Un plat per a Monel
En sentir la porta que es tancava, la seva muller va sortir a rebre’l al vestíbul.
—Hi ha un telegrama per a tu —li va dir abans i tot de saludar-lo amb la besada de ritual.
—Un telegrama?
—Sí, l’acaben de portar. Et deus haver creuat amb el repartidor pel carrer…
—No m’hi he fixat —digué el senyor Llobert.
Allargà la mà cap al paper blau que la seva muller li mostrava i, amb els dits una mica nerviosos, l’obrí mentre llegia el seu nom. Tots dos estaven lleugerament excitats, inquiets i tot, perquè de telegrames no en rebien gaires. I cada cop que n’arribava un, era per anunciar desgràcies familiars.
En veure el paper desplegat, la senyora Llobert no va poder dominar la seva curiositat i se situà al costat del seu marit. Tots dos van llegir: «Arribaré demà tren dinou. Monel».
La dona alçà l’esguard i el fità en la cara de l’home, que ara se li mostrava de perfil.
—Monel? —va fer—. Qui és?
Ell va tornar a llegir el breu text abans de contestar amb un arronsament circumspecte d’espatlles:
—No ho sé…
Ella es va estranyar:
—No ho saps?
—No —insistí el senyor Llobert—. No conec cap Monel.
—Com pot ser, doncs?… —digué la dona, tot assenyalant el paper.
—Es deuen haver equivocat.
Va girar la missiva i rellegí l’adreça. Va haver de convèncer-se que era totalment correcta.
—No ho entenc —va murmurar.
—I què deu voler dir amb això de «tren dinou»? —va preguntar encara ella.
—Com no es refereixi al tren de les set de la tarda…
—Ah, sí! L’exprés.
Tots dos es miraven, perplexos.
—Potser és un dels teus parents…
El senyor Llobert es va permetre una rialleta.
—Però Emma! Bé he de saber com se diuen, oi?
—Tenen uns noms tan estranys, i fa tant de temps que no els has vist, que te’n pots haver oblidat.
—No —va repetir ell—. No és cap parent. No conec ningú que es digui Monel.
—Ell, en canvi, sembla que sí que et coneix…
—Sí, ho sembla…
Van sentir els passos precipitats de la nena que jugava al menjador: ara acudia, atreta per les veus que assenyalaven el retorn del pare a casa.
—Què és, això? —va dir de seguida, en veure el paper blau.
—Hola, menuda! —digué ell, i li besà la galta—. Un telegrama.
—Jo el vull —va reclamar la petita.
—Després, eh? —li va prometre l’home, encara tot amoïnat.
—I ara què fem? —inquirí la seva muller.
—Què vols que fem?
—No l’aniràs a rebre?
Ell es va sorprendre.
—Però si et dic que no el conec! No ho entenc… —repetí.
—Jo el vull, papà —va pidolar de nou la menuda.
Va allargar-l’hi. No tenia cap necessitat de conservar-lo. Al capdavall, ja se sabia el text de memòria. La noieta el va examinar per dins i per fora.
—Què és? —va preguntar encara.
—Ja t’ho he dit, un telegrama.
—«Telegrama»… —es va repetir ella la paraula inèdita.
—Però la gent no envia telegrames als desconeguts… —feia ara la senyora Llobert.
—No. —S’arronsà altre cop d’espatlles—. I què vols que t’hi digui?
La dona va acalar la mirada i l’alçà de bell nou, ara una mica incòmoda. Insinuà:
—Mentre no sigui un embolic, tot això…
Ell, que ja havia començat a allunyar-se pel passadís, s’aturà i va girar-se.
—Com vols dir, un embolic?
—No ho sé. Però això de Monel tant pot ser un nom d’home com de dona…
—Emma! —es va queixar ell—. No deus pas creure que jo…
—Bé… No em fa cap gràcia, si vols que t’ho digui.
Ell es va molestar.
—A què treu cap, aquesta estupidesa? Quantes vegades vols que et repeteixi que no conec cap Monel?
—Sí, és clar… Ves que m’has de dir, tu!
—Si t’ho dic, és que és veritat! —va protestar l’home, ressentit.
La senyora Llobert no va atrevir-se a insistir i el seguí cap al menjador. La nena, a llur darrera, no parava de mirar el telegrama per tots costats.
L’Albert, assegut davant la taula, treballava un trencaclosques. El senyor Llobert va passar gairebé sense veure’l. La majoria de vegades més s’estimava no veure’l. No pas per antipatia, sinó perquè aquell xicotàs de vint-i-tres anys, alt com un sant pau, ple de salut i de força, però tan infantil, tan increïblement infantil, li feia més angúnia que no gosava confessar-se. La nena era més intel·ligent que ell. El deficient, però, va dir:
—Hola, Rafael.
Ell provà de somriure-li.
—Com va, això, Albert?
Mai no sabia com l’havia de tractar, si com un adult o com una criatura. De tota manera, sempre es mostrava amable amb ell.
—Faig un trencaclosques —va explicar el noi—. Molt difícil.
—A veure com surt, doncs —digué el senyor Llobert amb una inhabilitat característica.
Després va continuar cap al dormitori, amb la muller darrera seu. En trobar-se sols, ella tornà:
—Estàs segur que no és una dona, Rafael?
Sabia que el molestava i, en el fons, potser ni ella mateixa s’ho acabava de creure, però li era constitucionalment impossible d’evitar d’insistir.
—No! —va cridar ell—. És clar que no n’estic segur! Si no conec aquesta persona, com vols que sàpiga si és un home o una dona?
—Ho trobo tan estrany… —va reiterar-se la muller.
Ell ja no sabia si indignar-se o fer-hi broma. A la fi, va sospirar i digué:
—No t’amoïnis; demà sortirem de dubtes.
—Vols dir que vindrà aquí, a casa?
—No ho sé. Però un individu que ens envia un telegrama per anunciar-nos la seva arribada… Em sembla que bé ens la deu, una visita!
Havia decidit fer-hi broma. Ella va somriure, una mica alleujada. Ara gairebé estava segura que el seu marit no mentia. Gairebé. Fet i fet, era tan difícil, entendre els homes!
—Si molt convé, però, és algú que vol riure a les nostres costelles —va prosseguir ell després d’una pausa—. Monel! Si aquest nom ja sembla una burla!…
Fora, al menjador, s’aixecà la veu ploranera de la nena: Cridava:
—Mamà, mamà!
La dona va sortir a veure què passava i es trobà amb la menuda que venia corrent.
—L’Albert m’ha pres el tele… «telerama» —va explicar amb una entropessada en la paraula.
El xicot no s’havia mogut de la cadira. De reüll, es va mirar la mare i la filla. Tenia el telegrama al seu davant, estès sobre la taula. Amb una mà, intentava de cobrir-lo d’una manera matussera, infantil.
—Ja te’l tornarà, dona —digué la mare—. No veus que ho fa per jugar?
La nena no estava per raons.
—Jo vull el «telerama»…
La senyora Llobert es va atansar al seu germà. El xicot va prémer amb més força la mà sobre el paper, per tal de protegir-lo eficaçment d’un possible atac. Ella, però, no intentà de prendre-l’hi. Feia molts anys que sabia com havia de tractar el malalt. Per això va reposar suaument la mà en l’espatlla inclinada, gairebé com si anés a abraçar-lo.
—Albert —va dir—, oi que tu estimes la nena?
Ell no contestà, però va abaixar els ulls.
—L’estimes, oi? —insistí la senyora Llobert.
—Sí —mormolà el mancat.
—I no t’agrada de fer-la plorar…
—No…
—Perquè ella també t’estima, saps?
—Sí…
—I t’estima molt.
El xicot va desviar la mirada i la fità en la criatura que el contemplava fascinada. No podia entendre que la mare parlés d’aquella manera a l’oncle. Sempre que tenia lloc una escena d’aquestes, s’oblidava de plorar.
Hi va haver uns moments de silenci i d’immobilitat. I aleshores, tot d’una, l’Albert va replegar els dits sobre el paper, el recollí i va allargar-lo a la nena.
—Té —va dir.
La petita també allargà la maneta i el telegrama canvià de propietari.
—Bon noi —va dir la dona, i acaricià el bescoll del seu germà.
El senyor Llobert sortia del dormitori.
—Què passava? —va preguntar.
—No res —féu la muller diplomàtica—. L’Albert i la nena jugaven.
—Sí, —va dir el noi amb un somrís satisfet—; jugàvem.
Marit i muller es van mirar per darrera l’esquena de l’Albert. Després, ell, una mica desconcertat, com de costum, va desviar els ulls.
L’endemà, a dos quarts de vuit del vespre, el timbre de la porta va ressonar llargament pis endins. La mateixa Emma s’encarregà d’anar a obrir. Fins a migdia tenia una dona que l’ajudava a fer les feines, però a la tarda es quedava sola amb la nena i el seu germà. Havia comprovat que allò li resultava més que tenir una criada.
Es va trobar cara a cara amb un individu d’uns trenta anys, ben plantat, rialler i d’aspecte cordial. La senyora Llobert va saber immediatament qui era. Ell, però, declinà la seva identitat.
—Bona nit —va dir—. Sóc Monel.
—Ah!
—I vostè, si no m’equivoco, és la muller d’en Rafael…
Va allargar la mà que tenia lliure. A l’altra duia una maleta. La dona, obligada pel gest, encaixà.
—Vau rebre el meu telegrama, oi? —va preguntar tot seguit l’individu. I en aquell moment, sense que ningú l’hagués invitat, ja feia un pas pis endins.
