Identitats

L’anunci semblava fet a posta per a mi; em venia com l’anell al dit. Perquè mira que n’estava tip de passar-me els dies encauat en aquell guardapaquets sense altra ajuda que la del meu nebot Norbert, al qual en confiava la responsabilitat durant un parell d’hores diàries! Sinó que era massa bonic perquè anés de debò. O potser era que jo no l’interpretava correctament. Què volia dir, al capdavall? Més concís, més lacònic, ja no ho podia ésser. No hi havia ni una paraula sobrera.

Deia simplement: «Em canvio per un altre. Edat: 28 anys». I, a continuació, un número telefònic.

Després d’haver-lo rellegit cinc o sis vegades, amb aquella mena d’obstinació malaltissa de qui vol descobrir una explicació entre ratlles, vaig despenjar l’aparell. Valia la pena.

Estava tan emocionat que, pel que sembla, em vaig equivocar de número. Una veu asmàtica, femenina per més detalls, m’assabentà que allí no havien posat cap anunci i fins va preguntar-me quina era la gràcia de la broma. Vaig penjar i vaig repetir la crida, ara niés atent a discar bé.

Aquest cop, la campana de l’altre costat va ressonar llargament, tan llargament, de fet, que ja estava a punt de renunciar quan, a la fi, una veu d’home s’interessà pel que volia.

—He llegit un anunci al diari —vaig dir-li—. L’heu posat vós?

—Quin anunci? —em va preguntar el desconegut, prudent.

L’hi vaig llegir.

—Sí, és aquí. Us interessa?

—Força. És a dir —vaig afegir—, si la meva interpretació del text és correcta.

—Em sembla que no n’hi pot haver pas dues —em replicà ell.

—Potser no…

—De tota manera —va prosseguir—, no és un afer del qual es pugui discutir en detall per telèfon. Valdria més que tinguéssim una entrevista.

Vaig convenir que tenia raó.

—Si em doneu el vostre nom i l’adreça…

—Res d’això —m’objectà immediatament—. Qui m’assegura que no sou un curiós? Més valdrà que us visiti jo.

Vaig donar-li l’adreça de l’oficina guardapaquets i li vaig assegurar que, desgraciadament, m’hi trobaria cada matí i cada tarda.

—Us va bé entre cinc i sis? —em va proposar malgrat tot.

—Perfectament.

Vam quedar que passaria aquell mateix dia.

La meva impaciència allargà excessivament el matí, però la tarda encara va ésser pitjor. Ni em va distreure l’arribada d’una senyora que havia perdut el resguard d’una maleta. Jo la recordava molt bé, perquè era una d’aquestes senyores que no interessa gens ni mica d’oblidar. Amb tot i això, vaig indicar-li que si m’identificava la maleta i em podia descriure el seu contingut, probablement arribaríem a un acord.

Es va mostrar una mica reticent, però a la fi no li va quedar més remei que cedir. I quan va començar a enumerar els objectes que duia a l’equipatge, em vaig fer perfectament càrrec de les seves reserves. Vam examinar plegats tot aquell bé de Déu de peces íntimes, però ni la satisfacció de palpar uns materials tan fins, tan reveladors, no va fer minvar la meva impaciència. Ella s’havia ruboritzat, encara que tampoc no n’hi havia per tant, però va riure quan vaig dir-li que, abans de donar-me per satisfet, em calia comprovar si tot allò era de la seva talla. S’enriolà, sí, però no estava gaire segura de si parlava seriosament o en broma. A despit del seu físic agressiu, es veu que era una mica bleda.

Un altre dia, atesa aquesta circumstància, potser hauria intentat de dur la facècia fins als darrers límits, però avui no tenia prou humor i vaig acabar per lliurar-li la seva propietat. Era una ocasió perduda, ben cert, però tampoc no em recava excessivament. En una professió com la meva, sempre se te’n presenten més que no vols. Si més no, jo sempre tenia l’encert d’anar a caure sobre tou.

