D’UNA CARPETA DE RETALLS DE DIARI (1991)

Sang al Carmel

Ahir a la tarda uns estranys esdeveniments van tenir lloc a la part alta de l’habitualment tranquil barri del Carmel. Sembla que sota els ulls espaordits de tres testimonis, en Jaume Migrany, un xicot solter i drapaire d’ofici que viu a la barraca assenyalada amb el número 67, va ferir greument o va matar una persona inindentificada que travessava per davant de casa seva.

Hi ha, com a prova d’aquest delicte, una forca ensangonada, però la policia va ésser incapaç de descobrir cap cadàver o persona lesionada. Els mateixos testimonis ho expliquen dient que la víctima va fer-se sobtadament invisible, la qual cosa contribuí força a llur esglaiament. La policia, que no pot negar l’existència de l’arma, es mostra escèptica i desconcertada.

S’ha avançat la hipòtesi que la víctima, únicament ferida, devia escapolir-se muntanya avall. El fet, però, és que no s’ha trobat cap rastre de sang ni hi ha ningú que hagi vist un home que s’allunyés d’aquell indret a l’hora en la qual tenien lloc els esdeveniments, cap a les cinc.

En Jaume Migrany, que es trobava sota els efectes de la beguda en acudir la policia, ha estat detingut preventivament.

(3 de juny)

La policia busca una víctima

Ja fosquejava quan encetàvem la carretera del Carmel. La zona ha canviat poc durant els darrers cinquanta anys i s’hi observen escassos senyals d’activitat constructora. A primer cop d’ull és un dia qualsevol i en aquesta hora, acabada la jornada de treball, els bars estan animats i es veu gent als balcons o fins i tot a la porta de les cases. La quitxalla anima amb llurs crits i amb llurs jocs uns quants solars que els fan de camp d’esbarjo. Es comencen a il·luminar els modestos establiments del barri i a les botigues de queviures encara hi ha compradores tardanes. Ningú no diria que una mica més amunt, potser a tres-cents metres, un crim ha alterat la calma del turó.

La barraca es dreça a l’esquerra, una mica enretirada de la carretera, i un parell de policies priven que s’hi atansin massa les dues dotzenes de persones que, amb la mirada, segueixen les evolucions de tres agents més que rastregen el terreny, més avall. Ens barregem entre els badocs, cap dels quals, ens n’adonem de seguida, no ha presenciat el crim. N’hi ha, però, que hi han acudit de bona hora i han assistit a la detenció del criminal. Algú ens diu que dubta que ho sigui, car fins ara no ha aparegut cap cadàver.

A poc a poc anem lligant caps. L’ocupant de la barraca, una mena de drapaire ambulant ben conegut al veïnat, ha agredit un home amb una forca, ara en poder de la policia, i la víctima ha deixat unes taques de sang en el terra. Ens les assenyalen, però ja és massa fosc per distingir res. Tot això seria normal, per dir-ho d’alguna manera. De tant en tant hi ha algú que es creu amb dret de vida i mort sobre els seus semblants i, impulsat per l’odi, per l’afany de lucre, per un instint de venjança o per qualsevol altre moviment passional, colpeix sense miraments.

No és tan corrent, però, que la víctima desaparegui al moment que és agredida. Sembla que això asseguren els testimonis presencials del fet, que la policia també ha retingut, i ara m’ho repeteix una dona entre dues edats, testimoni, al seu torn, de l’escena que ha tingut lloc en presentar-se el cotxe patrulla a la barraca. El presumpte criminal encara tenia la forca a la mà i diu que tremolava tant que li petaven les dents. Tampoc als testimonis no era possible de treure’ls unes quantes paraules coherents, car tots es trobaven sota els efectes del xoc. Es comprèn molt bé: sota llur mirada acabava de produir-se un miracle o, si més no, un d’aquests trucs de màgia que de vegades veiem als escenaris. La forca, que s’enfonsava en una esquena sòlida, s’arrencava seguidament de… de què? De l’aire, perquè allí ja no hi havia res. Només quedava la sang per convèncer-los que no havien somiat. La sang que ha trobat la policia i que han pogut veure la dona que m’ho explica entre escarafalls i algun altre dels badocs que es resisteixen a allunyar-se.

Què ha passat? A l’indret no hi ha llocs on amagar-se, l’ocupant de la barraca no ha tingut pas temps de cavar una fossa que, d’altra banda, els agents de l’autoritat haurien descobert de seguida. Però els cossos tampoc no es fan fonedissos com un polsim que el vent s’emporta. I la sang? L’ha vista tothom que ha vingut a badoquejar de bona hora, la policia se n’ha emportat unes mostres… I de l’ocupant de la barraca no ho pot ser; no tenia cap ferida. Tenia, això sí, una borratxera monumental.

Caldrà preguntar-se si sagnen els fantasmes? Però els fantasmes són criatures nocturnes, afeccionats a les ombres, i els fets que narrem s’esdevenien a mitja tarda, sota el sol brillant d’un dels nostres dies d’estiu, tan clars i calorosos…

Pugen els agents que buscaven i que tornen amb les mans buides. És ben fosc, ara. El grupet es comença a disgregar i algú comenta, ignorem amb quines intencions: «Ja ho sabia que no trobarien res». Però la policia es queda. Un dels homes s’avé a dir-me que els cal més temps per a examinar el terreny i que no volen que, durant la nit, hi potinegi algú.

De tornada, carretera avall, hi ha més llums a les cases i el carrer s’ha anat buidant. Finestres endins, es veu gent que sopa, famílies reunides entorn de la taula, un home que llegeix el diari mentre, darrera seu, dues dones van i vénen. En algun lloc una criatura plora i més lluny se senten baralles… Una mica de brisa amoroseix la nit.