—Sí… I que ens va estranyar força…
—Us va estranyar? —es va sorprendre ell tot fent un altre pas que va obligar la dona a retrocedir—. No em podia pas presentar sense avisar-vos!… I què? —va encadenar—. Com van, les coses?
Ella no sabia què fer, què dir.
—Bé… —va mormolar, indecisa entre tancar o deixar oberta la porta—. El meu marit no hi és, ara.
—No? No deu pas ser fora vila, oi? Amb les ganes que tenia de veure’l, al cap de tants anys… Déu meu, com passa, el temps —va exclamar sense cap solució de continuïtat—. Sembla que era ahir i mira… —va brandar el cap amb tristesa, amb reprovació, però sense deixar de somriure.
Va avançar una mica més pel vestíbul i la dona, que tampoc no es volia mostrar manifestament descortesa, es va veure obligada a tancar la porta.
—Entri… —va dir, no gaire segura de no fer una ximpleria.
El va dur al despatx. En Monel va deixar la maleta als seus peus i mirà a l’entorn.
—Ah, aquest Rafael! Sempre tan ben instal·lat, sempre… Però deixi que la miri —es va interrompre mentre es girava de nou cap a la dona—. Oi que no la molesta? —Però no va esperar resposta—. Quants anys fa, ja, que sou casats?
—Quatre —va informar-lo ella, cada cop més atabalada.
—Quatre? Ah, quatre!… Com passa el temps! —I va moure el cap, gairebé commiseratiu—. I la nena? Perquè teniu una nena…
—Sí. Ja ha fet els tres anys. Però segui, segui… Ja no pot tardar, el meu marit.
—Si no li fa res —va dir—, més m’estimaria rentar-me una mica. Aquests viatges, entre la pols, la calor i la gentada… En surts rebregat. Si m’ensenya la meva habitació…
La senyora Llobert va fitar-lo inexpressivament.
—L’habitació?… És que…
—No, res de compliments —digué ell sense deixar-la acabar—. No s’escauria amb un vell amic… Ja l’acabaran d’arranjar després, si cal. Em sé fer càrrec de les coses, jo.
—Bé, nosaltres… —va començar de nou la dona.
—No s’excusi pas, senyora! Això si que no! Estic segur que serà d’allò més confortable. A casa d’en Rafael tot ha de ser confortable. Que es pensa que no el conec? Ah!…
Somreia amplament, comprensiu i tolerant. Aparentment no s’adonava gens ni mica de la confusió de la dona. Va ajupir-se, recollí la maleta de terra, es va redreçar i es va quedar mirant-la descaradament, sempre amb el somrís a flor de llavis.
La coacció era tan violenta que ella no va tenir el valor de negar-se. D’altra banda, no estava segura de res. Encara que el seu marit, el dia abans, hagués negat que el coneixia… No, no en podia estar segura. Semblava tan convençut, l’home! I parlava amb aquell aplom…
—Vingui —va dir-li a la fi.
Passadís enllà, va menar-lo cap a l’únic dormitori sobrer que tenien. La nena va sortir del capdavall del pis.
—Qui és, mamà? —va preguntar amb tota naturalitat en veure Monel.
—Un senyor —va fer ella sense reptar-la.
—És la menuda? —s’interessà l’hoste. Va tornar a deixar la maleta a terra i se li atansà—. Hola petita! Oh, però mira que és bufona! Com te dius, maca?
La noieta, ara tímidament, mormolà:
—Rosa…
—Rosa! Manoi, quin nom més bonic! Escolta, Rosa… Què me’n dius d’un caramelet? Oi que t’agraden?
La nena es va mirar la seva mare per damunt l’espatlla de l’home mentre feia que sí amb el cap. En Monel es va ficar la mà a la butxaca i, en treure-la, la tenia tancada.
—A veure què hi trobes —i la hi allargà.
La petita, de primer, no sabia què fer. Es va tornar a mirar la seva mare.
—Tot el que hi trobis, és per a tu —va enllaminir-la ell.
Aleshores la criatura avançà totes dues mans i provà d’obrir els dits closos.
—Manoi, quina força! —va bromejar en Monel.
Dins hi havia un parell de caramels. Tots dos es van quedar mirant-los.
—Caram, si ha fet cria! —va exclamar ell amb sorpresa fingida.
La noieta se n’apoderà.
—Què es diu? —va fer la mare.
—Gràcies…
—Bona nena! —rigué ell.
—Menja-te’n només un, eh? —va dir la dona—. L’altre és per a l’Albert.
Sabia que l’hi donaria. En això mai no es feia pregar.
—Viu amb vosaltres? —va preguntar en Monel.
—Sí —digué ella simplement, i s’adreçà a l’habitació.
L’home, discret, no va fer cap més pregunta.
—Encara s’ha de fer el llit —va explicar la senyora Llobert en obrir la porta—. Però és que nosaltres…
—No hi fa res, no hi fa res! —va tranquil·litzar-la ell—. Queda molt de temps, fins a l’hora d’anar a dormir.
—Si necessita alguna cosa…
—Oh, no, no! Tot està perfectament. Perfectament! —va repetir amb èmfasi.
Va deixar la maleta sobre el llit mentre la dona es retirava sense saber què pensar. Encara no havia reaccionat de la seva sorpresa. Si el seu marit hagués estat a casa…
En aquell moment va sentir la porta del pis. Amb un sospir d’alleujament es va precipitar endavant.
—Hola, Emma! —va dir el senyor Llobert.
Ella, en silenci, va subjectar-lo per la mànega de l’americana i l’arrossegà cap al despatx.
—Què passa? —va estranyar-se l’home.
—Ha arribat en Monel —declarà ella.
—Ah, sí? —féu el senyor Llobert, vagament divertit.
La dona ajustà curosament al seu darrera.
—I m’havies assegurat que no el coneixies! Es veu que és un vell amic teu…
—Un amic meu? Això t’ha dit?
—Sí. Bé —va rectificar— ho ha donat a entendre prou clar.
—I què més ha donat a entendre?
Ella es va passar la mà pel front.
—Ah, si no ho sé! Encara estic tan desconcertada…
—I què volia? No ha dit si tornaria?
—Tornar? Si és aquí… a la seva habitació…
L’home s’enseriosí sobtadament. Va fer un pas endavant.
—Què dius! A la seva habitació?
—Sí…
—Però, però, però, em vols explicar què significa tot això? —Estava tan excitat que gairebé no es podia treure les paraules de la boca—. Com és que li has donat una habitació?
—Jo… ell… es pot dir que m’hi ha obligat… —va defensar-se la muller.
—Obligat?
—No m’ha deixat pronunciar ni paraula, ha parlat de tu com si fóssiu molt amics… d’anys… i m’ha demanat que li ensenyés on havia de dormir…
—És insensat! Si no el conec de res, sigui qui sigui… Prou que t’ho vaig dir ahir!
—Sí, però… Se’l veia tan segur, tan convençut… No podia pas dir-li que se n’anés.
Ell s’exaltà:
—I és clar que li ho podies dir! Amb un barra així no hi ha miraments que valguin! Quina cara! Mai no he sentit res de tan ridícul! Espera que… Ja veuràs! —i, decidit, va córrer cap a la porta.
Quan hi arribava, però, la porta es va obrir i en Monel, somrient, cordial com sempre, va penetrar a l’habitació. Allargà els braços.
—Hola, Rafael! Quant de temps, oi? Quant de temps…
Va apoderar-se d’una de les mans de l’home amb la dreta i, amb l’altra, li tustà l’esquena mentre el mig abraçava. Després, ràpidament, se’n separà una mica.
—No has canviat gens, però gens!… Ah, caram de Rafael! Qui ho havia de dir! Més home, és clar, però el mateix de sempre…
El senyor Llobert obrí la boca, decidit a interrompre’l, però en Monel va forçar la marxa del seu discurs:
—No em diguis que no em recordes! No m’ho diguis, perquè m’ofenc. Però ves que m’embolico, com podria ser que… Em donaries un disgust tan gros!
—Home, jo… —balbucejà el senyor Llobert.
—Així m’agrada, home! És que em miraves amb una cara… Però ja ho veig, la sorpresa, oi? És clar, et deus dir: d’on dimoni surt aquest condemnat d’en Monel? Ah, ja us ho contaré tot, tot!…
—Però…
—Ens sobrarà temps… Sempre d’una banda a l’altra, jo; ja em coneixes. Però ara, quan disposo de vuit dies, de vuit dies sencers per a mi, jo que em dic: per què no vas a veure en Rafael? I aquí em tens! A fe que en tenia unes ganes, noi! —i es va precipitar de nou a abraçar-lo—. Ah, Rafael, Rafael, els vells bons temps…
—Sí, però…
—Sí, tens raó, ho comprenc perfectament. Però què hi vols fer? És la vida, la vida; Avui aquí, demà allí, perds el rastre de l’un i de l’altre, la feina se t’emporta, t’acapara, et fa negligir els amics…
El senyor Llobert es mirava desesperadament la seva muller. Ella, però, era incapaç d’ajudar-lo. Tots dos es van arronsar d’espatlles amb un gest fatalista. En Monel no es va adonar de res, endut pels seus comentaris:
—… però ara ens rescabalarem. M’ho he promès! Llàstima, com et deia, que només disposi de vuit dies. Però més endavant, qui sap!… Ara que, vuit dies sempre són vuit dies, eh? Això sí —es va interrompre amb una frenada brusca—, si us molesto, si teniu algun altre compromís, digues-m’ho amb tota franquesa. Entre nosaltres no hem d’anar pas amb embuts. Aquesta sí que seria bona!