Cap a les cinc hi va haver mitja hora de feina dura. Semblava que la gent s’ho haguessin dit, però tampoc no tenia res d’estrany; a tres quarts de sis sortia un tren i cada dia passava si fa no fa el mateix. Mai no he entès perquè tants viatgers s’estimen més l’oficina guardapaquets que la consigna de l’estació, però és un fet. Pugeu-hi de peus.

Encara despatxava els tocatardans quan es va presentar el meu home. De moment no el vaig remarcar, però després, quan començà a entrar gent al seu darrera i ell es refugià a un racó sense badar boca, vaig comprendre que no podia ésser ningú més.

Sense parar de treure paquets i maletes, em vaig posar a observar-lo de cua d’ull. Tenia un aspecte agradable i francament jovençà i anava ben vestit. Va encendre una cigarreta i se l’anà fumant repenjat contra la paret lateral de la llodriguera. No se’l veia impacient ni mostrava cap mena d’interès pel moviment del negoci. Això em va semblar una nota desfavorable. Massa distret, potser massa distant. És clar que era prematur treure conclusions…

A dos quarts i mig de sis, el localet es va quedar buit. Aleshores, sense pressa, va separar-se de la paret i s’atansà al taulell.

—Avui hem parlat per telèfon —em va dir a tall de presentació.

—Exacte —vaig assentir sense manifestar cap estranyesa.

Ell llambregà al seu entorn.

—Potser no he estat gaire encertat, en dir-vos que vindria aquí. Veig que teniu molta feina…

—Ara hi haurà mitja hora de calma —el vaig tranquil·litzar—. Podrem parlar.

El vaig invitar a passar darrera el taulell, cap al racó on hi havia un parell de cadires i un pupitre escolar entre dues parets. L’indret no era tancat, però resultava relativament discret.

—Aquí estarem bé —vaig dir-li—. Seieu.

Ho vam fer tots dos. Ell em preguntà:

—Sou vós, l’interessat?

—Jo mateix.

—Teniu bon aspecte —va comentar.

Vaig retornar-li el compliment.

—Però voleu dir que això té alguna importància? —vaig interessar-me tot seguit.

—Capital —replicà lacònicament ell.

I tot seguit es va posar a explicar-me de què es tractava.

—La cosa és seriosa, fins i tot greu, i caldria que, en principi, ens entenguéssim des de les primeres paraules… Si no és així, ho deixarem córrer.

Vaig assentir.

—Per més seguretat, doncs, us aclariré el meu anunci en quatre mots i, quan m’hàgiu escoltat, vós ja em direu si val la pena de seguir endavant.

—D’acord —vaig convenir.

—Es tracta, com possiblement ja heu comprès, d’un intercanvi complet de personalitats. I, en dir això em refereixo més i tot a les qualitats morals, espirituals, intel·lectuals, com us agradi de dir-ne, que no pas a l’aspecte físic. M’enteneu, oi?

—Perfectament.

—Bé. Si vós esteu satisfet amb la vostra persona i amb la vostra manera de viure, això no us pot interessar, perquè després… diguem després de l’experiment… ja no sereu vós mateix, sinó un altre. La pregunta, doncs, és aquesta: esteu disposat a renunciar a la vostra personalitat per la meva? En principi, és clar.

Francament, jo no havia enfocat la cosa des d’un punt de vista tan rigorós, tan absolut, però ara, en pensar-hi durant el minut de silenci que em vaig concedir abans de contestar, aquesta mena de canvi no tan sols no em semblà desplaent, sinó que vaig trobar-lo força desitjable. Al capdavall, què havia volgut, jo? M’hauria acontentat amb un canvi de situació, sí, i en aquest sentit havia interpretat el seu anunci. Però atès que jo mateix m’havia creat aquesta situació; atès, sobretot, que em sentia capaç de dur-la a terme, fos quin fos aquest terme, i alhora això em disgustava, ara descobria que potser sí que l’única manera d’evadir-me de tot allò que em pesava seria canviar de pell. Però no entenia com era possible de realitzar-ho.

—I en el suposat que accepti… —vaig començar.

Ell va fer un gest amb la mà. M’havia comprès.

—Aquest és assumpte meu. Abans de parlar-ne, em cal el vostre assentiment.

—Home! —vaig protestar—. No crec que això es pugui decidir a la lleugera.