Però avui dormirem amb un misteri. ¿Què ha passat al Carmel?

(3 de juny)

El misteri del Carmel

Continuen les incògnites relacionades amb l’estrany crim del Carmel. De fonts oficials sabem que tant el detingut com els tres testimonis han estat sotmesos a intensos interrogatoris que, en lloc d’aclarir l’assumpte, l’enfosqueixen considerablement.

Segons aquestes fonts, Migrany ha declarat que ara i adés, darrerament, pateix d’al·lucinacions, les quals es concreten sempre en la figura d’un home que passa per davant de la seva barraca i aleshores, sempre al mateix indret, desapareix; en d’altres ocasions, però, el fenomen s’ha produït a la inversa, o sigui que hi ha hagut aparició. En aquest darrer cas, el desconegut sempre s’allunya cap a ciutat, sense molestar-lo ni adreçar-li la paraula.

La defensa és hàbil, ja que la policia no ha recuperat encara cap cadàver ni s’assenyala enlloc la presència d’una persona ferida a l’esquena per uns burxots de forca, però els testimonis dels fets contradiuen formalment aquesta versió. Són persones que no es coneixien entre elles i que no anaven plegades al moment del suposat crim; d’altra banda, tampoc no han tingut mai cap relació amb l’acusat, si bé dues d’elles, que són del veïnat, sabien qui era per haver-lo vist sovint prop de la barraca. No sembla, doncs, que hi pugui haver col·lusió.

Tot ahir, la policia va prosseguir les seves investigacions, que continuen en tancar el diari.

(4 de juny)

«Ho he vist tot»,
ens diu un dels testimonis del crim (?)

Així comença en Joan Graus, un dels tres testimonis que han declarat davant la policia en relació als esdeveniments que el dia dos d’aquest mes tenien lloc al Carmel. El visitem a casa seva, no gaire lluny de l’indret del crim, i als seus peus hi ha el gos que l’acompanyava. Cada tarda el treu una estona a passejar. Joan Graus és un obrer ja jubilat, vidu, que viu amb la filla i el gendre, i als seus seixanta-vuit anys, se’l veu àgil d’esperit. Potser perquè en aquest cas és pertinent, ens assegura que té bona vista i que mai no ha hagut de portar ulleres.

Molts dies, ell i el gos s’enfilen pel turó, seguint menudes senderes que sembla que vagabundegin sense dirigir-se a cap lloc particular. A en Joan Graus li agrada de veure la ciutat estesa als seus peus i, sovint, s’atura llargues estones a contemplar-la. Això és el que havia fet aquella tarda. «Em vaig fixar en aquest xicot, en Migrany, que era davant la seva barraca i feia tot de gestos, com si parlés amb algú; de seguida vaig suposar que estava gat, com li passa sovint. Aleshores discuteix amb ell mateix…».

També va veure l’home. Pujava per la carretera, a peu, i, en adonar-se’n en Graus, ja era prop de la barraca. Va desviar-se cap a la miserable construcció, però no pas per dirigir-s’hi o per parlar amb en Migrany, perquè travessava en diagonal. L’embriac va interrompre bruscament la seva mímica, en quedà un instant molt quiet i, tot seguit, arrencà la forca d’un munt de femta i va projectar-la contra l’esquena del desconegut que continuava avançant.

«No entendré mai que les coses anessin d’aquella manera —ens diu en Joan Graus, amoïnat—. No vaig tancar els ulls ni un sol moment, ho puc jurar. Si encara em sembla veure-ho! La forca va clavar-se a l’esquena de l’home, cap a un costat, perquè a en Migrany li devien tremolar les mans, i a l’acte, però allò que se’n diu a l’acte, com si fos conseqüència del cop de forca, allí on hi havia hagut l’home ja no hi havia res. Es va fondre, sabeu? Encara no me’n sé avenir…».

No va ser una desaparició gradual, doncs, sinó sobtada. I aleshores sí que en Graus va tancar els ulls o, més ben dit, se’ls fregà, incrèdul. «Estava convençut que la vista m’havia jugat una mala passada», comenta. Però no; en mirar de nou, en Migrany continuava allí, amb la forca, sol. Va sentir algú que cridava de no gaire lluny i amb el gos, que bordava, saltà muntanya avall, cap a la barraca, on coincidí amb el qui havia cridat, en Pere Càtedra. El tercer testimoni dels fets, en Joan Malena, venia trepitjant-los els talons. Va ser aquest que després corregué carretera avall, fins a la cabina telefònica, per avisar la policia.

«És clar —continua dient en Joan Graus—, vam ser els primers que vam veure la sang. Els primers després d’en Migrany, vull dir. Ell es mirava la forca i ja no ho semblava, d’emmenat. Les mans continuaven tremolant-li, això sí. Però també em tremolaven a mi; tremolava tot jo».

En Pere Càtedra, amb una veu molt primeta, va preguntar-li si havia vist què se n’havia fet, de l’home, perquè a ell li havia semblat com si es fongués. «Llavors vaig saber que no, que no m’ho havia imaginat. I només va faltar, després, que l’altre, en Malena, repetís el mateix…». En Migrany balbucejava alguna cosa, però no el van entendre. Tampoc no van fer res per subjectar-lo. No semblava que tingués cap intenció d’arrencar a córrer, ni d’agredir-los. «I a nosaltres tampoc no se’ns va acudir que ho podia fer. Estàvem massa trasbalsats perquè se’ns acudís res».

Substancialment, aquestes són les declaracions que tant ell com els altres dos testimonis han fet a la policia, la qual els ha advertit que no deixin la ciutat, perquè probablement els tornaran a interrogar. «No sé si ens acaben de creure —comenta—. Però som tres i, pel que sembla, en Migrany no ens desmenteix…».

