Estructures

Per què pregunto? Quin sentit tindria debatre’s, quan sé que no hi ha arrels? En mi —en cada ésser— comença tot. Quines paraules vanes em volien enfonsar en el cor, si tot és informe i s’escampa com una nebulosa? No hi ha cap cadena i no trenco res. Sóc lliure de decidir. El diàleg és una pura cortesia que em faig a mi mateix —sense cap intenció de convèncer-me. La trampa és a l’altre costat. Escrúpols? Ni això, si hi penso bé. He crescut amb la finalitat d’arribar a aquest instant que em permet d’adoptar una decisió, la meva. No n’hi ha cap més de possible. No pugno per la llibertat; la posseeixo. I si aquest és el camí, de què serviria el dubte? Si m’immobilitzava en aquesta cruïlla, la meva vida no seria res. Vegetal o pedra, ací plantat gairebé amb quietuds d’eternitat, tot passaria pel meu volt sense que hi participés. Elegeixo el meu camí. El meu. «Però t’hem fet nosaltres amb la nostra sang i el nostre viure. Has rebut unes normes d’aquest pòsit que constituïm i la teva llibertat és condicionada per tots aquells de la teva raça que van lluitar com tu i es decidiren a favor de la sang. Hem fet un llarg camí i l’hem fet tots junts. El faran encara els teus fills i res no et podrà allunyar d’aquesta norma. No podràs renegar de la nostra voluntat enfonsada dintre teu com una espina que burxa. Només per aquesta voluntat ets viu. Sense nosaltres que vam decidir lentament tu no hi series. No hi ha una cruïlla on aturar-se a reflexionar i a decidir. T’hem informat des de l’entranya i confiem en la teva lleialtat». (Però hi ha una lleialtat encara més profunda que és feta de tot allò que et ve no tan sols d’una nissaga que el temps ha format en detriment d’altres nissagues germanes o properes sinó d’un origen en el qual entre tu i els altres homes entre la teva raça i les altres races tot era comú i això no ho pots evitar un primer home lluita en tu amb la consciència que no hi ha clans que tot t’és lícit i permès mentre restis pregonament humà i no facis traïció a l’espècie que no pots renegar perquè ella conté tots aquests dubtes i coneix tots aquests camins davant els quals ets aturat com una víctima propícia a la fatalitat). «Només jo t’he donat el progrés perquè fossis com ets. Hi ha arbres a l’origen de la teva espècie, i jo he abandonat aquests arbres perquè un dia tu i els teus poguéssiu decidir en el sentit d’allò per què vam combatre. Tots nosaltres diferenciats i sobtadament nous per la nostra inconscient voluntat d’ésser. No hi havia ni hi ha res de més fort i aquells que van sofrir per tu t’esperen en aquest encreuament amb confiança. Res no és teu, perquè la teva llibertat és la nostra. I no hi ha cap més fidelitat que aquesta». Però el problema és nou cada vegada i jo només puc decidir per mi. Què hauríeu fet, vosaltres, situats en aquest moment precís del temps? No, no hi ha cap norma per la qual em sigui possible de regir-me; res no em serveix si consulto aquestes arrels que ara nego. La meva sola existència, tots els meus impulsos, totes les meves apetències, neguen això que intenteu d’imposar-me. Sóc jo sol, us ho repeteixo, i la meva decisió no importa a ningú més. No m’és possible de trair, ben cert, però aquesta impossibilitat es renova cada vegada que un ésser s’enfronta amb una nit inèdita i espera l’alba amb una impaciència semblant a la meva. No pas la vostra alba, si n’hi ha una, sinó la meva. Què podeu fer, doncs, contra la meva llibertat de decidir a despit del vostre consell? És un consell, però? Què és, en el fons, aquesta veu vostra? Existeix tan sols? «Existeix i és la teva pròpia veu. Res no podrà anihilar-la quan ets pastat amb la substància d’aquesta veu que t’entossudeixes a fer callar. Perdono callarà mai, perquè no en va hem existit durant tants anys, tants segles, i no és per no res que tots nosaltres vam donar quelcom del que fou la nostra vida, les nostres il·lusions, el nostre simple confort. Ho vam fer per tal de conservar pura aquesta flama, aquesta manera de viure i de comprendre la realitat. A desgrat teu ets el presoner dels nostres dons abundants i generosos que de cap de les maneres no pot refusar». (Els dons eren falsos perquè cap home no és lliure de fundar un reialme per a ell o per als seus si aquest reialme és una arma dreçada contra les altres criatures si és l’origen d’aquesta indecisió que ja no et permet de distingir els teus germans la teva raça t’ha extenuat i no li deus res eren