, s'inclinaven a creure que la raça estava extingida. Ara, aquells glapits ho desmentien, si verament eren de ca.

La nit era massa negra perquè la vista distingís res més enllà del replanet de terra que els separava, com havien vist al capvespre, d'una carretera, i en la fosca no s'atrevien a abandonar llur refugi provisional. Van limitar-se a esperar, doncs, a l'aguait, però l'animal no semblava tampoc decidit a atansar-se'ls, si era que els havia olorat.

Va continuar lladrant, entre silencis breus, fins poc abans de llostrejar, quan callà definitivament i devia anar-se'n, puix que la petita batuda a què es van lliurar en sortir el sol no donà cap resultat.

Tampoc no es va deixar sentir, ni veure, més tard, quan ja navegaven arranats a la costa i amb els ulls atents a qualsevol forma que es bellugués. No podien creure, però, que allò fos un engany dels sentits; els lladrucs els havien sentit tots dos i duraren massa estona per haver-los imaginat. En Dídac va dir, i de segur que tenia raó:

—Deu haver quedat una mica de tot, ben mirat; animals escampats, com els homes, encara que siguin pocs…

(52) I ja no van detectar cap més presència viva en tot el que restava de viatge. Ara ja eren més ençà de Sète i baixaven cap a on hi havia hagut la frontera. Ara ja no se'n dreçava cap enlloc i, en pensar-hi, a l'Alba se li acudí una idea marginal que la féu riure:

—Saps, Dídac, que som uns indocumentats?

Ell ni la va entendre, potser perquè de document no n'havia tingut mai cap; encara era massa jovenet quan hi havia autoritats que en feien.

(53) I no va ser fins al vespre, quan ja es disposaven a acampar, que a l'Alba encara se li va acudir una altra cosa també relacionada amb allò que havia dit:

—El nostre fill no figurarà en cap registre… Què et sembla si en comencem un, quan neixi?

Però ell tampoc no sabia què era un registre i li ho va haver d'explicar. La noia afegí:

—I li posarem el nom que ens agradi, sense que ningú hi tingui res a dir.

Perquè a la terra on havien nascut nomes s'acceptaven noms de sants, i ningú no era lliure d'inventar-se'n cap.

—Has pensat en algun?

Però no, en Dídac encara no hi havia pensat.

(54) I la idea el devia anar treballant, car el dia següent, cap a migdia, quan navegaven mandrosament sota un sol que tornava a cremar, com si el temps hagués retrocedit i fossin de nou al bell mig de l'estiu, digué:

—¿Podem posar-li el mateix nom tant si és nen com si és nena?

—Suposo que sí.

—A tu, què et sembla que serà?

—Com vols que ho sàpiga, Dídac? Potser seran nen nena!

Ell la mirà, i després va somriure.

—Ah, doncs estaria bé, tu!

Però ella no ho creia, perquè a la seva família no n'hi havia hagut mai, de bessons. Preguntà:

—Quin nom has pensat?

—Mar.

L'Alba trobà que era encertat; a més de bonic, en la seva llengua era alhora masculí i femení.

(55) I dues jornades més van dur-los altre cop a Tossa, una fita en llur vida, ja que, com recordà ella, quatre mesos enrera hi havien desembarcat com uns infants i, en embarcar de nou, eren home i dona. Van aturar-s'hi al moment que el sol estava més alt, i també aquesta vegada l'Alba va voler fer la seva entrada a la platja nedant. El temps continuava essent bo i l'aigua, en aquella hora, era tèbia.

En Dídac amarrà la barca i va reunir-se-li per nedar amb ella o deixar-se flotar, ara sense protestar que la noia es lliurés a aquell exercici; des de l'enrabiada de temps enrera havia reflexionat que ningú no podia saber més bé que l'Alba què li convenia i què no li convenia: era ella qui duia el fill.

A la platja, va treure-li el bikini i li tocà el ventre amb el gest delicat amb què ho feia sempre; li preguntà:

—No el sents, encara?

La noia li va somriure, denegant, i ell se separà una mica, mirant-la, ajaçada en la sorra i amb la pell plena de gotes d'aigua que s'anaven escorrent cap als flancs immòbils o li solcaven la rodonesa dels pits. Després va dir-li:

—Avui és com un aniversari, oi?

Ella afirmà, silenciosa i amb un somrís que canviava. En Dídac va inclinar-se al seu damunt, agenollat, i besà els llavis que s'entreobrien i semblava que es fessin més gruixuts, com sempre que l'esperava.

Però va tardar encara molta estona a estimar-la.