En preguntar-li què opina, o més bé, quina és la seva explicació dels fets, en Graus s’arronsa lleugerament d’espatlles i mou el cap. «No ho sé —diu—. Mai no he cregut en res de sobrenatural i, ara, això ho sembla. Si no hi hagués aquests altres dos, potser hauria acabat per convèncer-me que tot s’ho havia fet el meu cervell, no sé com, però no pot ser que tres persones alhora s’imaginin el mateix, oi?».

Se’l veu cansat, inquiet, i la seva filla, que ha estat un moment amb nosaltres, sospira: «D’això en farà una malaltia». Després, en acompanyar-nos a la porta, ens assegura que el seu pare sempre ha tocat molt de peus a terra, que d’inventar-s’ho no s’ho ha inventat.

Som del mateix parer. En Joan Graus no ens ha fet pas la impressió de ser un home fantasiós i, d’altra banda, hi ha prou dades objectives que confirmen la realitat d’una agressió. Tampoc no creiem en fantasmes, però, ni hi creu la policia. Menys que ningú, el tinent Flors, el qual més tard ens ha dit: «Ens trobem tot just al començament de la investigació, una investigació que, ateses les peculiaritats de l’afer, no sabem on ens pot menar. Fins ara, ni sabem si hi ha hagut un autèntic delicte. Tres persones n’acusen una altra, estic segur que de bona fe, i nosaltres acceptem la denúncia perquè disposem d’uns indicis materials. Ara cal veure si són consistents amb la naturalesa de l’acusació. I res més».

Esperem, doncs.

(4 de juny)

És la víctima del Carmel un extraterrestre?

Un element totalment inesperat ha vingut a complicar encara més el misteriós afer del Carmel amb la intervenció del professor Marc Bega, el qual ha pretès, davant la policia, que la víctima és una criatura de l’espai que, uns mesos enrera, s’introduí al nostre món i, des d’aleshores, ha fet uns quants viatges d’anada i tornada. El professor Bega és conegut per les seves teories sobre l’espai, el temps i la possible convergència de mons diferents.

No hi ha comentaris oficials sobre el seu testimoniatge, però per altres conductes, en general ben informats, hem sabut que la seva iniciativa ha estat acollida amb poca simpatia i amb una incredulitat que compartim.

Sembla que els agents del Grup d’Investigació Criminal han interrogat altres persones de la zona i també es diu que hi hagut un acarament entre el detingut, en Jaume Migrany, i els testimonis que l’acusen d’homicidi, tots els quals es reiteren en els respectius punts de vista.

Ens consta que el G.I.C., acostumat a rematar amb èxit tots els delictes que entren dintre la seva competència, s’esforça a treure l’entrellat d’un assumpte en el qual falta la peça principal: el cadàver.

(5 de juny)

A qui han matat, al Carmel?

L’afer del misteriós crim del Carmel entrava en una nova fase al moment que el professor Bega era introduït al despatx del tinent Flors, l’oficial del G.I.C. encarregat de les investigacions. Ningú no l’havia cridat a la Comissaria; era ell qui hi acudia espontàniament per tal de complir amb el seu deure de ciutadà. Les seves declaracions, per desgràcia, són d’aquelles que no admeten comprovació. Cap policia del món no podria traslladar-se a aquell univers marginal la referència al qual, a jutjar pel silenci que observen, deu haver aclaparat els agents del Grup. És difícil d’imaginar una frustració més considerable. Tampoc no és insignificant la nostra en assabentar-nos que, durant mesos, ha viscut a Barcelona el representant d’una civilització no humana.

Segons les notícies que ens arriben, massa fragmentàries per satisfer complidament la curiositat dels lectors, hi hauria a la nostra ciutat un indret que comunica amb un altre univers i que només dues persones, si exceptuem el visitant, coneixien: el professor Bega i en Jaume Migrany. Aquest darrer per raons de proximitat, ja que el lloc en qüestió se situa gairebé davant mateix de la barraca on viu i prop de la qual els tres testimonis van veure com el desconegut es feia fonedís. Migrany, doncs, va agredir algú d’una altra dimensió.

No podem saber si el va matar o simplement el ferí, però fins i tot si fos allò primer, hi ha motius per preguntar-se si es tracta, de debò, d’un crim. Els nostres codis només han previst l’existència d’una d’una criatura racional: l’home. Tenim lleis que castiguen la crueltat amb els animals i d’altres que protegeixen espècies en procés d’extingir-se. Cap, però, que parli de criatures vingudes d’altres mons. En la suposició, doncs, que hi hagi hagut assassinat, amb quin criteri podríem jutjar si, en aquest cas, és un delicte?

Els col·legues d’en Marc Bega es mostren força reticents i hi ha qui sembla disposat a creure que el professor ha volgut aprofitar l’ocasió per tirar l’aigua al molí de les seves teories, a les quals es nega rigor científic. Marc Bega és una personalitat obscura fora d’alguns ambients minoritaris i cal dir, a favor seu, que fins ara no ha fet mai res per atreure l’atenció pública. Es fa ressaltar, d’altra banda, que estaria perfectament en consonància amb el seu caràcter i maneres de procedir haver mantingut oculta la presència d’un estrany al nostre món, si per atzar aquesta criatura existia i hagués entrat en contacte amb ell.

Se’ns diu que el crèdit que la policia ha donat a les declaracions del professor és escàs, però ens trobem en condicions de revelar que ahir, a darreres hores de la tarda, el tinent Flors i dos dels seus subordinats van traslladar-se discretament al Carmel, on se’ls va veure evolucionar durant prop d’una hora. Què cercaven? ¿La porta de comunicació entre dos mons? Així ho fa sospitar que totes les maniobres del petit grup es limitessin a la zona on hi havia hagut unes taques de sang.

