DE LA COMUNICACIÓ DE LA MONTSERRAT CAMINALS (2149)

En repassar amb més meticulositat que no havia fet en aquell moment els comunicats que ens passava l’Equip B durant l’estada de la criatura entre nosaltres, em van sobtar tot d’incoherències entre les quals, a títol indicatiu, recullo les següents: Afirmava el nostre hoste que, al seu món, hi ha un hemisferi sempre submergit en l’ombra, on no viu ningú; d’altra banda es parlava d’aquell univers com d’un món en el qual la gent no viuen a la superfície, sinó a l’interior. La contradicció és clara: el sol havia d’estar dintre, no fora, i, per tant, no hi podia haver cap hemisferi fosc.

En un altre indret es parlava extensament dels progressos aconseguits per la investigació mèdica, prou avançada per manipular masses encefàliques i materials genètics, tot de coses que no es poden fer sense l’ajut auxiliar de la radiografia; en contraposició, manifestava que allí no és permès de fotografiar res, car hi havia un tabú en aquest sentit. Les dues dades tampoc no concorden.

Es referia així mateix als transports aeris que utilitzen els habitants d’aquell univers, i alhora sabem que s’admirava que nosaltres tinguem cotxes. Una societat tecnològicament avançada, amb vehicles capaços de solcar els aires, no pot ignorar els motors de combustió interna.

Aquestes tres mostres ens demostren d’una manera suficient que la criatura ens ha mentit. Hi ha molts altres aspectes en els quals tampoc no ha estat franca i, un cop despertada la nostra suspicàcia, no és difícil de trobar-los.

El dia sis d’abril, l’Equip B ens deia que, segons ella mateixa, la criatura era «diferent i no espontània»; el dia vint-i-cinc de maig ens aclaria que era el resultat de tot d’alteracions provocades en el codi genètic, però caldria saber fins a quin punt aquestes afirmacions s’avenen amb aquell altre comunicat del dia tretze d’abril que «una descripció anatòmico-fisiològica de l’organisme d’aquella gent (…) fa creure en una sèrie de funcions indiferenciades o intercanviables que potser asseguren una renovació de les afectades per algun dany». No s’insistí en aquest aspecte tan interessant i, en una certa mesura, la gent de l’Equip B van creure que podien haver caigut en una falta d’interpretació. El dia onze del mateix mes, després de l’anàlisi del semen, la criatura es veu obligada a rectificar una afirmació anterior: allí no havia dit o donat a entendre que la dona del nostre món que entrà al seu va quedar-s’hi prenyada, cal entendre que, de fet, únicament hi infantà; de prenyada ja ho estava amb anterioritat. El dia 8, també d’abril, l’equip s’admira de la facultat de «recordar» de la criatura, car aquests records pertanyen a una persona que el precedí. En tot aquest context, també és important d’esmentar que, segons els visitant, «tot allò que és, és des de sempre i per sempre en una forma o altra» (comunicat del dia 12 d’abril). El dia 3 de maig, parlava de la «disgregació orgànica» que sofreixen la gent del seu univers entre els quaranta i els cinquanta anys…

En aquest moment, moltes de les paraules que acabo de ressenyar tenen un interès particular per a nosaltres. Potser expliquen més coses que no es proposaven d’explicar. Una disgregació orgànica, començant per la darrera afirmació, és allò que sofrí la criatura en tornar a penetrar al nostre món, ferida per un cop de forca que un segle i mig enrera havia rebut una altra criatura. En condicions «normals», això no és possible. Aquell primer visitant també es devia disgregar i, amb ell, va desaparèixer, com és natural, la ferida a conseqüència de la qual morí. Però mirem què passa o què pot passar a la llum de la hipòtesi de treball proposada, que preveu un indret atemporal.