mesquins egoismes que salvaven llibertats provisionals i tan pobres com l’impuls que els donava vida la teva raça és una altra la meva). Puc decidir, doncs, sense trair ningú. El camp és meu d’un marge a l’altre, amb tot allò que conté. Puc seguir qualsevol dels camins que el trenquen i s’hi perfilen i ésser jo mateix. Però només un em durà al ver acompliment de la meva vida. Ja he decidit quin és. He anorreat l’animal superficial que niuava en mi per convertir-me en el portaveu d’aquell home primer que gaudia d’una llibertat semblant a la meva i en féu ús. «Se’n serví per empènyer tota l’espècie o per arrossegar-la al seu darrera amb egoisme de fundador. No hi ha una vera veu aborigen, perquè aquell principi és l’informe, el no ser encara en espera de ser. Arbre endut pel vent animal portat pel seu instint era només la condició primera del nostre futur. Però aquest futur era nostre i nosaltres el vam fer. I si el vam bastir contra els altres fou perquè aquests eren distints, i en ells no s’encenia l’espurna d’una voluntat. Tots els camins d’aquell primer ser havien de trobar el seu acompliment. I nosaltres som un camí, no ho oblidis. El teu camí. No pas aquest que vols escollir, sinó l’autèntic, el que era fet d’oposició i de sofriment quan ens menava a la supervivència i a la glòria». Hi ha tot un passat de paraules que em rosega les orelles. Tot ha estat dit i ara sóc sord. No trobareu res de nou, cap argument decisiu. Només hi ha el gest que em serveix. És falsa aquesta comunitat de sentiments i d’instints que prediqueu. La sang no cal. Si no hagués conegut el meu pare, podria lluitar contra ell sense que el cor parlés. La sang no es reconeix, sempre és igual i distinta; és la sang a la qual jo dono origen. La raça sóc jo, potser, i en aquest moment la fundo amb la meva elecció. Em trobo a l’encreuament. (Tot t’és permès perquè el meu instint ho havia previst tot i dintre meu hi ha totes les possibilitats res no et pot negar ni pots negar res si un camí no exclou pas els altres tot serveix a una mateixa fi i aquesta ànsia d’assolir-lo et ve de l’origen d’aquell home turmentat per un excés de llibertat tu repetiràs dins del teu món aquell atzar primer com el repeteix cada home però home entre els homes res d’aquest atzar no t’oposarà a ningú de cap a cap de la terra amics i enemics hi ha una ronda que us uneix a tots i de la qual sereu presoners vosaltres i els vostres fills fins a l’acabament del temps segueix doncs el teu impuls que no pot ser mai fal·lible duus en tu tot el que cal per a donar una continuïtat a l’espècie i sigui del signe que sigui sempre serà això l’espècie). «Vam deixar la vida nòmada vam descobrir i aprendre oficis treballàrem el metall després d’haver superat la pedra i lentament vam donar naixença a l’home nou. Vam fundar una civilització vam fer història. La història som nosaltres aquest diferenciar-se dels altres aquest haver après i progressat a expenses de tota la nostra inèrcia a despit dels nostres enemics a favor de la terra que ens oferia un estímul propici i just. I per una fidelitat a la sang vam assolir això que ets tu ara momentàniament el darrer de nosaltres. I tu no pots pas renegar-ho més que no et pots renegar a tu mateix. Això o no ser. Car per a tu no hi ha altre ser que aquest el ser de la fidelitat. Com el ser del teu enemic és restar atent a la veu de la seva pròpia raça i continuar essent el teu enemic». Però em voleu lligar amb cadenes que vau forjar quan jo no hi era, quan ni tan sols no teníeu el pressentiment de la meva existència futura. He crescut fins a trobar massa estretes i massa feixugues aquestes cadenes. Sóc el pres sense guardians que pot escollir entre llimar els seus grillons i evadir-se, o romandre entre unes reixes on ningú no anirà mai a veure si encara viu o si ja s’ha mort. No em condemneu a la solitud. He de fugir a la meva vida, a la meva veritable vida, car el pres no és fet per a la presó, sinó per a la fuga. «És ara que la presó se cenyeix al teu entorn i ara que les cadenes t’agarroten els membres. No has descobert encara quins són els teus grillons i potser fins i tot et fa por de descobrir-ho. Per això tanques els ulls. T’has passat al costat dels teus guardians invisibles per tal d’ajudar-los a retenir els teus germans compromesos en aquell impuls lliure que tu traeixes. Escolta la veu de la raça. La raça té una saviesa que tu no posseeixes, ha viscut milers i milers de