També nosaltres, moments abans de redactar aquesta crònica, hem volgut fer una visita a l’indret. La policia s’havia retirat ja, sense deixar vigilància, i hem pogut procedir amb tota llibertat. Amb tota llibertat de fer no sabíem què. Com es busca una esquerda en l’espai quan el terra és compacte, unit, i damunt només hi ha aire? Confessem, però, haver estat sensibles a alguna qualitat especial de l’atmosfera. En el silenci, en la quietud de primeres hores del vespre, hem tingut la sensació gairebé física que aquell no era un indret qualsevol. Potser ho feia que sabíem que allí s’havia vessat sang…

Sang de qui, però? Per ara, no hi ha resposta.

(5 de juny)

Entrevista amb el professor Bega,
per Xavier Roses

El professor Bega no és un home afeccionat a les entrevistes periodístiques i ens diu que en tota la seva vida, ara té cinquanta-nou anys, únicament n’ha concedit dues. Entén, però, que després d’haver estat objecte de comentaris arran de la seva visita al tinent Flors, pot ser oportú que faci unes declaracions.

Ens rep al seu despatx, una peça clara i ampla a la banda de darrera del pis. Sota hi ha una espaiosa eixida on juguen una colla d’infants les veus dels quals entren gairebé ininterrompudament por la finestra oberta de bat a bat. A una pregunta nostra, contesta:

—No, no em molesten; m’agraden les criatures i, a més, hi estic acostumat. Des que visc aquí, sempre hi ha hagut un parvulari, als baixos.

El professor Bega s’expressa amb senzillesa, sense cap mena d’èmfasi o d’urc savi, i en cada moment de la conversa cerca les paraules més simples per fer-nos arribar el seu pensament. No és pas aquesta la imatge que ens n’havíem fet en recórrer per sobre alguns dels seus escrits poc abans d’acudir a interrogar-lo; el menys que es pot dir és que són confusos.

—Es diu —comencem— que a la comissaria va declarar que, des de feia temps, estava en relació amb una criatura de l’espai…

—Diguem, més bé, extraterrestre… Sí; concretament, des del nou de febrer.

—Però això d’estar en relació, com cal entendre-ho?

—En el seu sentit més corrent de tracte. Un tracte directe i seguit, perquè ha viscut aquí, amb mi.

—I no hi ha hagut problemes amb la família?

—No tinc família; cap problema, doncs.

—Menjava i dormia al pis?

—Diguem-ho així. De fet, no dormia. Ells no en tenen necessitat.

—Ells?

—És clar; els del seu poble, de la seva raça, com en vulgui dir. No sembla que els calgui restablir amb el son, com a nosaltres, aquell equilibri psicològic que destrueixen les tensions de la vetlla.

—Dormir també és un descans físic, professor…

—Ben cert. Físicament, però, es pot descansar molt bé sense acudir al refugi de la dormida. En canvi, cal tenir una personalitat molt integrada perquè no ens calgui compensar, amb els somnis, les frustracions que provoca la nostra condició d’éssers pensants i socials, sotmesos a una… diguem-ne, una moralitat convencional.

—S’ha de deduir d’això que ells no són éssers socials?

—No; simplement, deuen haver organitzat la seva societat d’acord amb unes exigències naturals.

—Deuen? No n’està segur?

—No en puc estar segur. La nostra comunicació ha estat força defectuosa.

—Dificultats de llenguatge?

—Sí.

—No parlen un llenguatge articulat, potser?

—Si no fos articulat, no es podria dir que és llenguatge. Pel que he comprès, però, s’expressen per mitjà de freqüències d’ona, d’unes vibracions produïdes per una mena de bufeta que opera una mica com una manxa. És difícil de copsar les constants diferències d’intensitats que van desenvolupant el discurs. De vegades són infinitesimals.

—No tenen un llenguatge escrit, doncs?

—Per què no? El llenguatge escrit és una abstracció a la qual poden ésser traduïdes altres abstraccions. Tot llenguatge consisteix en senyals i res no s’oposa que els senyals d’un sistema determinat siguin transferits a un altre sistema.

—Seria encertat comparar-ho, per entendre’ns, al Morse?

—D’una manera molt limitada. El Morse és un alfabet alhora acústic i òptic que es manifesta per unitats mínimes aconseguides per repetició. En la llengua parlada o escrita aquestes unitats ja les posseïm d’entrada… Ara, malauradament, jo no sóc un lingüista, i això ha perjudicat els meus esforços per comunicar amb aquesta criatura. De primer hi havia la dificultat de trobar un equivalent sil·làbic a les freqüències d’ona i, un cop això aconseguit, encara quedava la feina de traducció. Confiava, però, que amb el temps ho aconseguiríem.

—I com va ser que entrés en contacte amb aquesta criatura? ¿No és molt casual, i potser fins i tot una mica suspecte, sense ànims d’ofendre, és clar, que ensopegués amb algú com vostè?

—Casual, potser sí. Probablement, però, no tant com sembla. Perquè cal creure que abans que ens trobéssim ja s’havia ensopegat amb altres persones que es van mostrar poc interessades per les seves peculiaritats. S’ha dit sovint que si bé els descobriments es fan per casualitat, només els pot fer algú prou preparat per adonar-se del valor d’allò que l’atzar posa entre les seves mans. ¿Quantes persones no havien vist caure una poma d’un arbre, abans de Newton? Amb mi, devia passar una mica això.

—Concretament, ¿com va començar, aquesta relació?

Aquí, per primer cop, el professor vacil·la. Es mira una mà, torna a alçar els ulls, mormola:

—Bé…

—No es pot dir, potser?

—Sí, es pot dir; suposo que sí. Tenia gana…

—Gana? Li va demanar caritat?

—No, no!

—Com ho va saber, doncs, vostè?

—Bé… Robava unes taronges.