—No —em va concedir ell—. Ni vós ni jo no ho podem decidir a la lleugera. De moment, es tracta d’això: us plau o us desplau, la vostra vida? I més encara: esteu satisfet amb la vostra manera de ser?

—Gens ni mica. N’estic cansat.

—Us interessa, doncs, en principi, la possibilitat de convertir-vos en un altre?

—Sí, força.

—Per ara, doncs, no ens cal res més. Perquè ni jo, compreneu?, ni jo que he posat l’anunci no em podria decidir per vós en aquest moment. Us suposo una persona perfectament honorable, però no es tracta de suposicions, en el nostre afer, sinó de realitats. Si arribem a entendre’ns i canviem de personalitat, el canvi serà irrevocable. Ja compreneu, per tant, que abans em cal estudiar-vos, saber qui sou, com sou… No puc excloure, i perdoneu, la possibilitat que la vostra personalitat m’interessi encara menys que la meva.

—És natural.

Mentalment, prenia nota que també a mi m’importava força de conèixer les seves circumstàncies, la seva idiosincràcia…

—Per començar, doncs —va prosseguir ell—, us proposo una freqüentació que ens ajudarà a penetrar l’un en la vida de l’altre. Serà com un temps de prova. Si després el canvi ens sembla desitjable a tots dos… bé, aleshores procedirem a realitzar-lo.

—Ho trobo força encertat —vaig confessar.

—M’introduireu a la vostra família, als vostres negocis, a les vostres amistats… Jo faré el mateix per la meva banda. No serà pas complicat. De família no en tinc, d’amics… més aviat són coneguts que autèntics amics. I els meus negocis també són senzills.

Va entrar un xicot a cercar dues maletes i em vaig haver d’aixecar a servir-lo. En tornar al seu costat, ell encenia una altra cigarreta; havia abandonat la cadira.

—Si no us fa res —digué—, podem començar ara mateix.

—Com us sembli —vaig acceptar.

Com gairebé era lògic, vam començar per mi. Va quedar-se al meu costat fins a l’arribada d’en Norbert i, per tal d’entrar més bé en la pell del meu personatge, fins i tot m’ajudà, és un dir, en dos o tres moments d’aglomeració. És clar que anava massa ben vestit per dedicar-se a recollir i a allargar maletes i paquets, però al capdavall la cosa tampoc no estava prohibida.

A dos quarts de nou, doncs, quan ens rellevà en Norbert, ens n’anàrem a sopar. La paqueteria continuava oberta fins a les onze, i jo mateix acudia a tancar-la. El nebot es va quedar una mica estranyat en veure aquell desconegut instal·lat familiarment darrera el taulell, i prou que m’interrogà amb els ulls, però a mi no em va semblar convenient de donar explicacions, i menys encara a un mocós com ell, de manera que vaig deixar-lo amb la seva curiositat. Suposo que devia fer-li companyia tota la nit.

Camí del restaurant on estava abonat em vaig preguntar com hauríem hagut de procedir si ell i jo haguéssim tingut una veritable família. M’imaginava introduint-lo a casa, entre els pares, per exemple, obligat a inventar tota mena d’excuses per explicar la seva presència perllongada i insistent. Potser hi hauríem hagut de renunciar. Però ara, ateses les nostres circumstàncies familiars, de complicació no n’hi podia haver cap. Guardapaquets, restaurant, habitació de dormir, i para de comptar.

Aquell mateix vespre ens vam contar les respectives vides. Ni l’una ni l’altra no eren gaire interessants. Ell s’havia quedat orfe sis anys enrera i ara vivia sol, és a dir, amb una criada. Havia estudiat química i tenia un títol. Els seus pares l’havien deixat ben proveït de diners, convenientment col·locats en dues o tres empreses industrials de reconeguda solidesa. Mai no se n’havia preocupat. Vivia sense pena ni glòria. Fins ara havia matat el temps passejant, llegint, darrera les faldilles… N’estava tip. Per tip que n’estés, però, sabia que era massa abúlic per canviar de conducta, per emprendre allò que se’n diu una nova vida. No ho faria mai. Per això, va explicar-me, volia canviar-se amb algú altre, amb mi si li semblava convenient. De totes passades, li calia una altra personalitat.