vicissituds mentre el temps s’escolava propici i contrari. I la raça s’enriquia en experiència la raça s’enduria i es refinava alhora pensant només en tu el darrer per ara d’una nissaga sortida del fons de les edats diferenciada per imposar una forma de vida la mateixa precisament que et dóna la llibertat de creure que pots escollir. T’hem fet intel·ligent perquè fossis fidel». (Però la raça em fa traïció ésser profund que hi ha en la teva alba ésser lluminós d’una primera marxa sobre el sòl amb els peus per únic vehicle suficient en mi es resumeixen les races ésser aborigen i exuberant que us creava sense discerniment ignorant l’eterna traïció de la pròpia carn home dempeus sobre un món que aprendria a sobiranejar cada pas que us allunya i us diferencia nega aquest impuls vertical que em duia a forjar les vostres joies futures l’alegria de ser viu i sota l’escalfor del sol avançar cap al cim de la muntanya que jo no podia atènyer perquè la jornada era massa curta només hi ha un camí que meni a la nostra muntanya que permeti de conquerir aquesta cresta hostil però fosa en tendresa un cop conquistada aquesta benaurança tota femenina en el seu darrer lliurament només hi ha un camí de fidelitat el mateix per a tots). Corrent subsidiari d’un gran riu, em vull fondre així amb la humanitat per damunt de la nissaga que me’n separà. Tinc ànsies d’universalitat i sé que aquesta possible traïció d’ara, que nego, en el futur serà com una nova albada, un recomençament de tot. Si cal, sacrificaré allò que en mi hi ha de massa personal i em fondré en un anhel comú. Sóc un ésser de bona voluntat. Un entre tots, i si convé, un contra tots. He guerrejat com ho vau fer vosaltres, nissaga torbadora, però no reconec aquests deures i afirmo encara que les arrels són unes altres: les que forjaré jo amb la meva decisió, amb el meu impuls generós de criatura humiliada per l’exaltació de tots plegats. «Però quin és el riu i quin és el corrent? La teva raça és vella, ja construïa cases quan els altres encara nomadejaven pels grans deserts, per les grans estepes a la recerca de pastures per a llurs ramats. Fèiem vida sedentària quan els altres encara no posseïen més que la immensitat sense horitzons. Nosaltres som el riu on es trobaran tots els corrents si et mostres prou perseverant. La veu de la raça no pot mentir, és infal·lible». Cada raça té una veu infal·lible en nom de la qual sacrifica els seus veïns. Hem exaltat el nostre orgull per oposar-lo a l’orgull semblantment agosarat dels nostres presumptes enemics. Ignoro si hi ha una marxa paral·lela des del principi. Però sé que algú, més fort i més ambiciós, habitat per un anhel més viu o per una intel·ligència més desperta, es va fer guia dels altres. Sempre hi ha algú que ens precedeix, i jo vull cercar aquest guia que em sabrà menar al cim de la nostra pròpia conquesta. Per què parleu de traïció, doncs, davant la meva llibertat d’escollir? Ignoro potser alguna altra cosa? «Ho ignores tot perquè saps massa i la teva saviesa és la d’un vell que només té memòria. Però abans de la teva existia una altra memòria, la nostra, la dels teus. No hi ha un origen comú, només la nissaga, una estructura mental que un procés obscur però decidit va formar. Nosaltres, els teus, vam aprendre els secrets de la vida quan al nostre entorn encara s’enllotaven en el misteri i la màgia. Una altra estructura, sí, perquè nosaltres començàvem un món que encara no havia existit mai. Aquella fatalitat que intuíem dintre nostre era la nostra obra i no l’obra dels nostres veïns. La mort encara no tenia realitat per a ells quan nosaltres ja moríem». (La mort sempre ha estat real i ha existit perquè és un fet físic i no pas un problema metafísic he sentit també la mort arrapada al meu damunt sense tenir l’experiència d’un espectacle que els altres protagonitzaven creixia en mi a mesura que creixien els meus fills a mesura que s’allunyaven per a fundar llurs pròpies nissagues i oblidar-me o negar-me no hi havia un problema de la mort però la seva fatalitat era idèntica o pitjor car no disposava de cap dels recursos consoladors amb què compteu vosaltres aquesta mort és la mateixa per a tots la vostra la meva i la dels vostres fills no heu trobat res de nou i tot allò que us ha preocupat ja era en germen dintre meu també jo havia passejat home primer arrel autèntica capvespre enllà tot pensant en la meva petita vida ésser el pare de tots no em servia de res