—Ja entenc! I vostè li ho va retreure.

—No ben bé. El vaig convidar a sopar.

—Ah! Digui, professor: ¿té costum de convidar la gent que no coneix?

—Costum, no. Algun cop.

—I com va reaccionar, ell? Perquè si no l’entenia…

—No, no em va entendre, és clar. Però no es va fer estrany, en adreçar-li la paraula. Va emetre tot de modulacions, i aleshores em vaig fixar que tenia una mena de llengua molt rudimentària. Totes dues coses em van cridar força l’atenció.

—I se’l va endur a casa… ¿No es resistí a acompanyar-lo?

—No es resistí a acompanyar-me a un restaurant que hi havia a la cantonada… En deixar-nos la llista de plats, vaig veure que ni tenia idea de com s’havia de mirar. Vaig demanar per ell, doncs. Una amanida i un bistec.

—S’ho va menjar?

—L’amanida, sí; el bistec, no. El vaig fer substituir per un tall de peix que s’empassà sense inconvenients. De tant en tant, m’adreçava una de les seves modulacions, em somreia…

—Li somreia…? Escolti, professor, ¿és físicament com nosaltres?

—Exteriorment, si més no, no hi ha discrepàncies notables. Més endavant, l’hauria fet examinar…

—Per què, més endavant?

—No ho volia fer sense el seu permís. I, per obtenir-lo, calia fer-m’hi entendre.

—¿No en va parlar mai amb ningú, doncs, d’aquest ésser?

—No. És a dir, sí, amb una sola persona, un amic.

—Es pot saber qui és?

—Sí, en Josep Malleu.

—L’industrial?

—Sí.

—I per què precisament amb ell?

—Ja li ho he dit; som amics.

És una dada interessant, i en prenem nota. Tot seguit, prosseguim:

—El va portar a viure amb vostè, doncs… ¿I què han fet, durant tot aquest temps?

—Entre altres coses, he provat d’ensenyar-li el nostre idioma. Indicava per exemple un llibre, pronunciava la paraula i l’escrivia. Li feia relacionar l’objecte, els sons mitjançant els quals l’anomenem i els caràcters gràfics que hi corresponen.

—I ell no el pagava amb la mateixa moneda?

—Sí; tinc recollides tot de gravacions que…

—No en podríem escoltar alguna?

El professor assenteix sense fer-se pregar, potser content i tot de poder donar-me aquest «comprovant» de les seves paraules, i em deixa un moment sol per anar-se’n a buscar el magnetòfon i una de les cintes que guarda a l’arxiu. Ho aprofito per donar un cop d’ull més detingut als llibres que s’amunteguen als prestatges corbats pel pes, però gairebé tot són volums en anglès, en alemany, en francès… Veig robustes històries d’ocultisme, textos sobre alquímia i una nodrida col·lecció de títols científics que, entre d’altres, comprèn tots els clàssics de les disciplines físiques…

Quan torna, introdueix la cinta al magnetòfon portàtil, que col·loca damunt la taula, i, seguidament, l’aparell comença a desgranar una sèrie d’acords sonors molt ràpids que canvien contínuament d’intensitat. L’efecte de conjunt és monòton i el més profà dels oients s’adonaria a l’acte que no es tracta de paraules; és, de fet, com una mena de música en la qual es combinarien un instrument de percussió i un xiulet que no toquen ben bé la mateixa peça; l’un matisa l’altre, per així dir-ho, i de tant en tant coincideixen com per formular un plany més llarg o més curt. El professor em diu que creu que aquesta mena de petites «frases» indiquen el temps del verb i, alhora, la persona. Segons ell, anirien al començament de l’oració, la qual és possible que no contingui cap més verb; podrien ésser substituïts per formes substantivades.

Confesso que l’experiència no ha tingut res d’impressionant. Si no sabia que això pot ser un llenguatge humanoide, me’n distrauria ben aviat. Potser se n’adona, el professor, perquè no em força a escoltar una segona cinta. Després d’haver assentit a les seves explicacions, que avança, insisteix, a tall hipotètic, m’interesso per una altra singularitat d’aquesta singular història.

—Segons en Migrany, la criatura en qüestió havia «entrat» i «sortit» unes quantes vegades. En relació a això, m’agradaria fer-li dues preguntes molt concretes. <-Què hi ha allí, prop de la barraca, que li permeti de passar d’un món a l’altre? Un forat?

—Un punt de contacte, possiblement l’únic punt de contacte entre els dos universos. ¿Com es manifesta, això? Suposo que en forma d’esquerda temporal.

—I què és, una esquerda temporal?

—El nom que dono, per analogia, a la coincidència entre dos temps. Si dos cossos físics es toquen i en aquest indret hi ha una obertura, o bé l’obertura es produeix per efectes del fregament, es pot passar sense dificultats de l’un a l’altre; ho podrien fer les criatures que visquessin en aquests cossos. Semblantment, si dos temps diferents reposen, en un indret, l’un en l’altre, aquesta simultaneïtat podria ser la porta o l’esquerda, com deia, que els posa en comunicació.

—Dos temps?, ¿com pot ser possible que hi hagi dos temps? ¿Vol dir dues interpretacions del temps?

—En la mesura en què l’objectivitat és una interpretació, sí.

—Això es va complicant… Abans no es compliqui encara més, deixi’m fer-li la segona pregunta; ¿per què entrava i sortia tan sovint?

—No tan sovint com ha volgut fer creure aquest noi, en Migrany. En tot aquest temps, entre el febrer i ara, únicament ha fet el viatge dues vegades; d’anada i tornada, és clar.

—I per què, això?

—L’atmosfera del seu món i la del nostre no són idèntiques. Pel que he cregut entendre, no podia resistir indefinidament aquesta. Els viatges eren, aleshores, per renovar la seva capacitat de resistir-la.