—Bé, jo…
—Precisament és el que dic sempre: aquest és un dels grans valors de l’amistat. Pots parlar clar, no has de fer compliments ni insinuacions. I menys amb un home com jo. Tu ja saps que sempre he estat molt comprensiu i que amb mitja paraula… De cap de les maneres no voldria ser una nosa!
—Jo, doncs, ja que…
—Res, home, res! No he dit res! Fes-te l’efecte que no m’has sentit. Ja ho sabia, que havies de reaccionar així. El meu vell Rafael! Sempre el mateix! Però noi —va donar un tomb a la conversa—, no m’havies dit que et casaves amb una noia tan bonica! Com t’envejo! No hi ha res com estar casat, res! Sí, ja sé, no tots podem tenir la mateixa sort… I, després, els fills, els fills! Ah, els fills, Rafael! Quina monada de criatura que teniu! Sí, l’he vista, l’he vista! Això sí que omple una vida! En canvi, un pobre conco com jo… Ah! —i va obrir els braços amb un gest desolat, de màrtir—. Ja en parlarem! Ja en parlarem! Però sóc un atordit… Aquí em tens xerra que xerra i tu potser encara has de fer alguna cosa. Ja m’entens! Vull dir que per mi no t’estiguis de res.
—No, però…
—I vostè —va adreçar-se a la muller—, si ha d’enllestir el sopar, no se senti obligada… Sé el que són, els deures d’una mestressa de casa!
—Sí, em sembla que el sopar… —va començar la dona.
—Faci, faci, sense compliments. Jo, ara que us he saludat, i com que prou que ens veurem tots aquests dies, potser valdrà més que me’n vagi a fer una volta pel poble, a recordar vells indrets, la joventut… Encara és d’hora, oi? I no deurem pas sopar abans de les nou, quarts de deu…
—A dos quarts de deu —va dir la senyora Llobert.
—Ah, molt bé! Me’n vaig a fer un tomb, doncs. Tu deus estar cansat, eh? —digué a en Rafael—. Deus haver treballat tot el sant dia. Sempre has estat tan actiu, tan conscient del deure… No, no vull que sigui dit que et furto unes hores de repòs ben guanyat. Només faltaria! A dos quarts en punt em tindreu aquí!
—Uf! —va fer el senyor Llobert en trobar-se de nou sol amb la seva muller—. Quina calamitat!
—O sia que no el coneixes de res?
—De res!
—Un company de servei, potser? Te’n podries haver oblidat…
—No —insistí ell—. A tu et sembla que te’n pots oblidar, d’un individu com aquest?
Van haver de convenir que era difícil.
—Què farem, doncs? Ja ho has sentit, es vol quedar vuit dies…
—No ho sé pas, noia. Ara comprenc que t’hagi convençut de donar-li una habitació. Jo mateix li ho donaria tot, per fer-lo callar.
—Però no el podem pas tenir, tants dies!
—Ja ho has dit, tu. Com ens en podem desfer, si no et deixa obrir la boca, si tot ho interpreta com li convé?… Quin barra!
—Per això mateix, amb un barra no cal tenir-hi contemplacions. Saps què faria, jo? Li posaria la maleta a la porta. Així, en tornar comprendria…
—En dubto força.
—Encara que no ho comprengui, doncs —va insistir ella—. No l’obrim, i en paus. Una hora o altra es deurà cansar de trucar.
—També tens raó…
Tots dos es van adreçar al dormitori de l’hoste. La maleta encara era sobre el llit. En Monel ni s’havia pres la molèstia d’obrir-la, de manera que tot era qüestió d’agafar-la i traslladar-la a la banda de fora de la porta. És el que van fer, seguits per la curiositat inquieta de la nena i de l’Albert que, mentrestant, havien sortit a veure què feien els pares.
—On la portes, papà? —va preguntar la petita.
—No amoïnis —va dir ell.
—Aquell senyor m’ha donat un caramel…
—Ah, sí?
Escortat per tota la família, va encaminar-se a la porta. L’obrí i diposità la maleta al replà. La seva dona esclafí la rialla.
—Digues si no és còmic, això!
Ell també va riure.
—M’agradaria de veure la cara que fa, en trobar-se amb la maleta aquí… Au, cap dins —va manar a la menuda i a l’Albert.
—Per què la deixes fora, papà? —va interessar-se la Rosa, sempre inexhaurible.
—Cap a dins —repetí ell.
—Jo vull saber per què l’has treta…
—Perquè no és nostra —explicà aleshores l’home.
—Potser faríem bé de deixar l’espiell obert —va dir la dona—. Així, si truca algú altre, ho veurem…
L’home va obeir la indicació.
Però no va trucar ningú fins a un quart de deu. Era l’hora que cada dia duien la llet, però la senyora Llobert, amb el trasbals d’aquell vespre, no se’n va recordar i acudí a la porta sense la lletera que sempre tenia a punt. En veure que era la noia de can Solar, obrí.
—Un moment —va dir—. Vaig a buscar el pot…
En tornar a la porta amb el recipient, en Monel entrava amb la maleta. La dona es va ruboritzar fins a l’arrel dels cabells. No hi feia res que l’altre fos un intrús indesitjat; se sentia culpable per aquella expulsió hipòcrita i poc educada. Ell, però, no semblava gens d’afectat.
—Aquestes criatures! —va dir—. Jugant, jugant, m’han tret la maleta al replà —i rigué, cordial i benhumorat com sempre.
—Oh! —va fer ella.
Hauria estat incapaç de dir res més. L’home havia trobat immediatament la mena d’excusa que li permetia de no sentir-se al·ludit.
En Monel va encaminar-se al seu dormitori i ella, amb la lletera encara a les mans, però ara plena, va entrar a la sala on hi havia el seu marit.
—Ha tornat —va dir simplement.
—I l’has deixat entrar? —va alarmar-se ell.
—No ha calgut —sospirà ella, i va contar-li-ho tot fil per randa—. I el pitjor és que no sé si tinc prou menjar per a tots…
El senyor Llobert va reflexionar un instant.
—Escolta —va dir aleshores—, què hi ha, per sopar?
—Costelles. Només en tinc vuit, dues per a cadascú. Són una mica petites…
—Farem una cosa. En serveixes només una per cap.
—Vols dir?
—Sí. Fes una sopeta ben clara i una costella. Si se’n va a dormir amb el ventre buit, potser reflexionarà. Nosaltres, si ens quedem amb gana, ja menjarem alguna cosa més tard, a la cuina. Ah, i res de postres, eh? Ni vi. Com més magre sigui, millor.
—Molt bé.
—On és, ara, ell?
—A la seva habitació.
—Mentre no se’n mogui…
No se’n va moure fins al moment de posar-se a taula. Fins i tot van haver d’anar a trucar a la seva porta.
Ell sortí a l’acte i, immediatament, començà a xerrar:
—He fet un tomb… —va dir—. Això no ha canviat gens! Ah, aquestes petites ciutats conservadores! Igual avui que demà… Això dóna un sentit d’eternitat a les coses. És el que dic, no hi ha res com viure en una vila d’aquestes, prou gran perquè hi hagi de tot i prou petita perquè no et sentis contínuament esclafat per l’aglomerament humà, el tràfic… No sabeu pas la sort que teniu! La meva il·lusió seria instal·lar-me en un indret així, però és el que passa, oi? No som ni amos de la nostra vida, de les nostres decisions. Si no has tingut la sort de néixer-hi, de criar-t’hi…
—Sí, és clar —va fer el senyor Llobert mentre s’instal·lava.
—Res no canvia… Aquí tens les menges, per no anar més lluny. A ciutat, tot t’ho menges adulterat, i més quan duus una vida com la meva, sense família, avui en aquesta pensió, demà en aquell hotel… Però aquí tot és sa, natural, sense trampa.
La dona va sortir de la cuina amb la sopera. El senyor Llobert començà a servir. Eren unes sopetes de pa bullit, força clares i insubstancials, però això no va privar l’hoste de cantar les seves lloances.
—Ah, la bona sopa de pa! —va extasiar-se gairebé—. On la trobes, avui? Res de sopes, sinó entremesos. I si en algun indret te’n donen, què passa? Que és feta de rosegons del dia abans. No, senyor! Per a menjar com cal, bons plats casolans, cuinats amb amor, no hi ha com la província. Una sola cullerada d’això t’entona… Quan us dic que sou uns afortunats!
Va haver de callar, perquè es ficava la cullera a la boca. Al cap d’un moment, però, engegà de nou el disc, però ara havia canviat de tòpic. Per damunt la taula, s’adreçava a la petita, instal·lada al costat de la mare, una mica cohibida per aquella presència estranya i, per tant, més bona minyona que de costum.
—Com una personeta gran, eh? —va dir ell, rient—. En aquesta edat és quan fan més il·lusió, les criatures —va prosseguir, ara de cara als pares—. Tenen totes les gràcies i només el punt just de malícia per fer-te somriure… I les nenes encara més.
L’Albert se’l mirava amb molta atenció. Ell que d’habitud no deia res, semblava d’allò més admirat que es pogués parlar tant, i tan de pressa, sense entrebancar-se.
—I que es veu que és molt entenimentada. Mira que formaleta… Que t’agraden les sopes, maca?
—Sí —va dir la petita sense entusiasme, baixet.