Quant a la meva història, no era pas més complicada. Fins als vint-i-cinc anys, després d’uns estudis corrents, havia treballat en un despatx comercial, però aleshores, un dia, vaig tenir ocasió de fer un negoci pel meu compte, d’amagat de la casa, i no m’hi vaig pensar dues vegades. Dissortadament, la cosa es va descobrir i m’expulsaren. No feia pas al cas de presentar una denúncia, ja que al capdavall no havia estafat ningú. Es tractava, simplement, d’allò que en van dir una indelicadesa. Amb el producte d’aquesta indelicadesa vaig establir la paqueteria. És a dir, el negoci ja existia, però el vell es volia retirar i me la va traspassar. Igualment m’hauria pogut embolicar amb una altra cosa!

Com vaig veure aviat, però, a en Lluís Candi, que aquest era el nom del químic, tot això li interessava ben poc. El que ell volia era entrar en el joc de la meva personalitat i la meva narració només la hi aclaria superficialment. Més que el meu passat, tot i les orientacions que donava, li interessava el meu present. Volia veure com em captenia en tota circumstància. Per aquest motiu s’havia proposat de no abandonar-me. Comparava fets i paraules, i en treia les seves conclusions. Els detalls més reveladors suposo que eren, aproximadament, d’aquesta mena:

Entrem a la sala menjador, que és a la banda de darrera. El balcó, que dóna en un petit pati ple de flors i de verdor, és obert. Com que encara és d’hora, només hi ha dues taules ocupades.

Ens instal·lem.

Possible deducció d’en Lluís: popular.

Una dona de mitja edat se’ns atansa i vol que li llegim un paper on diu: Bruch, 98, seguit d’un nom il·legible.

Arribem davant la casa assenyalada amb el número 98. A la porta no hi ha cap placa de metge.

Sí, hi és, però és indesxifrable.

Entrem fins darrera l’ascensor, on la porteria és oberta.

Consulto el paper, on ara resulta més fàcil de llegir el nom.

Possible deducció d’en Lluís: servicial.

Entren dues noies amb un paquet. Una d’elles l’allarga per damunt del taulell.

Les noies, que ara ho entenen, riuen.

Possible deducció d’en Lluís: bromista.

A la plataforma posterior s’ha format un nus de passatgers gairebé inextricable. Ens costa de progressar fins al cobrador, confortablement assegut. Quan emboquem el passadís, veiem que cap dins és relativament buit. Frego l’espatlla d’una dona que ens precedeix.

Darrera, la pressió s’accentua i m’obliga a desbordaria.

La dona remuga quelcom que no entenc. Davant hi ha més persones entre les quals m’obro pas.

Possible deducció d’en Lluís: decidit.

En Lluís ha volgut fer aquesta visita per tal de conèixer la seva possible, i escassa, futura família. Hem parlat potser mitja hora i ara ja ens acomiadem. La meva germana em toca pel colze i em diu:

Possible deducció d’en Lluís: poc esperit de família.

Presenciem una pel·lícula policíaca americana. Hi ha tot d’escenes brutals, realitzades amb un realisme que posa els cabells de punta. Els morts sumen mitja dotzena, i es veu que n’hi haurà més. En Lluís sembla una mica nerviós.

Ell no contesta. La pel·lícula prossegueix. Com preveia, encara hi ha un altre mort i, per acabar, la liquidació dels malfactors després d’una persecució saturada de trets.

Possible deducció d’en Lluís: predomini dels baixos instints.

Ha insistit perquè hi anéssim. Vol saber quin és el meu estat de salut i no en té prou que jo li hagi dit que, fins ara, mai no m’ha molestat cap òrgan ni he tingut malalties greus.

Després d’una llarga espera, ens han fet passar al consultori. Hem explicat al metge què volíem: un examen general. L’home, que cobra el seu bon preu i, per tant, és liberal amb el temps, ha procedit amb meticulositat, sense estalviar-me tot de preguntes a les quals he contestat tan sincerament com he pogut.