—Com un nedador submarí, que, de tant en tant, ha de sortir a la superfície?

—Diguem-ho així, per entendre’ns.

—Una altra pregunta, encara, si no li fa res. Hi ha altres individus semblants, vostè ha parlat d’una raça… Per què no n’ha vingut cap més?

—Si no m’equivoco, no poden passar. Cal imaginar-se que la criatura és un mutant d’aquella raça al qual son permeses algunes coses que els altres no poden fer; com ell no en deu poder fer algunes que per als altres són naturals.

—En parla en present… ¿Creu que el va matar, en Migrany?

—Confio que no.

—I, si només el va ferir, li sembla que tornarà?

—És ben possible. Si més no, jo, al seu lloc, ho faria. Sap que aquí, encara que un ximple borratxo l’agredís, hi té un amic.

Ens acomiadem. Ens acompanya fins a la porta sense haver-nos volgut donar cap fotografia, amb l’excusa que no en té. El professor Bega és modest. L’home, pel seu capteniment, pel convenciment i la precisió amb què parla, invita a creure’l. Però en aquests grans teòrics hi ha sovint uns grans imaginatius que es deixen arrossegar per les febrades de la fantasia. Que sàpiguen donar-li una forma coherent, ens pot admirar; és més difícil que ens convenci.

(7 de juny)

Jaume Migrany en llibertat

A darreres hores de la tarda d’ahir, en Jaume Migrany, detingut el dia dos d’aquest mes en relació amb el suposat crim del Carmel, fou deixat en llibertat. La mesura ha estat adoptada per falta d’unes bases suficients que sostinguessin l’acusació. Com a factor determinant de la decisió de la policia se’ns citen els resultats obtinguts de l’anàlisi de la sang que impregnava una part del terra i la forca, anàlisi que demostra d’una manera concloent que pertany a un grup sanguini desconegut.

Persisteix, doncs, el misteri que envolta aquest estrany afer i a hores d’ara hi ha ben poques esperances de treure’n l’entrellat. Perquè de la mateixa manera que no s’ha trobat cap cadàver humà, tampoc no s’ha descobert cap carcassa animal que podria justificar l’existència d’aquells senyals. Estem segurs que el mateix Migrany, que mai no ha negat que agredí o intentà d’agredir algú, deu ser el primer sorprès.

(8 de juny)

Entrevista amb el senyor Malleu,
per Xavier Roses

Un ordenança-conserge. Una recepcionista. Una secretària del secretari personal. El secretari. El senyor Josep Malleu.

—No es pot negar que està ben protegit.

—Ni, per tant, que estic ben vigilat…

Són gairebé les primeres paraules que bescanviem un cop a soles a l’imponent despatx de l’Edifici Màximum, on el nostre gran plutòcrata ha establert no fa gaire la central que coordina l’activitat de les seves múltiples empreses. En Josep Malleu és home de paraula fàcil i de rèplica oportuna, inclinat, sovint, a un to irònic que s’avé amb el somrís garneu de la seva cara ascètica. Sap per què hem acudit a entrevistar-lo, puix que abans hem hagut d’explicar per escrit el nostre propòsit; no ens perdem, doncs, en moneda menuda i anem directament al gra.

—En primer lloc, senyor Malleu, voldria preguntar-li per aquesta amistat amb el professor Bega, la qual sorprèn una mica…

—Per què? Ens assemblen força, ell i jo.

—S’assemblen? En què, per exemple?

—Tots dos som persones acostumades a pensar i plenes de bones idees. La diferència és que les meves rendeixen i les seves no.

—I li sembla poc?

—Em sembla molt. A favor d’ell, és clar.

—És bo de dir-ho…

—És bo de creure-ho.

—Bé, no li ho vull discutir. ¿És per això que són amics?

—Potser és per això que continuem essent amics.

—Vol dir que fa anys que es coneixen, doncs?

—Des de menuts. Vivíem al mateix veïnat i tots dos som fills de famílies modestes. Sempre ens hem relacionat estretament. De fet, és el millor amic que tinc; no para de criticar-me.

—I vostè a ell?

—També; m’emprenya que sigui tan modest.

—Creu en les seves teories?

—Crec, com ell, que val la pena d’assajar teories.

—Encara que siguin agafades pels cabells?

—Ah, aquesta és la qüestió, i ben savi serà qui hi respongui: ho són?

—No en negarà que tenen ben poca base científica.

—Menys en té, que jo sàpiga, aquesta criatura per la qual ha vingut a preguntar-me. Amb aprovació o sense aprovació de la ciència, però, resulta que existeix… o que existia fins no fa gaire.

—Vostè la va veure?

—Més de quatre cops.

—Però, ¿com sap que era la mena de criatura que pretén el professor Bega? No n’hi ha prou amb que ho asseguri, encara que sigui de bona fe, convençut. Pot haver estat víctima d’un engany.

—Potser sí. Però aleshores caldria explicar com l’entabanador aquest era capaç, a voluntat, de crear una espècie de camp gravitacional… Vostè sap d’algú que ho pugui fer?

—No. Ho feia, aquesta criatura?

—Exacte. El professor és molt prudent i potser per això no va contar-li com la criatura robava aquelles taronges que van ser el motiu que entressin en relació… Vostè i jo, si volem apoderar-nos d’una cosa, ens hi atansem i l’agafem amb les mans o amb un objecte que manegen els dits. Doncs bé: aquesta criatura estava potser a dos metres del caixó de taronges i les atreia com si fos un imant. Saltaven de la caixa a la seva butxaca. Vostè em dirà que no ho vaig veure, i és veritat, aquell dia no ho vaig veure. Altres cops, però, amb d’altres objectes, ho va repetir al meu davant.