—A mi també —va informar-los l’Albert que se sentia negligit.
—Sí, noi. Aquest Albert! —Es va mirar els altres—. Li agraden les sopes! Jo recordo que de més jove… és allò, un encara no ha vist les realitats de la vida, és un somniatruites, un idealista… de més jove, doncs, hi havia coses que no comprenia. Què dic! Me’n burlava i tot! Una llar, per exemple, una llar teva, tan senzilla com vulguis, però amb la família al voltant, la dona, els fills… I cal convèncer-se’n: no hi ha res com això.
—Ben cert —aprovà el senyor Llobert.
—Ja ho pots ben dir. Ara ho veus, oi? Perquè de jove també pensaves diferent, prou que ho sé. Bé, de jove… No som pas tan vells, tampoc! Però ja m’entens, hem entrat a la trentena i el foc no és el mateix. Sovint no t’ho sembla, és veritat, però en el fons ja et falta aquella capacitat d’entusiasme per a les coses fugisseres, en desitges de més sòlides, més permanents… Me n’adono molt bé. Per això sempre em repeteixo: quina sort que ha tingut aquest pillastre d’en Rafael! De tortes o de mortes, ell s’ha fet amb la seva llar i aquí el tens amb una esposa com un sol i una filleta que val totes les pessetes.
—Feia molt de temps que no us havíeu vist? —va preguntar la dona amb tota la intenció.
L’hoste va riure. Després va clavar cop de colze al senyor Llobert.
—Diu si fa gaire temps! Ah, senyora, la vida fa tantes voltes, tantes voltes! Mai no pots saber on seràs demà. I on les deixes, les velles amistats? Passen els anys, us separeu, es refreda aquella escalfor, aquella camaraderia… Ah, però els bons afectes, els afectes sincers, no s’obliden mai, no, senyor. Ja en poden passar, ja, d’anys! Sempre es conserva aquell caliu al fons del cor…
La senyora Llobert es decidí a anar a cercar les costelles. Ja s’havien acabat la sopa.
En tornar, en Monel continuava xerrant desaforadament. Ara gairebé li van venir ganes de riure en veure la cara d’avorriment del seu marit. Després, mentre deixava la plàtera sobre la taula, espià l’expressió de l’home. Prou que es veia que el nombre de costelles era massa escàs per a tantes persones, però l’hoste no semblava desanimat.
El senyor Llobert en deixà una a cada plat. L’Albert va posar la pota.
—En vull una altra —va exigir immediatament.
La seva germana li va posar la mà sobre el braç.
—Ja saps que, per sopar, més val menjar poc.
En Monel va encadenar de seguida:
—Això sí que és d’una sàvia prudència! Si vols arribar a vell, i amb salut, no hi ha res com anar-se’n a dormir amb l’estómac poc carregat. Menjar massa, a la nit, són ganes d’enverinar-se. I sobretot quan ja s’ha deixat enrera la primera joventut. Que et quedes amb una mica de gana? Sí, no ho neguem, de vegades t’hi quedes… Però no val més això que començar a patir avui del ventre, demà dels ronyons? I ja no parlem de la pressió! La sobrietat, Rafael, no hi ha res com la sobrietat en el beure, en el menjar, en el fumar, en tot, en tot! Veig que vosaltres ho heu comprès. Mai no sabrem expressar prou bé els beneficis de la sobrietat. Si fos poeta, ah!, un himne, li faria…
—Menja, nena —va dir la mare.
Tots dos, la petita i l’Albert, s’havien quedat bocabadats davant d’aquell discurs. El senyor Llobert rosegava resignadament la seva costella. En Monel demanà:
—Si em fa el favor d’una mica d’aigua, senyora…
La dona es va alçar immediatament. L’home se l’havia ben guanyada.
—Ah, perdoni! —es va excusar—. Com que nosaltres no bevem…
—Es comprèn, senyora, es comprèn! Un es fa càrrec d’aquestes coses. Més que càrrec, perquè, de fet, això de beure no és més que un vici. Que potser no porta el seu propi líquid, l’aliment sòlid que ingerim? Doncs és clar! Però ja se sap, és allò… —i es va arronsar d’espatlles com per fer-se perdonar la seva feblesa—. Ara que, vi, mai! No importa el que diguin. Si has de beure, si no te’n pots estar, no hi ha res com un bon got d’aigua, sobretot aquí, on la teniu tan fresca, tan pura, sense sediments… —Es va interrompre—. Però tu, abans, en bevies de vi, oi?
El senyor Llobert va aprofitar l’avinentesa.
—Quan, abans?
—És veritat, ja parlo d’anys… Quants, dius? Sí, ha passat molt de temps i un ha tingut ocasió de reflexionar, de veure les coses amb més claredat, sota una perspectiva més justa…
—Menja, nena —insistí la mare—. I tu, Albert.
—… més realista, si entens el que vull dir. Ben cert que no tothom posseeix aquest instint que, quan es manifesta, ens permet d’orientar-nos, de rectificar si cal i, en una paraula, de ser els mestres de la pròpia vida…
Va callar perquè encetava l’os de la costella. El senyor Llobert va mirar-se desesperadament la seva muller. L’home li atacava els nervis, amb tanta xerrameca. Per sort, el sopar s’acabava.
La dona va enretirar la seva cadira, s’aixecà i, sense pressa, va començar a recollir els plats. L’hoste restà una mica perplex, sobretot en veure que en Rafael imitava la seva esposa i també s’alçava. La seva vacil·lació, però, gairebé fou imperceptible. Immediatament, es va posar dempeus.
—Més valdrà que anem a la saleta —va dir el senyor Llobert.
En Monel, però, decidí:
—Si no us fa res, jo em retiraré. No, permet! —afegí sense que l’altre hagués donat mostres de voler dir res—. Ja sé que no us molesto, no és això. No vull que us ho prengueu malament. Però després d’un dia com avui, de tantes hores de tren… ja ho compreneu, oi? Estic una mica cansat. Us en feu càrrec, eh? Demà serà un altre dia; ens haurem refet una mica de l’emoció d’aquest encontre tan esperat, tan llargament ajornat… Jo estaré més reposat i podrem parlar… Si em permeteu, doncs…
—Sí, sí! —digué el senyor Llobert mentre feia esforços per amagar la seva satisfacció. Feia estona que l’anguniejava la perspectiva d’un tête a tête amb el seu hoste.
—Fins demà, doncs. Ah, sembla mentida com poden cansar aquests viatges! I mira que hi estic acostumat! Prou que ho saps, que no sóc un sedentari! Però no hi ha res a fer. Potser és que, en arribar a certa edat, el cansament es comença a acumular… com en d’altres s’acumula el greix, per exemple. És difícil de dir. Bé, demà serà un altre dia. Ara bona nit, bona nit a tothom. —Va pinçar la galta de la Rosa—. I a dormir de gust, menuda! Que eixerida que és…
—Això no pot continuar —deia al cap d’una estona el senyor Llobert a la seva muller—. Jo no el resisteixo més. Ens l’hem de treure de sobre d’una manera o altra. Tu t’imagines un suplici de vuit dies amb aquest individu sempre damunt, xerra que xerra, sense parar de dir bestieses? Ah, no! De cap de les maneres!
—Què et sembla que podem fer? No creus que se n’anirà, després d’aquest dejuni?
—No, que se n’ha d’anar! Aquest no fot el camp ni que el posem a pa i aigua!
—Jo tinc gana —va dir l’Albert.
La menuda ja era a dormir, després d’haver-se menjat una altra costella i una poma, d’amagat, a la cuina.
—Ara no vull coure més costelles —va fer la dona—. Que me’n dius d’una mica de pa i formatge?
L’Albert s’hi va avenir i, mentre menjava, marit i muller van prosseguir la conversa.
—I per què no li diem francament que ens fa nosa, que se’n torni allí d’on ha vingut —va proposar ella.
—Molt bonic —va aprovar el senyor Llobert—, però qui li ho diu, això? Tu t’hi veus en cor?
—No… —va haver de confessar ella.
—Jo tampoc. És tan violent!… No estem acostumats a aquestes situacions, som massa educats. D’altra banda, ell ni ens deixaria acabar. De seguida que sospités que anàvem a expulsar-lo, ens esclafaria sota un xàfec de paraules. És el seu sistema, ja ho has vist.
—Doncs… No hi veig solució.
—Sí —va dir ell, pensarós—, em sembla que n’hi ha una.
—Quina?
—Deixar-lo sol.
—Com vols dir, sol?
—Imagina que demà, abans que es desperti, ens n’anem d’excursió i no tornem fins al vespre…
—I la teva feina?
—Al carall, la meva feina. No sóc pas tan indispensable. Això és més urgent.
—Però, vols dir que no és una solució massa… extravagant?
—És clar que ho és! Però no pas més que això de presentar-te en una casa on no et coneixen i d’instal·lar-t’hi amb tota tranquil·litat, com si fos xauxa!
—Tens raó.
—Jo faria això: agafaria el cotxe de dos quarts de set i me n’aniria a passar el dia al riu…
—I el menjar?
—No te’n preocupis, d’això. A migdia ens arribem al poble i dinem a la fonda. Sí —es va animar—, és una bona idea. Un dia de camp ens anirà bé a tots plegats. Què et sembla? Això sí, caldrà que sortim sense fer gens de soroll. Si ens sentia, de segur que ens voldria acompanyar!
Tots dos van esclafir. Després, però, ella va trobar una objecció:
—I si mentre som fora ens roba? No m’agradaria trobar-me amb el pis buit, en tornar.