reconstruïu doncs sense saber-ho la meva existència vera tot allò que és verament fonamental més pregon que els elements contingents sobre els quals no s’assenta una nissaga ni s’estableix una diferència o una superioritat). «Vam esdevenir uns altres en perfeccionar els nostres instruments de domini alhora que inquiríem les raons de la nostra vida i de la nostra mort. Vam abandonar les jungles per tal de davallar vers la mar i contemplar la nostra cara. En aquell moment començà la nostra nissaga. Ens fèiem conscients de la nostra superioritat i auguràvem el futur entre nosaltres i un avi llunyà ja no hi havia res de comú. Havíem conquistat la nostra vida i la nostra mort i la teva i la dels teus fills. Des de llavors han bufat molts vents i mai no ens han desarrelat. Sabíem que la nostra llibertat es confonia amb el fet de restar fidels per sempre més». Quina llibertat és aquesta que no ofereix una opció? Des d’infant, visc esclafat per la veu obstinada que creu en un sol camí. I jo sento la llibertat com una arma, i vull fer-ne ús. Usar la llibertat no ens pot induir mai en error. Sé que en allò que decideixi seré sincer i ver. Però per a reconquerir aquesta possibilitat d’opció he de comprendre abans que els camins són diversos, he d’instal·lar la llibertat dintre meu i insurgir-me contra el destí que m’ha estat donat per l’atzar d’una naixença. Res no feia inevitable, o necessari, que fos jo. Ara que sóc, però, vull arrabassar de les mans de la meva raça aquell instrument del qual no feren ús durant segles, tot i que els havia facilitat de constituir-se en nissaga. I no m’ho permeten amb l’excusa que tot és fixat, solidificat una vegada per totes. És llavors que les arrels deixen d’existir, perquè em sento estrany a aquesta fidelitat de mort, a aquesta perseverança en la immobilitat, en la destrucció. «Només es construeix a partir d’uns fonaments, i te’ls hem donat. Acaba o ajuda a acabar de bastir la casa ja començada i, si mors a la meitat del camí, deixa que els teus fills continuïn l’empresa. La raça treballarà per tu, com tu has treballat per la raça. No hi ha res més de sòlid, no existeix cap altre indret on construir, llevat d’aquest que t’hem donat des de l’origen. Ací hem construït i ací has de construir». Jo vull fundar una altra casa. Una casa que potser tampoc no veuré acabada. Però seré jo qui hi posarà els fonaments com algú altre, un home i no una casta, va posar antany els d’aquest edifici al qual voleu confinar-me. I aquesta casa nova la bastiré en un altre lloc, perquè no tan sols calen uns fonaments, sinó quelcom d’anterior als fonaments: la matèria sòlida que els suporta al seu torn. Els fonaments sempre són uns altres. Els vostres s’assentaven sobre la sorra, ni que fossin de pedra. I la sorra cedeix. Jo cerco un altre emplaçament on l’entranya primera ja sigui de roc, immutable; que duri per sempre. (Si vols fer obra sòlida construiràs damunt meu damunt l’obscur damunt l’inevitable res no s’ha fet ni es farà sense mi em projecto cap al darrer nét per tancar una anella forjada a poc a poc més enllà i per damunt de tota diferència hi ha la meva cara que no vaig veure el rostre on éreu presents on s’esbossaven els trets de totes les vostres races sóc el pare comú l’origen del qual es perd entre les bèsties en la profunditat dels fullams i jo vaig decidir per mi perquè no hi havia encara cap tradició o tot just una tradició de quadrúpedes podia haver-me enfonsat novament en la fosca xopa de la selva en lloc de sortir a les planes assolellades però el camí era aquest). «Només nosaltres hem seguit la ruta que des de l’obscuritat primera menava a la fecunditat del sol. Al nostre darrera la corrua de les civilitzacions futures guerrejava per eixir de la barbàrie, per distingir-se de la massa informe d’individus sense tradició. Pels camins que vam obrir es precipitava la multitud de les altres races en formació, un ramat de criatures sense voluntat decidida per les quals fórem l’exemple i el projecte. Els nostres camins els van fer homes». Vau destruir la massa informe per formar d’altres ramats. Però la terra s’ha tornat petita; sempre ha estat petita. Quan apreníeu a construir rutes, a cuinar, a bastir cases, éreu l’origen del mal. Per què servàveu el secret d’aquestes belles obres? Si també us l’havien de furtar! La cursa no ha servit de res, la competició encara no ha finit. Quin maraton vau emprendre, escudats en l’orgull d’una