—Però com pot ser?

—Bona pregunta! Com pot ser? De moment, només sabem que és.

—I si era un joc de prestidigitació?

—No és pas impossible, oi? Potser ho era. Si s’acontenta amb una resposta fàcil…

—No ho sé. Fa estrany, però, si les coses eren com ara em diu, que el professor Bega no cerqués de seguida totes les assistències tècniques que la situació aconsellava de procurar-se.

—No és tan senzill. De fet, vaig ser jo qui el convencé d’esperar. Vaig fer-li veure que no podia precipitar-se. Ens calia pensar en gent independent i alhora de prou prestigi, dues qualitats difícils de reunir. Gairebé tots els prestigis científics del nostre món són prestigis oficials…

—I és una pega, això?

—I tant! La ciència oficial, que és plena de tabús, cada dia té menys capacitat d’imaginació. Per això no se li’n fa cas, a en Marc. La criatura hauria estat immediatament suspecta pel sol fet de presentar-la ell; en lloc de cercar-hi estranyeses que calia explicar, hi haurien buscat explicacions de l’estranyesa del professor.

—No sé si ho entenc…

—Vull dir que ningú no hauria admès que les seves peculiaritats podien ser alguna cosa més que simples desviacions d’unes normes «naturals», mentre que possiblement tothom hauria convingut que en Marc, un cop més, demostrava la seva condició de fals científic o, ja que ell tampoc no es pretén un científic, de pensador extravagant. La criatura hauria estat un motiu excel·lent per corroborar que l’home era ximple. Ara, si abans de començar a parlar d’algú d’un altre univers, podia presentar proves, que la mateixa criatura li forniria, l’assumpte seria diferent. I perquè la criatura li pogués donar aquestes proves, calia entendre-s’hi. Que això podia anar per llarg? D’acord, però res no l’acuitava. La criatura semblava ben disposada a no moure’s del seu costat, a col·laborar amb ell. Era una criatura intel·ligent i de segur que per això havia vingut al nostre món: per establir un contacte.

—Continuo trobant sorprenent aquest procedir, potser perquè no comparteixo el seu criteri sobre els científics. Crec que els interessa més d’investigar la veritat que no pas d’enfonsar un col·lega, o un pseudo-col·lega.

—I si això formava part d’aquesta veritat? La ciència ha sacrificat sempre una colla de gent a la veritat o les veritats de l’època, del moment. No dic, ni penso, que ningú vulgui cap mal a en Marc persona, però ell és també, com tothom, les seves idees, les seves teories, la seva concepció del món… Tampoc no poso ni he posat mai en dubte el noble afany de coneixement que mou la ciència, però al costat d’això, que és gran, hi sol haver la part mesquina; perquè l’home, que vol saber, és de seguida víctima del seu esperit d’encarrilament; això es veu ja des dels orígens del pensament modern, quan es convé d’una manera o altra que la naturalesa serà lògica. Aristotèlica, és clar…

—Interessant. Ignorava que un home tan ocupat com vostè tingués temps per a una certa mena de hobbies, però això explica la seva amistat pel professor Bega, a part que fossin veïns de petits. ¿O potser és a l’inrevés: que l’amistat explica el hobby?

—Ara sóc jo qui li farà una pregunta: ¿vostè veu, pot veure, en Marc Bega al meu lloc?

—Em sembla que no.

—I a mi al lloc d’en Marc Bega?

—Tampoc. És que podria ser?

—Si vostè creu que no, no.

—No sé on vol anar a parar…

—Al mateix lloc on érem. Les restriccions mentals ens amaguen la realitat i, algun cop, fins i tot priven que sigui. En Marc i jo som dos aventurers i, en darrer terme, perseguim exactament el mateix. Hem escollit uns camps d’acció diferents, ben cert, però m’atreviria a dir que en un moment inicial, quan en el nostre fer encara no s’havia introduït la rutina, eren perfectament intercanviables.

—No és tan clar, senyor Malleu. A vostè li interessa el poder.

—No pas la mena de poder que es pensa, sinó un altre que també mou en Marc; un poder que ha obtingut més ell que jo.

—I quin poder és, aquest?

—Hi hem al·ludit; el poder de crear, fins on és humanament possible, les condicions d’una realització personal. I si dic que ell l’ha obtingut més que jo és perquè jo ho he hagut de fer a través d’una manipulació que ell s’ha estalviat i que retalla l’abast d’aquesta realització.

—<-Sap que, fet i fet, em resulta més filosòfic que el professor, vostè?

—M’ho puc permetre; em puc permetre fins i tot de pixar fora del test, si vull. És una extravagància que no serà comptabilitzada contra meu. Si ell hagués dit algunes de les coses que dic jo, de seguida l’haurien tractat de pedant; amb mi s’arronsaran d’espatlles. Ningú no està preparat a que pensi.

—Què vol dir, amb això?

—Que el meu pensament és un exabrupte del qual no s’han d’extreure conseqüències; el puc exposar impunement.

—Bé, és un avantatge.

—Vostè ho creu? Jo diria que, alhora, és un inconvenient. Quan pots fer una cosa amb impunitat, senyal que d’una manera o altra et marginen. ¿I qui vol ser marginat?

—La gent que també tenen aquell poder en el qual pensava ara fa un moment.

—Magnífic, senyor Roses! És una bona diana.

—El professor, però, no es troba en aquesta situació…

—Per tant, no viu una vida tan paradoxal. O, ¿qui ho sap? Al capdavall, ¿no és una paradoxa que hagi de ser prudent per haver-se permès tantes imprudències?

—Potser no és tan prudent com vostè diu. Si va acudir a la policia… Li ho va aconsellar vostè, potser?

—No em permeto de donar-li consells.

—No ha dit que el criticava?

—Senyal que el respecto. No seria tan segur si li donava consells.