Al senyor Llobert no se li havia acudit aquesta possibilitat.
—No crec… —va començar—. Ara que també és possible, sí. Mira, ho tanques tot amb pany i clau.
—I si força els mobles?
L’objecció era tan seriosa que, un moment, van estar a punt de renunciar a la projectada sortida. A la fi, però, ell va trobar el desllorigador:
—Ho podríem dir a l’Eudald… Es passa tot el dia darrera el vidre, treballant. Li podríem dir que vigili la casa i que, si veu sortir algú amb un paquet o el que sigui…
A ella no li feia gaire gràcia, però va haver de convenir que no hi havia cap més solució i es deixà convèncer.
—Encara no deuen ser a dormir, ells —va fer aleshores el senyor Llobert.
—Sempre hi van molt tard.
—M’hi arribaré, doncs.
—I com els ho diràs?
—Ja trobaré una manera o altra… —va contestar ell.
—Però no va ésser tan senzill com es pensava.
L’Eudald era el darrer espardenyer del poble. És a dir, el darrer home que encara feia espardenyes a mà. Des de bon matí a bon vespre, es passava el dia sencer darrera el vidre de la botiga. Només se n’allunyava per dinar. Hauria estat impossible de trobar un vigilant més bo. És clar que, en principi, s’havia de suposar que l’Eudald ja estava prou ocupat amb la seva feina, però els fets demostraven que pel carrer no podia passar ni gat ni gos que ell no en tingués notícies immediatament.
Quan el senyor Llobert va travessar el carrer, la porta de la botiga era tancada, però l’escletxa de llum que s’escapava per sota deia clarament que dins encara hi havia algú. D’altra banda, se sentia remor de paraules. En Rafael, doncs, va trucar.
—Qui hi ha? —va fer la veu de la filla de l’espardenyer.
—Sóc en Llobert. Voleu obrir un moment?
Es van apressar a complaure’l. Eren veïns pràcticament de tota la vida. De menut, en Rafael havia jugat amb el fill gran de l’Eudald, desaparegut durant la guerra.
—Que us passa alguna cosa, potser? —va preguntar la Gertrudis mentre el feia entrar.
—Sí i no —va contestar ell—. Bona nit.
El vell era assegut al fons de la botiga.
—No heu sopat, encara?
—Sí —digué l’home—. Esperàvem que aquesta —i assenyalà la seva muller, que rentava plats a l’habitatge de darrera— enllestís per anar-nos-en a dormir. Què us passa? —va repetir la pregunta que acabava de fer la seva filla.
En Llobert es va asseure davant del vell mentre la seva dona, que l’havia sentit, sortia de l’interior.
—Hola, Rafael!
—Bona nit.
—No esteu pas malalts?
—No. Per què? Ja veureu —va prosseguir—. Us volia demanar una cosa…
—Si podem…
—Precisament perquè podeu… Doncs bé, el cas és que demà la meva dona i jo ens en volíem anar d’excursió. Però ens ha arribat un foraster…
—Ja l’hem vist —afirmà l’Eudald.
—Sí. És un… un conegut, sabeu? Volíem anar d’excursió, doncs, i a ell l’hem de deixar a casa.
—Per què? —va preguntar la vella amb tota franquesa.
—Ja us ho diré… Està una mica delicat, compreneu? No pot venir. I nosaltres ja teníem el compromís, ens hem de trobar amb uns amics de Valls i ara ja és massa tard per avisar-los. A més, a ell no li fa res de quedar-se sol.
—Ja entenc —va dir l’Eduald, que no entenia res.
—Ara, hi ha això… —vacil·là ell—. Encara que sigui un conegut fa molts anys que no l’havia vist i… en una paraula, a la meva dona se li ha acudit que mentre som fora en podria fer alguna…
—Com voleu dir, alguna? —s’estranyà el vell.
—Sí, home. Per parlar clar, aquest xicot havia tingut una ensopegada… Naturalment que ara —va continuar embolicant-se— tot això ja pertany al passat, però ningú no sap, com diu ella, la dona, si en trobar-se sol… La temptació podria ser massa forta, compreneu? Si li agafava la deria de prendre’ns alguna cosa…
Va adonar-se que els altres se’l miraven com si fos una bèstia rara, però ell va prosseguir, perquè si s’aturava mai no arribaria al final.
—I per això he pensat que vós, que us passeu el dia treballant darrera el vidre… com que cau davant mateix de casa… doncs això, que podríeu donar-hi un cop d’ull de tant en tant per si el vèieu sortir amb algun paquet, o el que sigui…
—Sí… —féu el vell.
—El que més m’estranya és que la teva dona se’n vulgui anar, si n’esteu tan pocs segurs —digué la vella.
—És allò del compromís —va repetir ell—. Jo, per mi… Però ja sabeu com és, l’Emma… Una mica patidora. Doncs si vós —va tornar a adreçar-se al vell— hi donéssiu un cop d’ull…
—Sí, ho puc fer —va dir el vell—. Però i si el veig sortir amb alguna cosa, què he de fer?
—En doneu part, el denuncieu…
El vell es va gratar la closca. Les dues dones el continuaven mirant d’allò més estranyades.
—Voleu dir que… —féu l’Eudald.
—Sí. Encara que sigui un amic… és a dir, més un conegut que un veritable amic, no vull que s’endugui res.
—Sí, és clar, però…
—No és que em cregui que ha de passar, i si no fos per l’Emma… Però és allò, més val estar previnguts…
—Ja ho veig, ja… —assentí el vell—. Bé, un cop d’ull… sí, em penso que bé el puc donar.
En Rafael es va treure un pes de damunt. Se n’havia sortit.
Al cap de cinc minuts ja era de nou a casa. L’Albert se n’havia anat a dormir, però l’Emma l’esperava, impacient.
—Si que has tardat…
—Bé els havia d’explicar una mica de què anava…
—Una altra cosa —va dir aleshores ella—. S’hauria d’avisar la Carme, perquè, si no li diem res, demà vindrà com cada matí.
No hi havia pensat, ell, en la dona de fer feines. Però la seva muller tenia raó.
—Me n’hi vaig, doncs —decidí—. Quantes molèsties! On viu, exactament?
La seva dona li ho va explicar. No era gens complicat de trobar, encara que fos als ravals.
I era cert. Però la gent ja dormia i va haver de trucar llargament abans d’aconseguir que es despertessin. A la fi, es va obrir una finestra i una noia s’abocà cap a fora.
—Qui hi ha?
—Buscava la Carme. Ets la seva filla, potser?
—Sí…
—Sóc el senyor Llobert. Hauries de dir-li que demà no la necessitarem. Sortim d’excursió, de manera que no cal que vingui.
—Ah, bé!
—Te’n recordaràs?
—Sí, senyor.
Quan la noieta ja havia tancat la finestra i ell s’adreçava de nou a casa, va ensopegar-se amb el vigilant.
—Què els passa, senyor Llobert? Tenen malalts, potser? —es va interessar l’home.
—No, no; tots estem bé.
—Més val així. En veure’l pel carrer en aquestes hores…
—Tots estem bé —va repetir ell, i continuà carrer amunt mentre maleïa aquell barra d’en Monel que l’obligava a fer el ninot d’una banda a l’altra de poble.
L’excursió, l’endemà, no es pot pas dir que fos un èxit. L’Albert i la menuda s’ho van passar bé, això sí, per el senyor Llobert i la seva muller no van deixar de pensar ni un sol moment en l’hoste que s’havia quedat al pis. La sortida s’havia fet sigilosament, sense dificultats, a un quart de set del matí. Però no es van considerar salvats fins que ja eren al cotxe. Un moment, cap a migdia, es van imaginar la cara que devia haver posat en llevar-se i veure el pis buit, i això els va fer riure de dents enfora. Ella, l’Emma, no es podia treure del cap la idea d’un possible robatori. Un individu que té el cinisme de presentar-se en una casa desconeguda i d’instal·lar-s’hi per vuit dies, és capaç de tot, opinava. Ell, en canvi, es temia quelcom de força pitjor. I si a despit de tot no se n’anava?
Per això, a quarts de sis, quan van emprendre la tornada, tots dos estaven callats. Van renyar dues o tres vegades la nena, sense veritable motiu, i després es van impacientar amb els seus plors. També l’Albert es mostrava una mica trapella, però així i tot era més manejable que la criatura. La cosa més empipadora, amb ell, fou que s’entossudí a instal·lar-se en un seient que no li corresponia i que costà Déu i ajuda convèncer-lo que es canviés. No s’hi va avenir fins que li van permetre de monopolitzar la finestra. La nena, que també volia posar-s’hi, va tornar a fer el ploricó i la mare, nerviosa, va haver de donar-li un mastegot i un caramel, en aquest ordre, per tal de fer-la callar d’una vegada. Entre una cosa i altra, en arribar de nou al poble tots dos estaven de malhumor.
—Què, se’n deu haver anat? —va preguntar la dona mentre enfilaven el carrer on vivien.
—Confiem que sí —digué ell, no gaire convençut.
I feia bé de no estar-hi. No els va caldre ni arribar a casa per a saber que les coses no rutllaven. En veure’ls, l’Eudald, que encara tenia la botiga oberta, va picar als vidres i els féu senyal d’entrar.
—Hi ha alguna novetat? —va inquirir el senyor Llobert.