La primera criatura surt del nostre univers malferida per les pues de la forca i, com que l’indret de pas frega el segment on cessa el contacte i comença la zona atemporal, el seu atabalament, el dolor que li ha procurat l’escomesa, el fan entrar en aquesta, on les forces li falten i cau. I aquest individu aquí caigut, agonitzant, no pot morir. En un indret atemporal hom s’ha de conservar per força tal com hi ha penetrat; sense temps no hi pot haver canvi. I la criatura, doncs, agonitza durant cent cinquanta-sis anys. Però fa més, i aquí ens ajuda allò de les funcions que «asseguren una renovació de les afectades per algun dany». L’individu és capaç de projectar-se mentalment i d’aconseguir, en el seu món, un «duplicat», sobre el qual treballen tot seguit els científics per dotar-lo d’aquells òrgans que, com ja saben per les visites anteriors, li manquen; concretament, el sexe. I, ara més semblant als humans, ens el tornen a enviar. No és estrany que recordi tan bé; no ha heretat cap memòria d’algú altre, sinó que és la seva.

Conviu amb nosaltres, entra i surt a la seva conveniència i, el darrer cop, se’n va amb una humana. Per primera vegada, la sortida s’efectua en unes altres condicions. Podia no haver passat res, però la Galba i ell, per algun motiu que se’ns escapa i que importa poc d’esbrinar, es deixen anar de la mà, perden contacte, i la noia, que estava situada més cap a l’extrem, entra a la zona atemporal. I la criatura, en adonar-se’n, hi penetra al seu torn a buscar-la, però allí es troba amb l’altra criatura, ell mateix, que encara agonitza. Naturalment, no sabrem mai els detalls, però es pot suposar que això va distreure’l de la Galba, atès que la criatura vella devia dominar la nova, al capdavall una emanació d’ella. Hi devia haver, doncs, una reunió de les dues persones, amb predomini de la primera, que era l’original. En passar al nostre univers, cap al qual probablement es van inclinar en el curs de la «maniobra» de recuperació, ja eren una de sola. Així s’explica que la recollíssim ferida. I que es morís al cap de poca estona; es tornava a trobar en el temps i es reincorporà a un procés natural. Tan ràpid, d’altra banda, que aquest cop no devia poder projectar-se i crear un altre doble. Perquè aquesta creació no deu pas ser instantània.

Cal seguir, ara, amb una pregunta: ¿com és que la Galba no va veure el ferit? Si l’hagués vist ens ho hauria escrit; era prou sorprenent, i explicava prou coses, per no oblidar-se’n. No el va veure, doncs. Pot ser un indret on no es vegi res. Ni la mateixa criatura no el devia «veure» el seu original; el devia «sentir». Més ben dit: es devien sentir mútuament; fet i fet, no deixaven d’ésser la mateixa persona en dos estats. Afegim que encara que fos possible de veure-hi, allí, la Galba es marejà i va perdre el coneixement. No estava en situació d’adonar-se de res. Va caure de seguida, o gairebé de seguida, al nostre món. En una altra època, és cert, però això no ens ha d’admirar. El sol fet de fer una passa dintre la zona atemporal la col·locà davant d’una altra «boca» o obertura del nostre univers. O, més bé: en un altre indret d’aquesta boca, que deu ésser ininterrompuda. I podem tenir la seguretat que, amb aquella passa o passes inconscients, s’atansà cap al nus en lloc d’allunyar-se’n; si hagués fet això darrer, hauria entrat en una de les cordes de la retícula, on segons la hipòtesi esbossada, no hi ha formes de vida superior. En el suposat que hi hagués pogut subsistir, no s’hauria pogut comunicar amb nosaltres.