—Li sembla bé que hi acudís, però?

—Sempre he cregut que era un acte indiferent. La policia no està preparada per acceptar aquests fets.

De tota manera, que ara hagin sortit a la llum, canvia o hauria de canviar alguna cosa.

—En quin sentit?

—Seria convenient, per exemple, que algun organisme destinés diners a investigar sobre aquestes formes de vida humanoides estranyes a la humanitat.

—Com? A partir de què?

—Per començar, dels materials que el professor ha recollit. No oblidem, tampoc, que a la nostra mateixa ciutat, a l’abast de la mà, hi ha una porta que ningú no ens diu que s’hagi tancat definitivament. No seria cap mala idea posar-hi un porter.

—Fins ara, si circulació hi ha hagut, ha estat molt escassa.

—Raó de més per no perdre de vista la gent que hi pugui passar.

—I L’aprovaria, el professor Bega, una idea com aquesta?

El senyor Josep Malleu riu, benhumorat.

—I qui li diu que no procedeix d’ell?

—Ho puc escriure així?

—No, perquè no ho he dit.

S’ha aixecat mentre trucava el timbre per cridar el secretari que m’acompanyaria fins a la secretària de les mans de la qual, per dir-ho així, passaria a les de la recepcionista que, al seu torn, em confiaria a l’ordenança-conserge, invertint d’aquesta manera el procés seguit mitja hora abans, quan entrava a l’Edifici Màximum, la gran fortalesa industrial del nostre país. Ara en surto una mica decebut, perquè ni l’humor ni les respostes sovint tallants no m’han privat de veure que el constructor és crèdul com un infant. Però, qui ho sap?, potser me n’hauria d’alegrar; les seves febleses ens l’atansen…

(9 de juny)

Unes reflexions entorn dels esdeveniments del Carmel

Pocs dies enrera donàvem la notícia que el presumpte autor d’un suposat assassinat al Carmel sortia en llibertat a conseqüències d’haver descobert els serveis d’anàlisi de la policia que en la sang recollida prop de la barraca i en les punxes d’una forca hi havia un aglutinant que no es troba en els grups sanguinis humans. Com se sap, a partir de les experiències de Landsteiner, prosseguides després per Decastello i Sturli, va quedar demostrat que en barrejar sangs diferents hi podia haver o no haver aglutinació dels glòbuls vermells. Si n’hi havia, podia obeir a l’existència d’unes substàncies que foren batejades amb el nom d’aglutinògens. Se’n trobà dues, anomenades A i B. D’aquí se seguí que hi havia quatre grups sanguinis: els que contenien aglutinogen A, els que contenien aglutinogen B, els que els tenien tots dos i, finalment, els que no en tenien cap. Dons bé, ara resulta que en la sang procedent del Carmel s’observa la presència d’un tercer aglutinogen i la policia en dedueix que, per aquest fet, no és sang humana. És justa, aquesta deducció? Potser no del tot. Si no recordem malament, Decastello i Sturli, en referir-se als glòbuls vermells que contenien els dos aglutinògens, A i B, no van tancar les portes a la possibilitat que n’hi hagués d’altres. Van establir, simplement que, pel cap baix, hi havia aquests dos. La presència, doncs, a la sang procedent de la barraca d’en Jaume Migrany, d’un tercer aglutinogen, no demostra de cap de les maneres que no era humana.

D’altra banda, tenim les declaracions públiques que recentment ha fet el professor Bega, segons el qual ha conviscut amb nosaltres, durant uns mesos, una criatura procedent d’un altre món, però de característiques francament humanoides. Aquesta mena de criatures, fins ara, han estat una exclusiva dels escriptors de ciència-ficció, un tipus de literatura que el professor no conrea tot i la seva inclinació per teories o hipòtesis que justificarien l’existència d’aquells éssers. Com que pertanyem a la raça dels incrèduls, no hi dedicaríem ni un segon pensament si no fos perquè crida l’atenció que al moment que es parla de la presència d’una criatura d’una manera o altra no terrenal es descobreixi en una mostra de sang de no sabem qui, un aglutinogen nou. És temptador de relacionar totes dues coses. Una criatura de tipus humanoide, amb característiques semblants a les nostres, però no totalment idèntiques, podria tenir, sense cap dubte, una sang que només diferís parcialment de la de l’home, en la qual els complexos de polisacàrids i aminoàcids fossin més rics que en la sang humana. No afirmem res; indiquem, només, una possibilitat que hauria hagut d’ésser tinguda en compte i que probablement s’ha negligit. Sabem que els laboratoris de la policia no estan equipats ni tenen la mena de personal que cal per a procedir a determinacions d’investigació, ja que aquesta no és llur comesa; però potser hauria valgut la pena de confiar el sèrum sanguini, si encara era utilitzable, una cosa que ignorem, a mans especialitzades.

Tenim la impressió, en conjunt, que ha prevalgut la rutina, que ningú, en llocs de responsabilitat, no ha tingut prou imaginació per allunyar-se dels procediments d’indagació habituals en la pràctica policíaca i suplir-los per d’altres que la singularitat de l’afer exigia. Quan les circumstàncies són poc corrents i constitueixen una provocació, s’hi ha de respondre amb mètodes d’aproximació nous.

Sembla clar que, des del primer moment, la policia s’ha sentit condicionada per la seva incapacitat de trobar un cadàver, sense el qual no podia inculpar seriosament ningú. El professor Marc Bega, però, explica, a la seva manera, el per què d’aquesta absència, i el menys que es pot dir és que és conseqüent amb totes les seves altres afirmacions i que no contradiu ni la presència de la sang ni allò que van manifestar els tres testimonis d’un acte que ara, tal com han anat les coses, quedarà inexplicat per sempre.

(13 de juny)