—No. Tot ha anat magníficament —digué l’home, tan satisfet com si es tractés d’una mena de victòria personal—. El seu amic ha sortit a mig matí amb les mans a la butxaca, i no ha tornat fins a l’hora de dinar. A la tarda ha sortit altre cop, però ara ja fa estona que és a casa.
—Gràcies, Eudald —va dir el senyor Llobert, sòbriament.
—Ha provat l’excursió? —va voler saber l’espardenyer.
—Sí, tot ha anat de primera. I agraït, repeteixo; molt agraït.
—I ara! Ja ho sabeu, a manar…
Cal creure que en Monel espiava llur tornada des de darrera d’alguna finestra, perquè se’l van trobar al replà, on els esperava. Era increïble, però l’home mostrava la mateixa cara franca i animada de costum, el mateix somriure, potser fins i tot una mica accentuat…
—Hola, nois! Benvinguts! —féu, com si fos ell l’amfitrió—. Com ha anat, això?
Els Llobert van continuar pujant sense dir res.
—Jo que aquest matí em desperto i m’adono que sou fora! Quina delicadesa, que em dic; sabien que estava cansat i, en lloc de demanar-me que els acompanyi, com hauria fet qualsevol altre, em deixen dormir! No sabeu pas com us ho estimo. És així com jo entenc l’hospitalitat! Ben cert que entre nosaltres no podia pas ser de cap més manera, oi?
Sí, era verament increïble. Aquell individu era capaç de treure avantatge de qualsevol situació. No se’n desfarien mai.
Els va seguir cap dins, sempre xerrant.
—Una petita excursió familiar, naturalment —deia—. Ah, no hi ha res que sigui tan bonic! Un dia de camp, unes petites vacances que reposen el cos i l’esperit… Sense la fatiga del viatge, ho podeu ben creure, us hauria fet companyia de bon gust. Però tampoc no ho he passat tan malament. No, senyor! Perquè també jo he fet la meva petita sortida. Un llarg passeig pels encontorns, de descoberta, de retrobament… Quina delícia petjar de nou la terra, la terra autèntica!
La dona, encuriosida, no va poder evitar una pregunta:
—I com us ho heu fet, per dinar?
—Ah! —va exclamar ell immediatament—. Encara us he d’agrair això. Quina previsió de deixar-me un parell d’ous a la cuina i el pernil al rebost! No, a fe que no em puc pas queixar. He fet un àpat saborós, com és de tradició en aquesta casa. Només em dol el pensament que potser us he sacrificat. Si molt convé, teníeu la intenció de passar dos o tres dies fora i ara, per culpa meva, heu tornat més aviat que no volíeu… Tranquil·litzeu-me! No m’ho perdonaria mai!
El senyor Llobert el va deixar amb la paraula a la boca i entrà al dormitori a canviar-se. La dona simplement féu:
—Vine, nena, que et trauré el vestit. T’has embrutat molt…
Ell encara els perseguí amb les seves paraules:
—Què, menuda, t’ha agradat? I a tu, Albert? Em sembla com si us veiés córrer, tan feliços, tan enjogassats… Ah, feliç edat! No hi ha com ser jove i amb el cor lliure de preocupacions. És el que em dic, si sempre poguéssim ser infants, amb aquesta innocència que…
Va callar, perquè acabava d’adonar-se que l’havien deixat sol.
Al dormitori, el senyor Llobert es desesperava:
—… i si encara callés! Només que el pogués fer callar, em donaria per satisfet. Al pas que anem ara, aviat no ens podrem moure d’aquesta habitació. És una cosa de ximples! Si acabarà per treure’ns de casa! El que és jo, no ho resisteixo pas…
Estava tan frenètic, que se’l veia a frec del col·lapse nerviós.
—Calma’t, Rafael, calma’t —suplicà la seva muller—. Bé trobarem una solució o altra.
—No, no la trobarem. És de pedra picada!
Exhaust, es va deixar caure sobre el llit, a la vora del qual s’havia assegut per canviar-se les sabates.
—Vols que repetim el sopar d’ahir? —va proposar-li la muller.
—I de què servirà? Escolta —féu, i tot d’una s’animà una mica—, i si sopàvem aquí?
—On? Al dormitori?
—Sí. De primer dónes de sopar a l’Albert i a la Rosa, a la cuina, i després serveixes el nostre aquí. A veure què farà, ell.
—Potser es llescarà un altre tros de pernil…
—Li tanques el rebost.
—Ja ho estava, de tancat.
—Amaga’l, doncs; amaga-ho tot, que no trobi res. —De seguida, però, va adonar-se que allò era insensat—. No, és inútil. Cal fer alguna cosa més seriosa, més decisiva… Però què?
—No se m’acut res, a mi —va confessar l’Emma.
—No… A veure… I si li demanava uns centenars de pessetes amb l’excusa que anem una mica justos? No, seria ridícul… Calla! —digué de cop—. Li podríem prendre alguna cosa de la maleta, un objecte de valor… si és que en duu cap… Es veuria obligat a acusar-nos, hi hauria explicacions, baralles… Se n’hauria d’anar.
—Vols dir? —va fer ella, escèptica.
—Ho podríem provar. De perdre, no hi podem perdre res. A l’extrem que hem arribat… Ho hauríem de fer aprofitant un moment que sigui fora, és clar. Demà al matí, per exemple, si és que surt. I ho hauries de fer tu, perquè jo… No… Al carall, la feina! Tampoc no treballaria tranquil. Me n’ocuparé jo mateix.
—I si no fa efecte?
—Doncs, si no fa efecte, només hi veig una solució: tallar-nos el coll.
L’endemà, en Monel no es va llevar fins a les deu. Mentre esmorzava, va començar a donar una de les seves habituals conferències a la dona, sense pensar que el senyor Llobert es rosegava els punys al dormitori. Després es va fumar una cigarreta amb tota calma. Ja eren quarts de dotze quan, a la fi, va decidir-se a fer un tomb per tal d’estirar les cames i preparar l’estómac per al dinar. Amb aquestes mateixes paraules ho va explicar llargament a la senyora Llobert que aleshores feinejava pel menjador.
Des de darrera els vidres del balcó, el va veure allunyar-se carrer amunt, cap a la plaça, abans d’arribar a la qual l’home va saludar un parell de veïns amb tanta cordialitat com si fossin coneguts de tota la vida. El senyor Llobert, que havia sentit la porta, sortí de puntetes cap al menjador.
—Se n’ha anat? —va preguntar.
—Sí. No valdria més que em quedés al balcó a vigilar, jo? Imagina que, pel que sigui, torna i ens troba escorcollant-li la maleta…
—Millor, dona! —va fer ell—. No demano pas res més.
I, decidit, s’encaminà a la cambra de l’hoste. La nena i l’Albert el van seguir.
—On aneu, vosaltres?
—Vull veure com remenes la maleta —va fer la menuda.
—Apa, no us poseu entre cames. Distreu-los —va dir a la seva muller—. Només em destorbarien.
Així i tot, va ser impossible d’allunyar-los, si bé van haver de resignar-se a assistir a l’escorcoll des del llindar, sota la vigilància de la dona.
La maleta, que era vella i atrotinada, tenia un pany nou, tancat.
—Això promet —reflexionà el senyor Llobert—. Si no hi hagués res de valor no l’hauria tancada.
Es va treure un petit ganivet de la butxaca i féu saltar el mecanisme, al capdavall força senzill. Dins, hi havia dues mudes, una de neta i una altra de bruta. Sota la roba, es veien tot d’objectes d’ús personal i una carpeta amb papers. El senyor Llobert va començar a fullejar-los.
—Mira! —digué tot d’una.
La dona va fer un pas habitacions endins. Al seu darrera, avançaren l’Albert i la nena. Va agafar el paper que el seu marit li allargava.
—Què et sembla? Una llista de les víctimes!
Era una densa columna de noms, entre els quals n’hi havia una dotzena d’esborrats amb un cop de ploma; el darrer d’aquests, era el seu. Sota, la columna continuava. La senyora Llobert va comprendre immediatament el significat de tot allò.
—Doncs mira que també ha trobat una manera de viure!… —va exclamar. Sense confessar-s’ho, estava admirada.
El senyor Llobert va tornar a capbussar-se en la maleta, però ara ja no hi va saber descobrir res d’interessant. De fet, no hi havia res de prou valor per a subtilitzar-ho.
—Ja ens ho podíem pensar —va reflexionar tot agafant de nou el paper per tal de tornar-lo a la carpeta.
—I per què no ens quedem amb aquesta llista? —va proposar ella.
—Què en faríem? —Tot d’una se li va acudir una idea—. No —digué—, però podem fer una altra cosa —i esclafí la rialla—. Una petita venjança…
—Què vols dir?
—Mira, podríem escriure a aquests individus i explicar-los els procediments d’en Monel.
—I què en trauràs, d’això?
—Dona, si els avisem no el deixaran entrar a casa!
Ella no semblava gaire convençuda.
Bé… Al capdavall, tampoc no podem estar segurs que té la intenció de presentar-s’hi. Encara que hi hagi el nostre nom, la llista es pot referir a alguna altra cosa…
—Això rai, hi ha una manera ben senzilla de comprovar-ho. Telefonem a aquest… com se diu? Sí, Llorenç Palaudàrias, el que ens precedeix. Hi ha l’adreça i tot, ja ho veus! Demanaré una conferència.
Es va quedar el paper, va tornar a desar ràpidament tot el que havia tret, va tancar la maleta com pogué i, sempre seguit de la família, va encaminar-se al despatx, on hi havia el telèfon. Va obrir la guia.