En enllestir cada examen parcial, en Lluís el fita sense interrogar-lo i ell, que sembla sensible a aquesta preocupació amical, el tranquil·litza reiteradament. A la fi, arribem al cor.

Continua fent-me preguntes, examinant-me. M’ausculta amb atenció, em palpa i em tusta l’esquena, el pit.

I ell, en complicats termes mèdics, ens explica que es tracta d’una dilatació congènita de la víscera. Acaba:

Possible conclusió d’en Lluís: salut deficient.

Aquestes com deia, deuen ésser la mena de notes que en Lluís ha pres en el transcurs de la nostra vida en comú. Pel meu costat, heus-ne ací unes quantes que, d’una manera o altra, he cregut útils:

En travessar prop del Born, un vell se’ns atansa i allarga la mà amb la intenció evident que li fem una almoina. En Lluís, simplement, fa veure que no se n’adona. Com si no existís. Jo, després d’un titubeig, em decideixo a donar-li unes monedes amb un gest gairebé furtiu.

Deducció meva: esperit de funcionari.

Hem vist una comèdia estúpida, vagament amorosa i sentimental. És a dir, encara no l’hem vista tota, perquè tot just som a l’entreacte. Diverses vegades, en el curs de la representació, he pogut observar que en Lluís seguia la peripècia escènica amb molt d’interès. Fins i tot, per no perdre’s una rèplica, dos o tres cops s’ha girat amb un «xit» enèrgic cap a uns veïns xerraires.

Ara ens passegem pel vestíbul, on fumem una cigarreta. Tot d’una em diu:

Deducció meva: sensibler.

Hi hem caigut per pura casualitat. És a dir, en el transcurs d’una passejada s’ha escaigut que passéssim per davant d’aquest local i li he proposat d’entrar-hi una estona. No s’hi ha negat, ben a l’inrevés, accepta el meu suggeriment amb satisfacció.

De fet, és una mena de te dansant. Entorn de la pista hi ha tot de tauletes. Algunes noies van amb els familiars, però n’hi ha d’altres de soles, o amb amigues. En general, jo prefereixo coses més… diguem més populars. Però tampoc no està malament, això.

Ens asseiem i ens fem servir. Examinem el local i en Lluís aviat descobreix una criatura que li agrada. La noia seu amb una amiga i me l’assenyala discretament.

Assenteixo i, quan els músics tornen a tocar, ens aixequem i acudim a la taula de les noies. Totes dues accedeixen a ballar amb nosaltres.

Ens llancem a la pista. La meva parella és una xicota més aviat insípida, o potser és que jo no estic gaire inspirat. La dansa avança sense pena ni glòria. En Lluís ha tingut més sort; ell i la rossa no paren de xerrar.

En acabar el ball, les invitem a passar a la nostra taula. La meva parella fa un gest indiferent, però l’altra la decideix amb una mirada i ens instal·lem tots quatre.

Ell i la mossa, tot i que acaben de conèixer-se, sembla que s’avinguin força bé. No fan més que bromejar i riure.

Ballem dues vegades més. En un a part, em diu:

Deducció meva: bona mà amb les dones.

M’ha assegurat que no hi és realment afeccionat, però ningú no ho diria. Ara crida com un fanàtic. El joc s’ha posat emocionant i tothom gesticula frenèticament.

Quan l’àrbitre assenyala un penalty contra el nostre equip, el camp sembla que estigui a punt d’enfonsar-se. Uns quants espectadors, però, es mostren encisats. Són forasters, és clar. Un d’ells és al nostre costat i fa una observació que no he sentit bé. Però veig que en Lluís se li encara.

L’espectador allarga el braç, no se sap si amb la intenció d’agredir-lo o de reforçar la discussió. Sigui con sigui, s’enreda amb el braç d’en Lluís i, gairebé sense que sigui possible de saber com han anat les coses, tots dos es comencen a donar cops. D’altres espectadors, més serens, els separen abans la sang no arribi al riu.

Deducció meva: busca-raons.

En Lluís té un conflicte amb uns llogaters de l’única casa de què és propietari. Com que no entén gens en aquestes qüestions, com m’ha confessat, ha acudit a un advocat que coneix.

Conclusió meva: procura evitar-se maldecaps.