superioritat inexistent, il·lusòria? La raça és un clos tancat i barrat, amb un exèrcit a la banda de fora que es proposa d’assetjar els closos veïns. Què us van ensenyar i què vau ensenyar? On són, les races des-traïdes? No eren més velles que la vostra? Hi ha una mort que no és individual. Permeteu-me que sigui lliure i no morireu. «El riu mor en la mar i tu portes la nostra raça cap al mar. No som una raça de suïcides. D’on et ve, doncs, aquest impuls de negociació? Érem nosaltres i no tu qui tenia la llibertat i la coneixia. La llibertat és anterior a un ordre i nosaltres vam aportar un ordre que la legitimava i al qual t’has de subjectar. Confiem en tu. Aquesta mateixa revolta que dominaràs és un cimal del nostre esdevenir. L’obra continua». (Vaig posar-la en marxa i no sabia on menaria el meu lliure albir era l’única norma no n’hi havia cap més però aquesta llibertat que acceptava era per a tots la van tenir els meus fills ells van fundar la raça la branca que reposa en el tronc però l’arbre creix i sorgeixen novelles branques no es pot fugir de l’arbre i tota creixença és sempre creixença de l’arbre jo que us sostinc fills de la meva primera verticalitat pare que no podeu trair ni abandonar perquè sou verament presoners d’aquella llibertat que sóc ni podeu morir sense mi no podeu fer res sense mi i tan sols dintre els límits de la meva possible ufana sou lliures d’un impuls cap a la terra o cap al cel). Tot comença o recomença contínuament, i l’experiència dels morts no és una norma de conducta. Els morts fan possible la nostra llibertat, no són un exemple. He d’obeir l’experiència personal que ha fruitat al contacte dels meus germans. D’acord amb ella adoptaré una decisió, ni que sigui a despit de la nissaga. Qui sap si ara neix un nou honor, un nou concepte de la humanitat? No ho vau preveure tot, vosaltres. (Aquella recança que em restava de la jungla i de l’obscuritat dels grans vegetals dreçats com un sostre entre la llum i jo no fou destruïda ni per la meva primera marxa vertical vers el sol en tots els meus fills en queda una mica una jungla que sempre tiba branques circells mans armades d’espines i d’urpes que engrapen i esgarrinxen els braços de les generacions que avancen el mateix camí la mateixa decisió però un dia algú retornarà a la jungla i el bosc el protegirà curós de la seva vida de la seva mort). «Hem acumulat tots els coneixements possibles; la teva mateixa lluita n’és una prova. La nostra saviesa pesa al teu damunt i t’extenua, gravita contra teu quan menysprees les ensenyances de la raça. Només aquest ordre et proporcionaria la felicitat, només aquesta norma de la nostra existència a través dels segles pot donar sentit a la teva conducta. La teva llibertat d’ara, aquesta falsa llibertat que et mou a trair-nos, és la cadena que forges per als teus fills. Ells seran els esclaus de la teva llibertat». I jo seria el vostre esclau si no decidia amb independència. Aquesta és la prova de l’home, la pedra de toc de la humanitat. Tots els problemes reclamen una solució. Tots els obstacles exigeixen una decisió. I ara ja no podeu decidir per mi a desgrat de la sang que m’heu donat. D’altres nissagues han posat en mi anhels o ànsies que vau desconèixer. La tribu no s’ha mantingut pura. No vau poder lluitar contra l’exogàmia i dones d’altres pobles barrejaren llur sang amb la vostra. Fins on sóc el vostre fill?

«Vam fer nostres aquestes voluntats estranyes, perquè érem els més forts, perquè la nostra saba tenia una densitat que els altres clans no posseïen. Vam netejar la sang de les nostres dones de tota vel·leïtat i van negar llur ascendència. La van negar elles. La sang dels nostres barons imposava en les mares dels nostres fills l’ordre de la tribu. Eren nostres». (Em vaig distribuir generós entre els meus fills i des de la meva rel tota saba tenia un sol origen jo la filtrava i des de la terra on els nodreixo aborigen comú no els puc servir cap més sang que aquesta d’odi i d’amor que fa possible tota la il·lusòria llibertat la consumeixen segle darrera segle com si fos nova cada matí però no ho és ho sé molts dels meus infants reposen en mi).

—Bé —va dir l’oficial, impacient, mentre agafava la seva cigarreta del cendrer i se la posava a la boca—. Us decidiu o no?

L’home va engrapar la ploma que hi havia sobre la taula i la sucà al tinter. L’oficial, amb un dit, assenyalà un indret en el paper.

—Aquí —digué.

I l’home va firmar.