—Si en té, serà qüestió d’uns moments.
En tenia. Va demanar la conferència i penjà.
—La llàstima —va dir—, és que això no ens ajudarà a desfer-nos-en. Però ja em donaré per satisfet si puc posar-li bastons a les rodes…
El telèfon va trucar al cap de deu minuts. El senyor Llobert, que s’havia assegut, va fer un salt i l’engrapà. La família continuava reunida al seu entorn.
—Senyor Palaudàrias?
Va sentir un murmuri de veus llunyanes i, al cap d’un moment, una altra veu femenina que deia:
—Pot parlar…
—Senyor Palaudàrias? —va repetir ell.
—Com?
—Palaudàrias! —va cridar més el senyor Llobert.
—Ah, sí, sí! Digui… Amb qui parlo?
—Sóc en Rafael Llobert. No, no em coneix. Volia fer-li unes preguntes sobre un tal Monel.
—Com diu?
—Monel…
A l’altre extrem hi va haver com una explosió.
—Escolti! Escolti! Qui és, vostè? Un amic seu?
—No, no! Una víctima —va explicar, cada cop més alt—. El tenim a casa. S’ha presentat i… com diu?
—Que ja està ben fregit!
—Sí. Vostès també el van tenir, oi?
—Una setmana sencera. No hi va haver manera de treure’l! Senyor… no el conec, però cregui que el planyo. Com no cali foc a la casa, em penso que no hi ha res a fer.
—Per això telefonava…
—I com ho sap, que va estar aquí? Ho ha dit ell, potser?
—No! Li he trobat la llista de les cases que ha visitat o que pensa visitar…
—Ah, sí?
—Sí. Li he mirat la maleta… I ara vull avisar els altres…
—Una lloable iniciativa —comentà la veu de l’altre extrem, que ara semblava una mica burleta—. Però em penso que perdrà el temps. Vostè no sap com les juga, aquest individu.
—Sí, ho sé. I tant!
—Pensi que nosaltres vam arribar a expulsar-lo de casa… A expulsar-lo violentament, eh? I va tornar. Va tenir la barra de dir-nos que per res del món podia permetre que ens passéssim la vida amb el remordiment de no haver-lo tractat com cal; que ens perdonava!
—Però això és insensat!
—Totalment insensat, però és així. I li’n podria contar d’altres, però ja se n’adonarà, no es preocupi. Bé, senyor, senyor…
—Llobert.
—Sí, senyor Llobert. Si no mana res més…
—No; molt agraït. I perdoni la molèstia.
—No té importància. Ah, si avisa aquests altres senyors, m’agradaria de saber què passa. Pura curiositat, sap?
—Sí. Ja li trucaré, si sé alguna cosa.
—Perfectament. Fins aleshores, doncs. I tant de gust de sentir-lo, senyor Llobert.
—Passi-ho bé, senyor Palaudàrias…
Va penjar i es girà cap a la seva muller.
—Ja ho has sentit. És el que et deia. —Es va treure el paper de la butxaca i el tornà a consultar—. No sé —va fer—, si valdrà més escriure’ls o… Com que és a prop, també m’hi podria arribar. Perquè com ho expliques, això, per escrit? Hi podria anar demà al matí…
—Perdoni —va dir a una dona que travessava la plaça—. Em podria indicar el carrer del Rec?
La dona es va aturar.
—És allí mateix —i assenyalà—. Veu aquell carrer de l’altre costat, el que baixa? És el del Rec.
Va regraciar-la i s’hi endinsà. El carrer era força modest, però el número 3, on vivia el senyor Pou segons la llista d’en Monel, va resultar una casa de tipus senyorial, amb una porta de dos fulls i unes escales amples limitades per una barana de fusta, ja molt corcada, que havia conegut temps millors.
En arribar al primer pis, trucà. No hi havia timbre, sinó una petita maça de ferro més sorollosa que no semblava.
Llunyana, va sentir una veu que deia:
—Truquen…
Va obrir-lo una dona entre dues edats, baixona, que es quedà mirant-lo sense preguntar-li què volia.
—El senyor Pou? —s’interessà ell.
—No sé si hi és, ara —digué la dona.
—És urgent. He d’agafar el tren de les dotze…
—Qui dic que el demana?
—El senyor Llobert.
La dona, a la fi, es va decidir a fer-lo entrar. Va deixar-lo al rebedor sense demanar-li que s’assegués i va desaparèixer corredor amunt.
Dins, es va sentir una breu enraonadissa seguida d’un silenci i d’un altre intercanvi de paraules inintel·ligibles al qual van posar fi els passos de la dona que tornava.
—Diu que passi…
Va precedir-lo pel corredor i, al capdavall, el féu pujar unes escales. Va trucar a la porta del capdamunt.
—Endavant —van dir des de dintre.
A l’extrem oposat d’una habitació molt espaiosa, totalment plena de llibres, un home d’una cinquantena d’anys, prim i encarcarat, seia darrera la taula despatx.
—Bon dia —va saludar ell—. El senyor Pou?
L’altre assentí amb el cap, greument.
—Permeti —va dir el senyor Llobert tot avançant, i va repetir el seu nom.
—Segui —li va indicar el senyor Pou amb la mà estesa cap a una cadira—. Vostè dirà en què puc servir-lo…
Ell va escurar-se la gargamella, incòmode. La fredor de l’home, molt correcte però distant, no facilitava pas la seva gestió.
—Bé… —va començar—. Volia… Vostè coneix un tal Monel?
—Monel? —va sospesar l’altre—. No, no crec…
—M’ho suposava… El fet és que aquest senyor ara viu a casa meva. És a dir —va recomençar en veure que el senyor Pou arrugava el front—, ara fa quatre dies vaig rebre un telegrama d’aquest senyor que m’anunciava la seva arribada per a l’endemà…
—Sí? —va fer el senyor Pou, encara cellajunt, però indiferent.
—Sí. Per dir-ho en pocs mots… Es va presentar com un antic amic meu, va instal·lar-se a casa i actualment encara l’hi tinc. No hi ha manera de treure’l.
—No veig en què li puc ser útil —digué el senyor Pou.
—No! Si no es tracta d’això! Sóc jo que vull fer-li un servei a vostè. He esbrinat que aquest individu té el costum de presentar-se a les cases, no sé si sempre amb la mateixa excusa, i d’instal·lar-s’hi amb aquesta barra que li dic. Vuit dies a cada casa, pel que sembla. I vostè, senyor Pou, és la propera víctima!
—No l’entenc…
—Li he trobat un paper, una llista, amb l’adreça de totes les cases on ha estat o pensa presentar-se. El seu nom ve a continuació del meu, senyor Pou. La setmana vinent, doncs, el tindrà aquí.
L’home el mirava amb molta atenció, encuriosit. El senyor Llobert envermellí.
—No em creu?
—Què vol que li digui? —va replicar el senyor Pou sense acabar d’humanitzar-se—. No li sembla que tot això és una mica… diguem una mica fantàstic?
—Sí, senyor, fantàstic del tot. No es pensi que sóc boig.
—Naturalment que no.
—Per això he volgut avisar-lo. No el deixi entrar…
—No, és clar —va dir el senyor Pou blanament.
—No em creu, ja ho veig —afirmà ara el senyor Llobert.
—Sí, el crec. No el deixaré entrar, no es preocupi. —Va fer una pausa—. No m’havia de dir res més?
—No, senyor, res més. Només això. I per dir-li-ho he fet un viatge de quaranta-cinc quilòmetres… Per estalviar-li els maldecaps en què em veig jo.
—Li ho agraeixo —digué el senyor Pou fredament—. Molt amable…
El senyor Llobert, molestat, va aixecar-se.
—Com vulgui. I perdoni la intrusió —afegí, sarcàstic.
El senyor Pou inicià un somriure fi, va alçar-se al seu torn i acompanyà el visitant cap a la porta i escales avall, com si volgués assegurar-se que abandonava la casa. En arribar al vestíbul, el senyor Llobert es va girar.
—Senyor Pou… —començà.
—Sí? —féu l’altre polidament.
Ell, però, es va repensar i tancà de nou la boca. Obrí la porta sense esperar i, des de l’escala, digué:
—Tant de gust, senyor!
—El gust és meu —va contestar automàticament el senyor Pou, i tancà el seu darrera.
El senyor Llobert va davallar les escales enfurismat amb ell mateix. No hi havia dubte que l’altre l’havia pres per ximple. Ja s’ho podia haver pensat, però. Ell, al seu lloc, potser hauria fet pitjor.
Al carrer, va consultar el rellotge. L’entrevista havia estat tan curta que encara faltava una hora per a la sortida del tren. Així i tot, va adreçar-se a l’estació. Però no hi va arribar. Pel camí va recordar-se que, amb l’enrabiada, s’havia oblidat de demanar al senyor Pou que avisés la víctima que el seguia. Encara tenia temps de fer-ho. És clar que era desagradable haver d’entrevistar-se de nou amb aquell individu, però es tractava de posar un aturador a les activitats de Monel, de fer-li pagar la mala passada d’invitar-se a casa seva amb aquella barra. D’altra banda, les possibles víctimes següents no tenien cap culpa de la incredulitat del senyor Pou…
Va fer mitja volta, doncs, i al cap de cinc minuts ja tornava a trucar a la casa.
El va obrir la mateixa dona d’una estona abans.
—El senyor… —començà ell.
L’altra no el va deixar acabar.
—No hi és —digué.