Quan entro a la sala-biblioteca, en Lluís té un llibre a les mans. S’hi ha capmassat tant, que ni em sent. Quan el saludo, gairebé té un sobresalt.

Tomba el llibre per tal de mostrar-me el títol. Llegeixo: Concepte de l’angoixa.

Li agafo el volum de les mans i m’entretinc a llegir unes ratlles. No hi entenc res i continuo fins al capdavall del paràgraf, una mica llarg. Em quedo tan assabentat com abans.

Deducció meva: intel·ligent.

Com que ell escollí el metge que m’havia d’examinar, ara em toca a mi de fer la jugada. Com que no en conec cap, n’elegeixo un que té el consultori prop del guardapaquets. Potser no és tan bon metge com l’altre, perquè té molt poca gent. Davant nostre només hi ha una dona, de manera que no tardem a passar al despatx.

En Lluís li explica que vol un reconeixement general i l’home, després de preguntar-li si sóc un familiar, a la qual cosa assentim tots dos, comença la visita.

No sembla tan meticulós com el que vam anar a veure per a mi, però en canvi té una manera de captenir-se que fa creure en la seva competència. Ràpidament, revisa tots els òrgans d’en Lluís sense amollar cap comentari. Ara i adés, però, fa una pregunta.

En acabar es treu les ulleres que s’havia posat, s’asseu darrera la taula i es frega els ulls amb els dits.

Deducció meva: una possible vellesa xacrosa.

Aquesta mena d’investigació se’ns en va endur ben bé mig any. Així i tot, potser encara ens vam precipitar, perquè una coneixença aprofundida hauria exigit més temps. Estàvem tan tips, però, de les respectives personalitats, que vam decidir que ja n’hi havia prou. Procediríem al canvi.

La vetlla de l’esdeveniment, que havia de tenir lloc a casa seva, en Lluís, que potser volia tranquil·litzar la seva consciència, encara va creure necessari d’advertir-me:

—Pensa que és irreversible…

—No hi puc perdre res —vaig dir jo—. Honradament —vaig afegir— em sembla que hi surto guanyant. Perquè cal creure que, en ocupar la teva posició, també seran meus els teus capitals…

—Naturalment; tot el que tinc.

—Tan t’agrada la perspectiva de convertir-te en propietari d’un guardapaquets?

—Home —féu ell—, potser sí que m’hauria estimat més una altra mena d’ocupació! Però què hi vols fer? Ningú més no va contestar el meu anunci. M’hi he de resignar, doncs.

No era gaire afalagador, la veritat, però no podia pas enfadar-m’hi. Al capdavall, estàvem d’acord.

—Molt bé —vaig dir—. I ara que ja estem decidits, bé em deuràs explicar com ho farem. Et confesso que estic encuriosit.

—El procediment és força senzill. Espera fins demà —va contestar-me.

L’endemà ens vam reunir a la biblioteca de casa seva. En entrar-hi, vaig veure que havia disposat dos divans paral·lelament, molt a prop l’un de l’altre. Sobre la taula, hi havia dues copes i una ampolla de xampany. Em va semblar ben poc espectacular. Ell, que va adonar-se’n, em digué:

—El xampany no té res a veure amb l’assumpte. És a dir: he pensat que podríem brindar per l’èxit de l’empresa.

Va fer saltar el tap de l’ampolla i omplí les copes.

—A la salut del futur Lluís Candi!

—A la salut del futur Pau Closa!

En conjunt, l’acte resultava una mica fred, i potser per això no ens hi vam entretenir gaire. Després d’haver begut uns glops, ens vam posar a la feina.

—Com et vaig dir ahir —començà— la cosa és ben senzilla. N’hi ha prou amb que tots dos concentrem la nostra atenció, la nostra voluntat, en l’objectiu que perseguim.

—Escolta… No és pas màgia, això?

Ell va riure.

—En absolut. Si tens por, però, encara ets a temps de dir que no. No em molestaré.

—Ara ja sóc aquí —vaig contestar simplement—. Si és tan senzill, però, no comprenc com la gent no canvien més sovint…

—Potser ho fan i no ho sabem. D’altra banda, cal que coincideixi la voluntat de les dues persones interessades. Som-hi, doncs?