Tenim, doncs, que, fins aquí, la teoria ens permet de donar raó de tot d’esdeveniments que d’altra manera no s’explicarien. Podria semblar que ara, al moment de preguntar-nos per què la Galba va sortir a una cantonada de París inexistent en la realitat del nostre món, podem ja abandonar-la, car en aparença aquest és un fenomen que no té res a veure amb la naturalesa de l’univers tal com ens el revela la pluralitat de mons i que hi hagi unes cordes i uns nusos temporals i unes faixes o bosses atemporals que els separen i, alhora, els uneixen. Crec que seria un error. En els nusos, on viuen els humans i altres criatures intel·ligents, les cordes es dobleguen, en alguns llocs violentament i tot, però recordem, un cop més, que són cordes de temps, no d’espai, i que per això hi ha una certa inversió aparent del fluir temporal que, en els llocs més premuts del nus, pot crear efectes estranys, dels quals no ens adonem perquè vivim, i hi hem viscut sempre, en aquest fluir i a l’indret que ocasiona els efectes. No seria el mateix per a algú que vingués de fora, de la atemporalitat, on res no es corba. Aquesta persona veuria la curvatura del temps tal com no la podem veure nosaltres, però la viuria en forma d’espai. I pot perfectament succeir que, pel fet de trobar-se en dos temps coincidents de la curvatura els carrers Dauphine i de l’Arbalete, la Galba els hagi identificat com a coincidents en l’espai mentre passava de la atemporalitat al nostre univers, i potser també un moment després, quan encara no s’havia recobrat del tot i perdurava la imatge. Opino que en aquest punt va ser poc precisa en la seva relació, probablement perquè en desconèixer aquesta hipòtesi, no hi donà la importància que el fet tenia. Confiem que després se n’haurà adonat. És primordial que se n’hagi adonat. Perquè aquesta és la clau.

La clau, si no vaig equivocada, que també ens pot servir a nosaltres. Com he dit, crec que les obertures són una sola obertura, una mena de continuum que permet penetrar d’un món a l’altre des de qualsevol lloc. A condició, però, que sàpigues les coordenades. No les sabem de cap més lloc, ni tan sols d’aquí, per on ha passat sempre la criatura. Perquè conèixer l’indret no és suficient si ignorem la «disposició» del temps conforme s’ordena sota l’efecte de la atemporalitat. Gràcies a l’experiència de Galba, però, sabem com ho fa en dos llocs de París, i és una experiència que podem repetir si ens condicionem per suspendre mentalment, un sol instant, la restricció que ens lliga al nostre concepte del continuum espacio-temporal. Jo diria que es pot fer.

No crec que calgui pensar en la inevitabilitat, per aconseguir-ho, d’unes modificacions cerebrals com les que esmentava la criatura als membres de l’Equip B. Potser sí que ho deia sincerament, i fins és possible que ajudin; que gràcies a elles no calgui fer l’esforç d’un condicionament previ. Més essencial em sembla la capacitat que té la ment de re-orientar-se quan sap què se li exigeix. I nosaltres, ara, ho sabem.

Serà, bo, però, abans de decidir res, que reflexionem en com pot ser aquell univers i les criatures que hi habiten, i això ens torna a aquelles dades que citava a l’inici de la comunicació. Se’n desprèn que podem ésser utilitzats en els experiments que tenen lloc; que podem donar naixença a monstres; que ens podem trobar entre gent que, com l’au Fènix, reneixen d’ells mateixos. En un àmbit on el temps té una altra acció, en el qual la matèria deu tenir una altra qualitat si les nostres màquines fotogràfiques, com cal sospitar, no són prou sensibles per captar-la. Ni la seguretat no podem tenir que, sigui com sigui aquell món, «també» un humà hi és consentit i s’hi pot adaptar. Que la criatura parlés d’una dona del nostre món que hi va viure, no és prou; pot ser una invenció. Tampoc no és prou que ella, la criatura, se’ns presentés com algú fonamentalment organitzat com nosaltres. No es pot descartar la possibilitat d’una metamorfosi durant el «trànsit», una metamorfosi per la qual el nostre visitant devia estar preparat però potser no ho estem els humans.

Sí, hi ha tot d’incògnites al nostre davant, i sortir a desxifrar-les equival, literalment, a jugar-nos la vida. Però altres homes i altres dones se l’han jugada per buscar resposta a problemes que no eren tan importants. Tots els experiments comporten un risc, i l’investigador, el científic, ho sap quan escull un camp de recerca que, més aviat o més tard, si vol obtenir resultats, l’obligarà a deixar els papers de banda i a utilitzar criatures vives; sovint, ell mateix. És el nostre cas.