—I la seva muller?
—Tampoc. No hi ha ningú.
No l’havia fet entrar, aquesta vegada, i ara, a poc a poc, anava tancant la porta. Ell es va irritar.
—M’esperaré —va decidir.
La dona, prou que es veia, no sabia què fer. Les seves instruccions no devien anar més enllà de negar la presència dels amos. El senyor Llobert aprofità aquell desconcert per empènyer la porta i esmunyir-se al rebedor. S’hi va asseure abans que la dona tingués temps de refer-se de la sorpresa.
—Esperaré tot el que calgui —va assegurar.
Ella va tancar la porta i, sense una paraula, s’allunyà pel corredor. La va sentir fer tot d’explicacions excitades a algú que no contestava o ho feia massa baixet. Després s’oí una remor de passos i un cop de porta. Al cap de dos minuts, la porta es va tornar a obrir i uns passos d’home s’atansaren pel passadís. Darrera, se sentien els de la dona.
El senyor Pou en persona va fer la seva aparició al vestíbul. Ella es va quedar al llindar, mig dissimulada per la cortina que hi penjava.
—No li han dit que no hi era? —se li adreçà el senyor Pou.
—Però hi és —digué ell.
L’home va engrapar-lo pel braç.
—No hi sóc. Com si no hi fos.
El senyor Llobert es va alliberar dels dits estranys amb un moviment sobtat i enèrgic.
—Escolti, senyor Pou, jo només li vull fer un servei…
—Ja ho sé —replicà l’home—. I ja li he dit que li ho agraïa. Ara, l’únic servei que em pot fer és deixar-me tranquil.
—És que jo…
El senyor Pou, exasperat, picà de peus a terra com una criatura.
—És que no m’entén, potser?
—Jo…
—Apa, fora! Vagi-se’n d’una vegada! —i l’engrapava de nou.
Un cop més, el senyor Llobert es va desfer de les seves mans. Molt digne, caminà cap a la porta.
—Perfectament —digué—. Se’n penedirà.
—És una amenaça, això?
L’home avançava amb els punys closos.
—Apa, fora d’una vegada! Què s’ha cregut? Al carrer!
I el senyor Llobert fou ignominiosament expulsat.
Al cap d’una hora i mitja abandonava el tren a l’estació de la seva vila. Abans de travessar cap a la plataforma, va haver d’esperar uns segons, mentre el Ràpid procedent de la capital continuava el seu viatge. Els cotxes desfilaven lentament, gairebé tots amb les finestres obertes. Ell va alçar la mirada, impacient.
Tot d’una es va quedar amb la boca oberta. ¿No era en Monel aquell passatger que, dret en un cotxe de segona, apujava el vidre? No en podia estar segur, perquè l’home tenia el braç a l’altura de la cara, però gairebé ho hauria jurat. Però no podia ésser. En Monel tenia la intenció de passar encara quatre dies més a la casa… Devia ser algú altre que se li assemblava. Per força.
Així i tot, li va entrar com una mena de febre i, quan els cotxes van haver acabat de passar, va travessar amb tota llestesa i, a bon pas, va encaminar-se a la llar. Els darrers metres, els va fer gairebé corrent.
Va pujar les escales de quatre en quatre, amb la clau ja a la mà, i obrí ràpidament. La seva dona s’atansava pel corredor, seguida de l’Albert i la nena.
—No ho saps? —va fer immediatament.
N’hi havia prou amb veure la seva expressió, satisfeta i com rejovenida, per comprendre que les notícies eren bones.
—Se n’ha anat, oi? —va interrogar-la.
—Sí; encara no fa mitja hora.
—No n’estava segur, però ja m’ha semblat que era ell… A l’estació, vull dir —explicà confusament.
Van entrar cap al menjador. Per primera vegada en el transcurs d’aquells darrers dies, se sentien verament a casa.
—Però, com és possible? —va interessar-se—. Què ha passat?
—L’Albert l’ha espantat —va riure ella.
—L’Albert! —i es va mirar el xicot.
El mancat va comprendre que l’aprovaven i somrigué, cofoi.
—Sí, l’Albert —va repetir la dona.
—Jo —digué el xicot amb un somrís cada cop més ample.
—A veure, expliqueu-m’ho, expliqueu-m’ho!
Es van asseure tots entorn de la taula, com si anessin a sopar.
—Veuràs… Ha estat la cosa més inversemblant que et puguis imaginar. Érem tots aquí i ell no parava de xerrar, com de costum. Jo ja estava mig marejada i ni li contestava. Aleshores ell que va i es gira cap a la nena i comença a dir-li coses…
—Sí —va fer ell, àvidament.
—I de cop li ha preguntat: I tu què vols ser, quan siguis gran? Se m’ha girat altre cop per dir-me que aquesta pregunta abans només es podia fer als nois, perquè el destí de les noies ja se sabia quin era, en general, però que ara tot era diferent, ja que elles també tenien les seves ambicions i totes les carreres els eren obertes… Tot això, com et pots pensar, molt més elaborat. Després ha repetit la pregunta a la Rosa. Ella, és clar, no ha sabut què contestar-li. Ves que li expliques, pobra criatura! Però aleshores l’Albert que surt amb una de les seves i diu: serà llebrosa. Tots dos, en Monel i jo, ens hem quedat d’una peça. Llebrosa?, ha repetit ell. Sí, ha dit l’Albert, com en Rafael.
—Ho he dit jo —la va interrompre l’Albert, interessat a no passar desapercebut.
—En Monel s’ha posat molt pàl·lid i, durant uns moments, ha callat. Per primer cop, se’l veia desconcertat, sense saber quina cara posar-hi. Després, ell que em mira i em pregunta: Què vol dir, amb això de llebrós? Jo de seguida m’he adonat del partit que en podia treure, d’aquella sortida. He inclinat el cap i, com si em requés, he fet: Sí, desgraciadament… En Monel s’ha assegut, ha tornat a aixecar-se. Ha començat a fer-me preguntes precises i jo, com si no em quedés més remei, he anat explicant que ja feia temps que ho havíem descobert, però que no ho havíem volgut dir a ningú, ja podia comprendre per què… Si no se li nota res!, ha dit ell. No, encara no; només té algunes pústules que la roba li amaga… Ell cada vegada estava més nerviós. No se li ha acudit de preguntar per què no havíem tret la nena i l’Albert de casa per tal d’evitar-los que s’ho encomanessin…
—Però si no s’encomana! O molt poc —va dir el senyor Llobert.
—Ja saps com és, la gent. Sigui com sigui, en Monel ha acabat per aixecar-se amb la pretensió que se n’anava a fer un tomb. Al cap de mitja hora, però, ha tornat i s’ha tancat al seu dormitori. Cinc minuts després, el demanaven al telèfon. No sé qui era ni què han dit, perquè no m’he quedat a escoltar-lo. La nena acabava de caure d’una cadira i he hagut de córrer… Bé, el fet és que en sortir del despatx m’ha dit que el reclamaven d’urgència a ciutat i que se n’havia d’anar. Volia saber a quina hora passava el tren. De seguida he comprès que durant aquella mitja hora que s’ha passat fora de casa es deu haver posat en contacte amb algú perquè el telefonés. No era una conferència, no m’ha enganyat… Ha fet la maleta, doncs, i ens ha dit adéu després d’assegurar-me que ho havia passat molt bé i que ens agraïa la cordial acollida…
El senyor Llobert es va posar a riure.
—S’ha espantat, no hi ha dubte. Però d’on carall ha sortit, aquesta idea de la lepra? —Va girar-se a l’Albert—. Què volies dir, tu?
—He dit que també seria llebrosa… —féu el xicot.
—Sí, però què volies dir?
L’Albert balbucejà. No sabia explicar-se.
—Doncs que ets llebrós —va repetir a la fi.
—Quin acudit! —Es va impacientar el senyor Llobert—. Ho has sentit dir a algú, potser?
Però ara l’Albert, que comprenia que se’l desaprovava, es va tancar en un mutisme absolut. Va ésser impossible de fer-lo parlar.
—A fe que és bona, aquesta! —es va queixar l’home—. Ens traiem una preocupació de sobre per posar-nos-en una altra. Perquè imagina’t que ara comença a escampar-ho pel poble!…
—No —el va tranquil·litzar la muller—. Ja li faré la lliçó.
—És que no em fa cap gràcia, saps?
Ella, per distreure’l, preguntà:
—No m’has contat com ha anat la teva gestió… L’has pogut veure, el senyor Pou?
—No me’n parlis!
—Per què?
—No m’ha cregut. Pitjor: gairebé m’ha expulsat de casa seva!
Ella no pogué evitar una rialla.
—Perdona —digué després—. Es que penso en totes les facècies d’aquests dies… I que, per acabar d’arrodonir-ho, t’hagin expulsat… —i va riure de nou, incapaç de dominar-se.
El senyor Llobert, contagiat, va imitar-la.
—Sí; ben mirat, més val que ens ho prenguem així. I ara ja s’ha acabat tot, ja el tenim fora…
—Pobre senyor Pou! —va fer ella—. No sap la que se li prepara.
—No… És a dir —reflexionà—, en Monel tindrà feina. És un individu dur de pelar, el vell. Mai no he vist ningú tan fred, tan segur d’ell mateix… Fet i fet, m’estranyaria que en Monel aconseguís d’entrar-hi, en aquella casa…
L’endemà va arribar un telegrama. Deia: «Perdoneu. Monel instal·lat aquí. Ens podeu ajudar? Pou».