—Quan vulguis.

—I sobretot, relaxa’t. Vull dir que res de nervis. Espera —va afegir, i es va treure un tub de la butxaca—. Més val que prenguem un calmant; ens ajudarà…

Ens el vam empassar amb una mica més de xampany i ens vam ajeure un a cada divan.

—Tanca els ulls —va aconsellar-me—. Cal que no ens pertorbi res del món de fora…

Vaig obeir-lo. El cor, emocionat, m’anava més de pressa que de costum. Era possible que en Lluís tingués raó? I, si en tenia, com havia descobert que era tan fàcil? Li ho havien revelat d’altres experiments, potser? Ara, tot d’una, m’hauria agradat fer-li tot de preguntes que abans no se m’havien acudit. Entre elles, per exemple, una d’essencial: era perillós, el pas d’una personalitat a l’altra? En adonar-me del joc de la meva imaginació, però, vaig fer marxa enrera. No era pas la bona manera de concentrar-se, aquella. D’altra banda, què entenia, ell, per concentrar-se en la voluntat d’aquella transformació que desitjàvem? Pretenia, potser, que repetís una i altra vegada: jo vull ser en Lluís Candi, jo vull ser en Lluís Candi, jo vull ser en Lluís Candi? No era una mica infantil, això?

Vaig fer tot el que vaig poder. És clar que resultava monòton i, ara i adés, em sorprenia vagabundejant mentalment. No ho podia evitar. No estava acostumat a aquell esforç. Al capdavall, un dels meus hàbits més arrelats era la dispersió mental. Com podia esperar, ara, tot d’una, canviar de naturalesa? Però si d’això es tractava, precisament! Jo vull ser en Lluís Candi… I hauria de durar gaire estona, aquesta concentració? Com començaria a experimentar els efectes del canvi? Perquè un procés o altre deuria tenir lloc, dintre meu… Vull ser en Lluís Candi, vull ser en Lluís Candi, vull ser… Per força havia de notar alguna cosa, en el moment culminant de la transformació. I probablement abans i tot. Jo vull, jo vull, jo vull ser en Lluís Candi… Si no em concentrava més més, tot fracassaria, ja ho veia. I potser fracassaria amb concentració i tot. Pensant-hi bé, aquella idea era ben ximpleta. Ningú no es converteix en un altre pel sol fet de desitjar-ho. Ni que hi hagi coincidència amb aquest altre… Jo vull ser en Lluís Candi, jo vull ser… Estàvem tocats de l’ala, no hi havia dubte. Jo vull ser en Lluís Candi, jo vull ser en Lluís Candi, jo…

En despertar-me, l’habitació era en la penombra. M’havia adormit, sí. Gaire estona? No ho sabia. Em va caldre consultar el rellotge… Cinc hores!

Gairebé vaig fer un salt. I en aquell precís moment, amb un sotrac desil·lusionat, vaig adonar-me que continuava essent la mateixa persona d’abans. Sinó que ara tenia la boca amarga i pastosa, potser per culpa del xampany, o de la píndola. En Lluís, al divan veí, també oferia l’aspecte de costum. Calia reconèixer-ho, l’experiment havia fracassat.

—Lluís! Lluís! —vaig cridar-lo.

Lentament, obrí els ulls i em mirà amb un esguard absent, llunyà.

—Lluís!

Va redreçar-se sobre un colze i badallà amb una naturalitat que en aquell instant em deixà admirat.

—No ha sortit bé —vaig dir-li.

Es va fregar els ulls.

—No ha sortit bé? —va repetir, interrogativament.

—No; sóc el mateix d’abans.

Ell va passejar els ulls d’un divan a l’altre.

—Vols dir? —féu—. No t’havies ajaçat en aquest, tu? —i assenyalava aquell on reposava.

Se’m va tallar la respiració. Era veritat! De primer, m’havia passat per alt, però ara vaig veure que tenia raó. Jo m’havia estirat a l’altre divan! Vaig comprendre immediatament la transcendència del fet. No era possible que, adormits, haguéssim canviat de llit. Ni ell ni jo no patíem de somnambulisme. També quedava exclòs que hagués fet trampa. No m’hauria pogut traslladar de divan sense que me n’adonés. Aleshores…

—Però si em sento com abans! —vaig exclamar.

Ell va somriure i es va asseure amb les cames cap a fora.

—Naturalment! Què esperaves? Ja vam quedar que el canvi seria total. Ara ets jo, de cap a peus, íntegrament…

—Res d’això. Sóc, precisament, jo.

—És clar. Sempre, siguem com siguem, som jo. Sinó que abans eres el jo que sóc jo ara.

—No pot ser —vaig discutir-li—. Si fos així, aquestes explicacions les faria jo —vaig subratllar—. Perquè jo hauria tingut, quan era tu… Vull dir quan era realment jo, la idea d’aquest canvi. I tu em faries les preguntes que ara et formulo…

Va brandar el cap.

—No —digué—, perquè el canvi, com ja sabíem, no ha estat únicament físic. T’has posat a la meva pell i jo a la teva. Ara sóc jo qui se sent com abans et senties tu, Lluís Candi, i és per això que et dono aquestes explicacions. El canvi ha reeixit.

—No m’ho puc creure —vaig fer, obstinat—. Em cal una prova.

—I en vols una de més clara? T’has despertat al divan on m’he adormit jo!

—No… Escolta —vaig dir de sobte, alarmat—. Però si em sento tan disgustat com abans amb la meva vida, amb la meva manera de ser!

Ell, un moment, m’esguardà amb sorpresa. Després semblà que es capmassava en ell mateix, com per reflexionar.

—Sí, és veritat —em concedí al cap d’una estona—. Ens hem oblidat d’aquest aspecte de la qüestió. Aquest disgust que dius també forma part de la nostra personalitat.

Sí, tenia raó. De què havia servit, doncs, el canvi? Potser sí que érem uns altres; alhora, però, continuàvem essent els mateixos. Em vaig aixecar, amoïnat.

—Em sap greu —va dir ell.

—No entenc com et podia passar per alt…

—No; t’hi va passar a tu —protestà.

Ja hi tornàvem.

—La idea va ser teva —afegí.

—En absolut! Va ser teva. Teu era el secret…

—No. La droga la vas descobrir tu.

—Quina droga? —em vaig admirar.

—El calmant —va dir ell—. El fals calmant. De fet, un producte que canvia el metabolisme.

—Era això, doncs?

—Sí. Ho vas callar perquè tenies por que no m’hi avingués si hi intervenien productes químics.

—I això de la concentració era per a despistar, ja veig…

—No —em va contradir—. Tot forma part del mateix procés. La voluntat s’encarrega de dirigir el canvi en un sentit determinat.

—No en sabia res.

—Vols dir que no en saps res ara —somrigué ell.

—O sigui que ho he oblidat, segons tu?

—Ets un altre, simplement; ets el que era jo. No m’ho facis repetir.

—No discutim —vaig concloure—. El fet és que, de la manera que ha anat, no hi havia cap necessitat de canviar. Ni tu ni jo no hi hem guanyat.

—És cert —em va concedir. Féu una pausa i em proposà—. Si vols, el podem invertir. El procés, encara que tu pretenies el contrari, potser perquè no em decidís a la lleugera, és reversible. Ho podem fer.

—Fer què? No diguis ximpleries! —el vaig amonestar—. Un canvi integral, del qual no pots, per tant, tenir consciència, no altera res; ho deixa tot tal com estava. Per molts canvis que fem, doncs, el resultat sempre serà el mateix.

I me’l vaig mirar, despectiu. Era estúpid, al capdavall. Després, sense ni saludar-lo, vaig abandonar l’habitació. Al cap d’uns segons era al carrer, camí del guardapaquets. Com cada dia. Com sempre. Sinó que ara era pitjor. Si, fos com fos, hi havia hagut canvi, tenia motius per sentir-me estafat. Únicament que l’estafat potser tampoc no era ben bé jo. No sé qui era. Fet i fet, només es podia assegurar que les coses no havien rutllat com esperàvem. No eren clares.

Però mai no ho podria demostrar.